LA RIERA GOLARDA O DE MARFÀ

MOLÍ DE BROTONS

RIERA GOLARDA

MOLÍ DE MARFÀ

MOLÍ DE MARFÀ

FONT DE LA TOSCA

FONT DE MARFÀ

ERMITA DE LA MARE DE DÉU DE LA TOSCA

MARFÀ

La vall de Marfà es troba situada a l'altiplà del Moianès, als termes municipals de Moià, Castellcir i Castellterçol. Regada per la riera Golarda, que s'uneix a la riera de Calders a l'alçada de Monistrol de Calders. Aquesta zona limita al nord amb la N-141 entre Calders i Moià i la carretera que va al mas Montbrú i a la serra de Puig Sobirà; a l'est amb la carretera B-143 entre Moià i Castellterçol; al sud amb el serrat del Moro i el serrat dels Llamps; a l'oest amb la divisòria dels termes de Calders i Moià, i Monistrol de Calders i Castellcir. La seva extensió es d'unes 2.500 ha.

La banda sud és una zona enclotada respecte a l'altiplà del Moianès, amb una àrea al cantó nord que s'eleva fins als 800 m. Aquests dos espais estan separats per cingleres com les Roques Tallades o el serrat de Baiones. Al centre de l'espai conflueixen les rieres de Castellnou i la Fàbrega, que formen la riera Golarda o de Marfà.

SANT ESTEVE DE VILARASA I CAL JEPET

CAPELLA DE SANT ESTEVE DE VILARASA

CAL JEPETPetita capella romànica situada dins de la Masia de Sant Esteve de Vilarasa N 41º 43.903 E 1º 54.491. Tenim notícies d'ella quan es trobava dins l'antic terme del castell de Talamanca i anteriorment dins el de Nèspola, en un lloc conegut com a Vilarasa.

Vilarasa ja apareix documentat a l'any 960 com a Vila Rara situada al terme de Valle Nespola.

El primer document que parla de l'església és de l'any 1017 i l'ubica al costat del riu Telario, que és l'actual riera de Talamanca o de Sant Esteve.

A l'any 1030 l'església se'ns cita com a Sant Esteve de Vilarasa i al 1282 com a sufragània de la parroquial de Talamanca. La seva funció passà a ser des d'aleshores la de sufragània de l'Església parroquial de Talamanca i en tenim constància en altres documents com el de l'any 1685.

A l'any 1636, data que apareix al portal, l'església fou profundament remodelada.

La capella fou victima de la Guerra Civil a l'any 1936 quan foren robades les campanes i la imatge del sant destruïda. Darrerament, a l'any 1994, es retirà tota la vegetació que cobria la façana i es feren reconstruccions puntuals. Actualment l'edifici no té culte habitual.

Molt a pròp i en direcció Rocafort, trobem la petita casa de pagès anomenada Cal Jepet, N 41º 43.549 E 1º 54.915 situada al costat de la riera de Nespres.

EL CORREDOR NATURAL DEL MEANDRE

EL GINEBRAL

CAN VINYESLA SERRA

HOSTAL DE SANT JAUME DE VALLHONESTA

ERMITA DE SANT JAUME DE VALLHONESTA
ERMITA DE SANT PERE DE VALLHONESTA

L'enclavament de Vallhonesta, que apareix documentat el 1115 com a domini comtal, es va estructurar al voltant d'uns pocs masos localitzats de forma dispersa pel seu terme. L'any 1352 comptava amb 13 focs, però les pestes del segle XIV i els continuats conflictes del segle XV en van reduir la població a 4 focs. No és fins a principis del segle XVIII que es nota una recuperació substancial amb els 45 habitants censats en 7 cases l'any 1716. I en el cens Floridablanca (1787) la xifra s'incrementava encara més, arribant a 57 habitants, gràcies, en part, al creixement i expansió de l'agricultura.

Durant el segle XVIII Vallhonesta demostra un important dinamisme, amplia notablement la superfície conreada, desenvolupa una àmplia pagesia rabassaire a l'entorn sobretot dels masos de la Serra N 41º 40.001 E 1º 54.122, cal Forns, cal Serracanta i Sant Jaume, i treu especial rendiment del pas pel seu terme del camí ral de Barcelona a Manresa. L'arribada de la fil·loxera l'any 1893 no atura el ritme productiu i els camps es replanten amb cep americà.

Durant els primers anys del segle XX la vinya encara es manté viva, però a partir de la segona meitat del segle XX el pes urbà de Sant Vicenç provoca l'abandonament de la majoria de cases i l'activitat agrícola queda reduïda a la mínima expressió.

El nucli rural de Vallhonesta conserva una part molt important del patrimoni del municipi. En destaca l'església romànica de Sant Pere N 41º 40.420 E 1º 53.294, construïda al segle XI. És especialment singular el seu campanar d'espadanya del segle XIII, amb quatre finestrals. Té diferents etapes constructives. La part més antiga és l'absis, amb arcuacions llombardes i l'inici de la nau, que corresponen al segle XI. La resta de la nau es va reedificar el segle XII, potser per substituir una nau preromànica. A principis del segle XIII es va refer el mur de ponent, on s'alça el campanar. És de planta rectangular, amb una única nau i volta de canó. A l'interior s'hi conserven restes de pintures murals i un sarcòfag romànic. Prop de l'església, cal Campaner, convenientment rehabilitat, fa les funcions de refugi excursionista. Són remarcables també uns murs que hi ha al darrera de la casa construïts amb la tècnica d'opus spicatum. Aquesta tècnica va ser molt emprada durant els segles VIII i IX, de manera esporàdica durant tota l'edat mitjana.

D'altra banda, a dalt d'una carena molt propera, que separa els termes municipals de Sant Vicenç de Castellet, Mura i el Pont de Vilomara, hi ha les restes de l'antic hostal N 41º40.668 E 1.54.146 i ermita de Sant Jaume de Vallhonesta N 41º 40.654 E 1º 54.156, al peu de l'antic cami ral de Manresa a Barcelona, que fins a la construcció de la carretera de can Maçana (mitjan segle XIX) va ser la via de comunicació més ràpida entre Manresa i Barcelona. Durant els segles XVI i XVII va ser testimoni de l'activitat dels bandolers, que van actuar en diferents punts de la serra de l'Obac, com el coll de Gipó, prop del Ginebral N 41º 39.778 E 1º 54.800.

L'hostal de Sant Jaume, avui en ruïnes, va ser també una important caserna i centre de defensa del camí ral i dels municipis propers durant la Guerra del Francès. També durant la postguerra va ser escenari de l'activitat dels maquis, molt presents als paratges més feréstecs del Bages sud. Conserva vestigis que donen una idea del que havia estat: els portals, les quadres, la bassa, pedres de molí, cisternes, una era enrajolada, un forn, etc. Pel que fa a l'ermita, d'origen romànic, es va restaurar el segle XV i es manté en bon estat de conservació.

L'arquitectura popular també ha deixat interessants mostres a Vallhonesta. L'entorn més proper a les cases encara actualment es mantenen conreats, però fins als llocs més inaccessibles de la vall es poden trobar construccions en pedra seca com barraques, parets o marges. En aquest sentit les tines de can Vinyes N 41º 39.770 E 1º 54.180 són especialment destacables.

Vallhonesta presenta una marcada personalitat rural, pintoresca i urbanísticament intacta. La humanització de la vall es concreta en un grup de masos del segle XVIII i XIX, que juntament amb l'església de Sant Pere i el seu entorn formen un conjunt harmònic i agradable. El paisatge de la vinya (barraques, marges, etc.) és una bona mostra del passat vitivinícola de la zona. Les panoràmiques des de Sant Jaume de Vallhonesta (485 m), des del Puigsoler (525 m) i des del coll de can Noguera (354 m) són esplèndides. Una singularitat paisatgística molt remarcable són els xaragalls de cal Forns. També la roureda del Blanquer, que constitueix un petit ecosistema molt diferenciat de la resta de la vall, on destaca la presència d'un arbre monumental - el Roure Gros del Rubió -, una font de clot - la Font del Blanquer -, les ruïnes de l'antic mas Serracanta i d'espècies pròpies de zones humides com l'auró negre. D'altra banda, la presència d'antigues pedreres testimonien una activitat econòmica tradicional i pròpia del municipi.

Text extret de (www.elbreny.com/noabocador).

RESTES DE LA CAPELLA DE SANT AON

L'olivar era a 450 metres d'altitud, al costat de les restes, molt poques, de l'antiga capella sufragània de Sant Martí de Mura, coneguda com Sant Aon N 41º 42.254 E 1º 56.590. A la dreta de la carretera de Rocafort a Mura, un cop creuat el pont, hi ha un camí que baixa a la llera de la riera i que passa pel davant d'un antic forn de calç. D'aquí surt un camí que, enfilant-se amunt, porta al costat d'unes quatre i tristoies oliveres que abans era l'olivar de Sant Aon, al costat del qual hi ha unes poques restes de la capella. Aquesta capella és citada ja l'any 993, quan el compte Borrell vengué l'església de Sant Martí de Mura juntament amb les esglésies sufragànies de Santa Maria de Rocafort i l'esmentada de Sant Aon o Abundi.

EL FARELL O LA PINEDA

Casa fortificada, actualment propietat de la Generalitat de Catalunya, i que està en camí d'una ràpida reconstrucció i restauració.

Situada al cim del pujol del Farell, i propera a Santa Creu de Palou, antigament era coneguda amb el nom de la Pineda N 41º 40.835 E 1º 55.123.

Un document de l'any 1613 ens diu: Francisco Vila, rector de la parròquia de Sant Martí de Mura, confesso i reconec a Joana Pineda, àlias Farella, vídua d'Antoni Farell, àlias Pineda, la pensió del cens de 26 lliures barceloneses que paga cada any per la festa de Sant Joan.....

Els habitants de la casa entre pagesos, menestrals i llurs famílies foren: Joan Farell, Salvador Farell, Constansa Farella, Joana Farella, Chaterina Farella, Joana Moreno, Joan Bornac, Joseph Moreno, Scarina Farella i Tomas Camps.

HOSTAL DE L'ARENGADA ( Mura )

Aquest hostal era situat al costat de la carretera de Terrassa a Navarcles N 41º 42.458 E 1º 59.507, a l'altura del quilòmetre 20,8, proper a la cruïlla de la carretera de Mura, la BV-1223. Com tots els antics hostals, aquest també té les seves llegendes, sempre dolentes, de robatoris, assassinats i de molts altres esdeveniments. De l'obra bastida ja quasi no en queda res, tan sols aquestes runes.

Si que sabem que, el 17 d'octubre de 1805, Margarida Escursell, vídua d'Agustí Escursell, va vendre's un tros de terra perquè la seva filla Rosa hi edifiqués un hostal.

SANTA CREU DE PALOU

Aquesta esglèsia N 41º 41.010 E 1º 55.486 podria considerar-se una obra del segle XI o XII. Des de fa molts anys, està abandonada del tot i el seu estat s'ha de dir que és ruïnós. L'absis que té les típiques arcuacions llombardes, és l'obra antiga més ben conservada, sobretot exteriorment. La coberta és en bona part esfondrada, i tot fa suposar, que si no s'hi posa cura, cosa molt difícil, que dintre d'uns anys no en quedarà res. Com que el desnivell entre la nau i l'absis és important, és necessari salvar-lo amb uns esglaons; és per aquest motiu que l'absis és més alt. Les pedres treballades de la porta d'entrada, que s'havia construït com a fruit d'una reforma d'ara fa molts anys, avui es poden veure en una portalada d'una casa de Mura. Que quedi ben clar que no foren robades, el senyor rector, també de fa molts anys, se les va vendre.

Les cases que feien més ús de l'església i del cementiri, actualment profanat, eren les del Puget, de Puigdoure, de Mata-rodona i del Farell, abans conegut amb el nom de la Pineda.

CAN TRULLÀS I LA SEVA TEULERIA

Les primeres notícies documentades que s'hi refereixen són les d'un fogatge de l'any 1497, que ens fa coneixedors que era Jaume Trullars el propietari. A l'altura del cementiri de Mura, a la dreta de la carretera i abans d'arribar al poble, surt un camí forestal que porta directament a la casa de Trullàs N 41º 43.012 E 1º 58.012. Des de Rocafort en surt un altre, a l'altura de Cal Jaumet, que passa per les ruïnes del Vilà i segueix per la Teuleria de Can Trullàs N 41º 42.923 E 1º 57.802 i arriba finalment a la casa esmentada.

Els murs de la teuleria, una bona bona part són fets amb pedra seca; altres es troben ja emmorterades. Té dues boques per a fer-hi el foc, construïdes amb dos arcs d'obra cuita i que molt possible són posteriors a la primitiva obra original.

Aquests forns o teuleries, tenien una cambra de combustió, en el present cas, dues. Sobre aquesta cambra hi havia una graella d'argila cuita, que era el que suportava el pes del material a coure. Com que la graella era foradada per xemeneies, el foc, la calor i les flames passava per entremig de l'obra sobre ella emmagatzemada i en feia la cocció.

Aquesta operació durava alguns dies, i les cambres de combustió havien de mantenir-se molt ben alimentades de llenya per a obtenir una cocció constant, bo i procurant que la temperatura fos uniforme.

Finalment, apagat el foc i un cop refredada l'obra cuita, ja es podia retirar el material. Feta aquesta operació ja es podia carregar de nou.