divendres, 29 de febrer de 2008

LA PEDRA DE LES CREUS

La pedra de les Creus 420 m. N 41º 43.019 E 1º 56.197 és una pedra bastant gran que pesa 3.500 quilos i que fa 3,8 m de llargada, 1,30 d'alçada i 0,60 d'amplada. Esculpides a la pedra s'hi poden observar una trentena de creus, unes dates (la més ben conservada és de l'any 1.802) i unes cassoletes o culs d'ou.
Aquesta pedra estava situada al camí que anava del mas Roviralta a Rocafort, al capdamunt d'una pujada molt forta a la carena de Casajoana.
Quant a l'origen i al perquè d'aquestes creus, hi ha diferents versions. La versió que sembla més encertada és la que s'ha transmès de pares a fills a Rocafort, en la qual s'explica que les creus eren esculpides a la pedra cada vegada que es passava pel seu davant portant un difunt procedent del mas Roviralta o d'altres masos propers, fins al cementiri de Rocafort.
Val recordar que fins l'any 1.850, quan es va construir el cementiri al Pont de Vilomara, tots els difunts del terme s'enterraven a Rocafort. A més, en aquells temps la majoria de camins eren de bast, és a dir que el difunt era portat a pes de braços o carregat damunt un matxo o una mula fins al cementiri de Rocafort.
El camí de Roviralta fins dalt la carena de Casajoana, on hi havia la pedra, era llarg i costerut, després continuava planer fins a Rocafort. No era estrany, doncs, que la comitiva funerària parés a reposar en aquest indret. Llavors algú esculpia una creu a la pedra com a record i testimoniatge del pas del difunt. Algunes versions també indiquen que les cavitats esculpides a la pedra eren fetes per omplir-les d'aigua beneïda, i mentre es cantava una absolta s'aspergia amb aigua el difunt.
Tanmateix els forats també servien per indicar que la pedra era fita de "terme". Així surt indicat en algunes escriptures. En una del 29 de novembre de 1.695, ja surt citada com a "Còdol de les Creus".
El deteriorament de l'entorn on es trobava situada la pedra a causa de la parcel·lació i urbanització del terme de Casajoana, avui "River Park", juntament amb els estralls de l'incendi forestal de 1.985, va motivar el seu trasllat a l'emplaçament actual, darrera l'església de Santa Maria de Rocafort, on continuarà essent testimoni del pas dels difunts.
Font: CEIP POMPEU FABRA (Pont de Vilomara).

LA PEDRA DE LES CREUS

La pedra de les Creus 420 m. N 41º 43.019 E 1º 56.197 és una pedra bastant gran que pesa 3.500 quilos i que fa 3,8 m de llargada, 1,30 d'alçada i 0,60 d'amplada. Esculpides a la pedra s'hi poden observar una trentena de creus, unes dates (la més ben conservada és de l'any 1.802) i unes cassoletes o culs d'ou.
Aquesta pedra estava situada al camí que anava del mas Roviralta a Rocafort, al capdamunt d'una pujada molt forta a la carena de Casajoana.
Quant a l'origen i al perquè d'aquestes creus, hi ha diferents versions. La versió que sembla més encertada és la que s'ha transmès de pares a fills a Rocafort, en la qual s'explica que les creus eren esculpides a la pedra cada vegada que es passava pel seu davant portant un difunt procedent del mas Roviralta o d'altres masos propers, fins al cementiri de Rocafort.
Val recordar que fins l'any 1.850, quan es va construir el cementiri al Pont de Vilomara, tots els difunts del terme s'enterraven a Rocafort. A més, en aquells temps la majoria de camins eren de bast, és a dir que el difunt era portat a pes de braços o carregat damunt un matxo o una mula fins al cementiri de Rocafort.
El camí de Roviralta fins dalt la carena de Casajoana, on hi havia la pedra, era llarg i costerut, després continuava planer fins a Rocafort. No era estrany, doncs, que la comitiva funerària parés a reposar en aquest indret. Llavors algú esculpia una creu a la pedra com a record i testimoniatge del pas del difunt. Algunes versions també indiquen que les cavitats esculpides a la pedra eren fetes per omplir-les d'aigua beneïda, i mentre es cantava una absolta s'aspergia amb aigua el difunt.
Tanmateix els forats també servien per indicar que la pedra era fita de "terme". Així surt indicat en algunes escriptures. En una del 29 de novembre de 1.695, ja surt citada com a "Còdol de les Creus".
El deteriorament de l'entorn on es trobava situada la pedra a causa de la parcel·lació i urbanització del terme de Casajoana, avui "River Park", juntament amb els estralls de l'incendi forestal de 1.985, va motivar el seu trasllat a l'emplaçament actual, darrera l'església de Santa Maria de Rocafort, on continuarà essent testimoni del pas dels difunts.
Font: CEIP POMPEU FABRA (Pont de Vilomara).

CEREROLS, SERAROLS, SOLEROLS.












Cererols, Serarols, o potser, més pròpiament Solerols, 366 m. N 41º 49.118 E 1º 46.073 es troba situat en un pla dalt d'un llom, dit del Collet, al SE del terme de Súria, les dues vessants del qual porten les aigües al Cardener. El torrent de Bogadella, drena per l'est i el torrent de Masrubí per l'oest.
Cererols és una de les partides històriques de Súria i té un nucli principal format per l'església dedicada originàriament a sant Martí i després a santa Maria de la Concepció, documentada ja el 1.063 és una petita construcció pre-romànica, d'una sola nau i amb un sol absis al cantó de llevant. Entre els segles XVI i XVII patí una sèrie d'obres de reforma i ampliació entre les quals s'allargà la nau, s'hi afegí un porxo pel cantó de llevant i s'hi construí un campanar nou. Els escultors manresans Josep Generes i Pau i Josep Sunyer foren autors del retaule barroc, destruït el 1.936.
L'església de santa Maria està voltada per les masies de Cal Fàbrega, Cal Lladó Vell i Nou i, una mica més allunyat, Can Riera. Destaca la masia de Cal Fàbrega, amb una gran entitat i que en la seva forma tradicional és la millor conservada del terme municipal, guardant al seu interior un important arxiu i biblioteca.
El cementiri es trobava a la banda N de l'església, on hi havia la porta romànica i es va traslladar al costat S, quant es va fer el porxo. Les tombes familiars del porxo són molt profundes, segons informació oral de Francesc Fàbrega, i les darreres persones enterrades van ser dos germans de la família Lladó, morts durant la Guerra Civil de 1.936-1.939.
Cal destacar que a l'interior de l'església s'hi han conservat restes de policromia, alguna d'elles d'època romànica. Actualment, després de la restauració del 1.991 hi podem observar una reconstrucció d'aquestes antigues pintures.

CEREROLS, SERAROLS, SOLEROLS.












Cererols, Serarols, o potser, més pròpiament Solerols, 366 m. N 41º 49.118 E 1º 46.073 es troba situat en un pla dalt d'un llom, dit del Collet, al SE del terme de Súria, les dues vessants del qual porten les aigües al Cardener. El torrent de Bogadella, drena per l'est i el torrent de Masrubí per l'oest.
Cererols és una de les partides històriques de Súria i té un nucli principal format per l'església dedicada originàriament a sant Martí i després a santa Maria de la Concepció, documentada ja el 1.063 és una petita construcció pre-romànica, d'una sola nau i amb un sol absis al cantó de llevant. Entre els segles XVI i XVII patí una sèrie d'obres de reforma i ampliació entre les quals s'allargà la nau, s'hi afegí un porxo pel cantó de llevant i s'hi construí un campanar nou. Els escultors manresans Josep Generes i Pau i Josep Sunyer foren autors del retaule barroc, destruït el 1.936.
L'església de santa Maria està voltada per les masies de Cal Fàbrega, Cal Lladó Vell i Nou i, una mica més allunyat, Can Riera. Destaca la masia de Cal Fàbrega, amb una gran entitat i que en la seva forma tradicional és la millor conservada del terme municipal, guardant al seu interior un important arxiu i biblioteca.
El cementiri es trobava a la banda N de l'església, on hi havia la porta romànica i es va traslladar al costat S, quant es va fer el porxo. Les tombes familiars del porxo són molt profundes, segons informació oral de Francesc Fàbrega, i les darreres persones enterrades van ser dos germans de la família Lladó, morts durant la Guerra Civil de 1.936-1.939.
Cal destacar que a l'interior de l'església s'hi han conservat restes de policromia, alguna d'elles d'època romànica. Actualment, després de la restauració del 1.991 hi podem observar una reconstrucció d'aquestes antigues pintures.

diumenge, 24 de febrer de 2008

RESTES DEL CASTELL DE MURA



Avui dia només se'n conserven unes restes de parets cobertes d'herbes i matolls.
La primera menció del castell data de l'any 1.023. Des d'aquesta època, el castell de Mura 704 m. N 41º 41.858 E 1º 59.663 fou posseït per molts llinatges i és complicat de seguir l'entrellat dels seus senyors i castlans.
El primer senyor conegut és Guitard de Mura. Al s. XII passa a ser propietat de la família Guàrdia, que van engrandir i reedificar la fortalesa. Posteriorment, passà als Ponç i Armengou de Banyeres, i a mitjan s. XIII passa a ser propietat de la corona, i el rei En Jaume en feu donació a Guillem de Santa Fe. Més tard, en ple s. XIV, la corona el ven a Hug de Montcada, però a la mort d'aquest el rei Pere III el Cerimoniós revoca l'antiga donació i el passa a Pere de Planella, camarlenc reial.
Al començament del s. XV, Martí I l'Humà adquireix de nou el castell per vendre'l a Ramon Sescomes. Aquesta família el regenta i el passa per successió a la família Cordelles.
L'arxiduc Carles III d'Austria, volent premiar els serveis de Felicià de Cordelles en la guerra contra els francesos, li atorgà el títol de Marquès de Mura (1.707).
S'acaba en aquesta centúria l'època feudal i el castell de Mura queda abandonat i es va enderrocant, ja que aquest castell tenia poca importància com a edificació. Devia ser com una torre de guaita, més per a escamots de soldats que guardaven l'indret que per a habitatge sovintejat dels senyors.
No obstant això, el títol de Marquès de Mura no es perdé, ja que des del 1.930 aquesta titulació nobiliària fou revalidada per un descendent dels Cordelles, en Ramon Dalmases, la família del qual encara n'ostenta la designació.

RESTES DEL CASTELL DE MURA



Avui dia només se'n conserven unes restes de parets cobertes d'herbes i matolls.
La primera menció del castell data de l'any 1.023. Des d'aquesta època, el castell de Mura 704 m. N 41º 41.858 E 1º 59.663 fou posseït per molts llinatges i és complicat de seguir l'entrellat dels seus senyors i castlans.
El primer senyor conegut és Guitard de Mura. Al s. XII passa a ser propietat de la família Guàrdia, que van engrandir i reedificar la fortalesa. Posteriorment, passà als Ponç i Armengou de Banyeres, i a mitjan s. XIII passa a ser propietat de la corona, i el rei En Jaume en feu donació a Guillem de Santa Fe. Més tard, en ple s. XIV, la corona el ven a Hug de Montcada, però a la mort d'aquest el rei Pere III el Cerimoniós revoca l'antiga donació i el passa a Pere de Planella, camarlenc reial.
Al començament del s. XV, Martí I l'Humà adquireix de nou el castell per vendre'l a Ramon Sescomes. Aquesta família el regenta i el passa per successió a la família Cordelles.
L'arxiduc Carles III d'Austria, volent premiar els serveis de Felicià de Cordelles en la guerra contra els francesos, li atorgà el títol de Marquès de Mura (1.707).
S'acaba en aquesta centúria l'època feudal i el castell de Mura queda abandonat i es va enderrocant, ja que aquest castell tenia poca importància com a edificació. Devia ser com una torre de guaita, més per a escamots de soldats que guardaven l'indret que per a habitatge sovintejat dels senyors.
No obstant això, el títol de Marquès de Mura no es perdé, ja que des del 1.930 aquesta titulació nobiliària fou revalidada per un descendent dels Cordelles, en Ramon Dalmases, la família del qual encara n'ostenta la designació.

dissabte, 23 de febrer de 2008

CORNET, LA MARAVELLA DE SALLENT DE LLOBREGAT










Sallent de Llobregat data de l'any 955 el primer document conegut que dóna notícia de Sallent: és el testament del prevere Sunyer, que llegà a la catedral de Vic unes peces de terra situades ad ipso Sallente vora el sallent, o saltant, del Llobregat, que donà nom a la població. En terreny pla i arredossat al serrat del Xipell, a l'esquerra del riu i sota la protecció i la vigilància del castell feudal, va néixer i es desenvolupà la vila de Sallent. El nucli original devia ésser la sagrera de l'església de Santa Maria documentada des del segle XI, filial de la primitiva parròquia de Sant Esteve del castell. Al segle XII i fins ben entrat el segle XIV, Santa Maria i Sant Esteve eren de patronat del monestir de l'Estany, que en nomenava els rectors.
Cornet, fora del sector principal, que és el nucli urbà de la vila, el terme actual és constituït per unes quantes entitats menors de població; la més important de les quals és la caseria de Cornet, que no s'incorporà a la demarcació municipal de Sallent de Llobregat fins l'any 1.840. És situada a l'extrem NE del terme sallentí, en zona de boscs i conreus i de cases disseminades, drenada pel riu de Cornet i travessada per la carretera que comunica els pobles de Balsareny i Avinyó, vers els quals aflueixen normalment els habitants dels seus masos. El lloc de Cornet, de poblament molt antic, és històricament documentat de l'any 946 ençà.
Amb la primitiva vila rural "de Corneto" o d'en Cornet, apareix associada des del 1.033 l'església i parròquia de Santa Maria de Cornet 462 m. N 41º 53.714 E 1º 56.253. El temple actual és obra romànica, de les darreries del segle XII, d'una sola nau i coberta amb volta de canó apuntada.
Un finestral obert al centre de l'absis i el portal d'entrada, del cantó de migdia, llueixen boniques columnes i capitells decorats amb elements de fauna fantàstica. També és d'estil romànic i del mateix segle XII l'esglesiola de Santa Susanna de l'Abellar, amb tres absis construïts en forma radial. L'església ja la trobem documentada l'any 1.239 i hom té moltes notícies que confirmen la seva funció de capella parroquial. A la masia de l'Abellar de Baix tingué origen, a mitjan segle XIX, una obra benèfica important: la Fundació Cots, o Casa de Caritat de Manresa, iniciada per Francesc Cots i Argullol, hereu de la masia susdita.
Mig perdudes entre les abundoses pinedes del terme, sobre un petit turó (388m) a la dreta de la riera, unes parets en ruïnes són tot el que resta del castell de Cornet, dit també el Castellet, que estigué sota tutela dels senyors de Balsareny abans de passar a ésser patrimoni dels Castellet, antiga família castlana.


CORNET, LA MARAVELLA DE SALLENT DE LLOBREGAT










Sallent de Llobregat data de l'any 955 el primer document conegut que dóna notícia de Sallent: és el testament del prevere Sunyer, que llegà a la catedral de Vic unes peces de terra situades ad ipso Sallente vora el sallent, o saltant, del Llobregat, que donà nom a la població. En terreny pla i arredossat al serrat del Xipell, a l'esquerra del riu i sota la protecció i la vigilància del castell feudal, va néixer i es desenvolupà la vila de Sallent. El nucli original devia ésser la sagrera de l'església de Santa Maria documentada des del segle XI, filial de la primitiva parròquia de Sant Esteve del castell. Al segle XII i fins ben entrat el segle XIV, Santa Maria i Sant Esteve eren de patronat del monestir de l'Estany, que en nomenava els rectors.
Cornet, fora del sector principal, que és el nucli urbà de la vila, el terme actual és constituït per unes quantes entitats menors de població; la més important de les quals és la caseria de Cornet, que no s'incorporà a la demarcació municipal de Sallent de Llobregat fins l'any 1.840. És situada a l'extrem NE del terme sallentí, en zona de boscs i conreus i de cases disseminades, drenada pel riu de Cornet i travessada per la carretera que comunica els pobles de Balsareny i Avinyó, vers els quals aflueixen normalment els habitants dels seus masos. El lloc de Cornet, de poblament molt antic, és històricament documentat de l'any 946 ençà.
Amb la primitiva vila rural "de Corneto" o d'en Cornet, apareix associada des del 1.033 l'església i parròquia de Santa Maria de Cornet 462 m. N 41º 53.714 E 1º 56.253. El temple actual és obra romànica, de les darreries del segle XII, d'una sola nau i coberta amb volta de canó apuntada.
Un finestral obert al centre de l'absis i el portal d'entrada, del cantó de migdia, llueixen boniques columnes i capitells decorats amb elements de fauna fantàstica. També és d'estil romànic i del mateix segle XII l'esglesiola de Santa Susanna de l'Abellar, amb tres absis construïts en forma radial. L'església ja la trobem documentada l'any 1.239 i hom té moltes notícies que confirmen la seva funció de capella parroquial. A la masia de l'Abellar de Baix tingué origen, a mitjan segle XIX, una obra benèfica important: la Fundació Cots, o Casa de Caritat de Manresa, iniciada per Francesc Cots i Argullol, hereu de la masia susdita.
Mig perdudes entre les abundoses pinedes del terme, sobre un petit turó (388m) a la dreta de la riera, unes parets en ruïnes són tot el que resta del castell de Cornet, dit també el Castellet, que estigué sota tutela dels senyors de Balsareny abans de passar a ésser patrimoni dels Castellet, antiga família castlana.