dissabte, 24 de gener del 2009

EFECTES DEL VENDAVAL A MURA 24/01/2009





Aquesta matinada s'ha produït un esllavissament d'una gran roca sobre la carretera que uneix Mura amb Rocafort, 400 m. N 41º 42.824 E 1º 56.146
El motiu: les grans ratxes de vent que s'han succeït durant aquesta matinada en aquesta contrada.
Menys mal, que no s'han tingut que lamentar desgracies personals, ja que si en el moment del seu esllavissament, hagués passat un vehicle per la carretera, hagués estat una veritable tragèdia.
En aquests moments d'escriure la noticia, encara es troba tallada la carretera.
Com podeu veure, en lloc de ser "Tres pobles de mala mort", som "Tres pobles de bona sort".

diumenge, 18 de gener del 2009

REQUIEM PER SANT ANDREU DE CALDERS O BELLVEÍ









REQUIEM AETERNAM DONA EIS, DOMINE, ET LUX PERPETUA LUCEAT EIS.
Que en català vol dir: El repòs etern dóna’ls, Senyor, i que la llum perpètua els il·lumini.
Ni la Diputació de Barcelona, ni l’Ajuntament de Calders (Bages), ni tant sols qualsevol entitat seriosa, fan esment d’una de les esglésies com és, SANT ANDREU DE CALDERS o de BELLVEÍ, que coneguda des de la fi del segle XI, i que s’abandonà l’any 1.936, fou sufragrània de la parròquia de Sant Vicenç de Calders.

No esmentar el seu origen, ni tant sols la seva ubicació, m’ha portat a donar-vos la seva localització: 376 mts. N 41º 46.136 E 1º 59.382
Val la pena, fer-hi una visita.



diumenge, 11 de gener del 2009

LA BATALLA DE TALAMANCA DE 1714




Tot just un mes abans del 11 de setembre de 1714, Catalunya va guanyar la seva última batalla. L'última abans de la capitulació de Barcelona, la fi de la guerra de Successió i la conversió d'aquesta data en històrica i Diada catalana. Aquesta última victòria es va donar a Talamanca (Bages), després de l'intent de les tropes catalanes d’arrabassar a les borbòniques la masia de la Mussarra, habilitada com polvorí.
Els miquelets i el sometent catalans arribaven des de Cardona i pretenien trencar les línies de Felip V i acostar-se a Barcelona. L'atac a Talamanca es va produir el 13 d'agost. Van combatre uns 3.000 homes per bàndol, armats amb fusells i pistoles, en unes vessants muntanyenques en les quals van quedar centenars de bales de diferents calibres, ganivets (varis d'ells de la manufactura de Solsona), sivelles, creus... Un grup d'arqueòlegs de la Universitat de Barcelona (UB) ha reconstruït la batalla i treballa en un projecte per a convertir el lloc en una seu de museu a l'aire lliure, on s'expliqui aquell episodi i també el que passaria un mes després.
Al final d'aquest mes es presentarà una proposta al vice-president del Govern, Josep Lluís Carod-Rovira, a la recerca de suport per a crear aquesta zona lúdica i cultural. Sobre aquest episodi també està prop de publicar-se un llibre, obra del professor d'Història Moderna i Contemporània de la UAB Francesc Serra i del catedràtic de Llengua Catalana Gustau Erill. Una desena d'arqueòlegs ha treballat durant diverses setmanes buscant amb detectors de metall les restes d'aquella batalla. Cada peça ha estat situada, amb localizadors GPS, sobre mapes en relleu; amb anàlisis balístiques s'han estudiat les seves trajectòries. I amb totes aquestes dades s'han pogut recompondre les trajectòries d'ambdós bàndols.
Els investigadors, del grup de treball Didpatri de la UB i dirigits pel catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials Francesc Xavier Hernández, no anaven a cegues: el coronel Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal, cap de la columna catalana-que baixava des de Cardona-, va fer una descripció completa del camp de batalla, en una carta que va dirigir al Consell de Cent, per aquelles dates assetjat pels borbònics a Barcelona.
Poal es va situar en el castell de Talamanca i des d'allí veia moviments i repleguis i els va relatar per escrit. La facilitat per a situar la batalla, la concentració dels combats en una superfície relativament petita-uns 6 km-, la possibilitat de convertir l'excavació en un museu a l'aire lliure a l'estil del que en EUA existeix entorn de la batalla de Little Horn (entre el general Custer i Toro Sentado) i el seu simbolisme-una victòria sobre els borbònics-són els factors que van decidir als investigadors a treballar a Talamanca. És l'única batalla que a Catalunya s'ha excavat sencera.
La de 1714 és una guerra més mitificada que estudiada, valora el professor Joan Santacana, de l'equip Didpatri. Succeeix que la història militar està proscrita, hi ha un clixé absurd, afegeix Hernández. I tenim una política molt poc decidida d'investigar el passat i treure rendiment, critica. Salvant les distàncies, batalles històriques com la de Normandía suposen avui una constant font d'ingressos per a la zona.
La reconstrucció de la batalla explica que les tropes de Poal van començar el seu atac des de la riera de Talamanca i poc més amunt van topar amb la infanteria i els dracs borbònics, distribuïts per les estribacions de la serra de Sant Llorenç del Munt.
Poal volia trencar el cordó del Vallès i atacar Barcelona. Els va envestir àdhuc sabent que el lloc era molt difícil, però tenia molts homes, i amb experiència, i tenia la confiança per a fer-lo, contextualitza el catedràtic. Va ser una bogeria per part de Poal?.
La història sempre ha dit que Catalunya va tenir una actitud suïcida, que era impossible que guanyés, que estava sola contra tot el món després de la traïció d'Anglaterra, però les dades diuen que els esforços francesos van ser decisius per a la victòria final de Felip V .
Les tropes de Poal estaven integrades per catalans i un petit cos de húsars hongaresos, que havien decidit romandre en la guerra malgrat la retirada dels austríacs, mesos abans. Entre els seus comandaments estaven Armengol Amill, Pere Bricfeus o Francesc Busquets i Mitjans.
Tots els borbònics, pel seu costat, eren castellans i estaven a les ordres de José Carrillo de Barnús, comte de Montemar; la meitat pertanyia a cavalleria, segons les cròniques, i les forces poalistas van tractar d'envoltar-los ascendint cap a la Mussarra-una masia que encara existeix-per altre flanc. Així ho testifiquen diferents bales trobades pels arqueòlegs. Algunes d'elles són de les quals usaven els anglesos, que en els primers anys de la guerra van estar al costat de les tropes catalanes.
Algunes bales semblen ésser-és una hipòtesi-ploms dels quals llavors s'usaven en les cortines. La tropa de Montemar, una mica perduda en aquelles muntanyes desconegudes, es va veure obligada a la retirada, en unes escaramusses que van durar fins a l'endemà. Els de Poal els van perseguir fins a prop de Terrassa. I aquí es va detenir el seu atac. Va ser una batalla en tota regla, no una acció guerrillera com s'havia suposat de vegades, valora Hernández.
No s'han trobat cadàvers ni armes, però és lògic perquè ambdues coses es recollien després de les batalles; en el cementiri de Talamanca existeix una fossa comuna, amb morts probablement d'aquells dies. En la seva carta al Consell de Cent, Poal xifrava les víctimes en vuit-centes, encara que altres fonts les rebaixen a cent.
Les vides de Poal i Montemar van tornar a creuar-se poc després. Després de la capitulació de Barcelona el 11 de setembre, el germà de Poal, Manuel Desvalls, hagué de rendir el castell de Cardona, un dels grans bastions catalans, i ho va fer en condicions avantatjoses; tant, que Felip V les va anul·lar gairebé immediatament. Però no tan de pressa com per a impedir que els dos Desvalls arribessin fins a Mataró i s'embarquessin rumb a Gènova. Antoni Desvalls va morir a Viena en 1724 .

Font: Ignacio Orovio

dijous, 8 de gener del 2009

AQUÍ VA NÉIXER EL PRIMER FUTBOLÍ





Com no es tracta precisament d'un esport de masses --ni tan sols, en el sentit més estricte, d'un esport--, no hi haurà una multitud amatent a guardar un minut de silenci, ni en les tribunes es penjaran pancartes amb la imatge del mort, ni haurà homenatges en els ajuntaments, ni es pronunciaran discursos en el seu honor. De fet, la notícia ha passat desapercebuda. Ha mort l'inventor del futbolí i és poc probable que en els bars i en les tavernes es rendeixi tribut al pare del joc, per ventura perquè ningú s'havia parat a pensar que algú ho havia inventat, o perquè és una d'aquestes coses que per força havia d'estar aquí des de fa segles.

Alejandro Finisterre va morir el divendres 9 de Febrer de 2007 a Zamora als 87 anys, però en lloc d'escriure que acabava de morir l'inventor del futbolí, els diaris locals van destacar la mort de l'escriptor Alejandro Finisterre, del poeta Alejandro Finisterre o d'Alejandro Finisterre el marmessor de León Felipe. En alguns casos, l'assumpte es va despatxar com un "dada biogràfica curiosa".

Gallec transhumant, escriptor, editor i periodista, Finisterre va donar vida al seu invent més famós quan tenia solament 17 anys: la fama el va perseguir la resta de la seva vida a pesar que aviat va quedar clar, que no era la seva vocació dedicar-se a inventar coses, i en moltes entrevistes que va concedir i molts articles que es van escriure sobre ell es parlava de "Finisterre, famós a pesar seu per haver inventat el futbolí".

Era novembre de 1936 quan Finisterre --Campos Ramírez en el registre civil fins que va començar a dur per cognom el nom de la seva ciutat natal-- va quedar sepultat sota els enderrocs de Madrid durant un dels bombardejos franquistes de la guerra civil. Va Ser traslladat a l'hospital de la Colònia Puig de Montserrat i allí, un dia, es va despertar envoltat de mutilats. "Jo havia jugat al futbol, fins i tot vaig perdre una dent d'una puntada, però m'havia quedat coix i envejava als qui podien jugar. També m'agradava el tennis de taula. Vaig pensar: Per què no crear el futbol de taula?"
Al desembre d'aquest any, el jove Finisterre es va posar en contacte amb el seu amic Francisco Javier Altuna i li va donar les instruccions perquè construís el primer futbolí. Al començament de 1937 es va ocupar de registrar el seu invent, però unes setmanes més tard va haver d'emprendre la fugida pels Pirineus i les pluges torrencials que li van amargar la travessia, també van convertir el document en un pilot de papers sense valor. En realitat, eren dos documents: Finisterre havia aprofitat per a patentar un altre invent seu, el primer faristol accionat amb el peu, que havia ideat per a una pianista que li amoïnava.

La vida va haver de donar moltes voltes perquè l'inventor gallec pogués per fi explotar la seva creació. Va succeir a Guatemala i va succeir molts anys després, quan el Govern li va estendre una invitació formal perquè fabriqués futbolins en aquest país. "Els feien mans indígenes amb caoba de Santa Maria, finíssima, i els incorporàvem barres periscòpiques".

Al maig del 2004, poc abans que comencés la Eurocopa de Portugal, l'orquestra Tocá Rufar va interpretar a Porto el Concert per a bombos i futbolins en homenatge al poeta gallec Alejandro Finisterre. En l'orquestra havia 110 instruments i gairebé la meitat eren futbolins. Finisterre tenia 86 anys i li quedaven dos de vida, i el que havia fet als 17 seguia semblant-li alguna cosa tan llunyà com anecdòtic.


Descansi en pau.