dilluns, 4 d’abril del 2011

L'EXEDRA DE BOADES




L'exedra de Boades 210 mts. 31T 405138 4615520 és una cambra de planta semicircular absidial, que es manté parcialment dempeus a la zona posterior dels masos Vilaseca i Cadevall, al costat de la carretera que porta a la fàbrica dels Carburos.
El parament del mur és format per carreus de pedra natural de la zona, de tamany mitjà i petit que es pot identificar com el conegut amb el nom de "opus vittatum". Els carreus són ben tallats i disposat en filades horitzontals. Presenta una finestra de dimensions considerables coronada amb un arc de mig punt fet amb teules i maons de terra cuita, en una paret que assoleix els 4m d'alçada.
L'exedra s'ha de considerar com una construcció romana, d'època baix imperial, ben característica a partir del segle III. La majoria de viles d'un cert relleu i entitat presenten cambres amb aquestes característiques, amb un marcat caràcter senyorial, utilitzades com a sala de conversa (exedra), de recepció (oecus) o menjar (triclinium).
Observacions: Material dipositat al Museu Comarcal de Manresa.
Hem de situar l'exedra dins el conjunt arqueològic de la vila romana de Boades. D'aquest jaciment se'n té coneixement des de principis del segle XX, per una carta conservada a l'Arxiu Històric de Manresa escrita per A. Duràn i Sanpere.
Puig i Cadafalch, en la seva obra "Arquitectura romana a Catalunya", recull la seva existència i la reprodueix fotogràficament.
L'any 1932 va ser la primera vegada que es va fer un estudi arqueològic, dins els context d'excavacions portades a terme a la vila romana de Boades. En Joan Roure feu un dibuix guardat a l'A.H.C.M. en el que es mostra la planta i un sondeig. No es tornà a excavar fins el 1984, en què el Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya reprèn el treball, realitzant diversos sondeigs al seu entorn per delimitar les restes i per determinar la seva cronologia (Daura i altres, 1987).

diumenge, 3 d’abril del 2011

LA FÀBRICA DE SANT JAUME







El que queda de la fàbrica Sant Jaume 167 mts. 31T 404506 4615566 es troba a la riba esquerra del Llobregat i a prop del pont dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, al barri de Boades després de la urbanització de la Torre del Breny. Era un edifici de dues plantes, amb gruixudes parets de pedra, teulada a doble vessant, amb les finestres i portes voltades de maó i fetes amb arc rebaixat. Una porta lateral té a sobre una placa de ciment amb la inscripció J.M. AÑO 1896. (José Monteis).
D'aquest edifici resta en peu la carcassa sense teulada i la xemeneia quadrangular a l'angle nord-est. Disposava d'un salt d'aigua per generar la força motriu. La primitiva resclosa era de fusta i més tard es va construir de pedra.
La fàbrica va ser instaurada l'any 1896 per Jaume Marcet de Vallhonesta, en terrenys que va adquirir a can Vilaseca de Boades. Inicialment era una fàbrica tèxtil i hi treballaven obrers de la rodalia, de Els Comtals i de Manresa. Més tard va acollir diferents activitats: fabricació de paper, vidres per a llanternes, estació d'aigües de Sant Vicenç, derivats de les brises, tractaments tèrmics, materials de construcció.
La propietat de l'edifici i el salt ha passat per diversos amos, entre ells el fabricant Armengol. Actualment és del Sr. Tomàs de Barcelona. L'aiguat de 1971 posà fi a la fàbrica, ja que la riuada inundà la planta baixa i arrasà la resclosa, restant des de llavors abandonada.

divendres, 1 d’abril del 2011

LA TORRE DEL BRENY




La Torre del Breny 175 mts. 31T 404677 4614668, és un sepulcre en forma de creu, del que es conserva actualment el basament. Correspon a una ferma construcció amb els seus costats orientats seguint els quatre punts cardinals. L’existència de la torre sepulcral ja es coneguda d’antic i hi ha diferents autors que en parlen, com Francisco de Zamora, Jaume Caresmar, Antoni Pons.
La primera referència històrica la trobem el 1678 a la Catalunya Ilustrada d’Esteban Corbera publicada a Nàpols. J. Masdeu testimonia que l’edifici va romandre íntegre fins a finals del segle XVIII, en que es transformà en masia.
Alexandre Laborde, al segle XIX, en el seu “Viatge pintoresc i històric a Espanya” en recull l’existència, en fa una descripció, un dibuix del conjunt i una planta (1806).
El 1872 Torres i Torrents dóna indignada la notícia de la destrucció del monument a “Memorias o apuntes sobre la Torre del Breny y el Castillo de Balsareny”.

L’any 1870 es desmuntà la part superior i els carreus es feren servir per construir una resclosa al riu per portar aigua a una fàbrica de Sant Vicenç de Castellet; al mateix moment la masia que era al seu costat fou ampliada damunt la torre quedant aquesta ofegada. Entre molts estudiosos que donen referència hi ha J. Puig i Cadafalch i Albertini. Joan Santmartí la considera del tipus d’edícula o cel•la sobre pòdium.
El 1975 la Diputació de Barcelona realitzà la restauració i enjardinament de l’entorn i va posar una valla protectora.
El 1985 Josep M. Gurt, en col•laboració amb un grup de topògrafs de la Subdirección general de Arqueología del Ministerio de Cultura, realitzà un treball planimètric, així com uns sondejos arqueològics que foren estèrils.

Les primeres notícies documentals de Castellgalí corresponen a l’any 924 i fa referència a la venda d’un alou de Marganell, citant el castell Galí com a terme (castelo de Galindo). Aquest antropònim d’origen medieval ha donat nom al poble, interpretant alguns historiadors que el nom significava Castell del Gall.
Actualment aquesta etimologia sembla descartable i es donen arguments més sòlids. Així el nom podria procedir de castrum Galindo o Galini, tal com ho testimoni l’escriptura del 924 i que probablement es referia al senyor del castell. Segons Joan Corominas el nom de Galindo és d’origen pirinenc basc-aragonès i molt freqüent a la documentació medieval de l’alt Aragó i del nostre Principat, cosa que pot demostrar que es van instal·lar a la zona gent vinguda d’aquelles terres en època de la repoblació.

Probablement aquest era el nom de la persona que ostentava l’aprisió del territori que va construir la seva fortalesa.

Castellgalí es trobava en la línia fronterera dels comtats catalans del segle X, assenyalada per la línia Llobregat, Montserrat, Cardona, Solsona i Montsec; per tant és clara la importància estratègica de la fortificació en un turó que domina la cruïlla de dues grans conques fluvials i en el límit de les terres de ningú.

Fins el 1178 no trobem altra document fiable referit al castell. Tampoc disposem de documentació concreta de l’establiment de la quadra de Cirerencs, tot i que no és difícil suposar que es crearia a partir de la colonització fruit del mecenatge feudal a les terres de la frontera. En quant a Boades, la primera documentació que l’esmenta és del 1020, com a frontera de la parròquia de Manresa.

El document de 1178 és una escriptura de venda del castell al rei Alfons I per part de Sibil·la filla de Bernat Ramon de Manresa, castlà de Manresa. El 1193 el rei concedeix el castell a la nova família feudatària, que passa a ser sognominada Castellgalí. També al segle XII tenim informació de l’església parroquial dedicada a Santa Miquel. Al segle XIII tenim notícies de l’església de Santa Margarida i una comunitat de monges agrupades a l’entorn de l’església el 1225.

A l’Arxiu Comarcal de Manresa es conserva un document, datat el 1281 i recollit per Sarret i Arbós al llibre Manual del Veguer, que parla de la batllia del castell encomanada per un any a Ferrer de Planes. El batlle era el delegat del senyor que tenia cura del cobrament de censos, mentre que el castlà s’encarregava de les defensa militar.


LA VIL·LA ROMANA DE CAN FONT DE CIRERENCS



Les troballes que s'han fet a nivell superficial (restes de tegulae i dolia, fragments escadussers de ceràmica sigil·lada i un pondus) constaten l'existència d'un jaciment romà a Can Font de Cirerencs i, de passada, reforcen la idea del pas d'un camí antic per aquest sector. La vil·la es trobaria perfectament emplaçada segons els cànons clàssics: en un racó de la plana, arrecerada per un turó a la seva esquena, encarada a migdia, a prop d'un camí però no a tocar, i amb excel·lents vistes sobre el riu Cardener.

El mas de Can Font de Cirerencs 220 mts. 31T 403540 4615808 actualment deshabitat, conserva en les seves parets empremtes de diversos períodes històrics. El mas va configurar-se al llarg de l'edat mitjana i en època baix-medieval ja tenia una estructura força consistent, com ho demostra el celler, amb els característics arcs apuntats, i altres elements de la planta baixa. Posteriorment va sofrir una reforma important a finals del segle XVII i principi del XVIII, tal com ens informen diferents llindes que s'han conservat (dels anys 1668, 1671 i 1718), i una altra al final del segle XIX o principi del XX, en la qual el conjunt s'adapta com a residència rural a l'estil més o menys modernista, tot afegint-hi dos cossos laterals allargassats on hi ha la nova casa dels amos, alhora que es remata una torre quadrada, probablement anterior.

Observant amb deteniment la planta de l'edifici, hi ha tres elemnts que ens criden l'atenció: un pou, el celler i una cambra adjacent al celler amb un gran finestral. Aquests elements són els més antics i es troben situats en un punt nodal de la masia que ha condicionat totes les construccions posteriors.

El pou té aproximadament un metre de diàmetre. En la part inferior està arrebossat amb morter de calç. Sembla un element molt antic ja que, quan es va aixecar la construcció del celler, es va deixar una obertura al mur per poder accedir al pou. En les últimes modificacions de la masia el pou es va prolongar fins la primera planta, on s'hi va construir un altre accés.

El celler, una construcció força impressionant i de gran qualitat constructiva, és l'habitació a partir de la qual es va desplegar tota l'estructura arquitectònica del mas. És una cambra de forma rectangular d'unes dimensions interiors de 17 per 7,5 metres aproximadament. L'aparell constructiu és fet amb carreus ben tallats i dispossats en fileres regulars. S'hi observen tres finestres en forma d'espitllera (una de les quals està tapiada) de dimensions molt grans (1,10 m d'alçada) i perfectament regulars.
Aquestes obertures no tenen sortida a l'exterior, ja que les construccions posteriors les han inhabilitat.
En el període gòtic la sala es va cobrir amb cinc grans arcs de diafragma i se'n va modificar la paret oest, per tal d'integrar-la en la nova configuració del mas. La solidesa i la bona qualitat d'aquesta peça, si la comparem amb altres murs de pedra conservats a la planta baixa, juntament amb l'existència de les espitlleres, podrien fer pensar en una construcció amb finalitats defensives, tot i que no es pot descartar que, des d'un primer moment, ja fos concebuda per desenvolupar la funció de celler.

Adjacent al celler, just en el punt on es posen en contacte el mas medieval i l'ampliació modernista, trobem una petita habitació de planta més o menys cònica, però molt irregular, que fa cinc metres de llarg per poc més de cinc metres d'amplada en la seva part meridional i està coberta amb una volta de pedra. Aquesta habitació, que és posterior al celler, ja que en cega una de les espitlleres, es va fent estreta per la paret de ponent fins arribar a només 2,16 metres d'amplada. Aquesta paret presenta dues inclinacions provocades per l'adaptació, molt forçada, a un dels angles del celler. En el punt més estret s'aixeca una gran finestra rematada amb un arc escarser asimètric. Posteriorment, l'arc va ser reforçat a la part exterior per un altre arc de maó, i l'obertura va ser tapiada per habilitar la cambra contigua com a tina.
Actualment l'habitació té una petita porta d'entrada, però anteriorment hi havia un gran arc de mig punt que donava accés a la sala, i posteriorment també va ser tapiat.

La singularitat d'aquesta habitació, i en especial la gran finestra o arcada, que en la situació que hem descrit no té cap funció arquitectònica, justament amb el fet que en diferents punts han aparegut restes abundants de tegulae, ens fa pensar en un primer moment que ens trobàvem davant d'una antiga habitació romana rematada amb una exedra.
El refernt de l'exedra de Boades era molt immediat. Però tant les mides (més grans en el cas de Can Font) com les característiques de l'aparell constructiu ens han fet desestimar en principi aquesta hipòtesi, tot i que caldria una intervenció arqueològica per determinar si en la fonamentació d'aquesta estructura peculiar queden vestigis d'època romana.


Així doncs, amb les dades de que disposem actualment podem afirmar que la masia de Can Font de Cirerencs s'assenta sobre un jaciment previ d'època romana, tal com ho demostra el material constructiu, bàsicament restes de tegula, que hem identificat en l'habitació amb finestra i també en camps propers.

Tanmateix, el que no podem determinar és si algunes de les construccions de la masia són d'època romana o fins a quin punt reaprofiten estructures constructives anteriors. Una hipòtesi del procés constructiu del conjunt, basada en l'observació de les restes actuals, ens fa pensar que el pou seria l'element més antic, al costat del qual es va aixecar la construcció del celler i, posteriorment, l'habitació amb finestra.
Ara per ara, però, no tenim prou dades per fixar una cronologia absoluta a aquests elements, i tampoc podem afirmar que el celler sigui una construcció d'època antiga. Això no obstant, és un fet evident que aquests tres elements, sens dubte els més antics del conjunt, van condicionar el creixament de la masia i les construccions posteriors segueixen el ritme d'unes estructures prèvies que forcen una planta en forma d'angle obert, amb una distribució, especialment en aquest punt nodal, certament estranya.


Un altre aspecte que sorprèn de l'observació de la planta és que, al voltant de la intersecció d'aquests tres elements, han quedat diversos espais morts.
Un, de forma triangular, és reomplert amb terra i pedres, un altre és al costat del celler i consisteix en una cambra sense cap accés, i un altre està situat entre la tina i el pou.


A un nivell més anecdòtic, val la pena esmentar que la masia de Can Font de Cirerencs, probablement pel fet de ser la gran casa pairal d'aquesta zona, ha estat objecte d'enraonies populars o de rumors, especialment el celler, del qual es deia que tenia uns ganxos de ferro que havien servit per fer-hi tortures.


CONFLUÈNCIA LLOBREGAT I CARDENER






El Llobregat conforma una vall estreta envoltada de turons. Aquesta zona és, a més, un punt estratègic de comunicacions: d'una banda, les rutes que vénen del Cardener; de l'altra, les que vénen del Llobregat amunt i que devien ajuntar-se a Manresa o bé una mica més avall, abans de la confluència dels dos rius.

Un punt estratègic, geograficament partit en dos territoris gairebè bessons. En efecte, els meandres dels rius configuren dues porcions de terreny més o menys pla de característiques molt similars, amb una extensió pràcticament idèntica i una distribució simètrica. Les dues planes, dividides pel Llobregat i organitzades a partir de l'eix vertebrador que suposa el pas del camí, tenen dos nuclis que des de temps immemorials han centralitzat sengles explotacions a banda i banda: Boades és un assentament d'origen ibèric (ocupat almenys des del segle VI a.C.) transformat després en una vil·la romana que és la més important del Bages.

Punt de confluència dels dos rius: 164 mts. 31T 404568 4614818