diumenge, 5 d’octubre del 2008

MURATANS AL CONFLENT





























En Josep Canals, com a membre del consistori del Ajuntament de Mura, ens proposava als conciutadans d’aquest poble, fer una sortida el dissabte 4 d’octubre a la Catalunya Nord.
El programa era sortir a les 7 del matí de Mura en autocar, per arribar sobre les 11 del matí a Vilafranca de Conflent, donar una volta pel poble, i a les 12 del migdia, arribar-nos fins a la Cova de les Grans Canaletes, fer-hi la visita i tornar a Vilafranca per dinar al restaurant “Au Grille”.
Acabat el dinar, arribar-nos fins al monestir benedictí de Sant Miquel de Cuixà i gaudir d’aquesta meravella del romànic català.

Estudiada la proposta, la meva esposa Pilar i jo, ens vam apuntar a la “batalla”.

Tinc de manifestar-vos que començant per l’organització, i acabant per tots els components del grup, que fou de 30 persones, han estat totes aquestes, entranyables. Val la pena compartir moments tots junts.

Des d’aquí donar les gràcies al Josep Canals, així com a tot el consistori de l’Ajuntament de Mura, que ha fet possible aquesta visita, a terres de la nostra Catalunya Nord.

Vilafranca de Conflent 454 m. N 42º 35.195 E 2º 21.909 (en francès Villefranche-de-Conflent) és un municipi de la comarca del Conflent a la Catalunya Nord. Administrativament és una comuna del departament francès dels Pirineus Orientals.
Vilafranca fou fundada en 1090 per Guillem Raimon, Comte de Cerdanya. Des d'ençà, anà formant part de diferents regnes de l'època: Comtat de Barcelona (1117), Regne de Mallorca (1276), Corona d'Aragó (1344), França (1463), i Espanya (1493). Al 1654 fou assetjada durant 6 dies i saquejada pels francesos. I al 1659, pel Tractat dels Pirineus, tornà a formar part de França.



Des de 1669 fins a 1687, l'enginyer militar Vauban fortificà la ciutat amb elements defensius que encara es conserven avui dia i formen part de l'important atractiu turístic del lloc. Mentres tant, al 1674, es comença a gestar-se el que és conegut com la Conspiració de Vilafranca. En aquesta intriga, algunes famílies de la vila decidiren conspirar per reunificar el municipi a Catalunya. Inès de Llar, una jove d'una de les famílies conspirants, intentà seduir, però sense èxit, al comandant francès De Parlan de Saignes per tal de que aquest s’unirà a la causa. Tot i això, els rebels assaltaren la vila i la guarnició francesa fou masacrada. La corona francesa reaccionà ràpidament davant d'aquests fets, amb la qual cosa recuperà la vila quasi immediatament. Els rebels escaparen a Catalunya, però la gran majoria foren torturats, executats i esquarterats, i finalment exposats en les muralles dins de gàbies de ferro.



En 1793 les tropes espanyoles conqueriren la ciutat, aleshores amb unes defenses molt deteriorades, però en el mateix any, el general Dagobert recuperà la vila. Aleshores, gran part de les defenses de la vila foren restaurades, noves bateries defensives foren construïdes, i el Fort Libèria, un castell situat al cim del mont Belloc, fou connectat amb la ciutat mitjançant una escala subterrània de 734 esglaons (encara avui dia, aquest subterrani es considera el més gran d'Europa). Finalment, en 1918 l’exèrcit francès abandonà la vila. I en l'actualitat tant les muralles com el Fort Libèria resten oberts al públic.



La cova de les Grans Canaletes ubicada a Vilafranca de Conflent (França) és reconeguda com a una de les més importants de Catalunya. Allà dins tot és espectacular. El 1978, Edmond Delonca va trobar Henri Salvayre, hidro-geòleg i especialista del món subterrani i junts van començar l’exploració que permeté descobrir la sala blanca el 8 de maig de 1982. La resta de la cavitat està composta per bastants quilòmetres de galeries, i està en fase d’exploració.



El monestir benedictí de Sant Miquel de Cuixà 449 m. N 42º 35.705 E 2º 24.988 és una abadia situada al peu del Canigó, dins el terme municipal de Codalet, al Conflent. Amb els abats Garí i Oliba es va convertir en un dels centres més importants de la Catalunya feudal.
L'abadia de Cuixà deu el seu origen a l'abadia de Sant Andreu d'Eixalada, fundada cap al 840 i situada al capdamunt de la vall de la Tet.
A la tardor del 878, una forta crescuda del riu va destruir el monestir (situat prop del llit del riu) i va obligar els monjos a refugiar-se als voltants. La comunitat va ser transferida a Cuixà, a un petit cenobi dedicat a Sant Germà i propietat del pare Protasi. En crear-se el nou monestir Protasi en va ser nomenat abat el 879.
Al juny del 879, Protasi i Miró el Vell van signar l'acta de la fundació del nou monestir, en què Cuixà ampliava el seu patrimoni amb l'aportat pel monestir d'Eixalada.
En el seu nou emplaçament, l'abadia va continuar beneficiant-se de la protecció dels comtes de Cerdanya i Conflent, territori que estava sota el domini de la família de Guifré el Pilós, comte de Barcelona el 870. Pels volts del 940, per iniciativa del comte Sunifred II, es va construir una nova església dedicada a Sant Miquel. El 956 es reconstrueix l'edifici per fer-lo més sumptuós; l'altar major és consagrat el 30 de setembre del 974 per Garí, monjo procedent de Cluny i que estava al capdavant de cinc abadies meridionals.
Garí, implicat en la gran política de l'època, va propiciar el retir, a Cuixà, del dux de Venècia, Pere Orsèol, que va abdicar el 978 i va morir a l'abadia en olor de santedat el 987.

El 1008, Oliba, l'últim fill de Sunifred, és triat abat de Ripoll i de Cuixà, i el 1017 serà nomenat bisbe de Vic. Durant el seu abadiat es va transformar totalment el monestir; es van construir davant de l'església les dues capelles superposades: la de la Trinitat i la cripta del Pessebre, en forma d'anell i amb un pilar al mig, que es comunicaven amb Sant Miquel mitjançant un deambulatori. Es van afegir tres absis al santuari, la cripta, l'atri i dos campanars llombards. Oliba va ser un home de gran prestigi. Va viatjar a Roma i va proclamar la Treva de Déu a la diòcesi d'Elna el 1026. Va morir a Cuixà el 1046.

Al començament del segle XII es reconstrueix el claustre amb 63 columnes de marbre i capitells esculpits, els motius dels quals són vegetals, animals i d'escenes heroiques. Així mateix es construeix una tribuna de marbre dins l'església. Aquestes obres es deuen a l'abat Gregori, que va ser triat arquebisbe de Tarragona el 1136.

Els períodes següents de l'edat mitjana no són pròspers per a Cuixà i no es renoven els edificis de l'abadia. No obstant això, la riquesa de l'abadia és evident, amb un domini territorial realment important i una jurisdicció "quasi episcopal" sobre una quinzena de parròquies repartides entre les diòcesis d'Elna i d'Urgell.

A partir del segle XVI els monjos ja no viuen monacalment. Els nous monjos de l'abadia prefereixen exercir diversos oficis que els aporten beneficis econòmics (l'infermer, el zelador, el sagristà major, etc.) i disposen, cadascun d'ells, d'una cel·la o habitació particular. L'església es transforma afegint-hi capelles laterals, en detriment de les existents a la nau, que es construeixen amb volta catalana de maó. L'habitatge del sagristà major s'edifica a la capella de la Trinitat, que al segle XV, segons alguns indicis arqueològics, estava en condicions ruïnoses, a punt d'esfondrar-se.



La vida monàstica, encara que en precari, continuà fins a la Revolució Francesa. L'abadia desapareix: els seus edificis són venuts i s'hi instal·len naus industrials i agrícoles. El campanar nord s'esfondrà l'hivern de 1829. Al llarg d'aquest segle, els edificis del voltant de l'església van malmetent-se a poc a poc; el claustre és venut, capitell a capitell, el mateix que la font, als antiquaris i als amants del col·leccionisme. El 1908 no en queden més que dotze columnes.

El 1913, un escultor nord-americà, George Grey Barnard, que ja havia comprat algunes escultures de Cuixà a un antiquari parisenc, es desplaça fins al Conflent i adquireix moltes de les obres que es trobaven disseminades pels encontorns. Aquestes adquisicions donen origen a la reconstrucció del claustre al Cloisters Museum de Nova York. No obstant això, Barnard no va poder comprar les peces que adornaven l'edifici dels banys de Prada, que van comportar la mobilització del poble per tal de conservar-les: "les havien comprat ells i pertanyien a França". Aquests capitells van ser utilitzats per a la reconstrucció de la meitat del claustre el 1955.

El 1919, Ferran Trullès va comprar l'abadia i hi va reallotjar els cistercencs de Fontfreda, que havien abandonat l'Estat francès a l'època de les lleis sobre les congregacions. Els cistercencs s'hi van instal·lar i van ser substituïts, el 1965, pels benedictins de Montserrat. A la dècada del 1920, l'abadia va ser objecte de diverses campanyes de restauració dutes a terme pels serveis dels Monuments Històrics. El 1936, les obres són dirigides per l'arquitecte i arqueòleg Josep Puig i Cadafalch, obligat a fugir d'Espanya durant la guerra civil. Es descobreix la cripta del Pessebre. El 1952, sota les construccions de l'habitatge del sagristà major, es descobreix i reconstrueix l'església de la Trinitat.
El 1954 Pau Casals, en aquesta església que encara no té sostre, inaugura el Festival de Música Clàssica de Prada. El monestir es va cobrir el 1957.

El Monestir de Sant Miquel de Cuixà, ha estat elegit per votació popular com una de les Set Meravelles del patrimoni cultural material de Catalunya. De les catorze propostes de meravella de l'àrea dels Pirineus, les més votades han estat Sant Miquel de Cuixà, amb 34% dels vots i les esglésies romàniques de la Vall de Boí, amb un 31%. Les altres dotze propostes eren l'antiga Abadia de Santa Maria de Gerri de la Sal, la basílica de Santa Maria de Talló de Bellver de Cerdanya, la Catedral de la Seu d'Urgell, el Claustre i Santa Tomba d'Arles, el Crist de Sant Vicenç de la Llaguna, l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu, l'església de Sant Joan d'Isil, l'església de Santa Maria d'Arties, l'església Santa Maria de Covet, la Farmàcia Esteve de Llívia, el monestir de Sant Martí del Canigó i el museu d'Art Modern de Ceret.
Sant Miquel de Cuixà és actualment el monument més interessant de l'arquitectura pre-romànica o del romànic inicial. Els elements més destacats són el claustre reconstruït, l'església de tres naus, la cripta i el campanar.

dissabte, 27 de setembre del 2008

A COLL ENTRE CASTELLNOU I BALSARENY

























A les 7,30 del matí em trobo amb l’Antoni Mora, a Mura.
El nostre pla per avui, és visitar dues esglésies singulars a la comarca del Bages. No hi obstant hi elaborat la ruta, aprofitant una sèrie de llocs que també crec val la pena visitar.



Emprenem camí en direcció a Sant Joan de Vilatorrada, per agafar la carretera C-55 en direcció Súria. Al entrar a la població, ens desviem per la carretera BP-4313 en direcció a Balsareny.


La primera aturada la fem a l’església de Santa Eulàlia d’Argençola 402 m. N 41º 51.521 E 1º 47.628, és una església d’origen romànic del veïnat d’Argençola, al terme municipal de Castellnou de Bages. Situada a la vall de la riera de Tordell, dins l’antiga demarcació del castell d’Argençola, antic castell molt poc documentat.
Coneguda com a parròquia des del segle X, fou agregada més tard a la de Sant Cugat del Racó, i finalment convertida en tinença de Castellnou.



Continuem la ruta seguint la mateixa carretera fins arribar a l’església de Santa Margarida de Viladepost del Puig 436 m. N 41º 52.081 E 1º 48.191. Es tracta d’una església romànica del segle XIII. És d’una sola nau coberta amb volta de canó i un absis semicircular. Apareix citada per primer cop el 1.205.
No degué passar de capella rural de la parròquia de Ferran a Balsareny, fins que es creà la d’Argençola.


Prosseguim la nostra marxa en direcció Balsareny i ens aturem a la masia Sobirana de Ferrans, dins el terme de Balsareny, a on trobem l’església de Sant Ramon de Sobirana de Ferrans 422 m. N 41º 52.645 E 1º 51.096.
La particularitat d’aquest temple de principis del segle XIII, és que no és simètric, sinó que té planta de creu, però amb un sol braç, el qual no és cap afegit posterior a la nau, sinó que el conjunt és fet al mateix temps.
Tampoc es pot parlar d’aquesta capella lateral com de braç de transepte, perquè té l’eix paral·lel, i no perpendicular, al de la nau.
Les dues naus, gran i xica, són lleugerament apuntades i acabades a llevant amb absis, precedits dels corresponents arcs de reducció, també apuntats, com el de la comunicació entre ambdues naus, a diferència dels absis, que tenen la volta de quart d’esfera.
La paret de ponent de la nau gran va ser oberta en època gòtica per a fer-hi un portal cobricelat per un arc sostingut per mènsules amb cares humanes, portal que dona pas a una estança coberta amb volta de creueria i que és la part baixa del campanar.
Les naus romàniques no tenen decoració de cap mena. Aquesta no apareix sinó al portal antic, el del sud, format per tres arcs en degradació, dos d’ells d’aresta viva, i el del mig, d’aresta arrodonida a la part semicircular, però no als muntants. L’adovellat està resseguit per un guardapols que retorna en imposta, el xanfrà del qual te esculpits uns panellets i algun altre petit relleu capriciós.
De les finestres, la del fons de l’absis principal està destruïda, i és d’una sola esqueixada la de sobre el portal de migdia. La capelleta lateral també té dues finestres, la de fons d’absis, de doble esqueixada i arc monolític, i l’oposada, cruciforme.


Un cop acabada aquesta visita, desfem camí i retornem en direcció a la carretera BP-4313.
Arribats a la seva confluència, trobem una pista forestal al front, que porta a la masia de Can Dàliga. Arribats al punt més alt, i a l’esquerra, trobem un camí que baixa fins a la riera de Conangle, seguim per aquest camí, arribem a les ruïnes de la capella – campanar de Sant Vicenç de Ladernet 401 m. N 41º 51.377 E 1º 50.625, o també anomenada d’Alardenet .
Aquí trobem les ruïnes d’una església pre-romànica del tipus corrent de nau coberta amb embigat i santuari carrat, allà molt guerxat en relació amb la nau, i el corresponent arc triomfal, de forma semicircular peraltada, amb impostes sortides, que permetien un arrodoniment fet amb morter, per a donar-li la forma usual de ferradura.
Aquesta església primera degué sofrir ruïna a causa de la qual es van emprendre obres de renovació de les cobertes, a base de substituir l’embigat de la nau per una volta de pedra que descansava sobre arcades adossades a l’interior dels murs primitius. També es va fer una nova volta al santuari, amb el mateix procediment que a la nau.
A aquestes obres de reconstrucció es devien referir Ingilberga de Balsareny en el seu testament del 1.035, e el que deixà a Sant Vicenç un mancús “ad opera”, i els executors testamentaris de la mateixa dama, els quals, en la declaració sagramental de la darrera voluntat d’aquella, protocolada a Sant Andreu de Bug (Castellnou), diuen: “et sanctio Vincencio de Alardenet, mancusadas II, aut opera aut in dedicacionem”, cosa que vol dir que les obres degueren ser tan importants, que comportaren la necessitat d’una nova dedicació del temple.
Es tracta d’una torre o campanar d’uns 4,5 m. d’alt, de base quadrada, de 3,5 m. de costat, que té a la banda de llevant un absis visible a l’exterior.
S’hi entra, a més de per una arcada que la comunica amb el santuari de l’església pre-romànica, per un portal situat a ponent, que és de mig punt, amb timpà llis i dovelles quelcom reculades del pla del parament i capçades amb lloses, a la manera dels guardapols corrents als portals de la primera meitat del segle XIII, al qual podem atribuir aquesta capelleta, que devia estar coberta a una alçada considerable per un embigat, ja que no s’hi veuen senyals de volta. Era il·luminada per dues finestres de doble esqueixada, situades, l’una, al fons de l’absis, i l’altra, al sud, a uns 3 m. de terra.
En època relativament moderna, la torre va ser alçada i, a l’interior de la part de dalt, hi va ser feta una estança o refugi al qual s’entrava per la coberta de l’església. Potser això fou obra del segle XVI o del XVII, de quan Ladernet diu la tradició que hi havia monges o potser simples ermitanes o Dco-donades i el bandolerisme les atemoria.


Retornem pel mateix camí fins arribar al punt més alt, on ens hem desviat per anar fins a Sant Vicenç de Ladernet. En aquest punt, seguim la pista forestal que surt a l’esquerra, aquesta pista, ens condueix a les ruïnes de la masia anomenada, La Creueta del Perelló 575 m. N 41º 51.610 E 1º 49.081.
La masia en sí, no te més, sinó fos perquè, el 7 d’Agost de 1.963, a les 12,30 h. de la nit, va caure mortalment ferit en combat en els murs de l’esmentada masia, el que va ser l’últim català en un enfrontament amb la Guardia Civil, en el que no va tenir ni temps en disparar la seva arma. La seva agonia va durar fins a les 7 del matí. Va morir amb l’esquena acomodada en la seva motxilla. A les seves mans, encara empunyava una metralleta. Va estar agonitzant tota la nit, ja que la Guardia Civil de la 231 comandància de Manresa, uns 200 números, no es van atrevir apropar-s’hi.
Es tracta d’en Ramon Vila Capdevila, àlias “Pasos Largos” “Cara Cremada” “Capitán Raymond”.
En la resistència francesa, va ésser un dels guerrillers dels maquis catalans.
Fou un home alt, amb gran força fisica. De cos ampla i enèrgic, ulls vius, front ampla amb un aire entre selvàtic, tímid i modest, amb gran agilitat.
Nascut en el poble de Peguera, en el Bergadà, en 1.908, de sobrenom “En Maroto” que era el nom de la masia on vivia.
Va ésser enterrat a l’altre banda del mur del cementiri de Castellnou, sense creu, ni referència, i oblidat entre les herbes.
Encara avui, podem veure un rètol penjat a la façana de la masia, on diu:


A LA MEMÒRIA DE RAMONA BESSA I DOMINGO ROVIRA DEL MAS DE LA CREUETA, BASE GUERRILLERA DE SUPORT ALS MAQUIS ASSASSINATS EL FEBRER DE 1.945 PER LLUITAR CONTRA EL FEIXISME I A RAMON VILA, MORT EN COMBAT ALS MURS D’AQUEST MAS EL 7 D’AGOST DE 1.963
Signat: IX MARXA D’HOMENATGE ALS MAQUIS – SETEMBRE DE 2.006


Per tornar cap a Mura, ho fem per pista forestal, no sense abans aturar-nos a la masia de Colldeforn 580 m. N 41º 50.822 E 1º 48.330, que també en val una visita.
Es tracta d’unes ruïnes, del que va ser una masia majestuosa, fa anys enrera.