LA FONT DE LES TÀPIES

Aquest indret ha estat tradicionalment molt visitat i admirat pels Artesencs. Malgrat el valor paisatgístic que té, no compta amb la protecció oficial, però sí que se'n parla a la "Guia d'espais d'interès natural del Bages".

La Font de les Tàpies 331 m. N 41º 46.729 E 1º 56.091 és interessant pels factors geològics que n'han determinat l'aspecte actual.

A la part baixa de la fondalada hi han "Margues Blaves", i al seu damunt una gruixada capa de "Roca calcària".

Les Margues Blaves, és una roca tova, que s'erosiona fàcilment i és impermeable, o sigui que l'aigua no hi pot penetrar. S'assembla força al que a Artés anomenen "tapàs", però en lloc de rogenc és blau-gris.

La roca calcària o pedra de calç, és compacta i resistent, però com que és una mica soluble i té fractures, l'aigua pot circular pel seu interior i per dissolució pot formar-hi coves. Els terrenys calcaris són secs a la superficie, però tenen aigües subterrànies.

El rierol que passa per aquest indret té el nom de torrent de les Tàpies. És força llarg, ja que la seva conca comença a la Guardia i desemboca a la Gavarresa. Fins a les Tàpies té tot el seu recorregut damunt de la roca calcària, de manera que malgrat que recull aigua de diverses fonts, bona part del seu curs sol estar sec a causa de les pèrdues degudes a les caracteristiques del terreny. En èpoques plujoses, en canvi, un cabal considerable pot arribar a les Tàpies i es pot contemplar la vistosa cascada d'uns 30 m. d'alçada.

A la Font de les Tàpies el torrent deixa la roca calcària i entra en terreny més tou. Lentament l'aigua s'ha endut els materials menys resistents (les margues), excavant la clotada i descalçant la roca calcària, sota la que s'han format balmes. La balma del safareig és tan pronunciada que es va apuntalar el sostre amb un gruixut pilar de pedra per evitar el seu esfondrament.

Les infiltracions d'aigua de pluja i les pèrdues del torrent s'obren camí per l'interior de la roca calcària fins que arriben a les margues blaves que hi han a sota. Com que l'aigua no pot travessar aquesta roca impermeable, no pot baixar més i acaba sortint a l'exterior, just pel lloc de contacte entre les dues roques. La font més important i permanent és la que hi ha a certa alçada sota el saltant, la seva aigua está canalitzada cap a l'antic safareig i a una caseta on hi ha un enginyós sistema de bombeig que puja aigua a la casa de les Tàpies 360 m. N 41º 46.560 E 1º 55.854

L'aigua porta molta calç dissolta procedent de la roca que travessa. Part d'aquesta calç es diposita en forma de carbonat de calci als llocs on regalima o esquitxa, que solen estar coberts de molsa. Les molses velles es van incrustant de calç formant una roca porosa, la pedra tosca.

Un origen semblant tenen les estalactites del damunt del safareig.

DE LA BALMA DE LES PANSES A LA TORRE DE GUAITA

Eren les 9 del matí, tenia ganes d'anar a la recerca de la balma nomenada de "Les Panses", disposava de les coordenades del Centre Excursionista de Terrassa i de l'informació que en Miquel Ballbè i Boada dona en el seu llibre "Topònims de Sant Llorenç del Munt i rodalia".

Aquest, la situa entre el paratge de la Soleia i Can Mas, prop del torrent de l'Arbocet o del Home Mort, al terme de Talamanca.

Aquesta vegada m'acompanya la meva millor amiga, "La Reina".

No diuen que el gos és el millor amic de l'home?. Doncs la millor amiga de l'home, n'es la gossa i en aquest cas la Reina, que és com es diu. Es tracta d'una gosseta pacifica, maca i molt juguetona.

Bé, ja tots dos preparats i amb les motxilles a punt, decidim emprendre el camí en direcció a Rocafort, fent cas del waypoint Terrassenc assenyalat en el meu GPS.

Arribant a l'alçada del camí que porta a l'antiga granja d'en Bleda, tombem a la dreta i ens enfilem pel camí del costat de la riera, no és un camí fàcil, degut a que les últimes pluges l'han malmès bastant, però amb l'ajut de la reductora aconseguim assolir el punt esmentat.

Es hora de començar a obrir motxilles i esmorzar, i així ho fem.

La meva amiga porta uns ossos i una mica de pinso, jo un entrepà de fuet i per beure aigua de Mura, que ben bona n'es.

Acabada aquesta tasca, ens decidim a localitzar la balma de les Panses.

Ah noi¡¡¡¡, desprès de pujar i baixar, anar a la dreta, a l'esquerra, endavant i endarrere, no trobem indicis d'aquesta famosa Balma de les Panses.

Ja és la segona vegada que els "Waypoints" del Centre Excursionista de Terrassa ens juguen una mala passada. No ho entenc. Tant difícil és fer les coses correctament i no confondre al públic ?

Avui en dia el GPS pot i dona, una exactitud de metres, per no dir centímetres. El que no pot ser és, que els errors siguin de quilòmetres. Em dona tota la sensació que aquests punts que s'indiquen des del Web del Centre Excursionista de Terrassa, en estat elaborats sobre un mapa de l'Alpina, a "bulto" i sense cap tipus d'exactitud. No vull dir que diguin mentides, però no diuen la veritat.

En fi, que ja cansats de voltar i no trobar la Balma de les Panses, decidim continuar el camí direcció a Trullàs fins a trobar el trencall, que ens porta al antic camp de tir al plat. Es aquí, quan fem parada i fonda i ens decidim a observar amb l'ajuda dels nostre binocles tot l'entorn muntanyenc, com són el Puig Andreu, el turó del Malpàs, el Montcau i el Puig Cogull.

Al arribar en aquest últim, ens donem compte de que una estructura més o menys estranya, es divisa en el cim d'aquesta muntanya i per tant decidim esbrinar de que es tracta.

Li comento a la meva amiga, que tinc ganes d'anar fins al cim del Puig Cogull 615 m. N 41º 42.864 E 1º 58.072 per veure d'a prop aquesta estructura misteriosa, que em vist amb els binocles, i li pregunto que li sembla, si m'acompanya o no.

Em respon bordant, que ja podem anar, que si m'acompanya.

Comencem la pujada pel dret, ja que no veiem cap camí que surti des del lloc on estem. Desprès d'uns 15 minuts, arribem dalt del cim, i allò que semblava tant misteriós, resulta ser una torre de guaita, però de les antigues i casolanes.

Aprofitem gaudir de la vista que aquest indret ens brinda i decidim retornar els dos de nou cap a casa, donant per ben aprofitada aquesta visita i agraint la seva companyia.

SANTA MAGDALENA

Sortint de la vila de Talamanca vers Navarcles per la carretera comarcal BV-1221, a cosa de tres quilòmetres escassos resten a la dreta i poc distants, un xic elevades, les restes de l'antiga capella de Santa Magdalena 438 m. N 41º 44.270 E 1º 56.417, i al seu darrere, en el mateix turonet, les parets enderrocades de l'antiga casa anomenada Santa Magdalena, que l'any 1.553, segons els fogatges d'aquella època, era habitada per Valentí Perpinyà i la seva família.

Actualment, de la capella i de la casa en queden unes importants parets enderrocades, mancades de cobertes, que els anys i especialment la mala mà dels homes han anat destruint sense cap mena de contemplació.

Aquesta església es troba esmentada al final del segle XIII, quan als anys 1.282 i 1.294 se li feren diversos llegats. Es creu que no degué passar mai de ser una capella rural, situada al sector de ponent del terme i propera als límits de Navarcles. Aquesta situació és documentada el 1.686 i el mas Escaiola és qui tenia cura del temple.

L'església es trobava dins l'antic terme del castell de Talamanca, força allunyada de la parroquial i donava servei a aquest sector de ponent del terme.

Es tracta d'una església romànica tardana, possiblement de la primera meitat del segle XIII. L'estructura és senzilla, d'una única nau. Un absis semicircular a orient fa de capçalera. Al centre d'aquest hi ha una finestra de mig punt adovellada. Els seus murs són llisos i no presenten cap mena d'ornamentació.

Aquesta església ha estat força reformada i reestructurada. L'absis és lleugerament més baix que l'original; es pot veure que fou rebaixat i que cobrien la nau amb volta de totxo, avui esfondrada. A l'interior de l'absis hi ha revestiments de guix i algunes petites restes de pintures murals. En una època posterior, probablement en el segle XIV, s'afegí a la façana oest de la capella un porxo amb estructura de torre fortificada, cobert amb volta de canó i amb porta amb un arc escarcer situada a ponent.

L'estat del conjunt és ruïnós.

SANT SALVADOR DEL CANADELL

Sant Salvador del Canadell 406 m. N 41º 46.247 E 1º 56.799 esta situada dins l'antic terme de castell de Calders i de la parròquia de Sant Pere de Viladecavalls i molt a prop del mas Canadell 399 m. N 41º 46.263 E 1º 56.578.

Sempre va ser una capella rural o sufragània, tot i que en el segle XIV apareix citada com a parròquia. Les primeres notícies les tenim de l'any 1.185. Uns anys més tard, en 1.206, Guillem de Calders va donar en el seu testament dos masos i uns molins de Pont de Cabrianes, a més de cent sous per a la dedicació de l'església i per a comprar llibres.

Així, Sant Salvador acumulà una bona colla de bens, entre els quals el mas de la Querosa, el de Montpedròs i la Roca Falconera.

El 1.936 fou profanada i des d'aleshores no s'ha obert al culte.

L'església que podem contemplar avui en dia es va construir en època gòtica, seguint la tradició romànica.

Es van aprofitar els fonaments i part dels murs romànics, tot i que en alguns indrets es van fer de nous al costat.

El temple és de reduïdes dimensions, amb una sola nau capçada a l'est amb un absis semicircular. La nau es cobreix amb una volta de canó, mentre que l'absis té una volta de quart d'esfera.

La porta d'accés la trobem en el mur de ponent. Està formada per un arc de mig punt amb grans dovelles i decorat amb una senzilla motllura per la part interior.

El 1.999 l'empresa Arqueociència va realitzar una intervenció arqueològica. S'han posat al descobert els fonaments i l'enllosat de la construcció romànica primitiva i s'ha excavat el subsòl interior. Material escadusser aparegut entre l'arrebossat del mur de la capella actual podria indicar una cronologia al voltant del segle XVII.

La primitiva església romànica degué malmetre's i en una època incerta se'n construí una de nova al costat.

Es conserva una campana de bronze del 1.703 al mas Canadell.

COLÒNIA JORBA

La colònia tèxtil Jorba 300 m. N 41º 45.538 E 1º 56.123 és a la dreta de la riera de Calders. Fou fundada el 1.892 per Pere Jorba i Gassó, aprofitant el salt d'un vell molí, al gorg de Manganell, prop del mas del mateix nom. Es un nucli principal de la parròquia de Sant Pere de Viladecavalls de Calders.

Els Magatzems Jorba constituïxen un cas modèlic del procés d'acumulació i expansió del capitalisme en la Catalunya de la segona meitat del segle XIX i inicis del segle XX. Exemplifica la màxima aspiració comercial en l'aplicació del capital local, de característiques familiars, en el món empresarial i de negocis. Pere Jorba i Gassó (Calaf 1.849-Manresa 1.927) va instal·lar la seva primera fàbrica de filatures a Sant Vicenç de Castellet en 1.887. En 1.892 es va posar en funcionament la colònia Jorba del Manganell, dedicada al tèxtil, i en 1.904, van decidir obrir uns magatzems a Manresa, expandint-se posteriorment, en 1.911, a Barcelona en el carrer del Call nº 11-15. A partir del moment que el fill de Pere Jorba i Gassó, Joan Jorba i Rius, apareix com gerent dels magatzems en els documents oficials, l'empresa traspassa els límits fronterers i instal·la una sucursal a Brussel·les, ciutat bé coneguda a causa de els viatges de Joan Jorba que li van permetre conèixer la dinàmica empresarial europea. En 1.926 Jorba construïx el magnífic edifici de Portal de'l Àngel, màxim exponent de poder de l'expansió dels magatzems Jorba. La utilització del capital per un mateix grup familiar, representava un fort control del mateix. Al seu torn, aquest control en la inversió del capital local es reflecteix també en els tècnics i als arquitectes als quals el grup encarregava els seus edificis, tots ells catalans.

Un notable canal, construït entre els anys 1.903 i 1.913 sota els auspicis de Pere Jorba i Gassó, el fundador de l'imperi comercial Jorba de Manresa durant la primera meitat del segle XX, recorre cinc esforçats quilòmetres pel vessant dret de la sinuosa vall, ja es penjat en el pendent o en túnels excavats en la roca dura, des de la presa de Bellveí on capta un cabal de 0,5 metres cúbics per segon fins a la central hidroelèctrica Jorba II, 287 m. N 41º 45.891 E 1º 56.543 prop ja de la colònia fabril del mateix nom, on aconsegueix un salt de 78 metres. La dificultat orogràfica de construcció d'aquest canal és testimoni de la ferma voluntat dels emprenedors d'aquells temps.

L'edifici data del 1.905 i fou refet arran de les riuades del 1.994 però conserva les turbines originals. Aquesta central va ser construïda per proveir d'electricitat les diferents empreses del grup Jorba, a més a més de Manufactures Berenguer, d'Artés, i Bertrand i Serra a Sant Fruitós de Bages i Manresa, amb línia pròpia.

L'antiga parròquia de Sant Pere de Viladecavalls 370 m. N 41º 45.376 E 1º 56.549 és un edifici refet al segle XVIII sobre un altre de romànic, construït al costat de la masia de Lluçiá, 368 m. N 41º 45.357 E 1º 56.583 inservible a causa d'un incendi pels efectes de la guerra civil. El 1.944 es va construir una nova església, 301 m. N 41º 45.607 E 1º 56.226 d'estil neoromànic, prop de la colònia Jorba, la qual prengué les funcions de parròquia de l'anterior. Es característica pel seu color vermellós, les escales, la font i la interessant vista sobre la resclosa i la vall de Calders.

CASA DE LA VALL

La casa de la Vall o també nomenada de la vall de Mura 620 m. N 41º 41.536 E 2º 00.026. Antigament hi havia tres cases amb un nom molt semblant. La casa de la Vall, la casa de la Vall Sobirana i la casa de la Vall Jussana. És en el segle XIV quan en un document es descobreix l'existència d'aquests tres masos, que més tard passaren al mateix amo i es convertiren en una sola propietat.

Les primeres notícies documentades que se'n coneixen són de l'any 1.238, i una lloació feta per Pons Pere de Banyeres a l'abat del monestir de Sant Llorenç del Munt, Berenguer, del mas de la Vall del terme de Sant Martí de Muredine. La propietat d'aquesta casa i de les seves terres, és ara de la Diputació de Barcelona.

Les cases de la Vall Jussana i Sobirana, ja no existeixen, n'hi ha noticies del 1.189.