dissabte, 18 d’octubre de 2008

IMPACTE DE METEORITS A MURA



















Fa uns dies, vaig rebre una informació en el meu domicili, on s’anunciava una xerrada entorn dels impactes de meteorits, que van produir-se a Mura, fa mils d’anys.
Aquesta invitació a l’acte, deia textualment:

El proper dia 17 d’Octubre a les 20,00 hores, Agustí Alcaraz, donarà a conèixer, des de l’ajuntament de Mura, (Barcelona) la forma, en la que es varen produir varis impactes de meteorits a la zona, es mostraran físicament els materials trobats, corresponents als meteorits i al metamorfisme de l’impacte.
El dia 18 d’Octubre a les 10 hores, es realitzarà una excursió des del Centre d’Interpretació, que durarà quatre hores, on s’ensenyaran els cràters i altres zones d’interès.
També es mostraran restes de grans animals marins que van quedar sepultats.
S’aconsella la utilització de vehicles tot terreny.
Signat:
www.astroblematierra.com

Tinc de dir d’entrada que no soc entès en el tema, però si interessat en aquestes temàtiques.
Per tant, el passat divendres 17 i puntuals a la cita, la Pilar i jo, vam assistir a la xerrada del Sr. Agustí Alcaraz.
Tinc de manifestar que va ser molt interessant. Vam tenir l’ocasió de poder conèixer les seves teories sobre aquests fets, i observar una sèrie de pedres que aquest senyor, ha recollit en les seves incursions en el medi natural.

Acabada la conferència, sens emplaça per l’endemà a les 10 h. del matí, a fi de fer una sortida pels entorns i poder observar tot allò, que sens havia explicat, i comprovar-ho sobre el terreny.

L’endemà sortim a l’hora assenyalada del Centre d’Interpretació els components del grup, en Julio, Marc, Aurora, Jordi, la meva esposa i jo, acompanyats per suposat, del mestre Agustí Alcaraz.
Comencem la ruta en direcció al Puig Gili, 624 m. N 41º 42.258 E 1º 58.816 on sens mostra, un del impactes per meteorits que va produir-se entre el Coll d’Estenalles i el Pujol de la Mata.

Desfem el camí i ens dirigim fins al cim de la muntanya anomenada “Collet Roig656 m. N 41º 42.106 E 1º 59.602. Aquesta es troba situada a l’esquerra de la carretera que porta de Navarcles a Terrassa, a l’alçada de Cantacorbs, per ser més exacte.
Aquí podem observar la formació de les roques. Tinc de dir que mereix la pena, poder observar tots els detalls quan algú tels mostra, ja que sense un entès en el tema, haguessin passat desapercebuts.

Fem mitja volta i ens dirigim cap al torrent de les Esqueies.
En aquesta contrada sens mostra, un cràter de gran dimensió i digne de ser observat 445 m. N 41º 42.577 E 1º 57.763. Comentar-vos que per sort, l’amic Julio, no va sofrir cap fractura òssia perquè Deu no ho va voler. Va ser víctima d’una xarxa de filferro que cobria part del terreny i destinada a protegir una zona de tòfones. A pesar d’aquest ensurt, i que per sort, no va portar més conseqüències, vam poder continuar el camí en direcció a la carretera que uneix Mura amb Rocafort.
Arribats a la seva confluència, tombem a l’esquerra, 403 m. N 41º 42.409 E 1º 57.483 i observem entre les roques, que van estar tallades a fi de construir l’esmentada carretera, una sèrie d’animals petrificats, dignes de ser observats.

Continuem la carretera en direcció Rocafort fins arribar al costat de l’església de Santa Maria, on fem una aturada tècnica per contemplar a la llunyania, el gran cràter que s’estén des del Bac del Minguet fins a l’obaga de Trullàs.

Continuem la pista forestal fins arribar a l’alçada de la sinia de cal Prat, al costat de la riera de Nespres 307 m. N 41º 43.283 E 1º 55.421, on veiem entre les roques una sèrie d’animals marins, entre ells un peix de grans dimensions.

Desfem el camí i ens dirigim fins a la masia de Pruners 401 m. N 41º 43.516 E 1º 56.183, a fi de veure una sèrie de roques, que en estat objecte d’uns regalims de fang petrificats.

Ja per donar fi a la sortida matinal, ho fem seguint direcció a la masia de la Vila de Talamanca 463 m. N 41º 43.785 E 1º 57.335.
Aquí sens mostren una sèrie de roques que formen part del mateix mas, i que corresponen a uns animals marins que van quedar sepultats, fa mils d’anys.

Acabada la excursió facultativa, retornem a Mura.
No sense abans, acomiadar-nos de tot el grup i desitjant-li a l’Agustí, les més enhorabones per la seva tasca formativa, i encoratjant-lo a seguir amb aquesta línia d’investigació tan digne.

Ha estat un plaer.

diumenge, 12 d’octubre de 2008

ENCONTORNS DE SANT MARTÍ DE TORRUELLA




















El Santuari de Joncadella 266 m. N 41º 45.946 E 1º 47.694 és format per dos edificis: l'Església i l'Hospederia destinada originàriament a l'acolliment de pelegrins. L'església és un edifici de planta rectangular d'una sola nau cobert a dues aigües i orientat a llevant i amb un presbiteri rectangular.
La façana principal és ben senzilla trencant la monotonia del parament un petit rosetó i un petit portal tipus romà, d'accés a l'església, de petites dimensions i d'estil neoclàssic, rematat per un frontó simple triangular de tipus entretallat, amb decoració de fretes quadrades, en grups de quatre, i on s'ubica una petxina (tipus de fornícula) que acull una figura escultòrica femenina que representa la Mare de Déu de Joncadella; portal amb pilastres decorades amb motius geomètrics i contrapilastres llises, amb fris decorat amb motius geomètrics. Porta bifol·liada de fusta, amb vidriera a la part superior de les fulles (4 vidres), i reforçada per una reixa de ferro colat. A pesar d'això, l'accés habitual a l'església es fa pel cantó de migdia mitjançant un cos adossat als peus de la nau a modes de porxo emmarcat per dues grans arcades que deixa pas a un portal romànic reaprofitat de l'església anterior. Es tracta d'un portal rodó amb doble rosca. L'interior de l'església es troba presidit per un cambril amb la imatge de la Mare de Déu de Joncadella, acompanyada als peus per dues figures masculines que representen el miracle des dos captius alliberats per la Mare de Déu.
Es tracta d'una nau única amb capelles obertes als laterals dedicades a diverses advocacions. L'edifici de l'hospederia es troba en part construït sobre l'antic cementiri de l'església. Es tracta d'una antiga construcció del període de l'església adossada al llevant i rehabilitada els últims anys com a restaurant.


Segons la tradició que repeteix el model de les llegendes de les Mare de Déus Trobades, en època de les invasions musulmanes els cristians varen amagar les seves imatges en llocs amagats, coves i refugis amb l'objectiu de protegir-les del saqueig sarraí. Quan aquests van ocupar de nou les seves terres moltes d'elles van ser retrobades de forma miraculosa. Així va ser com una pastora de bous de Castellnou de Bages qui va observar com cada dia a l'hora d'anar al bosc un dels seus bous s'estava agenollat en el lloc de la desconeguda coa que cobrien mates i joncs. Davant de la insistència de l'animal, apartà dites mates i joncs i descobrí la cova i d’entre d'ella la imatge de la Mare de Déu. Al costat de la cova on es va produir la troballa els cristians van aixecar una església per venerar el fet i aquesta es va convertir en Santuari marià. Al marge de les llegendes, el topònim Joncadella data ja del segle XI com a "ionchatella"i en efecte, fa referència a un indret amb abundants plantes d'aquest tipus. El lloc fou centre d'una important devoció mariana durant tota l'època medieval i moderna. Hem de tenir en compte que la majoria d'aquestes llegendes daten del segle XIV. La importància d'aquest santuari marià bé donat tant per la seva situació geogràfica, ben bé al centre del Pla de Bages, molt a prop de Manresa i molt ben comunicat (al costat de camí que anava de Manresa a Cardona) com per la categoria de la devoció, de tal manera que de tots els santuaris marians de la comarca del Bages, aquest era considerat el més important i d'una categoria superior als altres i entre totes les MaredeDeús, la de Joncadella era considerada la patrona del Bages i allà on es feien peregrinacions i cultes en les situacions més difícils. D'entre totes elles destaca especialment la tradició dels romiatges i peregrinacions realitzades en ocasions de sequeres i inclemències meteorològiques. Moltes d'elles es troben perfectament documentades com són les peregrinacions organitzades el 1438, el 1477, el 1502, el 1628 i algunes altres organitzades per entitats com la del 1877 i la del 1879 per l'Associació Reparadora de Pius IX. Lligades al Santuari de Joncadella i a la Mare de Déu es troben diverses llegendes i tradicions com la dels Captius de Joncadella o la de la curació dels herniats. Una altra de les manifestacions festives que tenien lloc a principis de segle al santuari, segons Josep Basora, és la cantada que una entitat anomenada "Els guerrers escaldats" de Manresa feia un dia a la primavera. Al costat d'on actualment es troba la font del santuari hi havia un pilar amb una pica gran de pedra als peus on es ficava el cap d'aquesta entitat i dirigia una coral formada per la resta dels membres que cantava. Aquesta entitat ha estat identificada com una entitat manresana que durant els anys vint i trenta actuava a Manresa amb caràcter lúdic i festiu. Es conserva vigent la tradició dels Goigos de la Mare de Déu de Joncadella que són cantats el dia de Pasqua i el dia de la Mare de Déu d'Agost després de la missa. Entre les virtuts que als goigos se li reconeixen a la Mare de Déu es troba la d'ajudar a les dones en el part i la de curar les criatures trencades, a més de la llegenda dels captius. El cambril de l'església és presidit per una imatge de la Mare de Déu de Joncadella del segle XVIII.


L'església de Santa Maria de Joncadella apareix esmentada l'any 1031, i posteriorment el 10444, encara que fins el 1218 no consta com a parròquia adscrita a la canònica de Santa Maria de Manresa. Resulta especialment difícil d'identificar aquesta església en aquests primers segles ja que la riera del seu nom antigament portava el del riu d'Or com el que passa per Santpedor. La despoblació del segle XIV reduí aquesta parròquia a la categoria de filial de Santpedor i quedà en un estat d'abandonament, ja que inclús el seu rector vivia a Manresa. En aquestes condicions no es d'estranyar que patís tot tipus d'expoliaments, com el que denuncia el 1591 Pere Vinyes, mosso de la casa Besora, quan denuncia el robatori d'una de les campanes de l'església, i el 1671 el robatori d'una caixa de diners. La forma que tenia aquesta església ens és totalment desconeguda ja que es va reconstruir per complert el 1748.
S'ha pogut conservar l'escriptura de contracte de construcció signada pels administradors de l'església i el mestre de cases Joan Esplugues. El preu de l'obra va ser de 1300 lliures i el projecte era obra de l'escultor-arquitecte Josep Sunyer. No se sap amb exactitud quan va ser acabada i decorada, però probablement ho va ser a principis del segle XIX, ja que el 1807 es fa un contracte per realitzar l'actual retaule de l'altar Major per part de Jaume Padró, escultor de Manresa, i el 1819 es pinten les parets i la nau. Fins el 1879 fou parròquia convertint-se aleshores en sufragànea de Santpedor i després de Sant Martí de Torruella. (AA.DD, 1984). La imatge de la Mare de Déu de Joncadella va ser reposada al monestir l'any 1949 després dels aconteixements de la Guerra Civil.


La Torre dels Moros 303 m. N 41º 46.574 E 1º 47.427 està formada per les restes de l'antiga fortificació del segle XIX, les restes d'una antiga plataforma quadrangular sobre la qual s'assenta la torre i el fossar que l'envolta. La torre pròpiament dita és un cos de planta quadrada del qual es conserva només el vessant de ponent. Construïda en mur de maçoneria amb pedra irregular amb les cantonades reforçades amb carreus ben tallats. Pot apreciar-se encara l'estructura originària de dos pisos separats amb una línia de carreus, encara que podia haver tingut algun altre pis més a sobre avui desaparegut. Al pis inferior es conserven encara les antigues espitlleres. Tota la torre s'assenta sobre una plataforma quadrangular molt més gran que sembla pertànyer a algun edifici més antic del qual encara poden apreciar-se algunes línies de carreus molt erosionats. Un fossar excavat al terreny envolta aquesta plataforma més antiga, possiblement medieval.


Encara que no aparegui a l'inventari de fortificacions i torres carlines que es va fer de la Comarca del Bages, és possible que al seu dia tingués també alguna funció militar com a torre de guaita i control, molt semblant a les que tindrien la Torre dels Soldats (Avinyó) o la Torre de la Guixola (Sant Salvador de Guardiola) de la mateixa tipologia i època.


L'origen real d'aquesta torre és el de ser simplement una torre de senyals òptiques. Data de mitjans del segle XIX, i com tantes altres torres del mateix estil fou construïda per al servei de transmissions o telègrafs òptics. Tots aquests edificis eren controlats més o menys directament per l'exèrcit i el seu manteniment suposava unes importants despeses. El fet de que tota la torre s'assenti sobre una plataforma molt més gran, de la qual es conserven unes línies de carreus molt erosionades, fa pensar en la possibilitat de l'existència d'una antiga torre medieval, les restes de la qual podrien haver estat aprofitades per construir la moderna torre. A més a més cal tenir en compte que el fossar existent envolta el perímetre d'aquesta plataforma, no de la moderna torre. A favor d'aquesta possibilitat d'afegir el fet de que aquest turó és conegut des de sempre com "el castell". La situació d'aquestes torres no era en cap cas aleatòria i s'ubicaven al marge de les principals vies de comunicació. L'existència d'aquesta torre podria estar lligada amb l'antic camí que unia Manresa i Cardona, que passava per Joncadella i després cap a Torruella, per anar més tard cap a Súria.


El
mas de les Cots 305 m. N 41º 46.838 E 1º 48.087 està format per un seguit de construccions adjacents de diferents èpoques. La casa pròpiament dita és de planta quadrangular amb coberta a dues aigües de teula. Consta de planta baixa on són ubicats els cellers i magatzems de la casa, pis principal adequat com a vivenda i golfes. La façana principal és orientada a migdia obrint-se al mig un portal adintellat que constitueix l'entrada principal de la casa. La construcció és feta en mur de maçoneria amb pedra irregular i arrebossat. Un conjunt de finestres i balcons amb la brisa i els brancals reforçats en totxana s'obren a la façana principal destacant especialment al pis de les golfes un finestral rematat amb una balustrada de ceràmica. L'interior de la casa conserva tres grans tines a les quals s'accedeix des del replà de l'escala principal. Dues tines més es troben adossades a la façana de ponent. Destaca del conjunt l'antiga sala menjador que encara conserva l'enrajolat original de principis del segle XX fins a l'alçada de mitja paret. Adossats a l'exterior de la casa pel seu cantó de llevant i donant la volta fins a ponent es conserven un conjunt de coberts de diferents èpoques formant un pati o era tancada davant de la façana principal de migdia. A principis del segle XX es va afegir al cantó de ponent i migdia un cos en totxana destinat a vivenda dels masovers.
Complerta el conjunt de Les Cots tres pous circulars propers a la casa conservant un d'ells restes d'un molí de vent.


La casa de les Cots conserva una barraca de vinya quadrada dins de la seva propietat. També es conserven com a restes de les antigues feines agrícoles: 1./ Una premsa de vi. 2./ Una màquina de ventar. La casa no conserva cap document ni fotografia antiga, però pel seu lligam amb el mas Soler podria trobar-se alguna referència dels antics propietaris en la documentació que es conserva en aquesta casa.


L'existència del mas Les Cots és documentada des del segle XIII com a propietat del monestir de Sant Benet de Bages. És així com el 1292 tenim notícia sobre Guillem de Cots que rendeix acte de vassallatge a l'administrador de dit monestir (AA.DD, 1984).
El 1307 en un document referent als límits d'una peça de terra torna a apareix el nom de Guillem de Cots de la parròquia de Sant Martí com a possible referència al mas. (AA.DD, 1984) . Una nova referència documental la tornem a trobar el 1318 quan Rania, originària de Callús, entra per núpcies al mas Cots rendint acte de vassallatge al monestir de Sant Benet (AA.DD, 1984). El mas Cots també és anomenat al fogatge fet el 1553 quan Francesc Cots és esmentat com habitant de la casa. (AA.DD, 1984).
Ja el 1598 Francesc Cots arrendava terres per a pastures a Francesc Soler (AA.DD,1984) i al llarg del segle XVII i XVIII la casa devia convertir-se en una de les més importants de la zona assimilant algunes altres cases de la vora com el Mas Soler. És així com a la documentació que es conserva a aquesta última casa, apareix anomenada com "El Soler de les Cots". La producció de vi i aiguardents devia ser una de les principals de la casa ja que a finals del segle XIX (1890-91) comptava amb 4 rabassaires i una extensió de 6 hectàrees plantades de vinya. La família Aloy, actuals propietaris del mas Soler havien estat parcers de Les Cots que finalment van acabar adquirint la seva propietat a finals del segle XIX. No es tenen dades de com van anar canviant els títols de propietat ni de com es van anar disgregant les antigues finques.
Al 1800 apareixen com a habitants de la casa la família Iglesias (AA.DD, 1984).
Finalment, la casa va ser venuda a finals dels anys 40 a l'empresa constructora Ribas i Paradell de Barcelona. La família Rovira, la va adquirir poc després, essent encara els actuals propietaris.

diumenge, 5 d’octubre de 2008

MURATANS AL CONFLENT





























En Josep Canals, com a membre del consistori del Ajuntament de Mura, ens proposava als conciutadans d’aquest poble, fer una sortida el dissabte 4 d’octubre a la Catalunya Nord.
El programa era sortir a les 7 del matí de Mura en autocar, per arribar sobre les 11 del matí a Vilafranca de Conflent, donar una volta pel poble, i a les 12 del migdia, arribar-nos fins a la Cova de les Grans Canaletes, fer-hi la visita i tornar a Vilafranca per dinar al restaurant “Au Grille”.
Acabat el dinar, arribar-nos fins al monestir benedictí de Sant Miquel de Cuixà i gaudir d’aquesta meravella del romànic català.

Estudiada la proposta, la meva esposa Pilar i jo, ens vam apuntar a la “batalla”.

Tinc de manifestar-vos que començant per l’organització, i acabant per tots els components del grup, que fou de 30 persones, han estat totes aquestes, entranyables. Val la pena compartir moments tots junts.

Des d’aquí donar les gràcies al Josep Canals, així com a tot el consistori de l’Ajuntament de Mura, que ha fet possible aquesta visita, a terres de la nostra Catalunya Nord.

Vilafranca de Conflent 454 m. N 42º 35.195 E 2º 21.909 (en francès Villefranche-de-Conflent) és un municipi de la comarca del Conflent a la Catalunya Nord. Administrativament és una comuna del departament francès dels Pirineus Orientals.
Vilafranca fou fundada en 1090 per Guillem Raimon, Comte de Cerdanya. Des d'ençà, anà formant part de diferents regnes de l'època: Comtat de Barcelona (1117), Regne de Mallorca (1276), Corona d'Aragó (1344), França (1463), i Espanya (1493). Al 1654 fou assetjada durant 6 dies i saquejada pels francesos. I al 1659, pel Tractat dels Pirineus, tornà a formar part de França.



Des de 1669 fins a 1687, l'enginyer militar Vauban fortificà la ciutat amb elements defensius que encara es conserven avui dia i formen part de l'important atractiu turístic del lloc. Mentres tant, al 1674, es comença a gestar-se el que és conegut com la Conspiració de Vilafranca. En aquesta intriga, algunes famílies de la vila decidiren conspirar per reunificar el municipi a Catalunya. Inès de Llar, una jove d'una de les famílies conspirants, intentà seduir, però sense èxit, al comandant francès De Parlan de Saignes per tal de que aquest s’unirà a la causa. Tot i això, els rebels assaltaren la vila i la guarnició francesa fou masacrada. La corona francesa reaccionà ràpidament davant d'aquests fets, amb la qual cosa recuperà la vila quasi immediatament. Els rebels escaparen a Catalunya, però la gran majoria foren torturats, executats i esquarterats, i finalment exposats en les muralles dins de gàbies de ferro.



En 1793 les tropes espanyoles conqueriren la ciutat, aleshores amb unes defenses molt deteriorades, però en el mateix any, el general Dagobert recuperà la vila. Aleshores, gran part de les defenses de la vila foren restaurades, noves bateries defensives foren construïdes, i el Fort Libèria, un castell situat al cim del mont Belloc, fou connectat amb la ciutat mitjançant una escala subterrània de 734 esglaons (encara avui dia, aquest subterrani es considera el més gran d'Europa). Finalment, en 1918 l’exèrcit francès abandonà la vila. I en l'actualitat tant les muralles com el Fort Libèria resten oberts al públic.



La cova de les Grans Canaletes ubicada a Vilafranca de Conflent (França) és reconeguda com a una de les més importants de Catalunya. Allà dins tot és espectacular. El 1978, Edmond Delonca va trobar Henri Salvayre, hidro-geòleg i especialista del món subterrani i junts van començar l’exploració que permeté descobrir la sala blanca el 8 de maig de 1982. La resta de la cavitat està composta per bastants quilòmetres de galeries, i està en fase d’exploració.



El monestir benedictí de Sant Miquel de Cuixà 449 m. N 42º 35.705 E 2º 24.988 és una abadia situada al peu del Canigó, dins el terme municipal de Codalet, al Conflent. Amb els abats Garí i Oliba es va convertir en un dels centres més importants de la Catalunya feudal.
L'abadia de Cuixà deu el seu origen a l'abadia de Sant Andreu d'Eixalada, fundada cap al 840 i situada al capdamunt de la vall de la Tet.
A la tardor del 878, una forta crescuda del riu va destruir el monestir (situat prop del llit del riu) i va obligar els monjos a refugiar-se als voltants. La comunitat va ser transferida a Cuixà, a un petit cenobi dedicat a Sant Germà i propietat del pare Protasi. En crear-se el nou monestir Protasi en va ser nomenat abat el 879.
Al juny del 879, Protasi i Miró el Vell van signar l'acta de la fundació del nou monestir, en què Cuixà ampliava el seu patrimoni amb l'aportat pel monestir d'Eixalada.
En el seu nou emplaçament, l'abadia va continuar beneficiant-se de la protecció dels comtes de Cerdanya i Conflent, territori que estava sota el domini de la família de Guifré el Pilós, comte de Barcelona el 870. Pels volts del 940, per iniciativa del comte Sunifred II, es va construir una nova església dedicada a Sant Miquel. El 956 es reconstrueix l'edifici per fer-lo més sumptuós; l'altar major és consagrat el 30 de setembre del 974 per Garí, monjo procedent de Cluny i que estava al capdavant de cinc abadies meridionals.
Garí, implicat en la gran política de l'època, va propiciar el retir, a Cuixà, del dux de Venècia, Pere Orsèol, que va abdicar el 978 i va morir a l'abadia en olor de santedat el 987.

El 1008, Oliba, l'últim fill de Sunifred, és triat abat de Ripoll i de Cuixà, i el 1017 serà nomenat bisbe de Vic. Durant el seu abadiat es va transformar totalment el monestir; es van construir davant de l'església les dues capelles superposades: la de la Trinitat i la cripta del Pessebre, en forma d'anell i amb un pilar al mig, que es comunicaven amb Sant Miquel mitjançant un deambulatori. Es van afegir tres absis al santuari, la cripta, l'atri i dos campanars llombards. Oliba va ser un home de gran prestigi. Va viatjar a Roma i va proclamar la Treva de Déu a la diòcesi d'Elna el 1026. Va morir a Cuixà el 1046.

Al començament del segle XII es reconstrueix el claustre amb 63 columnes de marbre i capitells esculpits, els motius dels quals són vegetals, animals i d'escenes heroiques. Així mateix es construeix una tribuna de marbre dins l'església. Aquestes obres es deuen a l'abat Gregori, que va ser triat arquebisbe de Tarragona el 1136.

Els períodes següents de l'edat mitjana no són pròspers per a Cuixà i no es renoven els edificis de l'abadia. No obstant això, la riquesa de l'abadia és evident, amb un domini territorial realment important i una jurisdicció "quasi episcopal" sobre una quinzena de parròquies repartides entre les diòcesis d'Elna i d'Urgell.

A partir del segle XVI els monjos ja no viuen monacalment. Els nous monjos de l'abadia prefereixen exercir diversos oficis que els aporten beneficis econòmics (l'infermer, el zelador, el sagristà major, etc.) i disposen, cadascun d'ells, d'una cel·la o habitació particular. L'església es transforma afegint-hi capelles laterals, en detriment de les existents a la nau, que es construeixen amb volta catalana de maó. L'habitatge del sagristà major s'edifica a la capella de la Trinitat, que al segle XV, segons alguns indicis arqueològics, estava en condicions ruïnoses, a punt d'esfondrar-se.



La vida monàstica, encara que en precari, continuà fins a la Revolució Francesa. L'abadia desapareix: els seus edificis són venuts i s'hi instal·len naus industrials i agrícoles. El campanar nord s'esfondrà l'hivern de 1829. Al llarg d'aquest segle, els edificis del voltant de l'església van malmetent-se a poc a poc; el claustre és venut, capitell a capitell, el mateix que la font, als antiquaris i als amants del col·leccionisme. El 1908 no en queden més que dotze columnes.

El 1913, un escultor nord-americà, George Grey Barnard, que ja havia comprat algunes escultures de Cuixà a un antiquari parisenc, es desplaça fins al Conflent i adquireix moltes de les obres que es trobaven disseminades pels encontorns. Aquestes adquisicions donen origen a la reconstrucció del claustre al Cloisters Museum de Nova York. No obstant això, Barnard no va poder comprar les peces que adornaven l'edifici dels banys de Prada, que van comportar la mobilització del poble per tal de conservar-les: "les havien comprat ells i pertanyien a França". Aquests capitells van ser utilitzats per a la reconstrucció de la meitat del claustre el 1955.

El 1919, Ferran Trullès va comprar l'abadia i hi va reallotjar els cistercencs de Fontfreda, que havien abandonat l'Estat francès a l'època de les lleis sobre les congregacions. Els cistercencs s'hi van instal·lar i van ser substituïts, el 1965, pels benedictins de Montserrat. A la dècada del 1920, l'abadia va ser objecte de diverses campanyes de restauració dutes a terme pels serveis dels Monuments Històrics. El 1936, les obres són dirigides per l'arquitecte i arqueòleg Josep Puig i Cadafalch, obligat a fugir d'Espanya durant la guerra civil. Es descobreix la cripta del Pessebre. El 1952, sota les construccions de l'habitatge del sagristà major, es descobreix i reconstrueix l'església de la Trinitat.
El 1954 Pau Casals, en aquesta església que encara no té sostre, inaugura el Festival de Música Clàssica de Prada. El monestir es va cobrir el 1957.

El Monestir de Sant Miquel de Cuixà, ha estat elegit per votació popular com una de les Set Meravelles del patrimoni cultural material de Catalunya. De les catorze propostes de meravella de l'àrea dels Pirineus, les més votades han estat Sant Miquel de Cuixà, amb 34% dels vots i les esglésies romàniques de la Vall de Boí, amb un 31%. Les altres dotze propostes eren l'antiga Abadia de Santa Maria de Gerri de la Sal, la basílica de Santa Maria de Talló de Bellver de Cerdanya, la Catedral de la Seu d'Urgell, el Claustre i Santa Tomba d'Arles, el Crist de Sant Vicenç de la Llaguna, l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu, l'església de Sant Joan d'Isil, l'església de Santa Maria d'Arties, l'església Santa Maria de Covet, la Farmàcia Esteve de Llívia, el monestir de Sant Martí del Canigó i el museu d'Art Modern de Ceret.
Sant Miquel de Cuixà és actualment el monument més interessant de l'arquitectura pre-romànica o del romànic inicial. Els elements més destacats són el claustre reconstruït, l'església de tres naus, la cripta i el campanar.