CALA S'ALGUER - POBLAT IBÈRIC DE CASTELL

Els Muratans d’en tant en tant, tenim de fer una escapada a la Costa Brava per no perdre el contacte amb la mar. Aquesta vegada tocava anar a visitar Palamós i els seus encontorns.

Sortíem a les 9 del matí la meva esposa Pilar i jo, acompanyats aquest cop per la nostra gossa Xica.

L’objectiu era fer una visita tècnica a les cales de S’Alguer, de Castell i com no, també visitar el poblat Ibèric, que es troba al mateix costat de la cala de Castell, i per acabar la sortida, anar a dinar al restaurant del Hotel Trias a Palamós.

Així s’ha fet, i amb molt de gust, us faré una petita explicació de cada un dels llocs.

CALA S’ALGUER DE PALAMÓS  3mts, ETRS-89 31T 512593  4634478

La Generalitat de Catalunya va declarar Bé Cultural d’interès Nacional, en la categoria de conjunt històric, la cala s’Alguer de Palamós, situat prop del castell de Sant Esteve del Mar i on es troba el valuós barri de pescadors construït el segle XVI. En aquest indret s’hi poden trobar els valors arquitectònics propis d’un barri tradicional de pescadors, on l’arquitectura s’integra perfectament en el paisatge i respecta l’entorn natural.

Aquesta cala està situada al nord de la població de Palamós, entre la platja de la Fosca i la de Castell, a prop del Castell de Sant Esteve del Mar.

CALA DE CASTELL 3 mts, ETRS-89 31T 512913  4634526

L’espai natural protegit de Castell Cap Roig, inclòs al Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) l’any 2003, se situa al sector central de la Costa Brava. Forma part també de la Xarxa Natura 2000 com a lloc d’interès comunitari (LIC) i com a zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA).

En aquest espai natural protegit hi podem trobar una gran diversitat d’ecosistemes terrestres diferents: bosc mediterrani de pinedes i alzinars litorals, cales i platges, aiguamolls litorals i zones dunars.

L’estructura ideal del litoral és aquella formada per tres elements: la platja, les dunes i l’aiguamoll. Tot i així, el desenvolupament urbanístic i les alteracions sobre el litoral, han modificat aquesta estructura i sovint ja no la trobem.

Aquest no és el cas de l’espai natural protegit de Castell Cap Roig, on la platja de Castell encara trobem un sistema dunar ben conservat.

Les dunes litorals es troben sempre associades a les platges sorrenques, ja que l’aportació de sorra d’aquestes gràcies al vent, i la fixació de la sorra amb vegetació típica d’aquests ambients, fa que l’ecosistema dunar es mantingui estable.

La vegetació que creix sobre ambients sorrencs litorals ha de superar importants factors que actuen en contra seu desenvolupament, com és la manca de nutrients i d’humitat, l’alta salinitat, la mobilitat, el vent, etc.

La importància de la conservació de les dunes, rau en què també són claus per a prevenir efectes de temporals marins sobre la costa.

La zona dunar de la platja de Castell es caracteritza per desenvolupar comunitats vegetals que viuen sota una forta insolació i unes condicions de salabror i vent relativament elevades. Tot i això, moltes de les espècies vegetals dunars han desenvolupat adaptacions que els hi permeten viure en aquests ambients hostils. A més a més, cal tenir en compte que la seva distribució és limitada i la superfície molt reduïda.

Hi predominen espècies com el borró (Ammophila arenaria), el jull de platja (Elymus farctus), el melgó marí (Medicago marina), la corretjola de mar (Convolvulus soldanella), la pastanaga marina (Daucus gingidium), el lletsó (Sonchus tenerrimus), el rave de mar (Cakile marítima) i la lleteresa (Euphorbia paralias). També destaquem en aquesta comunitat el lliri de mar (Pancratium maritimum).

POBLAT IBÈRIC 22 mts, ETRS-89 31T 513160  4634350

Aquest poblat ibèric està situat al mateix costat de la cala de Castell, malgrat tot no varem poder accedir al seu interior, ja que es troba en fase de tasques de manteniment i per tant, sols vaig poder fer unes fotografies des de l’exterior.

En aquesta petita península, al segle VI aC, els antics pobladors de la zona decidiren bastir un poblat aprofitant les immillorables condicions de control i defensa que oferia. Pertanyien a la tribu dels Indigets, aquests individus habitaven l’Empordà i la Selva, segons les notícies d’autors grecollatins com Aviè, Ptolomeu Estrabó i Plini el Vell.

El comerç principalment amb la ciutat grega d’Emporion (Empúries) fundada al segle VI aC es va convertir en un dels eixos de la seva economia. En aquest context s’emmarca la primera urbanització del poblat fortificat de Castell a finals del segle V aC i finals del segle II aC, que es concentraria en la part més elevada del poblat. Fora muralles hi havia un camp de sitges per emmagatzemar cereals. En aquest nou poblat es va fer necessari iniciar una obra d’enginyeria molt important, que va anar guanyant espai sobre les pendents del promontori.

Es van construir murs de contenció per aixecar terrasses sobre les quals es construïren els carrers i les cases. Actualment, aquestes terrasses només es poden apreciar a la part de llevant, la de cala Foradada, ja que a la part de cala Castell hi havia despreniments. També destaca la construcció d’una gran cisterna a la part alta que pot estar relacionada amb la construcció d’un temple. Aquest, del qual en coneixem les restes del pòrtic d’entrada i els basaments de les columnes, tindria el seu origen en la sacralització dels punts de referència de la costa que es fan servir en la navegació de cabotatge, habitual en el món clàssic.

Amb l’arribada dels romans a Empúries l’any 218 aC, el poblat de Castell va tenir una evolució diferent a la resta de poblats ibèrics de la zona els quals, majoritàriament, són abandonats. Castell, gràcies a la seva importància estratègica va viure una important reforma urbanística i la construcció d’un nou sistema defensiu.

El poblat s’amplia cap al nord i es construeixen torres que flanquegen l’entrada donant pas a una plaça porticada envoltada de locals comercials. Per poder-ho fer, cobriren el camp de sitges. Les últimes reformes del poblat iber van tenir lloc en temps de l’emperador August. El deteriorament de les estructures del poblat i la instauració definitiva de la Pax Romana va fer que el Castell deixés de ser necessari estratègicament, fet que provocà l’abandó progressiu del poblat durant el segle I dC.

LLOBEROLA

El poble de Lloberola 617 mts. 31T 364149 4638744 és a la part de tramuntana, a l'esquerra de la riera de Sanaüja. Al nucli de Lloberola hi ha les restes del castell de Lloberola, la parròquia, la rectoria i algunes cases.

El castell de Lloberola és documentat l'any 1149 quan n'era senyor Bernat Rotlan, que en aquesta data cedí al seu fill Bernat.
El 1172 posseïa el castell de Lloberola Pere Sanç de Llobera, que també tenia el castell de Llobera al Solsonès. El de Lloberola li previngué de la seva muller Dolça, i ell el tenia per Ramon Folc, vescomte de Cardona, que n'era el senyor superior. Fins a la fi del segle XIV ambdós castells anaren units en la senyoria, i s'esmenten el 1314 i el 1375, quan Ramon Folc incorporà al vescomtat de Cardona els seus castells i quan fou erigit al comtat de Cardona, respectivament.
El 1397, però, el castell de Lloberola era de Jaume Saciera i pertanyia a la vegueria de Cervera.
Al segle XV la senyoria de Lloberola pertanyia al Bastard de Cardona, que era germà natural del comte de Cardona i Prades. El 1736 la senyoria del lloc era de Miquel d'Agulló-Pinós i Lagarriga, marquès de Gironella, que residia a Barcelona. N'era batlle Magí Camats i els regidors eren Joan Padollers, Joan Reus i Francesc Cogorulls.
Del castell resten diversos murs i una torre de planta quadrada, però amb els angles arrodonits, que en prendre alçada es va fent més prima. L'església parroquial de Sant Miquel de Lloberola és a peu del castell i conserva algun vestigi antic, però fou reformada segons el gust neoclàssic. Del bisbat d'Urgell en origen, la parròquia fou donada al monestir de Solsona i, també, Masdenforn de Loberola. Posteriorment passaren a la mesa episcopal de Solsona. Pertanyen a la parròquia de Lloberola una gran dispersió de masos, situats molts d'ells entre bosc i terrenys escabrós.
Lloberola celebra la festa major per Sant Miquel, al mes de setembre, el Dilluns de Pasqua es fa un aplec a l'ermita de Santa Maria i el primer diumenge de maig se celebra la festa del Roser.

Podem trobar anterior al 1936, un retaule barroc de l'altar major de l'església parroquial de Sant Miquel, cremat el 16 d'Agost del 1936. Només s'han conservat algunes imatges com ara les de Sant Pere i Sant Pau.
També guarda uns antics sarcòfags gòtic que es troben a costat de la Torre de Lloberola, que pertanyen a la família Saciera de Cervera del segle XIV. Família de gran importància a la Segarra durant els segles medievals. Com a molts pobles, s'explica que els responsables de l'incendi porgaven les cendres per si de cas hi apareixien restes d'or.
L'església de Lloberola era rica en mostres d'escultura barroca i avui encara conserva el magnífic retaule del Roser a més d'altres imatges.

Un parell de documents ens assabenten que al final del segle XV el mestre de retaules Joan de Brusel·les féu una d'aquestes obres per a l'església de Lloberola. Aquest mestre creiem que era l'artífex Joan Troch, conegut, també, amb el nom de Joan de Brusel·les, que es troba documentat a Catalunya entre els anys 1509 i 1535. Ara sabem, doncs, que l'any 1500 ja treballava a Lloberola en la construcció d'un retaule. Atès que el segon document ens diu que el retaule, al començament del mes de febrer de 1501, ja es trobava acabat i col·locat al seu lloc, d'acord amb el contracte encara que hi faltava posar les ales i la diadema a Sant Miquel i la polsera del retaule, hem de suposar que l'obra estaria dedicada a Sant Miquel i que aniria destinada a l'altar major de l'església, ja que aquest sant és el titular de la parròquia de Lloberola. D'altra banda, aquest mateix document ens concreta l'import del retaule: 15 lliures i 10 sous.

TIURANA, DESCANSA EN PAU SOTA LES AIGÜES DEL PANTÀ DE RIALB

Etimològicament el topònim Tiurana sembla provenir de l'antropònim llatí TIBERIANA, gentilici derivat de Tiberius, nom propi de persona.
La seva interpretació podria vincular-se a la possible existència, durant el periode romà, d'una "villa tiberiana": la vil·la d'en Tiberi, les terres o la propietat d'en Tiberi; o bé correspon senzillament a l'antropònim sol: Tiberiana.

A l'època medieval, el procés de formació del domini temporal de la canònica d'Urgell a la zona limitrofa de l'Alt Urgell i la Noguera i, concretament, a Tiurana, degué iniciar-se a principi del segle XI. Des de l'any 1042 consta que l'església d'Urgell posseïa el castell de la Clua, municipi de Bassella, el qual limitava a ponent amb el castell de Vilaplana. Pel context hem de creure que la canònica i mitra d'Urgell havien adquirit també els dominis dels llocs de Vilaplana i del Pla de Tiurana, a les ribes dreta i esquerra del riu Segre, respectivament, on hi hauria un hàbitat dispers, en masos, propietat de dita canònica i del noble Bertran de Vallferosa.
Abans de l'any 1171, "la malícia dels homes dolents destruí els masos de la canònica i de Bertran de Vallferosa" i, versemblament, les seves explotacions agro-pecuàries. Per tal de solucionar la situació de ruïna, el bisbe Arnau de Preixens (1167-1195) i el noble al·ludit acordaren comunament ("convernimus inter nos", diuen) reunir els masos dispersos en un lloc nou: Tiurana, on es construirà la vila i es protegiria amb murs i valls a fi que els seus moradors hi poguessin viure segurs i tenir-hi i posseir-hi les seves coses. Es tractava, per tant, d'una espècie de carta de poblament on hi havia el determini del senyor (o senyors) d'assentar o garantir l'assentament d'uns habitants, que havien de formar el nucli rural de Tiurana, tot i que en dit document hi manca l'aspecte normatiu que fa referència als pobladors, les condicions i les garanties.

El pacte o convinença marca i distigeix el doble domini de la canònica per una part i del noble per l'altra. Els eclesiàstics tindran en propi i franc alou les seves cases i les dels pagesos, així com el celler, les cases del seu batlle i l'espai on hi havia els seus masos. En aquest espai i en la part de la nova vila que correspon a l'església d'Urgell, Bertran de Vallferosa no hi tindria cap domini ni facultats coercitives derivades de l'aplicació i administració de la justicia ("districum") del castlà del veí castell de la Clua.

El masos i les cases de Bertran de Vallferosa els posseiria aquest, lliurement i sense cap intervenció del bisbe i dels clergues d'Urgell. Ambdues parts es comprometeren a no fer-se cap d'anys en la part corresponent de la nova vila.
Aquest fou l'origen de Tiurana com a poble, i desaparegut sota les aigues del pantà de Rialb.

El Pantà de Rialb és un embassament que pertany als rius Segre, Rialb i Ribera Salada creat per una presa situada entre els municipis de la Baronia de Rialb i Tiurana, i que s'estén pels termes de la Baronia de Rialb i Tiurana al nord-est de la comarca de la Noguera, i Peramola a la de l'Alt Urgell. Afecta sobretot al municipi de la Baronia de Rialb, que dóna nom al pantà.

La presa és de 99 metres d'alçada i es començà a contruir el 1992, a pocs quilòmetres més avall del Pantà d'Oliana.
El pantà es començà a omplir el 1999 i fou inaugurat l'any 2000. La construcció suposà una inversió de 40.000 milions de pessetes i té una capacitat de 402,8 hectòmetres cúbics, és a dir, quatre vegades el d'Oliana.

Els seus principals destinataris són els canals d'Urgell i Segarra-Garrigues, aquest darrer en fase de construcció, a més de proveir d'aigua uns 80 nuclis de població. El pantà és gestionat per la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre.

La superficie coberta per les aigües (unes 430 ha) pertany als termes de Tiurana i la Baronia de Rialb, a la comarca de la Noguera, i a Bassella i, tot i que n'ocupa menys extensió, Oliana i Peramola, a la comarca de l'Alt Urgell.

La construcció del pantà, que té els primers antecedents en un projecte dels anys seixanta, ha tigut una realització dificultosa, ja que durant trenta anys hom l'anà posposant per motius diversos. En el retard hi ha tingut un gran pes la tenaç oposició al desallotjament i el trasllat d'alguns o la totalitat dels habitants (un total d'unes 300 persones) dels caps dels tres primers municipis i d'agregats seus (Miralpeix per Tiurana i Castellnou de Bassella, la Clua d'Aguilar i Aguilar de Bassella), com també la prevista desaparició sota les aigües de les terres més baixes i més fèrtils. És també en projecte la construcció d'una central hidroelèctrica.

A més està previst construir una contrapresa al sector d'Oliana, Peramola i Basella, on hi ha projectat construir-hi un espai lúdic i esportiu, a la cua de l'embassament de Rialb mitjançant la construcció d'una contrapresa que dotaria la zona d'una làmina d'aigua permanent.

La construcció de la contrapresa s'ha endarrerit força ja que els últims anys de sequera no han permès que el pantà s'omplis completament i per tant no s'havia pogut finalitzar totes les proves que calia.
Vuit anys més tard de la construcció, el 28 de Maig de 2008, arribà per primer cop al 52% de la seva capacitat, 211 hectòmetres cúbics, sent l'inici de la fi de la sequera que s'havia viscut durant aquell any.
Un any més tard, en un any de forces nevades tot i no havent començat el desgel, a l'hivern de 2009 el 6 de febrer arribava al 72% de la seva capacitat.

Avui totes aquestes imatges preses l'any 1999, resten sota el pantà de Rialb.

Avui Tiurana descansa en pau, i els seus habitants, disfruten del seu nou poble.