dijous, 31 de març de 2011

EL SEPULCRE ROMÀ DE BOADES





El sepulcre romà de Boades 203 mts. 31T 405124 4615352 és una construcció integrada en el conjunt arqueològic de la vila de Boades.

D'aquest jaciment se'n té coneixement des del segle XIX per una carta conservada a l'Arxiu Històric de Manresa escrita per A. Durán i Sanpere.

A inicis dels anys 30 el Centre Excursionista de Manresa sota la direcció de mossèn Santamaria, va fer una sèrie d'excavacions. Els Amics de l'Art Vell es feren càrrec de la reconstrucció i salvament del sepulcre, dirigin les tasques l'arqueòleg Serra Ràfols i l'arquitecte J. Roure entre 1930 i 1933.

El sepulcre correspon al model de cel·la, de planta quadrada lleugerament rectangular. L'excavació de l'interior deixà al descobert quatre sitges, considerades ibèriques, que formaven part d'un camp de sitges que s'estenia també fora del sepulcre. Malgrat que Serra Ràfols les considerava d'enterrament, es creu que la seva afirmació estava totalment mancada de base. Es trobà també l'arrencada doble d'un arc (un a cada banda de la cambra) que separava l'estança en dos pisos.

dimecres, 30 de març de 2011

PONT FORADAT O DE LES ARNAULES






El pont Foradat o de les Arnaules 250 mts. 31T 405417 4617337 és un pont natural de roca que es troba a la costa de la dreta de la vall del Llobregat damunt del Pont de Vilomara però en el terme de Manresa, a la zona coneguda com les Arnaules.

Es tracta d'una llarga llenca de roca calcària nummulítica que ha quedat separada del vessant per on discorre un petit i esporàdic torrent, formant un pont natural de roca que uneix els dos costats.

La calcària nummulítica és una roca especialment dura, resistent a l'erosió. Si l'observem de prop, millor allà on tingui fractures recents, veurem que està feta de fossils com llenties, els nummulits, cimentats per una matriu calcària.
La capa de calcària nummulítica que forma el pont natural queda ja ressaltada al perfil del vessant de les Arnaules, perquè l'erosió n'ha anat buidant els materials de sobre i de sota.
Al punt del pont, la capa de calcària deuria tenir dues esquerdes o diàclasis prèvies, paral·leles. L'acció erosiva del torrent, petit però amb molt pendent, ha esfondrat el terreny a partir de l'esquerda interior, aïllant l'esvelt pont de roca que, per ara, resisteix.

El pont de les Arnaules mesura 27 metres de longitud total, dels quals 13,2 metres corresponen al tram buit per ambdòs costats, l'amplada oscil·la entre els 2,7 metres de la secció més ampla als només 85 centímetres de la més estreta i queda suspès a 10,7 metres damunt del torrent.

L'autopista C-16 Terrassa-Sant Fruitós passa només a unes desenes escasses de metres per damunt d'aquest vessant. El seu talús s'acosta perillosament al pont, que podia haver quedat sepultat. Per poc, però afortunadament el pont de les Arnaules va quedar fora de l'àmbit del moviment de terres de l'autopista.

diumenge, 27 de març de 2011

SANTA MARIA DE L'AVELLANA




Santa Maria de l'Avellana 608 mts. 31T 381287 4630592 és església sufragània de la de Pinós del Solsonès, a l'extrem SE del terme, prop del mas Sala i de can Puigferrers, a la capçalera de la riera de Vallmanya.

Esmentada ja el 1270, fou reedificada el 1650; conserva un notable altar barroc esculpit amb escenes de la vida de la Mare de Déu.

GOIGS A LA MARE DE DEU

Mare de Deu singular
puig que sou Nostra advocada,
de Avallana intitulada
vullanos sempre ajudar

JAUMANDREU






Des del segle XII, la finca de Jaumandreu, a la comarca del Bages, ha creat història per la seva activitat vinícola, confluint la bona feina de diverses generacions amb les magnífiques condicions que ofereix el terreny per al cultiu de la vinya.

La finca inclou una masia tradicional catalana emmarcada en un entorn únic, entre suaus turons, on impera el silenci i la vista es perd divisant vinyes.

Fins al segle XV aquesta finca, situada al terme municipal de Fonollosa , tenia el nom de mas Torrecabrera, així va ser al menys des del segle XII, data de la construcció de la masia.

A primers del segle XVI, un nou amo es va fer càrrec de la finca i de l'explotació de les seves vinyes. Es tractava de Jaume Andreu, un jove emprenedor que hi va donar empenta econòmica molt important, cosa que li va suposar una gran notorietat i poder.
Ell va ser qui va fer construir la torre que avui encara dóna un aspecte senyorial a la masia, i també la capella consagrada a Sant Joan Baptista 389 mts. 31T 396415 4625169 que durant segles va ser el refugi espiritual de la família. Però encara va anar més enllà en donar-li el seu propi nom a la finca i convertir-la així en Jaumandreu, cognom que portaria la família a partir d'aquell moment. El primer document en què consta el nou cognom data del 1516, i hi apareix la signatura del senyor Jaumandreu.

Els vins de la finca Jaumandreu han destacat sempre per ser uns vins autèntics, producte d'una gran creativitat i fruit d'un treball acurat i una gran pasió. Són vins elaborats a partir de collita pròpia, amb un total respecte per l'entorn natural que els dona vida.

En Jaumandreu, s'han recuperat 60 hectàrees de vinya amb les varietats Merlot, Cabernet Sauvignon, Syrah, Chardonay i Sauvignon blanc. Es tracta del primer celler en extensió del Pla de Bages.

SANT MIQUEL I SANT PERE DE VALLMANYA









L'ermita de Sant Miquel de Vallmanya 571 mts. 31T 382984 4631911 és de planta rectangular, d'una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, ornamentat amb un fris d'arcuacions llombardes, disposades en sèries de dues entre les enes, amb la peculiaritat que aquestes arrenquen d'un sòcol i no pas del nivell del terra com és habitual.

La coberta de l'edifici és a dos vessants, damunt la nau i amb llasses de forma cònica, a l'absis. En mig dels dos cossos, damunt la paret que sobrepuja uns 40 cm la teulada, hi ha el campanar d'espadanya d'una obertura, a l'indret de l'arc pre-absidal.

L'edifici és un bon exemple de les formes rurals de l'arquitectura del segle XI i segueix els models llombards.

Al SE del terme, i en un territori semblant al de Matamargó, al peu de la serra de Pinós i al voltant de la riera de Vallmanya, s'estén el terme parroquial de Vallmanya (63 h el 2005), centrat per l'església de Sant Pere de Vallmanya 579 mts. 31T 382749 4631951 situada en un tossal encastellat; és un edifici d'origen romànic però ha sofert diverses reformes fins al segle XIX; prop seu hi ha algunes masies.
Se celebra la festa major el diumenge següent al 26 de setembre, per la festivitat dels Sants Metges, patrons del poble.

El lloc és esmentat ja el 951 en un document on el rei Lluís confirmà a l'abat de Montserrat la possesió del lloc de Vallemaria (potser Vallemania) prop de la muntanya de Montedó amb les esglésies que hi hagués. Un feudatari, Ramon de Vallmanya, autoritzà el 1193 el pas dels ramats de Santes Creus pel camí ramader que passava per Boixadors, Vallmanya, Segaler (prop de Cardona) i continuava per la muntanya vers Montmajor.

El castell de Vallmanya pertangué fins al segle XIV a la baronia de Pinós; fou després de Bernat de Boixadors i consta més tard com a senyoria de Montserrat. Entre les masies destaquen les de Can Sala, Oliva, Bonsfills i Can Prat, totes amb capella (la de Can Prat, dedicada a Sant Miquel, és romànica).

dilluns, 21 de març de 2011

SANTA MARIA DE DUSFORT




Dusfort, sovint anomenat popularment Durfort, és un petit nucli de població integrat en el municipi de Calonge de Segarra. Aquest topònim d'arrel celta significa "reducte fort", concepte gens inverossimíl tenin en compte l'ubicació de Durfort en el cim d'un puig cònic, dificilment expugnable.

Població predominantment agrícola, les riques argiles del sól han donat origen a una potent indústria ceràmica.

El castell termenat de Dusfort, sembla que inicialment aquest castell s'anomenava "Follia". Va néixer en el tombant del segle X a l'IX com un castell termenat al voltant del qual van sorgir una església i un nucli de població, dins el territori d'expansió del comtat de Manresa.

El document més antic on apareix esmentat Follia data del 1040 i mostra la donació del vescomte de Cardona, Eriball, a la canònica de Sant Vicenç de Cardona, a la qual va pertànyer fins al segle XIV. L'excel·lent situació d'aquest castell li permetia controlar un ampli territori que s'estenia als seus peus i vigilar la via de comunicació perpetuada actualment per la C-1412.

En els segles XII-XIII els castlans d'aquest castell procedien de la família Durfort, unint-se el topònim i l'andrònim. Probablement a partir d'ells s'originà el llinatge homònim que destacava entre la burgesia barcelonina baixmedieval.

El castell es trobava al cim del turó. Actualment un gran casal encara anomenat "castell" s'alça en aquest espai. El seu perfil tancat recorda perfectament la muralla que encerclaria el nucli de la fortificació.

Santa Maria de Dusfort 691 mts. 31T 374784 4622069 és l'església parroquial dedicada a Santa Maria erigida abans del 1040.
Inicialment era la capella del castell de Follia. La primitiva construcció romànica ha estat totalment transformada per remodelacions posteriors, conservant-se únicament l'orientació de la capçalera vers llevant.

Actualment és una petita església d'una sola nau coberta de volta de mig punt. L'espai de l'absis, desaparegut, ha pasat a formar part de la nau. La porta d'accès, situada a migdia, possiblement ocupa l'espai de la porta primitiva però ha estat modificada en dates tardanes. El campanar d'espadanya, a ponent, és fruit d'una reforma recent. Les finestres i les dues capelles laterals també corresponen a refaccions posteriors.

Segons testimonis recollits a principis de segle per Joan Amades, folklorista i estudiós de les tradicions catalanes, a Calonge es conservava un curiós costum funerari consistent en commemorar el dia dels difunts preparant una coca amb dues espelmes, que era consumida durant la visita al cementiri en la festivitat de Tots Sants.

SANT PERE DE L'ARÇ



L'arç és un arbust espinós propi de les ribes fluvials que actualment encara forma part dels ecosistemes de ribera conservats a la zona de l'Alta Anoia. L'arç ha estat tradicionalment una espècie vegetal emprada en les ceremònies religioses vinculades amb els ritus de protecció contra tempestes i desastres climàtics realitzats anualment en el món de la pagesia fins fa poques dècades.

L'església de Sant Pere o Sant Pesselaç 619 mts. 31T 376561 4624510 té un origen anterior a l'any 1038. L'església actual és en la seva major part una obra romànica de mitjans del segle XII. El 1147 fou consagrada la nova edificació pel bisbe de Vic Pere Redorta, confirmant la seva subjecció a la canònica de Sant Vicenç de Cardona.

L'església presenta les característiques habituals de les petites esglésies romàniques rurals de la Catalunya interior. La planta consta d'una sola nau rematada per un absis semicircular. La decoració és senzilla i es composa únicament d'una línia d'arcuacions llombardes coronant l'absis i una finestra central de doble esqueixada.

La coberta de volta fou refeta en el segle XVIII. El campanar d'espadanya també és fruit d'una reforma tardana. La porta d'entrada, situada a migdia com el portal romànic originari, és obra del 1886. En el seu interior es conserven un magnífic retaule barroc dedicat a Sant Pere i el retaule de Santa Maria, d'estil renaixentista.

Al voltant de l'església es va generar, ja en el segle XI, un nucli de població sorgit a partir de la sagrera. A l'edat mitjana la sagrera era un espai sagrat existent al voltant dels edificis consagrats i que gaudia de protecció eclesial. Els carrers actuals recorden el traçat originari, amb la població edificada al voltant del temple.

Les cases conserven nombrosos elements de l'arquitectura tradicional autòctona, amb les parets de pedra, l'escassedat d'obertures, les llindes monolítiques a portes i finestres, els portals adovellats, els pous exteriors i algunes finestres senyorívoles amb llinda i àmpits motllurats. És remarcable el casal de Cal Fusté.
En un extrem del nucli es troba la capella caminera del Roser, datada a principis del segle XIX. Conté una imatge de la Verge del Roser pintada sobre rajola polícroma, executada amb mestratge per l'artesà que signa l'obra.

divendres, 18 de març de 2011

SANTA MARGARIDA DE MEJÀ






Santa Margarida de Mejà 453 mts. 31T 389007 4632999 es troba situada al costat d'un camí, dalt d'un petit turó, dins la finca del Mas Puig.

És un edifici d'època gòtica del segle XIV però conserva elements de tradició romànica.

Presenta una gran nau rectangular sense absis i amb finestra de creu als peus de la nau.
L'entrada principal va ser tapada per la construcció d'un cos adossat i se'n obrí una de lateral amb un gran arc. Té campanar d'espadanya doble.
Els carreus presenten un bon estat.

DOLMEN DE COANER



El Dolmen de Coaner 504 mts. 31T 392321 4632583 és al sud de la masia de les Feixes de Coaner, a la serra de Torribalta, que tanca pel nord la vall de la riera de Coaner. Es troba en un punt prominent, que pel costat nordest queda arran d’una pista i per la banda sudoest limita amb un fort pendent.

Malgrat que Mn. Joan Serra Vilaró (1927) ja avisa que el dolmen estava força malmès,
actualment el seu estat de conservació és molt pitjor. Només es veuen trossos de lloses trencades, totes de gres local, al forat on abans hi havia la cambra megalítica.

El
túmul es conserva força més bé, encara que va ser arranat pel seu costat nord, tal com ja explica l’esmentat autor, en construir-se un camí de carros, arran del desnivell que hi ha en aquest costat. L’orientació dels costats llargs de la cambra, segons el dibuix original de 1927, ens suggereixen una orientació del seu perfil llarg de sudoest (250º) a nordest (70º), aproximadament. Pel que es pot observar, el terreny on es va implantar la cambra era força planer, per la qual cosa no devia d’estar-hi atrinxerada.

En la planta de Mn. Joan Serra Vilaró hi apareixen dues lloses laterals, la del sud trencada en dos trossos, clavada encara, però molt inclinada cap endins (300 cm d’amplada per 13 cm de gruix), i la del nord, ja tombada (220 cm d’amplada per 100 cm d’altura per 13 cm de gruix). La llosa frontal est estava trencada en dues parts (90 cm d’amplada per 47 cm d’altura i 10 cm de gruix) i quedava una mica entravessada cap enfora. L’esmentat autor la considerava potser part d’un corredor d’accés, però, vist el dibuix i la situació de la cambra al mig del túmul, és millor pensar que era simplement la llosa frontal est entregirada. No hi havia rastres ja de la llosa frontal oest, però sí que es conservava, ajaguda davant el lateral sud, un fragment de llosa molt gruixuda (30 cm), que es considerava un tros de coberta.
Les mides internes originals de la cambra serien aproximadament de 2,7 m de llarg per 1,2 m d’ample i 90 cm d’altura.

El túmul d’aquest dolmen es conserva força bé, malgrat la mutilació soferta al costat nord. Devia de fer uns 10 m de diàmetre i encara es poden veure restes del mur perimetral a la seva vora externa. S’hi varen recuperar unes poques restes humanes, molt fetes malbé, i un aixovar funerari compost per 15 grans de collaret discoïdals de petxina i un fragment corbat de bronze, que potser pertanyia a un braçalet. Aquests materials són al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.
Pels materials arqueològics eixits i per la forma de la cambra, segons les dades de Mn. Joan Serra Vilaró, podem suposar que potser era un dolmen simple, tipus caixa megalítica gran, situable al calcolític recent o a l’edat del bronze antic, és a dir, des del final del III a l’inicis del II mil·lenni cal. a.C.

DOLMEN DE LA CREU D'ESPELTA




El Dolmen de la Creu d'Espelta 531 mts. 31T 391957 4632468 és a uns 500 m al sudoest del dolmen de Coaner, a la serra de Torribalta. Es troba en un punt prominent, al cim d'un petit turó que pel costat sudoest queda arran d'un fort pendent.

Es tractaria segurament d'una caixa megalítica gran, feta amb lloses de gres en un terreny planer i amb el seu eix més llarg orientat de 240º sudoest a 60º nordest, una orientació similar a la del dolmen de Coaner. Li manca la llosa de coberta.

La cambra és rectangular i devia de fer interiorment uns 1,10 m de llarg per 1 m d'ample i 0,95 m d'alçada. En resten dempeus només la llosa lateral nordest (146 cm d'ample per 75 cm d'alt i 31 cm de gruix) i la llosa frontal del nordest (100/97/13 cm).
Ajaguda, però encara al seu lloc, hi ha també la llosa lateral sudest, mig coberta de terra (85/40/10 cm visibles), mentre que la llosa frontal del sudoest (108/78/9 cm) podria ser una que hi ha desplaçada darrere la lateral nordest. Darrere la llosa frontal del nordest hi ha una fita de propietat, clavada i amb un fillol.


Aquesta cambra quedaria centrada en un túmul d'uns 9-10 m de diàmetre, força ben conservat, fet de terra i blocs, encara que no s'hi aprecien restes de l'anell de contenció perimetral. No s'hi han localitzat restes arqueològiques en superficie, però sabem que els dòlmens simples, tipus caixa megalítica gran, són característics del calcolític recent o de l'edat del bronze antic, des del final del III a l'inicis del II mil·leni cal. a.C.

dimecres, 16 de març de 2011

SANT ANDREU DE CAL PALLOT












Sant Andreu de Cal Pallot 477 mts. 31T 409701 4647275 és una església romànica del segle XII d'una nau rectangular coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i coronada per un absis semicircular a llevant.
L'església és il·luminada per dues finestres de doble esqueixada, l'una al centre de l'absis i l'altra al mur de ponent. La porta d'entrada és al mur de tramuntana, fet força insòlit en les esglésies romàniques i sobretot en aquest cas en què al mur de migdia, no hi ha cap obstacle que dificulti la seva obertura. Aquesta porta és de mig punt, formada per dos arcs adovellats rematats per una arquivolta que fa de guardapols de la porta.


Malauradament a l'estiu de 1975 una tempesta va malmetre la volta de la nau, la coberta de l'absis i va ensorrar parcialment el campanar, situat al mur de ponent.

L'edifici que encara es conserva és del segle XII, però sembla que aquest va substituir una petita església anterior, segurament pre-romànica ja que prop de l'edifici es conserven restes d'un cementiri alt-medieval, amb tombes antropomorfes excavades a la roca, possiblement del segle X o XI.

L'església fou parróquia als segles XII i XIII i era coneguda amb el nom de Sant Andreu de Gamissans; des del segle X la documentació del monestir de Santa Maria de Ripoll, propietat d'importants dominis a la vall de Merlès, esmenta el lloc de "Gamissans" com un dels límits de les seves terres. "Gamissans", conegut avui amb el nom de Cal Pallot, era un gran alou que des de l'actual casa Gamissans (a les serres de Biure, Sagàs) arribava fins a la riera de Merlès, prop de la Lladernosa.

Probablement al segle XIV Sant Andreu va perdre la categoria de parròquia, però els Templers, i posteriorment els Hospitalers, senyors de Puig-Reig, la varen vincular com a sufragània a Sant Martí de Puig-Reig. Al segle XVIII encara es coneixia amb el nom de Sant Andreu de Gamissans.

A l'interior de l'església es conserven interessants fragments d'una decoració mural, malauradament molt perduda, que fou consolidat pels serveis de restauració de la Generalitat l'any 1985. La pintura, segurament del segle XIII, decorava tot l'absis de Sant Andreu i una bona part dels murs; ara només es conserven fragments:
A l'absis: fragments de cortinatges a la part inferior, i detalls de 4 personatges amb la inscripció "MUNTA".
A l'arc triomfal un personatge de perfil amb la mà alçada assenyalant l'absis, i restes de decoració geomètrica vegetal.
Al mur de migdia de la nau hi ha tres creus dins de cercles i al seu costat un fragment de pintura amb Sant Miquel i el diable pesant les ànimes el dia del Judici Final.
Les tonalitats i el traç del dibuix són molt semblants al de les pintures romàniques conservades a l'església de Sant Martí de Puig-Reig, la qual cosa fa pensar en un mateix pintor, de l'escola del Mestre de Lluçà, i en les mateixes dates: 1230-1250.