NAVÀS, NAVARS, CASTELLADRAL O COM VULGUIN DIR-LI

SANTA MARIA DE LES ESGLÉSIES

SANT CUGAT DEL RACÓ

MONESTIR DE SANTA MARIA DE SERRATEIX

SANT MIQUEL DE CASTELLADRAL

SANT MIQUEL DE VIVER

Un dels municipis més grans del Bages és el de Navars. Els seus 81,70 quilòmetres quadrats s'estenen de riu a riu per l'ample interfluvi Llobregat-Cardener. Aquest municipi, oficialment, rep el nom de Navàs, si bé fins al 1.960 es deia Castelladral, ja que prenia el nom del nucli principal del municipi. L'extraordinari desenvolupament del barri riberenc de Navars féu que primer s'hi instal·lessin els serveis municipals i, després, que se'n canviés el nom. L'origen del topònim de Navars es remunta al 982, quan s'esmenta l'alou anomenat Nabares. Una butlla del papa Sergi IV torna a parlar de l'alou Nabarsi la riera de Navarons.

El municipi comprèn, a més del poble de Navars, cap administratiu del terme, els pobles de Castelladral, de Sant Cugat del Racó (o Salou) i de Sant Salvador de Torroella, la Colònia Valls, la colònia del Palà de Torroella i els veïnats i llogarets de Can Flautes, el Mujal, la Rata i Valldeperes.

Una carretera local uneix el poble de Navars amb el nucli de Viver i una segona carretera, uneix el poble de Castelladral amb Súria.

Castelladral 676 m. N 41º 53.942 E 1º 46.804 l'antic cap de municipi i centre geogràfic del seu territori, és documentat històricament des de l'any 941 en la donació que els vescomtes Onofred i Guinedella feren d'un alou que posseïren "dintre el terme del castell Edral" a sant Urbici i al monestir de Serrateix, que en venerava les relíquies. El nom de Castelladral correspon segurament a un antropònim, i significaria castell d'Alderaldo d'Aderald.

L'any 1.184 consta com a castlà Bernat de Manlleu, el qual el passà a Bernat de Rocafort, que a la vegada el deixà a Guillem de Rocafort. El 1.360, Pere el Ceremoniós el vengué als consellers de la ciutat de Manresa. Definitivament, el 1.413 Ferran I vengué la jurisdicció de Castelladral a la família Peguera. De la construcció militar que el motivà, queden només algunes ruïnes situades en un turonet (681 m.), a redós del qual hi ha l'església parroquial i el grupet de cases, primer i principal nucli del poble durant segles.

El temple parroquial, dedicat a Sant Miquel, correspon actualment a la reestructuració feta al segle XVIII d'una construcció d'estil romànic llombard, del segle XI.

També al sector de Castelladral, cal esmentar una tomba excavada a la roca coneguda amb el nom del Lladre Traïdor, situada a prop del mas de Can Teuler, i unes antigues rescloses de molí a la riera de Tordell.

L'església romànica de Sant Cugat del Racó o Salou 567 m. N 41º 53.854 E 1º 48.771, és el gran monument històrico-artístic de la contrada. És un temple d'estil romànic llombard del segle XI, en el qual es manifesta una certa influència oriental perquè té la planta de creu grega poc usual en terres catalanes i és coronat per un airós cimbori cilíndric. Dels tres absis originals, resta només el central; mentre que el de l'angle NE ha estat recontruït. El portal, gòtic tardà, és obert a la façana de mitgdia i ocupa el lloc d'accés primitiu. Tampoc no és d'època original el campanar d'espadanya construït sobre la paret de ponent. Durant la restauració, hom descobrí importants vestigis del temple pre-romànic anterior. La parròquia de Sant Cugat, documentada des de l'any 927, pertangué en altres temps al monestir de Ripoll.

Les Esglésies 492 m. N 41º 53.557 E 1º 49.356, es situa a l'oest del Mojal, el nucli de les Esglésies s'originà de quatre petites esglésies on s'hi feia vida eremítica femenina. En el segle X ja s'havien unificat en l'actual edifici de Santa Maria i depenien del monestir de Sant Llorenç prop de Bagà. En el segle XIV va desaparèixer la vida monàstica i passà a dependre de l'església veïna de Sant Cugat del Racó. De l'església romànica del segle XI, similar a la de Sant Cugat del Racó, només ens n'ha arribat el creuer nord amb decoració llombarda. La resta es féu nova en el segle XVI. Actualment no està en culte.

El terme municipal de Viver i Serrateix ocupa un extens territori 66,81 quilòmetres quadrats a l'extrem S del Bergadà, en contacte amb el Bages (Navars). El terme és centrat per l'altiplà de Serrateix, que devalla cap als plans de Navel a l'W, els de Sant Joan de Montdarn al N i els de Viver a l'E. A la divisòria d'aigües entre el Cardener i el Llobregat, una sèrie de petites carenes, entre els 500 m i els 800 m d'altitud, accidenten el territori, drenat per altres rieres, com les d'Hortons i de Sant Cugat, o de l'Albereda, dita antigament de Tordell, afluents al Cardener, o les de la Codina i del Mujal, afluents del Llobregat.

Els principals nuclis de població del municipi són els pobles de Serrateix 734 m. N 41º 56.779 E 1º 46.587, que n'es el cap, de Viver 611 m. N 41º 57.369 E 1º 48.754 i la caseria de Sant Joan de Montdarn. Comprèn també les antigues demarcacions de Navel i de Sant Martí de Balaguer.

Darrerament hom ha pogut determinar l'existència d'algun poblament neolític, de diversos assentaments de l'edat dels metalls, que enllacen amb les troballes iberoromanes. Al segle X ja consta l'existència de molins al llarg de la riera, alguns dels quals passaren a dependre del monestir de Serrateix, vers l'any 1.000 i alguns foren refets en època gòtica. Sota Guifré I sembla que es tornaren a repoblar i fortificar aquestes terres, que amb Castelladral eren cap al 900 l'extrem S del pagus de Berga. Durant l'alta edat mitjana el terme era travessat per diversos camins de costa: el que venint de Sant Joan de Montdarn, cruïlla de camins, passava per Serrateix i es dirigia a Castelladral (convertit després en camí ral), i el que seguia la carena de Sant Feliu, Albesa i Cerdans, amb un punt fortificat important: el Castellot. Un altre camí important era el que seguia la riera de Navel fins a Cardona.

Actualment el principal eix de comunicació és una carretera que des de Navars va a Viver i a Serrateix. Hi ha també una pista forestal que porta de Viver a Sant Joan de Montdarn i que continua cap a Montmajor; una altre de Serrateix a Castelladral, que continua ja asfaltada cap a Súria; una pista de Serrateix a Cardona, i un camí rural que uneix Viver i Puig-reig.

CLARET DELS CAVALLERS

Claret dels Cavallers N 41º 49.268 E 1º 38.833 és un llogaret del municipi de Sant Mateu de Bages, situat a 567 mts. d'altitud als vessants de la Serra de Castelltallat. Format per Can Serra, Can Ferrer i l'església romànica de Sant Pere, és agregat a la parròquia de Sant Miquel de Castelltallat.

El castell de Claret dels Cavallers, es troba junt a l'església de Sant Pere i és documentat en 1.234.

L'origen dels Claret, cal cercar-lo en aquest petit nucli rural.

Claret, derivat de l'adjectiu clar en el sentit de "lloc amb bona visió" o "poc cobert de malessa".

COANER - QUOVECE NIGRO - CODENER

El poble de Coaner és situat en un tossal a 380 m d'altitud N 41º 49.942 E 1º 42.799, a la vall formada per la riera de Coaner, a la banda nord de la serra de Castelltallat. L'església parroquial de Sant Julià de Coaner és situada en un paratge rocós, en un dels nombrosos meandres que descriu la riera, amb la famosa torre de Moros (coneguda també com el Castell de les Planes), d'època comptal i cilíndrica, i la vella masia de Can Serra. El temple és un magnífic exemplar d'arquitectura romànica llombarda, de tres naus i tres absis, documentat el 960 i consagrat el 1.024 pel bisbe sant Ermengol d'Urgell, reformada al segle XVI i restaurada per la Diputació de Barcelona. La decoració externa de l'edifici amb els típics arquets i lenses i el graciós campanar en forma de torre de dos pisos i finestres geminades, descansa sobre l'encinglerada façana oest. Al sud hi ha una porta d'època més moderna. A prop es dreça l'esglesiola santuari de la Mare de Déu de Coaner N 41º 49.964 E 1º 42.678, en el qual es troba un explèndid retaule de talla barroca, datat l'any 1.716. Des de la fi del segle X, els pergamins parlen del castell de Coaner (Quovece Nigro, després Codener), origen del topònim que fou del casal de Cardona.

SAN SEBASTIÀ DE LES BRUCARDES

A les Brucardes en el terme municipal de Sant Fruitós de Bages i al entorn del mas que dona nom a la zona, es troba la capella de Sant Sebastià. N 41º 44.331 E 1º 53.029 Es tracta d'una capella de nau única i absis semicircular. El portal, localitzat a la façana principal, és un simple arc adovellat semicircular. A mitjan segle XVIII es féu una reforma total. Fa uns anys es va restaurar de nou, i fou novament consagrada al culte l'any 1.982.

ERMITA DE SANT VALENTÍ

El punt més alt del terme municipal de Sant Fruitós de Bages és conegut amb els noms de Puig de Sant Valentí i també Montpeità, que té una alçada de 363 metres. En aquest indret és troben les restes de l'Ermita de Sant Valentí, N 41º 44.808 E 1º 53.041 documentada a partir de l'any 1.110. Es tracta d'un edifici de caràcter gòtic, del segle XIV, amb unes innegables reminiscències romàniques amb un ampli portal i campanar d'espadanya.

SANT JAUME D'OLZINELLES

El topònim d'Olzinelles apareix citat per primera vegada cap al darrer terç del segle X, encara que l'església no apareixerà documentada fins a l'any 1.086.

Aquesta església correspon a la repoblació efectuada per la família Gurb-Queralt, senyors jurisdiccionals del castell de Sallent. Així ens arriben notícies de l'any 1.086, segons les quals, l'alou d'Olzinelles és empenyorat per Bernat de Gurb a Berenguer Folc Amalric i els seus descendents per la quantitat de cent unces d'or. L'altra part fou donada en alou al monestir de Santa Maria de l'Estany.

Noticies posteriors, ens remeten a l'any 1.121. Així tenim que Ermengarda, vídua de Berenguer Folc i el seu fill Bernat de Talamanca, van fer donació a Sant Benet de Bages de la meitat de la sagrera, terres, alous i vinyes de Sant Jaume d'Olzinelles. Per altra banda, Santa Maria de l'Estany intentà de recuperar aquesta altra meitat d'Olzinelles entrant, aleshores, en conflicte amb el monestir de Sant Benet de Bages. Finalment s'establí una concòrdia mitjançant la qual, l'Estany es quedava amb tot l'alou de Sant Jaume d'Olzinelles i, a canvi, Sant Benet de Bages fou compensat amb un altre alou pels donadors.

L'any 1.407, Francesc d'Albecia, monjo i cambrer del monestir de Sant Benet de Bages, donà a l'Abat Joan Pere, la quadra d'Olzinelles amb tots els seus drets. Sembla que és contradictòria aquesta notícia, ja que l'Abat de l'Estany comprà, l'any 1.420, a carta de gràcia, al rei Alfons IV, la quadra d'Olzinelles per 300 florins.

El domini de la canònica de l'Estany continuà fins l'any 1.592, quan a instàncies Felip II, es secularitzaren les canòniges regulars. Les cinc dignitats reials foren les administradores de les rendes d'Olzinelles, mentre que les prerrogatives i el dret de presentació del rector passaren al bisbat de Vic.

Dos documents datats a les darreries del segle XVI (16 de març del 1.584 i 4 de juny de 1.594), ens mostren dues denúncies presentades al Veguer del corregiment de la ciutat de Manresa, on apareix citat algun individu d'aquest indret.

L'any 1.682, la ciutat de Manresa té empenyorades les herbes i herbatges del mas d'Olzinelles i de la casa del Pont de Cabrianes. Pel dret de carnalatge, aquests masos havien de donar les següents coses: "un pollastre y un anyell si sen hi crian, y si hi ha moltons un de vello y si no si crian no ha de rebrer ni exigir ninguna cosa. Id. si en dit mas se cria porsellada o porselladas se ha de entendrer que de la primera deu rebrer y exigir lo arrendatari un porsell, y si acás en dit mas se fessan dos porselladas lo de la segona, lo porsell es del amo".

De l'emprestit de 220.000 duros fet per pagar les armes i municions adquirides l'any 1.809 pel corregiment de Manresa durant la Guerra del Francès, el rector d'Olzinelles hi aportava 2 duros i el mas d'Olzinelles 400 duros. Pel decret signat a 11 de setembre del 1.811, hi ha una única exempció concedida a l'allistament a files d'aquesta parròquia, la de Ramon Toll, fill únic.

Ens trobem davant d'una obra romànica bastida cap a meitat del segle XII, al mateix indret on abans s'havia alçat un temple pre-romànic. L'església està formada per una única nau amb volta de canó i absis semicircular.

L'església de Sant Jaume d'Olzinelles N 41º 46.456 E 1º 53.828 va ser abandonada l'any 1.803, quan es va aixecar una nova església, prop del mas Bertran, al Pont de Cabrianes.

Text de jplans@campus.uoc.es