MURA, ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ

SEGLE X
SEGLE XI

SEGLE XII

SEGLE XVII
SEGLE XXI

L’ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ

S’han formulat moltes i variades hipòtesis sobre l’origen, estructura, evolució i arquitectura de l’església de Sant Martí, adés divergents, adés concordes, però mai definitives. Per tant, ens esmerçarem a exposar una línia que sigui la més procedent i ordenada, no volent, en cap cas, sentar càtedra de conclusions úniques i exactes, sinó esperant, tot donat temps al temps, que la recerca en l’esdevenidor arribi a resultats més definitius.

Tal com avui la contemplem, l’església romànica de Mura és el resultat de successives ampliacions i remodelatges que n’han variat sensiblement la fesomia. La situació, però, a baix al poble i a frec de la riera de Nespres, sempre ha estat la mateixa.

Els estudiosos reconeixen que, remuntant-nos a poc abans del segle XI, existia una petita església pre-romànica d’una sola nau, amb una capçalera orientada a llevant formada per un cos de forma trapezoïdal amb tres obertures: la central, de forma circular, i les restants, cobertes amb arcs de mig punt. D’aquesta església se’n conserva, a més del capçal, una paret exterior, situada a tramuntana, amb cinc arcuacions llombardes i un mur a sobre fortament deteriorats pel temps.

Ben aviat aquesta església fou remodelada allargant cap a ponent la nau primitiva i afegint-hi un portal de pedra tosca del mateix tipus de construcció. Precisament, en obrir en anys recents el susdit portal, s’hi descobrí un sarcòfag amb les despulles d’un personatge desconegut. Dins el crani es trobaren trossos molt petits d’un document que ara és en mans d’experts per a desxifrar-ne el contingut. D’aquesta ampliació en resultà una església d’una sola nau, més alta, amb una volta de mig punt feta de diversos materials i disposats molt diferentment, com es pot veure en l’actualitat.

AMPLIACIÓ AL SEGLE XII

La creixença del poble de Mura mogué a convertir l’església d’una nau en una altra de dues. A tal efecte, se’n bastí una de nova de proporcions més grans cap al migdia i la unió de les dues s’efectuà amb arcs, bé que en la remodelació gòtica quedaren reduïts a un sol arc former. Aquesta nau fou engrandida a llevant i acabada amb un absis semicircular ornat de manera força sumptuosa tant per dins com per fora. La coberta es féu amb volta de mig punt. És en aquest s. XII, a les acaballes, o a principis del següent, que s’hi col·loca una magnífica portalada que dóna accés a la nova nau i que constitueix un dels elements més valuosos i artístics de l’edifici.

Hem de referir-nos, també, a una reconstrucció obrada al segle XIV deguda, per desgràcia, a adobar els desperfectes que ocasionà un terratrèmol –sembla del 1437- que somogué tot l’edifici. Pels afectes sísmics s’enderrocà la volta central i la coberta de la nau antiga. En la restauració forçada se suprimiren els arcs formers que unien les dues naus i en lloc d’ells construïren una sola arcada feta amb dovelles de pedra ben treballada. Igualment es reforçà el mur nord, construïren un contrafort, es cobrí la nau primitiva amb volta apuntalada i referen la nau central amb volta de mig punt feta de pedra.

Així era l’església de Mura quan la descriví el rector Mn. Jaume Oller, el 1592, en la seva inestimable Consueta. Amb tota simplicitat diu que “sota la volta grossa s’hi col·loquen els fidels”. Be tenia raó el venerable rector!.

ANY 1680: ESGLÉSIA DE TRES NAUS

L’església de dues naus durà fins a final del segle XVII, quan s’hi afegí la tercera i quedà estructuralment com ara..

El motiu que ocasionà l’ampliació fou l’arribada a Mura de les relíquies dels Sants Màrtirs, copatrons sense desbancar Sant Martí. Tan memorable avinentesa devia ser recordada en el futur i, a més, als il·lustres hostes els corresponia una ben digna i agençada residència.

Es basteix a migjorn una nau paral·lela a les altres dues i de semblants proporcions que s’integra a l’edifici amb una gran arcada semblant a la que ja hi havia, però de construcció més basta. També es trasllada el carener al centre resultant-ne dues vessants simètriques a la teulada. Es construeix un campanar de torre aixecat sobre l’antic d’espadanya. A més d’alguns afegitons a la nau central, s’erigeix al damunt de l’absis un comunidor amb finestres als quatre vents per on sortia el rector a beneir, en nom de Déu, els quatre punts cardinals del terme. Per a pujar-hi hi munta una escala que restà coberta i protegida de la intempèrie durant llargs anys i que modernament s’ha tornat a veure a l’exterior. S’arrebossaren a consciència les parets tant a dins com a fora imitant el carreuat. Així l’església quedà llesta bo i mostrant una perspectiva majestuosa i deixant bocabadats els feligresos d’aquells anys. Una inscripció commemorativa dalt la portalada d’entrada revela la finalització de les obres l’any 1697.

Així romangué llargs anys. Sols apuntem que el 1915 s’enderrocà un porxo que cobria la portalada, que així havia estat protegida de les inclemències i és la causa que, sortosament, hagi arribat a nosaltres en perfectes condicions.

ELEMENTS ARTÍSTICS.

Ultra l’estil romànic tardà del conjunt de l’església i que, enllestida la seva restauració, forma un dels millors exponents d’aquest art al Bages, ens referim ara a alguns elements singulars que afegeixen a l’edifici religiós una qualitat artística ben rellevant..

EL TIMPÀ

De finals del segle XII o principis del XIII, és situat en la portalada d’accés al temple, rematada per una arcada adovellada. En els costats, uns capitells historiats sustenten una arquivolta llisa que emmarca el timpà.

Aquest que, en algun temps, degué ser policromat per les restes que se’n veuen, plasma l’adoració dels Reis a l’Infant Jesús. Hom hi veu al mig una Mare de Déu romànica asseguda en un tron amb el Fill a la falda, totes dues imatges amb corona. Acompanyen la Verge, sant Josep i la llevadora. Els tres Reis li presenten llurs ofrenes. El conjunt és rematat amb dos àngels que encensen la Mare i el Fill. Aquest timpà és molt ben conservat i comunica al visitant la primera agradable impressió sobre la vàlua artística del conjunt.

L’ABSIS

Es la capçalera de la nau central, orientat al nord, l’absis es veu ara net d’afegitons i ens permet d’observar una cornisa sostinguda per sis arcades sobreposades que descansen sobre els corresponents capitells aguantats per columnes i mènsules. Hi són oberts tres finestrals rematats amb petits arcs. Els capitells tenen esculpides, molt senzillament, fulles i dibuixos geomètrics i l’absis tant a l’interior com a l’exterior té una forma semicircular ben manifesta, després de les darreres reformes.

L’ARA DE L’ALTAR

L’ara que actualment és a l’altar major de l’església, sostinguda per quatre columnes recuperades, de pedra picada, és una pedra romànica de 140 cm. De llarg, que fins a arribar al lloc on ara és passà molts atzars.

D’antuvi, la trobem descrita l’any 1592 en la Consueta, i va romandre a l’església fins al 1940 quan, per raons desconegudes, fou treta i arrambada a l’exterior. Vers l’any 1960 s’aprofità per a l’altar de la propera ermita de Sant Antoni quan fou agençada. Allà restà una vintena d’anys, superant els estralls de dues riuades, fins que el 1980 es retornà a l’església parroquial i es col·locà a l’altar major.

A la part dreta superior de l’ara, hom hi veu una llegenda inscrita referent a l’acta de consagració i que, traduïda del llatí, diu així: “GUILLEM SENDRE GERIBERT sots-diaca amb tots els meus parents vius i difunts JOAN PUN. . .”, i sembla que correspongué a un tal Guillem Sendre, persona de càrrec o relleu especial que visqué a Mura el 1071, segons documents trobats.

La recuperació i posterior trasllat d’aquesta superba ara romànica a l’altar major de l’església de Mura ha afegit al conjunt monumental un element ben valuós i conferit a l’altar una dignitat excepcional.

CAPITELLS HISTORIATS.

Són els dos ubicats a la portalada d’entrada i representen, el de l’esquerra, la mort de sant Martí, amb monjos que el rodegen, i el de la dreta, la coneguda escena del sant tallant mitja capa per donar-la a un pobre. Son d’una qualitat i estructura òptimes. Afegim-hi que fa uns cinc anys es trobà abandonat a la riera un capitell romànic semblant als altres i que, malgrat el desgast ocasionat per haver rodolat molt de temps entre aigua i pedres, conserva part de les sanefes esculpides, i ve a enriquir un xic més tot el patrimoni artístic.

LA “CONSUETA” DE 1592.

Amb el nom de “Consueta” s’entén un llibre de consuetuds, costums, pràctiques i cerimònies d’una església parroquial i és, a la vegada, un manual de les obligacions dels rectors i clergues. Les consuetes son de gran valor històric i jurídic.

La “Consueta” de la parròquia de Mura fou escrita a mà pel rector Mn. Jaume Oller, el 1592, essent papa Climent VIII, bisbe de Vic Pere Jaume i rei d’Espanya Felip II. Consta de 179 pàgines i, en un català de l’època, ens detalla l’església amb els altars, imatges, ornaments, joiells, etc., el fossar, misses, aplegues, conreus, pagaments, cases, i descriu el poble a finals del s. XVI.

És imprescindible per a conèixer la història de Mura i de la parròquia. Esmenta les dues naus del temple, amb un retaule “no molt gran ni tampoc massa petit” que conté la figura de sant Martí al centre, taulons pintats de la seva vida, i un sagrari a la part anterior. Diu que la capella de la dreta és dedicada a Nostra Senyora, i la de l’esquerra a sant Pere, totes amb altars, imatges i altres ornats. Sobre l’entrada hi havia el cor que servia per a resar i cantar oficis. A més, comptava amb fonts baptismals, confessionaris, trona, canelobres de ferro i tots els objectes propis del culte litúrgic. També especifica que el poble s’asseia en escons i cadires, els homes davant i les dones darrere, i així “ni dona alguna està entre els homes, ni home algun entre les dones”. Avui s’han canviat els papers. Quant al fossar o cementiri, diu que és al costat de l’església, al davant, on va restar fins al present segle.

Igualment es refereix a les cases del pagesos i als qui viuen a la Sagrera i dóna la xifra de 268 habitants de Mura.

RECTOROLOGI.

La relació de tots els rectors i vicaris de Mura és deguda a la recerca amb paciència franciscana de MN. Miquel Bosch, que en fou vicari l’any 1916. Es guarda, en un quadre apropiat, tota la llista dels noms dels 40 rectors coneguts, a més dels 158 vicaris col·laboradors. El primer rector de qui es té noticia és Mn. Galceran de Sau, de 1319 a 1337. Els rectors que hi romangueren més anys foren, el 1664, Mn. J. Reat, amb 30 anys; el 1728, Mn. M. Vicenç, amb 34, i el 1850, Mn. J. Graus, amb 43 anys d’estada. El primer vicari és Mn. Guillem de Conangle el 1337, i el darrer Mn. Eudald Corretja el 1927.

VISITES PASTORALS.

Tots els bisbes de Vic feren, per raó d’obligació pastoral, la visita canònica a Mura. El primer de qui es té constància és el bisbe Jaume de Copons, el 16 de setembre de 1666. Posteriorment hi ha anat els 16 bisbes de la seu osonenca, fins a l’actual Dr. Josep Mª Guix que féu la visita pastoral a Mura l’any 1984. Com a curiositat esmentem que el bisbe Ramon Marimon hi féu quatre visites entre 1726 i 1744; que el bisbe Corcuera n’hi realitzà tres entre 1828 i 1832, i que el Dr. Torres i Bages, patriarca espiritual de Catalunya, visità la parròquia muratana tres vegades, a partir de 1800. Per cert que, els bisbes, de feina en tingueren, ja que a més d’inspeccionar administrativament el sagrament de la confirmació, i l’any 1828 el bisbe Corcuera firmà 378 infants! Sembla ara.

PATRONS: SANT MARTÍ. . .

La festa del sant, l’11 de novembre, és també la Festa Major del poble de Mura. Des de temps immemorial, com resen velles cròniques, s’ha celebrat amb major o menor esplendidesa per mor de les avinenteses que esbullen cada època. Esperem que mai no passi a l’oblit.

. . . I ELS SANTS MÀRTIRS.

En un altar lateral es conserva una antiga urna de fusta treballada i adornada amb pintures, a l’interior de la qual hi ha dipositades les relíquies dels Sant Màrtirs que l’11 de novembre de 1680 el poble rebé amb molta solemnitat. Foren portades de Roma pel Rvd. Francesc Diner, canonge de Manresa, i segons certificacions de l’aleshores, són relíquies de sants que moriren màrtirs en els primers segles del cristianisme: entre ells hi ha els sants Climent, Columbà, Pròsper, Just, Lleó, Desideri, etc.

El copatronatge és degut al fet que per l’abril de 1681 es produí una secada molt forta que comportava malalties i mort. Els muratans celebraren un ofici en honor del Màrtirs, fent pregàries per la pluja, i diu un text que “fórem servits, donant-nos aigua”. El poble agraït els proclamà copatrons celebrant la festa l’endemà de Sant Martí.

De l’autenticitat de les relíquies no en fem cap judici; tan sols apuntar que en visita del bisbe Torres i Bages l’any 1900 “. . . obrí les caixetes i, després d’examinar les venerades relíquies, les trobà dignament guardades i conforme a les autèntiques”.

L’altar dels Sants Màrtirs era guarnit per a un valuós retaule barroc amb les catorze imatges dels sants, però fou cremat en la maltempsada del 1936. Sols se salvà l’urna de les relíquies, que era, en definitiva, el més important.

CAPELLES DEL TERME DE MURA

Donarem breu notícia de cadascuna.

CAPELLA DE SANT ANTONI

Raval avall per la part d’orient del poble, a un centenar de metres de les cases, s’alça la capella més coneguda de Mura, dedicada a Sant Antoni de Pàdua. Molt senzilla de línies, petita, d’una sola nau, amb un pobre absis al capçal, antigament era plena d’exvots que els devots oferien al sant en reconeixença pels favors haguts. Prova d’això la molta devoció que se li professà i que perviu. La trobem documentada l’any 1716, quan la parròquia la construeix en terrenys del mas de la Mata, prèvia llicència.

Tanmateix, aquesta podia ser l’ampliació d’una de més vella, ja que el 1680, amb ocasió de la rebuda de les relíquies dels Sants Màrtirs, una crònica de l’època relata que es van anar a rebre en processó a la capella que s’ha fet a Sant Antoni. Quedi l’embull a resoldre pels entesos.

Vers l’any 1818 s’hi guarní un porxo a l’entrada que la resguardava de la intempèrie. Així i tot, aquesta porxada s’esfondrà i no s’ha refet fins fa pocs anys. En la darrera centúria ha hagut de suportar els embats de les rierades del curs d’aigua que llepa les seves parets amb calmós rabeig, però que qualque vegada s’enfurisma i rebat a tort i a dret.

Actualment és oberta al culte, i en la festa de sant Antoni Abat s’hi beneïen animals, i pensem que l’altre Antoni, el de Pâdua, no hi devia posar cap pega per l’apropiació del seu homònim. Tota la capella té un aspecte correcte.

CAPELLA DE SANT LLEÏR

Està situada als peus de l’antic castell de Mura, en una plana enmig de conreus, ben a prop de la masia del mateix nom. Fou dedicada a Sant Lleïr o Llei, bisbe i màrtir al s. IX. Segons escriu MN. Antoni Pladevall, no s’han trobat notícies directes sobre la capella fins al s XVI quan la Consueta de Mura diu que la parròquia hi pujava en processó el dilluns de Lledànies. No obstant això, el cognom Santllehí ja es menciona des del segle XIV. L’any 1796 un decret del bisbe de Vic prohibeix el culte a causa de l’estat d’abandó i ruïnes en què es trobava la capella. A les acaballes del segle XVIII es duu a terme una seriosa reparació del propietari Joan Vall, la qual s’acaba el 1806 per l’hereu del mas Santlleïr, segons explicita la inscripció en la llinda de l’entrada. Finalment, des del 1936 en què es profanà es troba sense culte i es manté tancada.

CAPELLA DE SANT JAUME DE LA MATA

A un tirat de pedra del mas de la Mata, cara per cara al turó del Montcau, encimbellada en un tossal, pla petita capella de Sant Jaume és coneguda per un document de l’any 1755 pel qual el bisbe de Vic concedeix indulgències als qui la visiten. Devia gaudir d’una bona prestància, ja que l’any 1761 és no res menys que el papa Climent XIII el qui concedeix una butlla donant indulgència plenària als qui preguin per l’Església tot visitant la capella.

Per les guerres carlines fou destruïda, i es refà totalment a mitjan s. XIX. Allargada una mica i fets uns petits cambrils, la capella de Sant Jaume perviu actualment en culte. De la tradicional devoció dels muratans, n’és fidel testimoni aquesta tornada dels Goigs:

Mata i Mura en l’aflicció

Us invoca de tot cor.

SANTA CREU DE PALOU

La trobem amb les restes ben abandonades a la part de ponent de la parròquia, a algunes hores de mal camí de Mura. Hi ha notícia que pot ser una obra del segle XI o XII i és ben propera a l’antic i senyorial mas Farell, abandonat.

Segons el tantes vegades citat Mn. Oller, l’any 1592 tenia volta de canó, dues capelles i absis. Unes arcuacions llombardes i el campanar d’espadanya completaven l’edifici. Els vicaris de Mura hi anaven a peu a celebrar la missa, i la festa de Sant Sebastià, vot de poble, es feia allà dalt.

Ara tan sols en queden unes parets enrunades, la volta esfondrada, l’interior ple de dexailles, perduda enmig de l’espessorall boscà, que la fa molt difícil de trobar. Té al costat el cementiri de la casa Mata-rodona.

SANTA MARIA DE MATADARS.

Coneguda modernament per l’església del Marquet, és un importantíssim edifici pre-romànic d’una sola nau, malgrat que primitivament en tenia tres. Es troba a la llinda del terme de Mura, tocant als del Pont de Vilomara i Sant Vicenç de Castellet. La trobem en documents de l’any 955 i ha sofert moltes modificacions. L’antiga església es renovà al segle XI amb volta de canó, dos arcs torals i amb decoració convenient.

Cal fer menció que l’any 1950 fou reconstruïda en la seva totalitat a cura d’una família de Manresa. És oberta al culte i és digna de visitar. També cal dir que des d’antic ha tingut una relació amb el monestir de Montserrat amb ajudes i contactes. Finalment esmentem que al Museu d’Art de Catalunya es mostra una preciosa talla romànica en fusta de la Mare de Déu de Matadars, pertanyent al segle XIII.

CAPELLA DE SANTA MARGARIDA DEL PUIG.

Sense excessiva importància, la capella és adossada paret per paret a la masia actual del Puig de la Balma. Una sòbria nau la cobreix, i a l’altar hi ha un retaule de fusta sense gaire relleu artístic, al centre del qual es col·locà la imatge de la santa. Té culte en especial el dia de la festa, 20 de juliol, que és quan hi pugen els seus devots de Mura, i s’hi diu missa.

VIDA RELIGIOSA DE LA PARRÒQUIA.

Seria injust si no dèiem, per acabar aquest capítol, una paraula per destacar els fruits de vida cristiana que han germinat a l’abric de la parròquia de Mura. Sense voler-nos ficar en interioritats de l’esperit, fruit de vivència d’una feligresia ancestral, aplegada a l’entorn de Sant Martí, i el temple que ha brandat joiosament les campanes en els bateigs dels fills, o ha plorat pausada en l’últim adéu als difunts, sí que volem fer constar una avinentesa ben encoratjadora: el nombre de persones d’ambdós sexes que Mura ha donat per a ser consagrades a Déu.

Sense oblidar tots els sacerdots i religiosos muratans sorgits del caliu familiar i cristià, volem referir-nos d’una manera destacada al bon nombre de religiosos muratans que han professat en la Congregació dels Pares de la Sagrada Família. El poble ha estat un viver inesgotable per a la congregació fundada pel beat Josep Manyanet, i els pares religiosos muratans han portat el nom del poble no sols a punts de la nostra nació, sinó també a llunyans indrets d’Europa i Amèrica. Parlar de Mura en qualsevol lloc on hi ha religiosos de la Sagrada Família, és parlar de quelcom entranyable, casolà i enormement estimat.

Per això no és estrany que el proppassat 2 de febrer de 1985 fos un dia memorable per a Mura. En tal diada, un fill del poble, Joaquim Calvet i Viadiu, rebé l’ordenació sacerdotal de mans del bisbe de Vic, Dr. Guix, en la mateixa església parroquial on fou batejat. Ultra la indefugible avinentesa d’escaure’s la primera ordenació sacerdotal a Mura, en Joaquim és el darrer muratà incorporat a la Congregació de la Sagrada Família.

En deixem constància com una mostra més de les arrels cristianes que han nascut i fructificat al sopluig de la parròquia de Sant Martí de Mura.

LA RESTAURACIÓ

Si el lector ens ha seguit pacientment per les pàgines anteriors, podrà deduir per tots els capgirells de les diverses i successives etapes constructives de l’església de Mura, que la seva restauració devia desembocar en una recerca arquitectònica àrdua i difícil. Sols així es podria establir una certesa possible a través dels esdeveniments ocorreguts.

Aquest afany de recuperació de la nostra història feta pedra tingué el seu inici fa poc més d’un quart de segle proppassat, per tal com abans, Mura i la seva conjuntura no eren pas gaire coneguts. Feia real, malauradament, aquell gens falaguer refrany de “Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de mala mort”. Això avui a passat el record. Una dita rància ja feliçment superada..

En aquesta darrera part deixarem constància escrita dels principals treballs de restauració obrats a l’església, tot indicant-en la cronologia i els resultats obtinguts.

PRIMERES OBRES.

Gairebé a la segona meitat del segle passat, concretament l’any 1940, es va procedir a adobar els danys ocasionats per la guerra civil. La crema del sumptuós retaule, dels altars, imatges i altres béns del temple, suposà una acurada i obligada restauració com en altres indrets. N’era rector Mn. Ramon Camprubí i es restaurà globalment l’església tot construint-hi un altar major de pedra, altars laterals i altres obres necessàries.

Vers l’any 1969, essent-en rector Mn. Josep Solà, es netegen les parts interiors de l’altar lateral de la nau sud, i s’hi col·loca ben destacada l’urna dels Sants Màrtirs. Fou la primera aparició de la pedra amagada.

Entre 1971 i 1975 essent rector Mn. Xavier Coll, es neteja completament la nau de migdia, s’emprèn la tasca de treure l’enguixat de la nau nord, la més antiga, i s’hi troba tota una gamma de construccions primitives i sobreposades que són un dels enigmes del temple. També es descobreixen els dos arcs formers de les naus i el conjunt s’il·lumina amb llum indirecte, en consonància amb la pedra retrobada.

OBRES POSTERIORS

L’any 1977 i essent-en rector Mn. Lluís Costa, es determina de continuar tota l’obra restauradora, que no acaba fins al 1984, després d’una tasca de recuperació molt ben aconseguida.

Passos fets:

Enderrocament del cobert que amagava la capçalera i de dues escales que menaven al comunidor. Tot queda a l’exterior.

· Se suprimeix un pas subterrani que anava de la rectoria a l’església.

· Es treu el guix de la nau central i s’enderroca el cor.

· Es treu la pica baptismal i es refà la paret amb carreus.

· Es refà de nou el pilar de l’arc triomfal i s’hi encasten dovelles.

· Pavimentació del sòl del temple amb peces de pedra polida. Es refà el cancell.

· Renovació de la coberta del campanar consolidant baranes i pilars.

· Reforma del presbiteri. La imatge de Sant Martí es trasllada sota l’arcada dreta.

· Es canvia l’altar de pedra per un altre muntat amb columnes i capitells d’un suposat altar gòtic de Talamanca i s’hi col·loca l’ara romànica recobrada.

NORMES D’ACTUACIO.

Des del principi de la determinació de restaurar l’església de Mura s’hi va interessar la Diputació de Barcelona. La seva col·laboració i mecenatge es traduí en la visita de responsables dels departaments competents, l’assessorament tècnic i la tramesa d’ajudes. Aquesta cooperació s’intensificà a partir de 1982 completant les anteriors actuacions inacabades o parcials.

Aquesta intervenció girà sobre dos punts: consolidar les parets del temple en mal estat, i fer més llegible l’edifici, tan complex en la seva estructura com a resultat de les successives construccions.

DARRERES RESTAURACIONS

Es produeixen entre els anys 1982 i 1984 i les mencionem ací.

· Demolir la sagristia adossada a l’absis i que el tapava parcialment.

· Enderrocar un cos d’edifici construït damunt de l’absis i que abrigava un passadís de la rectorial al comunidor.

· Neteja en l’absis d’arrebossaments anteriors. Es marquen i refermen les dovelles i carreus. Es restaura la primitiva capçalera obrint-s’hi tres finestrals tapiats. Es desmunta l’escala interior que duia a la golfa.

· Desmuntar tota la coberta de l’església i construir-en una de nova amb formigó i teula vella aprofitada.

· Es rebaixa una part de la coberta de la nau nord i es separa el contrafort gòtic del sobrealçament romànic de l’església primitiva. Es reconstrueix la cornisa.

· Restauració dels murs laterals de l’edifici, en especial el rètol commemoratiu de la gran reforma de 1697.

· Obertura d’un portal emparedat a la part de llevant de la primera nau, on es descobreix una sepultura.

· Reparació de l’embigat del comunidor i consolidar la coberta.

· Neteja dels murs del campanar.

· Modificació del quadre de llum elèctrica adaptant-la a la nova perspectiva del temple.

· Construcció d’una nova sagristia a l’extrem oest de la nau sud, amb armaris i una escala que mena al campanar.

· Fer millores a la plaça de l’església amb voreres, parterres i esglaons de pedra en consonància amb la fesomia de la plaça del poble.

Així dit, quasi telegràficament, tal volta no es contempli amb tota la seva profunditat el treball constant que tots els implicats en l’esmentada obra de restauració han dut a terme darrerament. Val la pena d’arribar-se fins a Mura i comprovar sobre el terreny el resultat excel·lent, i sorprenent, per la qualitat artística que ara ofereix el temple parroquial.

Ara en acabar aquestes senzilles pàgines, s’ha d’agrair en tota la seva extensió, l’ajut i assessoria del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. Bona part del reeiximent assolit és degut a la seva eficaç acció.

Però seríem injustos sense tenir esment de totes les persones, anònimes i silencioses, que s’han interessat per l’evolució d’aquesta restauració. Primer, els habitants de Mura; ells, com a directes beneficiaris, han esmerçat feina, interès i col·laboració perquè l’església que els ha vist néixer i créixer pogués lluir tota l’esplendor i fos admiració dels forans.

I també a tots els amics, visitants, gent que a estones o a temporades s’han atansat fins a Mura per percebre el batec de més de mil anys d’història i contemplar l’esplendidesa de la seva església romànica, secular i feixuga pel pes de tants anys, però que ara, polida i rejovenida, es disposa a fer camí en una nova primavera, espurnejant lluminàries de fe, amor i pàtria.

L’església se Sant Martí de Mura, feliçment recuperada per a l’art i la història, és una pedra preciosa encastada en el tan ric patrimoni artístic que adorna la terra i la gent del nostre clar país. Celebrem-ho.

A TALL DE COMIAT,

QUE NO VOL SER CLOENDA.

Perquè la història continua.

Pas a pas. Dia a dia.

Feta lletra rància en apergaminats papers,

Feta pedra recobrada amb lluïssor de segles,

Feta cançó i llegenda en capvespres vora la llar,

Feta vivència de fe per a proclamar les meravelles de Déu.

I són, calbament, ells,

La terra,

La gent

I Sant Martí

Els qui afaiçonen la nostra història.

Ells són història.

Nosaltres, tots, fem camí.

Pas a pas. Dia a dia.

Font: Mn. Joaquim Calvet i Viadiu

SANT VICENÇ DE FALS

L'església de Sant Vicenç de Fals 350 mts. 31T 394890 4623553 s'aixeca al lloc conegut com torres de Fals, a la part est d'un turó situat a la banda oriental del terme de Fonollosa. Aquesta ubicació tan especial, fa que la seva fesonomia i característiques estiguin fortament marcades per la topografia tan especial del terreny. L'església forma un conjunt monumental amb la rectoria, el cementiri i les torres cilíndriques de l'antic castell de Fals. L'església actual és un edifici de planta rectangular, orientat d' Est a Oest. Compta amb una capçalera quadrangular adossada al darrere del presbiteri, que acull la sagristia. Compta també amb una capella fonda adossada a la banda Sud, i una capella d'estil gòtic a la banda nord. Al costat de la capella de la banda Nord s'alça el campanar.
L'accés al temple es realitza a través d'una porta situada a l'extrem occidental de la façana principal Sud, que compta amb la data gravada del 1656. Al mateix mur, una mica més a llevant, s'obre una altra porta d'accés que devia ser tapiada poc després de fer-se i sobre la qual es llegeix la data de 1647. Exteriorment la construcció és feta amb mur de mamposteria disposat de forma irregular, intentant ordenar fileres de carreus en rengleres horitzontals. Les fileres de carreus de la part inferior resulten més ben tallades i disposades, i podrien ser aprofitades de l'anterior edifici romànic. L'interior de l'edifici està dividit en cinc trams de volta de creueria amb un arc toral de reforç entre cadascun, mentre que la sagristia presenta una volta de canó amb rajols disposats de pla. Les parets laterals de les naus han estat recentment repicades extraient el guix. S'hi distingeuixen quatre espais situats entre els pilars que suporten els arcs amb sengles peanyes, que al seu dia-abans de la crema del 1936- soportaren retaules i altars. També cal esmentar el paviment de la capella de la banda nord, fet de lloses de pedra, mentre que el de la nau central és de cairons. A l'interior es conserva una llosa sepulcral amb la inscripció: "SEPULTU-/RA DE PE-/RA IAUME/ANDREU I/DELS SEUS/1651". [GALÍ, PANCORBO, 2005: 74] A ponent de l'església s'adosa l'edifici corresponent a la rectoria. Es tracta d'un edifici de planta quadrangular orientat a migdia. Compta amb planta baixa primer pis i golfes, i l'accés es realitza tant per la porta oberta a la façana de migdia com per un pas obert des de dintre de l'església. A escassos metres a llevant de l'església es situa el cementiri. Completen el conjunt arquitectònic dues torres cilíndriques i una casa adossada entre la rectoria i la torre cilíndrica.del mateix turó de l'església.

L'església de Sant Vicenç de Fals es troba erigida al capdamunt d'un petit turó situat a la part oriental del terme municipal de Fonollosa (Bages), prop de la riera de Fonollosa. L'indret, conegut actualment amb el nom de Torres de Fals, era via de pas del camí ral que menava de Barcelona cap a Cardona, la qual cosa el convertia en un enclau estratègic, i facilitava les relacions de vassallatge que s'establiren amb els vescomptes de Cardona.
La devoció que els senyors de Fals professaven al monestir de Sant Vicenç de Cardona, degué ser la raó del nom que adoptà la seva homònima de Fals. També a aquestes relacions de vassallatge amb els vescomptes de Cardona, debem el primer document conservat on s'esmenta l'església. En aquest, datat el gener de l'any 1026, Bremon de Cardona redacta el seu testament i nomena Bonefilio de Castro de Falcos (Fals), fidel seu, fent una descripció del territori i les terres que posseeix i lega. En aquest escrit s'esmenta la donació d'una vinya a l'església de Sant Vicenç [AA.DD; 1984:240] L'església que actualment es pot observar, és gairebé en la seva totalitat d'estil gòtic, tot i que encara en resten d'empeus inmersos en la seva estructura, petits vestigis de la petita església romànica que ocupava l'emplaçament fins al segle XVII, quan es dugueren a terme un seguit de reformes per ampliar el seu espai, que a la pràctica significaren la construcció d'una nova església. De la primitiva església romànica (d'una sola nau) en resten només dempeus dos trams d'un mateix mur que delimitava a migdia el perímetre de l'església, presentant probablement unes dimensions de 3,5 m d'amplada per uns 15 m de llarg [GALÍ, D.; PANCORBO, A.; 2005], i quedant resguardada per un petit recinte enmurallat del qual en resten d'empeus les dues torres de guaita. Sabem que el 1592 el temple comptava ja amb tres altars (el major, el de Sant Joan i el del Roser). Com hem esmentat anteriorment però, els grans canvis en l'estructura de l'edifici es produiren al llarg del segle XVII, quan es decidí que calia dur a terme l'ampliació del temple. Les obres foren conduides per mossèn Anton Hubac, rector en aquells moments de la parròquia, i que es dividiren en dues fases: primera meitat del segle XVII i segona meitat del mateix segle. De la primera fase en destaca l'ampliació del temple, tot i mantenir-se la seva llargada, i un nou pavimentat. D'aquests moments data també l'hipogeu més antic (1651) dels cinc que presenta l'església, situat a la capella nord. Ja a la segona fase s'amplià de nou el temple amb la construcció als extrems de llevant i de ponent d'un nou cos a cada banda. Un cop finalitzades les grans obres d'adequació del temple, s'inicià un període dedicat a la seva ornamentació interna, on destaquen la confecció de nous retaules: el 1666 el de Sant Josep, entre els anys 1682 i 1690 el de Sant Vicenç a l'altar major (obra de Joan Grau), i el 1697 el de Sant Joan per obra de Joan Grau II. [VILA I VILA J.M.1987:281] L'any 1694 finalitzà la construcció de la rectoria ubicada a la banda de ponent, i a inicis del segle XVIII es va bastir el campanar de l'església, que s'alça encaixonat entre la capella nord i la sagristia. La capella fonda data del 1885 Al llarg dels segles XVIII i XIX l'església es trobà pràcticament en desús, el que provoca el seu ràpid deteriorament. La consueta del 1764 feta pel rector Domingo Feliu parla de la realització encara de festes religioses. Segons ella, el dia de Sant Agustí es feia una processó que sortia de l'església i donava la volta al castell. Això es repetia per la Mare de Déu del Roser, Sant Isidre i per Corpus. [AA.DD; 2004-2005 nº10:71) L'església però, encara havia de passar pel seu moment més difícil, la Guerra Civil Espanyola. Durant el conflicte bèlic, l'església va ser incendiada tres vegades, provocant l'esfondrament de tots els panys de les voltes de la nau, la destrucció de la rectoria, i amb ella, de tot l'arxiu parroquial. Alhora es profanà el cementiri.

SANT SADURNÍ DE CALLÚS (Antic)

Sant Sadurní de Callús (Antic) 334 mts. 31T 398707 4627701 església amb planta de tres naus, la central més ample que les laterals. Presenta un absis central de forma poligonal amb pilastres adossades que acaben en capitells compostos. Les naus laterals presenten una absidiola a la capçalera. La volta és de totxo amb llunetes i reforçada per arcs feixons. A l'oest hi ha el campanar de planta quadrada. Al mur nord es pot observar un petit absis. La façana presenta tres obertures tapiades amb totxo i la porta situada a migdia és de mig punt.

L'església es documenta el 997 tot i que com a parròquia de Sant Sadurní està documentada des del segle XIII, època en què ja hi havia 4 preveres. De la primitiva església no en queda res. El campanar podria ser el primitiu ja que es veu molt diferent de la resta de l'església nova de l'any 1800. Quant a la rectoria, sobre la porta hi diu 1700. A la dècada dels 30 del s. XX, en construir-se l'església a baix al poble, l'antiga quedà sense culte i actualment és de propietat privada.

LA RECTORIA VELLA DE MURA

LA RECTORIA VELLA DE MURA. (Text de la Consueta de Mura, de l'any 1592) 31T 415691 4616403 485 mts

BENS PROPIS QUE POSSEIX LA IGLESIA DE MURA O LO RECTOR DE ELLA.

Text original.- Mes te y posseix la dita Sglesia parrochial de St. Marti de Mura o lo rector per ella. Una cassa petiteta a la Sagrera o loc de mura, la qual cassa esta cituada a la part de tremuntana de dita Sglesia en la qual casseta esta de present Joan Prat, sastre, la qual se te y poseix dita Sglesia co lo rector de aquella. Mes altra part de la iglesia co es amitjorn te y poseix una pessa de terra inculta la qual pessa y ha plantadas que tres nogueras y es entre lo fossar y la riera de la qual pessa se serveixen per plassa per esser part de... y junt a la font y riera y aixi de las nogueras... de tot lo ambit de dita pessa de terra esta possesio la iglesia o lo Rector per ella com Gt. es.

Mes te y poseix la iglesia de mura co la Rectoria per ella una casa co Rectoria en la qual acostumamen de estar los capellans en temps passats y ha estat y habitat Jo, Jaume Oller sobredit, la qual casa es la casa situada a la... part de un quart... a la part de levant y solixent per la riera amunt ques... de la sglesia ala mata de mura de la qual cassa no pot veure la iglesiay poch oir las campanas. Te dita casa lo... algunes terras y posiessions de feyxas y orts los quals sa cultiva y sembra y altras que nos cultivan. Te tambe dita casa una pallissa. Te tres cassalots dintra la propietat lo no dels quals son los caus Juans, les Rigotges lo Borrell, lo Borrell lo qual Borrell son dos... de cassalots separats y dita cassa y cassalots ab terras, honors y possessions se te y posseix pe la iglesia e o lo rector de St. Marti de Mura.

DOCUMENT ACLARATORI

1632.- 31 d'agost. Joan Santllei ven a Jaume Gibert una peça de terra del mas Santllei, la qual peça es al subdomini i alou d'Alexandre de Cordelles. Confronta a Ll. amb un torrent de sobre els Caus de Santllei, a M. amb la riera de Nespres i seguint la dita riera fins al torrent dels Caus Joans continguts a les terres de la rectoria vella. (S.C.)

Mes te y posseix la dita iglesia en lloc nomenat les Comes qui va cami de Mura a Talamanca una pessa de terra. Mes te y posseix dita iglesia o lo rector per ella, juncto a la iglesia Sofreganea de St. Creu so es en lo ciscuit, varias quantas fexes y de terra en las quals y a plantadas algunes oliveres les quals se tenen y posseix a dit rector de Mura co a obtenir dita rectoria de St. Marti de Mura en les quals terras orts y possessions sobre dites sempre y quan anar al rector per las sembrar o pot fer sense impediments las personas alguna y lo fruit pel qual es a son util y profit poc o molt quasia sans respondre y pagar delme ni interes algu a senyor ni altres qual se vol penyora ni tampoc la obligacio alguna de pagar sensos ni algun altra dret de ditas cassas ni interes algu de les sobre dites terras y possessions te y posseix com a... la Rectoria.

ALOUS Y TERRAS COM DE CASES ESTA EN POSSESSIO LA IGLESIA

Text original.- Esta en possessio lo Rector de la iglesia parrochial de Mura per raho de sa Rectoria de rebre quiscun any de la Cassa y mas del Llobet lo cabrit, porcel, pollastra, velló de lana y formatges co ja sa dit en altra part sens partir dit carnelarga ab senyor ni altra persona y mes reb sobre dita cassa divuit diners de sensos y dos Cassetas de dita cassa del Llobet contiguas a ella ahont esta stadants logates y la cassa a feta Mestre Guillem Diner sastre u altra Bartomeu Villa pages y tambe la cassa feta lo... Guillem pux farrer en la qual present habita Violant pux viuda muller relicta del dit pux farrer y sa famillia y la cassa de Bernat Marcet pages y la cassa de Antony Sanctlay pages y tot lo restant de una pessa de terra ahont sta ciutadas y edificadas part de ditas cassas se te de alou del rector y quant se son affensats los patis per a fer y hedificar ditas cassas sea demanant lo consentiment al rector de dita iglesia parrochial de St. Marti de Mura.

Mes la cassa de Raphael Torrella y ont contiguo ab la cassa se te en allou de la iglesia.

Mes la cassa ahont abita mestre Joan culla mestre de cassas se te ner alou rector y Sglesia.

Mes la cassa ahont abita Agnes Digona viuda muller relicta del guarda mestre Blay... sastre la qual cassa si fonch empenyorada per raho del... promet dita Agnes se fer per alou de dite iglesia de mura son les dites dos cassas dels hereus del mas del parich.

Mes anant stand en possessio lo rector la iglesia de St. Marti de Mura, de rebre tot lo dema y primicia dels grans, formatges, segol, ordi, sivada y tambe canen y de tot lo que se acostuma de pagar en dita parrochia en les terras y vulgarment vui anomenadas las heras del pau, la Vinya vella del Llobet, les losades, les planes, los canyots las quals terras vui te y posseex Margarida Lobeta viude relicta del quionda Antic Llobet pages de dite parrochia i vui finicciari de dita heretat del Llobet y tambe lo casalot y mas de la Spinenca anomenat, lo qual tambe es de dita propietat del Llobet y mes unes fexes o orts de particulars so es Joan Miquel Mata, Joan Salla roca, Joan Villa, Antiga parica tots pagesos de Mura. Vicens Trullas pages de Tallamanca y los orts fexas y quintanes son a par damunt de dits orts ala part de sol ixent y mixjorn y roureda se te y lo mas del Llobet y son hereus dels fruits sobre dites terras totes y sengles los fruits que el mas... reb lo delma y primicia lo rector sense part ni portio ab senyor algu ni altra qual senyor ni persona y esta possessio de rebre dits drets esta lo rector de Mura de perpetua memoria dels vivents y ansa passats paguen tambe a vuit y mitja dels grans, y del canem a deu, del oli y verema a deu, y los sobre dits fruits se anomenan alous a dita iglesia de St. Marti de Mura.

Mes anant a costumen de pagar los hereus de la casa y mas del puig de la balma de dita parrochia una gallina, quiscun any lo que fa en llastir.

Mes reb lo Rector de dita parrochia de mura Vint y sis sous... sobre la cassa y mas de la pineda los quals de present paga Antoni Farell alias Pineda qui vui te y posseix la casa heretat de la Pineda en la sofragania de Sta. Creu de Palou.

MADRONA

Madrona 558 mts. N 41º 58.087 E 1º 20.126 és de poblament integrament dispers, ocupa el sector nord-occidental del terme municipal, limitant al nord amb el terme de Bassella, ja a la comarca de l'Alt Urgell. Per l'est limita amb el terme del poble de Pinell, al sud amb el del poble de Sallent i a l'oest amb el ja citat terme municipal de Bassella (Alt Urgell) i el de Vilanova de l'Aguda (Noguera).
A l'extrem nord-occidental del terme s'hi troba l'enclavament de Sant Mer que pertany al ja citat municipi de Bassella, tot i que, en la divisió diocesana, pertany a la parròquia de Madrona.

El poble de Madrona es va formar a redós de l'antiga església parroquial de Sant Pere de Madrona i del castell de Madrona, situats ambdós a 558 metres d'altitud dalt la carena de l'extrem oriental del serrat de Madrona, al vessant esquerra de la vall de la riera de Madrona.

La primitiva església de Sant Pere de Madrona era una bella i àmplia construcció romànica, amb elements llombards, decorada amb pintures murals i una cripta.
Actualment, aquesta cripta i una part dels murs de l'església són esfondrats.

Aquesta església ja és esmentada l'any 839 a l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell.
En el període 1771-1776 es va construïr la nova església parroquial. Es tracta d'un gran edifici neoclàssic decorat amb pintures murals sobre els dotze apòstols als murs laterals.
També s'han ensorrat l'antic castell de Madrona i la casa rectoral.
A banda d'aquestes, el nucli està constituït per algunes edificacions més.

La primera referència documental referida a Madrona apareguda fins avui en dia, és a l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell de l'any 839 en la qual s'hi cita la parròquia de Madrona.
A partir d'aquesta primera ressenya documental, els documents més antics que s'han trobat sobre el terme de Madrona fan referència al lloc de Miralles. Són documents de compravenda, cessions o donacions d'alous que abasten el període comprès entre els anys 936 i 1047. Del que se'n dedueix d'aquests documents és que aquest lloc, que cal ubicar al SO de la masia de la Codina, on encara ha persistit el topònim de Tossal de Miralles, tenia un castell o torre depenent del castell de Madrona, església, i una vila que estava afranquit de pagar impostos al comte d'Urgell per ser lloc de frontera.

En aquest reguitzell de documents s'hi citen els límits de les terres a que fan referència documental d'alguns topònims del poble. Entre altres, hi apareixen citats els següents:
Pinell, la Pedrosa, castell de Miralles i Coma de Madex en un document de l'any 936.
Ichila, la Codina i torrent de Miralles a l'any 1001.
Castell de Madrona, Castellar del Pui, església de Santa Maria i Sant Romà, església de Sant Mamet, cingle del Pui, Pui de Vespella i Coll de Cavallol a l'any 1026.

A la pàgina 13 del volum XI del Diccionario de Pascual Madoz publicat a Madrid l'any 1847, s'hi troba el següent text, traduït literalment del castellà i del qual s'han conservat les formes tipogràfiques i la transcripció literal dels topònims i hagiotònims locals que s'hi citen:

MADRONA: localitat amb ajuntament de la província de Lleida (12 llegües), partit judicial i districte de Solsona (2 i mitja llegüa), audiència territorial i capitania general de Barcelona (22 llegües). Està situada sobre un terreny muntanyós.
El clima és una mica fred i ventilat pels vents de l'oest i del nord composa de 22 cases disperses pel terme en diferents masies, de les quals les principals són denominades: La Codina, Estany, Finestres, Masana, Caballol, Sangrá, Castellana i Bancal dels Ars.
Hi ha església parroquial (San Pedro), contigua a la casa del rector, en el punt més cèntric del terme, de la que depenen les annexes de Sta. Creu i Sant Antoni de Bordell: la capellania és de termini i la serveix 1 rector i 1 vicari amb l'obligació de dir missa a les annexes els dies de precepte. Confina el terme, prenent com a punt de partida l'església parroquial, pel nord amb el d'Altés, a l'est esla de Pinell i Ciuró, al sud Sallent de Sanahuja, i a l'oest amb els de Castellnou de Bassella i Guardiola, Mirambell i el de Portella: dins d'ell s'hi troben, com hem dit, diverses masies que constitueixen la població i en elles existeixen 7 capelles pròpies dels amos de les cases: també corre per ell un torrent anomenat el riu de Madrona, que s'asseca amb freqüència; té el seu naixement al terme de Clará i travessant els de Madrona i Castellnou de Bassella, desguassa al Segre duent sempre el mateix nom. El terreny és de secà, una part de baixa qualitat, i la resta de mitjana: tot ell està tallat per serres baixes, en les quals hi ha alguns boscos de pins, roures i alzines, no molt poblats: cria bestiar oví, boví, i porcí, encara que tot de poca consideració: i caça de perdius, conills i llebres.
La població és de 17 veïns, 152 habitants. La riquesa imposable: 57.784 rals.
La contribució: el 14,48% d'aquesta riquesa. Es celebren 2 fires a la serra denominada del Bancal dels Ars, cap al sud del terme, on hi ha tant sols un hostal del mateix nom; la primera el 19 de setembre, i la segona el 28 de gener, a ambdues hi acudeix bestiar mular, lanar, cabrum, porcí i abundant boví; a la primera s'hi porta molt cànem de les hortes d'Oliana, Tiurana, Pons i Artesa de Segre: tant sols duren fins a la caiguda de la tarda, i són molt concorregudes, sens dubte per la cicumstància de que no s'exigeixen els drets municipals.