diumenge, 30 de novembre de 2008

MURA TALAMANCA I ROCAFORT TRES POBLES DE BONA SORT







"Mura, Talamanca i Rocafort tres pobles de mala mort" amb aquesta dita popular de procedència incerta i que ha passat de pares a fills, volem fer constar que al llarg de la història els tres pobles han estat d'alguna manera o altre vinculats.
Per cert, cada cop que ens diuen: "Ah¡ Ets de Mura... Mura, Talamanca i Rocafort tres pobles ..." i abans que puguin acabar els diem: "Tres pobles de la bona sort, ara hem canviat la dita". I és que pensem que avui dia som uns privilegiats de viure en un entorn com el que ara coneixereu.
MURA:
La primera menció en documents antics, com a poble o indret, és de l'any 954, fent-se una referència a "Valle Fermosa" (vall bonica) del terme de Néspola: com a indret en particular, pertanyent al gran terme originari del castell de Rocafort. El 972 es parla del riu o riera de Sant Martí (patró de l'església de Mura), sense cap altra referència més.
El nom de Mura el trobem per designar el castell l'any 978, com a Muredine, del llatí "muricinus", diminutiu de "murus", que vol dir "parets petites o merlets". D'aquí sembla que ve el nom: "el castell amb merlets". L'evolució del nom encara que amb els anys reculava i hi ha alguna variant, és ben documentada: Muredine (978), Mureden (978), Murede (1104 i 1113), Muredene (1156), Mureze (1224), Mure (1228), Mureno (1240), Muredine (1331) i finalment l'any 1.359 de dues maneres: Murea i Mura. Nom que a partir d'aquesta data sembla que ja queda fixat amb la forma actual.
El poble està situat en una vall, a 454 m. sobre el nivell del mar, en èpoques passades anomenada vall formosa. Envoltat de muntanyes, la més alta de totes el Montcau amb 1.053 m.
El poble es comença a formar al voltant de l'església constituint una sagrera. Documents del 1.088 així ho constaten. Tot i que es té coneixement, per les restes trobades en algunes coves, que des de temps prehistòrics les muntanyes de Sant Llorenç ja estaven habitades.
El castell de Mura, com tots els castells, en un principi era propietat dels comtes i comtes-reis catalans, que al llarg dels anys l'anaren cedint com a feu, el vengueren i el tornaren a comprar diverses vegades. El 978 apareix el primer document d'una venta del castell de Mura, que és comprat al comte Borrell, per uns tals Guifré i Riculf.
No es coneix quan es va abandonar, tot i que en la consueta que va fer mossèn Jaume Oller el 1.592 no consta que hi visqués ningú. Malgrat que del castell gairebé no en queda res, la família Cortadelles rebé el títol de comtes de Mura el 1.706, augmentat pel de marquesos el 1.707, títol que es rehabilita el 1.930.
L'església de Sant Martí de Mura, és d'estil romànic amb tres naus i absis. Abans del segle XI hi havia hagut una petita església pre-romànica d'una sola nau de la qual se'n conserven restes d'arcs d'estil mossàrab. A finals del segle XII s'hi afegi la segona nau i és a finals del segle XVII quan s'hi afegeix la tercera.
Abans de la construcció de la tercera nau, un terratrèmol al 1.437 obliga a fer una reconstrucció del temple, ja que s'esfondrà la volta central.
El campanar i el comunidor damunt l'absis central també és de les acaballes del segle XVII, s'hi representa l'adoració dels tres reis a l'infant Jesús. Els capitells de l'entrada representen la vida i la mort de Sant Martí de Tours. I els capitells de l'absis tenen dibuixos de fulles i altres motius geomètrics.
En el terme també hi ha altres capelles o esglésies com són: Sant Antoni de Pàdua, Sant Lleïr, Sant Jaume, Santa Margarida, Santa Creu de Palou, entre les més rellevants.
ROCAFORT:
Diverses són les teories de l'origen del nom. La primera referència al castell és del 932 com a Néspola. L'any 1.023 un document diu que el castell de Néspola també és conegut com a Rokaforte.
El primer nom amb què es va conèixer el castell de Rocafort i el seu terme: des del Llobregat (Pont de Vilomara) al Montcau (Mura), i potser també Talamanca. És documentat del 932, escrit "Nespola o Nespole" en diferents escrits antics, sobretot com a referència al terme del castell o la vall, i que avui encara és viu per designar el nom de la riera aigües amunt de Rocafort: riera de Néspres. El seu nom ve d'un antic arbre (Mespilus germanica) que molt probablement es conreava en aquesta zona, i que al segle XX per analogia amb la forma va donar nom als nespres que mengem (Eriobotrya japonica). El nesprer degué de dasaparèixer fa anys de la zona ja que els pagesos d'avui no el coneixen, tot i que recentment se n'han tornat a plantar en alguns horts i vinyes.
Però hem de recular a l'any 902 per trobar la designació més antiga de l'indret: sembla que o bé el castell o més probablement l'actual emplaçament del poble era conegut com a Palau de Vessa o d'Avessa (palau antigament tenia el sentit d'ermita o esglesiola).
Per una banda sembla que a partir de l'any 1.196 l'antic castell de Néspola ja només era conegut com a Rocafort (Rupeforti), en el sentit de castell gran o principal. Posteriorment també és citat com a Rocafort 81331) i Rocha Fort (1359).
Però també hi ha indicis que Rocafort té un origen àrab: "ar-ruq al-qafur": "el lloc despoblat o desert" que derivaria a Rocafort la teoria que l'origen del nom és degut a què el poble està assentat sobre un cingle de roca massissa, visible al vessant est.
Palau de Vessa és com surt anomenat antigament el lloc on s'assentaren l'església i el castell de Rocafort. Durant molts segles es digué Rocafort de Bages, el segle XX es produeixen diversos canvis de nom passant finalment el 1.982 al nom actual: El Pont de Vilomara i Rocafort.
Rocafort es troba situat a 423 m. d'alçada, els punts més alts del terme són la serra de la Coma d'en Bou (655m) i el Puig Gil (622m). No hi ha dades massa fiables de quan comença ha estar habitat, tot i que és de suposar que és a la mateixa època que el castell.
Aquest castell fa supossar que era de domini comtal. Primer dit Castell de Néspola, a meitat del segle X passa a mans de la família que s'anomena Rocafort. El patrimoni dels Rocafort va anar augmentant al llarg dels anys arribant a posseir uns set castells, amb el de Rocafort i tot (Clarà, Gallifa, Castelladral, Maldà, Callús i Matamargó). La nissaga dels Rocafort acaba aproximadament a finals del segle XIII, quan al 1.281 Humbert de Rocafort ven el castell a Pere de Sitjar. La vídua de Pere de Sitjar (nét de l'anterior Pere Sitjar) Guillemona Nerell deixa a la seva mort el 1.375 el domini de Rocafort al Monestir de Sant Benet del Bages.
El castell queda definitivament abandonat i destruït abans o durant la Guerra Civil de 1.462.
Fins ben entrat el segle XI l'església s'anomenava Santa Maria de Palacio de Veca (pronunciat: Vessa).
L'edifici actual de finals de l'època gòtica va ser edificat sobre un antic temple romànic, canviant l'orientació inicial.
Entre els segles XVI-XVII s'hi afegiren dues capelles. Al subsòl de la nau s'hi trobaren tombes pertanyents al segle XVII. També hi havia hagut un retaule barroc que va desaparèixer durant la guerra civil. També hi ha un sarcòfag-ossari d'en Pere de Sitjar, últim senyor laic del castell.
Al terme hi ha altres esglésies o capelles com són la de Sant Vicenç (al castell, avui desapareguda), la de Sant Pere d'Oristrell, la de Sant Romà de Roviralta, i la de Santa Magdalena del Pla.
TALAMANCA:
Mencionat ja l'any 967 amb la seva forma actual, encara que escrita en la grafia del català antic per designar el so "k": Talamancha.
Dues són les teories de l'origen del nom. La més versemblant dóna l'origen en un topònim àrab: "talc al-manqab": "el pendent o coster del camí". Si tenim en compte que el camí ral de Barcelona a Berga ha de ser molt antic, i que en passar per Talamanca, a la banda est, la muntanya és ben dreta fins arribar a la riera, podria ser ben escaient aquesta teoria.
La segona teoria dóna un origen preromànic, sense aclarir què voldria dir.
Té forma allargada es troba situat dalt d'una carena a 550 m. El seu punt més alt son els 689 m. prop del collet de Lligabosses. Les primeres notícies datades de població son del 1.365 tot i que alguns dels masos importants de la zona daten del segle XIII. Així mateix ha quedat demostrada l'existència d'un jaciment ibèric situat a un quilòmetre del nucli urbà actual.
El castell es construí com molts d'altres del Bages arran de la repoblació dels segles IX-X. Les primeres notícies documentades daten del 967. L'any 1.083 es verifica que el domini feudal era dels Cardona i més tard (no se sap com) passa al domini dels Talamanca. Sembla ser que durant la Guerra de Successió (segle XVIII) el castell queda gairebé destruït. I varen ser els Marquesos de Castellbell, senyors del castell en aquella època, qui acabada la guerra començaren a reconstruir-lo.
L'església es troba a prop del castell, apareix esmentada l'any 1.038. D'estil romànic, finals del segle XII, inicialment d'una sola nau en creu llatina i un absis semicircular. El segle XVIII és totalment reformada i passa a tenir tres naus encara que les dues del costat una mica més curtes que la central. A l'interior hi ha un sarcòfag d'estil gòtic pertanyent a un antic senyor del castell, Berenguer de Talamanca. El frontal de la porta principal està format per una arquivolta treballada amb dos capitells de decoració floral. Durant unes reformes dels anys 80 es trobaren fragments de sepulcres del segle XII encastats al paviment de davant del temple.

MURA TALAMANCA I ROCAFORT TRES POBLES DE BONA SORT







"Mura, Talamanca i Rocafort tres pobles de mala mort" amb aquesta dita popular de procedència incerta i que ha passat de pares a fills, volem fer constar que al llarg de la història els tres pobles han estat d'alguna manera o altre vinculats.
Per cert, cada cop que ens diuen: "Ah¡ Ets de Mura... Mura, Talamanca i Rocafort tres pobles ..." i abans que puguin acabar els diem: "Tres pobles de la bona sort, ara hem canviat la dita". I és que pensem que avui dia som uns privilegiats de viure en un entorn com el que ara coneixereu.
MURA:
La primera menció en documents antics, com a poble o indret, és de l'any 954, fent-se una referència a "Valle Fermosa" (vall bonica) del terme de Néspola: com a indret en particular, pertanyent al gran terme originari del castell de Rocafort. El 972 es parla del riu o riera de Sant Martí (patró de l'església de Mura), sense cap altra referència més.
El nom de Mura el trobem per designar el castell l'any 978, com a Muredine, del llatí "muricinus", diminutiu de "murus", que vol dir "parets petites o merlets". D'aquí sembla que ve el nom: "el castell amb merlets". L'evolució del nom encara que amb els anys reculava i hi ha alguna variant, és ben documentada: Muredine (978), Mureden (978), Murede (1104 i 1113), Muredene (1156), Mureze (1224), Mure (1228), Mureno (1240), Muredine (1331) i finalment l'any 1.359 de dues maneres: Murea i Mura. Nom que a partir d'aquesta data sembla que ja queda fixat amb la forma actual.
El poble està situat en una vall, a 454 m. sobre el nivell del mar, en èpoques passades anomenada vall formosa. Envoltat de muntanyes, la més alta de totes el Montcau amb 1.053 m.
El poble es comença a formar al voltant de l'església constituint una sagrera. Documents del 1.088 així ho constaten. Tot i que es té coneixement, per les restes trobades en algunes coves, que des de temps prehistòrics les muntanyes de Sant Llorenç ja estaven habitades.
El castell de Mura, com tots els castells, en un principi era propietat dels comtes i comtes-reis catalans, que al llarg dels anys l'anaren cedint com a feu, el vengueren i el tornaren a comprar diverses vegades. El 978 apareix el primer document d'una venta del castell de Mura, que és comprat al comte Borrell, per uns tals Guifré i Riculf.
No es coneix quan es va abandonar, tot i que en la consueta que va fer mossèn Jaume Oller el 1.592 no consta que hi visqués ningú. Malgrat que del castell gairebé no en queda res, la família Cortadelles rebé el títol de comtes de Mura el 1.706, augmentat pel de marquesos el 1.707, títol que es rehabilita el 1.930.
L'església de Sant Martí de Mura, és d'estil romànic amb tres naus i absis. Abans del segle XI hi havia hagut una petita església pre-romànica d'una sola nau de la qual se'n conserven restes d'arcs d'estil mossàrab. A finals del segle XII s'hi afegi la segona nau i és a finals del segle XVII quan s'hi afegeix la tercera.
Abans de la construcció de la tercera nau, un terratrèmol al 1.437 obliga a fer una reconstrucció del temple, ja que s'esfondrà la volta central.
El campanar i el comunidor damunt l'absis central també és de les acaballes del segle XVII, s'hi representa l'adoració dels tres reis a l'infant Jesús. Els capitells de l'entrada representen la vida i la mort de Sant Martí de Tours. I els capitells de l'absis tenen dibuixos de fulles i altres motius geomètrics.
En el terme també hi ha altres capelles o esglésies com són: Sant Antoni de Pàdua, Sant Lleïr, Sant Jaume, Santa Margarida, Santa Creu de Palou, entre les més rellevants.
ROCAFORT:
Diverses són les teories de l'origen del nom. La primera referència al castell és del 932 com a Néspola. L'any 1.023 un document diu que el castell de Néspola també és conegut com a Rokaforte.
El primer nom amb què es va conèixer el castell de Rocafort i el seu terme: des del Llobregat (Pont de Vilomara) al Montcau (Mura), i potser també Talamanca. És documentat del 932, escrit "Nespola o Nespole" en diferents escrits antics, sobretot com a referència al terme del castell o la vall, i que avui encara és viu per designar el nom de la riera aigües amunt de Rocafort: riera de Néspres. El seu nom ve d'un antic arbre (Mespilus germanica) que molt probablement es conreava en aquesta zona, i que al segle XX per analogia amb la forma va donar nom als nespres que mengem (Eriobotrya japonica). El nesprer degué de dasaparèixer fa anys de la zona ja que els pagesos d'avui no el coneixen, tot i que recentment se n'han tornat a plantar en alguns horts i vinyes.
Però hem de recular a l'any 902 per trobar la designació més antiga de l'indret: sembla que o bé el castell o més probablement l'actual emplaçament del poble era conegut com a Palau de Vessa o d'Avessa (palau antigament tenia el sentit d'ermita o esglesiola).
Per una banda sembla que a partir de l'any 1.196 l'antic castell de Néspola ja només era conegut com a Rocafort (Rupeforti), en el sentit de castell gran o principal. Posteriorment també és citat com a Rocafort 81331) i Rocha Fort (1359).
Però també hi ha indicis que Rocafort té un origen àrab: "ar-ruq al-qafur": "el lloc despoblat o desert" que derivaria a Rocafort la teoria que l'origen del nom és degut a què el poble està assentat sobre un cingle de roca massissa, visible al vessant est.
Palau de Vessa és com surt anomenat antigament el lloc on s'assentaren l'església i el castell de Rocafort. Durant molts segles es digué Rocafort de Bages, el segle XX es produeixen diversos canvis de nom passant finalment el 1.982 al nom actual: El Pont de Vilomara i Rocafort.
Rocafort es troba situat a 423 m. d'alçada, els punts més alts del terme són la serra de la Coma d'en Bou (655m) i el Puig Gil (622m). No hi ha dades massa fiables de quan comença ha estar habitat, tot i que és de suposar que és a la mateixa època que el castell.
Aquest castell fa supossar que era de domini comtal. Primer dit Castell de Néspola, a meitat del segle X passa a mans de la família que s'anomena Rocafort. El patrimoni dels Rocafort va anar augmentant al llarg dels anys arribant a posseir uns set castells, amb el de Rocafort i tot (Clarà, Gallifa, Castelladral, Maldà, Callús i Matamargó). La nissaga dels Rocafort acaba aproximadament a finals del segle XIII, quan al 1.281 Humbert de Rocafort ven el castell a Pere de Sitjar. La vídua de Pere de Sitjar (nét de l'anterior Pere Sitjar) Guillemona Nerell deixa a la seva mort el 1.375 el domini de Rocafort al Monestir de Sant Benet del Bages.
El castell queda definitivament abandonat i destruït abans o durant la Guerra Civil de 1.462.
Fins ben entrat el segle XI l'església s'anomenava Santa Maria de Palacio de Veca (pronunciat: Vessa).
L'edifici actual de finals de l'època gòtica va ser edificat sobre un antic temple romànic, canviant l'orientació inicial.
Entre els segles XVI-XVII s'hi afegiren dues capelles. Al subsòl de la nau s'hi trobaren tombes pertanyents al segle XVII. També hi havia hagut un retaule barroc que va desaparèixer durant la guerra civil. També hi ha un sarcòfag-ossari d'en Pere de Sitjar, últim senyor laic del castell.
Al terme hi ha altres esglésies o capelles com són la de Sant Vicenç (al castell, avui desapareguda), la de Sant Pere d'Oristrell, la de Sant Romà de Roviralta, i la de Santa Magdalena del Pla.
TALAMANCA:
Mencionat ja l'any 967 amb la seva forma actual, encara que escrita en la grafia del català antic per designar el so "k": Talamancha.
Dues són les teories de l'origen del nom. La més versemblant dóna l'origen en un topònim àrab: "talc al-manqab": "el pendent o coster del camí". Si tenim en compte que el camí ral de Barcelona a Berga ha de ser molt antic, i que en passar per Talamanca, a la banda est, la muntanya és ben dreta fins arribar a la riera, podria ser ben escaient aquesta teoria.
La segona teoria dóna un origen preromànic, sense aclarir què voldria dir.
Té forma allargada es troba situat dalt d'una carena a 550 m. El seu punt més alt son els 689 m. prop del collet de Lligabosses. Les primeres notícies datades de població son del 1.365 tot i que alguns dels masos importants de la zona daten del segle XIII. Així mateix ha quedat demostrada l'existència d'un jaciment ibèric situat a un quilòmetre del nucli urbà actual.
El castell es construí com molts d'altres del Bages arran de la repoblació dels segles IX-X. Les primeres notícies documentades daten del 967. L'any 1.083 es verifica que el domini feudal era dels Cardona i més tard (no se sap com) passa al domini dels Talamanca. Sembla ser que durant la Guerra de Successió (segle XVIII) el castell queda gairebé destruït. I varen ser els Marquesos de Castellbell, senyors del castell en aquella època, qui acabada la guerra començaren a reconstruir-lo.
L'església es troba a prop del castell, apareix esmentada l'any 1.038. D'estil romànic, finals del segle XII, inicialment d'una sola nau en creu llatina i un absis semicircular. El segle XVIII és totalment reformada i passa a tenir tres naus encara que les dues del costat una mica més curtes que la central. A l'interior hi ha un sarcòfag d'estil gòtic pertanyent a un antic senyor del castell, Berenguer de Talamanca. El frontal de la porta principal està format per una arquivolta treballada amb dos capitells de decoració floral. Durant unes reformes dels anys 80 es trobaren fragments de sepulcres del segle XII encastats al paviment de davant del temple.

dimecres, 26 de novembre de 2008

UN TOMB PEL SOLSONÈS




MONTCLAR






SANT MARTÍ DE TENTELLATGE






SANT PERE DE GRAUDESCALES



















SANT ESTEVE D'OLIUS









PAMPA



SOLANES

Fa temps que la meva esposa i jo, teníem pendent una sortida conjunta amb uns dels nostres millors amics. Es tracta d’en Jordi Perich i la seva esposa Fina.
En Jordi és considerat un dels millors xefs, que avui en dia disposa la cuina catalana i juntament amb la seva esposa com a cap de sala, formen un tàndem excepcional. Tant sols teniu d’anar al restaurant Cal Carter a Mura hi podreu comprovar-ho personalment.
Pel qui no hi hagi estat mai, aquí us deixo l’adreça:
CAL CARTER Plaça Tomás Viver, 1 08278 – MURA 93 831 70 36

Aquest cop van ser ells els encarregats en dissenyar una ruta per la comarca del Solsonès. Jo no ho hagués fet millor.
El dimarts 25 de novembre de 2008 a dos quarts de deu del matí, sortíem de Mura tots quatre a bord del Range Rover d’en Jordi. Com aquestes sortides cal fer-les amb les panxes plenes, decidirem fer la nostra primera parada tècnica al restaurant Muntaner de Navarcles. L’esmorzar no cal dir que va ser de forquilla i ganivet, pa amb tomàquet i pernil, botifarra, etc.

Acabat aquest àpat, agafem la carretera en direcció Berga i ens desviem a Puig-Reig per continuar per la carretera que ens portarà a Casserres i d’aquí, al poble de Montclar 786 m. N 42º 01.096 E 1º 45.915. Aquest poble es un municipi de la comarca del Berguedà i està format pels nuclis de Montclar, el Casó i Torregassa.
Surt citat per primer cop en documents de l’any 1.117. L’any 1.240, Jaume I d’Aragó cedi Montclar a Pere de Breda, retornant a la Corona l’any 1.309.
L’església parroquial està dedicada a Sant Martí. És d’estil romànic i fou construïda en el segle XII. És de nau única amb absis. El campanar és de planta quadrada amb coberta a quatre aigües. En el seu interior es conserven dos retaules barrocs, així com un altre d’estil neoclàssic. L’edifici fou reformat per complert en la dècada de 1.970.

Un cop visitat el poble i l’església de Sant Martí de Montclar, ens dirigim cap al sector de Tentellatge i la Vall d’Ora per visitar l’església de Sant Martí de Tentellatge 787 m. N 42º 02.022 E 1º 40.766, que és esmentada ja l’any 839 com a Tintillagine, en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, i que esdevingué després sufragània de la de Sant Feliu. Es troba prop del collet de Correà, per on passa la carretera de Solsona a Berga, a la vora de la riera de Tentellatge, que neix a l’enclavament de Comesposades (terme de Montmajor) i desguassa a l’aigua d’Ora per l’esquerra, prop de Navès.

Continuem viatge a fi de dirigir-nos fins a Sant Pere de Graudescales 835 m. N 42º 06.128 E 1º 41.349. Es tracta d’una església romànica situada a la petita Valldora a la falda dels cingles de la serra de Busa, a la ribera d’Aigua d’Ora, solitària enmig d’un paratge de gran bellesa natural, al municipi de Navès. És l’únic edifici que resta d’un antic monestir de monjos benedictins.
És d’una sola nau, amb planta de creu llatina. La nau i el transsepte són coberts amb voltes de canó de mig punt, d’igual alçada i perpendiculars l’una amb l’altra. Al creuer, sobre els arcs de reforç, s’alça la cúpula damunt de trompes. El llevant de la nau és acabat amb un absis i als dos braços del transsepte hi ha les corresponents absidioles.
Té tres portals: un als peus de la nau i dos al transsepte, l’un al sud i l’altre al nord. Hi ha una finestra cruciforme a ponent i dues a l’absis major, asimètriques, l’una és al mig i l’altra a un costat. També tenen finestres les absidioles, els caps del transsepte i la nau, una a cada costat. Totes són de doble esqueixada i ampit horitzontal. Els absis presenten una decoració amb faixes d’arcuacions sense lesenes.
La cúpula, que exteriorment forma un cimbori vuitavat sobre un cos prismàtic de base quadrada corresponent a les trompes de dins, al cim té una obertura circular aixoplugada per un arc que sobresurt de la teulada.
El monestir va ser consagrat l’any 913 i a l’any 960 s’hi erigí el monestir dels benedictins. El temple actual, erigit cap al segle XII, tingué una vida curta.
La comunitat benedictina va decaure al segle XIII però fins a l’any 1.504 no hi va desaparèixer el culte. Cap al 1.680 s’ensorrà la part de ponent de la nau, cosa que va obligar a fer una paret prop del creuer per aïllar la part sinistrada de la que encara es trobava en bon estat. El retaule de Sant Pere fou traslladat a la parròquia de Busa. L’església quedà abandonada i gairebé en ruïna.
Als anys 60 es restaurà l’església i s’estudiaren les ruïnes del monestir. Als anys 80 hi hagué una nova restauració molt acurada, es van eliminar les restes de construccions annexes (el monestir) que enlletgien el conjunt i mig l’amagaven.

D’aquí ens dirigim fins a Sant Esteve d’Olius 563 m. N 42º 00.622 E 1º 33.852. Es tracta d’una església romànica de finals del segle XI situada al municipi d’Olius, al Solsonès. Destaca per la seva magnífica cripta.
El temple actual, dedicat a Sant Esteve, va ser consagrat l’any 1.079, a petició dels habitants del lloc i del comte d’Urgell, que passava temporades a Olius, on hi tenia un palau.
L’església de grans proporcions (36m x 10m), té una sola nau amb volta de canó, sostinguda per quatre arcs torals. A la part exterior de l’absis s’hi dibuixen arcuacions i lecenes.
Una cripta divideix l’espai interior. És la part més elegant i original de l’església. Te forma rectangular (10,4m x 6,28m), dividida per sis columnes que s’obren en forma de palmera.
Els seus arcs de mig punt i la volta d’aresta omplen l’espai d’intimitat i bellessa.
Totes aquestes singularitats situen l’església d’Olius com un dels monuments cabdals del romànic llombard de finals del segle XI.

Molt a prop trobem el cementiri, digne de ser visitat.
A l’any 1.915, es va encomanar la construcció d’un nou cementiri a l’arquitecte Bernardí Martorell, que havia rebut la influència modernista de Gaudí.
Es va construir en un espai de roques caigudes, voltades d’alzines. Es volia combinar les roques caigudes, símbol de la mort, amb les alzines de fulla sempre verda, símbol de la vida. Mort i vida, expressió d’un cementiri cristià.
L’entrada està formada per un arc parabòlic, còncau i convex, típicament gaudinià. A l’interior, les tombes estan excavades a les roques. Sobresurt una esvelta agulla cònica, símbol de la Resurrecció.
El cementiri d’Olius, ple de senzillesa i de fantasia, integrat en la naturalesa i en el paisatge del seu entorn, és un model únic de l’art funerari modernista català.

Al haver fet un suculent esmorzar, encara ens permetria fer l’última visita del dia, per tant acordarem arribar-nos fins a Pampa 740 m. N 42º 03.887 E 1º 22.223.
Pampa (en ocasions també escrit Pampe) és una entitat de població del municipi de Castellar de la Ribera que el 2.005 tenia censats 10 habitants. Situada a la banda més occidental del terme municipal, a l’entorn de les terres drenades pel barranc de Coscollola.
L’església parroquial, dedicada a Santa Margalida, es troba a la dreta de la rasa de Solanes, a 745 m d’altitud, a mitja costa vessant SE del Serrat de Pampa.
Actualment, però ja no és parròquia, car va ser annexada a la parròquia de Ceuró. La despoblació del territori (el lloc Pampa va quedar deshabitat el 1.960) ha comportat que, fins i tot, hagi deixat de ser lloc de culte dominical doncs aquest ha estat traslladat a l’església de la Mare de Déu de Çavila, també de la parròquia de Ceuró.
Aquesta església ja és esmentada l’any 839 en l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell amb el topònim Pampano, que etimològicament ve del llatí pampinu: fulla de la figuera. Hi ha documentació que la primitiva església va ser reconstruïda a final del segle XI. L’església actual que, a diferencia de les dues masies veïnes, es conserva en bon estat, no és pas l’esmentada del segle XI ja que va ser totalment reconstruïda al mateix lloc l’any 1.906.
No hi ha notícia que al lloc també s’hi aixequés un castell, com sol ser habitual als llocs on es troben les parròquies que es remunten a l’edat mitjana. No es probable que així fos perquè el que si que se sap amb certesa és que el lloc pertanyia al terme de castell d’Oliana. Si en canvi, sembla força probable que en algun lloc del seu territori hi hagués alguna torre destinada a salvaguardar la seguretat dels seus habitants.
Un dels seus fills il·lustres va se Bernat de Pampa, paborde de la catedral de Solsona, que va ser qui va contractar l’escultor Gilabert de Tolosa, autor de la imatge romànica de la Mare de Déu del Claustre, patrona de Solsona.

Sens han fet les quatre de la tarda sense donar-nos compte. Els budells comencen a rondinar. Tenim de fer un pensament.
En Jordi i la Fina proposant arribar-nos a dinar a Organyà. Fet que acceptem sense més discussió. Amb entesos com aquesta parella, qualsevol els hi porta la contrària.
En Jordi, sap molt bé on anar a dinar, i sempre és toc segur, us ho asseguro.
Per tant emprenem camí en direcció Organyà, però de cop i volta sens creua en el camí la masia rural de Solanes 786 m. N 42º 04.087 E 1º 22.764. No podem per més, que aturar-nos a fer-hi un cop d’ull.
Observem una masia majestuosa dedicada al turisme rural, i que a més disposa en el seu costat, d’una ermita romànica dedicada a Santa Maria.
Com que ja es fa tard, decidim continuar camí fins arribar a Organyà a on ens esperen per dinar.
Són les cinc de la tarda quan arribem al restaurant Cal Jesús 540 m. N 42º 12.669 E 1º 19.663.
Ah noi, no és “moc de pavo” aquest establiment.
La simpatia i cordialitat està a flor de pell, per part dels qui regenten aquest restaurant.
Tripa de bé, carxofes a la brasa, entrecots de bou, ceps, i moltes coses més.
Us recomano de tot cor, que si voleu menjar bé, no us perdeu aquest lloc.
Restaurant Cal Jesús, carretera d’Andorra ORGANYÀ Tel. 973 38 30 68.

Un cop feta la sobretaula corresponent, retornem tots sans i estalvis a la nostra Mura, donant gràcies a Déu, per la diada que hem passat en companyia d’aquesta gran parella que són, en Jordi i na Fina, i que ben aviat, podem tornar-nos a retrobar.

( la foto en blanc i negre és Sant Martí de Tentellatge l'any 1.925 ).