divendres, 13 de febrer del 2009

SANT BENET DE BAGES







El monestir de Sant Benet de Bages 225 m. 41º 44.558 E 1º 53.960 és un dels conjunts monàstics més interessants del país, amb elements que van des de l'època fundacional al segle X fins a l'època barroca.
Entre els elements més destacables el monestir presenta:

L'església és de planta de creu llatina, amb una nau de 25 metres de llarg per 7,5 d'ample, coberta per una volta lleugerament apuntada i dividida per tres arcs torals. El transcepte té el braç sud més baix i més curt que el del costat nord. Tots dos són coberts per volta de canó apuntada, i tenen buidats en el mur dues petites absidioles. L'absis central és l'únic visible des de l'exterior.
El portal principal, a la façana de ponent, és d'arc de mig punt, sense timpà, amb quatre arquivoltes sobre columnes amb capitells de l'escola rossellonesa. Sota l'altar major hi ha una cripta, molt transformada en època barroca, que guardava les relíquies de Sant Valentí, que Sala havia dut de Roma en fundar el monestir.
A ponent l'església té adossat un impressionant campanar, de base pre-romànica i cos d'època romànica, sobrealçat posteriorment amb el pis de les campanes en època barroca. Sobre el primer arc toral de la nau de l'església ,s'alça un cimbori en forma de torre campanar de dos pisos.

El claustre constitueix l'element més singular del conjunt. Es format per quatre galeries de sis arcs cada una. Els 64 capitells del claustre són de gran valor iconogràfic: n'hi ha amb decoració vegetal estilitzada o geomètrica, i també de figuratius amb motius d'inspiració mitològica, d'inspiració cristiana o amb escenes humanes i d'animals.

El palauet és un edifici del segle XIV, que es construí per substituir l'antiga sala capitular romànica. Aquest bell edifici de dues plantes, va ser completament restaurat a començaments d'aquest segle, i presenta uns bells arcs apuntats que sustenten l'estructura.

El monestir de Sant Benet, fou fundat entre els any 950 i 960 pel noble Sala, que marxà a Roma a sotmetre directament la futura fundació a la Santa Seu (fet que eximia al monestir de la jurisdicció civil i episcopal). L'any 967 es produeix l'acta de fundació i la dotació de béns del monestir, i l'any 972, mort Sala, es consagra una primera església. Des d'un començament els abats pertanyien a la família Sala i la comunitat per la influència d'aquests abats visqué una època difícil.

El nomenament del primer abat per elecció l'any 1002, va suposar un període d'expansió pel monestir. La casa comtal de Barcelona, també participà directament en el govern del monestir amb el nomenament d'abats, durat el segle XI: Miró i Sanç Berenguer, els dos germans del Comte de Barcelona. L'abat Ranió va començar un procés d'expansió per la comarca, amb donacions de terres, esglésies i parròquies, i va realitzar gestions per adquirir noves terres. Entre les èpoques més tristes pel monestir destaca, l'atac del que fou objecte l'any 1125 per part dels musulmans, que van destruir bona part del conjunt. Això propicià la reconstrucció del monestir, en especial de l'església que va quedar pràcticament reduïda als seus fonaments. A les acaballes del segle XII i inici del segle XIII es construïren l'església i el claustre actuals. Les elevades despeses de les obres foren suportades pels barons de la comarca: els Rocafort, Talamanca, Calders, Boixadors, Viladecavalls... a canvi de ser sepultats al monestir i que els monjos preguessin per les seves ànimes. Aquest fet explica que la majoria de sarcòfags que ocupen el claustre siguin d'aquesta època (Segles XII-XIII).

Durant els segles XIV i XV, el monestir, que gaudia de bones rendes, va iniciar la construcció de noves dependències, ja no al voltant del claustre, com s'havia fet en època romànica, sinó al voltant del pati d'entrada (Pati de la Creu). Són d'aquesta època la nova sala capitular, la infermeria, i demés dependències. L'any 1348 va afectar a Catalunya la terrible Pesta Negra. Al seu pas pel monestir només quedaren amb vida dos monjos, a partir d'aquest fet, començà una nova etapa de decadència pel monestir.

El 9 de novembre de l'any 1593 el Papa Climent VIII autoritza la unió de l'abadia de Sant Benet amb el Monestir de Montserrat. La finalitat de Montserrat no era altra que instal·lar-hi un col·legi, donat que en aquests temps Montserrat tenia molts estudiants disseminats en universitats i altres centres docents. El nou col·legi es va obrir el 22 de novembre de 1620. Tres monjos tenien la direcció del col·legi: un mestre de júniors, un lector i un passant. S'ensenyaven les ciències eclesiàstiques, llengües i poesia i al finalitzar el curs se celebraven certàmens literaris. Les darreres notícies de l'activitat docent la tenim al 1671. Dissolt el col·legi, l'abadia de Sant Benet resta convertida en un lloc de recés on es retiren els monjos més vells de Montserrat.

Al març de 1820 es publica la Constitució que aboleix l'Ordre Benedictina, i aquesta i altres disposicions governamentals, obliguen els monjos a abandonar el monestir abans de l'últim dia de l'any. Canvis polítics van permetre la tornada dels monjos el 29 d'abril de 1823, i el restabliment de la comunitat fins a l'exclaustració definitiva l'any 1835.
L'any 1845 el govern autoritzà la venda del monestir i les seves terres, passant des d'aquell moment per diverses mans.
L'any 1907 Elisa Carbó Ferrer, mare del célebre pintor i dibuixant català Ramon Casas i Carbó, adquireix els edificis del monestir i comença una lenta i digna obra de consolidació i restauració del monument.

dijous, 12 de febrer del 2009

ELS CAUS DE MURA



La circulació superficial d'aigües en el massís de Sant Llorenç és quasi inexistent. No hi ha cap curs permanent fora del riu Ripoll, que des de l'area d'estudi rep la principal aportació d'aigua de la font del Llor, a la vall d'Horta. Per la resta de rieres i torrents només hi circula aigua en esdeveniments plujosos de gran intensitat o en períodes de pluges continues.
La circulació hidrològica es produeix de forma subterrània, per infiltració dels llits dels cursos fluvials i a través d'aquests al medi càrstic.
El drenatge superficial del massís es produeix per la riera de les Arenes, la riera de Gaià, la riera de Nespres, el torrent de la Saiola i el torrent de les Vendranes, cap a la conca del riu Llobregat. El sector oriental ho fa cap el riu Ripoll a través de la riera de la vall d'Horta.
Pel que fa a les aigües subterrànies, aquestes surten a l'exterior a través de nombroses fonts permanents i temporals que es localitzen a les zones perifèriques del massís. Entre aquestes es pot citar la font del Llor, els Caus de Mura 521 m. N 41º 41.431 E 1º 59.648, les fonts de Rellinars i els caus de Can Guitart.
Dins el massís hi ha diversos aqüifers superficials, d'importància molt menor que el carst actual, que tenen sortida a l'exterior en diversos punts, com ara la font del Saüc, la font Soleia i la font de la Pola, entre d'altres. Aquestes zones saturades s'expliquen per la intercalació de nivells de gresos i lutites, o bé de conglomerats de matriu argilosa.

dimecres, 11 de febrer del 2009

LA CREU DEL LLEONAR


La creu del Lleonar, està situada en el terme municipal de Talamanca (Bages).

La inscripció crec que parla per si sola.

El més sorprenent és veure, com el Departament de Política Territorial de Catalunya i Comisió d'Urbanisme de la Generalitat de Catalunya, considera aquest lloc com un "Jaciment Arqueològic", tal com podreu comprovar en l'enllaç al document Pdf, publicat per l'esmentat organisme:
http://www.diba.es/parcsn/parcs/fitxers/pdf/p04d238.pdf
Em sembla una desinformació dels fets tant gran, que no té cap justificació, ha no ser que es tracti d'un error d'impremta.

FRANCESC, DESCANSA EN PAU.

dissabte, 7 de febrer del 2009

LA BALMA DEL SESTRICÓ









La Balma del Sestricó 572 m. N 41º 41.676 E 1º 59.363 està situada just en el punt on va tenir lloc, l'origen del poble antic de Mura.
Limita al nord amb el paratge anomenat l'Olivar d'en Ceba, i pel sud amb la Costa de la Mata, tenin als seus peus el torrent d'Estenalles.
Es tracta d'una balma obrada, que encara conserva alguns trossos de paret.

divendres, 6 de febrer del 2009

PEDREGADA SOBRE MURA






Avui divendres dia 6 de febrer a les 16 hores, ha caigut una pedregada sobre el poble de Mura. Tant sols ha durat 15 minuts, però ha deixat els carrers quasi impracticables. A les 17 hores tornava a lluir el Sol.

dijous, 5 de febrer del 2009

EL CARBÓ VEGETAL A MURA








Les grans extensions d'alzinars existents a la zona de la Mata (Mura), proporcionaven la matèria prima necessària per a la obtenció del carbó.

Les campanyes començaven el mes de març. Alguns propietaris de les finques disposaven del personal adient per aquest tipus de treball, mentre que d'altres cercaven colles senceres en altres contrades; i en algun cas n'hi havia prou a contractar un cap de colla o "Piler" i posar uns quants homes a les seves ordres, normalment sis o set, i també deixar-li les cavalleries suficients per a fer el trasllat del carbó, dintre de sarrions.

L'amo de la propietat era qui assenyalava els llocs idonis on s'havia de realitzar el treball. Un cop decidit, la colla començava la feina.
Era necessari, en primer lloc, començar per la construcció de la barraca, que seria durant una llarga temporada, la seva casa. Havia d'esser gran, perquè seria el refugi de tota la colla i magatzem dels estris de treball; i no oblidem que a l'interior també s'hi faria foc a terra per poder cuinar el menjar.

La construcció de la barraca era laboriosa però senzilla; una biga de pi que descansava per un costat en un desnivell de terra formava el que seria més tard el darrere de l'habitacle, i per davant dues bigues més curtes, lligades en forma triangular, portal d'entrada, servien de suport a la biga mestre. Això formava la carcassa.
A la biga carenera, i per cada costat, hi descansaven altres bigues més curtes, seguint la mateixa inclinació triangular que hem esmentat en parlar del portal d'entrada.
L'esquelet de la barraca era completat amb rames lleugeres de pi o alzina, fenassos i també terra. Amb aquest tipus de coberta s'intentava, i s'assolia, que la pluja no entrés a l'interior. En alguns casos, el ramatge exterior era també assegurat amb altres bigues, de mides molt semblants a la carenera, però més primes, i que un cop lligades asseguraven la coberta amb l'esquelet de la barraca.
La porta de tanca era construïda també amb trossos de pi o alzina convenientment lligats sobre un marc de fusta que permetia que aquesta es pogués treure i posar a voluntat.

Construïda la barraca es preparava la plaça o carbonera. Era un terreny pla i net d'arbres i rostolls i es feia el suficient gran per donar cabuda a la pila i al mateix carbó obtingut.
El "Piler" era l'encarregat del muntatge de la pila. Ell construïa, en primer lloc, la xemeneia amb troncs grossos que col·locava horitzontalment, els uns sobre els altres. Recolzats a la xemeneia en col·locava d'altres, quasi verticalment, en forma concèntrica. Quan la pila tenia el diàmetre desijat es cobria tota amb les restes del trossejament, amb branques molt primes d'alzina i amb terra.
L'encesa es feia per la part alta de la xemeneia, i quan la combustió havia arribat a la meitat de la pila, aquesta era alimentada amb altres trossos de llenya d'alzina, operació que rebia el nom de "Bitllar".
Mes tard es feien forats en altres punts de la pila i també s'hi anaven posant trossos de llenya, fent que la combustió es mantingués i fos com més uniforme millor. El foc cada vegada anava baixant més, cremant els troncs més grossos que es trobaven a la part baixa, gairebé tocant a la base de la carbonera o plaça.
Quan el "Piler" ho creia convenient s'apagava la pila, cosa que s'aconseguia tapant els forats amb terra fina. Més tard s'obria la pila, es retirava el carbó obtingut i es posava seguidament dintre els sarrions per poder fer les pesades i el convenient trasllat en el moment oportú.

Aquestes imatges mostren les restes, del que podien haver estat construccions d'aquesta industria carbonera.
No hi obstant, ens queda el dubte, de que aquestes restes, siguin anteriors a aquest afer.
Des d'aqui animo a qualsevol persona entessa en el tema, i que estigui interessada en esbrinar el seu origen, ha posar-se en contacte amb mi, a fi de fer-ne un estudi més acurat.

murata35@gmail.com

dissabte, 24 de gener del 2009

EFECTES DEL VENDAVAL A MURA 24/01/2009





Aquesta matinada s'ha produït un esllavissament d'una gran roca sobre la carretera que uneix Mura amb Rocafort, 400 m. N 41º 42.824 E 1º 56.146
El motiu: les grans ratxes de vent que s'han succeït durant aquesta matinada en aquesta contrada.
Menys mal, que no s'han tingut que lamentar desgracies personals, ja que si en el moment del seu esllavissament, hagués passat un vehicle per la carretera, hagués estat una veritable tragèdia.
En aquests moments d'escriure la noticia, encara es troba tallada la carretera.
Com podeu veure, en lloc de ser "Tres pobles de mala mort", som "Tres pobles de bona sort".

diumenge, 18 de gener del 2009

REQUIEM PER SANT ANDREU DE CALDERS O BELLVEÍ









REQUIEM AETERNAM DONA EIS, DOMINE, ET LUX PERPETUA LUCEAT EIS.
Que en català vol dir: El repòs etern dóna’ls, Senyor, i que la llum perpètua els il·lumini.
Ni la Diputació de Barcelona, ni l’Ajuntament de Calders (Bages), ni tant sols qualsevol entitat seriosa, fan esment d’una de les esglésies com és, SANT ANDREU DE CALDERS o de BELLVEÍ, que coneguda des de la fi del segle XI, i que s’abandonà l’any 1.936, fou sufragrània de la parròquia de Sant Vicenç de Calders.

No esmentar el seu origen, ni tant sols la seva ubicació, m’ha portat a donar-vos la seva localització: 376 mts. N 41º 46.136 E 1º 59.382
Val la pena, fer-hi una visita.



diumenge, 11 de gener del 2009

LA BATALLA DE TALAMANCA DE 1714




Tot just un mes abans del 11 de setembre de 1714, Catalunya va guanyar la seva última batalla. L'última abans de la capitulació de Barcelona, la fi de la guerra de Successió i la conversió d'aquesta data en històrica i Diada catalana. Aquesta última victòria es va donar a Talamanca (Bages), després de l'intent de les tropes catalanes d’arrabassar a les borbòniques la masia de la Mussarra, habilitada com polvorí.
Els miquelets i el sometent catalans arribaven des de Cardona i pretenien trencar les línies de Felip V i acostar-se a Barcelona. L'atac a Talamanca es va produir el 13 d'agost. Van combatre uns 3.000 homes per bàndol, armats amb fusells i pistoles, en unes vessants muntanyenques en les quals van quedar centenars de bales de diferents calibres, ganivets (varis d'ells de la manufactura de Solsona), sivelles, creus... Un grup d'arqueòlegs de la Universitat de Barcelona (UB) ha reconstruït la batalla i treballa en un projecte per a convertir el lloc en una seu de museu a l'aire lliure, on s'expliqui aquell episodi i també el que passaria un mes després.
Al final d'aquest mes es presentarà una proposta al vice-president del Govern, Josep Lluís Carod-Rovira, a la recerca de suport per a crear aquesta zona lúdica i cultural. Sobre aquest episodi també està prop de publicar-se un llibre, obra del professor d'Història Moderna i Contemporània de la UAB Francesc Serra i del catedràtic de Llengua Catalana Gustau Erill. Una desena d'arqueòlegs ha treballat durant diverses setmanes buscant amb detectors de metall les restes d'aquella batalla. Cada peça ha estat situada, amb localizadors GPS, sobre mapes en relleu; amb anàlisis balístiques s'han estudiat les seves trajectòries. I amb totes aquestes dades s'han pogut recompondre les trajectòries d'ambdós bàndols.
Els investigadors, del grup de treball Didpatri de la UB i dirigits pel catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials Francesc Xavier Hernández, no anaven a cegues: el coronel Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal, cap de la columna catalana-que baixava des de Cardona-, va fer una descripció completa del camp de batalla, en una carta que va dirigir al Consell de Cent, per aquelles dates assetjat pels borbònics a Barcelona.
Poal es va situar en el castell de Talamanca i des d'allí veia moviments i repleguis i els va relatar per escrit. La facilitat per a situar la batalla, la concentració dels combats en una superfície relativament petita-uns 6 km-, la possibilitat de convertir l'excavació en un museu a l'aire lliure a l'estil del que en EUA existeix entorn de la batalla de Little Horn (entre el general Custer i Toro Sentado) i el seu simbolisme-una victòria sobre els borbònics-són els factors que van decidir als investigadors a treballar a Talamanca. És l'única batalla que a Catalunya s'ha excavat sencera.
La de 1714 és una guerra més mitificada que estudiada, valora el professor Joan Santacana, de l'equip Didpatri. Succeeix que la història militar està proscrita, hi ha un clixé absurd, afegeix Hernández. I tenim una política molt poc decidida d'investigar el passat i treure rendiment, critica. Salvant les distàncies, batalles històriques com la de Normandía suposen avui una constant font d'ingressos per a la zona.
La reconstrucció de la batalla explica que les tropes de Poal van començar el seu atac des de la riera de Talamanca i poc més amunt van topar amb la infanteria i els dracs borbònics, distribuïts per les estribacions de la serra de Sant Llorenç del Munt.
Poal volia trencar el cordó del Vallès i atacar Barcelona. Els va envestir àdhuc sabent que el lloc era molt difícil, però tenia molts homes, i amb experiència, i tenia la confiança per a fer-lo, contextualitza el catedràtic. Va ser una bogeria per part de Poal?.
La història sempre ha dit que Catalunya va tenir una actitud suïcida, que era impossible que guanyés, que estava sola contra tot el món després de la traïció d'Anglaterra, però les dades diuen que els esforços francesos van ser decisius per a la victòria final de Felip V .
Les tropes de Poal estaven integrades per catalans i un petit cos de húsars hongaresos, que havien decidit romandre en la guerra malgrat la retirada dels austríacs, mesos abans. Entre els seus comandaments estaven Armengol Amill, Pere Bricfeus o Francesc Busquets i Mitjans.
Tots els borbònics, pel seu costat, eren castellans i estaven a les ordres de José Carrillo de Barnús, comte de Montemar; la meitat pertanyia a cavalleria, segons les cròniques, i les forces poalistas van tractar d'envoltar-los ascendint cap a la Mussarra-una masia que encara existeix-per altre flanc. Així ho testifiquen diferents bales trobades pels arqueòlegs. Algunes d'elles són de les quals usaven els anglesos, que en els primers anys de la guerra van estar al costat de les tropes catalanes.
Algunes bales semblen ésser-és una hipòtesi-ploms dels quals llavors s'usaven en les cortines. La tropa de Montemar, una mica perduda en aquelles muntanyes desconegudes, es va veure obligada a la retirada, en unes escaramusses que van durar fins a l'endemà. Els de Poal els van perseguir fins a prop de Terrassa. I aquí es va detenir el seu atac. Va ser una batalla en tota regla, no una acció guerrillera com s'havia suposat de vegades, valora Hernández.
No s'han trobat cadàvers ni armes, però és lògic perquè ambdues coses es recollien després de les batalles; en el cementiri de Talamanca existeix una fossa comuna, amb morts probablement d'aquells dies. En la seva carta al Consell de Cent, Poal xifrava les víctimes en vuit-centes, encara que altres fonts les rebaixen a cent.
Les vides de Poal i Montemar van tornar a creuar-se poc després. Després de la capitulació de Barcelona el 11 de setembre, el germà de Poal, Manuel Desvalls, hagué de rendir el castell de Cardona, un dels grans bastions catalans, i ho va fer en condicions avantatjoses; tant, que Felip V les va anul·lar gairebé immediatament. Però no tan de pressa com per a impedir que els dos Desvalls arribessin fins a Mataró i s'embarquessin rumb a Gènova. Antoni Desvalls va morir a Viena en 1724 .

Font: Ignacio Orovio

dijous, 8 de gener del 2009

AQUÍ VA NÉIXER EL PRIMER FUTBOLÍ





Com no es tracta precisament d'un esport de masses --ni tan sols, en el sentit més estricte, d'un esport--, no hi haurà una multitud amatent a guardar un minut de silenci, ni en les tribunes es penjaran pancartes amb la imatge del mort, ni haurà homenatges en els ajuntaments, ni es pronunciaran discursos en el seu honor. De fet, la notícia ha passat desapercebuda. Ha mort l'inventor del futbolí i és poc probable que en els bars i en les tavernes es rendeixi tribut al pare del joc, per ventura perquè ningú s'havia parat a pensar que algú ho havia inventat, o perquè és una d'aquestes coses que per força havia d'estar aquí des de fa segles.

Alejandro Finisterre va morir el divendres 9 de Febrer de 2007 a Zamora als 87 anys, però en lloc d'escriure que acabava de morir l'inventor del futbolí, els diaris locals van destacar la mort de l'escriptor Alejandro Finisterre, del poeta Alejandro Finisterre o d'Alejandro Finisterre el marmessor de León Felipe. En alguns casos, l'assumpte es va despatxar com un "dada biogràfica curiosa".

Gallec transhumant, escriptor, editor i periodista, Finisterre va donar vida al seu invent més famós quan tenia solament 17 anys: la fama el va perseguir la resta de la seva vida a pesar que aviat va quedar clar, que no era la seva vocació dedicar-se a inventar coses, i en moltes entrevistes que va concedir i molts articles que es van escriure sobre ell es parlava de "Finisterre, famós a pesar seu per haver inventat el futbolí".

Era novembre de 1936 quan Finisterre --Campos Ramírez en el registre civil fins que va començar a dur per cognom el nom de la seva ciutat natal-- va quedar sepultat sota els enderrocs de Madrid durant un dels bombardejos franquistes de la guerra civil. Va Ser traslladat a l'hospital de la Colònia Puig de Montserrat i allí, un dia, es va despertar envoltat de mutilats. "Jo havia jugat al futbol, fins i tot vaig perdre una dent d'una puntada, però m'havia quedat coix i envejava als qui podien jugar. També m'agradava el tennis de taula. Vaig pensar: Per què no crear el futbol de taula?"
Al desembre d'aquest any, el jove Finisterre es va posar en contacte amb el seu amic Francisco Javier Altuna i li va donar les instruccions perquè construís el primer futbolí. Al començament de 1937 es va ocupar de registrar el seu invent, però unes setmanes més tard va haver d'emprendre la fugida pels Pirineus i les pluges torrencials que li van amargar la travessia, també van convertir el document en un pilot de papers sense valor. En realitat, eren dos documents: Finisterre havia aprofitat per a patentar un altre invent seu, el primer faristol accionat amb el peu, que havia ideat per a una pianista que li amoïnava.

La vida va haver de donar moltes voltes perquè l'inventor gallec pogués per fi explotar la seva creació. Va succeir a Guatemala i va succeir molts anys després, quan el Govern li va estendre una invitació formal perquè fabriqués futbolins en aquest país. "Els feien mans indígenes amb caoba de Santa Maria, finíssima, i els incorporàvem barres periscòpiques".

Al maig del 2004, poc abans que comencés la Eurocopa de Portugal, l'orquestra Tocá Rufar va interpretar a Porto el Concert per a bombos i futbolins en homenatge al poeta gallec Alejandro Finisterre. En l'orquestra havia 110 instruments i gairebé la meitat eren futbolins. Finisterre tenia 86 anys i li quedaven dos de vida, i el que havia fet als 17 seguia semblant-li alguna cosa tan llunyà com anecdòtic.


Descansi en pau.