EFECTES DEL VENDAVAL A MURA 24/01/2009

Aquesta matinada s'ha produït un esllavissament d'una gran roca sobre la carretera que uneix Mura amb Rocafort, 400 m. N 41º 42.824 E 1º 56.146

El motiu: les grans ratxes de vent que s'han succeït durant aquesta matinada en aquesta contrada.

Menys mal, que no s'han tingut que lamentar desgracies personals, ja que si en el moment del seu esllavissament, hagués passat un vehicle per la carretera, hagués estat una veritable tragèdia.

En aquests moments d'escriure la noticia, encara es troba tallada la carretera.

Com podeu veure, en lloc de ser "Tres pobles de mala mort", som "Tres pobles de bona sort".

REQUIEM PER SANT ANDREU DE CALDERS O BELLVEÍ

REQUIEM AETERNAM DONA EIS, DOMINE, ET LUX PERPETUA LUCEAT EIS.
Que en català vol dir: El repòs etern dóna’ls, Senyor, i que la llum perpètua els il·lumini.
Ni la Diputació de Barcelona, ni l’Ajuntament de Calders (Bages), ni tant sols qualsevol entitat seriosa, fan esment d’una de les esglésies com és, SANT ANDREU DE CALDERS o de BELLVEÍ, que coneguda des de la fi del segle XI, i que s’abandonà l’any 1.936, fou sufragrània de la parròquia de Sant Vicenç de Calders.

No esmentar el seu origen, ni tant sols la seva ubicació, m’ha portat a donar-vos la seva localització: 376 mts. N 41º 46.136 E 1º 59.382
Val la pena, fer-hi una visita.

LA BATALLA DE TALAMANCA DE 1714

Tot just un mes abans del 11 de setembre de 1714, Catalunya va guanyar la seva última batalla. L'última abans de la capitulació de Barcelona, la fi de la guerra de Successió i la conversió d'aquesta data en històrica i Diada catalana. Aquesta última victòria es va donar a Talamanca (Bages), després de l'intent de les tropes catalanes d’arrabassar a les borbòniques la masia de la Mussarra, habilitada com polvorí.

Els miquelets i el sometent catalans arribaven des de Cardona i pretenien trencar les línies de Felip V i acostar-se a Barcelona. L'atac a Talamanca es va produir el 13 d'agost. Van combatre uns 3.000 homes per bàndol, armats amb fusells i pistoles, en unes vessants muntanyenques en les quals van quedar centenars de bales de diferents calibres, ganivets (varis d'ells de la manufactura de Solsona), sivelles, creus... Un grup d'arqueòlegs de la Universitat de Barcelona (UB) ha reconstruït la batalla i treballa en un projecte per a convertir el lloc en una seu de museu a l'aire lliure, on s'expliqui aquell episodi i també el que passaria un mes després.

Al final d'aquest mes es presentarà una proposta al vice-president del Govern, Josep Lluís Carod-Rovira, a la recerca de suport per a crear aquesta zona lúdica i cultural. Sobre aquest episodi també està prop de publicar-se un llibre, obra del professor d'Història Moderna i Contemporània de la UAB Francesc Serra i del catedràtic de Llengua Catalana Gustau Erill. Una desena d'arqueòlegs ha treballat durant diverses setmanes buscant amb detectors de metall les restes d'aquella batalla. Cada peça ha estat situada, amb localizadors GPS, sobre mapes en relleu; amb anàlisis balístiques s'han estudiat les seves trajectòries. I amb totes aquestes dades s'han pogut recompondre les trajectòries d'ambdós bàndols.

Els investigadors, del grup de treball Didpatri de la UB i dirigits pel catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials Francesc Xavier Hernández, no anaven a cegues: el coronel Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal, cap de la columna catalana-que baixava des de Cardona-, va fer una descripció completa del camp de batalla, en una carta que va dirigir al Consell de Cent, per aquelles dates assetjat pels borbònics a Barcelona.

Poal es va situar en el castell de Talamanca i des d'allí veia moviments i repleguis i els va relatar per escrit. La facilitat per a situar la batalla, la concentració dels combats en una superfície relativament petita-uns 6 km-, la possibilitat de convertir l'excavació en un museu a l'aire lliure a l'estil del que en EUA existeix entorn de la batalla de Little Horn (entre el general Custer i Toro Sentado) i el seu simbolisme-una victòria sobre els borbònics-són els factors que van decidir als investigadors a treballar a Talamanca. És l'única batalla que a Catalunya s'ha excavat sencera.

La de 1714 és una guerra més mitificada que estudiada, valora el professor Joan Santacana, de l'equip Didpatri. Succeeix que la història militar està proscrita, hi ha un clixé absurd, afegeix Hernández. I tenim una política molt poc decidida d'investigar el passat i treure rendiment, critica. Salvant les distàncies, batalles històriques com la de Normandía suposen avui una constant font d'ingressos per a la zona.

La reconstrucció de la batalla explica que les tropes de Poal van començar el seu atac des de la riera de Talamanca i poc més amunt van topar amb la infanteria i els dracs borbònics, distribuïts per les estribacions de la serra de Sant Llorenç del Munt.

Poal volia trencar el cordó del Vallès i atacar Barcelona. Els va envestir àdhuc sabent que el lloc era molt difícil, però tenia molts homes, i amb experiència, i tenia la confiança per a fer-lo, contextualitza el catedràtic. Va ser una bogeria per part de Poal?.

La història sempre ha dit que Catalunya va tenir una actitud suïcida, que era impossible que guanyés, que estava sola contra tot el món després de la traïció d'Anglaterra, però les dades diuen que els esforços francesos van ser decisius per a la victòria final de Felip V .

Les tropes de Poal estaven integrades per catalans i un petit cos de húsars hongaresos, que havien decidit romandre en la guerra malgrat la retirada dels austríacs, mesos abans. Entre els seus comandaments estaven Armengol Amill, Pere Bricfeus o Francesc Busquets i Mitjans.

Tots els borbònics, pel seu costat, eren castellans i estaven a les ordres de José Carrillo de Barnús, comte de Montemar; la meitat pertanyia a cavalleria, segons les cròniques, i les forces poalistas van tractar d'envoltar-los ascendint cap a la Mussarra-una masia que encara existeix-per altre flanc. Així ho testifiquen diferents bales trobades pels arqueòlegs. Algunes d'elles són de les quals usaven els anglesos, que en els primers anys de la guerra van estar al costat de les tropes catalanes.

Algunes bales semblen ésser-és una hipòtesi-ploms dels quals llavors s'usaven en les cortines. La tropa de Montemar, una mica perduda en aquelles muntanyes desconegudes, es va veure obligada a la retirada, en unes escaramusses que van durar fins a l'endemà. Els de Poal els van perseguir fins a prop de Terrassa. I aquí es va detenir el seu atac. Va ser una batalla en tota regla, no una acció guerrillera com s'havia suposat de vegades, valora Hernández.

No s'han trobat cadàvers ni armes, però és lògic perquè ambdues coses es recollien després de les batalles; en el cementiri de Talamanca existeix una fossa comuna, amb morts probablement d'aquells dies. En la seva carta al Consell de Cent, Poal xifrava les víctimes en vuit-centes, encara que altres fonts les rebaixen a cent.

Les vides de Poal i Montemar van tornar a creuar-se poc després. Després de la capitulació de Barcelona el 11 de setembre, el germà de Poal, Manuel Desvalls, hagué de rendir el castell de Cardona, un dels grans bastions catalans, i ho va fer en condicions avantatjoses; tant, que Felip V les va anul·lar gairebé immediatament. Però no tan de pressa com per a impedir que els dos Desvalls arribessin fins a Mataró i s'embarquessin rumb a Gènova. Antoni Desvalls va morir a Viena en 1724 .

Font: Ignacio Orovio

AQUÍ VA NÉIXER EL PRIMER FUTBOLÍ

Com no es tracta precisament d'un esport de masses --ni tan sols, en el sentit més estricte, d'un esport--, no hi haurà una multitud amatent a guardar un minut de silenci, ni en les tribunes es penjaran pancartes amb la imatge del mort, ni haurà homenatges en els ajuntaments, ni es pronunciaran discursos en el seu honor. De fet, la notícia ha passat desapercebuda. Ha mort l'inventor del futbolí i és poc probable que en els bars i en les tavernes es rendeixi tribut al pare del joc, per ventura perquè ningú s'havia parat a pensar que algú ho havia inventat, o perquè és una d'aquestes coses que per força havia d'estar aquí des de fa segles.

Alejandro Finisterre va morir el divendres 9 de Febrer de 2007 a Zamora als 87 anys, però en lloc d'escriure que acabava de morir l'inventor del futbolí, els diaris locals van destacar la mort de l'escriptor Alejandro Finisterre, del poeta Alejandro Finisterre o d'Alejandro Finisterre el marmessor de León Felipe. En alguns casos, l'assumpte es va despatxar com un "dada biogràfica curiosa".

Gallec transhumant, escriptor, editor i periodista, Finisterre va donar vida al seu invent més famós quan tenia solament 17 anys: la fama el va perseguir la resta de la seva vida a pesar que aviat va quedar clar, que no era la seva vocació dedicar-se a inventar coses, i en moltes entrevistes que va concedir i molts articles que es van escriure sobre ell es parlava de "Finisterre, famós a pesar seu per haver inventat el futbolí".

Era novembre de 1936 quan Finisterre --Campos Ramírez en el registre civil fins que va començar a dur per cognom el nom de la seva ciutat natal-- va quedar sepultat sota els enderrocs de Madrid durant un dels bombardejos franquistes de la guerra civil. Va Ser traslladat a l'hospital de la Colònia Puig de Montserrat i allí, un dia, es va despertar envoltat de mutilats. "Jo havia jugat al futbol, fins i tot vaig perdre una dent d'una puntada, però m'havia quedat coix i envejava als qui podien jugar. També m'agradava el tennis de taula. Vaig pensar: Per què no crear el futbol de taula?"

Al desembre d'aquest any, el jove Finisterre es va posar en contacte amb el seu amic Francisco Javier Altuna i li va donar les instruccions perquè construís el primer futbolí. Al començament de 1937 es va ocupar de registrar el seu invent, però unes setmanes més tard va haver d'emprendre la fugida pels Pirineus i les pluges torrencials que li van amargar la travessia, també van convertir el document en un pilot de papers sense valor. En realitat, eren dos documents: Finisterre havia aprofitat per a patentar un altre invent seu, el primer faristol accionat amb el peu, que havia ideat per a una pianista que li amoïnava.

La vida va haver de donar moltes voltes perquè l'inventor gallec pogués per fi explotar la seva creació. Va succeir a Guatemala i va succeir molts anys després, quan el Govern li va estendre una invitació formal perquè fabriqués futbolins en aquest país. "Els feien mans indígenes amb caoba de Santa Maria, finíssima, i els incorporàvem barres periscòpiques".

Al maig del 2004, poc abans que comencés la Eurocopa de Portugal, l'orquestra Tocá Rufar va interpretar a Porto el Concert per a bombos i futbolins en homenatge al poeta gallec Alejandro Finisterre. En l'orquestra havia 110 instruments i gairebé la meitat eren futbolins. Finisterre tenia 86 anys i li quedaven dos de vida, i el que havia fet als 17 seguia semblant-li alguna cosa tan llunyà com anecdòtic.

Descansi en pau.

TRETS A LA PLAÇA DE MURA

“.... y como la gente de esta tierra (Cataluña) es amiga de derramar sangre, no sienten sino lo que llega a la sangre...”
Fragment d’una carta enviada pel marquès de Lombay, virrei de Catalunya, a Carles V. Agost de 1539.




Durant els anys de violència que caracteritzaren el període de l’Antic Règim, bona part de la població de Catalunya estava dividida en bandositats enfrontades entre si. D’aquestes parcialitats en destaquen dues per la seva presència majoritària i l’arrelament popular: la dels nyerros i la dels cadells. En l’actualitat encara no es coneixen amb seguretat quines eren les finalitats i els interessos comuns que unien els membres d’aquests bàndols; però, a nivell local de cada poble o llogaret, i més encara de cada família, els objectius devien obeir a motius d’origen clànic, com ara les venjances, l’autodefensa, etc.
El cas exposarem succeí en el poble de Mura l’any 1.629, i, com podrem veure, els fets presenten amb tres centúries d’antelació certs paral·lelismes amb fenòmens de violència i situacions delictives gairebé cròniques d’altres països. Per això, utilitzant termes cinematogràfics, podem dir que els fets que relatarem presenten una escenografia més aviat pròpia del FarWest nord-americà i l’ambientació d’una apassionada vendetta entre membres de la màfia siciliana. Cal remarcar, però, que aquest no es tracta d’un cas aïllat, i que, a més, tal com es desprèn del comportament dels protagonistes i de les reaccions dels testimonis dels fets, tals situacions eren relativament freqüents entre els homes de l’època.
Tot i que desconeixem els motius reals que desencadenaren aquella situació, talment sembla que es tracta d’un ajust de comptes entre membres de dues faccions o bandositats establertes al sud del Bages, perquè, no tant sols implica personatges de Mura, aleshores una de les viles més importants de la zona, sinó també de Talamanca, Sant Vicenç de Castellet, Monistrol de Calders i Moià.


Situat en un paratge elevat, esquerp i solitari, el mas de la Mata, de Mura, que aleshores també es coneixia pel nom de la Mata de la Muntanya, era la casa més notable del terme. Així, a les darreries del segle XVI hi vivien, comptant els membres de la família i els treballadors del mas, vint-i-tres persones. Era, doncs, com molts altres masos semblants, un llogaret aïllat i autosuficient, on els recursos de subsistència, tan migrats en aquells anys, eren defensats a ultrança. Per altra banda, la inseguretat causada pels bandolers feia que els habitants d’aquest mas fossin proclius a l’autodefensa i a l’ús freqüent de les armes, de les quals sembla que no se’n desprenien mai quan viatjaven.
Per algunes noticies que s’han conservat, sembla que els fills de la Mata acostumaven a viatjar aquadrillats i armats amb pedrenyals, encara que només fos per assistir a les ballades que se celebraven a la plaça de Mura, com el fet succeí pel maig del 1.594; amb tot, aquesta actitud era tan usual entre els pagesos de l’època, que el batlle del poble, que aleshores era un membre de la família Puig de la Balma, no en va fer cas, tot i que, aleshores, el fet d’anar armat amb pedrenyals o amb dagues llargues era cosa prohibida per les autoritats virregnals.
Així, doncs, acostumats a veure i a patir els abusos dels bandolers que pul·lulaven pel Coll d’Estenalles, tan proper al seu mas, per on passava l’antic camí ral de Barcelona a Berga, els Mata havien esdevingut, a voltes, gent molt violenta. Així, l’any 1.607, Antoni Joan Mata apallissà brutalment Pau Ainer, pastor de Matarodona, per la incursió d’uns porcs en terres del seu mas.
Amb tot, els Mata, com moltes altres famílies pageses de l’època, podien arribar molt més lluny que una simple pallissa quan es tractava d’ajustar els comptes amb algú que s’enfrontava a ells.
Heu-ne ací un exemple.

Plaça de Mura, 25 de desembre de 1.629
Nadal era festa gran i assenyalada a tot el país. Una d’aquelles diades de descans i pau familiar, on també hi havia lloc per a la diversió. Per això, gairebé tot Mura, i molta altre gent dels termes veïns, havien acudit a les ballades que se celebraven a la plaça del poble, on els dansaires, evolucionant rítmicament al compàs de la música dels joglars, eren observats alegrement per grans i petits. La plaça de la sagrera de Mura era plena de gom a gom. La gent se saludava i els homes conversaven animadament, ja que gairebé tothom es coneixia. Entre la gernació hi havia Joan Gorsa, el moliner, Oleguer Vall, Jaume Torrella, que conversava amb Antoni Diner, Joan Santlleïr, en Serra i moltes altres cares conegudes.
Passat el migdia, en un extrem de la plaça, es féu audible un murmuri somort mig ofegat pel bullici de la gent i el so de la música. Havien fet cap a la plaça cinc homes aquadrillats, armats amb pedrenyals i amb cara de pocs amics. Eren Maties Mata, l’hereu del mas de la Mata, que portava dos pedrenyals penjats de la xarpa; en Francesc, el seu germà; Rafael Rossinyol, de Monistrol de Calders; Guillem Padró, de Sant Vicenç de Castellet, i un tal Jacint, de Moià, el qual era germà de Na Caterina, una jove que estava al servei de Na Mata la Vella.
El grup avançà entre la gent fins arribar a on es trobaven Antoni Oliveres, pagès de Mura i Fruitós Oller, de Talamanca. Sense dir un so mot, Maties Mata pujà dalt d’un pedrís de la plaça, i empunyant un pedrenyal, apuntà Antoni Oliveres, que de seguida prengué l’arma que portava i l’encarà contra en Mata. En uns instants, la brega que s’havia format va fer emmudir mitja plaça.
La situació esdevingué molt tensa, i n’Oliveres, en veure que eren cinc contra dos, començà a recular lentament amb l’arma a la mà i sense donar l’esquena als Mata. En arribar prop de la casa del Llobet, on també s’havia situat Fruitós Oller, el qual també era amenaçat pel grup dels Mata, Antoni Oliveres donà per acabat l’enfrontament, i tombant-se lentament, es posà a caminar carrer avall. En aquest punt, Francesc Mata, que es trobava prop d’Oliveres, li disparà un tret per l’esquena. Abatut pel fort impacte, l’home caigué estès al mig del carrer. Mentrestant, Fruitós Oller va fugir i corrents va entrar a refugiar-se dins el portal de la casa del Llobet. Però els seus moviments havien estat seguits per en Jacint, de la quadrilla dels Mata, el qual disparà furiosament una pedrenyalada contra el portal. Les bales de plom travessaren com si res la porta fent saltar estelles de fusta. A l’interior, un crit de dolor anuncià que hom havia estat tocat. Efectivament, al cap de poc, Fruitós Oller sortí del portal amb la cara plena de sang.
Mentre això succeïa, algú demanà l’extremunció per a Antoni Oliveres, que morí al mig del carrer i sense confessió al cap d’un quart d’hora de rebre el tret, sota la mirada del seu agressor, que carregava novament l’arma.

BANDOLERISME AL MASSÍS DE SANT LLORENÇ DEL MUNT

Encara que el fenomen del bandolerisme s’estengué gairebé arreu del Principat, hi hagué zones en les quals, per les seves particularitats geogràfiques, econòmiques o viàries, l’acció de les quadrilles era més freqüent. L’àrea de Sant Llorenç del Munt n’era una, ja que es tracta d’una zona abrupta, boscosa i plena d’abrics naturals, com ara coves i balmes, on era fàcil que els bandolers es poguessin refugiar. A més, a muntanya l’acció dels sometents i dels homes del virrei es feia més difícil. Per altra banda, en aquesta zona hi havia diversos hostals i masies aïllades que podien ésser assaltades fàcilment, i on també podien segrestar el propietari o hereu, per tal d’exigir un rescat a la família.
Els bandolers també es dirigien als masos per obligar els seus ocupants que els donessin de menjar, cosa que s’esdevenia molt sovint. Per això, hi ha masies que encara conserven torres de defensa, espitlleres i parts fortificades d’aquella època, com és el cas de Can Ustrell, de Sant Julià d’Altura; de l’Obac Vell, de Vacarisses; de la masia del Farell, de Mura, etc. Amb tot, el factor que va potenciar més la presència de bandolers en aquesta contrada va ser l’existència d’importants camins que comunicaven les ciutats i viles del rodal del massís, en especial el famós camí ral de Barcelona a Manresa, o del Coll del Daví, on els viatgers eren assaltats, i fins i tot assassinats, amb molta freqüència. Per això als pobles sovint s’hagueren d’organitzar i mobilitzar els sometents, en especial durant l’època de Perot Rocaguinarda, com és el cas de Terrassa, Sant Llorenç Savall i Matadepera el 1.610, quan el magistrat Pere Soler organitzà una partida d’homes armats per perseguir aquest famós bandoler. Cal destacar, però, que la violència no era cosa exclusiva dels bandolers, atès que l’animositat i la lleugeresa en l’ús de les armes es manifestaven sovint en qualsevol lloc i estrat social del país, especialment en el món rural, on l’escassetat dels medis de subsistència i un arrelat sentit d’autodefensa i de venjança feien que molts es prenguessin la justícia amb la seva pròpia mà.
A continuació es relacionen un seguit de notícies d’actes de bandolerisme i de violència delictiva que afectaren els habitants de la comarca durant la segona meitat del segle XVI i la primera del XVII.
Aquests fets tingueren per escenari l’àrea de les muntanyes de Sant Llorenç del Munt, l’Obac i els seus encontorns, i cal remarcar que només constitueixen una mostra de la realitat, atès que no han estat consultats ni molt menys exhaurits tots els expedients que es conserven en els diferents arxius de la zona, i amb el benentès que, per diferents causes, molta documentació s’ha perdut o ha estat destruïda en el transcurs dels segles, i que molts casos més ni tant sols foren denunciats per les víctimes. Així, doncs, talment com la punta d’un iceberg, que només mostra una part de la gran massa real de gel que amaga sota les aigües de l’oceà, aquest recull de notícies tan sols és una mostra representativa d’una realitat molt més gran. De la qual es dedueix que si tenim en compte que en aquella època la població de la zona, inclosa la ciutat de Terrassa, no ultrapassava les 5.000 ànimes, l’índex de delinqüència i el contacte de la gent amb fets violents devia ser molt alt. Alguns d’aquests casos, els més il·lustratius, han estat recreats, a tall d’exemples, en els següents apartats.

1564, 27 de maig.Els fills del mas de la Mata es presenten aquadrillats i armats amb pedrenyals a unes ballades sense llicència que se celebraven a la plaça de Mura.
El batlle, en Puig de la Balma, no en va fer cap cas, però el fet va ser denunciat al veguer de Manresa.

1570, 4 de maig.Pere Cortey, argenter de Barcelona, i altres viatgers que l’acompanyaren, foren assaltats per sis bandolers prop de la font del Lladre, en el camí ral de Coll de Daví. En la denúncia s’esmenten els Hostalets del Prat, la Barata i Sant Jaume de Vallhonesta.

1571, 8 de març.Una quadrilla de bandolers assalta uns traginers manresans prop del Coll de Daví. Aquests transportaven teixits de Gabriel Plandesans amb destinació a Barcelona.

1577, 28 de setembre.Arnau Galí és assassinat brutalment, segurament per bandolers, en el camí ral de Berga al seu pas pel bosc d’Estenalles. Aquest dia fou trobat estès al mig del camí, lligat de mans, degollat d’orella a orella i amb setze punyalades al cos. El cas fou denunciat per Jaume Peric, traginer de Mura que treballava pel senyor de Talamanca, el qual trobà el cos.

1579, 4 d’octubre.Martí Puig, de Mura, denuncia que ha estat amenaçat per Joan Blanc, que portava dos pedrenyals. Anteriorment, aquest havia estat pres i obligat a pagar una compensació per una denúncia presentada contra ell per en Puig al sotveguer de Manresa. En Blanc volia que en Puig li tornés els diners que el sotsveguer li havia fet pagar.

1583, 1 de novembre.Jaume Vinyés, pagès de Matadepera, denuncia que sis individus armats, fent-se passar per oficials del rei que volien fer un registre a la masia, resultaren ser bandolers, els quals l’amenaçaren i li robaren tots els objectes de valor de la casa.

1584, 31 de gener.Joan Sala, àlias Roca, teixidor de Mura, és amenaçat en un cartell de desafiament deixat a casa per Pere Oliva i el seu company Joan, en el que diuen haver promès fer un gran desastre en el terme de Mura.

1585, 2 d’agost.Miquel Pinagosa, traginer de Berga, degollà i precipità dins l’avenc dels Codolosos, al camí ral de Mura a la Barata, Valentí Llobet, mosso del rector de Mura. El motiu d’en Pinagosa que viatjava a València fou robar-li la mula.

1585, 24 de desembre.Jaume Aynar, porter reial de la ciutat de Barcelona, quan viatjava a Manresa i a altres llocs portant documents oficials, fou assaltat i agredit amb una daga per dos bandolers armats amb pedrenyals en el camí ral del Coll de Daví, prop de l’indret conegut pel nom de Mal Grau.

1590, 2 de novembre.És descobert el cos d’un home mort dins la balma dels Venedors, prop del camí Raló de Mura a la Barata. Es tracta d’un pelegrí de Matadepera que tornava de Sant Jaume de Galícia. Aquest assassinat segurament fou perpetrat per bandolers.

1591, 20 de març.Tres viatgers solsonins que venien de Barcelona foren assaltats pels bandolers en el Coll de Gipó, al camí ral de Coll de Daví. Poc abans, a l’hostal de la Barata, els havien advertit de la presència de bandolers en algun lloc del camí ral.

1592, 10 de febrer.Joan Mestre denuncia que vuit o nou anys enrere, en la cruïlla dels camins de Mura a Puigdoure i el que ve de Coll de Boix, fou aturat per tres homes, els quals, fent-se passar per oficials del rei, el retingueren i li prengueren el pedrenyal. La denúncia fou presentada tan tard perquè finalment havia trobat i identificat un dels lladres, un apotecari anomenat Comelles.

1595, 16 de maig.Jaume Sabater, traginer de Lloret, que anava a vendre peix a Manresa, caigué estimbat, juntament amb la càrrega i el matxo que la portava, des de dalt d’un estimbat del camí ral del Coll de Daví. La causa fou l’empenta d’un altre traginer que viatjava en direcció contraria, que volia desenganxar les sàrries dels dos matxos, que s’havien enredat en creuar-se. Aquest fugí sense ajudar Jaume Sabater, que sobrevisqué a la caiguda.

1595, 15 d’agost.Per motius desconeguts, Joan Gascó, mosso francès del mas Vilardell, de Sant Llorenç Savall, és agredit a cops de roc, a trets de pedrenyal i amb una daga per Jaume Rovira, un menor d’edat de Gallifa. Joan Gascó restà greument ferit.

1601, 15 de setembre.
Esteve Vidal, paraire de Castellterçol, és trobat mort a trets de pedrenyal prop de la masia del Soler, en el lloc conegut com la Coma dels Pèlecs, en el terme de Mura. Probablement fou mort per bandolers.

1605, 21 d’octubre.Un desconegut disparà una escopetada contra Jaume Trullàs, de Talamanca, Pregona; de Sant Llorenç Savall i Arnau, de Mura, mentre aquests ventaven blat a l’era del mas Soler, de Mura. Pregona resultà greument ferit.

1605, 24 d’octubre.Té lloc una violenta disputa entre els Dalmau i els Borrell de la vall de Mur per causa del pas de ramats per un camí.

1606, 5 d’octubre.Bernat Joanet, pastor francès de Salvador Puig de la Balma, de Mura, presenta una denúncia per haver estat apallissat i amenaçat de mort per uns desconeguts.

1607, 29 de desembre.Pau Ainer, pastor de la masia de Matarodona, denuncia que ha estat apallissat brutalment per Antoni Joan Mata, del mas de la Mata de Mura.

1609, 2 de desembre.Rocaguinarda i la seva quadrilla assalten la masia de Can Boada, situada en el camí ral de Terrassa a Rellinars i Vacarisses. Durant l’assalt és mort Montserrat Alavedra, pagès de Rellinars.

1610, 1 de gener.Guillem Balres, jornaler francès, mentre caçava per les vores del riu Ripoll, prop de les Arenes, rep una pedrenyalada al cap disparada per Joan Montvilar, pagès de la parròquia de Sant Julià d’Altura.

1610, 7 d’abril.Els membres de la Unió contra els bandolers de Sant Llorenç Savall paren una trampa contra els bandolers Joan Muntada i Bertran el Carnisser a l’hostal de Sant Llorenç Savall. En Joan Muntada resultà ferit en un braç d’un tret de pedrenyal, però finalment els dos bandolers aconseguiren fugir.

1610, 26 de juliol.Perot Rocaguinarda i tretze bandolers es fan donar de sopar a la masia del Soler, de Mura.

1610, 31 de juliol.Una dotzena de bandolers, entre els quals hi ha Joan Muntada, àlies lo minyó de Sant Llorenç Savall, de la quadrilla d’en Rocaguinarda, es presenten al mas de la Mata i es fan donar sopar darrere la capella de Sant Jaume de la Mata.

1610, novembre.Quatre bandolers armats amb pedrenyals curts es presenten de nit a la masia de l’Illa de les Arenes de Sant Feliu del Racó i es fan donar de sopar.

1611, 14 de febrer.Miquel Valls, de catorze anys, pastor de la masia de la Mata, de Mura, és assassinat prop del Montcau pels pastors de Can Pèlecs, de Matadepera. En el cas hi ha implicat un fill de la masia de Can Pèlecs.

1612, 23 de juny.Quatre bandolers es presenten a la masia del Soler, de Mura, i es fan donar menjar. Entre ells hi ha Joan Muntada, de la quadrilla d’en Rocaguinarda. En aquells dies en Soler era tancat a la presó de Manresa per causes desconegudes.

1612, 15 de juliol.Pere Creus, jornaler francès, presenta una denúncia per haver estat agredit i ferit greument pels trets de pedrenyal i els cops de sabre que li donaren cinc individus coberts amb capes de pastor. Un d’ells portava una barba falsa. El denunciant treballava al mas Cadafalc.

1613, 19 de gener.
Miquel Gènere, moliner, quan tornava del molí d’en Barba, de Castellar del Vallès, prop del Coll de Daví, fou assaltat per uns bandolers que tenien retinguda molta gent. Era la quadrilla del Sastre Domingo, el qual preguntava a tothom si un dels detinguts era un fill de la Barata, per tal de segrestar-lo i demanar un fort rescat.

1613, 9 de juny.

Maurici Llobet i un francès anomenat Joan, pastors del mas de la Mata, de Mura, es barallen al Coll de Boix pels resultats d’una partida de bitlles. En Llobet, restà amb l’orella partida d’un tall de daga.

1613, 2 de novembre.Jaume Vall, del mas de la Vall, de Mura, amb Joan Xammar i en Santlleir, troben un home degollat i amb molts trets al cos en el camí ral de Coll d’Estenalles.

1615, 18 d’octubre.La família Barata, de Matadepera, quan tornava de missa pel camí ral de Barcelona a Manresa, fou segrestada per la banda de Jeroni Ramona d’Avinyó. Els bandolers s’emportaren presos l’hereu i el seu germà, pels quals exigiren un elevat rescat a l’hostaler Barata.

1615, 22 d’octubre.La banda dels Avinyonesos es troba a la masia de la Vall, de Mura, la qual han ocupat. Mentrestant en Trucafort i la seva banda passen per la Barata, on es fan donar de menjar. Porten segrestat un tal Coll, de Cerdanyola. El mateix dia, la quadrilla dels Avinyonesos, formada per uns dotze bandolers s’enfronten amb la d’en Trucafort, que són uns trenta, pels volts del mas de la Vall.

1616, 23 de febrer.Tres viatgers terrassencs que anaven des del mercat de Caldes a Terrassa són perseguits en el terme de Castellar per sis bandolers. Entre ells hi ha Pere Perdiguer. Finalment, els deixen marxar i els donen un missatge per al notari terrassenc Pere Cruell, al qual han robat una càrrega de teixits en el Coll de Montcada.

1617.Uns individus, segurament bandolers, roben les joies de la masia de can Sallent, de Castellar del Vallès, després d’amenaçar la mestressa Marianna Sallent.

1617, 15 de març.Martí i Madrona Vila, del mas de la Vila, de Mura, declaren sobre l’assalt perpetrat contra el seu mas per cinc bandolers.

1620, 1 d’abril.Francesc Bover, polvorer de Castellar del Vallès, denuncia que hom li ha robat mig quintar de pólvora que tenia guardada en el molí d’en Barba.

1620, 20 d’abril.Una desena d’homes ataquen el notari terrassenc Pere Cruell i el seu fill a la riera de Rubí. El notari fou agredit amb daga i mort a trets. El fill resultà pràcticament il·lès.

1624, 25 de maig.La masia de Cadafalc fou assaltada i robada per bandolers armats amb pedrenyals quan tot just Miquel Cadafalc tornava de vendre blat al mercat de Sabadell. Aquests causaren destrosses a la casa i s’emportaren molta roba, joies i diners, fins i tot els dipositats en el bací de la Verge de Montserrat. També s’emportaren menjar i una dotzena de gallines.

1624, 21 d’octubre.Valentí Illa, pagès de les Arenes de Sant Feliu del Racó, i Pere Joan Agell, paraire de Sant Llorenç Savall, foren assaltats per un bandoler que portava la cara emmascarada i la roba girada del revés. Succeí entre Castellar del Vallès i Terrassa, en el camí ral de Barcelona. Valentí Illa aconseguí de fugir, però rebé un tret de pedrenyal a l’espatlla que el travessà de banda a banda.

1626, 15 d’abril.Quatre bandolers intenten assaltar la masia de Can Pèlecs, de Matadepera. Els crits de via fora de les dones de la casa els fan desistir.

1626, 7 de novembre.Una quadrilla de trenta bandolers assalta les masies del Gibert i de les Farreres de Rellinars. Entre altres coses, s’emporten els diners del bací de la Verge de Montserrat.

1629, 6 de febrer.La masia de Can Pobla, de Matadepera, és assaltada i robada per tres bandolers.

1629, 25 de desembre.Mentre se celebraven ballades a la plaça de Mura. Antoni Oliveres, pagès del poble, fou mort d’un tret de pedrenyal per Francesc Mata, del mas de la Mata. Fruitós Oller, de Talamanca, resultà ferit.

1632, 12 de juny.Tres bandolers assaltaren el mas del Carner de les Arenes, de Sant Feliu del Racó, quan només hi havia dues dones. Dos anaven descalços, i el tercer, amb la cara emmascarada. Un d’ells portava tres pedrenyals a la xarpa. S’emportaren armes, diners i roba.
Jaume Pèlecs, pagès de Castellar, disparà dues escopetades contra Bartomeu Carner davant les carnisseries de les Fàbregues de Castellar. En Carner resultà il·lès.

1638, 19 d’agost.Bartomeu Carner, pagès de Castellar, és assassinat d’un tret de pedrenyal per Joan Homet. Poques hores abans havien estat sopant plegats, amb més gent, a l’hostal de les Fàbregues de Castellar del Vallès.

1644, 15 de febrer.Valentí Illa, de les Arenes de Sant Feliu del Racó, agredeix amb una destral el traginer francès Joan Franch i el fereix greument al cap. L’agressió tingué lloc al peu del camí ral, davant la capella de Santa Maria de les Arenes. Mentre l’atacava, Illa digué: “Gavatx, tu em vols fer pagar el que no et dec..¡”.

1647, 7 d’octubre.Martí Bartres, Josep Oliveres i Josep Puigdoure, declaren sobre l’enfrontament a trets que hi hagué pels carrers de Mura entre Martí Escorcell i Francesc Bassillo, pagesos del mateix poble.

1656, 12 de febrer.Ramon Casajoana, de Rellinars, armat amb pedrenyals, robà sis porcs a Valentí Illa, pagès de les Arenes de Sant Feliu del Racó.

LA BALMA DE LA MEL

De Santa Creu de Palou surt un camí forestal en direcció Mura que, en un punt de bifurcació, segueix, a la dreta, el torrent del sot de l’Infern. Al cap de pocs metres novament es bifurca: el camí de l’esquerra porta a la Balma de la Mel 525 m N 41º 40.988 E 1º 56.581. La balma és a gran altura i al costat esquerra del Sot del Matxo. Les abelles salvatges i emmagatzemen la mel; en algunes bones temporades, fins i tot es pot veure com regalima per les roques.

Coneixem un bonic conte que l’Anna Valldaura ens explica en el seu llibre Tradicions Religioses de Catalunya, publicat per l’Editorial Millà l’any 1.948. És Aquest:

Conten que un dia les abelles pujaren al cel per parlar amb nostre Senyor. Un cop davant d’Ell li digueren:
Pare i Criador nostre: els homes són molt dolents per a nosaltres, car ens fan malbé els bucs i ens prenen el fruit del nostre treball.
...Què voleu per a remei del mal que us fan els homes?
Més força en el fibló per a poder-nos venjar¡
Mala cosa això de la venjança¡ Déu no la vol pas¡ Mireu que això d’ésser venjatives no us escaurà gaire.
Res, volem venjar-nos de la cobdícia humana. I si ens ho concediu, Senyor, farem cera en tanta abundància que de dia i nit podran resplendir com una glòria tots els altars de les vostres esglésies.
El Senyor respongué a les queixoses abelles: Aneu-vos-en altra vegada a la terra, que ja us he fet mercè de la gràcia que demanàveu.... Només que jo també castigaré vostre esperit de venjança, sentiu?.
Joioses les abelles pel seu triomf i ben lluny d’imaginar quin fóra el càstig, volaren cap als seus camps, reprenent la seva feina amb més alè que mai per tal de recollir força cera.
No transcorregué gaire temps sense que es presentés ocasió de provar la força de la seva picada, i restaren ben contentes del mal que feien en l’home; però no havien paït l’alegria, quan veieren que anaven morint totes les abelles que havien fet ús del fibló. I era que el Senyor les havia condemnat a deixar el fibló a la ferida que feien, i en perdre el fibló també perdien la vida. Havien fet un mal guany, que mai més no es trauran de damunt.
Ja antigament i també encara ara, alguns pagesos d’aquesta contrada s’han dedicat a l’apicultura. Les plantes aromàtiques que neixen en aquesta contrada i l’existència de grans extensions de bosc han fet possible que en la majoria de les cases de pagès hi hagués escampats un bon nombre de ruscs o arnes, en els quals els corresponents eixams tenien cura d’emmagatzemar la seva mel. De totes maneres, la feina no es fa sola; els eixams necessiten les corresponents atencions, cosa que porta el seu treball a l’apicultor, i per aquesta raó no podem pas dir que “tot són flors i violes”.

LA FONT DE CANELLES I ELS ERMITANETS PEL COLL DE LA CREUETA

Quasi com a comiat del que resta d’any, vaig pensar que la parella d’amics composta per en Pere Galí i la seva esposa Maria Lluïsa Sanarau, els faria il·lusió anar a veure uns indrets del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.
Sigui dit de pas, al Pere poques coses li pots ensenyar, doncs és un gran coneixedor, no d’aquesta zona, si no que ho és, de quasi totes les contrades catalanes i per tant, s’hem fa difícil, trobar-li un lloc que mai hagi visitat.
Però bé, allò del destí. Aquest cop, ho he encertat.

Sortíem el diumenge dia 7 a les 9 del matí de Mura, les previsions pel que fa al temps, eren de temps emboirat, però la nostra sorpresa és, quan veiem que de moment l’Astre Rey està present en la nostre sortida, i que ens acompanyarà fins ben bé tocades les 11 del matí.
Enfilem el camí forestal que porta en direcció al Puig de la Balma arribats al encreuament que porta a la masia del Farell i Matarrodona, prenem aquest camí fins arribar al Coll de la Creueta 635 m N 41º 41.498 E 1º 57.166, on fem una aturada tècnica. Aquest coll està situat en el punt de confluència de les carenes de Coma de Bou i de Roca Picarda just en els límits llevantins del terme del Pont de Vilomara i Rocafort i penetrant en el de Mura. Just en aquest coll hi ha el creuament de l’antic camí Raló – diminutiu de ral- de Barcelona a Rocafort i el camí que de Mura mena a l’església de Santa Creu de Palou antigament sufragània de Mura.

En aquest collet transcorre la llegenda que recull l’any 1.923 l’erudit excursionista sabadellenc Joan Montllor i Pujal.

“Conta la tradició que una dona va caure daltabaix de Roca Picarda, i quedà morta. I com que en aquell temps quan ocorria una mort així, de desgràcia i sens auxili de cap sagrament, se solia enterrar la víctima allà on millor els venia, la dissortada dona estimbada la colgaren en el collet, no deixant, però, de plantar una creueta a la terra que cobria el cos, per tal de recordar la seva ànima a la pietat dels vianants. D’això vingué que des de llavors fos anomenat el paratge per collet de la Creueta.

Per ésser Santa Creu de Palou sufragània de Mura, el vicari d’aquesta parròquia hi anava llavors cada diumenge a dir missa; més ja fa anys que hi va el vicari de Rocafort, perquè des d’aquest poble és millor i més curt el camí. I diu que el vicari de Mura, després del tràgic succés, quan passà el collet de la Creueta, anant a Santa Creu de Palou i tornant-ne, sentí una veu subterrània i misteriosa, la veu de la difunta allà enterrada que deia i repetia insistentment amb to d’imploració: Deu-me terra sagrada, per l’amor de Déu¡¡¡.

El vicari oí encara en altres camins la súplica emocionant i misteriosa; i llavors el senyor rector determinà exhumar el cadàver i donar-li sepultura al cementiri, car el no haver donat de bell antuvi terra sagrada al cos de la cristiana dona, feia espiritualment més dramàtica sa dissort.

Un esperit piadós, aleshores va gravar una creueta al canó de l’alzina més grossa del collet; i quan fou tallada, un altre marcà el sublim senyal a una alzina tendra, i així s’ha vingut fent i recordant la tradició esmentada i el nom del collet.”

Continuem el camí en direcció al Farell deixant el Còdol Llarg N 41º 41.100 E 1º 56.161 a la nostre esquerra. A uns 872 m. a la dreta trobem una pista forestal que passa pel costat de la tina del Companyó, us recomano la seva visita.
A partir d’aquest punt, a cosa d’un quilòmetre dos-cents metres es troba un trencall a la dreta, que seguin uns cent metres porta fins a la Font de Canelles 477 m N 41º 41.291 E 1º 55.180.
Aquesta font està situada a migdia del Puiggil, en el punt de separació entre el terme del Pont de Vilomara i Rocafort i el de Mura. És digne de veure per la seva majestuositat.

Tornem enrera fins a trobar la pista principal i continuem per la dreta uns 223 m. fins a trobar un trencall a l’esquerra que fa molta pujada i un altre més a l’esquerra que va més planer, desprès de recorrer uns 400 m s’arriba a els Ermitanets 499 m N 41º 41.164 E 1º 54.808. Es tracta d’una antiga casa de pagès del terme municipal del Pont de Vilomara i Rocafort, avui en ruïnes, però en resten encara dues tines, que val la pena observar.

Desfem camí de nou per anar a trobar la pista principal i continuem un quilòmetre dos-cents metres fins a trobar un encreuament a la dreta, a cosa de 300 metres s’arriba a les Balmes Roges (podeu veure més informació en el relat LES TINES DE LES BALMES ROGES I DEL COMPANYÓ, (publicat el 5 de gener de 2008 ).

Continuem per la pista principal uns tres quilòmetres i dos-cents metres fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume 250 m N 41º 41.728 E 1º 53.513. Aquesta casa es troba quasi totalment enderrocada, i s’hi poden veure un nombrós grup d’antigues tines o cupots.
Continuant la pista i desprès d’uns dos quilòmetres s’arriba al Pont de Vilomara.
Aquí donem per acabada l’excursió i retornem a Mura per la carretera BV-1124, no sense abans desitjar-nos i desitjar-vos a tots vosaltres, un Bon Nadal i venturós 2009.

LA BASSA DE CAL ROCA

Aquestes fotografies pertanyen a la Bassa de Cal Roca, que està situada al costat esquerra de la carretera que porta de Mura a Rocafort, desprès de travessar el conjunt de cases anomenat Cal Biel.
Es troba situada en el paratge anomenat Plana del Mas Lleïr, i les seves coordenades corresponen a 417 m. N 41º 42.156 E 1º 57.600.

Si algú de vosaltres amics lectors, em podeu donar més referències sobre aquest lloc, us ho agrairé, doncs de moment no tinc més informació. Podeu enviar-me els vostres comentaris al correu: murata35@gmail.com