dissabte, 5 de gener del 2008

LES TINES DE LES BALMES ROGES I DEL COMPANYÓ

TINES DE LES BALMES ROGES


TINA DEL COMPANYÓ



TINES DEL CAMÍ DE COMPANYÓ

A les Balmes Roges N 41º 41.585' E 1º 54.990' hi ha dos grups edificats, com si talment fossin dos habitacles, i separats exactament per quaranta-dos metres. La primera d'aquestes construccions, sempre a l'interior de la balma, la formen dues tines, una barraca que les uneix i una construcció rectangular enforma de casa.
La primera d'aquestes tines té una fondària de dos metres quaranta centímetres i un diàmetre de dos metres i vuit centímetres. L'altra només té un metre i noranta-dos centímetres de diàmetre i dos metres de fondària. Queden separades per la barraca, que fa dos metres i trenta-tres centímetres. A l'interior d'aquesta barraca podem veure els brocs de sortida de vi, un a cada costat. La barraca té la coberta plana, que serveix com a plataforma que uneix les dues tines a l'altura del punt de càrrega del raïm.
L'altura total de la primera tina, des de terra fins a tocar la roca de la balma, és de quatre metres i vint centímetres, i la de la segona és com la de la barraca-habitacle que hem esmentat, tres metres i setanta-set centímetres.
Al costat dret, a la part alta, a la filada de tancament del mur amb la roca de la balma, hem observat l'existència de vuit rajoles envernissades de les emprades en la construcció dels interiors de les tines, que ajuden a fer que el tancament del mur amb la roca sigui quasi perfecte.
Aquestes dues tines circulars són fetes amb pedra morterada i amb calç, i en el cas present la teulada o coberta de la tina és la mateixa roca de la balma. Tota l'obra és cuidada i els brocs de sortida del vi queden protegits per un marc fet de pedra carejada.
A 42 metres d'aquesta balma trobem la segona construcció, la qual, aprofitant l'amplada de la balma, molt més important que l'anterior perquè té una mitjana de llum d'uns cinc metres i una llargada de vint-i-quatre metres i vint centímetres, ha pogut serviren el decurs dels anys com a refugi de ramats. Les menjadores i els tancaments de totes les obertures així ens ho demostren.
La tina circular té un diàmetre de dos metres, està molt ben conservada i el broc de sortida del vi queda situat a l'interior d'una edificació quasi quadrada existent al costat esquerre de la tina. Tota aquesta balma queda tancada per un doble mur, suposem que fet en diferents èpoques i que tancava totalment el recinte. Li manca la porta de fusta.
La tina del Companyó N 41º 41.261' E 1º 55.553', situada en un turonet, antigament tenia el camí d'entrada, quasi ja esborrat, a l'esquerra de la tina, si ens situem mirant al nord. La tina del Companyó és una construcció rectangular amb cantonada arrodonida.
Té el broc de descàrrega del vi de cara a una gran esplanada. Creiem que antigament aquest broc de sortida del vi estava protegit per una porta de fusta inexistent en l'actualitat. La tina té una amplada de dos metres i vuitanta centímetres i una fondària de dos metres i quaranta centímetres. Els rajols envernissats, de 40 cm x 40 cm, són plans d'una cara i amb un punt de curvatura per l'altra; això fa que la col·locació d'aquestes peces formin una perfecta circumferència. Les restes de la coberta, com una mostra de la vegetació del seu entorn, han caigut i hanarrelat a l'interior de la tina.
Les tines del camí de Companyó són un altre grup de dues tines en molt mal estat de conservació es troba al camí que va a la tina del Companyó, en direcció a la placeta de les Bruixes. Són dues tines construïdes amb murs de pedra seca i morter de calç, de forma circular i que tenen entrada pel mateix camí forestal que ens hi ha portat. Actualment cap de les dues tines té coberta; han desaparegut totalment. El conjunt està molt malmés i la vegetació boscana fins i tot ha arribat a l'interior de les tines.
En la major part de les tines, un cop acabada l'última fila de rajols envernissats del dipòsit acostuma a haver-n'hi una altra amb un diàmetre un xic superior, aproximadament d'uns vint centímetres i fa que en el moment de posar-hi els raïms no toquin directament les parets de pedra seca. El sistema d'aquestes construccions és repetit en quasi totes les tines.
De la barraca que acompanya les tines ja no en queda res, a la part dels murs, a l'interior, si les cerquem amb deteniment, hi trobarem les dues pedres amb els corresponents brocs per a la sortida del vi. La vegetació ha treballat de valent i tot l'interior de la barraca és cobert de plantes pròpies d'aquell indret.






dissabte, 29 de desembre del 2007

LA SAUVA NEGRA I EL MONESTIR DE SANTA MARIA SAVALL











La Sauva Negra és un petit espai natural (67,35 ha) protegit dins del Pla d'Espais d'Interès Natural. Aquest paratge es molt desconegut i atresora un dels boscos més diversos i atractius de les comarques barcelonines. Faigs, roures, pi roig, blades, aurons, moixeres i avellaners, són només un tast de la gran diversitat d'arbres caducifolis, que donen color a la tardor en aquesta fondalada. Dins d'ella hi trobarem la font sulfurosa de Sauva Negra N 41º 47.006' E 2º 11.148' 872 m. d'altitud.
Molt a prop d'aquest indret, es troben les ruïnes del monestir de Santa Maria Savall N 41º 47.290' E 2º 11.639' 829 m. d'altitud. Aquest monestir dedicat a Santa Maria, data del segle XIII i va servir per allotjar per un curt període de temps, una comunitat de donades. Aquesta comunitat es troba documentada des de l'any 898. En front de les ruïnes, es troba la llacuna de Santa Maria.









dilluns, 24 de desembre del 2007

MURA AHIR I AVUI EN EL SEU BON RECER





















































































































































El municipi de Mura, de 53,39 quilòmetres quadrats, és a recer de les serres del Montcau i del massís de la Mata, que és part de la serra de l'Obac i s'allargassa en una ondulació constant de serres i valls fins al mateix Llobregat. El terme, a causa de la seva forma allargassada, per l'apèndix de Santa Creu de Palou i l'antiga quadra de Matadars, té una posició tan estratègica que limita amb onze municipis: al N amb Talamanca i Monistrol de Calders, a l'E amb Granera (Vallès Oriental) i Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental), al S amb els municipis també vallesans de Matadepera, Terrassa, Vacarisses i Rellinars i a l'W amb els termes bagencs de Sant Vicenç de Castellet, Manresa i el Pont de Vilomara i Rocafort.
El terme és format per un seguit de carenes i fondalades per on s'escorren multitud de torrents, que es concentren en tres rieres notables, totes elles tributàries del Llobregat. Les aigües del sector llevantí van a parar a la riera de Talamanca, les del sector central a la riera de Mura o de Nespres, que neix al coll d'Estenalles i rega la població i les seves hortes, i les del sector S van a la riera de Santa Creu. Aquestes rieres, en especial la de Mura, s'alimenten de moltes fonts, afavorides per la serralada del sector S del terme i per la seva disposició geològica, formada per bancs inclinats en direcció N-W a partir dels massissos del Montcau i de la Mata. Són notables les fonts dels Caus, dels Tolls, Llossades, del Rector, de l'Era, del Cellerot, de Cervera, del Formatget, Blanquera, de la Coma, Mascarossa, d'en Biel, d'en Jepet, d'en Feliu, dels Belitrons, etc.
Les serralades principals de Mura, totes en direcció S-N o S-W, són la serra de Rafardes, la de la Vall, la de la Mata, la de l'Espluga, i la dels Ermitanets, i entremig hi ha puigs sobresortints i valls amagades. Les altituds són més pronunciades al sector del Montcau (1.053 m) i a l'inici de les carenes o serres de la Mata i de l'Espluga, amb altituds situades entre els 930 m i els 924 m i van disminuint a mesura que avancen vers el N o vers el Llobregat; a l'indret de Matadars l'altitud és de 200 m i la serra dels Ermitanets oscil·la entre els 610 m i els 420 m.
El terme comprèn, a més del poble de Mura, cap administratiu, el Raval de Mura, nucli proper a Mura a uns 200 m en direcció a ponent, i les urbanitzacions de les Escomes, el Mas de la roca, el Peric, i el Marquet Paradís, la qual depèn administrativament del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort des del 1.993.
Per l'extrem de llevant passa la carretera local de Sabadell a Prats de Lluçanès, que del Collet dels Tres Senyors al de Lligabosses fa un recorregut de tres quilòmetres i mig per dins el terme de Mura; per l'extrem de ponent passa, al llarg d'un quilòmetre escàs arran del Llobregat, la carretera local de Manresa a Sant Vicenç de Castellet, pel Pont de Vilomara. L'eix vial del terme és la carretera local de Terrassa a Talamanca i Navarcles, que entra en el municipi de Mura pel pintoresc coll d'Estenalles, entre el massís del Montcau i les penyes de la Falconera, i que al quilòmetre 21 té un brancal a l'esquerra, de 4 quilòmetres escassos, que porta fins al poble. De Mura surt també una pista asfaltada que va cap al Raval i seguint el curs de la riera de Mura permet d'arribar al poblet de Rocafort.

diumenge, 16 de desembre del 2007

MURA, QÜESTIÓ DE DETALL






Mura com cada any, celebra les seves festes nadalenques amb la tradició de la "Nostra Mostra". Aquest any i gràcies a les persones voluntaries, desinteresades i de bon cor del nostre poble, ha estat posible la visita de més de 35 Pare Noëls. Tot un éxit. Faig menció i dono les gràcies al Molt Il·lustre Ajuntament de Mura. Sense la seva ajuda, no hagués estat posible, aquesta visita tan esperada en benefici nostre, així com de les persones amigues, que ens visiten durant tot l'any.

Des d'aquí aprofito l'avinantessa, per desitjar-vos molta salut, properitat i un molt bon Nadal, a tots els qui estimeu i feu posible el nostre poble.


Joan Escoda i Prats.







UN TOMB PELS CINGLES DEL BERTÍ

SANTA MAGDALENA DE VILARESTAU

EL CERDÀ DE LA GARGA


SANT MIQUEL SESPERXES

EL CLASCAR

SANT PERE DE BERTÍ


Santa Magdalena de Vilarestau, N 41º 46.534' E 002º 13.934' fou sufragània de l'església de Santa Coloma de Centelles, situada en l'altiplà de la Garga, terme municipal de Centelles (Osona). Avui sols en queden unes poques restes d'aquesta ermita. L'absis era quadrat y els carreus rústics.
El Cerdà de la Garga, N 41º 46.305' E 002º 13.784' casa natal de l'enginyer, arquitecte, urbanista, etc. Ildefons Cerdà i Sunyer (Centelles, 23 de desembre de 1.815 - Caldas de Besaya, Santander, 21 d'agost de 1.876) conegut entre d'altres per la reforma urbanística de la Barcelona del segle XIX, reforma coneguda com a Pla Cerdà i que donarà com a resultat l'actual districte de l'Eixample barceloní.
Sant Martí Sesperxes, N 41º 44.749 E 002º 13.423 situada a la pista forestal que uneix la carretera de Centelles amb Sant Feliu de Codines. L'església era coneguda originalment com a Perticis, és esmentada ja al 1.154 i fou des dels seus inicis sufragània de la parròquia de Sant Martí de Centelles, reedificada a voltants de l'any 1.738 la nau es amb voltes i la cúpula d'obra cuita, el presbiteri es de forma rectangular amb una capella per banda. Es troba situada al Pla de Sant Miquel. En el seu interior hi ha una interessant col·lecció de fòssils i elements arqueològics que daten del Neolític.
El Clascar o també anomenat el Castell de Bertí, N 41º 42.899' E 002º 13.717' antiga domus o casa forta, hi ha existència documental de l'any 987. Al segle XIV s'esmenta un tal Guillem de Clascar sota el domini dels nobles Centelles. Al segle XVI se l'identifica com a domus i fou propietat dels senyors de Bell-lloc. A començaments del segle XX en un castell de fantasia d'estil neogòtic amb finestres germinades d'arc trevolat i una gran torre de planta circular. A la part de darrera es troba una capella de planta circular que estava dedicada a Sant Crist. Actualment es troba en una situació de conservació, més que lamentable.
L'església romànica de Sant Pere de Bertí N 41º 43.221' E 002º 13.790' pertany al bisbat de Vic, ja se'n té constància escrita a l'any 1.031 a on sé l'anomena Bertino. Sembla ser que el temple actual fou edificat al segle XIII i que va ser refet de nou a l'any 1.437. La planta es d'una sola nau amb coberta de vol apuntada feta de pedres de cantell i absis carrat, posteriorment s'hi van afegir dues capelles laterals, el campanar és de cadireta de dos ulls i l'accés interior, la porta d'accés és adovellada. A l'any 1.659 va ser reconstruïda, el campanar transformat tal i com es veu avui dia, ampliant els dos arcs amb l'edificació, sobre la volta de l'església, de tres parets amb arcs, formant un únic campanar comunidor










dijous, 6 de desembre del 2007

MONESTIR DE SANT MIQUEL DEL FAI

MONESTIR

TRAVERTINS

CASCADA DEL ROSSINYOL


LA VALL DEL TENES

LLAC DE LA RIERA DEL TENES

ANTIGA CENTRAL HIDROELÈCTRICA

Dintre la demarcació de Riells del Fai, es troba el famós monestir de Sant Miquel del Fai, construït en una elevada cornisa de la cinglera o fall que li ha donat el nom, sota una balma per sobre de la qual es despenya amb una cascada espectacular el Rossinyol. A l'angle de la cornisa del Fai hi ha la gran cascada, de la riera de Tenes, que s'aboca per un fall o caiguda de prop de tres-cents metres, en tres salts graonats. Per sota del primer passa el camí o cornisa, ocupat pel monestir i un recorregut turístic de prop de dos quilòmetres, vorejat de fonts, coves i corrents d'aigua, que acaba en la capella romànica de Sant Martí del Fai, antiga parròquia dels masos i terres de súbdits del monestir.
L'indret del Fai, amplament descrit i dibuixat per antics viatgers de Catalunya, com F. de Zamora o Alexandre de Laborde, i cantat per poetes de l'època romàntica com F. Camprodon o Víctor Balaguer, és un lloc eminentment turístic.
Es comunica per una carretera asfaltada amb Sant Feliu de Codines, i per una bona pista amb la carretera de Centelles a Sant Feliu. Un petit corriol que marradeja entre feixes abans plantades de vinya hi puja des de Riells del Fai.
La balma que cobricela l'església troglodítica de Sant Miquel i el gran mur de pedra que hi és adossat formen el límit entre el municipi de Bigues i Riells i el de Sant Quirze Safaja, i marcava tradicionalment la frontera entre els bisbats i els antics comtats de Barcelona i d'Osona.
Ara, des del 1.957, el lloc del Fai amb la parròquia de Riells és del bisbat de Vic.
Les esglésies del Fai, Sant Martí i Sant Genís i Sant Feliu, són citades des del 878 com a dependents de Sant Cugat del Vallès; aquesta dependència es va perdre pràcticament a l'inici del segle XI, quan l'església de Sant Martí i Sant Genís va passar a propietat del monestir de Sant Miquel i la de Sant Feliu de Codines va adquirir la plena potestat parroquial.
El monestir de Sant Miquel fou fundat per Gombau de Besora, senyor del castell de Montbui, a partir del 997, i el mateix fundador el 1.042 el va unir en qualitat de priorat a Sant Víctor de Marsella. Fou un petit priorat que tenia una comunitat de tres o quatre monjos i un parell de sacerdots beneficiats, que va ser molt temps un centre viu de devoció popular i va acumular un notable patrimoni, però que va decaure molt a partir de mitjan segle XIV. Fou secularitzat el 1.567 i unit a l'ardiaconat menor de Girona, que curà de mantenir-ne la vida i el culte a través d'una família d'arrendataris i un o dos sacerdots beneficiats. Va passar a propietat privada amb la desamortització.
De l'època monàstica li resta l'església, amb la façana romànica i el presbiteri refet en època gòtica, i un gran casal gòtic, el priorat, ara convertit en restaurant i hotel. Alguns sarcòfags, antigues làpides, una creu romànica d'orfebreria, ara a la col·lecció Pérez Rosales del Maricel de Sitges, i alguns altres paraments donen idea de la riquesa que abans havia tingut el monestir.
De la capella de Sant Martí, ara sense culte, refeta en època romànica tardana (final del segle XII), procedeixen unes pintures murals gòtico-romàniques, ara en una col·lecció privada de Barcelona.
El Fai és un lloc atraient per la seva bellesa natural i abundància d'aigua, molt visitat pel turisme interior i ha estat restaurat el 1.991.