LES RESTES DE LES CASES VELLES DEL PUIG

Sortíem de bon matí la Pilar i jo, en direcció al camí del Puig de la Balma passant pel Collet Roig, la Plaça del Llop 706 m. N 41º 41.124 E 1º 57.287 fins arribar a l'encreuament que ens portaria a un camí que s'enfila per la carena de les Cases Velles del Puig.

El matí no era del tot lluminós per el que fa a la metereología, però el goig i les ganes de trobar aquestes restes valien la pena. Després de donar uns tombs per aquestes contrades i pentinar la zona on esperàvem trobar les restes de pedres de les edificacions de les Cases Velles del Puig, 636 m. N 41º 40.857 E 1º 57.076. De sobte la Pilar m'avisa, de que sota un terreny ple de matolls i molta brusca, ha divisat les restes que nosaltres buscàvem.

¡¡ Joan, vine, corre estan aquí ¡¡, exclamar. Temps hem faltà, per córrer cap al lloc on la Pilar havia trobat el tresor esperat.

Ha estat per nosaltres un altre triomf el poder mostrar-vos aquestes fotografies, on deixen constància del que van ser unes construccions allà pels anys 1.594, dels nostres avantpassats, i avui per avui, poder donar-li la llum que es mereixen.

LES COVES DE MURA

Un dels millors regals que podien fer-nos a la Pilar i a mi, ha estat poder visitar les Coves de Mura. Fins aquí, tot sembla normal, però fer tot el recorregut i la visita a les esmentades coves acompanyats del grup Xino-Xano de Gràcia (Barcelona) i reben les oportunes explicacions minut a minut, tant del que trobem pel camí, com a l'interior de les coves per part de l'experta guia Mercè Galí i Sanarau i per més "Inri" la saviesa del meu bon amic Josep Canals i Palau. Això no té paraules d'agraïment. A part de ser uns grans experts, son unes bellíssimes persones que valen, el que no pesen.

Les Coves de Mura 680 m. N 41º 41.205 E 1º 58.409, conegudes també amb els noms de les Mines, les Coves (en plural), les Balmes i fins i tot (erròniament) amb el nom dels Caus de Mura, aquesta cova és la cinquena de major recorregut de tot el Parc, i n'és també la més espaiosa de totes. La pràctica totalitat del recorregut (185 m) es pot fer a peu dret.

Segons diuen, fou descoberta per un pagès als voltants de l'any 1.850, quan observà com uns ocells entraven i sortien darrere d'unes bardisses. Un cop feta la neteja de brolla, es trobà un petit forat passat el qual s'obria una gran cavitat rica en formacions.

La cova fineix de forma sobtada, i hi ha qui diu que si es desobstruís l'últim tram, hi hauria una més que probable continuació.

L'any 1.919, i a causa del poc respecte d'alguns visitants desaprensius que trencaven formacions i s'enduien l'aragonita, es decidí tancar l'entrada amb clau i forrellat.

El dia 4 de març de 1.934 vint-i-tres membres del Club Muntanyenc de Barcelona van visitar la cova per fer-ne una exploració detallada que aparegué l'any següent en forma d'article a la revista SOTA-TERRA, signat per Nadal, Llopis i Lladó.

Pàgina 31, paràgraf Exploració: <<(...) Acabada l'exploració, quan ens retiràvem, el nostre company i consoci Thomas va tenir la sort de descobrir, empastades en l'estalagmita de sota mateix de la columnata de la sala del Vestíbul, unes vèrtebres humanes que donaren lloc a que fixéssim l'atenció en aquesta sala i descobríssim ben aviat uns enterraments (...)>.

Pàgina 33, paràgraf Prehistòria: <

>Junt amb aquestes restes trobàrem també senyals de llar, consistents en fragments de fusta carbonitzada i molt abundoses closques d'Hèlix mig aixafades.

>Les escasses restes de ceràmica que recollírem, estudiades pel Doctor Pericot de l'institut de València, resultaren ésser, unes de l'edat dels metalls i les altres netament romanes.

>Aquestes restes i el trobar-se remogudes les fosses ens fa sospitar que les restes humanes no són romanes, sinó de l'home de l'edat dels metalls, que deuria fer servir la cova com a lloc d'enterrament, essent més tard remoguts pels romans, que potser cercaren refugi en ella.

>Entre els ossos recollits, que pertanyen a dos o tres individus, abunden les vèrtebres dorsals i lumbars i les costelles veritables i falses, escassejant com hem dit els ossos llargs, representats únicament per un radi, i els plans per un omòplat i fragments de pelvis; abunden els metarsians i les tres falanges.

>Barrejats amb aquests ossos humans n'hem trobat alguns altres fragments d'animals en els que el nostre company senyor Villalta, especialista en vertebrats, ha reconegut una pelvis de gos Canis Familiaris Lin, i una mandíbula de conill Orictolagus cuniculus Lin.

FONT: V Trobada d'Estudiosos de Sant Llorenç del Munt i l'Obac / Monografies, 35

EL MAS DE LA ROCA I CAN JAN BONIC

El mas de la Roca 520 m. N 41º 42.218 E 1º 58.433 és una masia situada als afores del poble de Mura, a un nivell més amunt de la balma del Perich. Una part de la casa està construïda en l'interior d'una balma, d'aquí el nom del mas i de la família. És una casa de planta baixa, pis i golfes, construïda en pedra amb teulada a doble vessant de teula. La porta principal és d'arc de mig punt i dóna accés a una estança en la que hi ha una tina i una premsa que té la data 1.712 al travesser de fusta, i 1.780 a les pedres que la suporten. L'interior està distribuït en tres crugies perpendiculars a la façana; la de la banda de ponent té un arc diafragma, essent aquesta la crugia més antiga de la casa, que es va ampliar cap a llevant en èpoques posteriors. Es conserva també la base de pedra de l'antic trull d'oli. Al pis, on es troba l'habitatge distribuït també en tres crugies, hi ha un antic forn de pa en bon estat a la banda de llevant, la sala al centre, i la cuina a la banda de ponent, essent visible la roca que cobreix la meitat de les estances. A la crugia de ponent hi ha un assecador amb eixida oberta al pis. Davant la porta principal hi ha una volta de mig punt sobre la que s'aixeca un terrat accessible des del pis. Les terres que pertanyen a la casa estan fetes en feixes ja que el terreny de l'entorn fa molt desnivell. A l'exterior de la casa hi ha una altra tina circular adossada a un corral petit, una bassa de regadiu amb una pedra amb la data 1.610 gravada.

Les úniques dades documentals que tenim del mas són les que dóna la Consueta de Mura el 1.592, que diu que a la casa de la "Roqua" habitaven set persones, essent el de més edat en Joan Sala Roqua. Per tant al segle XVI la casa ja existia, essent probable que es construís a l'edat mitjana el primer habitatge. La data de la bassa, 1.610, ens indica una època de reconstruccions al conjunt. Les dates de la premsa, 1.712 i 1.780, ens indiquen la cronologia d'una època d'aprofitament vitícola.

Des de l'any 2.001 s'estan portant a terme diferents reformes que intenten recuperar els elements antics que es van perdre fruit de l'estat de deteriorament en que es trobava el conjunt.

Can Jan Bonic 520 m. N 41º 42.204 E 1º 58.452 és una casa que tan sols resten dos murs formant angle recte, ja que la resta de construcció i la teulada es van esfondrar fa pocs anys. També resta part d'una tina circular amb parets exteriors de pedra que també està semi ensorrada,. A la paret que resta hi ha una finestra i es distingeix l'arrencada de la porta que era de llinda de pedra. També es veuen a l'interior els encaixos de les bigues del pis. Era una casa de planta baixa, pis i golfes.

Font: Mª del Agua Cortés Elía.

LA PEDRA DE LES CREUS

La pedra de les Creus 420 m. N 41º 43.019 E 1º 56.197 és una pedra bastant gran que pesa 3.500 quilos i que fa 3,8 m de llargada, 1,30 d'alçada i 0,60 d'amplada. Esculpides a la pedra s'hi poden observar una trentena de creus, unes dates (la més ben conservada és de l'any 1.802) i unes cassoletes o culs d'ou.

Aquesta pedra estava situada al camí que anava del mas Roviralta a Rocafort, al capdamunt d'una pujada molt forta a la carena de Casajoana.

Quant a l'origen i al perquè d'aquestes creus, hi ha diferents versions. La versió que sembla més encertada és la que s'ha transmès de pares a fills a Rocafort, en la qual s'explica que les creus eren esculpides a la pedra cada vegada que es passava pel seu davant portant un difunt procedent del mas Roviralta o d'altres masos propers, fins al cementiri de Rocafort.

Val recordar que fins l'any 1.850, quan es va construir el cementiri al Pont de Vilomara, tots els difunts del terme s'enterraven a Rocafort. A més, en aquells temps la majoria de camins eren de bast, és a dir que el difunt era portat a pes de braços o carregat damunt un matxo o una mula fins al cementiri de Rocafort.

El camí de Roviralta fins dalt la carena de Casajoana, on hi havia la pedra, era llarg i costerut, després continuava planer fins a Rocafort. No era estrany, doncs, que la comitiva funerària parés a reposar en aquest indret. Llavors algú esculpia una creu a la pedra com a record i testimoniatge del pas del difunt. Algunes versions també indiquen que les cavitats esculpides a la pedra eren fetes per omplir-les d'aigua beneïda, i mentre es cantava una absolta s'aspergia amb aigua el difunt.

Tanmateix els forats també servien per indicar que la pedra era fita de "terme". Així surt indicat en algunes escriptures. En una del 29 de novembre de 1.695, ja surt citada com a "Còdol de les Creus".

El deteriorament de l'entorn on es trobava situada la pedra a causa de la parcel·lació i urbanització del terme de Casajoana, avui "River Park", juntament amb els estralls de l'incendi forestal de 1.985, va motivar el seu trasllat a l'emplaçament actual, darrera l'església de Santa Maria de Rocafort, on continuarà essent testimoni del pas dels difunts.

Font: CEIP POMPEU FABRA (Pont de Vilomara).

CEREROLS, SERAROLS, SOLEROLS.

Cererols, Serarols, o potser, més pròpiament Solerols, 366 m. N 41º 49.118 E 1º 46.073 es troba situat en un pla dalt d'un llom, dit del Collet, al SE del terme de Súria, les dues vessants del qual porten les aigües al Cardener. El torrent de Bogadella, drena per l'est i el torrent de Masrubí per l'oest.

Cererols és una de les partides històriques de Súria i té un nucli principal format per l'església dedicada originàriament a sant Martí i després a santa Maria de la Concepció, documentada ja el 1.063 és una petita construcció pre-romànica, d'una sola nau i amb un sol absis al cantó de llevant. Entre els segles XVI i XVII patí una sèrie d'obres de reforma i ampliació entre les quals s'allargà la nau, s'hi afegí un porxo pel cantó de llevant i s'hi construí un campanar nou. Els escultors manresans Josep Generes i Pau i Josep Sunyer foren autors del retaule barroc, destruït el 1.936.

L'església de santa Maria està voltada per les masies de Cal Fàbrega, Cal Lladó Vell i Nou i, una mica més allunyat, Can Riera. Destaca la masia de Cal Fàbrega, amb una gran entitat i que en la seva forma tradicional és la millor conservada del terme municipal, guardant al seu interior un important arxiu i biblioteca.

El cementiri es trobava a la banda N de l'església, on hi havia la porta romànica i es va traslladar al costat S, quant es va fer el porxo. Les tombes familiars del porxo són molt profundes, segons informació oral de Francesc Fàbrega, i les darreres persones enterrades van ser dos germans de la família Lladó, morts durant la Guerra Civil de 1.936-1.939.

Cal destacar que a l'interior de l'església s'hi han conservat restes de policromia, alguna d'elles d'època romànica. Actualment, després de la restauració del 1.991 hi podem observar una reconstrucció d'aquestes antigues pintures.

RESTES DEL CASTELL DE MURA

Avui dia només se'n conserven unes restes de parets cobertes d'herbes i matolls.

La primera menció del castell data de l'any 1.023. Des d'aquesta època, el castell de Mura 704 m. N 41º 41.858 E 1º 59.663 fou posseït per molts llinatges i és complicat de seguir l'entrellat dels seus senyors i castlans.

El primer senyor conegut és Guitard de Mura. Al s. XII passa a ser propietat de la família Guàrdia, que van engrandir i reedificar la fortalesa. Posteriorment, passà als Ponç i Armengou de Banyeres, i a mitjan s. XIII passa a ser propietat de la corona, i el rei En Jaume en feu donació a Guillem de Santa Fe. Més tard, en ple s. XIV, la corona el ven a Hug de Montcada, però a la mort d'aquest el rei Pere III el Cerimoniós revoca l'antiga donació i el passa a Pere de Planella, camarlenc reial.

Al començament del s. XV, Martí I l'Humà adquireix de nou el castell per vendre'l a Ramon Sescomes. Aquesta família el regenta i el passa per successió a la família Cordelles.

L'arxiduc Carles III d'Austria, volent premiar els serveis de Felicià de Cordelles en la guerra contra els francesos, li atorgà el títol de Marquès de Mura (1.707).

S'acaba en aquesta centúria l'època feudal i el castell de Mura queda abandonat i es va enderrocant, ja que aquest castell tenia poca importància com a edificació. Devia ser com una torre de guaita, més per a escamots de soldats que guardaven l'indret que per a habitatge sovintejat dels senyors.

No obstant això, el títol de Marquès de Mura no es perdé, ja que des del 1.930 aquesta titulació nobiliària fou revalidada per un descendent dels Cordelles, en Ramon Dalmases, la família del qual encara n'ostenta la designació.

CORNET, LA MARAVELLA DE SALLENT DE LLOBREGAT

Sallent de Llobregat data de l'any 955 el primer document conegut que dóna notícia de Sallent: és el testament del prevere Sunyer, que llegà a la catedral de Vic unes peces de terra situades ad ipso Sallente vora el sallent, o saltant, del Llobregat, que donà nom a la població. En terreny pla i arredossat al serrat del Xipell, a l'esquerra del riu i sota la protecció i la vigilància del castell feudal, va néixer i es desenvolupà la vila de Sallent. El nucli original devia ésser la sagrera de l'església de Santa Maria documentada des del segle XI, filial de la primitiva parròquia de Sant Esteve del castell. Al segle XII i fins ben entrat el segle XIV, Santa Maria i Sant Esteve eren de patronat del monestir de l'Estany, que en nomenava els rectors.

Cornet, fora del sector principal, que és el nucli urbà de la vila, el terme actual és constituït per unes quantes entitats menors de població; la més important de les quals és la caseria de Cornet, que no s'incorporà a la demarcació municipal de Sallent de Llobregat fins l'any 1.840. És situada a l'extrem NE del terme sallentí, en zona de boscs i conreus i de cases disseminades, drenada pel riu de Cornet i travessada per la carretera que comunica els pobles de Balsareny i Avinyó, vers els quals aflueixen normalment els habitants dels seus masos. El lloc de Cornet, de poblament molt antic, és històricament documentat de l'any 946 ençà.

Amb la primitiva vila rural "de Corneto" o d'en Cornet, apareix associada des del 1.033 l'església i parròquia de Santa Maria de Cornet 462 m. N 41º 53.714 E 1º 56.253. El temple actual és obra romànica, de les darreries del segle XII, d'una sola nau i coberta amb volta de canó apuntada.

Un finestral obert al centre de l'absis i el portal d'entrada, del cantó de migdia, llueixen boniques columnes i capitells decorats amb elements de fauna fantàstica. També és d'estil romànic i del mateix segle XII l'esglesiola de Santa Susanna de l'Abellar, amb tres absis construïts en forma radial. L'església ja la trobem documentada l'any 1.239 i hom té moltes notícies que confirmen la seva funció de capella parroquial. A la masia de l'Abellar de Baix tingué origen, a mitjan segle XIX, una obra benèfica important: la Fundació Cots, o Casa de Caritat de Manresa, iniciada per Francesc Cots i Argullol, hereu de la masia susdita.

Mig perdudes entre les abundoses pinedes del terme, sobre un petit turó (388m) a la dreta de la riera, unes parets en ruïnes són tot el que resta del castell de Cornet, dit també el Castellet, que estigué sota tutela dels senyors de Balsareny abans de passar a ésser patrimoni dels Castellet, antiga família castlana.