MURA TALAMANCA I ROCAFORT TRES POBLES DE BONA SORT

"Mura, Talamanca i Rocafort tres pobles de mala mort" amb aquesta dita popular de procedència incerta i que ha passat de pares a fills, volem fer constar que al llarg de la història els tres pobles han estat d'alguna manera o altre vinculats.

Per cert, cada cop que ens diuen: "Ah¡ Ets de Mura... Mura, Talamanca i Rocafort tres pobles ..." i abans que puguin acabar els diem: "Tres pobles de la bona sort, ara hem canviat la dita". I és que pensem que avui dia som uns privilegiats de viure en un entorn com el que ara coneixereu.

MURA:

La primera menció en documents antics, com a poble o indret, és de l'any 954, fent-se una referència a "Valle Fermosa" (vall bonica) del terme de Néspola: com a indret en particular, pertanyent al gran terme originari del castell de Rocafort. El 972 es parla del riu o riera de Sant Martí (patró de l'església de Mura), sense cap altra referència més.

El nom de Mura el trobem per designar el castell l'any 978, com a Muredine, del llatí "muricinus", diminutiu de "murus", que vol dir "parets petites o merlets". D'aquí sembla que ve el nom: "el castell amb merlets". L'evolució del nom encara que amb els anys reculava i hi ha alguna variant, és ben documentada: Muredine (978), Mureden (978), Murede (1104 i 1113), Muredene (1156), Mureze (1224), Mure (1228), Mureno (1240), Muredine (1331) i finalment l'any 1.359 de dues maneres: Murea i Mura. Nom que a partir d'aquesta data sembla que ja queda fixat amb la forma actual.

El poble està situat en una vall, a 454 m. sobre el nivell del mar, en èpoques passades anomenada vall formosa. Envoltat de muntanyes, la més alta de totes el Montcau amb 1.053 m.

El poble es comença a formar al voltant de l'església constituint una sagrera. Documents del 1.088 així ho constaten. Tot i que es té coneixement, per les restes trobades en algunes coves, que des de temps prehistòrics les muntanyes de Sant Llorenç ja estaven habitades.

El castell de Mura, com tots els castells, en un principi era propietat dels comtes i comtes-reis catalans, que al llarg dels anys l'anaren cedint com a feu, el vengueren i el tornaren a comprar diverses vegades. El 978 apareix el primer document d'una venta del castell de Mura, que és comprat al comte Borrell, per uns tals Guifré i Riculf.

No es coneix quan es va abandonar, tot i que en la consueta que va fer mossèn Jaume Oller el 1.592 no consta que hi visqués ningú. Malgrat que del castell gairebé no en queda res, la família Cortadelles rebé el títol de comtes de Mura el 1.706, augmentat pel de marquesos el 1.707, títol que es rehabilita el 1.930.

L'església de Sant Martí de Mura, és d'estil romànic amb tres naus i absis. Abans del segle XI hi havia hagut una petita església pre-romànica d'una sola nau de la qual se'n conserven restes d'arcs d'estil mossàrab. A finals del segle XII s'hi afegi la segona nau i és a finals del segle XVII quan s'hi afegeix la tercera.

Abans de la construcció de la tercera nau, un terratrèmol al 1.437 obliga a fer una reconstrucció del temple, ja que s'esfondrà la volta central.

El campanar i el comunidor damunt l'absis central també és de les acaballes del segle XVII, s'hi representa l'adoració dels tres reis a l'infant Jesús. Els capitells de l'entrada representen la vida i la mort de Sant Martí de Tours. I els capitells de l'absis tenen dibuixos de fulles i altres motius geomètrics.

En el terme també hi ha altres capelles o esglésies com són: Sant Antoni de Pàdua, Sant Lleïr, Sant Jaume, Santa Margarida, Santa Creu de Palou, entre les més rellevants.

ROCAFORT:

Diverses són les teories de l'origen del nom. La primera referència al castell és del 932 com a Néspola. L'any 1.023 un document diu que el castell de Néspola també és conegut com a Rokaforte.

El primer nom amb què es va conèixer el castell de Rocafort i el seu terme: des del Llobregat (Pont de Vilomara) al Montcau (Mura), i potser també Talamanca. És documentat del 932, escrit "Nespola o Nespole" en diferents escrits antics, sobretot com a referència al terme del castell o la vall, i que avui encara és viu per designar el nom de la riera aigües amunt de Rocafort: riera de Néspres. El seu nom ve d'un antic arbre (Mespilus germanica) que molt probablement es conreava en aquesta zona, i que al segle XX per analogia amb la forma va donar nom als nespres que mengem (Eriobotrya japonica). El nesprer degué de dasaparèixer fa anys de la zona ja que els pagesos d'avui no el coneixen, tot i que recentment se n'han tornat a plantar en alguns horts i vinyes.

Però hem de recular a l'any 902 per trobar la designació més antiga de l'indret: sembla que o bé el castell o més probablement l'actual emplaçament del poble era conegut com a Palau de Vessa o d'Avessa (palau antigament tenia el sentit d'ermita o esglesiola).

Per una banda sembla que a partir de l'any 1.196 l'antic castell de Néspola ja només era conegut com a Rocafort (Rupeforti), en el sentit de castell gran o principal. Posteriorment també és citat com a Rocafort 81331) i Rocha Fort (1359).

Però també hi ha indicis que Rocafort té un origen àrab: "ar-ruq al-qafur": "el lloc despoblat o desert" que derivaria a Rocafort la teoria que l'origen del nom és degut a què el poble està assentat sobre un cingle de roca massissa, visible al vessant est.

Palau de Vessa és com surt anomenat antigament el lloc on s'assentaren l'església i el castell de Rocafort. Durant molts segles es digué Rocafort de Bages, el segle XX es produeixen diversos canvis de nom passant finalment el 1.982 al nom actual: El Pont de Vilomara i Rocafort.

Rocafort es troba situat a 423 m. d'alçada, els punts més alts del terme són la serra de la Coma d'en Bou (655m) i el Puig Gil (622m). No hi ha dades massa fiables de quan comença ha estar habitat, tot i que és de suposar que és a la mateixa època que el castell.

Aquest castell fa supossar que era de domini comtal. Primer dit Castell de Néspola, a meitat del segle X passa a mans de la família que s'anomena Rocafort. El patrimoni dels Rocafort va anar augmentant al llarg dels anys arribant a posseir uns set castells, amb el de Rocafort i tot (Clarà, Gallifa, Castelladral, Maldà, Callús i Matamargó). La nissaga dels Rocafort acaba aproximadament a finals del segle XIII, quan al 1.281 Humbert de Rocafort ven el castell a Pere de Sitjar. La vídua de Pere de Sitjar (nét de l'anterior Pere Sitjar) Guillemona Nerell deixa a la seva mort el 1.375 el domini de Rocafort al Monestir de Sant Benet del Bages.

El castell queda definitivament abandonat i destruït abans o durant la Guerra Civil de 1.462.

Fins ben entrat el segle XI l'església s'anomenava Santa Maria de Palacio de Veca (pronunciat: Vessa).

L'edifici actual de finals de l'època gòtica va ser edificat sobre un antic temple romànic, canviant l'orientació inicial.

Entre els segles XVI-XVII s'hi afegiren dues capelles. Al subsòl de la nau s'hi trobaren tombes pertanyents al segle XVII. També hi havia hagut un retaule barroc que va desaparèixer durant la guerra civil. També hi ha un sarcòfag-ossari d'en Pere de Sitjar, últim senyor laic del castell.

Al terme hi ha altres esglésies o capelles com són la de Sant Vicenç (al castell, avui desapareguda), la de Sant Pere d'Oristrell, la de Sant Romà de Roviralta, i la de Santa Magdalena del Pla.

TALAMANCA:

Mencionat ja l'any 967 amb la seva forma actual, encara que escrita en la grafia del català antic per designar el so "k": Talamancha.

Dues són les teories de l'origen del nom. La més versemblant dóna l'origen en un topònim àrab: "talc al-manqab": "el pendent o coster del camí". Si tenim en compte que el camí ral de Barcelona a Berga ha de ser molt antic, i que en passar per Talamanca, a la banda est, la muntanya és ben dreta fins arribar a la riera, podria ser ben escaient aquesta teoria.

La segona teoria dóna un origen preromànic, sense aclarir què voldria dir.

Té forma allargada es troba situat dalt d'una carena a 550 m. El seu punt més alt son els 689 m. prop del collet de Lligabosses. Les primeres notícies datades de població son del 1.365 tot i que alguns dels masos importants de la zona daten del segle XIII. Així mateix ha quedat demostrada l'existència d'un jaciment ibèric situat a un quilòmetre del nucli urbà actual.

El castell es construí com molts d'altres del Bages arran de la repoblació dels segles IX-X. Les primeres notícies documentades daten del 967. L'any 1.083 es verifica que el domini feudal era dels Cardona i més tard (no se sap com) passa al domini dels Talamanca. Sembla ser que durant la Guerra de Successió (segle XVIII) el castell queda gairebé destruït. I varen ser els Marquesos de Castellbell, senyors del castell en aquella època, qui acabada la guerra començaren a reconstruir-lo.
L'església es troba a prop del castell, apareix esmentada l'any 1.038. D'estil romànic, finals del segle XII, inicialment d'una sola nau en creu llatina i un absis semicircular. El segle XVIII és totalment reformada i passa a tenir tres naus encara que les dues del costat una mica més curtes que la central. A l'interior hi ha un sarcòfag d'estil gòtic pertanyent a un antic senyor del castell, Berenguer de Talamanca. El frontal de la porta principal està format per una arquivolta treballada amb dos capitells de decoració floral. Durant unes reformes dels anys 80 es trobaren fragments de sepulcres del segle XII encastats al paviment de davant del temple.

UN TOMB PEL SOLSONÈS

MONTCLAR

SANT MARTÍ DE TENTELLATGE

SANT PERE DE GRAUDESCALES

SANT ESTEVE D'OLIUS

PAMPA

SOLANES

Fa temps que la meva esposa i jo, teníem pendent una sortida conjunta amb uns dels nostres millors amics. Es tracta d’en Jordi Perich i la seva esposa Fina.
En Jordi és considerat un dels millors xefs, que avui en dia disposa la cuina catalana i juntament amb la seva esposa com a cap de sala, formen un tàndem excepcional. Tant sols teniu d’anar al restaurant Cal Carter a Mura hi podreu comprovar-ho personalment.
Pel qui no hi hagi estat mai, aquí us deixo l’adreça:
CAL CARTER Plaça Tomás Viver, 1 08278 – MURA 93 831 70 36

Aquest cop van ser ells els encarregats en dissenyar una ruta per la comarca del Solsonès. Jo no ho hagués fet millor.
El dimarts 25 de novembre de 2008 a dos quarts de deu del matí, sortíem de Mura tots quatre a bord del Range Rover d’en Jordi. Com aquestes sortides cal fer-les amb les panxes plenes, decidirem fer la nostra primera parada tècnica al restaurant Muntaner de Navarcles. L’esmorzar no cal dir que va ser de forquilla i ganivet, pa amb tomàquet i pernil, botifarra, etc.

Acabat aquest àpat, agafem la carretera en direcció Berga i ens desviem a Puig-Reig per continuar per la carretera que ens portarà a Casserres i d’aquí, al poble de Montclar 786 m. N 42º 01.096 E 1º 45.915. Aquest poble es un municipi de la comarca del Berguedà i està format pels nuclis de Montclar, el Casó i Torregassa.
Surt citat per primer cop en documents de l’any 1.117. L’any 1.240, Jaume I d’Aragó cedi Montclar a Pere de Breda, retornant a la Corona l’any 1.309.
L’església parroquial està dedicada a Sant Martí. És d’estil romànic i fou construïda en el segle XII. És de nau única amb absis. El campanar és de planta quadrada amb coberta a quatre aigües. En el seu interior es conserven dos retaules barrocs, així com un altre d’estil neoclàssic. L’edifici fou reformat per complert en la dècada de 1.970.

Un cop visitat el poble i l’església de Sant Martí de Montclar, ens dirigim cap al sector de Tentellatge i la Vall d’Ora per visitar l’església de Sant Martí de Tentellatge 787 m. N 42º 02.022 E 1º 40.766, que és esmentada ja l’any 839 com a Tintillagine, en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, i que esdevingué després sufragània de la de Sant Feliu. Es troba prop del collet de Correà, per on passa la carretera de Solsona a Berga, a la vora de la riera de Tentellatge, que neix a l’enclavament de Comesposades (terme de Montmajor) i desguassa a l’aigua d’Ora per l’esquerra, prop de Navès.

Continuem viatge a fi de dirigir-nos fins a Sant Pere de Graudescales 835 m. N 42º 06.128 E 1º 41.349. Es tracta d’una església romànica situada a la petita Valldora a la falda dels cingles de la serra de Busa, a la ribera d’Aigua d’Ora, solitària enmig d’un paratge de gran bellesa natural, al municipi de Navès. És l’únic edifici que resta d’un antic monestir de monjos benedictins.
És d’una sola nau, amb planta de creu llatina. La nau i el transsepte són coberts amb voltes de canó de mig punt, d’igual alçada i perpendiculars l’una amb l’altra. Al creuer, sobre els arcs de reforç, s’alça la cúpula damunt de trompes. El llevant de la nau és acabat amb un absis i als dos braços del transsepte hi ha les corresponents absidioles.
Té tres portals: un als peus de la nau i dos al transsepte, l’un al sud i l’altre al nord. Hi ha una finestra cruciforme a ponent i dues a l’absis major, asimètriques, l’una és al mig i l’altra a un costat. També tenen finestres les absidioles, els caps del transsepte i la nau, una a cada costat. Totes són de doble esqueixada i ampit horitzontal. Els absis presenten una decoració amb faixes d’arcuacions sense lesenes.
La cúpula, que exteriorment forma un cimbori vuitavat sobre un cos prismàtic de base quadrada corresponent a les trompes de dins, al cim té una obertura circular aixoplugada per un arc que sobresurt de la teulada.
El monestir va ser consagrat l’any 913 i a l’any 960 s’hi erigí el monestir dels benedictins. El temple actual, erigit cap al segle XII, tingué una vida curta.
La comunitat benedictina va decaure al segle XIII però fins a l’any 1.504 no hi va desaparèixer el culte. Cap al 1.680 s’ensorrà la part de ponent de la nau, cosa que va obligar a fer una paret prop del creuer per aïllar la part sinistrada de la que encara es trobava en bon estat. El retaule de Sant Pere fou traslladat a la parròquia de Busa. L’església quedà abandonada i gairebé en ruïna.
Als anys 60 es restaurà l’església i s’estudiaren les ruïnes del monestir. Als anys 80 hi hagué una nova restauració molt acurada, es van eliminar les restes de construccions annexes (el monestir) que enlletgien el conjunt i mig l’amagaven.

D’aquí ens dirigim fins a Sant Esteve d’Olius 563 m. N 42º 00.622 E 1º 33.852. Es tracta d’una església romànica de finals del segle XI situada al municipi d’Olius, al Solsonès. Destaca per la seva magnífica cripta.
El temple actual, dedicat a Sant Esteve, va ser consagrat l’any 1.079, a petició dels habitants del lloc i del comte d’Urgell, que passava temporades a Olius, on hi tenia un palau.
L’església de grans proporcions (36m x 10m), té una sola nau amb volta de canó, sostinguda per quatre arcs torals. A la part exterior de l’absis s’hi dibuixen arcuacions i lecenes.
Una cripta divideix l’espai interior. És la part més elegant i original de l’església. Te forma rectangular (10,4m x 6,28m), dividida per sis columnes que s’obren en forma de palmera.
Els seus arcs de mig punt i la volta d’aresta omplen l’espai d’intimitat i bellessa.
Totes aquestes singularitats situen l’església d’Olius com un dels monuments cabdals del romànic llombard de finals del segle XI.

Molt a prop trobem el cementiri, digne de ser visitat.
A l’any 1.915, es va encomanar la construcció d’un nou cementiri a l’arquitecte Bernardí Martorell, que havia rebut la influència modernista de Gaudí.
Es va construir en un espai de roques caigudes, voltades d’alzines. Es volia combinar les roques caigudes, símbol de la mort, amb les alzines de fulla sempre verda, símbol de la vida. Mort i vida, expressió d’un cementiri cristià.
L’entrada està formada per un arc parabòlic, còncau i convex, típicament gaudinià. A l’interior, les tombes estan excavades a les roques. Sobresurt una esvelta agulla cònica, símbol de la Resurrecció.
El cementiri d’Olius, ple de senzillesa i de fantasia, integrat en la naturalesa i en el paisatge del seu entorn, és un model únic de l’art funerari modernista català.

Al haver fet un suculent esmorzar, encara ens permetria fer l’última visita del dia, per tant acordarem arribar-nos fins a Pampa 740 m. N 42º 03.887 E 1º 22.223.
Pampa (en ocasions també escrit Pampe) és una entitat de població del municipi de Castellar de la Ribera que el 2.005 tenia censats 10 habitants. Situada a la banda més occidental del terme municipal, a l’entorn de les terres drenades pel barranc de Coscollola.
L’església parroquial, dedicada a Santa Margalida, es troba a la dreta de la rasa de Solanes, a 745 m d’altitud, a mitja costa vessant SE del Serrat de Pampa.
Actualment, però ja no és parròquia, car va ser annexada a la parròquia de Ceuró. La despoblació del territori (el lloc Pampa va quedar deshabitat el 1.960) ha comportat que, fins i tot, hagi deixat de ser lloc de culte dominical doncs aquest ha estat traslladat a l’església de la Mare de Déu de Çavila, també de la parròquia de Ceuró.
Aquesta església ja és esmentada l’any 839 en l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell amb el topònim Pampano, que etimològicament ve del llatí pampinu: fulla de la figuera. Hi ha documentació que la primitiva església va ser reconstruïda a final del segle XI. L’església actual que, a diferencia de les dues masies veïnes, es conserva en bon estat, no és pas l’esmentada del segle XI ja que va ser totalment reconstruïda al mateix lloc l’any 1.906.
No hi ha notícia que al lloc també s’hi aixequés un castell, com sol ser habitual als llocs on es troben les parròquies que es remunten a l’edat mitjana. No es probable que així fos perquè el que si que se sap amb certesa és que el lloc pertanyia al terme de castell d’Oliana. Si en canvi, sembla força probable que en algun lloc del seu territori hi hagués alguna torre destinada a salvaguardar la seguretat dels seus habitants.
Un dels seus fills il·lustres va se Bernat de Pampa, paborde de la catedral de Solsona, que va ser qui va contractar l’escultor Gilabert de Tolosa, autor de la imatge romànica de la Mare de Déu del Claustre, patrona de Solsona.

Sens han fet les quatre de la tarda sense donar-nos compte. Els budells comencen a rondinar. Tenim de fer un pensament.
En Jordi i la Fina proposant arribar-nos a dinar a Organyà. Fet que acceptem sense més discussió. Amb entesos com aquesta parella, qualsevol els hi porta la contrària.
En Jordi, sap molt bé on anar a dinar, i sempre és toc segur, us ho asseguro.
Per tant emprenem camí en direcció Organyà, però de cop i volta sens creua en el camí la masia rural de Solanes 786 m. N 42º 04.087 E 1º 22.764. No podem per més, que aturar-nos a fer-hi un cop d’ull.
Observem una masia majestuosa dedicada al turisme rural, i que a més disposa en el seu costat, d’una ermita romànica dedicada a Santa Maria.
Com que ja es fa tard, decidim continuar camí fins arribar a Organyà a on ens esperen per dinar.
Són les cinc de la tarda quan arribem al restaurant Cal Jesús 540 m. N 42º 12.669 E 1º 19.663.
Ah noi, no és “moc de pavo” aquest establiment.
La simpatia i cordialitat està a flor de pell, per part dels qui regenten aquest restaurant.
Tripa de bé, carxofes a la brasa, entrecots de bou, ceps, i moltes coses més.
Us recomano de tot cor, que si voleu menjar bé, no us perdeu aquest lloc.
Restaurant Cal Jesús, carretera d’Andorra ORGANYÀ Tel. 973 38 30 68.

Un cop feta la sobretaula corresponent, retornem tots sans i estalvis a la nostra Mura, donant gràcies a Déu, per la diada que hem passat en companyia d’aquesta gran parella que són, en Jordi i na Fina, i que ben aviat, podem tornar-nos a retrobar.

( la foto en blanc i negre és Sant Martí de Tentellatge l'any 1.925 ).

ELS ALZINARS DE MURA I L'ALZINA BONICA

Els alzinars més extensos i ben conservats del Bages es troben al terme de Mura, protegits pel Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. A les zones més baixes trobem l'alzinar acompanyat de marfull, mentre que el boix omple el sotabosc de les obagues. A la major part del Bages la majoria d'alzines s'han de considerar híbrides entre l'alzina vera i la carrasca, pels caràcters intermedis entre ambdues espècies, però en aquest recorregut pel parc hi predomina l'alzina vera, és a dir, de fulles llargues i peludes només al revers. Aquesta àrea de relleu enrevessat i rocós ha dificultat des de sempre l'agricultura, i l'única activitat d'aprofitament del bosc ha estat l'obtenció de llenya i el carboneig. Aquesta darrera va ser la forma més comuna d'explotar l'alzinar fins ben entrat el segle XX.

De la llenya d'alzina se'n feia el carbó vegetal, que conserva gairebé tot el poder calorífic de la fusta però pesa molt menys. El cicle de tala per al carboneig era d'uns 15 anys, i al llarg de l'excursió que proposem veiem encara el rastre negrós al sòl allà on s'havien instal·lat les carboneres, i podem observar com d'una soca comuna moltes alzines velles enlairen tres o quatre troncs de mida similar. No es tracta pas d'alzines rebrotades després d'un incendi, sinó del llegat de les tales dels carboners.

És extrany trobar-se una alzina monumental enmig d'un alzinar, on hauria d'haver estat explotada igual que la resta. Però en una carena de la serra de l'Obac, al camí del coll de Boix a Mura, a la Coma d'en Vila, s'alça majestuosa l'Alzina Bonica o del Vent 900 m. N 41º 39.890 E 1º 58.281, monumental i ufanosa, amb un tronc de 2,80 metres de perímetre i 11 metres d'alçada.

Pels habitants de la contrada és coneguda amb el nom d'Alzina Bonica, i és potser la seva bellesa la que l'ha salvada del carboneig i la tala per llenya.

Font: Natura i Aventura.

SANT SALVADOR DE LES ESPASES

Fa ja temps, que estava interessat en visitar l’ermita de Sant Salvador de les Espases, però cadascuna de les persones en que vaig parlar del tema , em deia que la millor ruta per anar-hi, era sortir d’Olesa de Montserrat i agafar un camí que porta fins l’anomenat Pla del Fideuer, on des d’allí a peu, calia seguir un sender en direcció ponent, fins arribar a l’ermita.
Que voleu que us digui. Això en un principi em va semblar una caminada força potent i vaig optar per investigar-ne un altre més adient, a les meves possibilitats.
Com qui vol, desitja, vaig programar-me una ruta menys feixuga, i que penso pot ser del vostre interès.

Soc del pensar, que val més la pena visitar les meravelles de la natura, que no pas sofrir i patir esforços físics innecessaris, per arribar al mateix lloc.
Us en faig cinc cèntims, de com arribar-hi d’una forma més descansada i sense perdre’s cap detall.

Es tracta de prendre la carretera C-58 en direcció Manresa – Terrassa i arribat al punt 315 m. N 41º 35.449 E 1º 54.139 just passat el mas Orpina, surt una pista forestal a la dreta que després de creuar la riera del Palà va ascendint fins arribar al Coll de Bram 460 m. N 41º 34.814 E 1º 53.534. El seu recorregut és d’uns dos quilòmetres i practicable amb vehicles tot terreny. A partir d’aquest punt, el camí es converteix amb sender i per tant és necessari fer-ho a peu, però la distància fins arribar al cim de Sant Salvador de les Espases es tant sols de 718 metres de recorregut.

L’ermita de Sant Salvador de les Espases es troba dins el terme d’Esparreguera, a la vora del riu Llobregat, sobre el congost del Cairat, en un turó situat a 410 m. N 41º 34.750 E 1º 53.053 entre els torrents de l’Espluga i de Sant Salvador.
Sobre l’ermita surt un caminoi que condueix on havia estat un dels castells d’Esparreguera i que fou conegut com “ROCHA DE SPAA” en els documents antics, i CASTELL DE LES ESPASES en el segle XII i posterior. Actualment és desaparegut i el seu lloc és convertit en mirador.

El compte Borrell va vendre a un tal Guillem el Castell de les Espases i el d’Esparreguera en una data que s’hauria de situar entre els anys 966 i el 985. La capella de Sant Salvador és posterior.

FESTA MAJOR MURA 2008

DIVENDRES 31 d’OCTUBRE

A 2/4 d’11 de la nit
Tradicional Castanyada al Centre Cívic i a continuació Festa per tots......


DIVENDRES 7 de NOVEMBRE

A les 11 de la nit
FESTIVAL DE JAZZ a càrrec del conjunt TERRASSA DIXIE SEXTET


DISSABTE 8 de NOVEMBRE

A les 9 del matí
SORTIDA DE BOLETS COMENTADA
Excursió matinal per conèixer els llocs on es fan bolets, quina és la seva funció al bosc.
Quins es mengen i quins no. Quins són millor guardar-los i quins no, i com guardar-los.
I quatre receptes per treure’ls el millor suc.
Sortirem de la plaça de l’Església.
Cal dur esmorzar, aigua, bon calçat i cistell. Tornarem abans de dinar.

A les 11 del matí
CONCURS DE DIBUIX INFANTIL a la plaça de l’Església.

A les 6 de la tarda
Festa al Centre Cívic amb el grup d’animació infantil XIP i XAP i amb xocolata per als infants.

A les 11 de la nit
BALL DE GALA al Centre Cívic amenitzat pel grup LIBERTY


DIUMENGE 9 de NOVEMBRE

A la 1 del migdia
PREGÓ DE FESTA MAJOR a la plaça de l’Església a càrrec de na EDURNE PASABAN gran amant de la natura i que a dia d’avui ja porta onze 8000s assolits.
Edurne és una de les poques alpinistes especialitzades en expedicions als vuitmils. Actualment és una de les poques dones compromeses en la carrera per a conquerir tots els 14 vuitmils del planeta, encara no aconseguits totalment per cap altra dona.

A les 6 de la tarda
REPRESENTACIÓ TEATRAL de l’obra “EL JOC DE L’AMOR” a càrrec del grup teatral del Centre Parroquial de Monistrol de Calders al Centre Cívic.


DIMARTS 11 de NOVEMBRE

A les 12 del migdia
OFICI SOLEMNE en honor a Sant Martí.
Seguidament, el tradicional Vermut a la plaça.

A les 6 de la tarda
Tarda distreta al Centre Cívic amb el MAG FÈLIX
A continuació berenar – sopar de comiat pels assistents.


DIMECRES 12 de NOVEMBRE

A les 12 del migdia
Missa en honor als Sants Màrtirs.


DIUMENGE 30 de NOVEMBRE

V CAMINADA POPULAR DE MURA
Recorregut: MURA – TALAMANCA – ROCAFORT
Us convidem a participar d’aquesta nova edició de la caminada, tant caminant-hi, com col·laborant amb l’organització.
Cal fer la inscripció amb antelació, els que hi vulguin participar caminant.
Trobareu més informació d’aquesta activitat a la cartellera del Centre, i a la web: www.cemura.cat


DISSABTE 13 de DESEMBRE

A les 11 del matí
PUJADA DEL PESSEBRE AL MONTCAU
Sortida de Coll d’Estenalles

US HI ESPEREM A TOTS ¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡

DESPRÉS DE LES PETJADES D'UN ASTEROIDE AL BAGES

A raó de l’ultima sortida amb el Sr. Agustí Alcaraz, en que vaig tenir la magnifica ocasió de poder gaudir de les belleses que aquesta natura ens ofereix en matèria de fets i transformacions geològiques, vam acordar tornar a repetir una nova sortida, aquest cop es va unir al grup el meu amic Jordi Griera, de sobrenom “El Mestre”.
Vaig també convidar al inseparable amic Antonio Mora i Vergés, però aquesta vegada es veu que la predicció de pluja, el va espantar. Espero que en una propera ocasió podem gaudir de la seva companyia i com no, dels seus bons coneixements en el camp de la natura.

Quedarem a les 9 del matí a Mura, l’Agustí, en Jordi i un servidor. Tinc de manifestar que la puntualitat en aquest cas, ha estat novament “Britànica”.

Emprenem camí en direcció al Coll d’Estenalles. A mig camí, l’Agustí observa una salamandra a la carretera, decideix aturar el cotxe i retirar-la de l’asfalt, perquè no sigui víctima d’un atropellament. Fet que felicito i que penso, diu molt de la sensibilitat d’aquesta persona.
Reprenem la marxa fins l’alçada del camí que ens porta a la Falconera, on deixem el cotxe i ens disposem a observar una sèrie de formacions rocoses, que es troben al costat esquerra de la carretera. Cadascun de nosaltres, exposa la seva hipòtesi sobre el que creu o pot intuir al respecte, ja que en aquests casos ningú te tota la raó certa, i qui creu que la te, va molt equivocat.
Després d’una llarga xerrada, decidim retornar en direcció Mura-Rocafort i dirigir-nos fins al paratge anomenat Les Baiones 404 m. N 41º 43.489 E 1º 54.233, (molt a prop de la masia de Casajoana en el terme municipal del Pont de Vilomara i Rocafort).
Arribats en aquest lloc, podem contemplar una balma on es trobava situada una de les masies més antigues d’aquesta contrada, avui completament enderrocada. Es tracta del Mas de les Ballones o Baiones.
En les roques que formen el que podríem dir-ne, la teulada, trobem una sèrie de restes que pensem, són restes d’asteroides, que en quedat incrustats en aquestes roques.
Degut a l’erosió que han sofert aquestes roques, podem observar aquest fet amb un cert relleu, i per tant són dignes de ser observades i analitzades.

En aquests temes tinc de dir un cop més, que no hi entenc res en absolut, però si em desperta un cert interès, el profunditzar en aquesta matèria.

Cadascú pot pensar, opinar i rebatre les tesis i hipòtesis que vulgui. Però escoltar i aprendre dels teus companys, sempre enriqueix la teva ment.

Retornem a Mura, amb el plaer que ens ha ofert la natura i desitjant retrobar-nos ben aviat, a fi de seguir gaudint d’aquestes meravelles.