dimecres, 26 de gener de 2011

SANTUARI DE SANTA MARIA DE L'AGUDA







Santa Maria de l'Aguda 599 mts. 31T 367217 4630842 es troba dominant Torà a dalt d'un turó i oberta a tots els vents, antigament dita del Castell i citada amb aquest nom l'any 1010, quan fou donada a Santa Maria de Solsona.
L'actual temple, és una construcció d'estil romànic d'una sola nau i dos absis rodons, un a la capçalera i l'altre a la lateral Nord, amb volta de canó no primitiva. Presenta el parament de pedres treballades a maceta, fet típic del romànic més pur, en els laterals, als dos absis, ornats d'arcuacions i bandes llombardes, i en la porta.
Te capelles afegides a banda i banda, porta a ponent refeta i un campanar de planta rectangular més modern. Destaca la presència d'una pica baptismal del segle XI-XII.

Cronològicament cal situar la seva construcció entre finals del segle XI i la primera meitat del segle XII. Ha patit diverses reformes, especialment la dels anys 1847 a 1856, quan degut a la guerra dels set anys es va calar foc al temple, creman-se un valuós retaule gòtic i tot el seu interior. Els anys setanta es realitzà una restauració i l'any 2000 s'hi van fer obres que van reformar l'absis, la teulada i la torre, i s'ha suprimit la moderna capella que feia funcions de sagristia.

dissabte, 22 de gener de 2011

CONVENT AGUSTÍ DE SANTA MARIA DEL PLA




En aquest lloc existia una ermita dedicada a Santa Maria, documentada des del segle XI 405 mts. 31T 359433 4636779.
L'ermita i la propietat van ser cedides el 1665 a l'ordre dels Agustins, que a l'any 1735 van edificar un convent, i més endavant, en 1773, una església.

La primera comunitat del convent estava formada per un prior, dos sacerdots i un coadjutor. Aquests es dedicavent als sagrats ministeris i tenien escola de primera ensenyança de llatí. Al 1800 la comunitat va haver de marxar degut a les persecucions. Un cop fora els frares, el batlle va fer tapiar l'església i el convent. Poc després l'Estat es feu càrrec de l'edifici i el vengué a Antoni Purroy l'any 1844.

Els veïns de Sanaüja, indignats, es varen armar i amb el rector davant intentaren fer-se amb el convent. Dies despres uns quants es varen unir i varen conseguir comprar la propietat. Avui l'edifici conventual està força malmès.

EL PONT DE SANAÜJA




El Pont de Sanaüja 401 mts. 31T 359737 4637222 és d'estil romànic dels segles XIV-XV, antigament era el principal accés a la vila. Es tracta d'una construcció sòlida amb dos ares de mig punt, mènsules i tallamar, que constitueix un dels exemples mes interessants de l'arquitectura civil de les nostres contrades.

LLOBEROLA















El poble de Lloberola 617 mts. 31T 364149 4638744 és a la part de tramuntana, a l'esquerra de la riera de Sanaüja. Al nucli de Lloberola hi ha les restes del castell de Lloberola, la parròquia, la rectoria i algunes cases.

El castell de Lloberola és documentat l'any 1149 quan n'era senyor Bernat Rotlan, que en aquesta data cedí al seu fill Bernat.
El 1172 posseïa el castell de Lloberola Pere Sanç de Llobera, que també tenia el castell de Llobera al Solsonès. El de Lloberola li previngué de la seva muller Dolça, i ell el tenia per Ramon Folc, vescomte de Cardona, que n'era el senyor superior. Fins a la fi del segle XIV ambdós castells anaren units en la senyoria, i s'esmenten el 1314 i el 1375, quan Ramon Folc incorporà al vescomtat de Cardona els seus castells i quan fou erigit al comtat de Cardona, respectivament.
El 1397, però, el castell de Lloberola era de Jaume Saciera i pertanyia a la vegueria de Cervera.
Al segle XV la senyoria de Lloberola pertanyia al Bastard de Cardona, que era germà natural del comte de Cardona i Prades. El 1736 la senyoria del lloc era de Miquel d'Agulló-Pinós i Lagarriga, marquès de Gironella, que residia a Barcelona. N'era batlle Magí Camats i els regidors eren Joan Padollers, Joan Reus i Francesc Cogorulls.
Del castell resten diversos murs i una torre de planta quadrada, però amb els angles arrodonits, que en prendre alçada es va fent més prima. L'església parroquial de Sant Miquel de Lloberola és a peu del castell i conserva algun vestigi antic, però fou reformada segons el gust neoclàssic. Del bisbat d'Urgell en origen, la parròquia fou donada al monestir de Solsona i, també, Masdenforn de Loberola. Posteriorment passaren a la mesa episcopal de Solsona. Pertanyen a la parròquia de Lloberola una gran dispersió de masos, situats molts d'ells entre bosc i terrenys escabrós.
Lloberola celebra la festa major per Sant Miquel, al mes de setembre, el Dilluns de Pasqua es fa un aplec a l'ermita de Santa Maria i el primer diumenge de maig se celebra la festa del Roser.

Podem trobar anterior al 1936, un retaule barroc de l'altar major de l'església parroquial de Sant Miquel, cremat el 16 d'Agost del 1936. Només s'han conservat algunes imatges com ara les de Sant Pere i Sant Pau.
També guarda uns antics sarcòfags gòtic que es troben a costat de la Torre de Lloberola, que pertanyen a la família Saciera de Cervera del segle XIV. Família de gran importància a la Segarra durant els segles medievals. Com a molts pobles, s'explica que els responsables de l'incendi porgaven les cendres per si de cas hi apareixien restes d'or.
L'església de Lloberola era rica en mostres d'escultura barroca i avui encara conserva el magnífic retaule del Roser a més d'altres imatges.

Un parell de documents ens assabenten que al final del segle XV el mestre de retaules Joan de Brusel·les féu una d'aquestes obres per a l'església de Lloberola. Aquest mestre creiem que era l'artífex Joan Troch, conegut, també, amb el nom de Joan de Brusel·les, que es troba documentat a Catalunya entre els anys 1509 i 1535. Ara sabem, doncs, que l'any 1500 ja treballava a Lloberola en la construcció d'un retaule. Atès que el segon document ens diu que el retaule, al començament del mes de febrer de 1501, ja es trobava acabat i col·locat al seu lloc, d'acord amb el contracte encara que hi faltava posar les ales i la diadema a Sant Miquel i la polsera del retaule, hem de suposar que l'obra estaria dedicada a Sant Miquel i que aniria destinada a l'altar major de l'església, ja que aquest sant és el titular de la parròquia de Lloberola. D'altra banda, aquest mateix document ens concreta l'import del retaule: 15 lliures i 10 sous.

dijous, 20 de gener de 2011

CASTELL DE RIBELLES







El castell de Ribelles 541 mts. 31T 357141 4638280 és situat en una posició dominant en l'antiga frontera de la Marca Hispànica, ha estat sempre vinculat a l'evolució política i cultural de Catalunya durant els seus mil anys d'història.
Al lloc on està situat ara el castell de Ribelles s'han trobat indicis d'un assentament ibèric i hi ha constància de que hi va haver-hi una petita població romana des de el segle I dC fins el segle iV dC, doncs s'han trobat fragments de ceràmica i monedes corresponent als segles I i II.

Es difícil precisar l'època en que va ser construït aquest castell. Segons la tradició de les anomenades "Baronies de la Fama", el seu origen es remunta al segle VIII encara que documentalment només pot provar-se que ja existia a finals del segle X. Segons la llegenda, l'any 734 va entrar a Catalunya el cavaller Otger Gotland, "El Catalón", amb els Nou Barons de la Fama. Aquests Nou Barons de la Fama, també coneguts com Els Nou Cavallers de la Terra, tenien com a objectiu la reconquesta dels territoris ocupats aleshores pels sarracens. Aquests nou barons van ser els senyors de: Ribelles (Gispert de Ribelles), Cervelló, Erill, Montcada, Cervera, Pinós, Anglesola, Alemany i Mataplana. Otger Cataló, el Pare de la Pàtria, els va unir per lluitar fins a la mort per la terra que els havia vist néixer fins alliberar-la del poder de la mitja lluna sarracena que els hi havia imposat una cultura diferent de la seva fe originària. Sembla ser que cap a la meitat del segle XI la frontera sarracena es trobava ja pel Montsec, la comarca de Meià i els castells de Ponts, Sanaüja, l'Agulla i Ribelles.

Ribelles adquireix la seva importància estratègica a l'Edat Mitjana. Des de aleshores el castell de Ribelles està vinculat a la història com un factor clau en l'evolució socioeconòmica, política i cultural de Catalunya. Els Barons de Ribelles participaren activament tant en fets de caràcter feudal com en la primera conquesta de Mallorca o en les lluites pel Regne d'Aragó. En aquells moments, en què s'entrava a formar part de la seva història segons el nombre i importància de les campanyes bèl·liques en els que s'havia paticipat, el nom dels Ribelles ocupa moltes pàgines de la història.

Se sap que Guitard de Ribelles participà en la conquesta de Balaguer l'any 1009, que l'any 1064 Ramon de Ribelles va ser un dels personatges claus que va recolzar al Compte d'Urgell en la campanya bèl·lica que va permetre reconquistar una part del territori del Pla d'Urgell i que Amorós de Ribelles es va distingir per se un dels nobles que més gent van portar a la conquesta de Tortosa, l'any 1065. Pons de Ribelles va prendre part a la batalla del Llobregat l'any 1118 i en la primera conquesta de Mallorca, així com a la conquesta de Tarazona, Calatayud i Daroca en 1119.

Gombald de Ribelles va ser un dels cavallers que va ajudar al Compte Ermengol IV a conquerir les dues ribes del Segre i del Sió (Sanaüja, Guissona, Linyola...) i més tard firma com a testimoni en el testament del mateix Compte Ermengol IV, un text redactat l'any 1143. Ell mateix, mentre es trobava participant en l'assetjament a Lleida, iniciat al març de 1149 i en el que van participar únicament guerrers catalans, firma també la carta de població concedida al gener de 1150 a la capital lleidatana.
Gombald de Ribelles estava casat amb Marquesa, germana de Ponç de Cabrera. Com diu l'historiador Sanahuja "era molt noble la família Ribelles". El matrimoni va tenir sis fills: Ramon, Gombau, Guillem, Marqueseta, Saurina i Sansa. El 17 de setembre de 1179 sabem que Gombald es troba molt malalt i, juntament amb la seva esposa, escriuen el seu testament. El document s'ha conservat i gràcies a ell sabem de l'estreta vinculació personal de Gombald amb el Compte d'Urgell, a qui encomana la custodia dels seus fills. El testament ofereix també una detallada informació sobre les possesions dels Ribelles en aquell moment: els castells de Rialb, Montsonís, Foradada, L'Aguda, Torà, Vicfred, Comabella, Alcarràs i Montsuar, terres a Conques, Biscarri, Talteüll (Massoteres), terres des de Pujol a Queralb, Balaguer, Bufagranel, Medianel (El Llor), Llobera, Besora, Les Centoses, la Manresana, terres en Selers i Torrafeta, cases a Lleida, etc.

Els Barons de Ribelles participaren també a la primera conquesta de Mallorca i consta que Ramon de Ribelles va ser un dels nobles que, ressentis amb el Rei Jaume I el Conqueridor, va defensar al Compte Alvar d'Urgell.

CASTELL DE SANAÜJA






El castell de Sanaüja 480 mts. 31T 359783 4637602 és situat sobre un turó que domina el poble. Es tracta d'un dels castells mes primerencs de la comarca i els seus orígens es remunten al segle XI. La primera noticia què en tenim data de l'any 1024, en aquell temps el castell pertanyia a Sant Ermengol, bisbe de la Seu. El 17 de desembre de 1583, Sant Josep de Calassanç fou ordenat sacerdot a la capella del castell. D'aquesta època, és el magnífic campanar de cadireta amb cinc ulls, que va fer les funcions de campanar fins abans de la Guerra Civil. El castell va ser enderrocat per ordre de Felip V.

SANT PELEGRÍ DE BIOSCA












L'ermita de Sant Pelegrí 428 mts. 31T 362881 4632385 està situada a 1 km del poble de Biosca (Segarra) està sota l'advocació de la Mare de Déu del Pla, que no es la mateixa que la de Sanaüja, situada al lloc conegut com Sant Pelegrí, conserva malgrat les remodelacions, la seva empremta romànica.

La llegenda diu que Sant Pelegrí, que va predicar per Romania, tenia una llaga a la cama que segons els metges no es podia curar i s'havia de tallar la cama, però Jesús va estendre la mà i li va curar i aquesta escena representa la imatge que hi ha a l'ermita.
El poble de Biosca fa un aplec a l'ermita el dilluns de Pasqua i el dia de Sant Isidre s'hi beneeixen els tractors i es fa un dinar de germanor.

El mes de juny de 2003 es van iniciar els treballs de millora general de la carretera LV-3113 entre Guissona i Biosca, que permetrà unir la Segarra amb el Solsonès. El nou traçat d'aquesta carretera passava per diversos indrets on es localitzaven possibles jaciments arqueològics.

Un d'aquest indrets era al voltant de l'ermita de Sant Pelegrí, on es coneixia, per notícies de diversos aficionats i prospeccions antigues, l'existència d'una possible vil·la romana. Els treballs arqueològics portats a terme han permès documentar l'existència de la vi·la en una zona aturonada i distribuïda en terrasses de conreu de cereal, situada a uns 300 metres de l'ermita de Sant Pelegrí. Cronològicament, aquesta vi·la romana ocupa un ampli espai de temps: des dels segles II-I aC fins als segles V-VI dC. Constructivament, aquesta vil·la es troba construïda cap a llevant.

Ens trobem davant una vil·la de gran entitat situada en una vessant aterrasada al costat d'una torrentera. La seva extensió aproximadament seria d'uns 2000 m2.
La vil·la estaria organitzada a partir de tres terrasses. Les terrasses més afectades pel traçat de la nova carretera eren la terrassa mitjana i sobretot la terrassa inferior; la terrassa superior, en canvi, es troba totalment fora del traçat de la nova carretera. La intervenció arqueològica a la terrassa superior va ser molt limitada, al no trobar-se afectada pel traçat de la nova carretera; tot i així, la prospecció d'aquesta terrassa va donar com a resultat la presència d'abundant material ceràmic i l'existència d'estrats i estructures molt ben conservades, possiblement relacionades amb la seva part noble.

La intervenció arqueològica a la terrassa mitjana, més afectada pel traçat de la nova carretera, va permetre documentar la presència de 7 àmbits diferenciats i articulars entorn d'un passadís central; també es van localitzar unes habitacions amb paviment i arrebossat d'opus signinum, possiblement relacionades amb unes possibles termes. La majoria dels treballs arqueològics es van centrar en la terrassa inferior, la més afectada pels treballs del traçat de la nova carretera. En aquest espai hi ha dos grans zones: a la zona I sembla documentar-s'hi un gran espai obert tipus pòrtic i una sèrie d'habitacions, com a mínim fins a vuit estances, dins de les quals s'han pogut observar diferents nivells de circulació; la zona II ve marcada per l'existència d'una zona termal de la qual podem observar, hipocaust, diverses piscines i habitacions pavimentades amb opus signinum, i l'espai del forn. Aquesta vil·la es trobaria dins l'Àger, el territori, de la ciutat romana de Iesso. El seu estudi és fonamental per entendre com es distribuïa i s'estructurava el territori que hi havia al voltant de la ciutat romana de Iesso a partir de diversos assentaments de caràcter agrícola, com són les vil·les. Al voltant de la ciutat romana de Iesso coneixem l'existència de diverses d'aquestes vil·les, però aquesta és l'única que fins ara s'ha excavat d'una manera acurada.

Tot sembla indicar-nos que ens trobem amb una vil·la d'una certa entitat: situada a uns nou quilòmetres de la ciutat de Iesso en una zona rica en aigua, es troba al peu d'una important torrentera, rica en terres de conreu i a prop d'un eix de comunicació important, com és la vall del Llobregós. Unes circumstàncies que van permetre una àmplia ocupació d'aquest indret.

A part d'aquesta vil·la, a pocs metres trobem el jaciment ibèric de la Guixera de Talteüll, que es pot datar del segle V aC al II-I aC; a partir del segle VIII dC la zona es converteix amb una zona de frontera entre el món andalusí i el món feudal amb el naixement de Biosca i segurament l'indret de Sant Pelegrí, com a pervivència de l'ocupació de la vil·la.