CAN FLAQUER I CAN CASASSAIES EN TEMPS DELS MAQUIS

Can Flequer 425 m. N 41º 42.065 E 1º 55.286 i can Casassaies 544 m. N 41º 41.779 E 1º 56.343 són dues antigues masies del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort, avui deshabitades, que varen convertir-se en centres de suport logístic de la lluita guerrillera antifranquista (maquis) durant els anys quaranta. L'episodi succeït a finals de juny de 1949 a can Flequer va ser protagonitzat pel grup capitanejat per Marcel·lí Massana (a) "Panxo" que en aquella ocasió estava integrat pel llegendari Ramon Vila Capdevila (a) "Caracremada" a més d'altres com J.B. (a) "Senzill", J. Puig (a) "Tallaventres", M.Z. (a) "Gachas", Jordi Pons (a) "Taràntula", "La Rana", "Pometa", etc. La família que duia la masoveria del Flequer antics militants anarquistes i amics d'en Massana, rebé la notificació que el propietari de la finca, el Sr. Fontfreda, aniria a passar uns dies a la masia de la seva propietat. Assabentat en Massana de tal fet, decidí de segrestar-lo per demanar-ne un rescat i així alleugerir les migrades finances del grup. El Sr. Fontfreda acompanyat del seu fill, un nebot i aleshores jutge auxiliar del Pont de Vilomara i administrador forestal de la finca Sr. Jaume Casajoana (a) "Magrans" anaren fins a Rocafort amb el cotxe de línia i des d'allí es dirigiren a peu fins a can Flequer. Mentre estaven esmorzant a la font del Flequer foren assaltats i fets ostatges pel maquis. Durant el dia guerrillers i ostatges van romandre a l'interior de la casa jugant al "tuti" per fer més entretinguda la llarga espera. Havien d'estar plegats no menys de vint-i-quatre hores, temps necessari per a què el fill del Sr. Fontfreda anés a Barcelona i tornés amb el rescat pactat entre Massana i el seu pare: cent mil pessetes. Al capvespre, maquis i ostatges, sortiren de la casa per disposar-se a passar la nit al bosc, pràctica habitual i preventiva del maquis. Aprofitant un moment de descuit en "Magrans" intentà escapolir-se, però fou descobert i ferit a trets a la cama i al coll. Es produïren uns moments de desconcert i tensió, algun membre del maquis hagués volgut escarmentar dràsticament la gosadia del jutge, la mediació d'en Massana però, fou decisiva; ordenà que algú anés a la casa a buscar aigua oxigenada i venes per curar-lo. Van passar la nit sense més entrebancs. Abans però, en Massana havia indicat a en Ramon Vila "Caracremada" i a en "Senzill" la conveniència que la família del masover, matrimoni i quatre fills, iniciés el camí cap a la frontera francesa. L'endemà al matí el fill de Fontfreda i un seu cosí, arribaven en cotxe fins a can Bitó i des d'allí enfilaren a peu el camí cap a la finca del seu pare. En Massana sortí al seu encontre i al preguntar-li sobre els diners el xicot respongué: Si a vostè no li sembla malament, preferiria entregar els diners a mon pare, que va ser qui em manà que els portés. En Massana accedí amb admiració aital agosarada petició. Un cop tingueren els diners, deixaren en llibertat els ostatges i s'amagaren per les muntanyes del voltant a l'espera de l'arribada de la nit per enfilar el camí de la frontera.

Pocs dies després dels fets de can Flequer, el grup d'en Marcel.lí Massana tornava a trepitjar terres del Bages sud, amb la intenció de sabotejar línies d'alta tensió. En aquesta ocasió estaven descansant a can Casasaies, prop de Can Flequer, també del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort (aleshores Rocafort i Vilumara).

Mentre el grup de maquis es disposava a dinar, el fill petit dels masovers entrà corrent a la casa advertint que tres guàrdies civils es dirigien al mas. El grup s'amagà a les estances del segon pis i la casa restà en absoluta calma. Quan arribaren els civils, un caporal i dos números demanaren als camperols, si havien vist desconeguts pels voltants. La resposta fou, naturalment negativa, i els civils es disposaren a fer una inspecció rutinària de la casa.
Un guàrdia restà a la porta, un altre al peu de l'escala que conduïa al primer pis i el caporal inspeccionà la planta baixa. Quan hagué fet, pujà al primer pis i allí hi trobà alguns llibres de la CNT i la FAI la qual cosa irrità al caporal, que obligà al camperol a mostrar-li el segon pis. A la primera habitació que entraren era plena de palla, (sota la palla el maquis hi tenien amagades les metralletes). El caporal amb el "naranjero" (fusell) a la mà, ordenà al masover que regirés la palla. El pobre home, amb una forca a la mà, obeí l'ordre però amb poca convicció, la qual cosa no va satisfer gens al caporal, que visiblement irat li recriminà la seva actitud. La tensió creixia per moments. Finalment la forca deixà al descobert una metralleta. Seguidament el caporal fou sorprès pel canó d'un nou llarg que l'encanonà mentre una veu li ordenava que no es mogués ni un pèl. Aleshores tot va succeir en dècimes de segon. Un gest del civil amb el seu fusell fou contestat amb un sol tret que el deixà mort. Immediatament els dos números que restaven a la planta baixa fugiren corrents mentre eren tirotejats des de les finestres. Un d'ells fou ferit, però ambdós pogueren escapar.
En Massana no considerà convenient perseguir-los. La tàctica habitual del maquis era la d’evitar la confrontació directe, a menys que fos realment necessari. Sabien que per cada civil mort el règim franquista, podia enviar-ne cent per substituir-lo. Per altra banda els homes del maquis havien convingut que si mai un d’ells resultava ferit, seria rematat ja que posaria en perill la seguretat de tot el grup, que basava bona part del seu èxit en la permanent mobilitat.
Com en l'anterior ocasió, calia deixar els masovers de can Casasaies sans i estalvis darrera els Pirineus. En aquella ocasió el desplegament de guàrdies civils per tal de trobar l'escamot guerriller fou espectacular. Tot i així, caminant de nit i amagant-se durant el dia, s'escapoliren del setge. Tanmateix, aquest succés i el desmantellament de les dues masies amigues que tenien a Rocafort, aconsellà canviar l'escenari de les activitats guerrilleres del grup d'en Marcel.lí Massana.

NECRÒPOLIS DE LA CREUETA

Es tracta d’un jaciment localitzat al puig anomenat de La Creueta 478 m. N 41º 43.149 E 1º 54.893 al terme municipal del Pont de Vilomara i Rocafort, molt a prop del Mas Lleonard.
Pel que sembla la seva existència, era ja coneguda des de sempre pels camperols de la rodalia Hi ha tot un seguit d’explicacions històriques populars segons les quals, els enterrats allí podien ésser bandolers o carlins.
El fossar en qüestió presenta, dos enterraments paral·lels entre si, fets amb lloses de pedra.
Són de tipus cista rectangular, orientats W-E (cap-peus) i amb una llargada de 1,80 m. per uns 0,40 m. d’amplada.
Si han trobat restes humanes entre les quals hom pot destacar, un tros de mandíbula a la banda de ponent i alguns ossos llargs (diàfisis), i dos cranis a la banda occidental, així com diverses dents a la part central.
Es tracta d’un cementiri medieval de caire rural. El conjunt funerari es completa amb unes pedres clavades al sòl que definia el recinte.

CASTELL DE BOIXADORS

Degut a la meva feina, faig servir en moltes ocasions la carretera anomenada C-25 coneguda com l’eix transversal. Ja cansat de veure a la meva ma esquerra i a l’altura de la sortida de Sant Pere Sallavinera en direcció Manresa, un majestuós castell a dalt d’un puig, vaig pensar que seria interessant fer-hi una visita.

Situat en el mapa de la comarca de l'Anoia vaig poder veure, que es tractava del Castell de Boixadors 834 m. N 41º 46.213 E 1º 34.488
En un principi la meva intenció era anar fins l’esmentat castell i llavors continuar per pista forestal visitant diverses ermites com són la de Santa Tecla, Santa Maria de la Molsosa, entre d’altres.
El que jo no contava, és que dies enrera, va caure una tromba d’aigua en aquesta zona, i va malmetre els camins per on tenia previst passar. Per aquest motiu i a pocs quilòmetres de la casa de Montaner, no em va tocar més remei que donar la volta, si no volia deixar embarrancat el meu vehicle, conformar-me tant sols amb la visita al Castell de Boixadors, l’església de Sant Pere o Santa Maria, i l'església Nova de Sant Pere 653 m. N 41º 45.791 E 1º 34.184 molt a prop de Cal Gironella, i la Casa Nova del Castell 799 m. N 41º 46.262 E 1º 34.319.
Val més tenir seny, que no pas arriscar-se a una aventura que pot portar-te a conseqüències no desitjables.
En una propera ocasió intentaré repetir la sortida.

El castell de Boixadors és un complex monument medieval actualment en fase de restauració a càrrec de la Diputació de Barcelona.
L’etimologia del topònim “Boixadors” sembla fer al·lusió al “boix”, un arbust que encara actualment creix amb profusió en els boscos que envolten el castell.

El terme del castell apareix esmentat en els documents medievals conservats des de l’any 1.015. Va néixer com un castell termenat construït en el moment de la repoblació, quan el comptat de Manresa anava estenent el seu domini sobre les terres frontereres amb el mon andalusí. El comptat de Manresa constituïa la marca d’expansió del comptat d’Osona, que formava part dels dominis del comte de Barcelona.

El castell aglutina diverses dependències construïdes en etapes successives protegides dins el recinte murallat, ampliat en diferents moments i amb una torre albarrana altmedieval a llevant.

L’element central és la torre mestre, edificada en el segle XI. Construïda amb carreuons de pedra disposats en filades regulars i dividida interiorment en tres nivells, els dos superiors coberts amb falses cúpules i amb dues portes d’accés que permeten accedir als dos pisos superiors. Són portes de difícil accés, estretes i coronades per un arc de mig punt adovellat rematat amb extradós.

Al voltant de la torre s’articulen diverses dependències de caràcter senyorívol construïdes en diferents períodes. És remarcable una sala gòtica amb grans arcs apuntats, uns finestrals gòtics i una portalada amb arc de mig punt construït amb grans dovelles, tots els elements característics de l’anomenat “gòtic civil” que es produeix a Catalunya en els darrers segles medievals allargassant-se fins ben entrada l’època moderna.

Algunes de les estances del castell estaven destinades a emmagatzemar o elaborar productes agrícoles (s’hi ha conservat les restes d’un cup).

Gairebé a frec del castell, hi ha l'antiga església parroquial de Sant Pere de Boixadors, algun temps dita també de Santa Maria. Totes aquestes edificacions formen un conjunt notable. L'església de Sant Pere, restaurada al final dels anys setanta, és un edifici que té una nau del segle XI, amb arcuacions llombardes al mur de migdia, on hi ha el portal romànic, recuperat recentment, i un cos central amb dues capelles per banda, fruit d'una ampliació realitzada al segle XIII, i una nau sobrealçada en aquest segon sector, obra segurament del segle XVII. En el curs de la reforma del segle XIII es va perdre l'absis, que fou reemplaçat per un presbiteri rectangular. A l'extrem del mur de ponent té un campanar d'espadanya i un portal tapiat al mur de tramuntana que la comunicava amb el castell.A l'església de Sant Pere hi havia un altar de Santa Maria, amb un benefici fundat pels senyors del castell, que era objecte d'una gran devoció i per això a vegades l'església és dita Santa Maria de Boixadors; també tenia un altar dedicat a sant Miquel i altres de més tardans que ho eren a sant Isidre i sant Sebastià. Hi havia, a més, tres tombes de la família Boixadors, entre les quals se'n destacava una de Constança de Boixadors, morta l'any 1383, que foren robades al principi del segle actual.

A partir del domini i control del castell de Boixadors s’aferma la família homònima. La nissaga dels “Boixadors” esdevingué una família de la petita noblesa que al llarg de l’edat mitjana arribà a tenir gran prosperitat, intervenint en episodis remarcables de la història medieval catalana al servei del comte de Barcelona.

Durant el segle XII els Boixadors van participar en la conquesta del regne taifa de Lleida al costat de Ramon Berenguer IV juntament amb altres nobles procedents de Pujalt, Jorba, entre d’altres. A partir d’aquesta conquesta, els Boixadors es van encarregar d’organitzar i liderar la repoblació d’un sector de l’actual comarca de les Garrigues (amb els castells de Tarrés, l’Espluga Calba i Fulleda).
Els Boixadors van anar annexionant al domini del castell de Boixadors els castells veïnes. A principis del segle XIV ja posseïen el de la Llavinera i el 1.422 Ramon de Boixadors compra el castell de la Fortesa. Els tres nuclis passen a formar part de la baronia de Boixadors. Quan el 1.425 l’esmentat Ramon de Boixadors mor sense descendència es formà una nova línia familiar, els Foixà-Boixadors, que conservaren la baronia fins a la fi dels senyorius jurisdiccionals a la tercera dècada del segle XIX.

REGAL A UN AMIC SABADELLENC

En varies ocasions durant aquest estiu, hi intentat poder complaure la il·lusió del meu amic Sabadellenc i que fa més de trenta anys, sol venir juntament amb la seva família a gaudir dels estius a Mura.
Es tracta d’en Joan Aguilar, de sobrenom “El de la O.N.C.E.” . Sobrenom que ell mateix es va batejar, degut a la seva manca de visió.
El primer cop, no va ser possible organitzar la sortida per motius de constipat, i el segon per un accident de bicicleta, que li va deixar el panxell fora de servei. Per fi el temps ho cura tot.
Arribat ja el mes de setembre, i quasi finalitzada la temporada estival, i restablerta la seva salut, decideixo: que ja és hora de poder donar plaer a la seva il·lusió.
Es tracta de fer un recorregut, que transcorre des de Mura fins a Rellinars per pista forestal, i de passada faig extensiva aquesta invitació, al amic Jordi Griera “El Mestre”, ja que sens ell, moltes i moltes de les coses que podem observar durant el recorregut, sens passarien per alt.
A fi de notificar aquesta decisió, els hi remeto el següent mail del qual en faig copia literal:

Hola Amics,
Amb motiu del comiat de tots vosaltres els “Pixa-Pins” i amb deferència al president de la O.N.C.E. Ilustrisim Sr. Joan Aguilar, a qui li fa molta il·lusió fer la travessa amb 4x4 fins a Rellinars. Hi pensat seria adient fer el recorregut fins aquest lloc, visitant de passada “Els Hostalets del Daví i la balma de l’Endaló”.
Us espero a tots a les 8 del matí de demà dissabte 13 de setembre, amb puntualitat britànica.
Tinc de reconèixer que arribat el dia i hora, tots els components del grup han estat més que puntuals, cosa que felicito i valoro molt.
La gran sorpresa és, quan veig la Teresa Puig que també sens uneix al grup. Es tracta de l’esposa d’en Joan. Ara si em dong compte que l’excursió, serà d’una gran satisfacció per a tots nosaltres. La unió entre tots es una realitat, i motiu de joia.

Emprenem camí en direcció al Pont de Vilomara. Arribats en aquesta població, agafem una pista forestal, que al cap d’uns quilòmetres ens porta fins molt a prop dels Hostalets del Daví, a la carena del Camí Ral. Tenim de deixar el Suzuki al costat de la cadena que n’impedeix el pas a vehicles, per tant continuem a peu el camí, cosa d’un quilòmetre fins arribar als Hostalets del Daví 638 m. N 41º 39.122 E 1º 56.071.
Aquest hostal, es troba en un dels indrets més solitaris de la ruta. Pel seu aïllament i la seva situació estratègica, va haver d'afrontar el bandolerisme, la guerra del francès i la presència dels escamots carlins que, successivament, actuaren a la muntanya.
L'origen d'aquest hostal sembla, que no fou anterior als de la Barata i Vallhonesta. Les seves dimensions reduïdes ens indiquen que no tenia gaire capacitat. Encara s'hi pot veure el pou i la bassa, actualment adequada per al subministrament d'aigua en cas d'extinció d'incendis.
Visitat l’indret i havent fet les fotografies pertinents, tornem fins al tot terreny per continuar el camí que ens portarà fins a Rellinars. Passem pel costat de la masia de Casajoana fins arribar al cementiri de Rellinars, on agafem la pista forestal que ens porta fins al peu de la Balma de l’Endaló 350 m. N 41º 38.271 E 1º 54.989. Es tracta d’una balma obrada de gran bellesa, situada al Torrent del Vetllador. Molt a prop d’aquesta balma, podem contemplar un petit aqüeducte, que condueix les aigües de les fonts de Rellinars fins a la Fàbrica del Molí.
Seguim a peu pel curs del canal, fins arribar a les Fonts de Rellinars on podem observar, que les aigües brollen amb el seu màxim cabdal.
Aprofitem per continuar el camí i visitar la Presa de Rellinars 370 m. N 41º 37.991 E 1º 55.219, la qual te per missió emmagatzemar les aigües del Torrent d’en Roca. Avui hem pogut observar, que es troba completament buida, pel que fa referència a la seva capacitat.
Retornem a Mura per la carretera en direcció Manresa, passant per Castellbell i el Vilar, Sant Vicenç de Castellet, Pont de Vilomara, Rocafort i Mura.

Quan són les dos quarts de dues del migdia, m’acomiado de tot el grup, no sense abans desitjar-los felicitat, prosperitat i sobretot molta salut per a tots, esperant veure'ns el proper estiu, i poder continuar gaudint de les seves companyies. Ha estat una sortida per no oblidar.

COVA DEL PLANA O DEL MURONELL O DELS LLADRES

El passat dimecres dia 10 de setembre, la Pilar i un servidor vam decidir fer una visita a la Cova del Plana 780 m. N 41º 40.389 E 1º 59.189.
Feia temps que els amics Quima i Robert, ens van parlar de la seva existència i del fet, que un familiar d’aquesta parella de cognom Plana, la va habitar fa molt de temps com a lloc d’esbarjo, durant els estius.
Per aquest motiu, decidirem posar fil a l’agulla i arribar-nos fins aquesta magnifica cova.
Sortim a les 8 del matí de Mura per dirigir-nos fins al Coll d’Estenalles, a on deixem el Suzuki al aparcament. Emprenem camí fins arribar a la bassa de la Mata, i prenem el camí que surt per la part del darrera d’aquesta, i que transcorre pel costat del torrent de l’avenc de Sant Jaume.
El recorregut des del Coll d’Estenalles, és d’uns dos quilòmetres aproximadament.
Aquesta cova rep varis topònims: Cova del Muronell, Cova dels Lladres. Ara bé el nom pel que més se la coneix és Cova del Plana, que fou així batejada per la Colla el Perdut l’onze de febrer de l’any 1.996.
Val la pena visitar-la i retrocedir en els anys, per imaginar-se com l’amic Plana gaudia de l’entorn anys enrera.