SANT FELIU DE BEUDA

Sant Feliu de Beuda  31T  476032  4676151  340 mts.

Situada al centre del petit nucli urbà de Beuda trobem l'església parroquial de Sant Feliu,. Ja a l'any 922 apareix citat el lloc de Beuda, però no serà fins l'any 1004 que tenim notícies del temple. Es tracta de l'acta d'un judici en que el bisbe Ot de Girona reclamava la possesió del temple al comte de Besalú, Bernat de Tallaferro, el qual després d'examinar el cas, la cedí al bisbat.

El temple té planta basilical amb tres naus, que es fan més estretes als peus de les naus, especialment la del costat de tramuntana. La nau central, més alta que les altres dues, està coberta amb volta de canó, mentre que les laterals tenen voltes de quart de cercle. Tres arcs de mig punt recolzats en grans pilars rectangulars flanquegen la nau central, separant-la així de les laterals. Totes tres naus es troben amb un fris de dents de serra.

La porta d'accés es troba en el mur oest. Està formada per tres arquivoltes en gradació de mig punt i adovellades. La del mig està sostinguda per dos columnes amb capitells decorats amb motius animals. El de l'esquerra representa un bou, mentre que el de la dreta, molt deteriorat, sembla representar un ocell i una roseta.

En la porta encara es poden observar detalls de la forja i el seu forrellat.

A la part interior del temple podem trobar una gran pica baptismal ricament decorada amb motius que evoquen el pecat i que data de finals del segle XII. Sobre quatre fulles de palmeta podem veure unes imatges que representen, d'esquerra a dreta, una figura masculina amb barba, túnica i capa, que sosté un llibre; una figura femenina despullada a la que una serp li mossega un pit; una altre dona, també nua, a la que la serp li mossega una orella; finalment dues figures humanes, una masculina i una femenina, molt juntes i aparentment nues en actitud luxuriosa.

El quart diumenge de cada mes se celebra la misa a dos quarts de sis de la tarda.

CASTELL NOU DE BEUDA DEL PLA

Castel Nou de Beuda del Pla  31T  475624  4676222  337 mts.

La família Queixàs apareix com a propietària del castell roquer anomenat Castellot. L'any 1308, el cavaller Jaume Berenguer de Queixàs tenia propietats a Beuda. Berenguer Andreu de Queixàs, senyor del castell de Beuda, es casà amb Elisabet senyora del castell de l'Hostal. L'any 1360 apareix com a propietari del Castellot el senyor de Quiexàs, per llegat familiar.

Al segle XV la família Queixàs es construí un castell gòtic al pla, prop de l'església, sembla que ampliant una construcció més antiga amb incorporacions gòtiques. En la façana d'aquesta fortalesa tardana hi ha l'escut de la família i és anomenada, precisament, mas Queixàs. És possible que a l'època medieval tardana, el castell roquer fos abandonat.

Es tracta d'una construcció del segle XV bastida sobre un edifici més antic. Està format per tres cossos de diferent alçada. El cos principal és de planta rectangular i teulat a dues aigües amb els vessants vers les façanes principals. La porta principal és d'arc de mig punt adovellat i la resta d'obertures tenen la llinda i els brancals realitzades anb carreus ben tallats mentre que la resta dels murs es realitzaren en pedra poc desbestada. Algúnes de les finestres tenen decoració gòtica amb un arc conopial calat esculpit a la llinda i figures animals a les impostes. A la part superior són visibles els antics merlets tapiats per unes golfes. A la façana posterior hi ha annex un altre cos d'alçada inferior i amb teulada perpendicular a la del cos principal. Aquí també són visibles sota la teulada els antics merlets tapiats.

El tercer cos és la torre de l'homenatge, que disposa de planta baixa, amb un mur atalussat, i tres pisos superiors. Una de les finestres del segon pis té dos arquets trilobats sense la columna central. Després de les restauracions es substituí el teulat a dues aigües per un de pla amb merlets. Es pot afirmar que aquesta és la part antiga del castell. Actualment, l'interior de l'edifici es troba de manera semblant a una masia de mitjans del segle XX.

SANTUARI DE FALGÀS

Santuari de Falgàs  31T  412994  4675552  1279 mts.

És un santuari marià del municipi de la Pobla de Lillet (Berguedà), una edificació massisa i de considerables dimensions que consta d'església i hostatgeries.

Consta de grosses parets de pedra i coberta a dues vessants amb teula aràbiga. Algunes estances estan cobertes amb volta. L'hostatgeria es va construir una mica més tard que l'església i ha sofert múltiples ampliacions i remodelacions. La part més nova és un cos perpendicular a l'església i que té un porxo cobert amb falsa volta.

Quan a l'església, disposa de campanar d'espadanya de dues obertures a mitja teulada. Queden restes de l'antiga església romànica perdudes en el conjunt i es conserva l'antiga porta romànica ferrada a l'entrda del santuari.

Aquesta porta és de dues fulles que s'obren endins, la fusta és moderna però la ferramenta és romànica. 

El diseny és fet a base d'unes cintes juxtaposades i planes, dividides per un nervi central, les quals es cargolen als extrems formant volutes; al batent del costat esquerra les tiges tenen una disposició horitzontal, mentre que les del batent dret les té en vertical.

A l'interior, hi ha una imatge de la Mare de Déu gòtica, feta d'alabastre i datada al segle XV.

La primera menció del lloc és a l'any 984, en l'acta de la consagració de la desapareguda església de Sant Cristòfol de Vallfogona. L'any 1120, l'església fou donada al monestir de Sant Llorenç, prop de Bagà, en un moment de plena construcció de l'edifici de Falgàs. L'objectiu de la donació de Ramon i Eliardis era que l'església fos cuidada.

Regida primer pel rector de Sant Cristòfol, fou benefici propi a partir de 1352, data a partir de la qual començà a acollir ermitans. L'església romànica fou substituida l'any 1646 per l'actual, en una època d'aflorament de santuaris arreu de Catalunya.

L'església va ser parroquial durant tota l'edat mitjana, avui en queden escasses restes, trobats recentment, al 2018. Se sap que es trobava situada a prop del santuari de falgàs i que eren venerades les reliquies de Sant Cristòfol, Santa Susanna i Sant Nazari. Va ser consagrada a finals del segle X, a precs del comte Oliba, la seva dona i els habitants de l'indret, pel bisbe Sal·la d'Urgell, que hi establí un cementiri i una sagrera de 30 passes al seu voltant. Els limits eren la serra d'Od, el Catllaràs, Fontanelles i la serra de Falgàs, aquest va estar regit pel capellà de Vallfogona, però en la visita al deganat del Bergadà de 1312 totes dues tenien ja caràcter de parroquial, si bé la de Vallfogona figurava fins a finals del segle XIV com a principal.

Presideix el santuari una imatge gòtica d'alabastre, del segle XV de la Verge de Falgàs. La primitiva imatge va desaparèixer, però la tradició explica que un pastor de Saus, va trobar la imatge de la Mare de Déu entre unes falgueres. D'aquí prové, es diu, el nom del Santuari de Falgàs com un "lloc de moltes falgueres". A mig paratge de Falgàs, es troba restaurada la cova on es pot veure la Verge primitiva que es mostra donant el pit al seu fill. Ha estat de sempre un lloc de pelegrinatge i devoció, no sols per a poblatans i veïns dels voltants de la comarca, sinó que per a molta gent que ve de terres llunyanes. En són dates especials la Trobada de poblatans, la Diada de Sant Marc, la Festa Major de Falgàs i la Dansa de Falgàs.

LA CREU DE FALGÀS

La Creu de Falgàs  31T  413500  4675093  1270 mts.

Es tracta d'una creu commemorativa de la mort, en accident automobilistic dels mossens Joan Orriols i Vagués, i Josep Binefa i Monjo, ocorregut en aquest indret el dia 24 de juliol de 1967.

Mossèn Joan Orriols (Cal Mitjana) Vicari de la Pola de Lillet i capellà custodi del Santuari de Falgàs. Mort d'accident junt a un altre capellà, quan anaven a Falgàs, per pista forestal de les Coromines amb el seu 4x4, es van estimbar al precipici on està la creu.

Aquesta Creu fou forjada per les mans del "Nen Dè" (Francesc Simón)

SANT VICENÇ DE RUS

Sant Vicenç de Rus  31T  416921  4680686  1065 mts.

És una ermita al terme de Castellar de n'Hug (Bergadà), es troba aïllada i situada en una zona muntanyosa de prats i boscos.

És d'una sola nau coberta amb volta de canó reforçada per un arc total i coronada amb un absis de planta semicircular cobert amb quart d'esfera. El seu exterior conserva la decoració del primer romànic amb arcuacions cegues a l'absis. A banda i banda del presbiteri hi ha dues petites capelles laterals gòtiques obertes al gruix dels murs. La portalada, a migdia, és formada per un senzill exemplar d'arc de mig punt adovellat i conserva la porta de fusta amb ferramenta i forrellat de tradició romànica. Als peus hi ha un campanar d'espadanya de dues obertures. Als murs de la nau estan reforçats amb contraforts. Les pintures murals romàniques, del segle XII, són còpies de les originals, conservades al museu diocesà de Solsona, i les pintures gòtiques del segle XIII de la capella de Santa Magdalena han estat restaurades. Hi ha també un banc perimètric adossat a la nau,. El campanar d'espadanya de dues obertures corona la façana de ponent. La coberta és a dues aigües de teules, a la nau, i de pissarra, a l'absis.

Durant les campanyes de restauració fetes els anys 1983-1985 es va trobar una necròpoli amb tombes excavades a la roca d'entre els segles X i XII. També es van trobar restes de pintura mural decorant l'absis (segle XII) i la Capella de Santa Magdalena (finals del segle XIII). Les pintures de l'absis són al museu Diocesà i comarcal de Solsona. En el temple es conserva una reproducció. Les pintures gòtiques es conserven in situ. Procedent d'aquest temple es conserva en el Museu Episcopal de Vic una Mare de Déu imatge de finals del segle XII que ha perdut la policromia.

La primera església preromànica és documentada des de l'any 950 com una de les possessions del monestir se Sant Llorenç prop de Bagà, la qual tenia cementiri propi (tombes excavades a la roca). El 6 de febrer de 1006 el bisbe d'Urgell Ot consagrà el nou edifici romànic; cap al any 1300 es van obrir capelles laterals, prop de l'absis dedicades a Santa Magdalena i a Sant Andreu; aleshores el presbiteri quedà més gran i l'altar es col·locà centrat entre les capelles i es reforçaren els contraforts. Va sofrir destrosses als seus murs provocats pels terratrèmols dels anys 1420 i 1430. Durant el segle XVIII va passar a dependre de Santa Maria de Castellar de n'Hug.

A començaments del segle XVII es construí la rectoria adossada a ponent que s'ha eliminat en el curs de les últimes restauracions. A finals del segle XVI o començaments del XVII la capella va perdre el seu caràcter parroquial i es convertí en sufragània de Castellar de n'Hug.

XALET GÜELL

Xalet Güell  31T  415896  4679278  966 mts.

Es tracta d'un edifici aïllat destinat a habitatge temporal dels successius directors de la fàbrica de ciment Asland del Clot del Moro al municipi de Castellar de n'Hug (Bergadà).

És d'estil modernista d'arrel gaudiniana, sobretot visible en el tractament de la pedra, elements decoratius i disseny constructiu. La modulació de l'edifici és a partir d'un mòdul central rematat per uns elements decoratius a manera de merlets que sobresurten en tres cossos perpendiculars. A llevant, l'entrada del xalet es fa a través de tres arcs parabòlics. El parament és de carreus de pedra combinant els colors blanc i verd de la ceràmica i la rajola de les teulades i també la fusta en alguns elements.

La construcció es de l'any 1905 va ser feta un cop acabada la fàbrica de ciment, en aquell moment, la primera d'Espanya dedicada a l'obtenció de ciment pòrtland. El Clot del Moro fou iniciativa d'Eusebi Güell, primer comte de Güell, exponent clar de la iniciativa industrial de finals del segle XIX i principis del XX.

El conjunt de la fàbrica és obra de l'arquitecte Gustavino i el xalet, de l'arquitecte Eduard Ferrers i Puig. La fàbrica fou tancada a mitjans dels anys 70. A finals de la mateixa dècada el xalet patí un incendi força debastador.

MINA DEL PETROLI DE RIUTORT

Mina del Petroli de Riutort  31T  411022  4678344  865 mts.

La mina de Riutort és una de les poquíssimes mines subterrànies de petroli que hi ha al món.

L'any 1905, els enginyers francesos Jules León Claviez i Gosselet, i Philippe Petit Brice van començar-ne la perforació. El petroli s'extreia de les capes de margues bituminoses que al principi afloraven a l'exterior i que, posteriorment, van ser buscades a través de mines de galeria per treure'n major benefici.

De la mina de Riutort no en van sortir més de 500 tones de petroli en 12 anys d'explotació i després de l'excavació de 350 metres de galeries. Es tracta, doncs, d'una obra immensa amb un rendiment en petroli molt minso. La seva singularitat mundial, però, ha fet que recentment se n'hagi habilitat la seva museïtzació i visita.

CASTELL DE RINER

Castell de Riner  31T  380955  4644251  600 mts.

El castell de Riner es troba en un indret elevat formant part d'un conjunt que inclou una masia, l'església de Sant Martí de Riner, la rectoria i el cementiri.

És una torre rectangular, molt allargassada de 15 mts per 8 mts i d'uns 18 mts d'alçada.

A l'interior estaria dividida en dos nivells perquè la pedra de les parets és ben treballada a la part superior i hi ha uns 10 forats per a bigues. La nau és coberta amb una volta apuntada. A la façana de tramuntana hi ha una obertura que, interiorment, és una porta d'arc de mig punt adovellada i, exteriorment, correspon a una finestra; a la paret de migjorn hi ha una altre obertura semblant a aquesta. A la paret de ponent hi ha una porta que mena a una escala inclosa en el gruix del mur i que duu fins al cobert. L'aparell constructiu és de carreus ben tallats i escairats. Hi ha vestigis del fossat que s'havia obert a la roca viva per a separar la fortalesa dels contingents enemics. Entre els segles XIV i XV, es va construir a la part meridional, a uns 5 metres, un casal senyorial on es pot veure una nau dividida per tres arcades que feia 11 mts d'amplada per 14 mts de llarg.

L'any 1027, Rotrudis, casada amb Guifré de Riner, disposà en el seu testament gran quantitat de béns, els quals, en gran part, eren situats als termes dels castells d'Ardèvol i de Riner. Com la parella sembla que no tenia cap fill mascle, aquests dos castells van passar a mans del seu nebot, Dalmau Isarn. La família esmentada desemboca en la genealogia dels Cervera. En el segle XII es troba uns Riner com a família castlana.

Al segle següent, els Cervera és desprengueren de Riner, a favor de l'Església de Solsona, continuant el Riner com a Castlans d'aquest castell. Abans d'acabar la centúria el castell de Riner era senyorejat pels Cardona, hi ho fou fins l'extinció dels senyorius.

SANT MARTÍ DE RINER

Sant Martí de Riner  31T  380948  4644291  606 mts.

La parròquia de Sant Martí de Riner s'alça en un tossal a l'esquerre del riu Negre, a l'extrem septentrional del terme, al costat de l'antic castell de Riner.

D'aquesta església se'n tenen notícies almenys del segle XII, però la construcció del temple actual data del segle XVIII, a finals del qual es degueren cloure les obres, tal com indica l'any gravat a la porta d'entrada (1793).

L'interior, de nau única i coberta amb volta de canó obre quatre àmplies capelles, dues a cada banda, una de les quals presenta una bonica decoració mural vuitcentista, que desplega un programa iconogràfic dedicat a la vida de Crist. El retaule major data de 1846 i fou construït per Josep Pujol i Llobet, nét de Josep Pujol i Juhí i fill de Francesc Pujol i Santaló. Amb ell s'acabà la nissaga dels Pujol escultors, iniciada a Gurb (Osona) vers l'any 1672 amb la figura de Sergimon Pujol i closa a Sant Llorenç de Morunys, llogaret on s'establiren els Pujol a partir de la tercera generació, quan Josep Pujol i Juhí, el seu membre més destacat, s'hi traslladà per portar a terme l'obra de la capella dels Colls. A partir de mitjan del segle XVIII, doncs, els Pujol treballaren principalment per a les comarques del Solsonès i del Bergadà, on sortosament encara s'hi conserva un bon nombre d'obres seves.

A Sant Martí de Riner, Josep Pujol i Llobet hi planta un retaule de trça neoclàssica en consonància amb el gust de l'època, que seguia els cànons acadèmics de gust classicista. Es tracta d'una estructura rígida, que deixa entre les línies ondulants tant pròpies del barroc tardà; s'aixeca al cim d'un pedestal engalanat i d'una predel·la, el centre de la qual és ocupat per la figura de Sant Sebastià, al cim de les grades de l'altar. Quatre columnes de fust llis i capitell compost n'articulen l'alçat. que és presidit per a una gran fornícula amb la imatge de Sant Martí bisbe. L'entaulament, que ostenta quatre gerros amb flames i florons, sosté una composició de pilastres i frontó triangular rematada pels raigs de llum del sagrat cor de Jesús. Tant l'estructura del moble com les decoracions, d'aire rococó, fan pensar en una altre obra seva: el retaule de la Mare de Déu dels Àngels de les Cases de Matamargó, que es presenta més abarrocat a causa d'una major presencia figurativa. En el cas de Riner, el que n'accentua més el barroquisme és la pintura mural de l'absis a manera de trompel'oeil, que recorda un decorat de teatre.