dilluns, 29 de març de 2010

PER FI TINC UNA FAMÍLIA




Hola em deien ROCCO, suposo que devia ser un nom d’origen italià, però ara la família adoptiva, m’ha batejat amb el nom de ROCO DUARRI I ESCODA.

La meva historia, tal vegada a molt poques persones els pugui interessar, però com que el que fa i porta aquest bloc, és una persona que sol estimar molt i molt, a tota la raça animal a la que jo pertanyo, i que en cert moment varem creuar sensibilitats i formes d'entendre la vida, m’ha donat l’oportunitat de poder expressar els meus sentiments.

Si, no us estranyi gens. També els gossos tenim sentiments i en segons quins moments, molts més que qualsevol animal d’aquests que els anomenen racionals.

Bé no m’allargo més, que no voldria fer-me pesat. Tant sols vull explicar-vos aquesta petita anècdota.

Ja feia molt de temps, per no dir anys, que solia visitar el poble de Mura. Perdoneu, no us havia dit, que jo soc natural de Rocafort del Bages, si Rocafort, aquell poble que fa molt de temps, fou municipi autogestionat des del seu propi ajuntament i que ara per motius ves a saber quins, ja que jo no entenc, ni m’importa la política, pertany al municipi del Pont de Vilomara, i perquè ningú s’enfadi, ara li diuen El Pont de Vilomara i Rocafort.
Bé, a que volia referir-me. Ah si, perdoneu aquest lapsus en la meva memòria, es que estic tant desconcertat, que hi ha vegades que perdo el nord.
Com anava dient. Durant aquestes visites al poble de Mura, vaig anar connectant amb els seus habitants i per lo vist els hi vaig caure bé, ja que ningú m’ha maltractat.
No tots els gossos poden dir el mateix, i si no us ho creieu, podeu preguntar-ho a molts gossos caçadors que viuen i campen pels boscos, sense que ningú els ajudi a res, ni tant sols a donar-los de menjar i beure.  

Per sort aquest no ha estat el meu cas. Però tampoc en estat flors i violes la meva vida.
M’explico, sabeu que suposa quedar-se sol durant molt de temps, i dic sol; els meus antics amos anaven de viatge, i jo tenia que buscar-me la vida com fos ,i per tant l’única solució fou emigrar cap a Mura, on trobava l’afecte i manyagues per part de molts muratans i muratanes.

En varies ocasions, vaig ser reportat de nou a Rocafort del Bages per part d’una ànima caritativa, que si mal no recordo es deia Robert.

Tornava a començar per a mi una nova etapa de desencís i soledat. Cansat de nou d’aquest estat anímic, vaig decidir tornar a Mura. Ara ja em coneixien quasi tots els seus habitants.

Segons m’han explicat confidencialment alguns dels bons amics muratans, aquests trucaven per telèfon a casa meva, i informaven als meus amos sobre la meva situació. La única resposta que n’obtenien era, que em deixessin al camp de futbol de Mura i de cara a Rocafort, i que en cap moment em donessin de menjar, d’aquesta forma tornaria de nou a “casa”.

Els meus amos, es pensaven que jo era tonto.
Cansat ja de fer l’excursió quasi cada setmana de Rocafort a Mura, i de Mura a Rocafort, vaig aprofitar l’ocasió per la nevada de principis de Març.

Recordo que feia molt fred, no tenia termòmetre per poder detectar la temperatura en aquells moments, però si la suficient experiència per poder sobreviure en aquelles condicions.
També recordo, que una família muratana que viu prop de Cal Carter, em va donar de menjar i beure durant uns dies. Gràcies a ells, vaig poder sobreviure.
El fred cada vegada era més intens. Vaig buscar tota mena de refugis per poder subsistir en aquelles condicions climàtiques, fins que un d’aquells dies i aprofitant la sortida del Sol, vaig trobar-me amb una família que anava cap al gorg del Padre, i jo els vaig acompanyar.
Tot era neu, les meves potetes es quedaven quasi congelades, i no podia seguir més en aquelles circumstàncies. Vaig decidir aturar-me i no continuar més la marxa. Fou en aquell mateix instant, quan la dona d’aquella família, va decidir agafar-me a braços i va dir-me: que no em preocupés, que tant ella com el seu marit, es farien càrrec de mi.

Arribats al poble, em van presentar a la resta de la família. Es tractava d’un gos i una gossa. El gos de nom Polo, i la gossa Reina.
Quan em van veure, es tiraren de cop a sobre meu fent-me uns llepats fraternals que mai oblidaré. Tinc de reconèixer, que em vaig quedar de pedra i si em punxen, no em surt gota de sang.

Després de respirar profundament durant uns minuts, vaig entrar en un estat de màxima relaxació, donant-me la sensació de haver tornat a néixer de nou.
Recordo que aquella nit, vaig dormir i descansar a ple pulmó com mai havia experimentat.
L’endemà, tot foren petons i abraçades per part de tota la família. També recordo amb molts bons ulls, les mostres d’afecte que em van expressar el Polo, la Reina, la Pilar i en Joan.

Se de bona tinta, que en Joan va trucar a la meva antiga mestressa per comunicar-li , que no patís ni un sols instant per la meva vida, i que em trobava en perfecte estat de revista com els militars.
També se que en Joan, li va preguntar si estava vacunat i portava xip, a la qual cosa ella, va respondre afirmativament.

En Joan li va proposar la meva adopció, a la qual cosa ella li va respondre que, degut a la seva feina es veia obligada a viatjar molt, i que en algunes ocasions em tenia de quedar sol, i per tant no era mala idea pensar amb l’adopció.

Se que es van intercanviar els números de telèfon i van quedar, que quan la meva mestressa arribes de viatge, em vindria a veure i parlarien de l’adopció.

Van passar dies i setmanes, i ningú va venir a veurem.

Passat un temps prudencial, aquesta família va decidir portar-me al menescal per fer-me una revisió rutinaria i demanar els papers necessaris, per canviar-me de casa, però lo més sorprenent fou quan després de feta la revisió, la menescal els hi va comunicar que jo no portava cap xip identificatiu, i per tant era solter i sense compromis.
Va ser llavors que sense pensar-ho ni un minut, vaig decidir forma part de la meva  nova família adoptiva. 

Des d’aquí vull deixar ben clar i català, que no guardo cap rancor a la meva antiga família, sinó tot el contrari.
Desitjo que siguin tant o més feliços que jo, i si algun dia es dignen a venir a veurem, ja saben on visc, seràn rebuts amb la màxima cordialitat per part de la nostra família.

Atentament.

Roco Duarri i Escoda.

Perdoneu que no signi, però diuent que no en sé.



5 comentaris:

Pilar ha dit...

Hola Roco, per fi veig que ets feliç.
T'estimo com si sempre haguesis estat entre la meva família.
Et fas estimar per l'agraït que ets.
Espero que estiguis amb mi fins sempre, i no vulguis divorciar-te de nou, com es fet amb la teva anterior família.
Mai et mancarà l'afecte que t'hi donat.

T'estimo.

Pilar.

Graffitis ha dit...

ENHORABUENA, POR TU FAMILIA PERRUNA, SON MUY GUAPOS Y AGRADECIDOS, QUE DISFRUTES CON ELLOS ...

Graffitis ha dit...

EL RLATO ES MAGNIFICO .. UN GRAN SALUDO PARA TI Y TU FAMILIA Y LOS MEJORES DESEOS DE NICO PARA ROCO DE PARTE DE http://diazelvis.blogspot.com/

xenaia ha dit...

Hola Roco me n'alegro moltissim que al final poguessis trobar a aquesta família tan meravellosa capaç de donar-te tot el seu amor i afecte. M'he emocionat en llegir la teva història i sempre em pregunto com seran aquelles persones que són capaços de fer una cosa així a un animal, les hauran abandonat també sense menjar ni mitjans, excepte ells mateixos, per obtenir-la...?
Segur que en poc temps podràs recordar la teva antiga vida com si només hagués estat un malson! un petonet ben gros per a tu:)

JOAN ESCODA I PRATS ha dit...

Hola Xenaia,
No saps pas el que ha supossat per mi, quan en Joan i na Pilar, m'ha llegit el comentari que es fet.
Sento no poder llegir-lo personalment, però encara no hi tingut temps per apendre a lleigir i escriure, però tan se val.
El que més estimo és, que els amics s'enrecordin de mi.
Un petó molt gran.

!Ha! i si un dia vols venir a veurem, et faré una llepadeta a la má, t'ho mereixes de tot cor.

Roco Duarri i Escoda.