dimarts, 23 de febrer de 2010

FORN DE CALÇ DEL PERICH





Forn de calç del Perich 31T 414816 4617338 500 mts. Terme de Mura.

Per més informació visiteu els articles Forn de Calç de la Blanquera i Forn de Calç del Bofí en aquest mateix bloc.

diumenge, 21 de febrer de 2010

LA RECTORIA VELLA DE MURA





LA RECTORIA VELLA DE MURA. (Text de la Consueta de Mura, de l'any 1592) 31T 415691 4616403 485 mts

BENS PROPIS QUE POSSEIX LA IGLESIA DE MURA O LO RECTOR DE ELLA.

Text original.- Mes te y posseix la dita Sglesia parrochial de St. Marti de Mura o lo rector per ella. Una cassa petiteta a la Sagrera o loc de mura, la qual cassa esta cituada a la part de tremuntana de dita Sglesia en la qual casseta esta de present Joan Prat, sastre, la qual se te y poseix dita Sglesia co lo rector de aquella. Mes altra part de la iglesia co es amitjorn te y poseix una pessa de terra inculta la qual pessa y ha plantadas que tres nogueras y es entre lo fossar y la riera de la qual pessa se serveixen per plassa per esser part de... y junt a la font y riera y aixi de las nogueras... de tot lo ambit de dita pessa de terra esta possesio la iglesia o lo Rector per ella com Gt. es.

Mes te y poseix la iglesia de mura co la Rectoria per ella una casa co Rectoria en la qual acostumamen de estar los capellans en temps passats y ha estat y habitat Jo, Jaume Oller sobredit, la qual casa es la casa situada a la... part de un quart... a la part de levant y solixent per la riera amunt ques... de la sglesia ala mata de mura de la qual cassa no pot veure la iglesiay poch oir las campanas. Te dita casa lo... algunes terras y posiessions de feyxas y orts los quals sa cultiva y sembra y altras que nos cultivan. Te tambe dita casa una pallissa. Te tres cassalots dintra la propietat lo no dels quals son los caus Juans, les Rigotges lo Borrell, lo Borrell lo qual Borrell son dos... de cassalots separats y dita cassa y cassalots ab terras, honors y possessions se te y posseix pe la iglesia e o lo rector de St. Marti de Mura.

DOCUMENT ACLARATORI

1632.- 31 d'agost. Joan Santllei ven a Jaume Gibert una peça de terra del mas Santllei, la qual peça es al subdomini i alou d'Alexandre de Cordelles. Confronta a Ll. amb un torrent de sobre els Caus de Santllei, a M. amb la riera de Nespres i seguint la dita riera fins al torrent dels Caus Joans continguts a les terres de la rectoria vella. (S.C.)

Mes te y posseix la dita iglesia en lloc nomenat les Comes qui va cami de Mura a Talamanca una pessa de terra. Mes te y posseix dita iglesia o lo rector per ella, juncto a la iglesia Sofreganea de St. Creu so es en lo ciscuit, varias quantas fexes y de terra en las quals y a plantadas algunes oliveres les quals se tenen y posseix a dit rector de Mura co a obtenir dita rectoria de St. Marti de Mura en les quals terras orts y possessions sobre dites sempre y quan anar al rector per las sembrar o pot fer sense impediments las personas alguna y lo fruit pel qual es a son util y profit poc o molt quasia sans respondre y pagar delme ni interes algu a senyor ni altres qual se vol penyora ni tampoc la obligacio alguna de pagar sensos ni algun altra dret de ditas cassas ni interes algu de les sobre dites terras y possessions te y posseix com a... la Rectoria.

ALOUS Y TERRAS COM DE CASES ESTA EN POSSESSIO LA IGLESIA

Text original.- Esta en possessio lo Rector de la iglesia parrochial de Mura per raho de sa Rectoria de rebre quiscun any de la Cassa y mas del Llobet lo cabrit, porcel, pollastra, velló de lana y formatges co ja sa dit en altra part sens partir dit carnelarga ab senyor ni altra persona y mes reb sobre dita cassa divuit diners de sensos y dos Cassetas de dita cassa del Llobet contiguas a ella ahont esta stadants logates y la cassa a feta Mestre Guillem Diner sastre u altra Bartomeu Villa pages y tambe la cassa feta lo... Guillem pux farrer en la qual present habita Violant pux viuda muller relicta del dit pux farrer y sa famillia y la cassa de Bernat Marcet pages y la cassa de Antony Sanctlay pages y tot lo restant de una pessa de terra ahont sta ciutadas y edificadas part de ditas cassas se te de alou del rector y quant se son affensats los patis per a fer y hedificar ditas cassas sea demanant lo consentiment al rector de dita iglesia parrochial de St. Marti de Mura.

Mes la cassa de Raphael Torrella y ont contiguo ab la cassa se te en allou de la iglesia.

Mes la cassa ahont abita mestre Joan culla mestre de cassas se te ner alou rector y Sglesia.

Mes la cassa ahont abita Agnes Digona viuda muller relicta del guarda mestre Blay... sastre la qual cassa si fonch empenyorada per raho del... promet dita Agnes se fer per alou de dite iglesia de mura son les dites dos cassas dels hereus del mas del parich.

Mes anant stand en possessio lo rector la iglesia de St. Marti de Mura, de rebre tot lo dema y primicia dels grans, formatges, segol, ordi, sivada y tambe canen y de tot lo que se acostuma de pagar en dita parrochia en les terras y vulgarment vui anomenadas las heras del pau, la Vinya vella del Llobet, les losades, les planes, los canyots las quals terras vui te y posseex Margarida Lobeta viude relicta del quionda Antic Llobet pages de dite parrochia i vui finicciari de dita heretat del Llobet y tambe lo casalot y mas de la Spinenca anomenat, lo qual tambe es de dita propietat del Llobet y mes unes fexes o orts de particulars so es Joan Miquel Mata, Joan Salla roca, Joan Villa, Antiga parica tots pagesos de Mura. Vicens Trullas pages de Tallamanca y los orts fexas y quintanes son a par damunt de dits orts ala part de sol ixent y mixjorn y roureda se te y lo mas del Llobet y son hereus dels fruits sobre dites terras totes y sengles los fruits que el mas... reb lo delma y primicia lo rector sense part ni portio ab senyor algu ni altra qual senyor ni persona y esta possessio de rebre dits drets esta lo rector de Mura de perpetua memoria dels vivents y ansa passats paguen tambe a vuit y mitja dels grans, y del canem a deu, del oli y verema a deu, y los sobre dits fruits se anomenan alous a dita iglesia de St. Marti de Mura.

Mes anant a costumen de pagar los hereus de la casa y mas del puig de la balma de dita parrochia una gallina, quiscun any lo que fa en llastir.

Mes reb lo Rector de dita parrochia de mura Vint y sis sous... sobre la cassa y mas de la pineda los quals de present paga Antoni Farell alias Pineda qui vui te y posseix la casa heretat de la Pineda en la sofragania de Sta. Creu de Palou.


dimecres, 17 de febrer de 2010

INONOTUS HISPIDUS

El bolet de soca vellutat (Inonotus hispidus) té un barret en forma de mitja lluna.
Aquest barret té una amplada de fins a uns 20 cm, fins i tot més, i una profunditat d'uns 10 o 12 cm en els exemplars ben desenvolupats. Està unit directament a l'escorça del tronc sobre el qual viu, sense peu, generalment sobre esquerdes o ferides. La superficie és recoberta de pèls rígids i erectes en els exemplars joves, però amb el temps van caient i quan el bolet és vell ja no en té.

Pren un color grogós o rosat que a mesura que passa el temps s'enfosqueix. Els exemplars més vells són gairebé negres, però en qualsevol moment el marge és sempre més clar que la resta.

Sota el barret porta tubs fins, d'uns 4 mm de llargada, amb els porus petits, grocs o vermellosos, que s'enfosqueixen al tacte.

Carn esponjosa o dura, segons l'edat, de color groc o brunenc, que traspua gotes aquoses per la part inferior del bolet.

No és comestible a causa de la consistència de la seva carn.

dilluns, 8 de febrer de 2010

TREMELLA MESENTERICA

Tremella mesenterica, com l'orella de Judes (Auricularia auricula-judae), és un bolet gelatinós.
Els bolets gelatinosos són els òrgans reproductors de fongs basidiomicets dels ordres tremel·lals, dacrimicetals i auricularials. La major part dels fongs que fan bolets són basidiomicets, un grup que es caracteritza pels seus esporangis microscòpics del tipus basidi, que en la seva forma més típica recorden les mamelles d'una vaca i no tenen divisions internes.
Les tremel·lals (exemple típic Tremella) i les auricularials (exemple típic Auricularia), juntament amb alguns grups de basidiomicets paràsits, presenten la particularitat de tenir els basidis dividits en envans (fragmobasidis amb septes), però en les tremel·lals aquests septes es disposen de forma longitudinal formant una creu, mentre que les auricularials tenen basidis amb tres septes disposats transversalment. Tant Tremella mesenterica com l'orella de Judes, quan s'assequen, s'encongeixen, perden la seva forma original i es tornen trencadisses, però solen recuperar el seu aspecte i vitalitat inicials quan es rehidraten.

Tremella mesenterica és una massa de lòbuls irregulars de color groc ataronjat llampant, que creix a qualsevol temporada humida damunt la fusta morta de les alzines i d'altres arbres planifolis. Té una olor i un sabor irrellevants. És freqüent al Bages, on el seu groc cridaner contrasta vivament damunt del negre dels troncs de les alzines. Tremella mesenterica externament s'assembla molt a la dacrimicetal Dacryomyces chrysospermus, però aquesta espècie viu sobre fusta de coníferes (sobretot avets i pinedes) i, a Catalunya, es pròpia de la muntanya.

Font: El medi natural del Bages.

FONT DELS CONFITS







La Font dels Confits 724 mts. 31T 415127 4614227 . Una balma dóna accés a la font on l'aigua que degota de la roca, va a parar dins de tres piques naturals molt boniques i curioses de veure.

Localització: A una hora i poc més de la Font Freda. Des d'aquí hem de seguir un camí que trobarem enfront del que baixàvem per arribar a la dita font. Comença amb fort pendent entre espessa vegetació. Algunes vegades cal anar-lo intuint. Als cinc minuts es bifurca,. Una petita alzina i un arboç assenyalen el trencall. Deixem el de la dreta, que duu al torrent de Fontfreda. Seguim el que planeja i més enllà baixa suaument. Sempre anem resseguint la part baixa d'una carena rocosa anomenada la Castanyera, entre Serrallonga en el camí ral a Mura i la canal Fontfreda. Passada mitja hora, podem veure en una raconada del camí, entre la vegetació, dos bonics i alts til·lers boscans. Al cap de poc, a l'esquerra, un pal de ferro assenyala l'avenc del Tortosí, d'uns 18 metres de profunditat. Cal vigilar ja que no està protegit. Més endavant el camí es bifurca. Seguirem el de l'esquerra, que busca un lloc per traspassar la torrentera. A un quart d'hora més, trobem a l'esquerra l'avenc de la Brega, de 52 metres de profunditat, a uns 10 metres sobre el camí. Passat un altre quart d'hora, trobarem a l'esquerra un pla d'estepars i romanins amb una pila de pedres, i aquí s'inicia un caminoi que, tot pujant, ens portarà a peu de roca, seguint en direcció al torrent. Al cap de pocs minuts, arribarem a la balma on hi ha la font dels Confits.

L'atractiu d'aquest camí són les petites balconades sobre el torrent de Fonfreda, des d'on es poden contemplar les grandioses i esveltes parets del sot i les canals d'espessa vegetació.

dissabte, 6 de febrer de 2010

CASTELL DE TALAMANCA, UN PATRIMONI DESCONEGUT


















El castell actual, tot i que és d'origen medieval, respon a una reconstrucció del segle XVIII feta pels marquesos de Castellbell, doncs durant la Guerra de Successió fou destruït. De l'antic castell sols en resten un tros de torre, molt restaurada i modificada, i algunes restes de murs arrapats al penyal on s'alça la torre. Aquesta, presenta planta circular i està coronada per merlets sobreposats, responent a l'estructura antiga. Sota la torre i el penyal, s'aixeca a migdia l'edifici del Casal, conegut com a castell, fortament emmurallat. Per alçar-lo s'aprofitaren materials dels murs i finestres que restaven de l'antic castell enderrocat el 1717.

El cos principal és de planta rectangular i està orientat a migdia. La coberta és a dues vessants, amb el carener paral·lel a la façana principal. Presenta planta baixa, primer i segon pis. El parament és fet mitjançant blocs de pedra força irregulars lligats amb morter de calç o ciment depenent del lloc. Les cantonades estan reforçades amb carreus rectangulars ben escairats. Alguns trossos de façana conserven l'arrebossat de calç original, mentre que la major part dels murs deixen a la vista els blocs de pedra.

L'entrada principal és a migdia, i queda en una cota superior respecte el nivell de circulació del carrer del Castell, fet per el que per accedir-hi cal pujar per unes amples escales de pedra. Al capdamunt, mitjançant un petit mur de pedra, es forma un pati anterior al casal delimitat perimetralment per aquest mur de tancament.

L'entrada principal presenta un portal amb arc de mig punt adovellat que es recolza damunt brancals formats per carreus rectangulars força desgastats. Un marxapeu d'una sola peça de pedra procedeix la moderna porta de fusta. Aquesta entrada està lleugerament descentrada respecte l'eix central de la coberta, i just al costat hi trobem una llosa que té gravada la història de la reconstrucció.

També en aquesta façana, desplaçat a ponent, trobem un altre portal de dimensions més reduïdes amb arc de mig punt adovellat recolzat damunt brancals formats per carreus rectangulars, tot ell menys desgastat que l'anterior. Veiem alguna espitllera a l'alçada d'aquesta planta baixa i se'n intueix alguna altra al segon pis, avui tapiada.

Al primer pis, destaquen a la façana principal una antiga finestra reconvertida en balcó - doncs així s'entén pel fet que els carreus laterals sols arriben a mitja alçada, i un finestral protegit per una reixa de ferro. Les obertures no segueixen cap criteri estètic exterior, doncs estan obertes segons la distribució interior. A l'alçada del segon pis destaquen, també a la façana principal, dues obertures amb arc - un rebaixat, fet amb blocs de pedra irregulars, i l'altre de mig punt, adovellat i tapiat - i una finestra amb emmarcament lateral exterior.

Les altres finestres que trobem als diferents murs, responen a la clàssica tipologia de llinda monolítica de pedra recolzada damunt brancals formats per carreus ben escairats i amb escopidor.

Altres cossos, algun adossat al principal i d'altres independents, completen el conjunt del castell. A tramuntana, com hem explicat, hi destaca una torre de planta circular coronada amb merlets sobreposats. El castell queda protegit per uns murs de pedra que el recorren perimetralment en aquest costat, formant un espai interior per a patis.

A l'Arxiu Històric Comarcal de Manresa trobem un inventari del castell de Talamanca de l'any 1332. Està dins un protocol particular de la família Talamanca, però sense ser-hi incorporat, ja que és un plec solt, de tres folis doblats pel mig i en forma de missiva enviada pel rector de la parròquia i notari eclesiàsic Pere de Vilars a l'escrivà de Manresa Pere de Bellsolà, i du quatre segells de cera, un del tutor i tres del rector. L'interès d'aquest inventari és, sobretot, per la relació que fa dels masos que hi havia en el terme del castell i sobre els quals els Talamanca tenien senyoria alodial.
A l'interior del castell, al voltant de la torre, trobem tombes antropomòrfiques.

HISTÒRIA I LLINATGES RELACIONATS:

El castell de Talamanca apareix citat per primera vegada el 967, quan Salla o Sala, fundador del monestir de Sant Benet de Bages dóna aquest any al monestir de Sant Benet unes cases i uns terrenys en el lloc anomenat Angle i en el terme del castell de Talamanca.

El domini eminent degué dependre dels comtes de Barcelona, encara que no tenim cap acta que ho demostri. El domini feudal correspongué als Cardona, si és que no l'havien comprat els comtes des de bon pricipi. La possesió dels Cardona només es constata el 1086 (al seu testament Ramon Folc I el deixà en indivís a la seva muller Ermessenda i al seu germà el vescomte Folc II), per aparèixer després una família cognomenada Talamanca, que no sembla pas ésser de simples castlans. El primer membre que portà aquest nom fou Bernat de Talamanca, que apareix el 1121; els seus avant passats havien estat Berenguer Folc, el seu pare, i Folc Amalric, el seu avi, però no podem desentrellar llur família, que pel nom Folc podria fer pensar en una branca de la mateixa família Cardona o de la dels Calders, també cardonina.

En qualsevol cas, els Talamaca van detenir el domini feudal del castell i no sembla que reconeguessin cap domini feudal superior, com no sigui el comtal, si bé no consta enlloc aquesta dependència del castell de Talamanca dels comtes de Barcelona. D'entre els senyors d'aquest castell hi ha notícia de Bernat de Talamanca, casat amb Dolça, N.N. de Talamaca, casat amb Berenguera, Guillem de Talamanca, fill de l'anterior, Guillem de Talamanca o de Santa Coloma, castlà de Calders, Rodors i Sallent, fill de l'anterior, casat primer amb Dolça de Santa Coloma i després amb Sança, i Berenguer de Talamanca, fill del primer matrimoni de l'anterior.

En el segle XIV els Talamanca s'aprofitaren de les necessitats econòmiques dels monarques catalans i el 1381 compraren a Ramon de Planella les jurisdiccions del castell de Talamanca, que feia poc aquest havia comprat a l'infant Joan. I així romangué fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals, si bé la família Talamanca canvià de nom per diversos enllaços matrimonials entroncant-se amb les famílies Aymerich, Planella i Amat.

El 1658 es tractava d'un castell que feia ja molts segles que havia perdut la seva funció militar i s'havia convertit en una explotació agrícola i administradora del terme. A més a més, el 1658 és anomenat el castell nou, cosa que fa suposar que feia poc temps que havia sofert una de les moltíssimes remodelacions que patiria al llarg de la seva història. La següent notícia que tenim del castell és la que fa referència a la seva destrucció. Passada la Guerra de Secessió - durant la qual en un moment tornà a rependre les seves funcions militars servint de bastió a les tropes del marqes de Poal -, es desermà tota la població catalana, i començà la sistemàtica demolició de tots els castells i forts. La data de demolició del castell és la de 1717, quan per decret del virrei de Catalunya es destruïren la major part dels castells de la Catalunya Vella. Del castell vell no en quedà res, només uns murs arrapats a la roca - unes quantes filades de carreusa a la part baixa del casal actual que encara s'aprecien.

Fou poc després, a mitjan segle XVIII, quan els seus propietaris, els marquesos de Castellbell, s'ecarregaren de la seva reconstrucció però no van tornar a refer l'antic castell, sinó que van construir un gran casal aprofitant les restes antigues i més d'acord amb els gustos del s. XVIII. Probablement el nou casal - anomenat a partir d'ara casal dels marquesos - no fou mai habitat pels seus propietaris excepte en dates excepcionals.

Arribant al segle XX, les notícies es tornen molt cofuses. Tenim la certesa que fins al 1942 el llavors Marquès de Castellbell - Salvador de Villalonga - constava com a propietari legítim. Ens consta també la degradació en que l'edifici havia caigut a causa de l'abandonament, convertint-se pràcticament en una ruïna. El 1948 consta com a propietari del castell i les seves terres, al llibre del Registre de la Propietat Civil , Juan Santamaría, qui sembla ser fou l'encarregat de la seva guàrdia molt abans del 1942. El 1959, el castell fou venut per Juan Santamaría a Carles Ventura Tàpies, qui inicià una sèrie de reformes i acondicionaments de l'edifici. El 1976 fou venut a José Yoldi Aranzo, la vídua del qual és en aquests moments la propietària del castell.

Fotos: Carles Escoda i Domenech.

dimecres, 3 de febrer de 2010

LA CREU D'EN LLEONAR I LA SEVA VERITABLE HISTÓRIA

L'any 1939 la guerra civil espanyola estava ja sentenciada i pràcticament finalitzada.
Un exèrcit estava en plena retirada i l'atre avançava quasi sense oposició. Això provocava una gran confusió, perquè els soldats que arribaven no se sabia de quin bàndol eren. Amb els uniformes que portaven no es distingien massa, excepte si era un "moro", soldat que militava al costat dels franquistes, dits popularment els "nacionals".

El 28 de gener de 1939, el Francisco Lleonar Casas, estava pasturant o vigilant el ramat, procurant que no li prenguessin cap ovella, ja que els soldats més aviat passaven gana i buscaven menjar fàcil. Un d'aquests soldats, diuen que possiblement era un moro, li va disparar un tret des de la Teuleria del Trullàs. Va matar el Francisco impunement. Va ser un assasinat més, fruit de la guerra civil i evidentment sense cap altre motiu. La mort d'un innocent.

Segons va explicar el Rodolf Trullàs (Dolfu de Cal Xic) que va assistir a l'enterrament junt amb altres emboscats, va veure el Francisco i sempre va dir que el tret li va tocar l'ull i al caure, per si no fos prou, va picar de cap i va morir allà mateix.

En el lloc on el varen trobar, avui hi ha encara la creu de ferro que recorda la seva mort, amb una inscripció que diu exactament: AQUÍ MURIÓ FRANCISCO LLEONAR Y CASAS A LA EDAD DE 29 AÑOS EL DIA 28 DE ENERO DE 1939 NATURAL DE ROCAFOR (Q.E.P.D.)

Aquesta creu està situada en el camí de sota la masia de Trullàs, a dins del bosc, i pel que hem pogut captar, poca gent sap on és i molts ni l'han sentit anomenar: és la gran desconeguda.

Segons la informació que hem recollit, així va ser la seva mort. L'única veritat però només la sap el que li va tirar el tret, perquè al Francisco no li varen donar cap opció de saber-ne el motiu.
L'any 2009 es va complir el setantè aniversari de la seva mort, que va ser un assasinat comès per un franc tirador sota el camí de Trullàs.

La Carme Lleonar, esposa del Dolfo de Cal Xic, coneixia en Francisco perquè tots dos eren de Rocafort del Bages. En aquell temps la Carme tenia 11 anys i el recorda molt bé.
La Carme ens explica que en Francisco s'estava a Trullàs perquè el seu germà Pepet era el masover i ell l'ajudava.

El Francisco era també germà del Jaume de Cal Teixidor, que va ser Alcalde de Mura i tenia una germana el nom de la qual era Magdalena.

El Francisco era fill de "Cal Maurici" de Rocafort de Bages i era casat amb la Francisca de Cal Xic Martí i tenien dues filles bessones: la Carme i la Maria.

La Francisca treballava a la fàbrica de Mura, però abans havia treballat a Sant Benet de Bages.
Tenia un germà que es deia Avelino, però conegut com el "Belino" que estava casat amb la Roseta, que era germana del pare de la Carme de Cal Xic, per tant la Carme tenia certs vincles familiars amb el Francisco Lleonar per part de la seva dona.

Aquesta informació és la que ens han donat i així ho expliquem, però el més important és recordar la mort del Francisco en el seu setantè aniversari.

El Francisco Lleonar Casas, descansa al cementiri de Rocafort de Bages.


Font: Lluís Marqués.

PUJOL DE LA MATA

















El Pujol de la Mata 773 mts. 31T 415479 4614996 té a la seva dreta la Roureda, a l'esquerra els Tolls, i al sud la font de la Figuerota i el Roure del Parrac.

Per facilitar la pujada al cim, s'han instal·lat uns suports de ferro.

A la part superior, trobem una petita capella, i un llibre de visites on podem registrar la nostra.

A la part inferior, trobem la cova del Pujol de la Mata, que té dues entrades.