Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Camins. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Camins. Mostrar tots els missatges

diumenge, 6 de setembre del 2009

EL CAMÍ RAL


Un dels camins més antics, encisadors i llegendaris de la nostra comarca és, sense cap mena de dubte, l'anomenat camí ral de Coll del Daví que comunicava Manresa amb Barcelona tot travessant el Llobregat pel Pont de Vilomara i enfilant-se per les carenes de la serra de l'Obac, dins el massís de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, tot baixant després per la riera de les Arenes fins Matadepera, Sabadell i Barcelona.

S'anomenaven camins rals (contracció de reial) aquelles rutes concedides i protegides pels reis. Els masos i pobles per on passaven gaudien de certs privilegis i es beneficiaven del comerç que el camí proporcionava.
Sembla ser que aquest camí fou construït per presos condemnats a treballs forçats.

Fins l'arribada del ferrocarril a Manresa, l'any 1859, fou la via més ràpida de comunicació entre Barcelona, el Bages i el Berguedà. Per aquesta ruta s'hi transportava, a bast, la llana des del port de Barcelona fins a les indústries tèxtils de la comarca; tanmateix i en sentit invers, el vi i aiguardent que produïen els ceps bagencs es dirigien per aquest camí al port barceloní.

Per fer el trajecte entre Barcelona i Manresa calien unes tretze hores per terme mig. En un trajecte tan llarg i freqüentat, era necessària la presència de diversos hostals. Fou tant important aquest tràfec de mercaderies que tan sols en el tram comprès entre el Pont de Vilomara i Matadepera, d'una vintena escassa de quilòmetres, els més feréstecs i solitaris de tot l'itinerari per altra banda, s'hi podien comptabilitzar cinc establiments (masies-hostals) destinats a donar acollida als soferts traginers i les seves cavalleries. (l'Hostal del Pont de Vilomara, Sant Jaume de Vallhonesta, Hostalets del Daví, La Barata i Can Torrella).

No és estrany doncs, que aquesta via estigui farcida de fets on es barregen història i llegenda; i que fos l'escenari adient per a què els bandolers i personatges de moral distreta fessin de les seves.

Pel que fa a l'aspecte exterior, els bandolers no es distingien massa de l'altra gent. Diuen però, sempre una xarpa, (una ampla faixa de cuir que els creuava el pit d'esquerra a dreta). De la xarpa penjaven fins i tot tres pedrenyals, (escopetes curtes que funcionaven amb percussors de pedra foguera), flascons amb pólvora i una bossa amb munició. També portaven dagues i unes temibles simitarres que anomenaven panards. Un altre element característic de la seva indumentària era la capa de pastor o gascona. La seva grandària permetia molta llibertat de moviments i alhora amagava la xarpa amb les armes.

El que distingia els bandolers entre si era el bàndol a què pertanyien: hi havia nyerros, cadells, voltors, morells ... Aquests grups solien ser rivals i s'agredien sovint, com és el cas dels famosos nyerros i cadells que s'odiaven a mort.

Per l'area de Sant Llorenç del Munt i l'Obac passaren bandolers molt famosos, com ara el mític Rocaguinarda al qual, l'any 1611, les autoritats catalanes cansades de perseguir-lo inútilment, li van concedir l'indult i el van enviar a Itàlia amb la graduació de capità de l'exèrcit. Rocaguinarda, cap dels nyerros, fou immortalitzat per Cervantes, que el va convertir en personatge central de dos capítols de la seva obra "El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha".

Un altre bandoler famós fou Gabriel Torrent de la Goula, àlies Trucafort. Aquest personatge era un antic i valent caçador de bandolers, pels quals pagaven fortes recompenses. Cansat de perseguir inútilment en Rocaguinarda, acabà sent el cap principal del grup dels cadells. En Trucafort amb una quadrilla de trenta-cinc cadells, passà per l'hostal de la Barata l'any 1615, on es feu servir menjar per a ell i la seva colla. Portaven segrestat un pagès de Cerdanyola, a canvi del qual van obtenir un fort rescat. El 1616 Trucafort fou capturat i torturat de forma salvatge. Poc després seria esquarterat públicament a la ciutat de Barcelona.

També actuaren a Sant Llorenç en Sastre Domingo i Jeroni Ramona, cap de la banda dels avinyonesos, que el 1615 segrestà l'hereu del mas La Barata.

Però sens dubte el bandoler més popular, enigmàtic i llegendari que actuà per aquestes terres fou l'anomenat Capablanca.

Abans de convertir-se en bandoler en Capablanca era un humil pagès de nom desconegut que es guanyava la vida fent de mosso de bastaix per les masies de la comarca.

Un dia, després de cobrar la paga de tot un mes de treball, se n'anà a Manresa disposat a gastar-se una part dels diners que tanta suor li costaven de guanyar.

Quan arribà a Manresa fou assaltat, robat i maltractat per una colla de lladres sense que ningú sortís en ajuda seva. Profundament afectat i desenganyat per aquest fet va prometre que mai més tornaria a guanyar-se la vida honradament i que e partir d'aquell dia viuria d'allò que robaria als altres.

I així fou com nasqué la llegenda d'en Capablanca. Armat amb un pedrenyal i cobert amb una capa blanca que havia robat d'un descuidat capità de miquelets es convertí aviat en el saltejador de camins més temut de la contrda.

De seguida es va fer famosa la forma que tenia d'assaltar els infeliços viatgers que tenien la gosadia de passar pel camí ral de la serra de l'Obac: Estenia la seva capa al mig del camí i ell enfilat dalt d'un arbre o roca, convidava al pobre viatger a deixar tot el que duia de valor dins la capa, si no volia sentir l'olor de la pólvora del seu pedrenyal.

Com que era bon coneixedor de tots els indrets de la muntanya sabia tots els racons, coves i avencs on podia amagar-se sense que ningú aconseguís trobar-lo mai. Es conta que per fer-se fonedís després dels robatoris utilitzava un giny, sols conegut per ell, que li permetia despenjar-se per una esquerda de la Roca Salvatge (gran mola que serveix de base al Paller de tot l'Any) fins una cova situada a mitja paret que li servia de refugi.

No se sap, ni se sabrà mai, com va acabar la vida d'en Capablanca. Uns diuen que va ser finalment agafat i pres pel Sometent, D'altres diuen que va ser trobat mort sota d'una aixeta d'una bóta de vi. L'únic cert és que la seva memòria ha anat passant de boca en boca de pares a fills, generació rere generació, i encara avui es manté ben viva la llegenda d'en Capablanca.

dijous, 25 de juny del 2009

EL CAMÍ DEL CARGOL DE MURA




















Aquest article va dirigit a totes les persones, que tenen el dret i el deure d'anomenar les coses pel seu nom.
Em refereixo als escriptors, encarregats de fer o transcriure la veritable toponímia.
Per no incorre en falses interpretacions en vers el nostre territori, tinc a bé fer les següents observacions:

A tothom qui hagi visitat les famoses Coves de Mura dir-li, que el nom propi d'aquestes són les Mines, i no les Coves.
I qui ha tornat a Mura, pel costat del turó que falsament l'anomenen el Cargol, el seu nom verdader és, el Castellot, o el turó de les Onze Hores 683 mts. N 41º 41.468 E 1º 58.661
Per més que tothom li vulgui veure una semblança amb aquest animal banyut, és pura coincidència, o fruit de la seva imaginació.

S'anomena el Cargol, pel tipus de camí que antigament existia, i que avui es troba un xic desviat del seu recorregut original.

Hi fet aquest incís, perquè la gran quantitat de literatura i mapes editats arreu, bategen aquest turó com el Cargol, sent aquest topònim totalment erroni.
Com sabeu, no sempre els llibres i els mapes diuen la veritat.

Fet aquest aclariment, continuem fent camí fins arribar a la sepultura de l'Espinenca 608 mts. N 41º 41628 E 1º 58.733
Aquesta tomba menten una semblança de tipus cista, però en aquest cas no està orientada a la Meca, o més ben dit a l'est.
No disposem de més informació, respecte als seus orígens.

Continuem pel mateix camí, fins quasi arribar a l'indret de la font del Cargol.
Vint metres abans d'assolir les escales que pugen a la font, enfilem per la nostra esquerra, fins arribar a la boca de la cova de la font del Cargol 684 mts. N 41º 41.332 E 1º 58.573. Podrem veure des del camí, una senyal blanca en la paret de la cinglera.

Arribats a la cova observarem una meravellosa formació a l'entrada mateix, i al seu costat esquerra, una galeria d'uns tres metres sense sortida.
A la dreta trobem la galeria principal d'uns dos metres de profunditat, i al fons d'aquesta galeria, podrem veure una petita i solitària estalactita en formació.

Si continuem uns metres més en direcció a la font, trobarem l'escletxa de la font del Cargol.

De tornada a Mura pel mateix camí, podem visitar la balma de la font del Cargol 684 mts. N 41º 41.372 E 1º 58.618.

Gaudiu plenament de totes les meravelles que la natura ens ofereix, i respecteu-les.

dijous, 4 de juny del 2009

DEL COLL D'ESTENALLES A MURA PEL TORRENT DE LA FONTFREDA















Aquesta excursió es realitza sortint del Coll d'Estenalles 875 mts. N 41º 40.196 E 1º 59.682 que és el punt més alt de la carretera de Terrassa a Navarcles, aproximadament al quilòmetre 15. En aquest punt hi ha el Centre d'informació del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac, amb una exposició permanent dels temes més importants de la muntanya. L'esmentat coll separa les serres de la Pola, de la Mata i la de l'Obac.

Prenem el camí que surt a l'esquerra i que va a la casa de la Mata, avui també convertida en centre d'informació del parc.
Continuem en direcció al Collet del Vent 910 mts. N 41º 39.942 E 1º 59.253, que fa de separació de les quintanes de la Coma i les de Sant Jaume de la Mata. Arribant al Coll de Garganta 890 mts. N 41º 39.751 E 1º 59.045 que està situat sobre la Fontfreda, al costat de la font de l'Hort, prenem el camí del Racó de la Fontfreda, fins arribar a la cova nº 1 de la Fontfreda 842 mts. N 41º 39.889 E 1º 58.975, per després dirigir-nos fins a la Font Gran de la Fontfreda 838 mts. N 41º 39.892 E 1º 58.983. En aquesta font, era on s'aplegaven els carboners i boscaters en temps passats.

Continuarem el camí pel torrent de la Fontfreda, que és la continuació del torrent de la Coma d'Adei. Neix a l'esquerra del pujol de la Mata i arriba a Mura, on deixa les aigües a la riera de Nespres.
A la confluència amb el torrent del Parrac i sota el pujol de la Mata, ens arribarem fins al Roure del Parrac 612 mts. N 41º 40.765 E 1º 59.058, roure que porta el nom del piler que hi feia carbó antigament. Avui aquest roure de grans dimensions, és mort per culpa d'un llamp.

Prosseguirem el camí fins arribar a els Tolls de Mura 552 mts. N 41º 40.926 E 1º 58.797, on podrem contemplar una sèrie de tolls esculpits en la roca, així com una bonica balma.
De camí a Mura, visitarem el còdol del torrent de les Llossades 490 mts. N 41º 41.597 1º 58.925, finalitzant l'excursió de 10 quilòmetres, al centre de la capital de les valls del Montcau.

divendres, 29 de maig del 2009

PELS VOLTANTS DEL RIU LLOBREGAT













La construcció d'aquesta tina se situa al marge del camí de les Gèneres 288 mts. N 41º 43.530 E 1º 53.255 . És una construcció constituïda per una tina i dues barraques de pedra seca. La part inferior de la tina és construïda amb pedra i morter de calç. Presenta l'interior del dipòsit recobert de rajoles de ceràmica envernisada amb un punt de curvatura i preses amb morter de calç. La part superior dels murs és feta amb pedra seca, i s'hi localitza l'entrada a la tina. Aquesta es conforma amb els dos muntants verticals i una llinda de 140x30x19 cm. Entre els murs i la coberta s'estén el voladís, fet amb pedres més planes i lleugerament inclinades cap a l'exterior. La coberta és feta amb el mètode d'aproximació de filades, emprant pedres de grans dimensions sobre les quals s'estén una capa de sorra i pedruscall. El broc no ha estat localitzat.

La primera barraca s'adossa al nord-est de la tina. Aquesta és de planta quasi circular i té 3 metres de diàmetre. Els paraments són de pedra seca, tot i que presenten algunes juntes amb morter de calç. La coberta és de falsa cúpula sobre la qual s'estén una capa de sorra i pedruscall. L'entrada presenta en ambdós muntants verticals sobre els quals es recolzen dues llindes, una d'exterior de 80x25x10 cm i un altra d'interior. Las dimensions d'entrada són de 0,77x1,65 m d'alçada. El gruix de les parets és de 65 cm. A l'interior hi trobem vuit amagatalls i la inscripció de la data "1896" al marc de la porta.

La darrera barraca s'adossa al sud-oest de la tina. És de planta irregular, d'uns 2,40 m d'ample per 2,80 m de llarg. Està construïda amb pedra seca. En resten els murs que la conformaven fins a una alçada de 1,80 m. No presenta coberta; però probablement aquesta era plana i a una aigua, ja que a l'exterior dels murs de la tina s'observen uns encaixos que podrien haver servit com a recolzament de bigues de fusta per al sostre de la barraca.

La força de l'aigua del riu Llobregat al seu pas pel Bages, fa segles que és aprofitada per moure els molins. Al segle XI apareixen els molins fariners hidràulics.
Durant el segle XVIII es construeixen les rescloses de pedra amb sobreixidor.
En aquest tram de Sant Fruitós de Bages, a més dels molins fariners, també hi havia molins polvorers, segle XVIII i un segle més tard s'edifiquen les fàbriques del riu com la del Pont i la de Sant Benet, per a la indústria textil. També amb la introducció de l'electricitat s'aprofita l'aigua amb els salts.
A l'any 1908, els industrials manresans, Magí Gallifa, Àngel Ferrer i Lluís Vila alcen la resclosa, l'edifici de la fàbrica de màquines i el canal per portar l'aigua al salt de les Marcetes.

El riu Llobregat ha deixat petjada al seu curs al llarg de la seva història. En aquest indret el riu ha solcat amb força per canalons que brollen salvant el desnivell natural, provocant el sorgiment d'una pressa natural, això s'anomena els Tres Salts o els Ulls del Llobregat 203 mts. N 41º 43.458 E 1º 52.598. Quan el riu pateix un augment sobtat l'espectacle està garantit. La força de l'aigua no s'atura davant cap obstacle i realment sembla que dins de la terra sorgeixi l'aigua imparable.
A redós d'aquest espai natural, es conserven testimonis d'antigues edificacions que canalitzaven l'aigua per a usos humans.