dimarts, 12 de gener del 2010

LES COVES DE MURA, SENDERISME CULTURAL

































Un dels elements que caracteritzen el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac són les coves. De totes, les mes famoses són les Coves de Mura, conegudes també per Les Mines.
Estan formades per una galeria d’uns 180 mts. de fondària, s’hi pot arribar per un camí que surt del Centre d’Interpretació de Mura i que recorre part del massís passant pel torrent de’n Reixac i l’alzinar de la Solana.
Aquestes coves van ser descobertes a mitjans del segle XIX per un pagès que, segons diu la llegenda, va veure com un ocell entrava i sortia d’unes bardisses que ocultaven l’accés a la coves. Ara, les coves són perfectament visibles pel caminant, tot i que la seva entrada està tancada sempre per una reixa per motius de seguretat.
L’interior de les coves es pot visitar els caps de setmana i festius i cal personar-se a les 10,30 h. en el Centre d’Interpretació de Mura (Antigues escoles). (Excepte Gener, Agost, i finals Desembre)
Pel que fa a dies feiners, es necessari concertar visita previa amb Joan Escoda, al telèfon 616 961 948
Per motivar al visitant hi cregut oportú, fer l’excursió de tipus senderisme cultural, on no solament visitarem les coves, si no que intentaré donar-vos a coneixer la historia de Mura, indrets de la zona, flora i fauna, tot a mida que anem fent camí.
Us recomano que porteu llanternes o millor frontals, i un bon calçat. Sobretot no us deixeu l’aigua, ja que no trobarem cap font fins arrivar a Mura.
El recorregut total serà d’uns 6 quilòmetres aproximadament i el nivell de dificultat es pot considerar mitjà.
Començarem l’excursió a la llera de la riera de Nèspres, per continuar paralels al torrent de Reixac.
A uns 10 minuts podrem contemplar a la nostra dreta, l’antic camí empedrat de Mura a Montserrat que enllaça amb el camí Ral de Barcelona a Manresa.
Continuarem recte fins entrar a la llera del torrent del Reixac on ens revela la naturalesa del rocam format per còdols units per un ciment, que pot ser argilós, de color rogenc, o calcari, de color grisós. L’aigua erosiona aquesta roca. Així, les balmes es formen quan una franja de material erosionable, que és al dessota d’una capa de material més resistent, és atacat per l’aigua i en resta el refugi natural.
El torrent del Reixac, com molts d’altres, discorre sobre roca nua. Si el corrent d’aigua troba una capa de roca més erosionable, l’excava i en resulta un salt d’aigua. Aquesta mateixa erosió és la que provoca les figures capritxoses que coronen les muntanyes del Parc Natural i les esquerdes que donen lloc a les canals, coves i avencs.
En sortir de la llera, el corriol es fa enfiladís en suau pendent. Travessarem una pista forestal que uneix Mura, amb el Puig de la Balma per continuar corriol amunt.
En aquesta zona, la vegetació és poc frondosa, sobretot si la comparem amb la que podem observar a l’altre banda del torrent.
El conglomerat o pinyolenc és una força permeable i rica en esquerdes, que engoleix amb facilitat l’aigua que hi cau. A més els pendents dificulten la retenció de sòl. Tot plegat fa que la vegetació que hi creix sigui limitada, tret d’aquells paratges d’obaga o de les canals, on la humitat és més alta.
En aquest vessant que és solell, trobem un alzinar esclarissat, barrejat amb pineda i amb profusió d’arbusts com el romaní, les estepes, el càdec, l’arboç, el boix o la savina, molt resistents a la sequera.
FLORA
L’ARBOÇ (Arbustus Unedo): És un arbust perennifoli de 2-3 metres d’altura, però que pot esdevenir arbre si troba bona terra. Les tiges joves són de color vermell, les fulles són alternes, glabres, lluents, endurides i amb els marges serrats i vermells. Les seves flors blanques tenen forma d’olla invertida i penjant, que al cap d’un any esdevenen baia vermella amb la superficie granelluda i la carn groguenca. Al principi és molt insípid; s’ha d’esperar que estigui molt més madur perquè tingui un gust més agraable.
El fruit, ben madur, és comestible i té un gust agradable a causa de l’aparició tardana de petites quantitats d’alcohol. Amb els fruits s’elaboren excel·lents confitures, melmelades i fins i tot, vinagres. La infusió de fulles, soles o amb l’escorça, en un litre d’aigua, 3-4 cops al dia, és astrigent, és a dir, bona contra les diarrees i les disenteries.
En ser una ericàcia, és a dir, de la mateixa família que la boixerola, la infusió (millor calenta) amb la quantitat i la dosificació abans esmentada s’utilitza amb bons resultats com a antisèptic de l’aparell urinari en casos d’infeccions urinàries, com ara uretritis i cistitis gràcies al seu contingut en glucòsids. Les aplicacions etnobotàniques d’aquest arbust són diverses: la considerable quantitat de matèries tàniques de l’escorça fa que en sigui emprada en la indústria de l’adobat de pells; la seva fusta és emprada en ebenisteria i marqueteria, i se n’extreu un bon carbó vegetal.
FARIGOLA (Thymus vulgaris o officinalis): Aquesta herba extraordinàriament aromàtica forma mates de fulles molt petites i oposades i les seves petites flors són labiades de colors clars, molt oloroses i estan situades en capcirons terminals. Prefereix les terres seques, els llocs assolellats, com ara les brolles i pedregars.
Els seus pricipis actius són antisèptics vegetals i oli esencial o volàtil (timol i carvacrol), tanins, flavonoides, àcids fenòlics (rosmaricina), resina, àcids triterpènics, principis amargs, saponines.
La farigola és una de les herbes aromàtiques i medicinals més completes i polivalents que existeixen en el nostre país.
FONOLL (Foeniculum officinale): El fonoll és una umbel·lífera pròpia de zones seques i assolellades que en terreny adequat pot arribar als dos metres d’altura. Normalment el trobarem adornant els marges dels camins. Les llavors són grogues, les fulles filiformes., i si les mosseguem o ensumem percebrem un gust anisat.
El seus principis actius són oli essencial (anetole, estragol i cetona terpènica: fencona), glucòsids (cumarines, mucilags), glúcids i sucres, tanins, midó. Fruits: glúcids, proteïnes, lípids, fitosterols, flavonoides (fulles). Bulb: fibra, sals minerals (ferro, calci, fòsfor, sodi, potassi), vitamines A i C. Arrel: cumarines.
Els brots, les fulles i les tiges tendres es poden menjar crus o cuits. El bulb és saborós i té un gust anisat que s’intensifica al forn, tot i que també pot menjar-se en amanides, bullit, a la graella. En tot cas és diürètic, digestiu i laxant.
GALZERAN (Ruscus aculeatus): El galzeran o boix marí és una espècie d’estrat subarbustiu que dificilment arriba al metre d’altura. Viu a llocs preferiblement ombrívols com ara sotaboscos d’alzinars o boscos de ribera. Les fulles del galzeran no són realment fulles sinó que són prolongacions de 2-3 cm de la tija mateixa en forma de fulles(aquesta curiositat rep el nom de fil·locladi o cladodi). Aqueste “fulles”, que són dures i punxen, en certs indrets eren col·locades al voltant dels embotits per impedir que els rosegadors si acostesin. Les baies són rodones, vermelles i verinoses.
Indicacions: Incideix principalment sobre el vasos sanguinis exercint una acció antiinflamatòria i produeix la contracció de les venes dilatades a causa d’un mecanisme anomenat alfaadrenèrgic. Així, la decocció d’arrels i rizomes és bona contra les varius, tonifica les venes, protegeix els vasos, alluja els problemes venosos dels memmbres inferiors, cosa que el fa adequat contra les cames cansades.
ORTIGA (Urtica dioica / Urtica urens): L’ortiga habita en sòls nitrogenats i silícics, això vol dir que comparteix el seu hàbitat amb els humans ja que nosaltres i altres bèsties nitrogenem el sòl; així ens la podem trobar prop de corrals i pletes, prop de les masies i altres llocs ruderals. Les fulles més joves són lanceolades, però més tard esdevenen ovalades mantenint, això sí, el contorn serrat. Les tiges són quadrangulars i vermelloses. Tota la planta està coberta de petits pèls semirígids que, en trencar-se, despren el molest àcid fòrmic.
Els seus principis actius són la clorofil·la, nitrats, proteïnes, vitamines A, B2, B7, C, E i K, aminoàcids, amines (colina o vitamina B7, acetilcolina, histamina), flavonoides (quercetina, isoquercetina, quecetol), glucòsids (rutina), mucílags, oli esencial, triterpens i esterols, àcids orgànics (àcid fòrmic, gàl·lic i acètic), sals minerals (ferro, manganès, potassi, sofre, calci i silici, glúcids, glucoquinina (hipoglucemiant), lecitina (arrel), polifenols, tanins i alcaloides (lamicina: astrigents i hemostàtics), secretina.
És una herba amb un ampli espectre medicinal i alimentari. Els brots tendres no florits i les fulles joves són comestibles i es poden menjar amanits, bullits, fregits. Per neutralitzar l’àcid fòrmic (culpable de la coïssor), les podem coure de qualsevol manera o esperar dues hores després d’haver-les agafat.
ROMANÍ (Rosmarinus officinalis): És una mata aromàtica pròpia de la terra baixa, representativa del clima mediterrani, i que forma sotabosc preferiblement en terrenys calcaris secs, com les brolles calcícoles i les pinedes. Les seves petites i boniques flors labiades són blanques i/o blaves, i les seves tiges són llenyoses. Les seves oloroses fulles són estretes (recargolades), punxagudes, oposades, lineals, sèssils, verdes a l’anvers i argentades al revers.
Els seus principals principis actius són els àcids fenòlics (àcid rosmarínic), rosmaricina (estimulant), olis esencials o volàtils (cineol o eucaliptol, borneol, càmfora, camfè, pinè), terpens (diterpens), polifenols, principis amargs, tanins, flavonoides (antiinflamatoris), saponina, glucòsids, resines. Flors i fruits: midó, oli esencial, tanins, sucre, albúmina, oligoelements, liti (flor).
Les infusions de flors i fulles (3 cops al dia abans dels àpats) són dispèptiques i estimulan la secreció biliar; van bé contra la rinitis i són immunoprotectores, la qual cosa les fa adequades contra els refredats i la grip. També combat el cansament, afavoreix la circulació sanguínia i reforça el teixit de les venes. El seu contingut en rosmaricina, terpens (diterpens), àcid rosmarínic, tanins, flavonoides i olis volàtils estimula la circulació de sang al cervell, cosa que provoca l’alleujament d’alguns mals de cap, millora la memòria (liti) i la concentració.
La maceració de flors en alcohol camforat durant 40 dies a sol i serena rep el nom d’esperit de romaní, liniment molt bo per fer fregues contra el reuma i per tonificar els músculs en cas de fatiga muscular i dolors articulars.
SAJOLIDA (Satureja montana): És una petita mata olorosa (una barreja de pebre, menta, orenga i llimona) que pot superar el pam d’alt i que prefereix els llocs secs i pedregosos. Té la tija llenyosa, lleugerament peluda i angulosa, i amb unes floretes bilabiades diminutes blanques o rosadetes que, juntament amb unes petites fulletes enfrontades, surten de les axil·les de les fulles principals. Aquestes fulletes que contenen oli essencial són linears i lanceolades i també una mica peludes pel revers.
Les fulles són digestives i es poden menjar crues i com verdures, de fet satura vol dir “guisat”, cosa que indica que poden acompanyar innombrables plats.
La infusió de puntes florides és digestiva i s’ha de prendre després dels àpats; va bé contra els espasmes d’estómac i intestins, i té cert efecte hipolipemiant ja que estimula la producció d’àcids biliars a partir del colesterol.
El seu contingut en timol i carvacrol fa que la infusió sigui un bon antisèptic d’us extern. La maceració de puntes florides en vi és aperitiva i tradicionalment s’ha fet servir per donar-li gust a les olives, d’aquí ve que també se la coneix popularment amb el nom d’herba d’olives.
És un gran estimulant intel·lectual i de les glàndules suprarenals.
TE DE ROCA (Jasonia glutinosa): És una herba aromàtica de la família de les compostes. És peluda i viscosa, i pot arribar a mig metre d’altura. Té les fulles lanceolades, sèssils i els capítols són grocs. Com a herba rupícola, creix a les fissures de les roques calcàries de llocs assolellats i secs, i difícilment la trobarem més enllà dels 800 m d’altitud.
Les infusions (molt diluïdes) de les summitats florides d’aquesta herba, que deu el seu nom a l’heroi mitològic grec Jàson, capità dels argonautes, s’han de pendre després dels àpats. Són tòniques digestives, combaten les indisposicions intestinals i són molt preuades al sud del Principat i nord del País Valencià. És molt amarg, per la qual cosa es recomanable pendre les infusions amb alguna herba correctora del sabor.
FAUNA
L’existència de grans masses forestals que alternen amb explèndides cingleres i espadats que s’alcen majestuosament damunt la plana ofereixen unes condicions òptimes per al refugi, la cria, la hivernada i el pas de nombroses espècies vertebrades. Per la gran variabilitat d’ambients ecològics presens en els terrenys del parc, s’hi poden diferenciar clarament diverses comunitats faunístiques ben particulars. Així, des dels típics habitants rupícoles fins als animals dels conreus propers a les masies passant per la fauna pròpiament boscana, es comptabilitzen un nombre força considerable d’espècies animals (prop de dos centenars de vertebrats), la majoría d’un gran interès.
Una de les espècies de mamífers que ha vist més incrementada la seva presència al parc els darrers anys és el senglar (Sus scrofa), del qual se’n poden veure força rastres fins i tot en els camins. Malgrat la pressió cinegètica a què han estat sotmesos, no és rar sorprendre algun esquirol (Sciurus vulgaris) saltant entre les branques, o conills (Orictolagus cuniculus) en els pedregars de la carena. Cal fer ressaltar la importància ecològica dels mamifers carnívors que controlen l’equilibri en les diferents comunitats; aquest és el cas de la fagina (Martes foina), el gat mesquer (Genetta genetta), la guineu (Vulpes vulpes) i el toixó (Meles meles) entre altres, de costums nocturns o crepusculars, cosa que en dificulta l’observació.
Les aus representen el grup més nombrós dels vertebrats del massís. Les més comunes són la merla (Turdus merula), el tudó (Columba palumbus), el gaig (Garrulus glandarius), el pit roig (Erithacus rubecula) i les mallarengues (Parus spp.), que hi crien. A les parts baixes del massís hi abunden el pinsà (Fringilla coelebs), la cadernera (Carduelis carduelis), els sits (Emberiza spp.), la puput (Upupa epops) i el tord (Tordus philomelos), que nidifica en un dels seus límits més meridionals a la Península.
De tant en tant, encara apareixen al cel algunes rapinyaires com l’àliga perdiguera (Hieraaetus fasciatus), esparvers i astors (Accipiter spp.), entre altres, i diversos falcònids; així com els excepcionals voltors (Gyps fulvus) i l’àliga daurada (Aquila chrysaetos), extingits com a nidificants.
També cal remarcar la presència d’algunes parelles de ducs (Bubo bubo), que han desaparegut en gran part de Centreeuropa, mentre que aquí són presents encara en els penyals més feréstecs de les canals.
Per les brolles i pinedes, hi sovintegen la serp verda (Malpolon monspessulanus) i la serp blanca (Elaphe scalaris). Tampoc no és rar sorprendre, entre els pedregosos careners del parc, l’escurçó (Vipera latasti).
En moltes de les fonts que es troben a la muntanya, hi creixen larves de la vistosa salamandra (Salamandra salamandra), així com capgrossos de diferents espècies de gripaus (Bufo, Alytes, etc.).
Després de gaudir de tot el que la natura ens ofereix, arrivem a la porta de les Coves de Mura.
Al Bages hi ha cavitats naturals obertes per l’aigua en tres tipus de roca, en conglomerat als massisos de St. Llorenç del Munt i l’Obac i de Montserrat, en calcària al Toll (Moià) i en sal a Cardona i al subsòl de Sallent, a més de les galeries de la mineria de sal comuna i de potassa excavades a Cardona, Súria, Sallent i Balsareny.
Als dos massissos de conglomerat de ciment calcari, Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac i Montserrat, l’establiment d’una xarxa de diàclasis verticals i de nivells horitzontals més argilosos i tous ha originat cavitats per dissolució càrstica de la roca, ja siguin coves, avencs o balmes. Aquestes són les cavitats més nombroses al Bages i àrees limítrofes.
A Sant Llorenç del Munt i l’Obac destaquen les Coves de Mura per la bellesa de les seves formacions interiors d’Aragonita o Aragonito.
ARAGONITA CaCO3
Pes específic: 2,95
Duresa: 3,5 a 4
Exfoliació: Poc evident. Fractura concoïdal
Color: Variat o incolor
Ratlla: Blanca
Lluïssor: No metàl·lica, vitria
Cristal·lització: En sistema ròmbic: piramidals, mades o pseudohexagonals
Aspecte: Cristalls prismàtics allargats
El seu nom fa referència al lloc on el van descobrir, a Molina de Aragón (Guadalajara).
NOTÍCIA ARQUEOLÒGICA DE LES COVES DE MURA 1934
El dia 4 de març de 1934 vint-i-tres membres del Club Muntanyenc de Barcelona van visitar les coves per fer-ne una exploració detallada que aparegué l’any següent en forma d’article a la revista Sota-Terra, signat per Nadal, Llopis i Lladó.
Pàgina 31, paràgraf Exploració: <<(...) Acabada l’exploració, quan ens retiràvem, el nostre company i consoci Thomas va tenir la sort de descobrir, empastades en l’estalagmita de sota mateix de la columnata de la sala del Vestíbul, unes vèrtebres humanes que donaren lloc a que fixéssim l’atenció en aquesta sala i descobríssim ben aviat uns enterraments (...)>>.
Pàgina 33, paràgraf Prehistòria: <
>>Junt amb aquestes restes trobàrem també senyals de llar, consistents en fragments de fusta carbonitzda i molt abundoses closques d’Hèlix mig aixafades.
>>Les escassos restes de ceràmica que recollírem, estudiades pel Doctor Pericot de l’Institut de València, a qui donem les gràcies des d’aquestes ratlles, resultaren ésser, uns de l’edat dels metalls i els altres netament romans.
>>Aquestes restes i el trobar-se remogudes les fosses ens fa sospitar que les restes no són romanes, sinó de l’home de l’edat dels metalls, que deuria fer servir la cova com a lloc d’enterrament, essent més tard remoguts pels romans, que potser cercaren refugi en ella.
>>Entre els ossos recollits, que pertanyen a dos o tres individus, abunden les vèrtebres dorsals i lumbars i les costelles veritables i falses, escassejant com hem dit els ossos llargs, representats únicament per un radi, i els plans per un omòplat i fragments de pelvis; abunden els metarsians i les tres falanges.
>>Barrejats amb aquests ossos humans n’hem trobat alguns fragments d’animals en els que el nostre company senyor Villalta, especialista amb vertebrats, ha reconegut una pelvis de gos Canis familiaris Lin, i una mandíbula de conill Orictolagus cuniculus Lin>>
Un cop visitada la cova, retornarem a Mura pel camí del Cargol, gaudint entre d’altres per les vistes aeries que ens ofereix el parc.
El Montcau, el Puig Andreu, el Turó del Mal Pas, els Cortins, la Falconera, el Pujol de la Mata i del Llobet, la carena dels Emprius i si el temps es bó, podrem divisar a la llunyanía el Puigmal.
L’hora prevista d’arrivada a Mura serà sobre les dues del migdia.
Espero us agradi aquesta matinal, i repetiu l’experiència amb la resta del vostres amics.

PREUS CAP DE SETMANA

ADULTS: 3 €.
MENORS ENTRE 6 i 12 ANYS 2,00 €.
MAJORS DE 65 ANYS 2,00 €.
Socis del Cercle d'Amics dels Parcs Naturals 10% Dte.
Treballadors de la Diputació de Barcelona 10% Dte.
Famílies nombroses 10% Dte.

FONT: V Trobada d'estudiosos de St. Llorenç Monografies, 35

dissabte, 2 de gener del 2010

MURA NEVADA, DESEMBRE DE 2009















El 21 de desembre de 2009 a les 9 del matí, va tenir lloc aquest regal diví.

FONT DE LA LLICONA


La Font de la Llicona 801 mts. N 41º 39.977 E 1º 59.762 es troba situada prop de la Pedrera. Està adossada a la paret del torrent del Cellerot, a tramuntana del turó dels Òbits, i no queda pas gaire lluny de la casa de la Mata. Terme de Mura.

dijous, 3 de desembre del 2009

MADRONA












Madrona 558 mts. N 41º 58.087 E 1º 20.126 és de poblament integrament dispers, ocupa el sector nord-occidental del terme municipal, limitant al nord amb el terme de Bassella, ja a la comarca de l'Alt Urgell. Per l'est limita amb el terme del poble de Pinell, al sud amb el del poble de Sallent i a l'oest amb el ja citat terme municipal de Bassella (Alt Urgell) i el de Vilanova de l'Aguda (Noguera).
A l'extrem nord-occidental del terme s'hi troba l'enclavament de Sant Mer que pertany al ja citat municipi de Bassella, tot i que, en la divisió diocesana, pertany a la parròquia de Madrona.

El poble de Madrona es va formar a redós de l'antiga església parroquial de Sant Pere de Madrona i del castell de Madrona, situats ambdós a 558 metres d'altitud dalt la carena de l'extrem oriental del serrat de Madrona, al vessant esquerra de la vall de la riera de Madrona.

La primitiva església de Sant Pere de Madrona era una bella i àmplia construcció romànica, amb elements llombards, decorada amb pintures murals i una cripta.
Actualment, aquesta cripta i una part dels murs de l'església són esfondrats.

Aquesta església ja és esmentada l'any 839 a l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell.
En el període 1771-1776 es va construïr la nova església parroquial. Es tracta d'un gran edifici neoclàssic decorat amb pintures murals sobre els dotze apòstols als murs laterals.
També s'han ensorrat l'antic castell de Madrona i la casa rectoral.
A banda d'aquestes, el nucli està constituït per algunes edificacions més.

La primera referència documental referida a Madrona apareguda fins avui en dia, és a l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell de l'any 839 en la qual s'hi cita la parròquia de Madrona.
A partir d'aquesta primera ressenya documental, els documents més antics que s'han trobat sobre el terme de Madrona fan referència al lloc de Miralles. Són documents de compravenda, cessions o donacions d'alous que abasten el període comprès entre els anys 936 i 1047. Del que se'n dedueix d'aquests documents és que aquest lloc, que cal ubicar al SO de la masia de la Codina, on encara ha persistit el topònim de Tossal de Miralles, tenia un castell o torre depenent del castell de Madrona, església, i una vila que estava afranquit de pagar impostos al comte d'Urgell per ser lloc de frontera.

En aquest reguitzell de documents s'hi citen els límits de les terres a que fan referència documental d'alguns topònims del poble. Entre altres, hi apareixen citats els següents:
Pinell, la Pedrosa, castell de Miralles i Coma de Madex en un document de l'any 936.
Ichila, la Codina i torrent de Miralles a l'any 1001.
Castell de Madrona, Castellar del Pui, església de Santa Maria i Sant Romà, església de Sant Mamet, cingle del Pui, Pui de Vespella i Coll de Cavallol a l'any 1026.

A la pàgina 13 del volum XI del Diccionario de Pascual Madoz publicat a Madrid l'any 1847, s'hi troba el següent text, traduït literalment del castellà i del qual s'han conservat les formes tipogràfiques i la transcripció literal dels topònims i hagiotònims locals que s'hi citen:

MADRONA: localitat amb ajuntament de la província de Lleida (12 llegües), partit judicial i districte de Solsona (2 i mitja llegüa), audiència territorial i capitania general de Barcelona (22 llegües). Està situada sobre un terreny muntanyós.
El clima és una mica fred i ventilat pels vents de l'oest i del nord composa de 22 cases disperses pel terme en diferents masies, de les quals les principals són denominades: La Codina, Estany, Finestres, Masana, Caballol, Sangrá, Castellana i Bancal dels Ars.
Hi ha església parroquial (San Pedro), contigua a la casa del rector, en el punt més cèntric del terme, de la que depenen les annexes de Sta. Creu i Sant Antoni de Bordell: la capellania és de termini i la serveix 1 rector i 1 vicari amb l'obligació de dir missa a les annexes els dies de precepte. Confina el terme, prenent com a punt de partida l'església parroquial, pel nord amb el d'Altés, a l'est esla de Pinell i Ciuró, al sud Sallent de Sanahuja, i a l'oest amb els de Castellnou de Bassella i Guardiola, Mirambell i el de Portella: dins d'ell s'hi troben, com hem dit, diverses masies que constitueixen la població i en elles existeixen 7 capelles pròpies dels amos de les cases: també corre per ell un torrent anomenat el riu de Madrona, que s'asseca amb freqüència; té el seu naixement al terme de Clará i travessant els de Madrona i Castellnou de Bassella, desguassa al Segre duent sempre el mateix nom. El terreny és de secà, una part de baixa qualitat, i la resta de mitjana: tot ell està tallat per serres baixes, en les quals hi ha alguns boscos de pins, roures i alzines, no molt poblats: cria bestiar oví, boví, i porcí, encara que tot de poca consideració: i caça de perdius, conills i llebres.
La població és de 17 veïns, 152 habitants. La riquesa imposable: 57.784 rals.
La contribució: el 14,48% d'aquesta riquesa. Es celebren 2 fires a la serra denominada del Bancal dels Ars, cap al sud del terme, on hi ha tant sols un hostal del mateix nom; la primera el 19 de setembre, i la segona el 28 de gener, a ambdues hi acudeix bestiar mular, lanar, cabrum, porcí i abundant boví; a la primera s'hi porta molt cànem de les hortes d'Oliana, Tiurana, Pons i Artesa de Segre: tant sols duren fins a la caiguda de la tarda, i són molt concorregudes, sens dubte per la cicumstància de que no s'exigeixen els drets municipals.

dilluns, 30 de novembre del 2009

FONT DEL MARC






La Font del Marc 556 mts. N 41º 41.755 E 1º 58.227 està situada dins el terme municipal de Mura.
Rep aquest nom, per trobar-se situada en les antigues vinyes del Marc. És de tipus cistérna, i el més curiós de tot, és la columna central que aguanta la volta.

Aquest article va dedicat a tots els descobridors de fonts, i que mai assenyalen amb exactitud les seves posicions.