La Cardeta (Scabiosa Stellata), que no sol arribar als dos pams d'alçada, és la més petita de les espècies d'escabiosa (gèn. Scabiosa, família Dipsacàcies) de la comarca del Bages i l'única de cicle anual.Les fulles són pinnatisectes, amb 4-6 parells de segments laterals. Fa capítols hemisfèrics a l'extrem de peduncles llargs, amb la base adornada amb una colla de bràctees, com si fossin fulles simples disposades en estrella. Els capítols porten flors morades o roses, progressivament més grosses cap a la perifèria. Consten d'una corol·la tubular que acaba obrint-se en 5 lòbuls entre els quals s'intercalen els 5 estams i un calze petit del qual sobresurten 5 arestes.Queda clar doncs que la flor de la Cardeta no és pas la d'una Composta, malgrat que Compostes i Dipsacàcies comparteixen el model d'inflorescència en capítol.Si el capítol de la Cardeta en flor és bonic, encara ho és més quan és fruit. La corol·la rosada es perd, però a canvi el calze creix per transformar-se en l'involucel, una corona acampanada, ampla i escariosa, de la delicada consistència del pergamí, mantiguda amb nombroses barnilles i d'on emrgeixen les arestes. L'involucel amb les 5 llargues arestes constitueix una forma geomètrica elegant de simetria radiada, per aquest motiu la Cardeta rep l'adjectiu especific Stellata.La Cardeta apareix a la primavera als prats d'anuals i a les clarianes de les brolles.
El Ginebre (Juniperus Communis) és un arbrissó que no acostuma a superar els 6 m, sovint de port arbustiu, similar al Càdec (Juniperus Oxycedrus), però generalment més dens.El Càdec té a la cara superior de les fulles dues bandes blanques separades clarament pel nervi central verd, mentre que el Ginebre presenta una sola banda central. Ambdues espècies també es diferencien pel color i la mida dels fruits madurs, els del Càdec són rogencs i mesuren de 6 a 12 mm, mentre que els del Ginebre son de color blau fosc i mesuren de 5 a 9 mm, però aquesta diferència tant sols es pot apreciar en els exemplars femenins perquè tant el Càdec com el Ginebre són espècies dioiques, amb individus que tan sols fan flors femenines i individus que tan sols en fan de masculines.Tant els gàlbuls del Ginebre com els del Càdec s'utilitzen en la fabricació de ginebra, però els del Ginebre són més aromàtics.Al Bages el Ginebre creix sobretot en zones on la vegetació potencial és la roureda i se'l pot trobar en boscos, matollars i prats. Popularment, tant Juniperus Communis com Juniperus Oxycedrus al Bages es coneixen amb el nom de Ginebre.El Càdec és una espècie de distribució mediterrània que tolera molt bé la sequera, mentre que al Ginebre se'l pot trobar a la major part d'Europa, però defuig les zones massa seques.A la serra del Ginebral, que pertany al terme de Rellinars (Vallès Occidental) però és a tocar del Bages, hi abunden els Càdecs. Segons els diccionaris, d'una població de Ginebres se n'ha de dir Ginebreda o Ginebrar (no Ginebral) i d'una bosquina en què domina el Càdec se n'ha de dir Cadaquer. Al Bages és fàcil trobar cadequers, especialment al quadrant sud-oest de la comarca.El Càdec, després de cremar-se, rebrota de soca, en canvi, el Ginebre, com els pins autòctons, no és capaç de rebrotar després de patir el pas de les flames.
El Pericó o herba foradada (Hypericum Perforatum) és una herba perenne de mig metre d'alçada i de la família hiperiàcies. Es caracteritza molt bé per les fulles el·liptiques o ovades amb puntes arrodonides, d'una longitud màxima de 3 cm, sèssils o gairebé, en disposició oposada i, en particular, per les glàndules translúcides del limbe.Vistes les fulles a contrallum, semblen estar foradades. A la primavera i a l'estiu, el Pericó floreix abundosament. Les flors destaquen pels seus 5 pètals grocs i grossos, sovint amb puntets negres al marge, pel feix d'estams i pels 3 estils llargs que es mantenen al fruit en càpsula. El Pericó és una herba molt comuna al Bages, on creix a tota mena de prats, sobretot als fenassars. A més el Pericó és una planta remeiera. Les infusions de les flors es prenen com a digestiu, mentre que l'extracte en oli de les mateixes flors s'aplica a la pell com a cicatritzant i anti-inflamatori en cas de ferides o cops.
El Marcet (Dipcadi serotinum) és una herba de la família de les liliàcies, amb una floració tan bonica de formes per la repetició dels múltiples de 3 en el nombre de peces florals, 2x3 tèpals arquejats, 6 estams, càpsula dividida en 3 lòculs, com discreta pels colors bruns i perquè és menut.Les fulles, linears i amb una banda blanca medial, surten totes d'una roseta basal que neix d'un bulb soterrat. Es tracta, per tant, d'un geòfit.El Marcet tolera prou bé la sequedat. Viu damunt de les codines i carenes rocoses, allà on s'acumula el primer mig pam de terra, i als llistonars.El nom en català de Marcet és actualment desconegut a la parla popular de la comarca del Bages, però podria haver originat el cognom Marcet i el topònim de les Marcetes, al terme de Manresa.
Porradell (Allium Scorodoprasum) és un all silvestre, que es caracteritza per les flors purpúries i les fulles en forma de cinta plana, d'entre mig i un cm d'amplada, que embolcallen la tija fins prop de la meitat.Com tots els alls, te un bulb; es tracta doncs d'un geòfit. La inflorescència és esfèrica, amb una bràctea a la base que cau aviat, densa i amb flors amb pedicels de longitud variable entre 0,5 i 2 cm, més curts els de les flors d'abaix, més llargs els de les de dalt, de manera que l'extrem del peduncle se situa per sota del centre de l'esfera de flors. Les flors són acampanades, tancades, amb estams curts que no sobresurten del periant.La inflorescència més gran amb una bràctea caduca, els estams inserts i les fulles planes diferencien el Porradell de l'all vermell, una altra espècie d'all amb flors del mateix color purpuri, però amb els estams exserts i les fulles fistuloses.El Porradell floreix a l'estiu i viu als conreus de secà i a les vores dels camins.
Les cuques de llum o lluernes (Nyctophila Reichei) són insectes de l'ordre dels coleòpters, és a dir del grup dels escarabats i la família lampírids que tenen la notable particularitat d'emetre llum des de l'extrem de l'abdomen per mitjà d'una reacció química.
Aquesta luminiscència, que veiem com puntets de llum a les nits d'estiu, té per funció l'atracció sexual.Els mascles adults de cuca de llum, tenen ales membranoses per a volar i èlitres ben desenvolupats que cobreixen tot l'abdomen, com un típic escarabat; però no pas les femelles, els èlitres de les quals són molt curts i sense ales membranoses a sota, el que les fa semblants a les larves.Les cuques de llum, tant en fase d'adult com de larva, són depradadores especialitzades en capturar cargols.
La Falzia Roja (Asplenium Trichomanes) és una falguereta que arrela a les escletxes de les roques i dels murs ombrívols. Fa nombroses frondes, d'entre 10 i 20 cm, que surten d'un petit rizoma comú. Les frondes estan dividides una sola vegada; cadascuna d'elles consta d'un raquis fosc amb brillantor bruna o vermellènca a la part basal, d'aquí el nom de Falzia Roja i de 10 a 30 parells de segments o pinnes ovades o arrodonides, d'un cm, amb el marge lleugerament crenat.Els sorus, les agrupacions d'eporangis on es formen les espores, són linears i es disposen oblíquament en dues rengleres a la cara inferior de les pinnes.En temporada eixuta, la Falzia Roja es mostrarà seca i fràgil, però recobrarà la ufanor verda en temps humit.La Falzia Roja té una àrea de distribució i un rang altitudinal extensos.
La Campaneta Blava (Campanula Persicifolia) destaca per les seves flors desproporcionadament grans, de fins a 4 cm, en forma de campana molt oberta i poc incisa, de color blau cel i disposades en un raïm terminal.El calze és format per un sol verticil de sèpals estrets, molt menys soldats que no pas la corol·la, i sense aquell doble calze caracteristic de la Campaneta Gran.Les fulles de la Campaneta blava són llargues i estretes, sèssils, amb el marge festonat i el contorn obovat, és a dir, amb el limbe més ample a mesura que s'allunya de la base. La Campaneta blava és una herba que creix a les vorades i clarianes dels boscos frecals, a les canals de Montserrat i als prats humits, on es fa veure al mes de juny per les seves grans flors.
Corniol (Aquilegia Vulgaris) és una herba perenne de la família ranunculàcies que, si està florida, no passarà desapercebuda. A la flora del Bages, i en general a la flora europea, les espècies de la família ranunculàcies (ex. Ruda de Prat, l'Herba Fetgera, la flor d'aranya) es compten entre aquelles que tenen les flors més grosses i espectaculars; i d'entre les ranunculàcies, el Corniol n'ès una de les més destacades.Les seves fulles, majoritariament basals , es divideixen en 3 lòbuls, al seu torn dividits en 3 lòbuls més. Les flors, de color violeta i de fins a 5 cm de diàmetre, són tant vistoses com particulars. Es disposen inclinades avall, penjant. Consten de 5 sèpals petaloides intercalats am 5 pètals, que continuen en esperons corbats en espiral on la flor guarda el nèctar. Els estams s'agrupen en una columna central, al voltant dels carpels que en madurar esdevindran fol·licles. El Corniol viu a les clarianes humides i vorades frescals de rouredes o a les torrenteres.
La Cardeta (Scabiosa Stellata), que no sol arribar als dos pams d'alçada, és la més petita de les espècies d'escabiosa (gèn. Scabiosa, família Dipsacàcies) de la comarca del Bages i l'única de cicle anual.
