CASTELL DE SALDES

La primera referència documental la tenim compresa entre els anys 1068 i 1095, quan Galceran, fill de Sicardis prestà jurament de fidelitat a Guillem Ramon, comte de Cerdanya. Posteriorment entre els anys 1109 i 1117 es tornà a fer el mateix sagrament, aquesta vegada va ésser amb el comte Bernat Guillem; quan aquest darrer finà, passà a Ramon Berenguer III, comte de Barcelona.

L’any 1165, n’eren senyors d’aquest castell en Galceran i Berenguera de Pinós, es creu que en aquesta època n’eren els castlans la família Saldes.
Entre els anys 1162 i 1196, Galceran de Pinós jurà fidelitat al rei Alfons “el Cast”, per aquest castell i d’altres. El succeí el seu fill homònim que l’any 1279 arrendà durant cinc anys els rèdits de Saldes.

L’any 1294, Galceran de Pinós i la seva dona Berenguera, varen ratificar a Jaume Martí, de Bagà, la batllia i el terme d’aquest castell. Un any més tard va ésser nomenat R. De Vallespirans com a governador d’aquest territori.

L’any 1296, Galceran de Pinós donà a Jaume Digo, de Bagà, aquest castell amb la condició que hi fes estada permanent amb la seva família.

Entre 1306 i 1316, aquest castell junt amb el de Bagà, Gavarrós i Gósol varen estar ocupats per les forces del rei Jaume II que estaven en guerra amb Pere I Galceran de Pinós. Quan aquest darrer finà, es produí una controvèrsia respecte de si calia retre homenatge al rei pels castells de Gósol, l’Espà, Saldes i Querforadat; els juristes sentenciaren a favor dels Pinós ja que els tenien en propi alou, i no pas enfeudats pel rei.

L’any 1324, morí el donzell Bernat de Gósol, que posseïa aquest castell entre d’altres en feu, pel baró de Pinós. El succeí la seva filla Violant que prengué la investidura de mà d’en P. De Santa Eulàlia.

L’any 1326, els homes de Gresolet varen estar penyorats perquè no havien acudit al so que havia estat emès des del castell de Saldes.

L’any 1344, el baró de Pinós arrendà aquest castell per 85 lliures.

L’any 1357, Ramon Fortuny va ser nomenat batlle de saldes per Pere III Galceran de Pinós.

L’any 1370 es varen fer obres al castell, principalment a la residència del senyor.

En el fogatjament de 1365-1370 comptava amb 58 focs, també es troba inclosa aquí la parròquia de Turbaus. En el fogatjament de 1381, s’assigna al castell de Saldes, 36 focs.

L’any 1383, Bernat I Galceran de Pinós, heretà del seu germà Pere aquest castell i jurà de guardar els privilegis de Saldes.

L’any 1484, durant la revolta dels remences, aquest castell estigué en perill de ser pres pels pagesos.

Al segle XVII, aquest castell pertanyia al duc d’Alba.

El castell de Saldes 1261 mts. 31T 395983 4676487 feia molta enveja als moros, que el van voltar per tot arreu i es van posar al cap de fer-se'l seu, costés el que costés. El setge va durar mesos i anys, i va arribar un moment que els qui defensaven el castell no van disposar de la força suficient per a defensar-lo i va decidir abandonar-lo.

Una nit molt fosca, en què era impossible de veure res, van obrir les portes del castell i, muntats en cavalls, els defensors van emprendre camí avall. Per tal de desorientar els moros, els defensors van camviar la direcció de les ferradures dels cavalls, de manera que semblava que entressin al castell en comptes de sortir-ne. Quan ja eren molt enllà, els va semblar que pel darrera seu i vers el castell es veia com una claror molt forta; es van girar i van veure dalt del cel i damunt mateix del castell una gran creu de foc que brillava i centellejava.

Els fugitius van restar parats i van creure que allò era un avís del Cel perquè no abandonessin el castell, que la providència divina els empararia. Van girar gropa i van tornar cap al castell; abans, però, van desferrar els cavalls i els van posar les ferradures del dret.

A l'endemà els moros, que estaven una mica atordits pel signe lluminós que la nit abans havien vist sortir dalt del cel, van veure per tots els voltants del castell un gran nombre de petjades de cavall, totes disposades en direcció al castell. Van creure que els assejats havien rebut un gran reforç que els devia haver arribat de manera providencial i que aquell signe de la creu en el cel en devia ser el senyal. I, convençuts que ells no podien res contra el voler del Cel, van abandonar l'empresa i se’n van anar cames ajudeu-me per por de rebre un gran atac.

Font: Pedraforca Màgic.

CASTELL DE RIBELLES

El castell de Ribelles 541 mts. 31T 357141 4638280 és situat en una posició dominant en l'antiga frontera de la Marca Hispànica, ha estat sempre vinculat a l'evolució política i cultural de Catalunya durant els seus mil anys d'història.
Al lloc on està situat ara el castell de Ribelles s'han trobat indicis d'un assentament ibèric i hi ha constància de que hi va haver-hi una petita població romana des de el segle I dC fins el segle iV dC, doncs s'han trobat fragments de ceràmica i monedes corresponent als segles I i II.

Es difícil precisar l'època en que va ser construït aquest castell. Segons la tradició de les anomenades "Baronies de la Fama", el seu origen es remunta al segle VIII encara que documentalment només pot provar-se que ja existia a finals del segle X. Segons la llegenda, l'any 734 va entrar a Catalunya el cavaller Otger Gotland, "El Catalón", amb els Nou Barons de la Fama. Aquests Nou Barons de la Fama, també coneguts com Els Nou Cavallers de la Terra, tenien com a objectiu la reconquesta dels territoris ocupats aleshores pels sarracens. Aquests nou barons van ser els senyors de: Ribelles (Gispert de Ribelles), Cervelló, Erill, Montcada, Cervera, Pinós, Anglesola, Alemany i Mataplana. Otger Cataló, el Pare de la Pàtria, els va unir per lluitar fins a la mort per la terra que els havia vist néixer fins alliberar-la del poder de la mitja lluna sarracena que els hi havia imposat una cultura diferent de la seva fe originària. Sembla ser que cap a la meitat del segle XI la frontera sarracena es trobava ja pel Montsec, la comarca de Meià i els castells de Ponts, Sanaüja, l'Agulla i Ribelles.

Ribelles adquireix la seva importància estratègica a l'Edat Mitjana. Des de aleshores el castell de Ribelles està vinculat a la història com un factor clau en l'evolució socioeconòmica, política i cultural de Catalunya. Els Barons de Ribelles participaren activament tant en fets de caràcter feudal com en la primera conquesta de Mallorca o en les lluites pel Regne d'Aragó. En aquells moments, en què s'entrava a formar part de la seva història segons el nombre i importància de les campanyes bèl·liques en els que s'havia paticipat, el nom dels Ribelles ocupa moltes pàgines de la història.

Se sap que Guitard de Ribelles participà en la conquesta de Balaguer l'any 1009, que l'any 1064 Ramon de Ribelles va ser un dels personatges claus que va recolzar al Compte d'Urgell en la campanya bèl·lica que va permetre reconquistar una part del territori del Pla d'Urgell i que Amorós de Ribelles es va distingir per se un dels nobles que més gent van portar a la conquesta de Tortosa, l'any 1065. Pons de Ribelles va prendre part a la batalla del Llobregat l'any 1118 i en la primera conquesta de Mallorca, així com a la conquesta de Tarazona, Calatayud i Daroca en 1119.

Gombald de Ribelles va ser un dels cavallers que va ajudar al Compte Ermengol IV a conquerir les dues ribes del Segre i del Sió (Sanaüja, Guissona, Linyola...) i més tard firma com a testimoni en el testament del mateix Compte Ermengol IV, un text redactat l'any 1143. Ell mateix, mentre es trobava participant en l'assetjament a Lleida, iniciat al març de 1149 i en el que van participar únicament guerrers catalans, firma també la carta de població concedida al gener de 1150 a la capital lleidatana.
Gombald de Ribelles estava casat amb Marquesa, germana de Ponç de Cabrera. Com diu l'historiador Sanahuja "era molt noble la família Ribelles". El matrimoni va tenir sis fills: Ramon, Gombau, Guillem, Marqueseta, Saurina i Sansa. El 17 de setembre de 1179 sabem que Gombald es troba molt malalt i, juntament amb la seva esposa, escriuen el seu testament. El document s'ha conservat i gràcies a ell sabem de l'estreta vinculació personal de Gombald amb el Compte d'Urgell, a qui encomana la custodia dels seus fills. El testament ofereix també una detallada informació sobre les possesions dels Ribelles en aquell moment: els castells de Rialb, Montsonís, Foradada, L'Aguda, Torà, Vicfred, Comabella, Alcarràs i Montsuar, terres a Conques, Biscarri, Talteüll (Massoteres), terres des de Pujol a Queralb, Balaguer, Bufagranel, Medianel (El Llor), Llobera, Besora, Les Centoses, la Manresana, terres en Selers i Torrafeta, cases a Lleida, etc.

Els Barons de Ribelles participaren també a la primera conquesta de Mallorca i consta que Ramon de Ribelles va ser un dels nobles que, ressentis amb el Rei Jaume I el Conqueridor, va defensar al Compte Alvar d'Urgell.

CASTELL DE SANAÜJA

El castell de Sanaüja 480 mts. 31T 359783 4637602 és situat sobre un turó que domina el poble. Es tracta d'un dels castells mes primerencs de la comarca i els seus orígens es remunten al segle XI. La primera noticia què en tenim data de l'any 1024, en aquell temps el castell pertanyia a Sant Ermengol, bisbe de la Seu. El 17 de desembre de 1583, Sant Josep de Calassanç fou ordenat sacerdot a la capella del castell. D'aquesta època, és el magnífic campanar de cadireta amb cinc ulls, que va fer les funcions de campanar fins abans de la Guerra Civil. El castell va ser enderrocat per ordre de Felip V.

CASTELL DE CASTELLAR I ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL

L’agrupament de Castellar 401 mts. 31T 388066 4620573 està junt a l’aiguabarreig de les rieres de Gravalosa i Rajadell, just a mig camí entre Aguilar i Rajadell, al peu del turó on hi ha el castell de Castellar 549 mts. 31T 387664 4620487, un gran casalici en molt mal estat que conserva alguns detalls arquitectònics interessants a les obertures.

El castell figura documentat l’any 1022 i fou modificat els segles XIII i finals del XVIII.

Fou de jurisdicció reial. Un fogatjament efectuat els anys 1365-1370 assenyala 15 focs de ciutadans al castell de Castellar.

L’any 1707, el rei Carles III concedia el castell de Castellar a Francesc Amat-Gravalosa. El segle XIX Castellar de Segarra formava municipi amb les quadres de les Coromines, Puigfarners i Seguers.

L’any 2007 te lloc una intervenció arqueològica del castell per l’empresa Arqueociència, encarregada per l’ajuntament de Castellar.

Actualment està en fase de reconstrucció.

Al costat del castell hi ha l’església de Sant Miquel de Castellar 544 mts. 31T 387658 4620454 existent al segle XI. D’aquest període queden visibles les arcuacions llombardes del campanar quadrat que fou realçat posteriorment. A la llinda del portal d’accés al temple figura la data de 1830.

Fou modificada al segle XVIII, quan es remodelà la nau amb una capçalera d’estructura rectangular i amb capelles laterals al costat i es féu també el nou pis superior del campanar.

L’església conserva la teulada, però tot l’interior està destruït. Fa uns any foren recollits tots el elements d’un cert valor que restaven a l’església. Una interessant pica de batejar i una beneitera ara són al clos del cementiri.

L’onze d’octubre de l’any 1980, uns joves excursionistes que pernoctaven a la capella del castell i havien fet foc amb una biga, en llençar-la fora perquè fumava, provocaren un terrible incendi que anorreà importants extensions de boscos i masies, algunes de les quals passaren a augmentar la cada dia creixent quantitat d’abandonades.

CASTELL DE CALLÚS

La primera notícia documental que fa referència al terme de Callús, és alhora el primer document que anomena el Castell 337 mts. 31T 398600 4627659. Data del 940 i l'anomena "de Gotmar". Tan mateix aquest document no s'ha conservat i tan sols se'n té notícia a través d'un regest del segle XVIII que pertany a l'antic monestir de Sant Benet de Bages. (TORRAS, M. GALERA, A. 2000). No és fins el 947 que trobem el primer document sencer conservat i original que anomena el Castell. En aquesta ocasió els esposos Salomó i Goberta van vendre a Ermernric i la seva dona Preciosa una casa i un hort que tenien en aprisió al terme del Castell de Gotmar tal i com s'anomenava aleshores. No es coneixen massa dades que permetin esbrinar qui era aquest personatge que donava nom al castell però es probable que fos el primer senyor aloer del terme representat del comte al territori, ja que amb posterioritat es té constància d'un document datat del 992 pel qual el comte Borrell havia obtingut per compra un alou al terme. Curiosament els seus límits coincidien amb els del terme del castell i de la parròquia. D'aquesta manera és possible que el comprès a un hereu de Gotmar (TORRAS, M. GALERA, A. 2000). Però el topònim que fa referència a un nucli fora del mateix castell no apareix fins a partir de finals del segle X, concretament el 980, quan es cita el nom de "Castellet" que es troba al costat del Castell de Gotmar i ja ben entrat el segle XI que es documenten els topònims que fan referència al terme de Callús amb diverses variants: Castllús, Casteluç, Catellús, etc. (TORRAS, M. GALERA, A. 2000).

El Servei Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona ha realitzat diverses intervencions arqueològiques des del 1998. Des d'aleshores s'han posat al descobert noves estructures que fins al moment no eren visibles. En el moment d'iniciar la intervenció només s'observava les restes d'una torre circular de 7m de diàmetre exterior i 4,80 de diàmetre interior. Amb una alçada conservada d'1,50m. Les intervencions realitzades permeten establir l'inici de l'activitat d'aquesta fortificació entorn als segles IX i X amb la construcció d'una torre circular i posteriorment folrada amb un segon parament. Ja al segles XII-XIII, es construí a l'oest un nova estança de planta rectangular, ja al segle XIII es construeix una nova porta principal d?accés amb la seva rampa i un marxapeu. Alhora es construí una segona estança a llevant de la torre destinada a usos domèstics. Durant la Baixa Edat Mitjana es modifica l'articulació interna del Castell. Es construeix una nova habitació destinada a cavallerissa o corral, es reforcen els elements defensius, etc. La darrera fase d'ocupació ja no està relacionada amb l'ús militar del castell, sinó que te a veure amb l'activitat agrícola que transforma el paisatge amb nombrosos murs de feixa i vinya del segle XIX.