dissabte, 9 d’agost de 2014

COLÒNIA VILADOMIU NOU









Per conèixer la història de la COLÒNIA VILADOMIU NOU 437 Mts, 31T 407805  4650728 hem de fer referència, necessàriament, a la figura de Tomàs Viladomiu i Bertran, un industrial emprenedor que fou alcalde de Sallent (Bages) entre els anys 1847 i 1850.

Tomàs Viladomiu, que provenia d’una família berguedana documentada des del segle XVI, adquirí uns terrenys situats a la Plana de Sant Marc, a Gironella, i l’any 1868 impulsà la construcció de Viladomiu Vell. El senyor Viladomiu aviat s’adonà que el model de colònia industrial era un bon negoci, i decidí comprar uns nous terrenys, situats a la Clau de Sant Marc, on avui trobem Viladomiu Nou, per ampliar la fàbrica.

L’any 1880 es començà a construir la fàbrica que, a partir de l’any 1897, quan els germans Josep i Jacint Viladomiu es partiren l’herència paterna, esdevingué l’element central de Viladomiu Nou; que pas a pas s’anà consolidant com una colònia deslligada de Viladomiu Vell. L’any 1900 s’iniciaren les obres de construcció de dos dels edificis més emblemàtics de Viladomiu Nou: la torre de l’amo i l’església. La torre ja fou utilitzada com a residència temporal dels Viladomiu a partir del 1902 i l’església s’inaugurà l’any 1905. En aquest procés de creixement de la colònia destacà la figura de Marc Viladomiu, que també fou qui comprà, l’any 1929, la fàbrica i la colònia del Guixaró. Durant la primera meitat dels anys trenta s’amplià la fàbrica i es construïren nous pisos.

Durant la Guerra Civil (1936-1939) la fàbrica fou col·lectivitzada, però amb el desenllaç de la guerra i la instauració de la Dictadura Franquista, els Viladomiu recuperaren la propietat de la fàbrica i la colònia. A partir de llavors i fins l’arribada de la crisi del sector tèxtil, la fàbrica funcionà a ple rendiment, la colònia seguí creixent demogràficament i aparegueren nous serveis: guarderia (1943), zona esportiva (1948) i nous pisos (1951).

La crisi del tèxtil i del model de les colònies industrials, que acabà afectant totes les colònies del Berguedà es féu especialment evident, a Viladomiu Nou, a partir de l’any 1982. Finalment, la fàbrica tancà portes l’any 1991. Malgrat el tancament de la fàbrica, la colònia no quedà abandonada. Actualment els pisos segueixen ocupats majoritàriament per antics treballadors i la fàbrica, amb uns nous propietaris, torna a funcionar.


Actualment la colònia està formada per 102 habitatges. Els més antics daten de l'any 1900 i els més nous, que conformen el Carrer Nou, són de l'any 1951.

COLÒNIA EL GUIXARÓ





La COLÒNIA EL GUIXARÓ 420 Mts, 31T 407839  4649970 queda inclosa dins el terme municipal de Casserres, malgrat quedar més a prop dels nuclis de Puig-reig o Gironella. Seguint el curs del riu Llobregat, el Guixaró queda situat entre les colònies de Cal Prat i Viladomiu Nou.

Els orígens de la colònia del Guixaró els hem d'anar a buscar a finals del segle XIX, i més concretament l'any 1879, quan Esteve Comelles i Cluet, de Berga, comprà una part de les terres del mas Guixaró, les més properes al riu, per tal de construir-hi una fàbrica de filats i teixits de cotó que aprofités l'aigua del riu Llobregat com a font d'energia.

La fàbrica es construí entre els anys 1888 i 1889, i la vella resclosa de fusta i amb un canal de derivació molt petit (no és l’actual), es construí l’any 1895. Ja de bon principi, la fàbrica disposà de turbina per tal de transformar la força de l’aigua, en energia mecànica que donés impuls al sistema dels embarrats, i també a la màquina de vapor, que s'utilitzava com a font d'energia complementària per a contrarestar les èpoques de sequera i la irregularitat del cabal del riu Llobregat.

El Sr. Comelles no es limità a construir una fàbrica. Eren temps de colònies industrials i al costat de la fàbrica del Guixaró, també s'hi construïren pisos per als treballadors i un conjunt de serveis i equipaments, per tal que els obrers tinguessin a la colònia tot allò indispensable per a viure.

Un altre edifici que l’amo féu construir, i que s’entenia com un servei per als treballadors, fou l’església. Antigament, l'església del Guixaró estava situada al costat de la fàbrica (la casa del director també). Actualment hi ha una petita capella a l’edifici de les antigues escoles.

Fins fa uns trenta anys, i des de l’origen de les colònies, la religió i el capellà tenien un paper cabdal en l'orde social i la vida quotidiana de la colònia. El capellà era qui coordinava el conjunt de les activitats socials i festives; era l’ull vigilant de l’amo a la colònia i era qui difonia, entre els treballadors, el missatge que l’amo era com un pare per als treballadors, una figura protectora que els proporcionava feina, menjar, pis i tota mena de serveis.

L'any 1902 Esteve Comelles, el fundador de la colònia, morí i el Guixaró quedà en mans dels seus fills. L'any 1917 els Comelles van vendre la colònia del Guixaró a Joan Prat Sellés, de Manresa, i aquest, i altres socis seus, se la van vendre, el 1929, a Marc Viladomiu i Santmartí, l'amo de Viladomiu Nou. A partir d'aquest moment, la colònia prengué un nou impuls: es construí la carretera que connecta el Guixaró amb Viladomiu Nou; s'ampliaren els pisos dels treballadors amb la construcció de les galeries (on s'instal·laren els lavabos i els safareigs); s'inaugurà la nova escola (1932) i el camp de futbol, i finalment, l'any 1935 arribà l'electricitat i l'aigua potable al Guixaró.

Després de la Guerra Civil, seguiren apareixent nous serveis i equipaments per a la gent de la colònia, (la guarderia, el 1946; la biblioteca, el 1948; el teatre, el 1949 i els pisos nous, el 1953). També després de la Guerra de 1936-1939, concretament l’any 1942, es construí la nova resclosa i el canal, que fa 498m de llargada i uns 2m de profunditat; s’anà consolidant l’electrificació del sistema productiu de la fàbrica, i s’amplià l’espai industrial (1948-1950). Aquestes novetats van permetre superar, poc a poc, la misèria i les dificultats dels anys més durs de postguerra. 

Aquesta situació de plena activitat productiva i plena ocupació de la colònia, entre els anys cinquanta i seixanta al Guixaró, hi vivien unes 400 persones  es mantingué fins als anys setanta. A partir de llavors, els indicis de crisi i esgotament del sector tèxtil i del model de les colònies industrials es feren més palpables. La colònia anà perdent població (la gent anà a viure a Puig-reig i Gironella, principalment) i s'anaren clausurant serveis tradicionals de la colònia, com l'escola o la botiga. Finalment, la fàbrica tancà portes a finals dels anys vuitanta. Després del tancament de la fàbrica, als treballadors residents a la colònia se’ls va oferir la possibilitat d’adquirir els seus habitatges en règim de propietat. Actualment, al Guixaró hi viuen, de forma estable, una quarantena de persones i la fàbrica torna a encabir activitat industrial.     

L'església, el teatre (fou construït l'any 1949 i es restaurà el 1998), l'escola (construïda l'any 1932), la zona esportiva (disposa de camp de futbol, camp de futbol-sala, zona de petanca i zona d'esbarjo per els infants), la font de la Bauma (situada en el camí que comunica el Guixaró amb Viladomiu Nou) i la font del Racó.


divendres, 8 d’agost de 2014

COLÒNIA CAL PRAT












La COLONIA CAL PRAT 413 mts, 31T 407806  4648991 es troba inclosa dins el terme municipal de Puig-reig, queda situada entre el Guixaró i Puig-reig, a 1 km d'aquest poble del Baix Berguedà.

Els orígens i l'aparició de la colònia de Cal Prat tenen com a protagonista la figura de Teodor Prat, un industrial de Sallent (Bages) que comprà, l'any 1870, els terrenys on a continuació construí una fàbrica de filats i teixits de cotó. El permís d'obres li arribà el 1871 i el berguedà Francesc Joan Canals, mestre d'obres, s'encarregà d'aixecar la fàbrica, els espais industrials annexos i els primers habitatges per als treballadors. Més endavant, la colònia s'amplià amb la construcció de més habitatges i els propietaris encarregaren, també, la construcció d'una església i d'una torre per al seu ús privat.

La proximitat de Cal Prat amb el nucli de Puig-reig comportà que a la fàbrica hi treballés molta gent que no vivia als pisos construïts a la colònia, sinó al poble. Malgrat aquesta mà d'obra que no vivia al costat de la fàbrica, Cal Prat, lentament, també s'anà dotant de serveis i equipaments diversos per a ús dels treballadors.

A tocar de la carretera de Berga i del baixador del tren, Cal Prat tenia baixador propi del tren Manresa-Berga des de 1885, hi havia un carrer amb una botiga i dues tavernes. Un carrer on, malgrat quedar fora del portal de la colònia, també vivien obrers. Entrant a l'espai original de la colònia, i després de travessar el portal, hi havia el carrer Nou el primer que va disposar d'aigua corrent i el carrer Gran, al final del qual hi havia la Cotxeria, un magatzem que havia servit, també, de teatre on representar els Pastorets i altres obres. A l'entrada de la plaça de la colònia hi havia l'hostal i la barberia. Tancant la plaça, hi havia l'església, la torre de l'amo, el xalet del mestre, el pis de la mestra, l'escola, el forn de pa i la rectoria.

Al contrari de la majoria de colònies tèxtils del Berguedà, on el gruix dels treballadors provenien, a principis del segle XX, del camp, a Cal Prat, ja l'any 1905, només un 37% dels obrers procedien del món rural. La majoria eren treballadors de Puig-reig o gent amb experiència en altres colònies o fàbriques.

La fàbrica de Cal Prat es mantingué activa fins als anys noranta del segle XX, però el model de colònia industrial s'anà perdent abans de la crisi econòmica. A partir dels anys setanta molta gent ja abandonà la colònia per anar a viure, majoritàriament, a Puig-reig.


La fàbrica vella, l'església, la torre de l'amo, la casa del director (actualment és la seu de la Polifònica de Puig-reig) i el passeig vora del riu.

COLÒNIA CAL PONS


































COLÒNIA PONS  409 mts, 31T 407663  4646578 és una de les set colònies i fàbriques tèxtils que es construïren dins el terme municipal de Puig-reig durant la segona meitat del segle XIX. Cal Pons, actualment, queda situat al sud de Puig-reig, a tocar del nucli urbà.

L'impulsor de Cal Pons una de les colònies industrials més interessants de Catalunya a nivell urbanístic i arquitectònic, fou Josep Pons i Enrich, nascut a Manresa l'any 1811, descendent d'una família manresana vinculada a la indústria de la seda durant el segle XVIII. Josep Pons esdevingué, a partir de mitjan segle XIX, un important industrial cotoner que fou, també, polític, fundador de la Caixa de Manresa i promotor del ferrocarril de Manresa a Berga.

Josep Pons, l'any 1875, comprà els terrenys de Cal Garriga que posteriorment amplià amb la compra de més terrenys de masies dels voltants amb la intenció de construir-hi una colònia industrial. L'any següent obtingué el permís d'aprofitament industrial de l'aigua del riu Llobregat i seguidament féu construir la resclosa, el canal, la sala de turbines i la fàbrica, que s'inaugurà l'any 1880. Al costat de l'espai industrial es començaren a construir, també, els habitatges on haurien de viure els treballadors de Cal Pons. Aquests habitatges, construïts en dues etapes diferents (1875 i 1890), formen el carrer d'Orient, el més emblemàtic de la colònia. Els majordoms i els encarregats vivien en pisos annexos a la fàbrica, mentre que els habitatges del carrer de la Baixada i de la plaça del Centre, on hi havia la botiga, el cafè, la fonda, el forn de pa i altres serveis, foren ocupats per famílies vinculades als serveis de la colònia.

Un dels edificis més importants de Cal Pons, pels serveis que acollia, fou el que es construí, annex a l'església, l'any 1893. Aquest espai incloïa l'escola, el convent de les monges, la residència de les noies i el teatre. Els edificis més emblemàtics per la seva espectacularitat de la colònia, però, eren i són uns altres: l'església i les torres dels amos. L'església, inaugurada el 1887, fou qualificada, per la premsa de l'època, com la "Catedral de l'Alt Llobregat". Les dues torres, situades al voltant d'un jardí, foren construïdes abans de l'any 1885 (la vella) i el 1897 (la nova). 

El conjunt de la colònia en construcció fou envoltat per una muralla d'uns dos metres d'alçada que tenia tres portals i dues portes. Els porters i el "sereno" vigilaven que cap treballador entrés o sortís del perímetre de la colònia més tard de les 8 o les 9 del vespre (depenent de l'època de l'any). Aquesta muralla fou enderrocada durant la Guerra Civil i ja no es reconstruí.

Els anys vuitanta del segle XIX, mentre la colònia anava creixent i la fàbrica ja funcionava a ple rendiment, foren molt conflictius. Els obrers de Cal Pons i de totes les colònies i fàbriques tèxtils catalanes de l'època havien de suportar unes condicions laborals molt dures: dotze hores diàries, o més, dins d'una fàbrica plena de perills i incomoditats i havent de sentir, constantment, el soroll dels telers i la maquinària. Contra aquesta realitat quotidiana es rebel·laren, en diferents ocasions, els treballadors de Cal Pons. La mobilització més important fou la vaga de l'any 1890, la qual afectà la majoria de les fàbriques i colònies del Llobregat. Com a conseqüència d'aquesta vaga, 150 obrers de Cal Pons foren acomiadats i expulsats de la colònia.

L'any 1893 morí Josep Pons i Enrich i tres anys després el seu hereu, Ignasi Pons. A partir d'aquells moments, i fins l'any 1921, Lluís G. Pons, germà del fundador de la colònia, esdevingué l'home fort de la família i l'amo de Cal Pons. La situació de la colònia ja construïda i consolidada i la figura del director de la fàbrica que era qui controlava el funcionament econòmic de l'empresa i el manteniment de l'ordre i la "pau social" i que disposà de xalet propi a partir de l'any 1900 van permetre, al Sr. Pons, centrar-se en la seva activitat política. Aquests anys en els quals Lluís Pons esdevingué l'amo de Cal Pons és quan es consolidà la relació paternalista envers els treballadors. El paternalisme es basava en un pacte, no escrit, pel qual l'amo oferia feina, pis, menjar, serveis, estabilitat i seguretat als seus obrers a canvi que aquests es limitessin a treballar, obeir i a no trencar la "pau social".

Com la majoria de colònies del Berguedà, Cal Pons es mantingué a ple rendiment i plena de vida fins als anys seixanta. A partir de llavors les coses començaren a evolucionar ràpidament. La fàbrica seguí funcionant fins l'any 1992, però a partir dels anys setanta, i especialment durant els vuitanta, els indicis de la crisi del sector tèxtil es feren sentir i el model de colònia també entrà en decadència: molta gent abandonà Cal Pons i els serveis anaren tancant. Amb el tancament de la fàbrica, el conjunt de la colònia llevat de la turbina fou embargat. Quan es posà a la venda mitjançant subhasta pública, a finals dels anys noranta, l'Ajuntament de Puig-reig adquirí bona part dels espais de la colònia.

La Torre Vellaes començà a construir els mateixos anys que es posà en marxa la fàbrica. Encara existeix. És un edifici de dues plantes, golfes i subterrani.

La Torre Nova, és un edifici de 442 m2 que s'inaugurà l'any 1897. En aquesta torre hi féu estada, l'any 1908, el rei d'Espanya Alfons XIII.

L'església, s'inaugurà el 10 d'agost de 1887. Fou projectada per l'arquitecte Josep Torres i Argullol sota l'atenta supervisió de Lluís G.Pons, germà del fundador de la colònia. Per les seves dimensions poc habituals tenint en compte que es tractava d'una església per a una colònia, la premsa de l'època la qualificà la "Catedral de l'Alt Llobregat". El 1897 s'hi afegí el campanar i el 1907 els Pons hi feren construir el seu panteó familiar.

El convent, edifici annex a l'església construït l'any 1893. En el convent hi vivien monges i també hi havia l'escola de les nenes i una residència per a noies treballadores. Actualment hi podem trobar el tele colònia del Parc Fluvial.

El bosquet o jardí que podem trobar entre l'església i les torres dels amos, és un indret especial que dóna singularitat al conjunt de la colònia.


dilluns, 4 d’agost de 2014

COLÒNIA CAL RIERA



















La COLÒNIA CAL RIERA 367 mts, 31T 407092 4642617 es troba documentada des del 1890, la fàbrica es va construir aprofitant el salt d’aigua de l’antic molí fariner de la Casa Gran de Cal Riera, que li dona nom. La fàbrica s’amplià, i continua ampliant-se encara avui. Fou coneguda també amb el nom de Cal Manent, un dels principals accionistes de la fàbrica.

Els propietaris, baix una raó social formada per diferents socis: Manent, Massana, Vilaseca i Llibre, foren els impulsors de la construcció d’aquesta colònia, de la qual destaca, la Torre de l’Amo i els habitatges plurifamiliars i més avall la fàbrica.


Cal Riera sobreviu a la Guerra Civil de 1936 i és durant els anys cinquanta i seixanta, quan arriba al seu màxim esplendor. Aquesta colònia es veu afectada per la crisis del tèxtil i tancà les portes l’any 1980, però en l’actualitat continua treballant, dedicant-se a la fabricació de filatura de cotó.