A LA RIERA DE TALAMANCA, DIGUEM LES COSES PEL SEU NOM I NO CONFONGUEM AL PERSONAL

Són moltes les irregularitats que he pogut observar en diversos escrits, relats, i mapes publicats a Internet sobre la toponímia de la Riera de Talamanca.
Uns situan en lloc erroni el Mas del Molí del Menut, d'altres confonen o afirmen que aquest molí també és nomenat com La Gobiana, uns altres no saben ni expliquen de l'existéncia de la Sinia de Cal Mariano, i pensen que es tracta del Molí del Menut.En fi, tot un embolic.
A fi de normalitzar un poc tota aquesta toponímia, he cregut oportú fer aquesta publicació, desitjant es restableixin quan aviat millor, els errors comesos i publicats en aquest mitjà, per a d'aquesta manera, no confondre al personal.

SINIA DE CAN VALLS
424 mts. N 41º 44.407 E 1º 58.894

EL FORNOT
471 mts. N 41º 44.266 E 1º 58.884

MOLÍ DEL MENUT
414 mts. N 41º 44.655 E 1º 58.659

SINIA DE CAL MARIANO
417 mts. N 41º 44.554 E 1º 58.716

SINIA DEL CAMÍ RAL
400 mts. N 41º 44.874 E 1º 58.255

FONT DE TALAMANCA
511 mts. N 41º 44.131 E 1º 58.793

LA GOBIANA
461 mts. N 41º 44.527 E 1º 58.906

COBERT DEL SELLARÈS
573 mts. N 41º 44.602 E 1º 59.674

FONT DELS PETS
574 mts N 41º 44.595 E 1º 59.814

PELEGRINATGE A MONTSERRAT

El primer document que ens parla d'aquest vot fet pel poble de Mura, es guarda a l'arxiu parroquial de Mura i diu així:

"En lo any 1500 se feu la prometensa de anar los pelegrins de Mura a Montserrat se va fer per grans necessitats de malalties que fou gran la mortalidad que de nou moriren els vuit y se ha promés anar descalsos peus y cames vestides de blanch camisa y gorra.
Lo parroco els ha de acompañar fins a la vora de la riera ab professor y la veracreu al anary tornar y tambe anar os obres de donarlos una candela a cada ma ensesa per anar a adorar la Veracreu que anem a representar que de est modo anem a la fi del mont demanant perdo a Deu tambe los dits han de ser cada un hamo de casa han danar reconciliats a fer dir una misa pagan de la hobra.

Els dits son Madi un Vall un Sole un Sanlley un Llobet un Perich un Mas un Vila un Puig un Matarrodona un Puigtoura un Farell un Putxeten dita prometensa y ha de temps del dijous fins el disapte de St. March fou feta pel consell del comu representant lo parroco de Mura para Ermenter frara de la Cartuxa.

En St. Marty de Mura"

La vida és així. Tot té un començament i per desgràcia també una fi. Moltes de les tradicions populars del nostre país, especialment les considerades religioses, s'ha anat perdent en el transcurs dels anys. No totes han anat quedant abandonades al llarg del camí de la vida, però sí que un nombre important han quedat oblidades. La devoció religiosa ha minvat molt i el tarannà de la vida també ha canviat, i aquelles prometences dels nostres avantpassats sembla que en l'actualitat ja no ens obliguin a res.

El vot perennal d'un pelegrinatge a Montserrat fet pels amos de les cases de pagés del terme de Mura "a peu, descalços, amb les cames descobertes i vestits de blanc, camisa i gorra" i amb vist i plau del Comú de la Vila i el beneplàcit del senyor rector de la parròquia de Sant Martí "per demanar a Déu que l'epidèmia soferta pel poble, de nou en moriren vuit", perquè no es repetís, no ha deixat de tenir una llarga vida, ja que des del 1500 al 1931 es va celebrar.

ITINERARI DELS ROMEUS

En sortir del poble eren acompanyats amb la creu alçada i amb ciris fins a la riera, des d'on seguien el següent itinerari: des de la riera a la casa del Puig de la Balma, on en la capella dedicada a Santa Margarida, resaven una salve; en arribar al serrat de Castell del Puig divisaven per primera vegada la muntanya de Montserrat. En aquest punt, un cop agenollats, entonaven una salve. Seguien cap a Santa Creu de Palou, l'església sufragània de la parròquia de Mura, i tornaven a resar una salve. Davant de la casa del Farell, sota una molt important alzina, feien un petit descans. L'arbre ja era conegut per l'alzina dels pelegrins. La següent parada era a la casa del Gall, de Castellbell, lloc on dinaven.

Arribats al poble de Monistrol de Montserrat, alguns cops hi feien parada per visitar la parròquia, i en altres ocasions passaven de llarg per evitar les burles de la gent de la població. Tot seguit pujaven a la muntanya, per la drecera de la Coveta i, a mitja tarda, feien l'arribada a Montserrat, entraven a la basílica i també resaven una salve.

L'endema, un cop oïda la Santa Missa dedicada als pelegrins, resaven una salve a la Moreneta i retornaven a Mura pel mateix camí; ara ja anaven calçats, sense la camisa i la gorra blanca. Dinaven a cal Felip Neri, de Rellinars. En arribar a la masia del Puig de la Balma, novament es vestien de pelegrí i es descalçaven. Feien una parada en aquesta casa i hi berenaven. L'entrada a Mura la feien vestits de la mateixa manera com n'havien sortit.

Prop del poble i al costat de la riera ja els esperaven els nadius de la població amb la Creu alçada i els ciris encesos, i en entrar a la parròquia de Sant Martí repicaven les campanes.

Durant aquesta peregrinació, a més de resar les salves, també havien resat vint part del rosari, deu a l'anada i deu a la tornada. El transport del menjar es feia amb una cavalcadura que portava un obrer. Aquest traginer no anava vestit de pelegrí. (COMISSIÓ ABAD OLIVA Departament Folklore Montserratí).

DOCUMENTACIÓ - Text original

El subscrit rector de Sant Martí, de Mura, bisbat de Vich i província de Barcelona. Certifico: Que en un plec guardat en aquest arxiu parroquial consta la relació o acta següent: "Es la memoria de la necesitat en que's trobá la prov. de Barna durant els mesos d'istiu del 1854, degut a una enfermetet molt enorme anomenada cólera morbo o peste. Es habitants de Barcelona varen marxar la major part a pobles o vilas. Cessá dita peste a primers de setembre de mateix any. A Manresa, amb poc temps, moriren més de 2500 persones i en pobles de la marina fou molt gran el número. En aquesta de Mura moriren més que una dona i dos homes, per es ferent grans pregaries i processons, amb moltes atxes i molta gent descalça, i per aixó aquesta població fou lliurada del rigurós castic de Deu, i essent aixis, els principals homes honrats del poble determinaren que juntament amb els amos o propietaris, anirien anlyament entre tots els acodats, dos homes com a pregrinaçó a Montserrat. Aquests dos serien sortejats cada any a qui toques, donant els vots que consiga i que entre tots pagaran un duro per cada pelegrí, per pasar el camí i per la Missa que cada un encarregeria a Montserrat lo dia assenyalat, com es lo disapte passat Snt. Marc.

Els subjectes que convingueren son los següents: Salvador Sellares de cal Batista; Maties Farell, Sastre del Molí del Torrent; Jaume Arola del carrer de la Muntanya; Josep Mas, moliner del arrabal; Martí Sellares, fuster de la Plassa; Martí Sala, del carrer del Soley; Jaume Rudureda, mestre de cases del carrer Nou; Pare Alavedra, dit lo Mariano, del carrer Feixó; Francesc Piqué, del carrer de Sant Antoni; Jaume Soler, hostaler del carrer de Baix; Jaume Valls, del carrer de la Muntanya; Segimon Sala, esperdanyer del carrer Nou; Pau Riera del Masqué, del carrer de la Muntanya; Joan Alavedra, teixidor de llí, del carrer de Baix; Jaume Calvet, del carrer del Soley i Joan Comí, ferrer, del carrer de Baix.

L'any següent o sia 1855 començà la providencia d'anar a Montserrat.

I perquè consti en els efectes conseqüents lliuro la present en St. Martí de Mura a tretze d'abril del mil nou-cents quaranta-set"

Ramon Camprubí, rector.

ELS ALZINARS DE MURA I L'ALZINA BONICA

Els alzinars més extensos i ben conservats del Bages es troben al terme de Mura, protegits pel Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. A les zones més baixes trobem l'alzinar acompanyat de marfull, mentre que el boix omple el sotabosc de les obagues. A la major part del Bages la majoria d'alzines s'han de considerar híbrides entre l'alzina vera i la carrasca, pels caràcters intermedis entre ambdues espècies, però en aquest recorregut pel parc hi predomina l'alzina vera, és a dir, de fulles llargues i peludes només al revers. Aquesta àrea de relleu enrevessat i rocós ha dificultat des de sempre l'agricultura, i l'única activitat d'aprofitament del bosc ha estat l'obtenció de llenya i el carboneig. Aquesta darrera va ser la forma més comuna d'explotar l'alzinar fins ben entrat el segle XX.

De la llenya d'alzina se'n feia el carbó vegetal, que conserva gairebé tot el poder calorífic de la fusta però pesa molt menys. El cicle de tala per al carboneig era d'uns 15 anys, i al llarg de l'excursió que proposem veiem encara el rastre negrós al sòl allà on s'havien instal·lat les carboneres, i podem observar com d'una soca comuna moltes alzines velles enlairen tres o quatre troncs de mida similar. No es tracta pas d'alzines rebrotades després d'un incendi, sinó del llegat de les tales dels carboners.

És extrany trobar-se una alzina monumental enmig d'un alzinar, on hauria d'haver estat explotada igual que la resta. Però en una carena de la serra de l'Obac, al camí del coll de Boix a Mura, a la Coma d'en Vila, s'alça majestuosa l'Alzina Bonica o del Vent 900 m. N 41º 39.890 E 1º 58.281, monumental i ufanosa, amb un tronc de 2,80 metres de perímetre i 11 metres d'alçada.

Pels habitants de la contrada és coneguda amb el nom d'Alzina Bonica, i és potser la seva bellesa la que l'ha salvada del carboneig i la tala per llenya.

Font: Natura i Aventura.