dimecres, 30 de juny de 2010

CARDETA



La Cardeta (Scabiosa Stellata), que no sol arribar als dos pams d'alçada, és la més petita de les espècies d'escabiosa (gèn. Scabiosa, família Dipsacàcies) de la comarca del Bages i l'única de cicle anual.

Les fulles són pinnatisectes, amb 4-6 parells de segments laterals. Fa capítols hemisfèrics a l'extrem de peduncles llargs, amb la base adornada amb una colla de bràctees, com si fossin fulles simples disposades en estrella. Els capítols porten flors morades o roses, progressivament més grosses cap a la perifèria. Consten d'una corol·la tubular que acaba obrint-se en 5 lòbuls entre els quals s'intercalen els 5 estams i un calze petit del qual sobresurten 5 arestes.
Queda clar doncs que la flor de la Cardeta no és pas la d'una Composta, malgrat que Compostes i Dipsacàcies comparteixen el model d'inflorescència en capítol.

Si el capítol de la Cardeta en flor és bonic, encara ho és més quan és fruit. La corol·la rosada es perd, però a canvi el calze creix per transformar-se en l'involucel, una corona acampanada, ampla i escariosa, de la delicada consistència del pergamí, mantiguda amb nombroses barnilles i d'on emrgeixen les arestes. L'involucel amb les 5 llargues arestes constitueix una forma geomètrica elegant de simetria radiada, per aquest motiu la Cardeta rep l'adjectiu especific Stellata.

La Cardeta apareix a la primavera als prats d'anuals i a les clarianes de les brolles.

GINEBRE



El Ginebre (Juniperus Communis) és un arbrissó que no acostuma a superar els 6 m, sovint de port arbustiu, similar al Càdec (Juniperus Oxycedrus), però generalment més dens.
El Càdec té a la cara superior de les fulles dues bandes blanques separades clarament pel nervi central verd, mentre que el Ginebre presenta una sola banda central. Ambdues espècies també es diferencien pel color i la mida dels fruits madurs, els del Càdec són rogencs i mesuren de 6 a 12 mm, mentre que els del Ginebre son de color blau fosc i mesuren de 5 a 9 mm, però aquesta diferència tant sols es pot apreciar en els exemplars femenins perquè tant el Càdec com el Ginebre són espècies dioiques, amb individus que tan sols fan flors femenines i individus que tan sols en fan de masculines.
Tant els gàlbuls del Ginebre com els del Càdec s'utilitzen en la fabricació de ginebra, però els del Ginebre són més aromàtics.


Al Bages el Ginebre creix sobretot en zones on la vegetació potencial és la roureda i se'l pot trobar en boscos, matollars i prats. Popularment, tant Juniperus Communis com Juniperus Oxycedrus al Bages es coneixen amb el nom de Ginebre.
El Càdec és una espècie de distribució mediterrània que tolera molt bé la sequera, mentre que al Ginebre se'l pot trobar a la major part d'Europa, però defuig les zones massa seques.

A la serra del Ginebral, que pertany al terme de Rellinars (Vallès Occidental) però és a tocar del Bages, hi abunden els Càdecs. Segons els diccionaris, d'una població de Ginebres se n'ha de dir Ginebreda o Ginebrar (no Ginebral) i d'una bosquina en què domina el Càdec se n'ha de dir Cadaquer. Al Bages és fàcil trobar cadequers, especialment al quadrant sud-oest de la comarca.

El Càdec, després de cremar-se, rebrota de soca, en canvi, el Ginebre, com els pins autòctons, no és capaç de rebrotar després de patir el pas de les flames.

PERICÓ


El Pericó o herba foradada (Hypericum Perforatum) és una herba perenne de mig metre d'alçada i de la família hiperiàcies. Es caracteritza molt bé per les fulles el·liptiques o ovades amb puntes arrodonides, d'una longitud màxima de 3 cm, sèssils o gairebé, en disposició oposada i, en particular, per les glàndules translúcides del limbe.

Vistes les fulles a contrallum, semblen estar foradades. A la primavera i a l'estiu, el Pericó floreix abundosament. Les flors destaquen pels seus 5 pètals grocs i grossos, sovint amb puntets negres al marge, pel feix d'estams i pels 3 estils llargs que es mantenen al fruit en càpsula.

El Pericó és una herba molt comuna al Bages, on creix a tota mena de prats, sobretot als fenassars. A més el Pericó és una planta remeiera. Les infusions de les flors es prenen com a digestiu, mentre que l'extracte en oli de les mateixes flors s'aplica a la pell com a cicatritzant i anti-inflamatori en cas de ferides o cops.

PANICAL



El Panical (Eryngium Campestre) és una inconfusible planta, tota ella de color verd clar, amb fulles de marge punxós i bràctees de la umbel·la en forma estrellada.

MARCET

El Marcet (Dipcadi serotinum) és una herba de la família de les liliàcies, amb una floració tan bonica de formes per la repetició dels múltiples de 3 en el nombre de peces florals, 2x3 tèpals arquejats, 6 estams, càpsula dividida en 3 lòculs, com discreta pels colors bruns i perquè és menut.
Les fulles, linears i amb una banda blanca medial, surten totes d'una roseta basal que neix d'un bulb soterrat. Es tracta, per tant, d'un geòfit.
El Marcet tolera prou bé la sequedat. Viu damunt de les codines i carenes rocoses, allà on s'acumula el primer mig pam de terra, i als llistonars.

El nom en català de Marcet és actualment desconegut a la parla popular de la comarca del Bages, però podria haver originat el cognom Marcet i el topònim de les Marcetes, al terme de Manresa.

PORRADELL



Porradell (Allium Scorodoprasum) és un all silvestre, que es caracteritza per les flors purpúries i les fulles en forma de cinta plana, d'entre mig i un cm d'amplada, que embolcallen la tija fins prop de la meitat.
Com tots els alls, te un bulb; es tracta doncs d'un geòfit. La inflorescència és esfèrica, amb una bràctea a la base que cau aviat, densa i amb flors amb pedicels de longitud variable entre 0,5 i 2 cm, més curts els de les flors d'abaix, més llargs els de les de dalt, de manera que l'extrem del peduncle se situa per sota del centre de l'esfera de flors. Les flors són acampanades, tancades, amb estams curts que no sobresurten del periant.

La inflorescència més gran amb una bràctea caduca, els estams inserts i les fulles planes diferencien el Porradell de l'all vermell, una altra espècie d'all amb flors del mateix color purpuri, però amb els estams exserts i les fulles fistuloses.

El Porradell floreix a l'estiu i viu als conreus de secà i a les vores dels camins.

dimarts, 29 de juny de 2010

CUCA DE LLUM


Les cuques de llum o lluernes (Nyctophila Reichei) són insectes de l'ordre dels coleòpters, és a dir del grup dels escarabats i la família lampírids que tenen la notable particularitat d'emetre llum des de l'extrem de l'abdomen per mitjà d'una reacció química.

Aquesta luminiscència, que veiem com puntets de llum a les nits d'estiu, té per funció l'atracció sexual.

Els mascles adults de cuca de llum, tenen ales membranoses per a volar i èlitres ben desenvolupats que cobreixen tot l'abdomen, com un típic escarabat; però no pas les femelles, els èlitres de les quals són molt curts i sense ales membranoses a sota, el que les fa semblants a les larves.

Les cuques de llum, tant en fase d'adult com de larva, són depradadores especialitzades en capturar cargols.

FALZIA ROJA

La Falzia Roja (Asplenium Trichomanes) és una falguereta que arrela a les escletxes de les roques i dels murs ombrívols. Fa nombroses frondes, d'entre 10 i 20 cm, que surten d'un petit rizoma comú. Les frondes estan dividides una sola vegada; cadascuna d'elles consta d'un raquis fosc amb brillantor bruna o vermellènca a la part basal, d'aquí el nom de Falzia Roja i de 10 a 30 parells de segments o pinnes ovades o arrodonides, d'un cm, amb el marge lleugerament crenat.

Els sorus, les agrupacions d'eporangis on es formen les espores, són linears i es disposen oblíquament en dues rengleres a la cara inferior de les pinnes.
En temporada eixuta, la Falzia Roja es mostrarà seca i fràgil, però recobrarà la ufanor verda en temps humit.
La Falzia Roja té una àrea de distribució i un rang altitudinal extensos.

CAMPANETA BLAVA


La Campaneta Blava (Campanula Persicifolia) destaca per les seves flors desproporcionadament grans, de fins a 4 cm, en forma de campana molt oberta i poc incisa, de color blau cel i disposades en un raïm terminal.

El calze és format per un sol verticil de sèpals estrets, molt menys soldats que no pas la corol·la, i sense aquell doble calze caracteristic de la Campaneta Gran.

Les fulles de la Campaneta blava són llargues i estretes, sèssils, amb el marge festonat i el contorn obovat, és a dir, amb el limbe més ample a mesura que s'allunya de la base. La Campaneta blava és una herba que creix a les vorades i clarianes dels boscos frecals, a les canals de Montserrat i als prats humits, on es fa veure al mes de juny per les seves grans flors.

CORNIOL



Corniol (Aquilegia Vulgaris) és una herba perenne de la família ranunculàcies que, si està florida, no passarà desapercebuda. A la flora del Bages, i en general a la flora europea, les espècies de la família ranunculàcies (ex. Ruda de Prat, l'Herba Fetgera, la flor d'aranya) es compten entre aquelles que tenen les flors més grosses i espectaculars; i d'entre les ranunculàcies, el Corniol n'ès una de les més destacades.

Les seves fulles, majoritariament basals , es divideixen en 3 lòbuls, al seu torn dividits en 3 lòbuls més. Les flors, de color violeta i de fins a 5 cm de diàmetre, són tant vistoses com particulars. Es disposen inclinades avall, penjant. Consten de 5 sèpals petaloides intercalats am 5 pètals, que continuen en esperons corbats en espiral on la flor guarda el nèctar. Els estams s'agrupen en una columna central, al voltant dels carpels que en madurar esdevindran fol·licles. El Corniol viu a les clarianes humides i vorades frescals de rouredes o a les torrenteres.

diumenge, 27 de juny de 2010

ATZAVARA O PITERA

L'Atzavara o Pitera (Agave americana) és una planta plurianual originària de Mèxic i cultivada arreu del món. Les seves fulles, de fins a dos metres de llargada, generalment de color verd clar o blavenques, carnoses i dures, creixen des del sòl mateix i formen una roseta que pot arribar a tenir un diàmetre de quatre metres.

L'Atzavara només floreix una vegada al llarg del seu cicle vital (és doncs, una planta monocàrpica), i, quan ho fa, creix del seu centre una llarga tija de fins a vuit metres coronada per una panícula de grans flors grogues.
La planta mor després de la floració. El seu cicle vital sol durar uns 25 anys.
Per destil·lació dels sucs fermentats de la planta (pulque) s'obté el mescal, que en general és el nom que reben els destil·lats d'extractes fermentats d'agavàcia, exceptuane el Tequila, que és un destil·lat amb denominació d'origen d'un àrea concreta, fet a partir de l'espècie Agave Tequilana.

El nom comú català "Atzavara" prové de l'àrab magrebí "as-sabara", que designa el sèver o suc de l'àloe. Està documentat des de l'inici del segle XVI.
El nom científic "Agave" és la forma femenina de l'adjectiu grec "Agauós", que significa meravellós, admirable.

L'Atzavara o Pita és una planta robusta formada per grans rosetes de fulles grisenques molt gruixudes i suculentes que poden arribar a mesurar fins a 2 m de llarg i 0,25 m d'ample. Les fulles presenten el marge espinós i estan rematades per una forta espina.

Les flors apareixen a l'estiu sobre una llarga tija llenyosa que pot assolir fins als 10 m d'alçada. Les flors s'agrupen en inflorescència en forma de raïm amb forma piramidal. Les flors són de color verd glauc i arriben a mesurar més de 7 cm. El fruit és una núcula d'uns 3 cm de llarg per 1 cm d'ample.

Aquesta planta és d'origen americà. Va ser introduïda a Europa a principis del segle XVI pels conqueridors espanyols i des d'aleshores ha estat cultivada a casa nostra amb fins ornamentals.

dissabte, 26 de juny de 2010

SENET DE POBRE

El Senet de Pobre (Globularia vulgaris) és una planta herbàcia de poc més d'un pam d'alçada, només una mica llenyosa a la base, el que la diferencia bé dels seus congèneres totalment llenyosos, la Foixarda i la Lluqueta de Roca.

El Senet de Pobre és una planta característica de les joncedes, però es troba també a vegades en terrenys pedregosos.
Les seves fulles són obovades; les de la roseta basal atenuades en un llarg pecíol, mentre que les de les tiges, ben al contrari, no tenen pecíol, són sèssils.
Fa capítols solitaris i esfèrics de flors blaves a l'extrem de les tiges.

LLI DE NARBONA


El Lli de Narbona (Linum narbonense) és una herba perenne amb la base un pèl llenyosa, tiges erectes de fins a mig metre, ramificades només a la part superior en una inflorescència en forma de cua d'escorpí i fulles petites, lanceolades o linears, curtes i sèssils.

A la primavera, en temps de florida, el Lli de Narbona es fa veure per les seves flors grans amb 5 pètals de color blau amb la nerviació ressaltada de violeta.
Al Bages, el Lli de Narbona és molt freqüent a tota mena de prats, ja siguin fenassars, joncedes o vorades de bosc.

Cal no confondre les flors del lli amb les de la Jonça, del mateix color però amb 6 pètals.

EL FRARE DEL ROMANÍ


El Frare del Romaní (Orobanche latisquama) pertany a la família de les orobancàcies, una família propera a la de les labiades o lamiàcies, la família a la cual pertany el romaní.

La família de les orobancàcies és formada per plantes herbàcies holoparàsites que no fan la fotosíntesi i obtenen tot el seu aliment d'una altra planta (l'hostatger) o hemiparàsites que fan la fotosíntesi i a la vegada parasiten l'hostatger. El gènere Orobanche comprèn tan sòls herbes holoparàsites perennes o anuals.

El Frare del Romaní és una espècie perenne, que a l'època de l'any desfavorable tant sols manté viva la part subterrània és, per tant, un geòfit. Obté el seu aliment parasitant a través de les seves arrels les arrels del Romaní (Rosmarinus Officinalis) i tant sols manifesta externament la seva existència quan produeix les espigues de color vermell violaci destinades a la seva reproducció, que fan de 20 a 40 cm d'alt i comencen a sortir al març.

Aquestes espigues, que no es formen tots els anys, porten unes flors amb una corol·la de color púrpura, violaci o rogenc que fa 22-35 mm de llarg i té una forma que recorda la caputxa d'un frare.

Les flors, que s'obren a la primavera, tenen quatre estams lliures que estan soldats a la corol·la i un estigma groc molt aparent.


El Frare del Romaní és una planta de distribució iberomagribina i el seu límit de distribució septentrional passa pel nord del Bages.

dimarts, 22 de juny de 2010

ROSER SILVESTRE

El Roser Silvestre (Rosa canina L.) és un arbust de la família de les rosàcies i és conegut vulgarment com gavarrera, rosa pendulina, roser gavarrer, i d'altres. La seva distribució és bàsicament europea, ja que la trobem a tot el continent excepte Islàndia. També es localitza a l'Àsia occidental i en el nord-oest d'Àfrica. Pel que fa a Catalunya, el podem trobar a tota la seva superficie.

El nom d'aquesta planta, Rosa canina, prové de la semblança entre els seus agullons i els ullals dels gossos. El fruit, anomenat cinoròdon, és etimològicament una transcripció d'una paraula composta d'origen grec (kion + rhodon), que significa "Roser Caní". Popularment era coneguda amb aquest nom perquè sembla que s'utilitzava per a guarir la ràbia.

Aquesta planta creix a àrees amb clima temperat com a terra baixa i zones poc muntanyoses. Es presenten a boscos, senders, a les vores de camins i a les ribes d'alguns rius. La rosa canina floreix al maig però al juny encara es pot veure la planta amb flors. I pel que fa als fruits, maduren a finals d'estiu i durant la tardor.

És un arbust caducifoli de 1 a 4 metres d'altura amb una tija llenyosa i un color que oscil·la entre el verd i el marró. La seva arrel és axonomorfa, ja que té una principal i la resta són secundaries, ramificades a prop de la superficie. La rosa silvestre és llarga, prima, flexible i està recoberta per uns agullons molt durs. Les seves branques són ramificades i erectes. Pel que fa a les fulles, cal dir que són compostes, alternes, concretament pinnaticompostes, peciolades i poden tenir de 5 a 7 folíols. Individualment cada folíol és ovat, té la base atenuada, és glabre, coriaci i verd fosc. El seu marge és sencer i serrat. La seva nervadura és pennada i la disposició de les fulles en la tija és esparsa. Les inflorescències són flors solitàries i terminals, encara que a vegades les trobem agrupades en raïm de 2 o 3 flors. Són flors hermafrodites, actinomorfes amb un calze format per 5 sèpals verds, gamosèpales i de 10 a 22 mm de longitud. Té bràctees avals de 10-50 x 3-15mm.
L'androceu, és a dir, l'aparell sexual masculí de la flor, està format per estams infinits i inclusos de diferent longitud i cauen just abans del fruit.
El gineceu és pluricarpel·lar, té l'ovari súper i presenta una gran quantitat de pels blancs i sedosos. L'estil és glabre i l'estigma cònic.
Els fruits són cinoròdons ovoides, de color vermell intens constituïts pel receptacle de la flor carnós. Estan coronats per restes de calze i a l'interior apareixen uns 10 - 20 aquenis durs (fruits simples indhiscents secs) rodejats de polpa. La part utilitzada són els fruits (cinoròdon), els pètals i les llavors. A vegades s'utilitzen les fulles i les flors.

MARGARIDA DE PRAT

La Margarida de Prat (Leucanthemum vulgare) és la margarida per excel·lència, tot i que existeixen moltes més espècies d'herbes de la família Compostes que, com ella, fan capítols amb un botó central de flors tubuloses grogues i un volt de flors amb una lígula blanca. La Margarida de Prat és una herba perenne que pot créixer fins al metre d'alçada. Les fulles són simples, linears o espatulades, de fins a 10 cm de longitud i amb el marge incís, sovint profundament. Els capítols de la Margarida de Prat són grans, d'uns 4 cm de diàmetre, normalment solitaris al capdamunt de les tiges.
Floreix des del maig fins a l'agost als prats frescals i a les vorades del bosc.
La Margarida de Prat és una espècie ampla i poliforma, subdividida en nombroses subespècies atenent a la mida dels capítols i a la morfologia de les fulles.

ESTEPA BLANCA

L'Estepa Blanca (Cistus albidus) és un arbust de la família de les cistàcies. Les fulles són perennes i de color verd grisenc (ja que es troben cobertes de pèls blancs), la qual cosa li dóna el nom (albidus) i la diferencia d'altres estepes. Les flors, grosses, són rosades i tenen els pètals lleugerament arrugats. Els fruits són una càpsula ovoide on es troben les llavors. És, potser, l'estepa més estesa a Catalunya i creix, independentment del tipus de substrat, en zones influïdes per la Mediterrània.

Pot arribar a atènyer una alçada de 40-100(150) cm. Les fulles, amb tres nervis prominents, són sèssils, el·liptiques o oval·lanceolades, amb el marge lleugerament revolut. Les flors apareixen agrupades a inflorescències terminals cimoses que tenen entre 3-8 flors de pedicels llargs

FALGUERA AQUILINA

La Falguera Aquilina (Pteridium aquilinum) és una planta de rizoma llarg i serpentejant, de fulles de 30 a 180 cm, tres vegades pinnades, de contorn en forma de delta, amb els segments oblongs.
Els sorus ressegueixen la vora dels segments. És una espècie cosmopolita, que a Catalunya se situa preferentment sobre sòls silicis o descalcificats de la muntanya mitjana.

SEMPREVIVA BORDA O FLOR DE SANT JOAN


La Sempreviva Borda o Flor de Sant Joan (Helichrysum stoechas) és una mata de port discret d'un o dos pams d'alçada, de color grisenc i fulles linears que pertany a la família compostes. A l'estiu, la Sempreviva Borda floreix en una colla de capítols menuts i esfèrics, de només 5 mm de diàmetre, agrupats al capdamunt de les tiges. Aquests capítols destaquen per les bràctees daurades que protegeixen les flors grogues, petites i tubuloses, i per la seva persintència.

La Sempreviva Borda viu a les brolles, als terrenys secs o pedregosos. És una planta d'olor agradable, les infusions de la qual s'havien utilitzat com antipirètic.

DENT DE LLEÓ





La Dent de Lleó (Taraxacum Officinale Weber) pertany a la família de les Asteràcies (Compostes). És originària de les zones temperades d'Euràsia, però ara es pot trobar a molts indrets del món com a espècie neòfita.
És una planta molt comuna a tota Europa, creix a les vores dels camins, marges de boscos, prats, erms, camps i jardins. És una planta ruderal, molt resistent, que pot prosperar quasibé a qualsevol lloc.

És molt característica i fàcil de reconeixer, no sol superar els 40-50 cm, d'alçada. Les fulles son alternes i formades per lòbuls triangulars amb els marges dentats. La flor és composta (en forma de Margarida) i d'un color groc daurat. En madurar forma un papus, amb aspecte sedós, recobert d'una esfera de plomalls. Les llavors es dispersen amb el vent que les escampa per tot arreu.

Les seves fulles tenen usos gastronòmics i es poden menjar crues, bullides, fregides o en truita. També les inflorescències es poden menjar.
És una planta molt resistent i fàcil de cultivar al jardí.

ESPANTALLOPS




L'Espantallops (Colutea arborescens) és una planta de la família de les fabàcies, és originaria de l'àrea del Mediterrani i es troba al sud d'Europa i en les zones temperades d'Àsia occidental i Àfrica del nord.

És un arbust que pot fer fins a 3 m, d'alçada però generalment no ultrapassa els 120 cm. Acostuma a viure als marges dels camins, en clarianes de bosciu, a les bosquines arbrades, pinedes esclarissades i garrigues fins a una altitud de 1500 m.
Aquesta planta creix tant sobre terreny silici com sobre calcari.

Els fruits formen una beina que pot fer de 5 a 7 cm, de llargada i es van inflant mentres maduren, Són molt espectaculars els fruits madurs de l'espantallops degut a llur color rogenc.

Les papallones conegudes com a Blavetes (Polyommtus bellargus) viuen lligades a l'Espantallops.
El nom d'aquesta planta prové del fet que les llavors queden soltes a l'interior del llegum madur. Quan el vent mou els fruits es pot sentir un soroll, que segons el folclore tradicional de Catalunya, espanta els llops.

Les fulles es fan servir com a laxant, però el seu fruit és tòxic.

diumenge, 13 de juny de 2010

ARANYONER


L'Aranyoner (Prunus spinosa) és un arbust de fulla caduca de la família de les rosàcies.
És corrent en les bardeisses de gran part d'Europa (manca a partir del centre d'Escandinàvia), Àsia i nord d'Àfrica.
Ateny fins a dos metres d'alçada i està proveït de moltes punxes inserides a la tija i les branques.
Floreix cap al final d l'hivern amb flors blanques que surten abans de les fulles.

Els seus fruits (anomenats aranyons) són esfèrics, d'un centímetre de diàmetre aproximadament. Són comestibles però molt astringents i tenen gran quantitat de taní.
El seu gust millora després d'haver sofert l'acció d'una gelada. Se'n poden fer melmelades.
Són la base, a través de la maceració en alcohol, de l'elaboració del Patxaran.