divendres, 27 de maig de 2011

PONT MEDIEVAL DE GIRONELLA







El Pont Medieval de Gironella 455 mts. 31T 407412 4654068 conegut com a Pont Vell, uneix les dues ribes del riu Llobregat on està situat el poble. És format per diversos ulls, dels quals tan sols se'n conserven dos de medievals; el major i un de més petit. La resta dels ulls foren afegits al llarg dels anys. Cal destacar que una escala permet l'accés a la roca on s'assenten diversos pilars que sostenen aquest viaducte gironellenc.

Si bé es fa difícil datar tots els afegits que ha anat rebent el pont al llarg del temps, és fàcil conèixer quan es començà a construir. Un document ens certifica que el pont ja estava en construcció cap a l'any 1389, segons sembla, promogut pels barons de Pinós.

Podem constatar que l'estructura d'aquest pont gòtic és sigular però no massa complexa. La particular disposició damunt el riu contrasta amb la senzillesa de les seves formes, dels seus arcs i pilars. Tan sols consta d'ampit o barana i d'una calçada empedrada, així com també conserva algunes opes, espais quadrats on es ficaven els troncs per formar bastides. No obstant això, li manquen els tan característics "apartaders", necessaris per a regular la circulació de gent i de carros per enmig del pont.

A pocs metres del pont i abans de trobar la resclosa, s'hi ha construït un guèiser que expulsa aigua a força altura, i que acaba de completar l'ambient pintoresc d'aquesta zona del riu Llobregat pel seu pas per Gironella.

PONT MEDIEVAL DE GIRONELLA







El Pont Medieval de Gironella 455 mts. 31T 407412 4654068 conegut com a Pont Vell, uneix les dues ribes del riu Llobregat on està situat el poble. És format per diversos ulls, dels quals tan sols se'n conserven dos de medievals; el major i un de més petit. La resta dels ulls foren afegits al llarg dels anys. Cal destacar que una escala permet l'accés a la roca on s'assenten diversos pilars que sostenen aquest viaducte gironellenc.

Si bé es fa difícil datar tots els afegits que ha anat rebent el pont al llarg del temps, és fàcil conèixer quan es començà a construir. Un document ens certifica que el pont ja estava en construcció cap a l'any 1389, segons sembla, promogut pels barons de Pinós.

Podem constatar que l'estructura d'aquest pont gòtic és sigular però no massa complexa. La particular disposició damunt el riu contrasta amb la senzillesa de les seves formes, dels seus arcs i pilars. Tan sols consta d'ampit o barana i d'una calçada empedrada, així com també conserva algunes opes, espais quadrats on es ficaven els troncs per formar bastides. No obstant això, li manquen els tan característics "apartaders", necessaris per a regular la circulació de gent i de carros per enmig del pont.

A pocs metres del pont i abans de trobar la resclosa, s'hi ha construït un guèiser que expulsa aigua a força altura, i que acaba de completar l'ambient pintoresc d'aquesta zona del riu Llobregat pel seu pas per Gironella.

SANTA MARIA DE LA QUAR









El santuari de la Quar 1060 mts. 31T 415140 4662018 es troba encinglerat al sector nord-oriental del terme, dalt d'una mola rocosa, en un pla envoltat per un cingle vertical que ateny més de 100 m, damunt el coll de Jovell, des d'on domina una magnífica panoràmica sobre la vall de Merlès, el Bergadà i els cims pirinencs.

Correspon a l'antiga parròquia de Santa Maria de la Quar, esmentada ja el 839 en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell amb el nom d'Illa Corre (propable llatinització de Lakorr, variant sufixa'l del basc Lakarr "munt de grava", que deu referir-se al penyal on s'alça).

A partir del 840 hi hagué un retrocés en el poblament de tota la comarca que motivà una forta desorganització política i religiosa, i la parròquia possiblement fou abandonada.

Amb la represa de Guifré el Pelós, a partir del 879, s'establiren al territori una sèrie de pagesos que passaren a estar sota la jurisdicció del representant del comte, el vicari del veí del castell de la Portella. Fou llavors que l'església va ser reedificada i consagrada pel bisbe Nantigís el dia 1 de desembre del 899.
Una mala lectura de l'acta de consagració ("ut veniret ad ecclesias idolorum consecrandas" per "ut veniret ad ecclesias illorum consecrandas", error rectificat per Cebrià Baraut) havia donat peu a una sèrie d'interpretacions sobre suposats altars d'ídols pagans o sobre una possible profanació de l'església per part dels musulmans, avui dia sense cap fonament.

El territori assignat a la parròquia anava des de la riera de Merlès, al riu de Borredà, fins a la serra del Mascaró, al Montsent, i els Quadres (topònim no identificable), i segurament comprenia els territoris actuals de la Portella i de Sant Maurici.

SANTA MARIA DE LA QUAR









El santuari de la Quar 1060 mts. 31T 415140 4662018 es troba encinglerat al sector nord-oriental del terme, dalt d'una mola rocosa, en un pla envoltat per un cingle vertical que ateny més de 100 m, damunt el coll de Jovell, des d'on domina una magnífica panoràmica sobre la vall de Merlès, el Bergadà i els cims pirinencs.

Correspon a l'antiga parròquia de Santa Maria de la Quar, esmentada ja el 839 en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell amb el nom d'Illa Corre (propable llatinització de Lakorr, variant sufixa'l del basc Lakarr "munt de grava", que deu referir-se al penyal on s'alça).

A partir del 840 hi hagué un retrocés en el poblament de tota la comarca que motivà una forta desorganització política i religiosa, i la parròquia possiblement fou abandonada.

Amb la represa de Guifré el Pelós, a partir del 879, s'establiren al territori una sèrie de pagesos que passaren a estar sota la jurisdicció del representant del comte, el vicari del veí del castell de la Portella. Fou llavors que l'església va ser reedificada i consagrada pel bisbe Nantigís el dia 1 de desembre del 899.
Una mala lectura de l'acta de consagració ("ut veniret ad ecclesias idolorum consecrandas" per "ut veniret ad ecclesias illorum consecrandas", error rectificat per Cebrià Baraut) havia donat peu a una sèrie d'interpretacions sobre suposats altars d'ídols pagans o sobre una possible profanació de l'església per part dels musulmans, avui dia sense cap fonament.

El territori assignat a la parròquia anava des de la riera de Merlès, al riu de Borredà, fins a la serra del Mascaró, al Montsent, i els Quadres (topònim no identificable), i segurament comprenia els territoris actuals de la Portella i de Sant Maurici.

SANT VICENÇ D'OBIOLS






L'església de Sant Vicenç d'Obiols 540 mts. 31T 406213 4657186 és situada a l'antic comtat de Berga, dins els límits del bisbat d'Urgell i formà part, des dels seus orígens, del monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll, amb categoria de parròquia. Es desconeix la data de consagració, però és anterior al 888, data en què el comte Guifré fa donació de l'església al monestir de Ripoll (Et in eodem comitatu ecclesias Sancti Vicenti, que est consacrata...) (AA.DD., 1985).

Conservà el caràcter de parròquia durant tota l'edat mitjana, confirmat en les visites del bisbe d'Urgell al deganat de Berga (1312 i 1314).
En crear-se el bisbat de Solsona al segle XVI, es va generar un plet entre aquest bisbat i el monestir de Ripoll l'any 1753 per la jurisdicció de les esglésies. Finalment el bisbe de Solsona (Rafael Lasala) va fer una concòrdia amb Ripoll de forma que Obiols es mantingué en la jurisdicció eclesiàstica de Ripoll, agregada a la de Vic.

Al 1814 la parròquia d'Obiols passà a ser del bisbat de Solsona, tal i com ho confirmen dues notes manuscrites al llibre de baptismes de la parròquia d'Obiols (1852 a 1906). Sembla que l'edifici primitiu correspon al segle X, construït aprofitant carreus d'un edifici anterior, probablement visigòtic, que debia treobar-se en estat ruïnós.

A finals del segle XII o inicis del XIII es va consolidar engruixint els murs del capdavall de la nau, refent el frontispici i obrint un nou portal de mig punt adovellat. També se substituí la coberta d'encavallades per una altra de pedra semicircular i es van retocar els arcs de ferradura convertint-los en arcs de mig pount.

Entre 1959 i 1962 es va realitzar una restauració de l'església pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, dirigida per l'arquitecte Camil Pallàs: Es va refer la teulada d'encavallades primitiva, es retocaren els arcs retornant-los a la seva forma originària i es recobrí el portal de migjorn. No consta si es va realitzar també excavació arqueològica, tot i fer menció de troballes, com la moneda visigòtica del rei Egica, localitzada en una de les tombes.

Al voltant de l'església hi ha diverses tombes antropomòrfiques excavades a la roca, d'època romànica. En aquest edifici s'hi va trobar un fragment de pedra de 60x32x8 cm, amb un costat arrodonit i decoracions acanalades concèntriques als extrems que, segons Xavier Sitges (SITGES, 1977) pertany a una ara d'altar anterior al període romànic. Actualment es conserva a l'interior de l'església.

Al nord de l'església, sobre un turó de pedra calcària, hi ha un conjunt de forats rodons excavats a la roca i disposats en planta circular que podrien correspondre a una torre de guaita característica de la Marca Hispànica.

L'església d'Obiols donà origen a un petit nucli format per masies disseminades que en depenien i ja surt al fogatge de 1365 com a parròquia Dalbiols amb sis focs; al de 1497 (Albiols) en que consten Jaume Albiols i Pere Ballús de Coromines; al de 1557 hi són fogatjats Francesch Grauges, Joan Solsona al mas Torrentbó, Pere Campelans al mas de la Coloma, Jolia Solsona al mas Coromines, Pere Calviesa, Lorens Vilajussana, Agostina vidua al mas Vilasobirana, Joan Balus al mas Coromines, Sagimon Albiols i Joan Ledo.
Actualment forma part del municipi d'Avià i la parròquia depèn de Gironella.

SANT VICENÇ D'OBIOLS






L'església de Sant Vicenç d'Obiols 540 mts. 31T 406213 4657186 és situada a l'antic comtat de Berga, dins els límits del bisbat d'Urgell i formà part, des dels seus orígens, del monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll, amb categoria de parròquia. Es desconeix la data de consagració, però és anterior al 888, data en què el comte Guifré fa donació de l'església al monestir de Ripoll (Et in eodem comitatu ecclesias Sancti Vicenti, que est consacrata...) (AA.DD., 1985).

Conservà el caràcter de parròquia durant tota l'edat mitjana, confirmat en les visites del bisbe d'Urgell al deganat de Berga (1312 i 1314).
En crear-se el bisbat de Solsona al segle XVI, es va generar un plet entre aquest bisbat i el monestir de Ripoll l'any 1753 per la jurisdicció de les esglésies. Finalment el bisbe de Solsona (Rafael Lasala) va fer una concòrdia amb Ripoll de forma que Obiols es mantingué en la jurisdicció eclesiàstica de Ripoll, agregada a la de Vic.

Al 1814 la parròquia d'Obiols passà a ser del bisbat de Solsona, tal i com ho confirmen dues notes manuscrites al llibre de baptismes de la parròquia d'Obiols (1852 a 1906). Sembla que l'edifici primitiu correspon al segle X, construït aprofitant carreus d'un edifici anterior, probablement visigòtic, que debia treobar-se en estat ruïnós.

A finals del segle XII o inicis del XIII es va consolidar engruixint els murs del capdavall de la nau, refent el frontispici i obrint un nou portal de mig punt adovellat. També se substituí la coberta d'encavallades per una altra de pedra semicircular i es van retocar els arcs de ferradura convertint-los en arcs de mig pount.

Entre 1959 i 1962 es va realitzar una restauració de l'església pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, dirigida per l'arquitecte Camil Pallàs: Es va refer la teulada d'encavallades primitiva, es retocaren els arcs retornant-los a la seva forma originària i es recobrí el portal de migjorn. No consta si es va realitzar també excavació arqueològica, tot i fer menció de troballes, com la moneda visigòtica del rei Egica, localitzada en una de les tombes.

Al voltant de l'església hi ha diverses tombes antropomòrfiques excavades a la roca, d'època romànica. En aquest edifici s'hi va trobar un fragment de pedra de 60x32x8 cm, amb un costat arrodonit i decoracions acanalades concèntriques als extrems que, segons Xavier Sitges (SITGES, 1977) pertany a una ara d'altar anterior al període romànic. Actualment es conserva a l'interior de l'església.

Al nord de l'església, sobre un turó de pedra calcària, hi ha un conjunt de forats rodons excavats a la roca i disposats en planta circular que podrien correspondre a una torre de guaita característica de la Marca Hispànica.

L'església d'Obiols donà origen a un petit nucli format per masies disseminades que en depenien i ja surt al fogatge de 1365 com a parròquia Dalbiols amb sis focs; al de 1497 (Albiols) en que consten Jaume Albiols i Pere Ballús de Coromines; al de 1557 hi són fogatjats Francesch Grauges, Joan Solsona al mas Torrentbó, Pere Campelans al mas de la Coloma, Jolia Solsona al mas Coromines, Pere Calviesa, Lorens Vilajussana, Agostina vidua al mas Vilasobirana, Joan Balus al mas Coromines, Sagimon Albiols i Joan Ledo.
Actualment forma part del municipi d'Avià i la parròquia depèn de Gironella.

dijous, 26 de maig de 2011

SANT ANDREU DE SAGÀS






L'església de Sant Andreu de Sagàs 737 mts. 31T 414189 4656066, està situada dintre la comarca del Berguedà.

El bisbe d'Urgell, Nantigís, l'any 903 va consagrar la primitiva església i consta que durant el segle XI moltes de les seves possesions, van ser venudes al monestir de Sant Pere de la Portella. Fou sufragània seva, l'església de Sant Martí de Biure.

Sobre el primitiu edifici del temple preromànic del segle X, es va construir l'església romànica en el segle XI. Consta de planta basilical amb tres naus cobertes amb volta de canó, la central i les laterals amb volta d'aresta, estàn separades entre elles per arcs de mig punt, sostinguts per pilars rectangulars, a la capçalera té tres absis, el central és major i més elevat.

Les portes d'entrada són de construcció moderna, així com el campanar edificat al final del segle XIX.

A l'església es pot veure una reproducció de l'altar policromat del segle XII, el frontal original es conserva al Museu Episcopal de Vic, i està dedicat a episodis de la vida de sant Andreu, presidits per la figura del Pantocràtor. Els laterals estàn guardats en el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, amb escenes de l'Antic i Nou Testament.

L'església de Sant Andreu de Sagàs, ha estat declarada bé cultural d'interès nacional, en la categoria de monument històric, per acord del Govern, que publica el DOGC de 3 de novembre de 2010.

La situació d'aquest monument és una fita que configura una imatge paisatgística d'interès dins del marc urbà, territorial i comarcal on es troba. Al mateix temps, la relació entre aquest monument i l'espai físic on és troba situat, ha establert un diàleg ambiental que al llarg del temps ha donat una gran entitat arquitectònica, emblemàtica i cultural a la població de Sagàs i a la comarca del Berguedà.

La restauració i els estudis històrics i arqueològics realitzats pel Servei de Patrimoni Arquitectònic entre 1986 i 1987, van permetre conèixer l'evolució constructiva d'aquesta església de tres naus separades per arcs formers sobre pilastres rectangulars de pedra.
Aquestes naus estàn capçades pels seus corresponents absis.

Al segle XII es va substituir la coberta de fusta per una estructura en quart de volta a les naus laterals. Entre els segles XVII i XIX s'hi va fer la sagristia a l'absis central darrera el nou retaulebarroc, així com les capelles laterals i modificacions a la porta d'accés. A finals del segle XIX s'hi va afegir l'actual campanar que es va construir a l'angle entre la nau lateral sud i la façana nord. Després dels notables desperfectes realitzats durant la Guerra Civil, l'immoble va ser objecte de diferents actuacions com la construcció de la nova sagristia i casa rectoral i la recuperació de l'absis central.

Destaquem com a elements més rellevants el traçat de la seva planta, i les invariants tipològiques i arquitectòniques de l'estil romànic, i d'una manera excepcional, el fet de ser un exemple documentat, gràcies a una restauració exemplar, sobre l'evolució constructiva prototípica de moltes esglésies romàniques al llarg del temps.

Es pot dir, per tant, que l'església de Sant Andreu de Sagàs és un dels exemples singulars de l'arquitectura religiosa del romànic català del segle XI, tant per la tipologia de la seva planta i solucions estructurals com per la seva evolució constructiva, cronològica i funcional.

A més s'ha delimitat un entorn de protecció que permet garantir la conservació del monument i el seu entorn proper i assegurar el seu control i coherència.