dimecres, 22 de desembre de 2010

CASTELL DE CASTELLAR I ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL





















L’agrupament de Castellar 401 mts. 31T 388066 4620573 està junt a l’aiguabarreig de les rieres de Gravalosa i Rajadell, just a mig camí entre Aguilar i Rajadell, al peu del turó on hi ha el castell de Castellar 549 mts. 31T 387664 4620487, un gran casalici en molt mal estat que conserva alguns detalls arquitectònics interessants a les obertures.
El castell figura documentat l’any 1022 i fou modificat els segles XIII i finals del XVIII.
Fou de jurisdicció reial. Un fogatjament efectuat els anys 1365-1370 assenyala 15 focs de ciutadans al castell de Castellar.
L’any 1707, el rei Carles III concedia el castell de Castellar a Francesc Amat-Gravalosa. El segle XIX Castellar de Segarra formava municipi amb les quadres de les Coromines, Puigfarners i Seguers.
L’any 2007 te lloc una intervenció arqueològica del castell per l’empresa Arqueociència, encarregada per l’ajuntament de Castellar.
Actualment està en fase de reconstrucció.
Al costat del castell hi ha l’església de Sant Miquel de Castellar 544 mts. 31T 387658 4620454 existent al segle XI. D’aquest període queden visibles les arcuacions llombardes del campanar quadrat que fou realçat posteriorment. A la llinda del portal d’accés al temple figura la data de 1830.
Fou modificada al segle XVIII, quan es remodelà la nau amb una capçalera d’estructura rectangular i amb capelles laterals al costat i es féu també el nou pis superior del campanar.
L’església conserva la teulada, però tot l’interior està destruït. Fa uns any foren recollits tots el elements d’un cert valor que restaven a l’església. Una interessant pica de batejar i una beneitera ara són al clos del cementiri.
L’onze d’octubre de l’any 1980, uns joves excursionistes que pernoctaven a la capella del castell i havien fet foc amb una biga, en llençar-la fora perquè fumava, provocaren un terrible incendi que anorreà importants extensions de boscos i masies, algunes de les quals passaren a augmentar la cada dia creixent quantitat d’abandonades.

dimarts, 21 de desembre de 2010

SANT VICENÇ DE FALS



L'església de Sant Vicenç de Fals 350 mts. 31T 394890 4623553 s'aixeca al lloc conegut com torres de Fals, a la part est d'un turó situat a la banda oriental del terme de Fonollosa. Aquesta ubicació tan especial, fa que la seva fesonomia i característiques estiguin fortament marcades per la topografia tan especial del terreny. L'església forma un conjunt monumental amb la rectoria, el cementiri i les torres cilíndriques de l'antic castell de Fals. L'església actual és un edifici de planta rectangular, orientat d' Est a Oest. Compta amb una capçalera quadrangular adossada al darrere del presbiteri, que acull la sagristia. Compta també amb una capella fonda adossada a la banda Sud, i una capella d'estil gòtic a la banda nord. Al costat de la capella de la banda Nord s'alça el campanar.
L'accés al temple es realitza a través d'una porta situada a l'extrem occidental de la façana principal Sud, que compta amb la data gravada del 1656. Al mateix mur, una mica més a llevant, s'obre una altra porta d'accés que devia ser tapiada poc després de fer-se i sobre la qual es llegeix la data de 1647. Exteriorment la construcció és feta amb mur de mamposteria disposat de forma irregular, intentant ordenar fileres de carreus en rengleres horitzontals. Les fileres de carreus de la part inferior resulten més ben tallades i disposades, i podrien ser aprofitades de l'anterior edifici romànic. L'interior de l'edifici està dividit en cinc trams de volta de creueria amb un arc toral de reforç entre cadascun, mentre que la sagristia presenta una volta de canó amb rajols disposats de pla. Les parets laterals de les naus han estat recentment repicades extraient el guix. S'hi distingeuixen quatre espais situats entre els pilars que suporten els arcs amb sengles peanyes, que al seu dia-abans de la crema del 1936- soportaren retaules i altars. També cal esmentar el paviment de la capella de la banda nord, fet de lloses de pedra, mentre que el de la nau central és de cairons. A l'interior es conserva una llosa sepulcral amb la inscripció: "SEPULTU-/RA DE PE-/RA IAUME/ANDREU I/DELS SEUS/1651". [GALÍ, PANCORBO, 2005: 74] A ponent de l'església s'adosa l'edifici corresponent a la rectoria. Es tracta d'un edifici de planta quadrangular orientat a migdia. Compta amb planta baixa primer pis i golfes, i l'accés es realitza tant per la porta oberta a la façana de migdia com per un pas obert des de dintre de l'església. A escassos metres a llevant de l'església es situa el cementiri. Completen el conjunt arquitectònic dues torres cilíndriques i una casa adossada entre la rectoria i la torre cilíndrica.del mateix turó de l'església.

L'església de Sant Vicenç de Fals es troba erigida al capdamunt d'un petit turó situat a la part oriental del terme municipal de Fonollosa (Bages), prop de la riera de Fonollosa. L'indret, conegut actualment amb el nom de Torres de Fals, era via de pas del camí ral que menava de Barcelona cap a Cardona, la qual cosa el convertia en un enclau estratègic, i facilitava les relacions de vassallatge que s'establiren amb els vescomptes de Cardona.
La devoció que els senyors de Fals professaven al monestir de Sant Vicenç de Cardona, degué ser la raó del nom que adoptà la seva homònima de Fals. També a aquestes relacions de vassallatge amb els vescomptes de Cardona, debem el primer document conservat on s'esmenta l'església. En aquest, datat el gener de l'any 1026, Bremon de Cardona redacta el seu testament i nomena Bonefilio de Castro de Falcos (Fals), fidel seu, fent una descripció del territori i les terres que posseeix i lega. En aquest escrit s'esmenta la donació d'una vinya a l'església de Sant Vicenç [AA.DD; 1984:240] L'església que actualment es pot observar, és gairebé en la seva totalitat d'estil gòtic, tot i que encara en resten d'empeus inmersos en la seva estructura, petits vestigis de la petita església romànica que ocupava l'emplaçament fins al segle XVII, quan es dugueren a terme un seguit de reformes per ampliar el seu espai, que a la pràctica significaren la construcció d'una nova església. De la primitiva església romànica (d'una sola nau) en resten només dempeus dos trams d'un mateix mur que delimitava a migdia el perímetre de l'església, presentant probablement unes dimensions de 3,5 m d'amplada per uns 15 m de llarg [GALÍ, D.; PANCORBO, A.; 2005], i quedant resguardada per un petit recinte enmurallat del qual en resten d'empeus les dues torres de guaita. Sabem que el 1592 el temple comptava ja amb tres altars (el major, el de Sant Joan i el del Roser). Com hem esmentat anteriorment però, els grans canvis en l'estructura de l'edifici es produiren al llarg del segle XVII, quan es decidí que calia dur a terme l'ampliació del temple. Les obres foren conduides per mossèn Anton Hubac, rector en aquells moments de la parròquia, i que es dividiren en dues fases: primera meitat del segle XVII i segona meitat del mateix segle. De la primera fase en destaca l'ampliació del temple, tot i mantenir-se la seva llargada, i un nou pavimentat. D'aquests moments data també l'hipogeu més antic (1651) dels cinc que presenta l'església, situat a la capella nord. Ja a la segona fase s'amplià de nou el temple amb la construcció als extrems de llevant i de ponent d'un nou cos a cada banda. Un cop finalitzades les grans obres d'adequació del temple, s'inicià un període dedicat a la seva ornamentació interna, on destaquen la confecció de nous retaules: el 1666 el de Sant Josep, entre els anys 1682 i 1690 el de Sant Vicenç a l'altar major (obra de Joan Grau), i el 1697 el de Sant Joan per obra de Joan Grau II. [VILA I VILA J.M.1987:281] L'any 1694 finalitzà la construcció de la rectoria ubicada a la banda de ponent, i a inicis del segle XVIII es va bastir el campanar de l'església, que s'alça encaixonat entre la capella nord i la sagristia. La capella fonda data del 1885 Al llarg dels segles XVIII i XIX l'església es trobà pràcticament en desús, el que provoca el seu ràpid deteriorament. La consueta del 1764 feta pel rector Domingo Feliu parla de la realització encara de festes religioses. Segons ella, el dia de Sant Agustí es feia una processó que sortia de l'església i donava la volta al castell. Això es repetia per la Mare de Déu del Roser, Sant Isidre i per Corpus. [AA.DD; 2004-2005 nº10:71) L'església però, encara havia de passar pel seu moment més difícil, la Guerra Civil Espanyola. Durant el conflicte bèlic, l'església va ser incendiada tres vegades, provocant l'esfondrament de tots els panys de les voltes de la nau, la destrucció de la rectoria, i amb ella, de tot l'arxiu parroquial. Alhora es profanà el cementiri.

LES TORRES DE FALS





Les torres de Fals 350 mts. 31T 394853 4623541 suposen un conjunt d'edificacions destinades a la defensa format per dues torres cilíndriques aixecades en dos turons propers. Entremig d'aquests dos turons discorre el torrent de Fonollosa, que desguassa en la riera del mateix nom. Una de les torres forma part d'un conjunt arquitectònic més complexa, ja que aprofitant la carena del turó, se li adossen en direcció a llevant, una casa de planta baixa i primer pis, a través de la qual es fa l'accés a la torre, la rectoria de l'església de Sant Vicenç de Fals, l'església de Sant Vicenç de Fals, i al final, a uns metres de distància separat, el cementiri parroquial.
El conjunt d'edificacions conegut amb el nom de Castell de Fals, no respon al sistema habitual de defensa de la resta de castells, ja que apareixen dues torres ben separades una de l'altra, una encarregada de la defensa del conjunt d'edificacions que envolten l'església i una segona torre de suport per defensar l'indret. Ens trobem també que la posició enclotada del castell feu necessària la construcció d'una tercera torre de guaita, que es manté pràcticament intacta adossada al mas de la Torre Sagimona, al bell mig dels camps de Fals. Com element del castell pertanyent a l'alta edat mitjana apreciable fins a l'actualitat es conserva la torre de planta circular ubicada d'alt del pujol que domina la confluència d'una torrentera amb la riera de Fonollosa. La torre com sol ser habitual en les d'aquesta tipologia, presenta una deformació que es mantindrà al llarg de tota la seva alçada, partint ja de la seva base (molt irregular). Aquesta només començarà a prendre una forma realment circular a partir dels tres metres d'alçada. L'edifici fou assentat directament sobre la roca natural, que farà les funcions de fonamentació, i pren un diàmetre exterior de 9 m i una alçària aproximada de 19,50 m. Seguidament es construí una petita base amb pedres sense treballar i de gran tamany (arriben a fer 90 x 95 cm per la cara exterior), lligades amb un morter amb alt contingut de calç, molt típic de les construccions en torn l'any 1000. A la part exterior s'hi observa encara en alguns trams de paret l'arrebossat que cobria els murs.[AA.DD1984:239] El tamany de les pedres però, s'anirà reduint a mesura que la torre pren més alçada, sobretot a partir dels 5 m, tot i que el treball realitzat sobre les mateixes continua sent molt superficial i matusser. Tanmateix els darrers 6 m, ja al cim de l'edifici, els carreus es mostren clarament treballats sent molt més regulars, el que ens indica una ampliació posterior a la seva construcció original, que en un principi hauria tingut 16 m d'alçada. La porta d'entrada es localitza a la banda nord-occidental, a 8 m per sobre del nivell de roca on s'assenta, i tot i que el seu emplaçament és ja l'original, al llarg dels anys s'hi ha anat duent a terme diferents reformes, sobretot a la llinda i als muntants. Actualment l'accés es realitza des de la casa del costat. L'arc que hi ha damunt la porta, lleugerament apuntat, sembla força antic, encara que descansa sobre una llinda que probablement fou afegida en època posterior. Està construït utilitzant un seguit de lloses verticals. En el cas dels muntants, és segur que han estat alterats respecte la construcció original, així el tamany dels dos és diferent, i ni tant sols estan reconstruïts amb el mateix tipus de pedra. També s'observa com la part inferior de la porta fou reomplerta amb noves pedres arran d'alguna de les reconstruccions. Sembla que a l'interior de la torre hi hauria dues falses cúpules, i que per sobre d'aquestes encara hi hauria un o dos pisos més. El conjunt de característiques que presenta la torre, fa pensar que la major part de l'edificació fou construïda vers l'any 1000, al mateix moment en que es vestia la propera torre de Coaner. La segona torre fou construïda a migjorn de la primera, a la qual donava protecció. Aquesta, al igual que la primera, presenta una planta circular.

El castell de Fals, amb les seves dues torres i l'antiga església parroquial de Sant Vicenç de Fals, s'alcen, separades per un barranc, al vessant dret de la riera de Fonollosa, en un punt eminentment estratègic per a la defensa del territori. Alhora, el castell es trobava al mig de l'antic pas del camí ral que menava de Barcelona cap a Cardona. Aquest territori del que parlem, comprenia la major part de l'actual terme de Fonollosa llevat dels territoris nord-occidentals que pertanyen a les parròquies de Fonollosa i Camps.
El primer cop que ens apareix documentat el castell de Fals a les fonts escrites, és l'any 995, i des de llavors la seva presència a les fonts serà constant, apareixent amb el nom de "Falcos", "Falchs" i "Falcs". En la segona repoblació del Bages, el comte Guifré organitzà el territori de tal manera que l'interès per la defensa prevalia sobre qualsevol altra necessitat, però la configuració del territori no permetia la creació de nuclis de població concentrats. Així el Bages als llocs alts es poblà de castells, guàrdies i esglésies, metre que als plans apareixien les cases i els camps de conreu. El domini del castell era en mans dels vescomtes de Cardona, que degueren posseir-lo en alou, tal i com es pot deduir al no localitzar-se cap jurament de vassallatge fet pels vescomtes al comte de Barcelona. El vescomte, un cop repoblades les terres del terme de Fonollosa, posà sota jurisdicció del castell de Fals (en mans d'un castlà) els indrets on s'assenta el poble actual de Fonollosa i la zona de migdia de Camps i Fals. L'any 1021 ens apareix ja documentat el nom del primer feudatari del castell conegut, Bonfill de Fals, quan aquest participa en un acte vescomtal on es fa una donació dels vescomtes a Sant Vicenç de Cardona. L'any 1026 torna a aparèixer el seu nom quan el vescomte Bermon el nomena marmessor citant-lo com a fidel seu, i el 1039 torna a ser marmessor de la vescomtessa Engúncia. El 1042 torna a aparèixer en el testament del bisbe-vescomte Eriball, i també per les deixes que fan a l'església de Sant Vicenç de Fals o a Santa Maria del Grau en els esmentats testaments. Els anys 1123 i 1143 és citat en segles documents un Arnau Bernat de Falcs. El 1176, trobem un Pons de Falcs, que fou succeït per un fill homònim. En morir aquest darrer, el castell fou heretat per Elissèn de Falcs, documentada ja el 1221 i casada amb Ermengol "Sensterra"; aquesta Elissèn deixà el castell de falcs, tingut pel senyor de Boixadors, a la seva filla Romia. Al 1275, s'esmenta un cavaller Guillem de Falcs [BENET, A.; BOLÓS, J.; TORRAS, M.; 1984]. Quan l'any 1314 el vescomte Ramon Folc VI organitza amb el seu patrimoni el seu vescomtat, vinculà el castell de Falcs sota el senyoriu. Al 1375 veiem com el "castrum de Falchs" ( de la "vicarie Bagiarum"), passa a formar part del nou comtat de Cardona, i poc més de 100 anys després, el 1468, un grup de representants del castell van fins a Cardona per prestar sagrament i homenatge al procurador del comte, en Guerau d'Altarriba.[AA.DD;1976:369-648] Al segle XVIII el castell apareix formant part de la comarca de Cardona, en aquest cas, cada castell feia referència a un lloc (nucli de població) que posseïa la seva pròpia corporació, i que tenia la capacitat d'enviar el seu síndic a la vila de Cardona cada cop que es reunia la mancomunitat.

SANTA MARIA DEL GRAU DE FALS





Petita església d'època romànica (segle XIII) d'àmbit rural amb dos períodes constructius clarament diferenciats, el primer dels quals d'estil pre-romànic. Actualment resulta un edifici d'una sola nau, amb planta rectangular i coberta exterior a dues aigües amb teula. La diferència entre la part pre-romànica (que ocupa la part de llevant) i l'ampliació romànica (que ocupa la part de ponent) ve marcada exteriorment per una diferència d'alçada en la teulada i un campanar d'espadanya que marca la diferència d'alçada de les dues teulades. Interiorment l'edifici es cobreix amb dues voltes unides per un arc toral de reforç. L'aspecte exterior és homogeni no sobresortint cap absis exteriorment. Destaca l'existència d'un petit campanar d'espadanya que sobresurt al mig de l'edifici entre el tram romànic i el pre-romànic.
El santuari pre-romànic presenta una planta de forma quadrangular, de 3 per 3 metres, a la seva part interior, i es troba cobert per una volta de falsa ferradura que arriba al seu punt més alt als 4.82 m, feta amb lloses disposades a plec de llibre. Al sostre encara s'hi poden observar les empremtes deixades per l'encanyissat de la mulassa. El santuari era il·luminat per dos petits finestrals, ubicats cadascun en un dels murs laterals, i esqueixats cap a l'interior. Cada un era calat en un sol carreu, presentant el de l'esquerra forma d'espitllera, i el de la dreta dos forats rectangulars. Ambdós presenten un petit arc de mig punt a la seva part interior. [SITJES X, 1977:105] Al segle XIII es duu a terme la construcció de l'església romànica aprofitant l'antic santuari, passant aquest a realitzar les funcions d'atri, i afegint-hi una nau rectangular. La unió d'aquests dos elements queda palesa per mitjà de la construcció d'un gran arc apuntat fet amb dovelles, que arrenca de dues impostes i sobre el qual s'obra una finestra de forma rectangular d'un únic encaix. Exteriorment, aquests dos períodes constructius queden clarament marcats pel campanar de paret que aprofitaria l'espai deixat per l'antic arc triomfal d'entrada al santuari, alçant-se amb dues grans obertures allargades al capdamunt. La nau és coberta amb filades de carreus molt ben treballats en volta apuntada. [AADD, 1984: 239] L'accés a l'edifici romànic devia realitzar-se originalment pel cantó de migdia on encara s'observen les restes del primitiu portal rematat a l'interior amb un arc de mig punt dovellat i a l'exterior amb dos petits arcs de mig punt. Al segle XVI es construí una masoveria adosada a migidia de l'església en la qual segons la tradició acostumaven a viure persones relacionades amb el culte a l'església, i segons informació oral per una monja deodata. Aquest fet li va valdre el nom a la casa de "La Mongia". La construcció d'aquesta casa, tapà la porta d'accés al temple, que llavors s'havia de fer des de dintre de la casa, i obligà a obrir un altre portal allindat a llevant del temple, a la zona pre-romànica, que encara s'utilitza i on es pot veure la llinda amb la data de 1694. Es creu que aquell mateix any, aprofitant l'obertura d'aquest portal, es capgirà el culte de l'església, movent l'altar a l'altre extrem (costat de ponent), on s'hi va col·locar el retaule del segle XVII. Interiorment la zona de l'antiga porta romànica va ser tapada amb la col·locació d'un altar dedicat a Sant Josep. Exteriorment l'edifici presenta com a aparell constructiu, grans blocs de pedra polida treballats amb una gran qualitat, i disposats perfectament ordenats en filades horitzontals. Aquest tret fa que exteriorment es visualitzin altre cop els dos moments constructius, ja que l'antic temple mostra filades poc equilibrades i un tall matusser en la forma dels carreus. Arquitectònicament l'any 1973 la parròquia, amb col·laboració de la gent de Fals, decidí arranjar el santuari començant a treure tot l'arrebossat de dins. L'any 1975 s'ensorrà la casa dels ermitans que estava en estat lamentable i que amagava l'antic portal romànic de migdia.
L'església de Santa Maria del Grau de Fals 430 mts. 31T 392649 4622830 es troba assentada a la zona coneguda amb el nom de Raval del Grau, molt a prop del mas del Grauet o Grau, els propietaris del qual són els que avui en dia tenen cura de l'edifici.
L'església es trobava inclosa dins l'antic terme de Fals. La notícia més antiga que tenim del temple data de 1039, quan tant el lloc com l'església apareixien citats en el testament de la vescomtessa Engúncia de Cardona, propietària d'un alou a la zona del Grau. En aquest document ens parla de l'oratori de Santa Maria de Grau, el seu sagrer, i del mas de Santa Maria.[AA.DD., 1984:280] Gràcies a un llistat de les parròquies del bisbat de Vic, anterior al 1154, veiem que el santuari posseïa la categoria de parròquia. Això però no durà massa temps, ja que el procés de despoblació viscut al segle XIV provocà la pèrdua de la seva funció com a parròquia quedant unida a la de Sant Vicenç de Fals. Aquest desús provocà que l'església presentés l'any 1685 un estat de conservació deplorable que feu que el bisbe en prohibís el culte. Malgrat haver perdut la categoria de parròquia i haver quedat com a església sufragània de Fals, el cert és que la devoció popular dels habitats de Fals i el sentiment d'identitat comunitari ha continuat girant fins als nostres dies entorn a l'església del Grau, i no pas cap a la parròquia de Sant Vicenç de Fals. La consueta del rector Domingo Feliu de l'any 1764, feia menció a una bona colla de festivitats celebrades al Grau, moltes més que a la parroquial de Sant Vicenç. Segons ella, per nostra Senyora de la Purificació el rector havia de dir la missa a la capella del Grau. També feia la benedicció de les candeles, la Pentecosta, i tots els divendres desprès de Quaresma sortien processons des del Grau. [AA.DD; 2004-2005 nº9:71) Actualment encara, l'església del Grau és el marc de la majoria de les festivitats populars més arrelades de Fals, mentre que la parròquia de Sant Vicenç només acull les misses habituals i els enterraments. L'església de Fals és el marc de la celebració de la festa de la benedicció de la Candelera (2 de febrer), de la benedicció del Ram, i de l'aplec del Grau. D'altra banda també és el lloc triat per la majoria dels habitans de Fals per celebrar els seus casaments. L'edifici va ser objecte de reformes arquitectòniques per part de la Diputació de Barcelona durant la dècada del 1990.

diumenge, 19 de desembre de 2010

BARRANC DEL SOT DELS OMS









Aquesta conducció pertany al Torrent del Sot dels Oms, està feta amb pedra seca i té per missió conduir l’aigua subterrània, a fi de poder aprofitar completament la superfície dels camps de conreu.
Te una longitud d’uns 50 metres, i es pot recórrer tot el seu transcurs sense cap dificultat.
La boca d’entrada es troba situada a 538 mts. 31T 415795 4616865, i la de sortida a 531 mts. 31T 415794 4616819.


dilluns, 13 de desembre de 2010

LA CISTERNA DEL PARC






La Cisterna del Parc 740 mts. 31T 414992 4611780 es troba situada al costat dret de la carretera de Navarcles a Terrassa uns 200 metres abans d’arribar a l’Alzina del Salari.
Es tracta d’un dels últims vestigis que resten de l’època, en que uns descerebrats van intentar urbanitzar aquest Parc. Menys mal que no ho van aconseguir, ja que va ser declarat Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac el juliol de 1972.
Per si us manquen idees a l’hora de construir una escala, o bé uns marges, podeu fer servir ampolles de cava tal com s’ha fet en aquesta construcció.
En la meva modesta opinió crec, que ja seria hora de fer neteja de totes aquestes “ganyanades” que es troben encara per desgràcia dins del Parc Natural.


ELS COCONS DE MURA








Un cocó és una concavitat natural del terreny on s'hi acumula aigua. Aquesta pot provenir de la mar o de la pluja. En el primer cas tenim els cocons marins, ben coneguts dels pescadors. Els segons eren una font d'aigua apreciada pels habitants de les muntanyes o les garrigues, on sovint constituïen l'únic punt d'abastiment en un bon redol.
Els cocons de Mura 729 mts. 31T 415543 4612167 es troben en un paratge molt bonic on hi havia la casella vella, al indret del cap de la riera de les Arenes, a l’altura del quilòmetre 12,5 de la carretera de Terrassa a Navarcles.
Actualment es troben coberts de sorra i molta vegetació, però es pot observar una petita presa.

diumenge, 12 de desembre de 2010

L'ESTEL DE MURA






Com tots els anys Mura es vesteix de Nadal, aquest any el motiu nadalenc principal que podem veure per tot el poble, és l’estel de l’Epifania, extret de la imatge que presideix el timpà de l’església de Sant Martí de Mura.
En el esmentat timpà podem veure la imatge de la Mare de Déu, amb l’Infant Jesús a la falda. Els acompanyen els Tres Reis Mags a l’esquerra i Sant Josep i una llevadora a la dreta. Sobre ells dos àngels i l’estel que guia als Reis d’Orient.
Aquesta imatge de l’estel, ha inspirat aquest nou motiu nadalenc, i els muratans i muratanes estem orgullosos que presideixi el nostre poble durant aquestes diades nadalenques. Això no treu que també podem gaudir dels tradicionals motius nadalencs com són els Tions.
A tota la gent i en especial als seguidors de PER CAMINS DEL BAGES, que sense vosaltres no tindria la força per seguir endavant amb les publicacions, us desitjo un feliç Nadal i una bona entrada del 2011.
Gràcies a tots i molts petons.
Joan Escoda i Prats