divendres, 20 de gener de 2012

FONT CENDRERA


















La Font Cendrera 594 mts. ETRS-89 31T 414006  4614874 és un petit bassal format a la roca del torrent, i és conseqüència dels degotalls del torrent del Puigbò.
L’aigua d’aquesta font, va ha parar al torrent dels Codolossos i a continuació al torrent del Puig, per finalment desembocar a la riera de Nèspres o Mura.

Per anar-hi, agafarem la pista que surt del Puig de la Balmaen direcció al Puig Andreu, passats uns corrals, trobarem a mà esquerra la Bassa del Cànem 551 mts. ETRS-89 31T 413704  4615712. Just aquí, agafarem la pista que surt a mà esquerra i la seguirem durant uns 650 mts, fins a trobar un petit sender a la nostra esquerra. Seguirem aquest durant un recorregut d’uns 340 mts, on trobarem per fi a mà dreta, aquesta font.


FONT CENDRERA


















La Font Cendrera 594 mts. ETRS-89 31T 414006  4614874 és un petit bassal format a la roca del torrent, i és conseqüència dels degotalls del torrent del Puigbò.
L’aigua d’aquesta font, va ha parar al torrent dels Codolossos i a continuació al torrent del Puig, per finalment desembocar a la riera de Nèspres o Mura.

Per anar-hi, agafarem la pista que surt del Puig de la Balma en direcció al Puig Andreu, passats uns corrals, trobarem a mà esquerra la Bassa del Cànem 551 mts. ETRS-89 31T 413704  4615712. Just aquí, agafarem la pista que surt a mà esquerra i la seguirem durant uns 650 mts, fins a trobar un petit sender a la nostra esquerra. Seguirem aquest durant un recorregut d’uns 340 mts, on trobarem per fi a mà dreta, aquesta font.


diumenge, 15 de gener de 2012

MOR MANUEL FRAGA IRIBARNE



Mor el líder polític gallec que ha arribat a ser un dels mandataris en actiu més ancians del món, ja que va ocupar càrrecs polítics en ple franquisme i també en democràcia, sempre de la mà del Partit Popular.

GUILLEM GENOVÈS 
Franco havia mort feia pocs mesos, i a diversos llocs d'Espanya hi havia forts moviments obrers reivindicatius, alguns dels quals van acabar amb morts per part de la policia. "La calle es mía!", va proferir com a resposta a les protestes Manuel Fraga Iribarne -aleshores ministre de Governació del primer govern de la Transició- per deixar clar que les forces de seguretat serien intransigents davant de qualsevol moviment que pogués fer trontollar l'ordre públic. Poques frases poden retratar tan bé el personatge de Fraga, un gallec que va arribar a ser un dels mandataris en actiu més ancians del món.
Manuel Fraga Iribarne va néixer a Villalba, Lugo, el 23 de novembre de 1922. Fill de pare gallec i mare basco-francesa, es va formar en Dret, Política i Economia, i va ingressar al cos de lletrats de les Corts espanyoles el 1945. Dos anys després, va començar la carrera com a diplomàtic.
Rellevant dirigent franquista
Va exercir diversos càrrecs importants des del 1951 en diferents òrgans de l'Estat en els governs del dictador Francisco Franco, com ara el de secretari general de l'Institut de Cultura Hispànica, secretari del Consell d'Educació o secretari general tècnic del Ministeri d'Educació.
El 10 de juliol de 1962 va ser nomenat Ministre d'Informació i Turisme, i va promoure el desenvolupament de la indústria turística, afavorint un relaxament en l'estricta moral pública que el govern franquista havia imposat. La mesura es va traduir en la imatge d'unes platges espanyoles plenes de turistes sueques prenent el sol en biquini, mentre a les places i carrers la policia multava amb cinc pessetes els que gosaven sortir de casa amb camisa de màniga curta. D'aquesta etapa en va sortir el famós eslògan "Spain is different!", interpretat per alguns com una justificació del règim franquista. Fraga, tot i ser franquista convençut, era partidari d'una certa obertura del règim. Prova d'això és la Llei de Premsa del 1966 (coneguda com a Llei Fraga), que va eliminar la censura prèvia de les publicacions escrites, tot i que la va mantenir en llibres, ràdio i televisió.
Moment mediàtic
La fotografia més recordada del Fraga d'aquesta època és la del polític gallec sortint del mar a la costa de Palomares, Almeria, el 1966. El motiu: un xoc d'avions militars nord-americans uns dies abans havia provocat la caiguda d'una bomba d'hidrogen al mar, que va trigar vuitanta dies a ser localitzada pels nord-americans. La remullada de Fraga tenia l'objectiu de calmar l'opinió pública i demostrar que el mar no estava contaminat, tot i que uns anys després uns científics catalans van demostrar que la costa d'Almeria era la zona més contaminada de plutoni del món.
Exil·li londinenc
El 1969, arran de la crisi al govern franquista pel cas de corrupció al voltant de l'empresa de fabricació textil Matesa, que va provocar greus discrepàncies a l'executiu, Fraga va dimitir de ministre. Després de quatre anys apartat de la funció pública, Franco va enviar-lo d'ambaixador a Londres, fins que va tornar a Espanya dos dies abans de la mort del dictador convençut de les bondats de la monarquia parlamentària que havia conegut al Regne Unit.
Repressió
Amb el primer govern de la Transició, presidit per Carlos Arias Navarro, Fraga va ser nomenat vicepresident i ministre de Governació (equivalent a l'actual ministeri d'Interior). Tot i que l'etapa franquista ja havia quedat enrere, les maneres de Fraga no havien canviat. Arran d'algunes manifestacions obreres que van acabar amb diverses víctimes a mans dels "grisos", com ara els Successos de Vitòria plorats per Lluís Llach amb la sentida cançó "Campanades a mort", Fraga va voler mostrar-se intransigent davant de la població amb la frase «La calle es mía!» -expressió que ell sempre va negar haver-la pronunciat.
En aquesta època hi va haver algunes actuacions fosques per part d'Interior, com la mort de diversos obrers per part de la policia, la inactuació davant d'atemptats comesos per grups d'extrema dreta o les declaracions del mateix Fraga afirmant que no podia garantir la seguretat de Dolores Ibarrubi per falta d'unitats policials si la Pasionaria decidia tornar a Espanya de l'exili.
Tot i això, el polític gallec va mantenir reunions amb dirigents de l'oposició com Felipe González, i va permetre la celebració del XXX Congrés Confederal de la UGT, organització que llavors encara era il·legal.
Pare de la Constitució
El paper més important de Fraga a la Transició va ser la participació a la redacció de la Constitució Espanyola, amb la qual cosa va esdevenir un dels set "pares de la Constitució" al costat de polítics com Jordi Solé Tura o Miquel Roca i Junyent.
En la seva primera temptativa a participar de la política de partits, Fraga no va trobar el seu lloc a la Unió de Centre Democràtic (UCD) que presidia Adolfo Suárez, amb la qual cosa el 1976 va participar de la fundació del partit Aliança Popular (AP) -més acorat a la dreta que la UCD-, partit impulsat pels «set magnífics» dels quals Fraga formava part. AP, però, només va aconseguir el 8% dels vots a les primeres eleccions generals del 1977.
De la desfeta d'UCD
Després d'uns anys de travessia del desert, amb contínues derrotes en l'intent de situar AP com l'alternativa a la UCD, Fraga finalment va aconseguir uns resultats positius a les eleccions del 1982 i 1986 gràcies a l'enfonsament del partit de Suárez, i amb un 26% dels sufragis AP es va convertir en l'únic referent de la centre-dreta. Un any després, però, els mals resultats de la formació a les eleccions autonòmiques basques el van fer dimitir de la presidència d'AP, i Fraga va fer el salt a la política europea.
El 1987 va esdevenir eurodiputat al Parlament Europeu liderant la llista del partit. Aliança Popular, però, estava immersa en una greu crisi, i poc després Manuel Fraga va tornar a Madrid i va reprendre la presidència del partit, que es va refundar amb el nom de Partit Popular. Un cop nomenat José María Aznar com a candidat a les eleccions del 1989, Fraga va deixar la política estatal i va retornar als seus orígens gallecs.
"Caciquisme"
Manuel Fraga es va presentar a les eleccions del 1989 al Parlament de Galícia. Amb un programa obert al galleguisme i un missatge de recuperació de la dignitat de l'autonomia gallega, va obtenir la majoria absoluta i va governar la Xunta de Galícia durant els següents 15 anys. Els seus detractors el van acusar de crear xarxes de poder que recordaven el tradicional caciquisme gallec i d'exercir un fort control dels mitjans de comunicació. Els seus partidaris, per la seva banda, recordaven que, durant el seu mandat, Galícia va obtenir unes transferències competencials que la van col·locar a un nivell d'autogovern molt alt, equiparable al de Catalunya.
Van ser polèmiques les seves bones relacions amb Fidel Castro, de pare gallec i amic dels ascendents de Fraga, que van viure a Cuba. Polèmica va ser també la seva inacció davant del desastre ecològic causat per l'enfonsament del vaixell Prestige, que va tenyir la costa gallega de "chapapote" el novembre del 2002.
Veterà
El 2005, Fraga va tornar a guanyar les eleccions al Parlament gallec, i va esdevenir un dels mandataris en actiu més ancians del món. L'aliança de govern entre els socialistes gallecs i el BNG, però, el van apartar de la presidència autonòmica.
Els últims anys de la seva vida política Fraga va ser senador, des del 2006 fins el 2011, any en què va anunciar la renúncia a la política activa. Des del 1990, Fraga ocupava el càrrec honorífic de president-fundador del Partit Popular.
Mai va renegar
En definitiva, Manuel Fraga Iribarne ha estat un personatge amb un perfil polític molt particular. Va ser franquista, però partidari d'una obertura del règim; garant de la nació espanyola, però defensor de la identitat gallega i d'un autonomisme avançat; home conservador i profundament religiós, però crític amb les "idees extremistes que propugna la COPE". Però Fraga, per davant de tot, va ser un polític convençut de la seva idea d'Espanya, i per això mai no va renegar del seu passat franquista. El 2007, en una entrevista a un diari gallec, va comparar a Franco amb Napoleó. "El franquisme ha assentat les bases per a una Espanya amb més ordre", va assegurar.

MOR MANUEL FRAGA IRIBARNE



Mor el líder polític gallec que ha arribat a ser un dels mandataris en actiu més ancians del món, ja que va ocupar càrrecs polítics en ple franquisme i també en democràcia, sempre de la mà del Partit Popular.

GUILLEM GENOVÈS 
Franco havia mort feia pocs mesos, i a diversos llocs d'Espanya hi havia forts moviments obrers reivindicatius, alguns dels quals van acabar amb morts per part de la policia. "La calle es mía!", va proferir com a resposta a les protestes Manuel Fraga Iribarne -aleshores ministre de Governació del primer govern de la Transició- per deixar clar que les forces de seguretat serien intransigents davant de qualsevol moviment que pogués fer trontollar l'ordre públic. Poques frases poden retratar tan bé el personatge de Fraga, un gallec que va arribar a ser un dels mandataris en actiu més ancians del món.
Manuel Fraga Iribarne va néixer a Villalba, Lugo, el 23 de novembre de 1922. Fill de pare gallec i mare basco-francesa, es va formar en Dret, Política i Economia, i va ingressar al cos de lletrats de les Corts espanyoles el 1945. Dos anys després, va començar la carrera com a diplomàtic.
Rellevant dirigent franquista
Va exercir diversos càrrecs importants des del 1951 en diferents òrgans de l'Estat en els governs del dictador Francisco Franco, com ara el de secretari general de l'Institut de Cultura Hispànica, secretari del Consell d'Educació o secretari general tècnic del Ministeri d'Educació.
El 10 de juliol de 1962 va ser nomenat Ministre d'Informació i Turisme, i va promoure el desenvolupament de la indústria turística, afavorint un relaxament en l'estricta moral pública que el govern franquista havia imposat. La mesura es va traduir en la imatge d'unes platges espanyoles plenes de turistes sueques prenent el sol en biquini, mentre a les places i carrers la policia multava amb cinc pessetes els que gosaven sortir de casa amb camisa de màniga curta. D'aquesta etapa en va sortir el famós eslògan "Spain is different!", interpretat per alguns com una justificació del règim franquista. Fraga, tot i ser franquista convençut, era partidari d'una certa obertura del règim. Prova d'això és la Llei de Premsa del 1966 (coneguda com a Llei Fraga), que va eliminar la censura prèvia de les publicacions escrites, tot i que la va mantenir en llibres, ràdio i televisió.
Moment mediàtic
La fotografia més recordada del Fraga d'aquesta època és la del polític gallec sortint del mar a la costa de Palomares, Almeria, el 1966. El motiu: un xoc d'avions militars nord-americans uns dies abans havia provocat la caiguda d'una bomba d'hidrogen al mar, que va trigar vuitanta dies a ser localitzada pels nord-americans. La remullada de Fraga tenia l'objectiu de calmar l'opinió pública i demostrar que el mar no estava contaminat, tot i que uns anys després uns científics catalans van demostrar que la costa d'Almeria era la zona més contaminada de plutoni del món.
Exil·li londinenc
El 1969, arran de la crisi al govern franquista pel cas de corrupció al voltant de l'empresa de fabricació textil Matesa, que va provocar greus discrepàncies a l'executiu, Fraga va dimitir de ministre. Després de quatre anys apartat de la funció pública, Franco va enviar-lo d'ambaixador a Londres, fins que va tornar a Espanya dos dies abans de la mort del dictador convençut de les bondats de la monarquia parlamentària que havia conegut al Regne Unit.
Repressió
Amb el primer govern de la Transició, presidit per Carlos Arias Navarro, Fraga va ser nomenat vicepresident i ministre de Governació (equivalent a l'actual ministeri d'Interior). Tot i que l'etapa franquista ja havia quedat enrere, les maneres de Fraga no havien canviat. Arran d'algunes manifestacions obreres que van acabar amb diverses víctimes a mans dels "grisos", com ara els Successos de Vitòria plorats per Lluís Llach amb la sentida cançó "Campanades a mort", Fraga va voler mostrar-se intransigent davant de la població amb la frase «La calle es mía!» -expressió que ell sempre va negar haver-la pronunciat.
En aquesta època hi va haver algunes actuacions fosques per part d'Interior, com la mort de diversos obrers per part de la policia, la inactuació davant d'atemptats comesos per grups d'extrema dreta o les declaracions del mateix Fraga afirmant que no podia garantir la seguretat de Dolores Ibarrubi per falta d'unitats policials si la Pasionaria decidia tornar a Espanya de l'exili.
Tot i això, el polític gallec va mantenir reunions amb dirigents de l'oposició com Felipe González, i va permetre la celebració del XXX Congrés Confederal de la UGT, organització que llavors encara era il·legal.
Pare de la Constitució
El paper més important de Fraga a la Transició va ser la participació a la redacció de la Constitució Espanyola, amb la qual cosa va esdevenir un dels set "pares de la Constitució" al costat de polítics com Jordi Solé Tura o Miquel Roca i Junyent.
En la seva primera temptativa a participar de la política de partits, Fraga no va trobar el seu lloc a la Unió de Centre Democràtic (UCD) que presidia Adolfo Suárez, amb la qual cosa el 1976 va participar de la fundació del partit Aliança Popular (AP) -més acorat a la dreta que la UCD-, partit impulsat pels «set magnífics» dels quals Fraga formava part. AP, però, només va aconseguir el 8% dels vots a les primeres eleccions generals del 1977.
De la desfeta d'UCD
Després d'uns anys de travessia del desert, amb contínues derrotes en l'intent de situar AP com l'alternativa a la UCD, Fraga finalment va aconseguir uns resultats positius a les eleccions del 1982 i 1986 gràcies a l'enfonsament del partit de Suárez, i amb un 26% dels sufragis AP es va convertir en l'únic referent de la centre-dreta. Un any després, però, els mals resultats de la formació a les eleccions autonòmiques basques el van fer dimitir de la presidència d'AP, i Fraga va fer el salt a la política europea.
El 1987 va esdevenir eurodiputat al Parlament Europeu liderant la llista del partit. Aliança Popular, però, estava immersa en una greu crisi, i poc després Manuel Fraga va tornar a Madrid i va reprendre la presidència del partit, que es va refundar amb el nom de Partit Popular. Un cop nomenat José María Aznar com a candidat a les eleccions del 1989, Fraga va deixar la política estatal i va retornar als seus orígens gallecs.
"Caciquisme"
Manuel Fraga es va presentar a les eleccions del 1989 al Parlament de Galícia. Amb un programa obert al galleguisme i un missatge de recuperació de la dignitat de l'autonomia gallega, va obtenir la majoria absoluta i va governar la Xunta de Galícia durant els següents 15 anys. Els seus detractors el van acusar de crear xarxes de poder que recordaven el tradicional caciquisme gallec i d'exercir un fort control dels mitjans de comunicació. Els seus partidaris, per la seva banda, recordaven que, durant el seu mandat, Galícia va obtenir unes transferències competencials que la van col·locar a un nivell d'autogovern molt alt, equiparable al de Catalunya.
Van ser polèmiques les seves bones relacions amb Fidel Castro, de pare gallec i amic dels ascendents de Fraga, que van viure a Cuba. Polèmica va ser també la seva inacció davant del desastre ecològic causat per l'enfonsament del vaixell Prestige, que va tenyir la costa gallega de "chapapote" el novembre del 2002.
Veterà
El 2005, Fraga va tornar a guanyar les eleccions al Parlament gallec, i va esdevenir un dels mandataris en actiu més ancians del món. L'aliança de govern entre els socialistes gallecs i el BNG, però, el van apartar de la presidència autonòmica.
Els últims anys de la seva vida política Fraga va ser senador, des del 2006 fins el 2011, any en què va anunciar la renúncia a la política activa. Des del 1990, Fraga ocupava el càrrec honorífic de president-fundador del Partit Popular.
Mai va renegar
En definitiva, Manuel Fraga Iribarne ha estat un personatge amb un perfil polític molt particular. Va ser franquista, però partidari d'una obertura del règim; garant de la nació espanyola, però defensor de la identitat gallega i d'un autonomisme avançat; home conservador i profundament religiós, però crític amb les "idees extremistes que propugna la COPE". Però Fraga, per davant de tot, va ser un polític convençut de la seva idea d'Espanya, i per això mai no va renegar del seu passat franquista. El 2007, en una entrevista a un diari gallec, va comparar a Franco amb Napoleó. "El franquisme ha assentat les bases per a una Espanya amb més ordre", va assegurar.

dissabte, 14 de gener de 2012

FORNS DE CAN CÒDOL




Els Forns de Can Còdol 306 mts, ETRS-89 31T 409210  4608201 són dues teuleries, situades al peu de la riera de Can Còdol o de Sanana, a uns 200 mts, de la masia de Can Còdol.
Es tracta de dues construccions adossades, de dimensions no gaire grans, corresponents a la part baixa dels forns. Els dos són de tipologia molt semblant, i consten d'una estructura de planta quadrada, feta amb paredat, i una doble obertura (una d'exterior i una altra de més interior) a la part davantera, corresponent a la boca del forn.
En el forn situat al nord l'obertura és en forma d'arc de mig punt adovellat. En el forn situat a migdia l'obertura exterior és en forma trapezial, mentre que la interior té forma d'arc més o menys apuntat.
Els espais interiors, que correspondrien a les fogaines (la cambra de combustió on s'hi cremava la llenya) estan actualment cobertes de terra, mentre que la part superior dels dos forns, on hi havia les cambres de cocció de les teules o maons, han quedat escapçades i colmatades per la terra. 



FORNS DE CAN CÒDOL




Els Forns de Can Còdol 306 mts, ETRS-89 31T 409210  4608201 són dues teuleries, situades al peu de la riera de Can Còdol o de Sanana, a uns 200 mts, de la masia de Can Còdol.
Es tracta de dues construccions adossades, de dimensions no gaire grans, corresponents a la part baixa dels forns. Els dos són de tipologia molt semblant, i consten d'una estructura de planta quadrada, feta amb paredat, i una doble obertura (una d'exterior i una altra de més interior) a la part davantera, corresponent a la boca del forn.
En el forn situat al nord l'obertura és en forma d'arc de mig punt adovellat. En el forn situat a migdia l'obertura exterior és en forma trapezial, mentre que la interior té forma d'arc més o menys apuntat.
Els espais interiors, que correspondrien a les fogaines (la cambra de combustió on s'hi cremava la llenya) estan actualment cobertes de terra, mentre que la part superior dels dos forns, on hi havia les cambres de cocció de les teules o maons, han quedat escapçades i colmatades per la terra. 



divendres, 13 de gener de 2012

MOLÍ DE CAN CÒDOL










El Molí de Can Còdol 297 mts, ETRS-89  31T 409085  4608151 es tracta d'un molí fariner situat al costat de la riera de can Còdol o de Sanana, a uns 200 metres de la masia de Can Còdol.
Consta de gairebé de tots els elements característics. A la part posterior té una Bassa ETRS-89 31T 409104  4608155: una construcció de planta quadrada amb una cavitat interior de secció circular, d'una gran profunditat, que servia per impulsar la força a les moles. La part superior és revestida amb carreus ben escairats.
El molí pròpiament és una construcció de tamany mitjà, de planta més o menys quadrada. Té una entrada lateral amb arc adovellat. A la cambra interior, que està coberta amb una magnífica volta de canó, queden vestigis del mecanisme del molí: un bancal on hi ha col·locada la pedra inferior de la mola, mentre que la superior ha desaparegut. A un nivell soterrani, s'observa l'arc del forat de sortida del carcabà, el qual ha quedat parcialment cobert de terra i pràcticament tapat. 
En el bancal de la mola, es pot observar la inscripció "1778".

MOLÍ DE CAN CÒDOL










El Molí de Can Còdol 297 mts, ETRS-89  31T 409085  4608151 es tracta d'un molí fariner situat al costat de la riera de can Còdol o de Sanana, a uns 200 metres de la masia de Can Còdol.
Consta de gairebé de tots els elements característics. A la part posterior té una Bassa ETRS-89 31T 409104  4608155: una construcció de planta quadrada amb una cavitat interior de secció circular, d'una gran profunditat, que servia per impulsar la força a les moles. La part superior és revestida amb carreus ben escairats.
El molí pròpiament és una construcció de tamany mitjà, de planta més o menys quadrada. Té una entrada lateral amb arc adovellat. A la cambra interior, que està coberta amb una magnífica volta de canó, queden vestigis del mecanisme del molí: un bancal on hi ha col·locada la pedra inferior de la mola, mentre que la superior ha desaparegut. A un nivell soterrani, s'observa l'arc del forat de sortida del carcabà, el qual ha quedat parcialment cobert de terra i pràcticament tapat. 
En el bancal de la mola, es pot observar la inscripció "1778".