diumenge, 16 de desembre del 2007

MURA, QÜESTIÓ DE DETALL






Mura com cada any, celebra les seves festes nadalenques amb la tradició de la "Nostra Mostra". Aquest any i gràcies a les persones voluntaries, desinteresades i de bon cor del nostre poble, ha estat posible la visita de més de 35 Pare Noëls. Tot un éxit. Faig menció i dono les gràcies al Molt Il·lustre Ajuntament de Mura. Sense la seva ajuda, no hagués estat posible, aquesta visita tan esperada en benefici nostre, així com de les persones amigues, que ens visiten durant tot l'any.

Des d'aquí aprofito l'avinantessa, per desitjar-vos molta salut, properitat i un molt bon Nadal, a tots els qui estimeu i feu posible el nostre poble.


Joan Escoda i Prats.







UN TOMB PELS CINGLES DEL BERTÍ

SANTA MAGDALENA DE VILARESTAU

EL CERDÀ DE LA GARGA


SANT MIQUEL SESPERXES

EL CLASCAR

SANT PERE DE BERTÍ


Santa Magdalena de Vilarestau, N 41º 46.534' E 002º 13.934' fou sufragània de l'església de Santa Coloma de Centelles, situada en l'altiplà de la Garga, terme municipal de Centelles (Osona). Avui sols en queden unes poques restes d'aquesta ermita. L'absis era quadrat y els carreus rústics.
El Cerdà de la Garga, N 41º 46.305' E 002º 13.784' casa natal de l'enginyer, arquitecte, urbanista, etc. Ildefons Cerdà i Sunyer (Centelles, 23 de desembre de 1.815 - Caldas de Besaya, Santander, 21 d'agost de 1.876) conegut entre d'altres per la reforma urbanística de la Barcelona del segle XIX, reforma coneguda com a Pla Cerdà i que donarà com a resultat l'actual districte de l'Eixample barceloní.
Sant Martí Sesperxes, N 41º 44.749 E 002º 13.423 situada a la pista forestal que uneix la carretera de Centelles amb Sant Feliu de Codines. L'església era coneguda originalment com a Perticis, és esmentada ja al 1.154 i fou des dels seus inicis sufragània de la parròquia de Sant Martí de Centelles, reedificada a voltants de l'any 1.738 la nau es amb voltes i la cúpula d'obra cuita, el presbiteri es de forma rectangular amb una capella per banda. Es troba situada al Pla de Sant Miquel. En el seu interior hi ha una interessant col·lecció de fòssils i elements arqueològics que daten del Neolític.
El Clascar o també anomenat el Castell de Bertí, N 41º 42.899' E 002º 13.717' antiga domus o casa forta, hi ha existència documental de l'any 987. Al segle XIV s'esmenta un tal Guillem de Clascar sota el domini dels nobles Centelles. Al segle XVI se l'identifica com a domus i fou propietat dels senyors de Bell-lloc. A començaments del segle XX en un castell de fantasia d'estil neogòtic amb finestres germinades d'arc trevolat i una gran torre de planta circular. A la part de darrera es troba una capella de planta circular que estava dedicada a Sant Crist. Actualment es troba en una situació de conservació, més que lamentable.
L'església romànica de Sant Pere de Bertí N 41º 43.221' E 002º 13.790' pertany al bisbat de Vic, ja se'n té constància escrita a l'any 1.031 a on sé l'anomena Bertino. Sembla ser que el temple actual fou edificat al segle XIII i que va ser refet de nou a l'any 1.437. La planta es d'una sola nau amb coberta de vol apuntada feta de pedres de cantell i absis carrat, posteriorment s'hi van afegir dues capelles laterals, el campanar és de cadireta de dos ulls i l'accés interior, la porta d'accés és adovellada. A l'any 1.659 va ser reconstruïda, el campanar transformat tal i com es veu avui dia, ampliant els dos arcs amb l'edificació, sobre la volta de l'església, de tres parets amb arcs, formant un únic campanar comunidor










dijous, 6 de desembre del 2007

MONESTIR DE SANT MIQUEL DEL FAI

MONESTIR

TRAVERTINS

CASCADA DEL ROSSINYOL


LA VALL DEL TENES

LLAC DE LA RIERA DEL TENES

ANTIGA CENTRAL HIDROELÈCTRICA

Dintre la demarcació de Riells del Fai, es troba el famós monestir de Sant Miquel del Fai, construït en una elevada cornisa de la cinglera o fall que li ha donat el nom, sota una balma per sobre de la qual es despenya amb una cascada espectacular el Rossinyol. A l'angle de la cornisa del Fai hi ha la gran cascada, de la riera de Tenes, que s'aboca per un fall o caiguda de prop de tres-cents metres, en tres salts graonats. Per sota del primer passa el camí o cornisa, ocupat pel monestir i un recorregut turístic de prop de dos quilòmetres, vorejat de fonts, coves i corrents d'aigua, que acaba en la capella romànica de Sant Martí del Fai, antiga parròquia dels masos i terres de súbdits del monestir.
L'indret del Fai, amplament descrit i dibuixat per antics viatgers de Catalunya, com F. de Zamora o Alexandre de Laborde, i cantat per poetes de l'època romàntica com F. Camprodon o Víctor Balaguer, és un lloc eminentment turístic.
Es comunica per una carretera asfaltada amb Sant Feliu de Codines, i per una bona pista amb la carretera de Centelles a Sant Feliu. Un petit corriol que marradeja entre feixes abans plantades de vinya hi puja des de Riells del Fai.
La balma que cobricela l'església troglodítica de Sant Miquel i el gran mur de pedra que hi és adossat formen el límit entre el municipi de Bigues i Riells i el de Sant Quirze Safaja, i marcava tradicionalment la frontera entre els bisbats i els antics comtats de Barcelona i d'Osona.
Ara, des del 1.957, el lloc del Fai amb la parròquia de Riells és del bisbat de Vic.
Les esglésies del Fai, Sant Martí i Sant Genís i Sant Feliu, són citades des del 878 com a dependents de Sant Cugat del Vallès; aquesta dependència es va perdre pràcticament a l'inici del segle XI, quan l'església de Sant Martí i Sant Genís va passar a propietat del monestir de Sant Miquel i la de Sant Feliu de Codines va adquirir la plena potestat parroquial.
El monestir de Sant Miquel fou fundat per Gombau de Besora, senyor del castell de Montbui, a partir del 997, i el mateix fundador el 1.042 el va unir en qualitat de priorat a Sant Víctor de Marsella. Fou un petit priorat que tenia una comunitat de tres o quatre monjos i un parell de sacerdots beneficiats, que va ser molt temps un centre viu de devoció popular i va acumular un notable patrimoni, però que va decaure molt a partir de mitjan segle XIV. Fou secularitzat el 1.567 i unit a l'ardiaconat menor de Girona, que curà de mantenir-ne la vida i el culte a través d'una família d'arrendataris i un o dos sacerdots beneficiats. Va passar a propietat privada amb la desamortització.
De l'època monàstica li resta l'església, amb la façana romànica i el presbiteri refet en època gòtica, i un gran casal gòtic, el priorat, ara convertit en restaurant i hotel. Alguns sarcòfags, antigues làpides, una creu romànica d'orfebreria, ara a la col·lecció Pérez Rosales del Maricel de Sitges, i alguns altres paraments donen idea de la riquesa que abans havia tingut el monestir.
De la capella de Sant Martí, ara sense culte, refeta en època romànica tardana (final del segle XII), procedeixen unes pintures murals gòtico-romàniques, ara en una col·lecció privada de Barcelona.
El Fai és un lloc atraient per la seva bellesa natural i abundància d'aigua, molt visitat pel turisme interior i ha estat restaurat el 1.991.







dissabte, 1 de desembre del 2007

EL CASTELL DE RODORS I ELS SEUS ENCONTORNS

SANT FELIU DE RODORS

SETIAL DEL CASTELL DE RODORS
MAS DEL SOLER DE TERRADES

EL PERER

EL MOLÍ DEL PERER

CODINACS



Tot el sector NW del terme de Moià va formar segles enrere una jurisdicció pròpia que principalment estigué sotmesa al castell de Rodors (Rossedores o Rosedorios els anys 929 i 931). Molt aviat aquest castell va passar al domini directe reial i va ésser regit pels castlans de Clarà. Des del 1.381 fou de la família Planella, que el continuà senyorejant fins al segle XVII. En alliberar-se del domini dels Planella, va formar un terme autònom governat pel sots-veguer de Moianès, fins que entre el 1.714 i el 1.840 va formar amb Ferrerons i Sant Pere de Marfà una batllia pròpia dita de les Tres Quadres i també la Batllia Forana per distingir-la de la vila de Moià. Marfà se'n va separar el 1.801 i pel 1.845 Rodors i Ferrerons es van fusionar amb Moià.
El castell de Rodors N 41º 50.385' E 002º 05.031' va subsistir fins als volts del 1.960 com a masia. En aquell any fou venut i les seves pedres aprofitades per a noves construccions.
L'església de Sant Feliu de Rodors, N 41º 50.462' E 002º 04.953' documentada el 939, que fou sotmesa a Moià, fou reedificada en època romànica i totalment transformada al segle XVIII. Es manté encara en peu en un pendent assolellat, abocat a la vall de la seva riera i fa conjunt amb la rectoria i el cementiri. La seva demarcació era formada per masos, entre els quals es destaquen el Mas Vilalta, amb una capella de Sant Nazari adossada a la masia, i el Mas del Soler de Terrades també amb capella pròpia del Roser. En la seva demarcació resten encara altres antics masos: el Perer, el Molí del Perer, la Rovira, Casamitjana, Codinacs, entre d'altres.






diumenge, 25 de novembre del 2007

IV CAMINADA POPULAR DE MURA "ELS USOS DE L'AIGUA"

AQÜEDUCTE DE LA SÍNIA DE LA SERRA




XUPET


OLIVERA


CAN RUBÍ



ESMORZAR CAMINADA



L'aigua cal que sigui ben administrada, ara i abans també. Potser en determinades èpoques n'hi havia prou amb la que queia i no calia regar. Però a l'estiu en faltava perquè feia calor i la riera s'escurçava. I a més, la seva empenta va servir per moure màquines.

POU

En terrenys tous, on en profunditat hi havia aigua, s'hi construïa un pou. Era una manera còmode i segura de tenir aigua pel consum d'una casa i pel bestiar. En llocs de muntanya, en pobles sobre la roca com és el cas de Mura, no és freqüent trobar cases amb pous. I menys picats a la roca. I encara és més insòlit quan la riera i les fonts no eren gaire lluny.

CISTERNA

Construcció, normalment adossada a un mas, per emmagatzemar aigua. L'aigua es recollia de la teulada i pels baixants es feia entrar a la cisterna. La primera aigua d'una xafegada d'estiu es rebutjava, ja que portava pols i brutícia. Quan era neta es deixava entrar a la cisterna. Una manera de mantenir potable l'aigua era picant-la amb un bastó i tirant-hi calç viva.
En una cisterna no hi neix l'aigua.

VIVER

Un dels primers elements per emmagatzemar aigua són els vivers o basses. A Mura, les petites basses que s'omplen de la font més propera o perquè hi neix aigua dins mateix, se'n diuen vivers. Un cop plens, servien per regar uns quants horts. Regava el que tenia l'aigua més a prop, si no s'havia establert un torn per regar.

SAFAREIG

En alguns vivers o basses - a Mura molt rarament ja que les dones rentaven a la riera que abans no s'eixugava gairebé mai - s'aprofitava una paret per posar-hi les lloses inclinades cap endins per poder-hi rentar la roba. A la bassa de la sínia de la Serra es pot veure el safareig, també és de destacar que està revestit de rajoles envernissades, senyal del valor que tenia l'aigua.

REC

Un dels principals recursos que s'utilitzava per dur l'aigua on calia era conduir-la per un rec. Fos per regar a tesa un hort o per omplir una bassa per tenir-ne per quan se'n necessitava. Arreu de les valls del nostre país hi ha recs que porten l'aigua d'un lloc a un altre. Per exemple, cal un rec per dur l'aigua d'una font en un lloc penjat i ombrívol cap a una plana fèrtil i assolellada. Els principals recursos per omplir els recs són les rieres i rius.

RESCLOSA

Per apartar una mica d'aigua d'una riera cal construir una resclosa, ni que sigui d'un pam d'alçada. La resclosa permet agafar l'aigua, i dur-la al rec. I el rec sense perdre gaire alçada la duu cap a les planes més generoses al costat de la riera mentre la riera s'enfonsa per la vall tot seguint el seu curs. Una manera pràctica d'aconseguir dur l'aigua al rec és aixecant la resclosa. Hi ha rescloses altes, de metres, altres només d'un parell de filades de pedra, el just per dur l'aigua cap a la primera feixa al costat de la riera i d'allà amb poc pendent poder regar altres feixes de més avall. Cal, però, que fem una constatació:les rescloses no serveixen per emmagatzemar aigua. Les rescloses només aixequen el nivell de l'aigua, normalment per endur-se-la del riu amb un rec. Fixeu-vos que no es buiden per baix (com ho fan els embassaments del Pirineu avui dia), sinó que l'aigua surt per una banda del capdamunt de la paret. Si fossin per guardar l'aigua, es buidarien per baix.

MOLINS

També hi havia les rescloses molineres i els recs moliners. L'aigua que duien aquests recs no servia per regar - encara que moltes vegades també s'hi regava - sinó que menaven l'aigua cap a la bassa del molí. Un cop plena la bassa, s'obria el tap o bonó i l'aigua per la força del salt picava amb el rodet que el feia girar i amb la seva empenta arrossegava una de les moles del molí.
Els romans ja tenien molins fariners per moldre els cereals. Però en aquest sector de país és molt interessant la documentació que tenim de l'autorització reial de construir el Molí del Mig, per antiga i perquè actuà a manera patent per construir-ne d'altres en els termes propers i en llocs ben allunyats de la geografia de Catalunya, us recomanem que visiteu el Molí del Mig, a Mura, on us donaran tot detall d'aquest fet.
Al Molí del Mig, també és interessant de veure com s'aprofita el mecanisme no només per moldre el gra. Mitjançant un dispositiu de politges, eixos i cintes la força de l'aigua servia per moure un trull (molí d'oli) i més modernament (s. XX) per fer llum i moure una primitiva màquina de rentar roba.
Les necessitats de fer anar el molí sovint passaven per davant del que avui acceptem majoritàriament el respecte del cabal ecològic dels cursos d'aigua. S'esdevenia que l'aigua es desembassava del primer molí que es posava a moldre i la resclosa del segon ja l'esperava per omplir la bassa i així poder moldre. És a dir, l'aigua més que córrer per la riera, anava fins la següent resclosa i pel rec cap a la bassa.
Al Molí del Mig, per exemple, una bassa plena servia per dues mòltes. A cada mòlta es molien uns 200 kg. de gra.
XUPET
A les vinyes i sequers de les nostres contrades, malgrat que no s'hi regava, era necessari tenir-hi una mica d'aigua a prop. Fos per posar en remull els mànecs de les eines, i sobretot per poder fer els caldos per ruixar, per preparar el sulfat de coure, etc. S'aprofitava una mica de regalim d'aigua, i es recollia en una petita construcció: el xupet. O bé, s'aprofitava la que corria per rases i camins, i quan l'aigua corria més neta després d'haver fet el primer ruixat fort, es decantava cap al xupet per evitar que portés massa sediments.
SÍNIA DE ROSARI
Aquest va ser un invent del segle XVIII que va optimitzar de llarg les antiquíssimes sínies de catúfols. Les primeres sínies, que en aquest territori segurament no s'arribà a construir-ne cap, eren aquelles que a tots ens venen a la memòria d'entrada: una roda de fusta, de més o menys dimensions, que tenia una mena de gerra de ceràmica - els catúfols - que al girar la roda s'omplien en un rec o bassa que tenien a sota i que a l'elevar-se i capgirar-se es buidaven en una canal que duia l'aigua a un rec o bassa a un nivell superior. Aquestes sínies giraven per la pròpia corrent de l'aigua - si estaven en un riu, per exemple - o bé giraven per la força animal.
Però les sínies que veurem entre Mura, Talamanca i Rocafort són les sínies de rosari. Aquestes sínies incorporen una tecnologia que abans del segle XVIII era molt cara i en molts llocs inestable: els tubs de ferro i les rodes de pinyons. Primer que tot calia tenir aigua a prop de la superfície. Es col·locava un tub dins l'aigua. Llavors es feia passar una cadena pel seu interior que tenia agafats un seguit de taps de goma que just passaven pel seu interior. Amb la força d'una bèstia, una mula normalment, es feia girar una roda dentada que arrossegava amunt la cadena. Cada vegada que un tap entrava per baix dins el tub, feia pujar l'aigua que hi havia entrat. I vessava per la part superior del tub, es recollia en un safareiget i per una canal es feia anar cap a una bassa situada en un nivell superior. La part inferior del tub, submergida a l'aigua, era més obert, com una campana per encarar els taps de goma cap dins el tub.
AQÜEDUCTE DE LA SÍNIA DE LA SERRA
És digne de destacar el seguit d'arcades que duien l'aigua de la sínia de la Serra a la bassa, i convertir així una planeta de sequer de poc més de 500 metres quadrats en regadiu. També la sínia de l'Hort de can Prat, tenia arcades.
A Mura fins abans de l'aiguat del 1962 n'hi havia dos, un d'una arcada i l'altre de dues. Un era situat darrere el Llobet, on hi duia l'aigua de la Blanquera, l'altre a l'alçada del molí del Faure, que passava l'aigua del seu rec als horts que hi havia on ara hi ha el camp de futbol.
Font d'informació: Centre Excursionista de Mura.

dimecres, 21 de novembre del 2007

DOLMEN DEL PLA DE TRULLÀS


El monument megalític, anomenat, dolmen del pla de Trullàs, està dins el terme de Monistrol de Calders, a l'extrem SW del Moianès, situat estructuralment en una posició dominant respecte l'entorn. Abans que fos afectat pels incendis de l'estiu del 2.003, era envoltat per pins i sotabosc. Per la recuperació del dolmen s'efectuà una adequació de tot l'entorn.
La seva alçada sobre el nivell del mar és de 716 m. i les seves coordenades N 41º 44.693' E 002º 02.082'.
L'excavació es va fer a principis de 2.003 amb la voluntat d'incloure'l dins una ruta turístico-cultural. La primera aproximació científica es produí l'any 1.920, amb l'excavació del Centre Excursionista de Vic.
Es tracta d'un dolmen de cambra simple, diferenciat d'estructures megalítiques més complexes, amb una caixa de planta rectangular i amb grans lloses falcades a terra, amb una altra a sobre com a coberta de la cambra sepulcral, el lloc d'enterrament. Al voltant de la cambra hi havia un túmul de terres i pedra de planta circular.
L'excavació va afectar les restes del túmul que l'envoltava i l'interior de la cambra. Es coneixen detalls que indiquen que l'accés a l'interior era per una llosa que s'extreia en el moment de la sepultura. Es pot situar entre el Calcolític i el Bronze inicial ( III-II mil·lenni a.C. ) El dolmen del pla de Trullàs es troba a la part central i més alta del altiplà que porta aquest nom i s'hi pot accedir pel camí que surt de la Urbanització del Solà.



dimarts, 20 de novembre del 2007

MURA, CAPITAL DE LES VALLS DEL MONTCAU

CENTRE DEL POBLE

VISTA GENERAL

EL PUIG GILI
RAVAL DE SANT ANTONI DE MURA
CA'L BONET
PAISATJE NEVAT
CARRER DE SANT ANTONI
BOIRINA
HORTA NEVADA
EL REBOST
CAN LLOBET
CARRER DE SANT ANTONI
CARRERS DE SANT ANTONI I LA TOSCA
TIMPÀ DE L'ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ
ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ
RIERA DE NESPRES
AJUNTAMENT
CA'L BIEL
CA L'ANTONIA

PLAÇA D'ÀNGEL GUIMERÀ
ERMITA DE SANT ANTONI
FONT DE L'ERA
FONT DEL XASQUET
FONT DEL RECTOR
FONT DE L'ESCOLÀ
FONT DEL CARNER
GORG DEL PARE
RAVAL DE SANT ANTONI DE MURA
ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ
AJUNTAMENT
RIERA DE NESPRES

FONT DE L'ERA
CARRETERA DE ROCAFORT
HORTA DE MURA
CENTRE D'INTERPRETACIÓ DE LES VALLS DEL MONTCAU
TARDOR
CANTACORBS I EL MONTCAU
TARDOR
SALT DE LA GUILLOTERA
VINYA
OLIVERA

RIERA DE NESPRES
LA CREU DE LA VILA


RIERA DE NESPRES

La primera notícia que es té de la seva existència data de l'any 978. Prop de l'església de Sant Martí, ja documentada l'any 1088 van començar a aixecar-se les primeres cases d'aquest pintoresc poble que fins i tot avui dia conserva tot el seu encant medieval.
Històricament, el treball en el camp era la principal dedicació de la seva gent; especial importància va tenir el conreu del raïm, que des del segle XVIII va desplaçar les formes més tradicionals d'agricultura. Aquesta era una feina especialment àrdua donada les característiques muntanyoses del terreny, resoltes parcialment mitjançant la construcció de tines al peu de les vinyes, les quals s'utilitzaven per a l'emmagatzematge del most i el raïm. Ja entrat el segle XIX, la fil·loxera va condicionar el conreu i va tenir com a conseqüència un important descens de la població.
Una altre tasca important, fins mitjan segle XX, va ser l'elaboració de carbó vegetal, fins el moment que l'energia elèctrica va determinar la seva desaparició.
Des d'aleshores, la seva gent es van dedicar a una altra classe de treballs d'acord amb els nous temps. Així, es va instal·lar una fàbrica tèxtil a començaments del segle XX, la qual va estar en funcionament fins l'any 1.964. Lògicament, el tancament d'aquesta, va tenir importants conseqüències socioeconòmiques en la vida del poble, determinant l'emigració de la població cap a les ciutats industrials o cap a poblacions veïnes. Des d'aleshores, la fisonomia de Mura s'ha anat transformant fins convertir-se en un poble amb gran nombre de segones residències, posant les bases per una tradició turistica en potència.
Precisament, envers els nous treballs i ingressos reportats del turisme, va ésser molt rellevant la creació del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac, l'any 1.972. Des d'aleshores va augmentar el nombre de turistes i visitants. A ningú se li escapa que, com succeeix en molts altres Municipis de Catalunya, el turisme podria garantir el futur del poble que avui dia és. Actualment Mura té 220 habitants, l'extensió de les terres del municipi és de 53,3 quilòmetres quadrats. Fins fa pocs anys, les seves terres arribavent als rius Ripoll i Llobregat. Darrerament, les que termenejavent amb el Pont de Vilomara, indret on hi ha la urbanització del Marquet, foren donades al Pont de Vilomara i Rocafort. És un poble molt bonic, estudi de pintors i artistes concorregut per molts excursionistes. Conserva, encara ara, la fesonomia de sempre.
L'església romànica de Sant Martí de Mura, del segle X, és una maravella, val la pena de perdre's una bona estona pels seus carrers.