divendres, 29 de maig de 2009

ELS CANVIS CLIMÀTICS I COM AFECTEN EN EL PAISATGE













El clima de la Terra pateix cíclicament profunds canvis, probablement causats per les oscil·lacions de la seva rotació, canvis que donen lloc a diverses etapes; la que coneixem millor, potser perquè és la que més ens afecta, és la del Quaternari. Es divideix en dos períodes: el Plistocè, que comprèn els dos darrers milions d'anys i que inclou glaciacions i cicles interglacials, i en el qual va aparèixer el gènere humà; i l'Holocè, que va començar fa 10.000 anys i en el qual encara ens trobem.
Actualment, els estudis dels llits oceànics han proporcionat informació sobre les característiques d'aquests períodes freds i temperats. A les profunditats dels oceans es troben enregistrades les dades que fan referència a aquests canvis perquè els afecten directament. Quan la terra es refreda, el mar pateix una regressió, ja que grans masses d'aigua es concentren en pols. En canvi, quan el clima s'escalfa, el mar pateix transgressions que fan avançar la línia de costa.

En èpoques glacials, el gel arrossega grans quantitats de terra i roca, que en el desgel baixen pels rius formant terrasses, dipòsits i planes fluvials.
Els dos eixos principals de variació en els períodes glacials són la temperatura i la humitat. Al començament de la glaciació, la temperatura es refreda i va acompanyada d'un increment de les pluges. En plena glaciació, el clima és molt més fred i sec, mentre que al final d'aquest procés esdevé més càlid i sec al principi i més humit al final.

A Catalunya, els períodes humits van provocar la construcció de nous sòls i dipòsits i la formació de cavitats en les roques calcàries.
No disposem de dades completes de com era la vegetació a casa nostra durant aquests períodes; només podem afirmar que es caracteritzà per la presència d'una gran massa boscosa amb avet, faig i roure a les zones altes, i ametller, auró i grèvol a les zones baixes.
En els períodes de màxim fred s'enfonsaren les terrasses dels rius, es descarnaren les coves i es reduí el bosc; la vegetació resultant fou la pròpia de l'estepa.
En les fases càlides, l'alzinar i la roureda combinats amb boscos de pins van dominar bona part del país, mentre que a l'alta muntanya predominava el pi roig, l'avet i l'avellaner.

Tots aquests canvis climàtics no solament van afectar la vegetació: els animals van haver d'adaptar-se o emigrar, essent l'extinció el destí dels més especialitzats. En les èpoques fredes del Plistocè, a la península Ibèrica hi ha herbívors de gran format com és el cas del rinoceront llanut, el mamut, el ren o el bou mesquer, o el bisó, mentre que en els moments més càlids apareixen, segons el nivell d'humitat, el rinoceront, l'hipopòtam, el cérvol, el cavall, l'elefant, etc.
L'inici de l'Holocè és el moment en què s'estableixen definitivament les condicions climàtiques i paisatgístiques de l'actualitat. En el seu començament que coincideix amb el final del Paleolític Superior i l'Epipaleolític, s'incrementen els boscos de roure, om, faig i avellaner.

Les dades referents entorn del VI mil·lenni a.C., quan apareix el Neolític, són una mica més extenses. Sabem que, a casa nostra, les temperatures van pujar lleugerament i donaren lloc a diversos paisatges. A la zona interior, la vegetació estaria protagonitzada pel roure, acompanyat d'avellaner, boix, pi roig, auró, pomera i, en els indrets menys humits, per alzina, aladern, arboç i bruc. A les muntanyes altes, hi hauria avet i bedoll. A la zona litoral, alzina, pi blanc, arboç, llentiscle, garric, ginebró, bruc, etc.
A mesura que avança el Neolític, la massa arbòria del país es va escurçant a causa de l'acció humana a través de l'agricultura, però també perquè disminueix la humitat, que fa recular el bosc de roure a favor de l'alzinar i del boix.
Al final del Neolític, augmenta de forma important el pi blanc i es mantenen les comunitats de màquia i garriga.
En aquest ambient, els grans herbívors del Paleolític han desaparegut i només es pot determinar la presència de cérvol, senglar, cabirol i conill dins les espècies salvatges; la resta de la fauna que es troba als jaciments d'aquesta època està protagonitzada pels animals domèstics.

L'inici de l'Edat del Bronze coincideix amb un canvi de clima i, també, amb l'inici de l'explotació agrària intensiva; per la pèrdua de dades que comportà aquest fet, és difícil conèixer amb exactitud les característiques forestals del moment. Malgrat tot, sabem que es va caracteritzar per l'augment de la humitat i, per tant, de les pluges, així com per l'augment, també, de les temperatures.
A casa nostra predominaren durant el primer mil·lenni el pi, el bedoll, l'alzina, el garric, el roure i l'avellaner entre d'altres. El bruc era l'arbust més abundant dels nostres boscos, i el lli, l'herbàcia més freqüent.
Als voltants del segle VII-VI a. C., el pi i el roure foren els principals protagonistes del paisatge dels nostres avantpassats, així com l'alzina, l'avellaner, el teix i el vern. El descens d'algunes espècies arbòries, com el bedoll, el vern i el faig, podria resultar del fet que l'explotació de la terra aleshores s'estava desenvolupant extensament. Per altra banda, la presència de vern i l'increment de l'avellaner i del roure indiquen un augment de la humitat i de la temperatura.
L'abundància de pi no és estranya, ja que és un arbre que ocupa fàcilment i ràpid espais desboscats.

PELS VOLTANTS DEL RIU LLOBREGAT













La construcció d'aquesta tina se situa al marge del camí de les Gèneres 288 mts. N 41º 43.530 E 1º 53.255 . És una construcció constituïda per una tina i dues barraques de pedra seca. La part inferior de la tina és construïda amb pedra i morter de calç. Presenta l'interior del dipòsit recobert de rajoles de ceràmica envernisada amb un punt de curvatura i preses amb morter de calç. La part superior dels murs és feta amb pedra seca, i s'hi localitza l'entrada a la tina. Aquesta es conforma amb els dos muntants verticals i una llinda de 140x30x19 cm. Entre els murs i la coberta s'estén el voladís, fet amb pedres més planes i lleugerament inclinades cap a l'exterior. La coberta és feta amb el mètode d'aproximació de filades, emprant pedres de grans dimensions sobre les quals s'estén una capa de sorra i pedruscall. El broc no ha estat localitzat.

La primera barraca s'adossa al nord-est de la tina. Aquesta és de planta quasi circular i té 3 metres de diàmetre. Els paraments són de pedra seca, tot i que presenten algunes juntes amb morter de calç. La coberta és de falsa cúpula sobre la qual s'estén una capa de sorra i pedruscall. L'entrada presenta en ambdós muntants verticals sobre els quals es recolzen dues llindes, una d'exterior de 80x25x10 cm i un altra d'interior. Las dimensions d'entrada són de 0,77x1,65 m d'alçada. El gruix de les parets és de 65 cm. A l'interior hi trobem vuit amagatalls i la inscripció de la data "1896" al marc de la porta.

La darrera barraca s'adossa al sud-oest de la tina. És de planta irregular, d'uns 2,40 m d'ample per 2,80 m de llarg. Està construïda amb pedra seca. En resten els murs que la conformaven fins a una alçada de 1,80 m. No presenta coberta; però probablement aquesta era plana i a una aigua, ja que a l'exterior dels murs de la tina s'observen uns encaixos que podrien haver servit com a recolzament de bigues de fusta per al sostre de la barraca.

La força de l'aigua del riu Llobregat al seu pas pel Bages, fa segles que és aprofitada per moure els molins. Al segle XI apareixen els molins fariners hidràulics.
Durant el segle XVIII es construeixen les rescloses de pedra amb sobreixidor.
En aquest tram de Sant Fruitós de Bages, a més dels molins fariners, també hi havia molins polvorers, segle XVIII i un segle més tard s'edifiquen les fàbriques del riu com la del Pont i la de Sant Benet, per a la indústria textil. També amb la introducció de l'electricitat s'aprofita l'aigua amb els salts.
A l'any 1908, els industrials manresans, Magí Gallifa, Àngel Ferrer i Lluís Vila alcen la resclosa, l'edifici de la fàbrica de màquines i el canal per portar l'aigua al salt de les Marcetes.

El riu Llobregat ha deixat petjada al seu curs al llarg de la seva història. En aquest indret el riu ha solcat amb força per canalons que brollen salvant el desnivell natural, provocant el sorgiment d'una pressa natural, això s'anomena els Tres Salts o els Ulls del Llobregat 203 mts. N 41º 43.458 E 1º 52.598. Quan el riu pateix un augment sobtat l'espectacle està garantit. La força de l'aigua no s'atura davant cap obstacle i realment sembla que dins de la terra sorgeixi l'aigua imparable.
A redós d'aquest espai natural, es conserven testimonis d'antigues edificacions que canalitzaven l'aigua per a usos humans.

dimarts, 26 de maig de 2009

A LA RIERA DE TALAMANCA, DIGUEM LES COSES PEL SEU NOM I NO CONFONGUEM AL PERSONAL






































Són moltes les irregularitats que he pogut observar en diversos escrits, relats, i mapes publicats a Internet sobre la toponímia de la Riera de Talamanca.
Uns situan en lloc erroni el Mas del Molí del Menut, d'altres confonen o afirmen que aquest molí també és nomenat com La Gobiana, uns altres no saben ni expliquen de l'existéncia de la Sinia de Cal Mariano, i pensen que es tracta del Molí del Menut.En fi, tot un embolic.
A fi de normalitzar un poc tota aquesta toponímia, he cregut oportú fer aquesta publicació, desitjant es restableixin quan aviat millor, els errors comesos i publicats en aquest mitjà, per a d'aquesta manera, no confondre al personal.

SINIA DE CAN VALLS
424 mts. N 41º 44.407 E 1º 58.894

EL FORNOT
471 mts. N 41º 44.266 E 1º 58.884

MOLÍ DEL MENUT
414 mts. N 41º 44.655 E 1º 58.659

SINIA DE CAL MARIANO
417 mts. N 41º 44.554 E 1º 58.716

SINIA DEL CAMÍ RAL
400 mts. N 41º 44.874 E 1º 58.255

FONT DE TALAMANCA
511 mts. N 41º 44.131 E 1º 58.793

LA GOBIANA
461 mts. N 41º 44.527 E 1º 58.906

COBERT DEL SELLARÈS
573 mts. N 41º 44.602 E 1º 59.674

FONT DELS PETS
574 mts N 41º 44.595 E 1º 59.814