diumenge, 12 d’octubre del 2008

ENCONTORNS DE SANT MARTÍ DE TORRUELLA




















El Santuari de Joncadella 266 m. N 41º 45.946 E 1º 47.694 és format per dos edificis: l'Església i l'Hospederia destinada originàriament a l'acolliment de pelegrins. L'església és un edifici de planta rectangular d'una sola nau cobert a dues aigües i orientat a llevant i amb un presbiteri rectangular.
La façana principal és ben senzilla trencant la monotonia del parament un petit rosetó i un petit portal tipus romà, d'accés a l'església, de petites dimensions i d'estil neoclàssic, rematat per un frontó simple triangular de tipus entretallat, amb decoració de fretes quadrades, en grups de quatre, i on s'ubica una petxina (tipus de fornícula) que acull una figura escultòrica femenina que representa la Mare de Déu de Joncadella; portal amb pilastres decorades amb motius geomètrics i contrapilastres llises, amb fris decorat amb motius geomètrics. Porta bifol·liada de fusta, amb vidriera a la part superior de les fulles (4 vidres), i reforçada per una reixa de ferro colat. A pesar d'això, l'accés habitual a l'església es fa pel cantó de migdia mitjançant un cos adossat als peus de la nau a modes de porxo emmarcat per dues grans arcades que deixa pas a un portal romànic reaprofitat de l'església anterior. Es tracta d'un portal rodó amb doble rosca. L'interior de l'església es troba presidit per un cambril amb la imatge de la Mare de Déu de Joncadella, acompanyada als peus per dues figures masculines que representen el miracle des dos captius alliberats per la Mare de Déu.
Es tracta d'una nau única amb capelles obertes als laterals dedicades a diverses advocacions. L'edifici de l'hospederia es troba en part construït sobre l'antic cementiri de l'església. Es tracta d'una antiga construcció del període de l'església adossada al llevant i rehabilitada els últims anys com a restaurant.


Segons la tradició que repeteix el model de les llegendes de les Mare de Déus Trobades, en època de les invasions musulmanes els cristians varen amagar les seves imatges en llocs amagats, coves i refugis amb l'objectiu de protegir-les del saqueig sarraí. Quan aquests van ocupar de nou les seves terres moltes d'elles van ser retrobades de forma miraculosa. Així va ser com una pastora de bous de Castellnou de Bages qui va observar com cada dia a l'hora d'anar al bosc un dels seus bous s'estava agenollat en el lloc de la desconeguda coa que cobrien mates i joncs. Davant de la insistència de l'animal, apartà dites mates i joncs i descobrí la cova i d’entre d'ella la imatge de la Mare de Déu. Al costat de la cova on es va produir la troballa els cristians van aixecar una església per venerar el fet i aquesta es va convertir en Santuari marià. Al marge de les llegendes, el topònim Joncadella data ja del segle XI com a "ionchatella"i en efecte, fa referència a un indret amb abundants plantes d'aquest tipus. El lloc fou centre d'una important devoció mariana durant tota l'època medieval i moderna. Hem de tenir en compte que la majoria d'aquestes llegendes daten del segle XIV. La importància d'aquest santuari marià bé donat tant per la seva situació geogràfica, ben bé al centre del Pla de Bages, molt a prop de Manresa i molt ben comunicat (al costat de camí que anava de Manresa a Cardona) com per la categoria de la devoció, de tal manera que de tots els santuaris marians de la comarca del Bages, aquest era considerat el més important i d'una categoria superior als altres i entre totes les MaredeDeús, la de Joncadella era considerada la patrona del Bages i allà on es feien peregrinacions i cultes en les situacions més difícils. D'entre totes elles destaca especialment la tradició dels romiatges i peregrinacions realitzades en ocasions de sequeres i inclemències meteorològiques. Moltes d'elles es troben perfectament documentades com són les peregrinacions organitzades el 1438, el 1477, el 1502, el 1628 i algunes altres organitzades per entitats com la del 1877 i la del 1879 per l'Associació Reparadora de Pius IX. Lligades al Santuari de Joncadella i a la Mare de Déu es troben diverses llegendes i tradicions com la dels Captius de Joncadella o la de la curació dels herniats. Una altra de les manifestacions festives que tenien lloc a principis de segle al santuari, segons Josep Basora, és la cantada que una entitat anomenada "Els guerrers escaldats" de Manresa feia un dia a la primavera. Al costat d'on actualment es troba la font del santuari hi havia un pilar amb una pica gran de pedra als peus on es ficava el cap d'aquesta entitat i dirigia una coral formada per la resta dels membres que cantava. Aquesta entitat ha estat identificada com una entitat manresana que durant els anys vint i trenta actuava a Manresa amb caràcter lúdic i festiu. Es conserva vigent la tradició dels Goigos de la Mare de Déu de Joncadella que són cantats el dia de Pasqua i el dia de la Mare de Déu d'Agost després de la missa. Entre les virtuts que als goigos se li reconeixen a la Mare de Déu es troba la d'ajudar a les dones en el part i la de curar les criatures trencades, a més de la llegenda dels captius. El cambril de l'església és presidit per una imatge de la Mare de Déu de Joncadella del segle XVIII.


L'església de Santa Maria de Joncadella apareix esmentada l'any 1031, i posteriorment el 10444, encara que fins el 1218 no consta com a parròquia adscrita a la canònica de Santa Maria de Manresa. Resulta especialment difícil d'identificar aquesta església en aquests primers segles ja que la riera del seu nom antigament portava el del riu d'Or com el que passa per Santpedor. La despoblació del segle XIV reduí aquesta parròquia a la categoria de filial de Santpedor i quedà en un estat d'abandonament, ja que inclús el seu rector vivia a Manresa. En aquestes condicions no es d'estranyar que patís tot tipus d'expoliaments, com el que denuncia el 1591 Pere Vinyes, mosso de la casa Besora, quan denuncia el robatori d'una de les campanes de l'església, i el 1671 el robatori d'una caixa de diners. La forma que tenia aquesta església ens és totalment desconeguda ja que es va reconstruir per complert el 1748.
S'ha pogut conservar l'escriptura de contracte de construcció signada pels administradors de l'església i el mestre de cases Joan Esplugues. El preu de l'obra va ser de 1300 lliures i el projecte era obra de l'escultor-arquitecte Josep Sunyer. No se sap amb exactitud quan va ser acabada i decorada, però probablement ho va ser a principis del segle XIX, ja que el 1807 es fa un contracte per realitzar l'actual retaule de l'altar Major per part de Jaume Padró, escultor de Manresa, i el 1819 es pinten les parets i la nau. Fins el 1879 fou parròquia convertint-se aleshores en sufragànea de Santpedor i després de Sant Martí de Torruella. (AA.DD, 1984). La imatge de la Mare de Déu de Joncadella va ser reposada al monestir l'any 1949 després dels aconteixements de la Guerra Civil.


La Torre dels Moros 303 m. N 41º 46.574 E 1º 47.427 està formada per les restes de l'antiga fortificació del segle XIX, les restes d'una antiga plataforma quadrangular sobre la qual s'assenta la torre i el fossar que l'envolta. La torre pròpiament dita és un cos de planta quadrada del qual es conserva només el vessant de ponent. Construïda en mur de maçoneria amb pedra irregular amb les cantonades reforçades amb carreus ben tallats. Pot apreciar-se encara l'estructura originària de dos pisos separats amb una línia de carreus, encara que podia haver tingut algun altre pis més a sobre avui desaparegut. Al pis inferior es conserven encara les antigues espitlleres. Tota la torre s'assenta sobre una plataforma quadrangular molt més gran que sembla pertànyer a algun edifici més antic del qual encara poden apreciar-se algunes línies de carreus molt erosionats. Un fossar excavat al terreny envolta aquesta plataforma més antiga, possiblement medieval.


Encara que no aparegui a l'inventari de fortificacions i torres carlines que es va fer de la Comarca del Bages, és possible que al seu dia tingués també alguna funció militar com a torre de guaita i control, molt semblant a les que tindrien la Torre dels Soldats (Avinyó) o la Torre de la Guixola (Sant Salvador de Guardiola) de la mateixa tipologia i època.


L'origen real d'aquesta torre és el de ser simplement una torre de senyals òptiques. Data de mitjans del segle XIX, i com tantes altres torres del mateix estil fou construïda per al servei de transmissions o telègrafs òptics. Tots aquests edificis eren controlats més o menys directament per l'exèrcit i el seu manteniment suposava unes importants despeses. El fet de que tota la torre s'assenti sobre una plataforma molt més gran, de la qual es conserven unes línies de carreus molt erosionades, fa pensar en la possibilitat de l'existència d'una antiga torre medieval, les restes de la qual podrien haver estat aprofitades per construir la moderna torre. A més a més cal tenir en compte que el fossar existent envolta el perímetre d'aquesta plataforma, no de la moderna torre. A favor d'aquesta possibilitat d'afegir el fet de que aquest turó és conegut des de sempre com "el castell". La situació d'aquestes torres no era en cap cas aleatòria i s'ubicaven al marge de les principals vies de comunicació. L'existència d'aquesta torre podria estar lligada amb l'antic camí que unia Manresa i Cardona, que passava per Joncadella i després cap a Torruella, per anar més tard cap a Súria.


El
mas de les Cots 305 m. N 41º 46.838 E 1º 48.087 està format per un seguit de construccions adjacents de diferents èpoques. La casa pròpiament dita és de planta quadrangular amb coberta a dues aigües de teula. Consta de planta baixa on són ubicats els cellers i magatzems de la casa, pis principal adequat com a vivenda i golfes. La façana principal és orientada a migdia obrint-se al mig un portal adintellat que constitueix l'entrada principal de la casa. La construcció és feta en mur de maçoneria amb pedra irregular i arrebossat. Un conjunt de finestres i balcons amb la brisa i els brancals reforçats en totxana s'obren a la façana principal destacant especialment al pis de les golfes un finestral rematat amb una balustrada de ceràmica. L'interior de la casa conserva tres grans tines a les quals s'accedeix des del replà de l'escala principal. Dues tines més es troben adossades a la façana de ponent. Destaca del conjunt l'antiga sala menjador que encara conserva l'enrajolat original de principis del segle XX fins a l'alçada de mitja paret. Adossats a l'exterior de la casa pel seu cantó de llevant i donant la volta fins a ponent es conserven un conjunt de coberts de diferents èpoques formant un pati o era tancada davant de la façana principal de migdia. A principis del segle XX es va afegir al cantó de ponent i migdia un cos en totxana destinat a vivenda dels masovers.
Complerta el conjunt de Les Cots tres pous circulars propers a la casa conservant un d'ells restes d'un molí de vent.


La casa de les Cots conserva una barraca de vinya quadrada dins de la seva propietat. També es conserven com a restes de les antigues feines agrícoles: 1./ Una premsa de vi. 2./ Una màquina de ventar. La casa no conserva cap document ni fotografia antiga, però pel seu lligam amb el mas Soler podria trobar-se alguna referència dels antics propietaris en la documentació que es conserva en aquesta casa.


L'existència del mas Les Cots és documentada des del segle XIII com a propietat del monestir de Sant Benet de Bages. És així com el 1292 tenim notícia sobre Guillem de Cots que rendeix acte de vassallatge a l'administrador de dit monestir (AA.DD, 1984).
El 1307 en un document referent als límits d'una peça de terra torna a apareix el nom de Guillem de Cots de la parròquia de Sant Martí com a possible referència al mas. (AA.DD, 1984) . Una nova referència documental la tornem a trobar el 1318 quan Rania, originària de Callús, entra per núpcies al mas Cots rendint acte de vassallatge al monestir de Sant Benet (AA.DD, 1984). El mas Cots també és anomenat al fogatge fet el 1553 quan Francesc Cots és esmentat com habitant de la casa. (AA.DD, 1984).
Ja el 1598 Francesc Cots arrendava terres per a pastures a Francesc Soler (AA.DD,1984) i al llarg del segle XVII i XVIII la casa devia convertir-se en una de les més importants de la zona assimilant algunes altres cases de la vora com el Mas Soler. És així com a la documentació que es conserva a aquesta última casa, apareix anomenada com "El Soler de les Cots". La producció de vi i aiguardents devia ser una de les principals de la casa ja que a finals del segle XIX (1890-91) comptava amb 4 rabassaires i una extensió de 6 hectàrees plantades de vinya. La família Aloy, actuals propietaris del mas Soler havien estat parcers de Les Cots que finalment van acabar adquirint la seva propietat a finals del segle XIX. No es tenen dades de com van anar canviant els títols de propietat ni de com es van anar disgregant les antigues finques.
Al 1800 apareixen com a habitants de la casa la família Iglesias (AA.DD, 1984).
Finalment, la casa va ser venuda a finals dels anys 40 a l'empresa constructora Ribas i Paradell de Barcelona. La família Rovira, la va adquirir poc després, essent encara els actuals propietaris.

diumenge, 5 d’octubre del 2008

MURATANS AL CONFLENT





























En Josep Canals, com a membre del consistori del Ajuntament de Mura, ens proposava als conciutadans d’aquest poble, fer una sortida el dissabte 4 d’octubre a la Catalunya Nord.
El programa era sortir a les 7 del matí de Mura en autocar, per arribar sobre les 11 del matí a Vilafranca de Conflent, donar una volta pel poble, i a les 12 del migdia, arribar-nos fins a la Cova de les Grans Canaletes, fer-hi la visita i tornar a Vilafranca per dinar al restaurant “Au Grille”.
Acabat el dinar, arribar-nos fins al monestir benedictí de Sant Miquel de Cuixà i gaudir d’aquesta meravella del romànic català.

Estudiada la proposta, la meva esposa Pilar i jo, ens vam apuntar a la “batalla”.

Tinc de manifestar-vos que començant per l’organització, i acabant per tots els components del grup, que fou de 30 persones, han estat totes aquestes, entranyables. Val la pena compartir moments tots junts.

Des d’aquí donar les gràcies al Josep Canals, així com a tot el consistori de l’Ajuntament de Mura, que ha fet possible aquesta visita, a terres de la nostra Catalunya Nord.

Vilafranca de Conflent 454 m. N 42º 35.195 E 2º 21.909 (en francès Villefranche-de-Conflent) és un municipi de la comarca del Conflent a la Catalunya Nord. Administrativament és una comuna del departament francès dels Pirineus Orientals.
Vilafranca fou fundada en 1090 per Guillem Raimon, Comte de Cerdanya. Des d'ençà, anà formant part de diferents regnes de l'època: Comtat de Barcelona (1117), Regne de Mallorca (1276), Corona d'Aragó (1344), França (1463), i Espanya (1493). Al 1654 fou assetjada durant 6 dies i saquejada pels francesos. I al 1659, pel Tractat dels Pirineus, tornà a formar part de França.



Des de 1669 fins a 1687, l'enginyer militar Vauban fortificà la ciutat amb elements defensius que encara es conserven avui dia i formen part de l'important atractiu turístic del lloc. Mentres tant, al 1674, es comença a gestar-se el que és conegut com la Conspiració de Vilafranca. En aquesta intriga, algunes famílies de la vila decidiren conspirar per reunificar el municipi a Catalunya. Inès de Llar, una jove d'una de les famílies conspirants, intentà seduir, però sense èxit, al comandant francès De Parlan de Saignes per tal de que aquest s’unirà a la causa. Tot i això, els rebels assaltaren la vila i la guarnició francesa fou masacrada. La corona francesa reaccionà ràpidament davant d'aquests fets, amb la qual cosa recuperà la vila quasi immediatament. Els rebels escaparen a Catalunya, però la gran majoria foren torturats, executats i esquarterats, i finalment exposats en les muralles dins de gàbies de ferro.



En 1793 les tropes espanyoles conqueriren la ciutat, aleshores amb unes defenses molt deteriorades, però en el mateix any, el general Dagobert recuperà la vila. Aleshores, gran part de les defenses de la vila foren restaurades, noves bateries defensives foren construïdes, i el Fort Libèria, un castell situat al cim del mont Belloc, fou connectat amb la ciutat mitjançant una escala subterrània de 734 esglaons (encara avui dia, aquest subterrani es considera el més gran d'Europa). Finalment, en 1918 l’exèrcit francès abandonà la vila. I en l'actualitat tant les muralles com el Fort Libèria resten oberts al públic.



La cova de les Grans Canaletes ubicada a Vilafranca de Conflent (França) és reconeguda com a una de les més importants de Catalunya. Allà dins tot és espectacular. El 1978, Edmond Delonca va trobar Henri Salvayre, hidro-geòleg i especialista del món subterrani i junts van començar l’exploració que permeté descobrir la sala blanca el 8 de maig de 1982. La resta de la cavitat està composta per bastants quilòmetres de galeries, i està en fase d’exploració.



El monestir benedictí de Sant Miquel de Cuixà 449 m. N 42º 35.705 E 2º 24.988 és una abadia situada al peu del Canigó, dins el terme municipal de Codalet, al Conflent. Amb els abats Garí i Oliba es va convertir en un dels centres més importants de la Catalunya feudal.
L'abadia de Cuixà deu el seu origen a l'abadia de Sant Andreu d'Eixalada, fundada cap al 840 i situada al capdamunt de la vall de la Tet.
A la tardor del 878, una forta crescuda del riu va destruir el monestir (situat prop del llit del riu) i va obligar els monjos a refugiar-se als voltants. La comunitat va ser transferida a Cuixà, a un petit cenobi dedicat a Sant Germà i propietat del pare Protasi. En crear-se el nou monestir Protasi en va ser nomenat abat el 879.
Al juny del 879, Protasi i Miró el Vell van signar l'acta de la fundació del nou monestir, en què Cuixà ampliava el seu patrimoni amb l'aportat pel monestir d'Eixalada.
En el seu nou emplaçament, l'abadia va continuar beneficiant-se de la protecció dels comtes de Cerdanya i Conflent, territori que estava sota el domini de la família de Guifré el Pilós, comte de Barcelona el 870. Pels volts del 940, per iniciativa del comte Sunifred II, es va construir una nova església dedicada a Sant Miquel. El 956 es reconstrueix l'edifici per fer-lo més sumptuós; l'altar major és consagrat el 30 de setembre del 974 per Garí, monjo procedent de Cluny i que estava al capdavant de cinc abadies meridionals.
Garí, implicat en la gran política de l'època, va propiciar el retir, a Cuixà, del dux de Venècia, Pere Orsèol, que va abdicar el 978 i va morir a l'abadia en olor de santedat el 987.

El 1008, Oliba, l'últim fill de Sunifred, és triat abat de Ripoll i de Cuixà, i el 1017 serà nomenat bisbe de Vic. Durant el seu abadiat es va transformar totalment el monestir; es van construir davant de l'església les dues capelles superposades: la de la Trinitat i la cripta del Pessebre, en forma d'anell i amb un pilar al mig, que es comunicaven amb Sant Miquel mitjançant un deambulatori. Es van afegir tres absis al santuari, la cripta, l'atri i dos campanars llombards. Oliba va ser un home de gran prestigi. Va viatjar a Roma i va proclamar la Treva de Déu a la diòcesi d'Elna el 1026. Va morir a Cuixà el 1046.

Al començament del segle XII es reconstrueix el claustre amb 63 columnes de marbre i capitells esculpits, els motius dels quals són vegetals, animals i d'escenes heroiques. Així mateix es construeix una tribuna de marbre dins l'església. Aquestes obres es deuen a l'abat Gregori, que va ser triat arquebisbe de Tarragona el 1136.

Els períodes següents de l'edat mitjana no són pròspers per a Cuixà i no es renoven els edificis de l'abadia. No obstant això, la riquesa de l'abadia és evident, amb un domini territorial realment important i una jurisdicció "quasi episcopal" sobre una quinzena de parròquies repartides entre les diòcesis d'Elna i d'Urgell.

A partir del segle XVI els monjos ja no viuen monacalment. Els nous monjos de l'abadia prefereixen exercir diversos oficis que els aporten beneficis econòmics (l'infermer, el zelador, el sagristà major, etc.) i disposen, cadascun d'ells, d'una cel·la o habitació particular. L'església es transforma afegint-hi capelles laterals, en detriment de les existents a la nau, que es construeixen amb volta catalana de maó. L'habitatge del sagristà major s'edifica a la capella de la Trinitat, que al segle XV, segons alguns indicis arqueològics, estava en condicions ruïnoses, a punt d'esfondrar-se.



La vida monàstica, encara que en precari, continuà fins a la Revolució Francesa. L'abadia desapareix: els seus edificis són venuts i s'hi instal·len naus industrials i agrícoles. El campanar nord s'esfondrà l'hivern de 1829. Al llarg d'aquest segle, els edificis del voltant de l'església van malmetent-se a poc a poc; el claustre és venut, capitell a capitell, el mateix que la font, als antiquaris i als amants del col·leccionisme. El 1908 no en queden més que dotze columnes.

El 1913, un escultor nord-americà, George Grey Barnard, que ja havia comprat algunes escultures de Cuixà a un antiquari parisenc, es desplaça fins al Conflent i adquireix moltes de les obres que es trobaven disseminades pels encontorns. Aquestes adquisicions donen origen a la reconstrucció del claustre al Cloisters Museum de Nova York. No obstant això, Barnard no va poder comprar les peces que adornaven l'edifici dels banys de Prada, que van comportar la mobilització del poble per tal de conservar-les: "les havien comprat ells i pertanyien a França". Aquests capitells van ser utilitzats per a la reconstrucció de la meitat del claustre el 1955.

El 1919, Ferran Trullès va comprar l'abadia i hi va reallotjar els cistercencs de Fontfreda, que havien abandonat l'Estat francès a l'època de les lleis sobre les congregacions. Els cistercencs s'hi van instal·lar i van ser substituïts, el 1965, pels benedictins de Montserrat. A la dècada del 1920, l'abadia va ser objecte de diverses campanyes de restauració dutes a terme pels serveis dels Monuments Històrics. El 1936, les obres són dirigides per l'arquitecte i arqueòleg Josep Puig i Cadafalch, obligat a fugir d'Espanya durant la guerra civil. Es descobreix la cripta del Pessebre. El 1952, sota les construccions de l'habitatge del sagristà major, es descobreix i reconstrueix l'església de la Trinitat.
El 1954 Pau Casals, en aquesta església que encara no té sostre, inaugura el Festival de Música Clàssica de Prada. El monestir es va cobrir el 1957.

El Monestir de Sant Miquel de Cuixà, ha estat elegit per votació popular com una de les Set Meravelles del patrimoni cultural material de Catalunya. De les catorze propostes de meravella de l'àrea dels Pirineus, les més votades han estat Sant Miquel de Cuixà, amb 34% dels vots i les esglésies romàniques de la Vall de Boí, amb un 31%. Les altres dotze propostes eren l'antiga Abadia de Santa Maria de Gerri de la Sal, la basílica de Santa Maria de Talló de Bellver de Cerdanya, la Catedral de la Seu d'Urgell, el Claustre i Santa Tomba d'Arles, el Crist de Sant Vicenç de la Llaguna, l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu, l'església de Sant Joan d'Isil, l'església de Santa Maria d'Arties, l'església Santa Maria de Covet, la Farmàcia Esteve de Llívia, el monestir de Sant Martí del Canigó i el museu d'Art Modern de Ceret.
Sant Miquel de Cuixà és actualment el monument més interessant de l'arquitectura pre-romànica o del romànic inicial. Els elements més destacats són el claustre reconstruït, l'església de tres naus, la cripta i el campanar.

dissabte, 27 de setembre del 2008

A COLL ENTRE CASTELLNOU I BALSARENY

























A les 7,30 del matí em trobo amb l’Antoni Mora, a Mura.
El nostre pla per avui, és visitar dues esglésies singulars a la comarca del Bages. No hi obstant hi elaborat la ruta, aprofitant una sèrie de llocs que també crec val la pena visitar.



Emprenem camí en direcció a Sant Joan de Vilatorrada, per agafar la carretera C-55 en direcció Súria. Al entrar a la població, ens desviem per la carretera BP-4313 en direcció a Balsareny.


La primera aturada la fem a l’església de Santa Eulàlia d’Argençola 402 m. N 41º 51.521 E 1º 47.628, és una església d’origen romànic del veïnat d’Argençola, al terme municipal de Castellnou de Bages. Situada a la vall de la riera de Tordell, dins l’antiga demarcació del castell d’Argençola, antic castell molt poc documentat.
Coneguda com a parròquia des del segle X, fou agregada més tard a la de Sant Cugat del Racó, i finalment convertida en tinença de Castellnou.



Continuem la ruta seguint la mateixa carretera fins arribar a l’església de Santa Margarida de Viladepost del Puig 436 m. N 41º 52.081 E 1º 48.191. Es tracta d’una església romànica del segle XIII. És d’una sola nau coberta amb volta de canó i un absis semicircular. Apareix citada per primer cop el 1.205.
No degué passar de capella rural de la parròquia de Ferran a Balsareny, fins que es creà la d’Argençola.


Prosseguim la nostra marxa en direcció Balsareny i ens aturem a la masia Sobirana de Ferrans, dins el terme de Balsareny, a on trobem l’església de Sant Ramon de Sobirana de Ferrans 422 m. N 41º 52.645 E 1º 51.096.
La particularitat d’aquest temple de principis del segle XIII, és que no és simètric, sinó que té planta de creu, però amb un sol braç, el qual no és cap afegit posterior a la nau, sinó que el conjunt és fet al mateix temps.
Tampoc es pot parlar d’aquesta capella lateral com de braç de transepte, perquè té l’eix paral·lel, i no perpendicular, al de la nau.
Les dues naus, gran i xica, són lleugerament apuntades i acabades a llevant amb absis, precedits dels corresponents arcs de reducció, també apuntats, com el de la comunicació entre ambdues naus, a diferència dels absis, que tenen la volta de quart d’esfera.
La paret de ponent de la nau gran va ser oberta en època gòtica per a fer-hi un portal cobricelat per un arc sostingut per mènsules amb cares humanes, portal que dona pas a una estança coberta amb volta de creueria i que és la part baixa del campanar.
Les naus romàniques no tenen decoració de cap mena. Aquesta no apareix sinó al portal antic, el del sud, format per tres arcs en degradació, dos d’ells d’aresta viva, i el del mig, d’aresta arrodonida a la part semicircular, però no als muntants. L’adovellat està resseguit per un guardapols que retorna en imposta, el xanfrà del qual te esculpits uns panellets i algun altre petit relleu capriciós.
De les finestres, la del fons de l’absis principal està destruïda, i és d’una sola esqueixada la de sobre el portal de migdia. La capelleta lateral també té dues finestres, la de fons d’absis, de doble esqueixada i arc monolític, i l’oposada, cruciforme.


Un cop acabada aquesta visita, desfem camí i retornem en direcció a la carretera BP-4313.
Arribats a la seva confluència, trobem una pista forestal al front, que porta a la masia de Can Dàliga. Arribats al punt més alt, i a l’esquerra, trobem un camí que baixa fins a la riera de Conangle, seguim per aquest camí, arribem a les ruïnes de la capella – campanar de Sant Vicenç de Ladernet 401 m. N 41º 51.377 E 1º 50.625, o també anomenada d’Alardenet .
Aquí trobem les ruïnes d’una església pre-romànica del tipus corrent de nau coberta amb embigat i santuari carrat, allà molt guerxat en relació amb la nau, i el corresponent arc triomfal, de forma semicircular peraltada, amb impostes sortides, que permetien un arrodoniment fet amb morter, per a donar-li la forma usual de ferradura.
Aquesta església primera degué sofrir ruïna a causa de la qual es van emprendre obres de renovació de les cobertes, a base de substituir l’embigat de la nau per una volta de pedra que descansava sobre arcades adossades a l’interior dels murs primitius. També es va fer una nova volta al santuari, amb el mateix procediment que a la nau.
A aquestes obres de reconstrucció es devien referir Ingilberga de Balsareny en el seu testament del 1.035, e el que deixà a Sant Vicenç un mancús “ad opera”, i els executors testamentaris de la mateixa dama, els quals, en la declaració sagramental de la darrera voluntat d’aquella, protocolada a Sant Andreu de Bug (Castellnou), diuen: “et sanctio Vincencio de Alardenet, mancusadas II, aut opera aut in dedicacionem”, cosa que vol dir que les obres degueren ser tan importants, que comportaren la necessitat d’una nova dedicació del temple.
Es tracta d’una torre o campanar d’uns 4,5 m. d’alt, de base quadrada, de 3,5 m. de costat, que té a la banda de llevant un absis visible a l’exterior.
S’hi entra, a més de per una arcada que la comunica amb el santuari de l’església pre-romànica, per un portal situat a ponent, que és de mig punt, amb timpà llis i dovelles quelcom reculades del pla del parament i capçades amb lloses, a la manera dels guardapols corrents als portals de la primera meitat del segle XIII, al qual podem atribuir aquesta capelleta, que devia estar coberta a una alçada considerable per un embigat, ja que no s’hi veuen senyals de volta. Era il·luminada per dues finestres de doble esqueixada, situades, l’una, al fons de l’absis, i l’altra, al sud, a uns 3 m. de terra.
En època relativament moderna, la torre va ser alçada i, a l’interior de la part de dalt, hi va ser feta una estança o refugi al qual s’entrava per la coberta de l’església. Potser això fou obra del segle XVI o del XVII, de quan Ladernet diu la tradició que hi havia monges o potser simples ermitanes o Dco-donades i el bandolerisme les atemoria.


Retornem pel mateix camí fins arribar al punt més alt, on ens hem desviat per anar fins a Sant Vicenç de Ladernet. En aquest punt, seguim la pista forestal que surt a l’esquerra, aquesta pista, ens condueix a les ruïnes de la masia anomenada, La Creueta del Perelló 575 m. N 41º 51.610 E 1º 49.081.
La masia en sí, no te més, sinó fos perquè, el 7 d’Agost de 1.963, a les 12,30 h. de la nit, va caure mortalment ferit en combat en els murs de l’esmentada masia, el que va ser l’últim català en un enfrontament amb la Guardia Civil, en el que no va tenir ni temps en disparar la seva arma. La seva agonia va durar fins a les 7 del matí. Va morir amb l’esquena acomodada en la seva motxilla. A les seves mans, encara empunyava una metralleta. Va estar agonitzant tota la nit, ja que la Guardia Civil de la 231 comandància de Manresa, uns 200 números, no es van atrevir apropar-s’hi.
Es tracta d’en Ramon Vila Capdevila, àlias “Pasos Largos” “Cara Cremada” “Capitán Raymond”.
En la resistència francesa, va ésser un dels guerrillers dels maquis catalans.
Fou un home alt, amb gran força fisica. De cos ampla i enèrgic, ulls vius, front ampla amb un aire entre selvàtic, tímid i modest, amb gran agilitat.
Nascut en el poble de Peguera, en el Bergadà, en 1.908, de sobrenom “En Maroto” que era el nom de la masia on vivia.
Va ésser enterrat a l’altre banda del mur del cementiri de Castellnou, sense creu, ni referència, i oblidat entre les herbes.
Encara avui, podem veure un rètol penjat a la façana de la masia, on diu:


A LA MEMÒRIA DE RAMONA BESSA I DOMINGO ROVIRA DEL MAS DE LA CREUETA, BASE GUERRILLERA DE SUPORT ALS MAQUIS ASSASSINATS EL FEBRER DE 1.945 PER LLUITAR CONTRA EL FEIXISME I A RAMON VILA, MORT EN COMBAT ALS MURS D’AQUEST MAS EL 7 D’AGOST DE 1.963
Signat: IX MARXA D’HOMENATGE ALS MAQUIS – SETEMBRE DE 2.006


Per tornar cap a Mura, ho fem per pista forestal, no sense abans aturar-nos a la masia de Colldeforn 580 m. N 41º 50.822 E 1º 48.330, que també en val una visita.
Es tracta d’unes ruïnes, del que va ser una masia majestuosa, fa anys enrera.