dijous, 27 d’agost del 2009

RELLINARS ESTIMAT I MAI OBLIDAT



































Rellinars és un municipi situat als límits del Vallès Occidental amb el Bages. El seu paisatge s'emmarca entre l'Obac d'una banda, i el massís de Montserrat per l'altra. Prop de 700 ha del terme es troben dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac.

Aquesta situació privilegiada enmig de dos espais naturals, fa que tingui una important població de segones residències i turística, disseminada al llarg del casc urbà i de les diferents urbanitzacions que s'escampen al voltant de les rieres i turons del terme. El poble és també punt de sortida de rutes en bicicleta de muntanya i de senderisme cultural, ja que es troba enmig del GR-5 i de diferents itineraris naturals com el de les construccions de pedra seca, i la ruta Els 3 Monts (Montseny, Sant Llorenç del Munt i Montserrat).

Una altra de les riqueses més preuades del terme és l'abundància de fonts i torrenteres que configuren un paisatge verd i abrupte, amb boscos de pinedes i alzinars que han anat ocupant els antics conreus.
L'agricultura i les vinyes han perdut terreny, i l'economia es basa actualment en el sector terciari i de serveis.

La previlegiada situació geogràfica de Rellinars l'ha convertit en terra de pas des del començament dels segles i ha permès, ensems, un cert aïllament de les trifulgues històriques de l'entorn.
El camí ral de Barcelona a Manresa creua part del terme i el Coll d'en Tropes, a l'Obac, connecta geogràficament la serralada pre-litoral amb el Pla de Bages.

L'església Vella de Sant Pere i Sant Fermí està documentada el 951, però al suport de l'altar pre-romànic s'hi va trobar una lauda votiva (tapa de sepulcre amb imatge esculpida) romana datada entre els segles II-III dC; això i les properes restes d'una necròpolis amb tombes antropomòrfiques, han fet pensar en un possible assentament ibero-romà com a origen dels primers estadants rellinassencs.

Les primeres referències específiques al nom del poble es troben el 1118 en la donació que feia el senyor de Montcada i de la Vacarissa (actualment la masia de la Boada) a Carbonell de Castellet sobre drets i usatges dels molins del mas de les Farreres, una de les masies més notables del terme.

De fet la parròquia de Rellinars pertanyia al monestir de Pedralbes i el 1532 passà a ser sufragània del castell de Vacarisses, i no n'obtingué la independència fins el 1878, després de nombrosos plets.

Les masies foren les peces principals de la història de Rellinars fins els segles XVI i XVII dates en les quals s'inicia un petit nucli urbà. Fins aleshores unes poques masies al voltant de la sagrera i altres escampades al llarg de la riera de Rellinars, el torrent de Casajoana o el torrent de l'Esbarzer constituïren l'escassa població rural del terme. A partir de l'Edat Mitjana, les terres rellinassenques es cultivaren i aprofitaren la riquesa d'aigües per a nombrosos conreus: el lli que dóna nom al poble, hortalisses, fruiters, rabassa i llegums, a més de l'aprofitament del bosc.

El desenvolupament de l'agricultura i sobretot el creixement de la vinya, juntament amb la necessitat d'agrupar-se davant el perill dels bandolers del camí ral i la prosperitat de les exportacions i els cultius, van propiciar l'arribada de treballadors de les comarques veïnes, jornalers destres i vinyataires que trobaren a Rellinars un poble per creixer.

El nucli urbà, com a tal, es formà el segle XVIII i hi desenvolupà incipients formes de comerç per als viatgers. Però, a finals del segle XIX, la fil·loxera i la posterior pèrdua de recursos forestals, van fer disminuir la població fins convertir Rellinars en un poble d'estiueig, especialment pels vallesans, procedents sovint d'antigues famílies que n'havien marxat unes dècades abans.

A l'actualitat, els problemes de l'habitatge i la qualitat de vida han fet que Rellinars recuperi part de la seva fesomia com a poble i hagi augmentat notablement llur població.

La vinya havia estat el conreu bàsic, però decaigué ràpidament a partir de la fil·loxera (de més de 1000 ha a poc més de 100 el 1948) i actualment només hi ha vinyes residuals, el producte de les quals no es comercialitza. També fou important l'oliverar (la molta de la collita es feia a la pagesia dels Cellers), però des de gelades del 1956 també s'ha abandonat. L'abundància d'aigua ha afavorit de sempre el conreu d'hortes, una de les riqueses de la població, que s'esglaonen als marges de les rieres; tenen molta anomenada els tomaquets (rosa, esquenadretso de la poma) i també en són productes escollits les mongetes filaires i les patates.
La ramaderia es limitava tradicionalment als ramats d'ovelles i a la cria de bestiar de les grans masies, a més del bestiar gros per a les feines agrícoles; actualment els tractors i els motocultors s'han imposat i ha una granja de garrins prop de Can Cotis. Han desaparegut les activitats industrials tradicionals: fasines o fàbriques d'aiguardent, ferreries, forns de calç, molins fariners (el de Sanana i el d'en Gibert o Molí Vell; aquest darrer fou convertit en fàbrica tèxtil i avui serveix de dipòsit de maquinària tèxtil destinada a un possible museu comarcal).

El territori és especialment ric en fonts que alimenten nombrosos corrents d'aigua. Entre les abundants fonts que donen tant d'encant al paisatge es destaquen la de Carlets, la d'en Seuba, la del Noial, la del Ginjoler, la de l'Esbarzer, la de la Boada, les Fonts, etc. Aigües vingudes de la font de la Saiola, del torrent de la Barbotera i de les fonts d'en Roca i d'en Sala i, més al nord, del torrent de Casajoana i de la font del Bosc, es reuneixen prop del Raval formant la riera de Rellinars (antic riu Llinars), afluent al Llobregat per l'esquerra que desguassa al veí terme de Castellbell i el Vilar, prop el pont de Castellbell. També són abundants en el sector més muntanyós les coves i els avencs, alguns amb topònims que evoquen el bandolerisme o les lluites del segle passat, com la cova del Lladre, la balma del Tinent, La balma Roja, la cova del Capablanca, etc.

El sector forestal cobreix més de la meitat del terme, amb rics boscos de pins a ponent, nord i migdia, i barreja de pins i alzines als indrets més ombrius de la banda de llevant; alguns d'aquests boscos omplen de vegetació mig selvàtica els turons i els bancals que havien estat coberts de vinya. Al nord hom troba encara abundants arbustos de ginebrons (la masia del Ginebral presideix aquest sector).

La població ha estat tradicionalment escassa: en el fogatge del 1553 consta dins la vegueria de Manresa amb 12 focs, que corresponien a cases de pagès, amb els noms dels Cellers, la Selva, les Codines, el Gibert, les Ferreres, Alavedra, el Llobet, Casajoana, les Cases i la Boada, que han perdurat llargs anys (en el fogatge de 1359 resta inclòs a Vacarisses). Assolí un màxim el 1873 amb 519 h, i des d'aleshores el descens demogràfic ha estat lent però gradual, accelerat els darrers decenis (els 230 h del 1970 es reduïren a 157 h el 1980). Els últims anys, però, la població s'ha recuperat lleugerament ja que la població de dret el 1991 era de 235 h.
Cal remarcar la funció de lloc de residència i estiueig, especialment de famílies de Terrassa, cosa que ha enfortit els vincles amb la ciutat vallesana i provoca cada estiu un increment de la població de més d'un miler de persones.
L'establiment humà ha estat de sempre de tipus disseminat en una bona part en pagesies o petits agregats o ravals. Moltes de les grans masies del terme, han estat abandonades com a centres agrícoles productius, i la població es concentra al poble de Rellinars, conegut també pel Raval i en veïnats i urbanitzacions com el Planet, el Serrat, les Codines, les Ferreres, les Boades, el Solell, els Turots, la Creueta i altres, on s'han restaurat cases velles i s'han construït nous xalets o habitatges.

L'església vella es troba encinglerada a tocar de la riera, prop de Cal Ganàpia, a ponent del terme; l'estructura més antig, de construcció pre-romànica (segles X-XI) ha estat parcialment consolidada i també es manté el campanar d'espadanya (obra del segle XVIII), però la part principal de l'edifici, que correspon a l'ampliació del segle XII, romànica, té la volta de la nau esfondrada. El 1960 hom va extreure uns fragments de pintures murals del segle XIII, capitells romànics i també una ara romana amb inscripció dels segles II-III, elements que foren duts al Museu Municipal d'Art de Terrassa.
A tocar del temple hi ha sepultures antropomòrfiques.
Prop de la masia de Can Cotis hi ha una cova dita de Rellinars o de Can Cotis, cavitat en el talús que fa de marge a la riera, amb una cúpula natural i una paret que dóna al cingle, que hom ha afirmat que podia ésser un petit cenobi o ermita troglodítica. Prop del Racó, masia actualment abandonada, hi ha les restes d'una construcció fortificda, dita el Casot, on es feren prospeccions arqueològiques el 1976.
A la casa gran de pagès de les Ferreres, que té una capella dedicada a sant Felip Neri des del 1660, es conserven en les parets de la gran sala menjador unes interessants pintures murals (al tremp), amb escenes de la guerra del Francès (Crema del Paper Segellat, batalla del Bruc), especialment de la participació manresana. Algunes d'aquestes pintures són molt malmeses i hom les atribueix a un monjo cartoixà de Montalegre que fou acollit en aquesta casa el 1811 (aquests plafons foren copiats al començament de segle per al Museu Municipal de Manresa).
Entre les grans masies del terme podem destacar també: Can Casajoana, prop del camí Vell a Mura, el Gibert de Dalt, amb una capella interior dedicada a sant Isidre i una notable façana esgrafiada del segle XVIII, els Cellers, no lluny de l'església vella, el Planet, al migdia, convertida en hostal, la Boada Vella i la Boada Nova, ambdues davant el Castell de Bócs, les Cases, mig arruïnada, les Codines, i també les Llobatones, Can Fornells, el Llobet, Can Felip Neri, Ca l'Andreu, Cal Pujolet, Cal Jep i altres.
El veïnat de les Boades, de població disseminada, és situat a la capçalera de la riera de Rellinars, i les Codines és situat a la dreta de l'esmentada riera.

CAN CASAJOANA: 425 mts. N 41º 38.951 E 1º 55.319
Edificació principal de planta baixa i dos pisos, amb parets de càrrega de pedra, brancals, llindes i arcs també de pedra, amb coberta a dues aigües i teula àrab. Hi ha tres volums adossats, un de planta baixa de pedra de dos aigües i teula àrab, i els altres dos també de pedra de planta baixa, que donen a l'era de la casa.
Existeix una edificació aïllada de pedra i teula àrab a dos vessants, que donen a l'era.

EL SALLÉS o CELLERS: 285 mts. N 41º 38.661 E 1º 53.542
Edificació principal de planta baixa més pis de pedra i zones arrebossades. Agrupa tres volums adossats de pedra i cobertes de teula àrab de planta baixa i pis. Existeix un altre adossat que està fet de totxana i arrebossat. Hi ha dos coberts aïllats de pedra i coberta a dues vessants i teula àrab, i un altre cobert que és de totxana i arrebossat, amb coberta a una vessant de fibrociment.
L'accés és des del camí del Sallés (Cellers) a la Pòpia, que surt de la B-122, just a l'entrada del terme de Rellinars.

CAL JEP: 375 mts. N 41º 39.130 E 1º 53.672
Edificació en ruïnes de característiques semblants a Ca l'Andreu.

CAL PUJOLET: 368 mts. N 41º 39.112 E 1º 53.563
Actualment es troba en estat de ruïnes. Edificació principal de planta baixa i pis, de pedra amb planta quadrada, brancals i llindes de pedra, i amb cadenes cantoneres de pedra.
Hi ha un cobert de pedra adossat en estat de ruïnes, i una tina de vi, també adossada a l'edificació principal.
L'entorn és de zones boscoses i a l'interior de l'edificació també hi ha arbres i herbes.

CA L'ANDREU: 371 mts. N 41º 39.125 E 1º 53.605
Edificació en ruïnes. Es conserven les façanes del cos principal fins a l'arrancada de la coberta i dels coberts adossats. Es pot comprovar que es tractava d'una edificació principal de planta baixa i pis amb coberta a dues aigües amb façanes de pedra i obertures amb brancals i llindes de pedra. Les façanes que es conserven dels coberts adossats indicarien que es tracta de cossos de planta regular i de planta baixa, les façanes són de pedra i es conserven trams de cadenes cantoneres.
L'accés és des del camí de les Codines i, llavors s'agafa el camí de Cal Manel. El camí es de difícil accés, i l'entorn immediat són zones boscoses.

CASA DEL RACÓ: 384 mts. N 41º 39.283 E 1º 54.816
De l'edificació principal només es conserva la façana de pedra, amb les seves obertures amb llindes de pedra i arcs adovellats també de pedra.
Existeixen diferents, volums aïllats, que es troben amb el mateix estat (només es conserven les façanes i murs de pedra).
Just al costat d'un d'aquests volums aïllats hi ha una tina de vi. També hi ha dos pous de pedra circular, i una font.
Les edificacions estan en ruïnes, alguna de les façanes de l'edificació principal es conserva. De coberta no en queda cap.
L'accés és des del camí de les Codines i llavors s'agafa el camí del Ginebral fins arribar a la Casa del Racó.

diumenge, 9 d’agost del 2009

FORN DE CALÇ DEL BOFÍ






El Forn de Calç del Bofí 375 mts. N 41º 38.803 E 2º 00.110 està situat a la llera de la riera de Mura, i a tocar del paratge anomenat el Bofí.
Els forns de calç o també coneguts per olles de calç, són construccions tradicionals que trobem arreu de Catalunya.
Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari, s'utilitzava en la construcció per a fer les parets, barrejada amb aigua i argila o arena, s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia per impermeabilitzar les cisternes i els safarejos, així com per a desinfectar. També tenia un ús agricola, per a ensulfatar les plantes contra les plagues.
El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800ºC i 1000ºC perquè el carbonat de calci s'alliberés de l'anhídrid carbònic, i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés, es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i febrer, quan les feines agricoles eren més escadusseres.
Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb carros, o a peu, fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses, i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca, per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada Gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia, que la pedra era ben cuita. Un forn trigava de vuit a deu dies i quan els entesos deien, que ja era al seu punt, segellaven la boca del forn i la part superior o curull amb pedres i fang, durant quatre o cinc dies més. Passat aquest temps, ja era a punt per desenfornar i transportar la calç a la seva destinació per al seu ús.

D'aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans del segle XX, com ho demostra l'existència de molts forns arreu del territori.

divendres, 24 de juliol del 2009

MURA, ESCENARI CINEMATOGRÀFIC












Aquesta setmana a Mura, te lloc el rodatge de la pel·lícula titulada BRUC, la història d'un noi de pagès que, amb la seva determinació i valentia, va contribuir a derrotar l'exèrcit francès invasor del nostre país.
Amb un gran pressupost, la productora barcelonina Ikiru Films està duent a terme una producció, que res tindrà a envejar a les grans superproduccions americanes o europees. De fet Ikiru Films i el productor Edmond Roch, han dut a terme, en els últims anys, produccions d'èxit com El efecto mariposa (1995) i sobre tot El perfume (2006), films, tots ells, molt taquillers en tot Europa.

En aquest cas es tracta d'una trama molt propera a la història del Timbaler del Bruc que tots coneixem, i que uneix els fets reals i la ficció. Quan l'exèrcit de Napoleó descobreix que les seves primeres derrotes a Catalunya van ser causades per un noi de pagès, un carboner que, amb el redoblar del seu timbal, va sembrar el pànic entre les seves tropes, envia als seus millors militars, sis guerrers curtits en mil batalles, amb l'única missió de caçar-lo i tallar-li el cap per clavar-lo en una pica a la plaça del poble.
Després d'assassinar la seva família sencera i d'atemorir tots els pobles de les rodalies de Montserrat amb les seves amenaces, els sis francesos comencen una cacera ferotge per la muntanya de Montserrat.
En Bruc, aquest és el nom d'aquest xicot, haurà de lluitar sol per primera vegada, per sobreviure i poder venjar a la seva família. D'aquesta manera, esdevé un símbol de la llibertat i esperança per a la nació catalana, que troba en ell a l'heroi que ha aconseguit allò que encara ningú no havia assolit mai: derrotar l'exèrcit invencible de Napoleó Bonaparte.

Amb un pressupost estimat d'uns quatre milions d'euros el rodatge te lloc a Montserrat, rodalies del Bruc, les coves de Salnitre de Collbató, a Mura, al Puig de la Balma, a diversos llocs de la província de Tarragona i en altres punts de Catalunya.
El director i realitzador de la pel·lícula és Daniel Benmayor i Vivas, qui compta amb un ampli historial cinematogràfic, mentre que el guió és de Jordi Gasull, tècnic que acumula una llarga experiència.
El personatge de Bruc és interpretat pel jove actor madrileny Juan José Ballesta, que varem conèixer en la pel·lícula El Bola (producció de l'any 2000) que va gaudir d'un bon èxit de taquilla. Aquesta és la seva desena pel·lícula.
Aquest actor ha après català, per donar vida a l'heroi que va fer fugir les tropes napoleòniques el 1808. També s'ha incorporat al repartiment, el destacat actor suís Vincent Pérez.

Si voleu gaudir d'un escenari com aquest, us recomano fer una visita a Mura. Sereu tots benvinguts.

dimarts, 21 de juliol del 2009

EL TURÓ DEL MAL PAS DE PUIGDOURE















El turó del MAL PAS de Puigdoure 748 m. N 41º 40.283 E 1º 57.286 està situat entre la carena dels Enrics i el turó de Puigdoure a tocar a les Tres Pinasses 686 m. N 41º 40.318 E 1º 57.400.

Conta la llegenda, que quan el Rector de Mura visitava els feligresos de la parròquia de Santa Creu de Palou, és a dir els masos del Farell, Putget, Puigdoure i Mata-Rodona, es feia dur en una d'aquelles cadires portàtils anomenades Baiards.
La cadira era traginada per dos mossos del poble. Aquests xicots generalment solien ser els més entremaliats, ja que, com a correctiu per les seves trapelleries, eren convidats si us plau per força pel rector, a fer de portadors dels seus quilos.
En una d'aquestes visites, els dos xicots honorats amb la difícil tasca d'arrossegar la cadira, estaven especialment enfadats amb el mossèn que, per cert, no era gens escardalenc, i es van posar d'acord per tal de donar-li un escarment.
Quan passaven pel vessant pendent, estret i rocós d'un turó, els dos xicots van "ensopegar" i van estimbar cadira i rector cingle avall.
Des de llavors aquest lloc, és anomenat el turó del Mal Pas.

divendres, 10 de juliol del 2009

L'OTZET DE GRANERA I L'OTZETÓ








Otzet, aquesta paraula, que ens ha restat fossilitzada com a nom de lloc, de mas, prové d'un mot llatí, "licetum", que vol dir "alzinar". En català antic va donar la forma "Oltzet" i, de seguida, "Otzet". Documentem la forma femenina "Olzeda" en un document conservat a l'arxiu capitular de Vic: en el testament de la dona Frugio, de l'any 968, s'enumeren diversos bens, entre ells un alzinar (ACV, calaix 6, num. 681/Junyent: Diplomatari, doc. 387).
D'altra banda, "ilicetum" també va donar, en català, "Aulet". Precisament Aulet és el nom d'un poblet abandonat que es troba al marge dret de la Noguera Ribagorçana (sant Orenç, alta Ribagorça), en el paratge on el riu forma l'embassament d'Escales.

Otzet "grup d'alzines" o "alzinar", també el trobem, com a nom de casa de pagès, a d'altres llocs, ben propers a Sant Fruitós, com a Navarcles i a Granera (moianès, Vallès Oriental).
L'Otzet de Sant Fruitós de Bages va donar origen a una família del mateix nom, que trobem des de l'any 1208, amb Ramon Otzet.
Aquest any, Mirona de Claret, el seu fill Bertran i la seva esposa Maria varen donar a Ferrer Mas i a la seva esposa Guillema, filla de Mirona de Claret, la vinya del Torrent Mal com a part de la seva dot. Es posa la condició que si la dita Guillemina morís sense descendència legítima la vinya retorni als esmentats donants, és a dir, a la seva família natural.
Així s'evitava l'alienació del patrimoni a mans d'una altre família.
D'entre els testimonis hi figura Ramón Otzet (llatinitzat: "Odceti"), en segon lloc, de tres (ACA, perg. 587).

Quasi seixanta anys després, el 1267, en un document de sotsestabliment d'un farraginal que era alou de la sagristia de Sant Benet, que van fer en Ferrer Marc (fill del difunt Pere Marc) i la seva esposa Estranya, ciutadans de Manresa, a un home o dona i a la seva filla Maria i al seu marit Ferrer, tornem a veure el nom d'Otzet.
Berenguer Ventaiola i Bertran Otzet feren de testimonis d'aquest sotsestabliment emfitèutic aprovat pel sagristà Guerau, que ho signa salvant els drets de la sagristia i també el lluïsme i el terç en cas que venguessin (ACA perg. 819).

Han de transcórrer vint-i-tres anys més perquè tornem a tenir notícies d'un altre Otzet. El 1290, Domènec Otzet és el darrer de tres testimonis que signaren en un altre document el sotsestabliment.
Pelegrí Torrents, fill i hereu de Pere Torrents i de Berenguera, difunts, de la parròquia de Sant Fruitós de Bages, amb el consentiment de la seva germana Pelegrina i del seu marit Barceló Canet, carnisser, ciutadans de Barcelona, sotsestabliren a Pere Bord i a Bernat, el seu fill, de dita parròquia, dos trossos de terra amb trilles i arbres, juntament amb el seu mas anomenat de Torrents, que tenia per Sant Benet i per Santa Maria de Ripoll, pel preu de 130 sous barcelonesos.
Testimonis: Bernat Ermenard, de la parròquia de Sant Pere de Rubí (Vallès Occ), Bernat Vilardell i Domènec Otzet. Signaren autògrafament a l'abat Guerau de Sant Benet i Ponç Olivella, sagristà de Ripoll, consentint-ho. El document fou redactat sota les ordres de Bartomeu Marc, notari públic de Barcelona (ACA, pergs. 2294 J-original-i 2294 K-trasllat de 1315-).

Tot i que el mas, amb el mateix nom, encara existeix, no li hem trobat cap més referència escrita referent a l'època medieval. Tant sols tenim aquestes tres notícies de tres personatges diferents, sense saber-ne la relació de parentiu, tot i que hi devia ser.
Si bé el mas no apareix escripturat, sí que en podem deduir fàcilment l'existència, almenys des del final del segle XII.

Aquest exemple ens serveix per demostrar que pel fet que un nom no ens surt escrit, ni tant sols en un període molt llarg de temps, no n'hem de deduir la seva inexistència.
Com hem dit, el nom del mas Otzet no ens apareix escrit ni una sola vegada en tota la documentació, més de mil documents. Només tenim tres esments del nom, com a locatiu, seguint uns noms personals, que ens permeten deduir l'existència del mas. I els tres personatges que s'acompanyen d'aquest nom són del segle XIII (el darrer, Domènec, devia viure també entrat ja el segle XIV). No hi obstant, no només fins al segle XVI, sinó fins a l'actualitat, aquesta casa va continuar i continua existint.
Pel fet que apareguin com a testimonis, els tres Otzet documentats no podien ser pagesos dels més humils, sinó que havien de tenir una casa, un patrimoni, i pertànyer a la comunitat parroquial.
I si no hem trobat cap document que ens parli de la seva activitat en el si de la comunitat és o bé perquè els hipotètics documents s'han perdut, o perquè molts tractes es feien sense escriure, només de paraula i de comú acord.

Font: Joan Salvadó i Montoriol.

Pot haver relació familiar, entre l'Otzet de Sant Fruitós 275 mts. N 41º 45.103 E 1º 51.543, i l'Otzet de Granera 636 mts. 41º 43.391 E 2º 01.862?
Personalment, crec que si. Seguiré investigant.

De l'Otzetó 576 mts. N 41º 44.009 E 2º 01.482 tant sols en queden les restes, i no tinc més informació. Al meu modest entendre crec, que el nom de l'Otzetó pot ser un diminutiu d'Otzet ,i per tant pot referir-se a un petit alzinar.