MURA NEVADA, DESEMBRE DE 2009

El 21 de desembre de 2009 a les 9 del matí, va tenir lloc aquest regal diví.

FONT DE LA LLICONA

La Font de la Llicona 801 mts. N 41º 39.977 E 1º 59.762 es troba situada prop de la Pedrera. Està adossada a la paret del torrent del Cellerot, a tramuntana del turó dels Òbits, i no queda pas gaire lluny de la casa de la Mata. Terme de Mura.

MADRONA

Madrona 558 mts. N 41º 58.087 E 1º 20.126 és de poblament integrament dispers, ocupa el sector nord-occidental del terme municipal, limitant al nord amb el terme de Bassella, ja a la comarca de l'Alt Urgell. Per l'est limita amb el terme del poble de Pinell, al sud amb el del poble de Sallent i a l'oest amb el ja citat terme municipal de Bassella (Alt Urgell) i el de Vilanova de l'Aguda (Noguera).
A l'extrem nord-occidental del terme s'hi troba l'enclavament de Sant Mer que pertany al ja citat municipi de Bassella, tot i que, en la divisió diocesana, pertany a la parròquia de Madrona.

El poble de Madrona es va formar a redós de l'antiga església parroquial de Sant Pere de Madrona i del castell de Madrona, situats ambdós a 558 metres d'altitud dalt la carena de l'extrem oriental del serrat de Madrona, al vessant esquerra de la vall de la riera de Madrona.

La primitiva església de Sant Pere de Madrona era una bella i àmplia construcció romànica, amb elements llombards, decorada amb pintures murals i una cripta.
Actualment, aquesta cripta i una part dels murs de l'església són esfondrats.

Aquesta església ja és esmentada l'any 839 a l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell.
En el període 1771-1776 es va construïr la nova església parroquial. Es tracta d'un gran edifici neoclàssic decorat amb pintures murals sobre els dotze apòstols als murs laterals.
També s'han ensorrat l'antic castell de Madrona i la casa rectoral.
A banda d'aquestes, el nucli està constituït per algunes edificacions més.

La primera referència documental referida a Madrona apareguda fins avui en dia, és a l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell de l'any 839 en la qual s'hi cita la parròquia de Madrona.
A partir d'aquesta primera ressenya documental, els documents més antics que s'han trobat sobre el terme de Madrona fan referència al lloc de Miralles. Són documents de compravenda, cessions o donacions d'alous que abasten el període comprès entre els anys 936 i 1047. Del que se'n dedueix d'aquests documents és que aquest lloc, que cal ubicar al SO de la masia de la Codina, on encara ha persistit el topònim de Tossal de Miralles, tenia un castell o torre depenent del castell de Madrona, església, i una vila que estava afranquit de pagar impostos al comte d'Urgell per ser lloc de frontera.

En aquest reguitzell de documents s'hi citen els límits de les terres a que fan referència documental d'alguns topònims del poble. Entre altres, hi apareixen citats els següents:
Pinell, la Pedrosa, castell de Miralles i Coma de Madex en un document de l'any 936.
Ichila, la Codina i torrent de Miralles a l'any 1001.
Castell de Madrona, Castellar del Pui, església de Santa Maria i Sant Romà, església de Sant Mamet, cingle del Pui, Pui de Vespella i Coll de Cavallol a l'any 1026.

A la pàgina 13 del volum XI del Diccionario de Pascual Madoz publicat a Madrid l'any 1847, s'hi troba el següent text, traduït literalment del castellà i del qual s'han conservat les formes tipogràfiques i la transcripció literal dels topònims i hagiotònims locals que s'hi citen:

MADRONA: localitat amb ajuntament de la província de Lleida (12 llegües), partit judicial i districte de Solsona (2 i mitja llegüa), audiència territorial i capitania general de Barcelona (22 llegües). Està situada sobre un terreny muntanyós.
El clima és una mica fred i ventilat pels vents de l'oest i del nord composa de 22 cases disperses pel terme en diferents masies, de les quals les principals són denominades: La Codina, Estany, Finestres, Masana, Caballol, Sangrá, Castellana i Bancal dels Ars.
Hi ha església parroquial (San Pedro), contigua a la casa del rector, en el punt més cèntric del terme, de la que depenen les annexes de Sta. Creu i Sant Antoni de Bordell: la capellania és de termini i la serveix 1 rector i 1 vicari amb l'obligació de dir missa a les annexes els dies de precepte. Confina el terme, prenent com a punt de partida l'església parroquial, pel nord amb el d'Altés, a l'est esla de Pinell i Ciuró, al sud Sallent de Sanahuja, i a l'oest amb els de Castellnou de Bassella i Guardiola, Mirambell i el de Portella: dins d'ell s'hi troben, com hem dit, diverses masies que constitueixen la població i en elles existeixen 7 capelles pròpies dels amos de les cases: també corre per ell un torrent anomenat el riu de Madrona, que s'asseca amb freqüència; té el seu naixement al terme de Clará i travessant els de Madrona i Castellnou de Bassella, desguassa al Segre duent sempre el mateix nom. El terreny és de secà, una part de baixa qualitat, i la resta de mitjana: tot ell està tallat per serres baixes, en les quals hi ha alguns boscos de pins, roures i alzines, no molt poblats: cria bestiar oví, boví, i porcí, encara que tot de poca consideració: i caça de perdius, conills i llebres.
La població és de 17 veïns, 152 habitants. La riquesa imposable: 57.784 rals.
La contribució: el 14,48% d'aquesta riquesa. Es celebren 2 fires a la serra denominada del Bancal dels Ars, cap al sud del terme, on hi ha tant sols un hostal del mateix nom; la primera el 19 de setembre, i la segona el 28 de gener, a ambdues hi acudeix bestiar mular, lanar, cabrum, porcí i abundant boví; a la primera s'hi porta molt cànem de les hortes d'Oliana, Tiurana, Pons i Artesa de Segre: tant sols duren fins a la caiguda de la tarda, i són molt concorregudes, sens dubte per la cicumstància de que no s'exigeixen els drets municipals.

FONT DEL MARC

La Font del Marc 556 mts. N 41º 41.755 E 1º 58.227 està situada dins el terme municipal de Mura.
Rep aquest nom, per trobar-se situada en les antigues vinyes del Marc. És de tipus cistérna, i el més curiós de tot, és la columna central que aguanta la volta.

Aquest article va dedicat a tots els descobridors de fonts, i que mai assenyalen amb exactitud les seves posicions.

LA CULLA, MAS, EXPLOTACIÓ VITÍCOLA I CASA DE SENYORS

La Culla N 41º 43.248 E 1º 50.389 és un dels pocs masos que va tenir Manresa. Era un mas acomodat i la família va acabar emparentant-se amb una altra de benestant de Barcelona. Des d'aleshores hi ha hagut masovers. Les extenses terres eren de secà i en el segle XVIII plantades de vinyes, el que explica els cellers i les tines que avui encara es conserven.

XERRADA: "La Culla, mas, explotació vitícola i casa de senyors" per LLORENÇ FERRER ALÓS, Catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.
LLOC: Celler de la casa de La Culla.
DIA: dijous, 1 d'octubre
HORA: 20 h.

Pels que no puguin desplaçar-se a La Culla podran veure-ho per Internet a l'adreça: http://auditori.xtec.cat/cgi-bin/index.cgi
Cal clicar a la sala pública 1 i visionat extern. Però cal tenir instal·lat el Real Player.

Us hi esperem a tots¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡

EL CAMÍ RAL

Un dels camins més antics, encisadors i llegendaris de la nostra comarca és, sense cap mena de dubte, l'anomenat camí ral de Coll del Daví que comunicava Manresa amb Barcelona tot travessant el Llobregat pel Pont de Vilomara i enfilant-se per les carenes de la serra de l'Obac, dins el massís de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, tot baixant després per la riera de les Arenes fins Matadepera, Sabadell i Barcelona.

S'anomenaven camins rals (contracció de reial) aquelles rutes concedides i protegides pels reis. Els masos i pobles per on passaven gaudien de certs privilegis i es beneficiaven del comerç que el camí proporcionava.
Sembla ser que aquest camí fou construït per presos condemnats a treballs forçats.

Fins l'arribada del ferrocarril a Manresa, l'any 1859, fou la via més ràpida de comunicació entre Barcelona, el Bages i el Berguedà. Per aquesta ruta s'hi transportava, a bast, la llana des del port de Barcelona fins a les indústries tèxtils de la comarca; tanmateix i en sentit invers, el vi i aiguardent que produïen els ceps bagencs es dirigien per aquest camí al port barceloní.

Per fer el trajecte entre Barcelona i Manresa calien unes tretze hores per terme mig. En un trajecte tan llarg i freqüentat, era necessària la presència de diversos hostals. Fou tant important aquest tràfec de mercaderies que tan sols en el tram comprès entre el Pont de Vilomara i Matadepera, d'una vintena escassa de quilòmetres, els més feréstecs i solitaris de tot l'itinerari per altra banda, s'hi podien comptabilitzar cinc establiments (masies-hostals) destinats a donar acollida als soferts traginers i les seves cavalleries. (l'Hostal del Pont de Vilomara, Sant Jaume de Vallhonesta, Hostalets del Daví, La Barata i Can Torrella).

No és estrany doncs, que aquesta via estigui farcida de fets on es barregen història i llegenda; i que fos l'escenari adient per a què els bandolers i personatges de moral distreta fessin de les seves.

Pel que fa a l'aspecte exterior, els bandolers no es distingien massa de l'altra gent. Diuen però, sempre una xarpa, (una ampla faixa de cuir que els creuava el pit d'esquerra a dreta). De la xarpa penjaven fins i tot tres pedrenyals, (escopetes curtes que funcionaven amb percussors de pedra foguera), flascons amb pólvora i una bossa amb munició. També portaven dagues i unes temibles simitarres que anomenaven panards. Un altre element característic de la seva indumentària era la capa de pastor o gascona. La seva grandària permetia molta llibertat de moviments i alhora amagava la xarpa amb les armes.

El que distingia els bandolers entre si era el bàndol a què pertanyien: hi havia nyerros, cadells, voltors, morells ... Aquests grups solien ser rivals i s'agredien sovint, com és el cas dels famosos nyerros i cadells que s'odiaven a mort.

Per l'area de Sant Llorenç del Munt i l'Obac passaren bandolers molt famosos, com ara el mític Rocaguinarda al qual, l'any 1611, les autoritats catalanes cansades de perseguir-lo inútilment, li van concedir l'indult i el van enviar a Itàlia amb la graduació de capità de l'exèrcit. Rocaguinarda, cap dels nyerros, fou immortalitzat per Cervantes, que el va convertir en personatge central de dos capítols de la seva obra "El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha".

Un altre bandoler famós fou Gabriel Torrent de la Goula, àlies Trucafort. Aquest personatge era un antic i valent caçador de bandolers, pels quals pagaven fortes recompenses. Cansat de perseguir inútilment en Rocaguinarda, acabà sent el cap principal del grup dels cadells. En Trucafort amb una quadrilla de trenta-cinc cadells, passà per l'hostal de la Barata l'any 1615, on es feu servir menjar per a ell i la seva colla. Portaven segrestat un pagès de Cerdanyola, a canvi del qual van obtenir un fort rescat. El 1616 Trucafort fou capturat i torturat de forma salvatge. Poc després seria esquarterat públicament a la ciutat de Barcelona.

També actuaren a Sant Llorenç en Sastre Domingo i Jeroni Ramona, cap de la banda dels avinyonesos, que el 1615 segrestà l'hereu del mas La Barata.

Però sens dubte el bandoler més popular, enigmàtic i llegendari que actuà per aquestes terres fou l'anomenat Capablanca.

Abans de convertir-se en bandoler en Capablanca era un humil pagès de nom desconegut que es guanyava la vida fent de mosso de bastaix per les masies de la comarca.

Un dia, després de cobrar la paga de tot un mes de treball, se n'anà a Manresa disposat a gastar-se una part dels diners que tanta suor li costaven de guanyar.

Quan arribà a Manresa fou assaltat, robat i maltractat per una colla de lladres sense que ningú sortís en ajuda seva. Profundament afectat i desenganyat per aquest fet va prometre que mai més tornaria a guanyar-se la vida honradament i que e partir d'aquell dia viuria d'allò que robaria als altres.

I així fou com nasqué la llegenda d'en Capablanca. Armat amb un pedrenyal i cobert amb una capa blanca que havia robat d'un descuidat capità de miquelets es convertí aviat en el saltejador de camins més temut de la contrda.

De seguida es va fer famosa la forma que tenia d'assaltar els infeliços viatgers que tenien la gosadia de passar pel camí ral de la serra de l'Obac: Estenia la seva capa al mig del camí i ell enfilat dalt d'un arbre o roca, convidava al pobre viatger a deixar tot el que duia de valor dins la capa, si no volia sentir l'olor de la pólvora del seu pedrenyal.

Com que era bon coneixedor de tots els indrets de la muntanya sabia tots els racons, coves i avencs on podia amagar-se sense que ningú aconseguís trobar-lo mai. Es conta que per fer-se fonedís després dels robatoris utilitzava un giny, sols conegut per ell, que li permetia despenjar-se per una esquerda de la Roca Salvatge (gran mola que serveix de base al Paller de tot l'Any) fins una cova situada a mitja paret que li servia de refugi.

No se sap, ni se sabrà mai, com va acabar la vida d'en Capablanca. Uns diuen que va ser finalment agafat i pres pel Sometent, D'altres diuen que va ser trobat mort sota d'una aixeta d'una bóta de vi. L'únic cert és que la seva memòria ha anat passant de boca en boca de pares a fills, generació rere generació, i encara avui es manté ben viva la llegenda d'en Capablanca.

LA SÍNIA VELLA DEL FARELL

La Sínia Vella del Farell 368 mts. N 41º 41.104 E 1º 55.452

Quan tots els camps es treballaven, quan s'aprofitava fins el racó més rònec, encara s'aprofitava més l'aigua per si es podia regar algun bocí, i per tot arreu hi havia pous i fonts, amb poca aigua, però duradora, i aquesta motivació feia que es furgués per tots els barrancs, i cada dia hi havia més pous. Com que el pou solia ser fondo a un nivell inferior a la terra, calia empenyer l'aigua cap amunt, i calia utilitzar algun dels tan típics sistemes tradicionals, la manxa o bé la corriola. Però si la superficie era alta hi col·locaven una sínia, que a causa del seu elevat cost, sols s'utilitzava en llocs on l'aigua solia ser abundosa i segura. Es podia elevar bastant amunt, encara que, com més pujava, més força necessitava. Aixecaven el pou tot voltat de pedra i a la part superior, a un nivell per sobre de la terra que s'havia de regar, s'hi feia una plaça rodona que s'envoltava per mitjà d'un bon marge. Al centre hi posaven un eix de ferro amb uns amples volants que hi donaven voltes, mitjançant la força d'un animal que, lligat pel ramal a una barra, estirava amb unes cordes que el subjectaven i feia tombar l'altre barra que, lligada a l'eix central i per mitjà d'un engranatge, feia rodar els dos volants; un cadell ho aguantava perqué no tirés tot marxa enrere amb el pes de l'aigua.
Aquells dos volants, separats uns trenta centímetres l'un de l'altre, estaven units per uns travessers de ferro i hi baixaven un parell de cordes fins a la sola del pou que, formant cercle, pujaven per l'altre costat, i en aquelles cordes hi anaven lligats uns catúfols de terra, un a continuació de l'altre, que al voltar pujaven plens i al decantar-se damunt els volants buidaven l'aigua, que era conduïda a l'hort, i tornaven buits cara avall. Ara bé, per fer tombar la sínia calia un bon animal que anés tirant amb força, al qual posaven unes ulleres per tapar-li els ulls, i així no veia l'espadat al qual anava de cara; com que el ramal estava subjectat a una barra lateral el tirava ell mateix voltant, i era freqüent dir a qualsevol persona amb unes grosses ulleres: "semblen les ulleres de fer voltar la sínia".
Per dissort, eren més els rucs que no pas els animals bons els que voltaven la sínia, i com que no corrien gaire, el doll de l'aigua que pujava no era gaire gros.

EL FORN DE PEGA DEL SOT DE L'INFERN

En aquest forn del Sot de l'Infern 423 mts. N 41º 40.950 E 1º 56.197 s'obtenia la pega o quitrà a partir de la reïna dels pins.

Primerament es seleccionaven els pins dels quals obtenir aquesta reïna, principalment els de troncs més gruixuts. A aquests se'ls tallava la branca principal vertical, el cimerol, tres o quatre anys abans de realitzar l'extracció de la reïna, amb la finalitat de que en aquest temps, la major part de la reïna del pi es concentrés en la part restant del tronc, la part inferior.

Passat aquests anys es procedia a l'extracció de l'escorça en una part del tronc, mai en tota la superfície, fins arribar a la fusta, la qual s'extreia en trossos anomenats teies. Aquestes es deixavent al peu de l'arbre per a que anessin impregnant-se de la reïna que queia de la ferida produïda al tronc. Aquesta feina es realitzava a la primavera i tot l'estiu es deixaven les teies al peu de l'arbre. Finalitzada l'estació, les teies es duien al forn, el qual s'omplia verticalment fins a la boca i s'encenia. L'escalfament produït per la combustió de les teies superiors es propagava a les inferiors i determinava la destil·lació parcial de la reïna que es transformava en un producte negre: la pega o quitrà que es recollia a l'olla del forn.

La principal característica d'aquest producte era la seva capacitat d'impermeabilització, per la qual cosa s'emprava molt per a impermeabilitzar els cups de vi o recipients fets amb fibres vegetals.

Amb la reïna de Ginebre (juniperus oxycedrus) també es feia pega, però aquesta era emprada com a medecina per guarir ferides.

LES COVES DEL TURÓ DEL MAL PAS

Al turó del Mal Pas, sota del camí a la banda de migdia, es troben dues coves anomenades:

Cova del Turó del Mal Pas de Puigdoure i Cova Petita del Mal Pas de Puigdoure 655 mts. N 41º 40.141 E 1º 57.304.

Aquestes coves van ser descobertes en la dècada dels anys 60 i ha resultat ser un jaciment prehistòric important. Es tracta d'unes coves sepulcrals de l'edat de bronze, en les quals, despés de diverses campanyes d'excavació, es van trobar ossos humans corresponents a un mínim de dinou persones.
També són notables les restes de fauna, entre les quals n'hi ha de cavall. Pel que fa a estris diversos, s'hi trobà ceràmica, puntes de sageta i rascadors de sílex, punxons d'os, etc.