dilluns, 26 de desembre del 2011

CONSTRUCCIÓ DE LA DEPURADORA DE MURA















Ja han començat els treballs de la construcció de la depuradora de Mura, emplaçada en els terrenys de la Plana de l'Endalet, al voral de la carretera que uneix Mura amb Rocafort de Bages.
L'AGÈNCIA CATALANA DE L'AIGUA (ACA) és l'encarregada de promoure aquesta construcció amb la col·laboració de l'empresa adjudicatària EMCOFA S.A.U.

Consisteix en una depuradora de tipus biològic amb reducció de nutrients, i dissenyada per a tractar un cabal de 288 m3/dia. A més, es construeix una xarxa de col·lectors de més d'un quilòmetre de longitud.

Es preveu que les obres estaran finalitzades en un termini aproximat de 10 mesos, i es retornaran les aigües tractades a la riera de Nespres.

El pressupost inicial és superior als 1,2 milions d'euros. 

divendres, 16 de desembre del 2011

BARRACA DE VINYA DEL PONT DEL PUIG DE LA BALMA




Barraca de Vinya del Pont del Puig de la Balma   394 mts,  ETRS-89 31T 413066  4617838

El cultiu de la vinya és documentat a Mura des de l'any 1024, en un document de donació de cases i vinyes al terme de Nèspola fet per Guifré Amat al monestir de Sant Llorenç (Spèculo de Sant Llorenç, AM). La documentació que fa referència a vinyes és molt extensa, mantenint-se aquest cultiu molt actiu fins al segle XVIII en que foren abandonades moltes feixes i que es va accentuar a finals del XIX amb la fil·loxera, tot i que es van plantar nous ceps americans, que van mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització. El cultiu de la vinya i la seva comercialització, va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil, que va obligar a la construcció de murs de pedra seca per formar feixes, presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d’una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: El Farell, la Mata, Matarrodona.
 
Les barraques de vinya són un element lligat a les feixes de conreu. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l’erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d’un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d’aigua, i on els pagesos s’aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien, i en alguns casos també disposaven d’una barraca per la protecció del ruc. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60 mts, interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són allindades.

Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX.
La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria, i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l’ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar, i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera.
A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural, i a activitats productives relacionades amb la vinya. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions, que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. L’abandonament de l’ús està provocant la seva degradació i desaparició.

AVENC DE LA VINYA GRAN


L'Avenc de la Vinya Gran ETRS-89 399 mts. 31T 412349  4617751 està situat a la mateixa llera del torrent de la Vinya Gran, uns 40 mts, abans que s'ajunti amb el torrent d'en Bou. És un pou d'uns 3 mts, amb una galeria de 5 mts. Un segon pou d'uns 2,5 mts de profunditat, permet entrar a una nova galeria d'uns 7 mts de recorregut. Forma part del terme de Rocafort de Bages.

diumenge, 11 de desembre del 2011

dimecres, 7 de desembre del 2011

LA MIRA












La Mira 350 mts. ETRS-89 31T  413029  4623696 és una masia de l'any 1787 situada al terme de Calders, al Moianès, actualment enrunada, i adscrita administrativament a la comarca del Bages. Pertany a la parròquia rural de Sant Pere de Viladecavalls de Calders.

diumenge, 4 de desembre del 2011

LA MINA DE MURA (Les Coves de Mura)



  
INTRODUCCIÓ GEOLÒGICA
El massís de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac està format per conglomerats, gresos i lutites d’edat Eocena, disposats en nivells lleugerament inclinats cap a NW.
Es poden distingir dos tipus de conglomerats, uns de constituents variats i altres de components predominantment carbonàtics (Ca CO3).
Els conglomerats de constituents variats formen potents paquets que arriben als 80-120 metres de gruix. Els nivells de conglomerats més carbonàtics assoleixen fins als 20-25 metres, i tenen un comportament més rígid i resistent a l’erosió. Això provoca la formació de cingleres al seu favor.
Els gresos i lutites es troben intercalats en els nivells conglomeràtics, assolint gruixos més importants cap a NW, producte de l’evolució natural de l’antic sistema sedimentari.
El comportament del subsòl al massís és de tipus càrstic, el que implica la infiltració i circulació de les aigües a través de les fissures de la roca, i la dissolució dels seus components. És a partir de l’eixamplament d’aquestes discontinuïtats com es desenvolupen les cavitats.
Els conglomerats de components carbonàtics tenen una densa xarxa de fractures, gràcies a la seva naturalesa rígida. A favor d’aquests nivells s’han desenvolupat la majoria de les coves del massís i varis petits avencs.
Els conglomerats de constituents variats es troben menys fracturats, donada la seva menor rigidesa. No obstant, les fractures de major rang travessen varis nivells conglomeràtics, de manera extensa i profunda. A partir d’aquestes fractures grans s’han excavat els avencs de més fondària de la muntanya.
A principis del Quaternari l’activitat càrstica es concentrava a les actuals parts altes del massís, donat que el relleu es trobava menys excavat. Allà, es va desenvolupar una xarxa de cavitats important, que ara pràcticament s’ha dessecat.





 
LA MINA DE MURA (Les Coves de Mura)

La Mina de Mura es troba al terme municipal del poble que li dona nom, dins el massís de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac, a la Serralada Prelitoral Catalana.

Degut a les restes arqueològiques de diferents èpoques trobades a l’interior de la cavitat (Llopis, 1934), es coneix que ha estat utilitzada per l’home des de temps prehistòrics. Una mina tan ben coneguda per homes d’èpoques ben diferents segur que ha satisfet diferents necessitats segons la realitat de cada moment. Avui dia representa un important punt turístic on hom pot gaudir de l’espeleologia i conèixer així un interessant exemple de geologia càrstica.

En les figures que hi ha a continuació es pretén il·lustrar la història geològica de la Mina de Mura (Llopis, 1934), és a dir, l’evolució morfològica que ha patit la cavitat des de que es va formar fins a l’actualitat seguint diferents estatges.


ESTATGE 1: Formació d’una fractura vertical d’orientació NNE-SSW degut a esforços tectònics. Aquesta fractura s’estructura en un nivell conglomerat de Sant Llorenç, intercalat esporàdicament amb capes decimètriques de gres.

ESTATGE 2: En un punt de la fractura l’aigua d’infiltració comença a circular confinada i excava un conducte d’ordre mètric i de secció circular. Les evidències actuals d’aquest estatge s’han de buscar al sostre de la mina. Les marmites invertides i el paleosifó que es troba al corredor intermig són especialment remarcables. Aquestes formes càrstiques en cavitats representen senyals clares de que en un temps l’aigua hi circulava a pressió.

ESTATGE 3: Degut a una reducció del flux, l’erosió en un estatge 3 es dona excavant en vertical i horitzontal; el flux passa de circular a pressió a fer-ho lliure.

ESTATGE 4: La cavitat creix notablement en volum, i és aquí on comencen a formar-se les primeres mineralitzacions, de calcita i aragonita, afavorides també per la disminució de la quantitat d’aigua que hi circulava. Durant aquesta fase l’aigua podria haver tingut períodes tant de cert entollament com de circulació lenta. És imprescindible oferir aquestes condicions de tranquil·litat per tal de que les cristal·litzacions poguessin desenvolupar-se abundantment.

ESTATGE 5: Es produeixen els principals ensorraments de la cavitat. Blocs d’entre 1 i 2 metres d’alçada es desprenen del sostre a banda i banda de la fractura principal. Aquests ensorraments es van produir a la cambra d’entrada i a l’última. La causa d’aquest fenomen l’hem de buscar en la presència de capes de gres lutític horitzontals que, amb l’ajuda de les aigües d’infiltració, van actuar com a nivells de feblesa. La conseqüència directa dels ensorraments va ser el trencament de moltes de les mineralitzacions prèvies.

ESTATGE 6: L’últim estatge modela la cavitat tal i com la coneixem avui. Aquesta fase té un comportament dual ja que provoca tant erosió com sedimentació i formació d’espeleotemes. L’efecte erosiu és especialment remarcable a l’última cambra i s’identifica per la incisió en la part inferior central d’aquesta sala que segueix la direcció de la fractura. Aquest fenomen ha estat produït per la circulació d’aigua. Aquest flux també va provocar la deposició de sediments detrítics fins que avui encara romanen. Un altre tret que corrobora la presència d’aquest flux són les marques d’erosió al peu dels blocs ensorrats de l’estatge previ. A la cambra de l’entrada, per altra banda, l’última fase evolutiva va produir la formació d’espeleotemes en forma de columna, colada o estalactites i estalagmites cimentant així els antics blocs ensorrats.

Segons escrits antics (Palet, 1911), la descoberta de la Mina de Mura en temps recents no va ser evident ja que la seva boca es trobava obstruïda per derrubis i vegetació. Aquests derrubis podrien haver-se originat tant pels ensorraments propis que va patir la cavitat i que abans han estat exposats, com per sediments acumulats per l’erosió del vessant.

Que gran nombre dels espeleotemes de la Mina de Mura estiguin formats per aragonita és un fet que fa d’aquesta cavitat un sistema subterrani singular. Tots els espeleotemes calcaris possibles en una cavitat provenen de la precipitació química a partir de solucions aquoses carbonatades. Com a norma general, el mineral que s’espera obtenir a partir d’aquesta precipitació és la calcita. De solucions aquoses carbonatades, només sota una condició molt concreta d’equilibri químic, els cristalls resultants de la precipitació seran d’aragonita i no de calcita. Aquesta condició és la presència d’ions com l’estronci, el plom o el zinc a la solució. Aquests elements dintre d’una solució carbonatada han estat demostrats ser la causa de les mineralitzacions d’aragonita en cavitats subterrànies (Mottana, A. Et al., 2003). Els còdols granítics i metamòrfics que incorpora el conglomerat de Sant Llorenç, rentats per l’acció de les aigües, són una possible font de metalls pesants com els citats anteriorment.

A més es creu probable que en la zona on es troba la Mina de Mura la concentració d’aquests elements químics sigui anormal respecte de la resta del massís.



Font: Marc Anglés i Vila, Christian Montoro i Paredes

dissabte, 3 de desembre del 2011

ADEU AL MONUMENT FUNERARI D'ESTENALLES









Avui, dia 2 de desembre de 2011 ha tingut lloc la demolició del monument funerari cubic-rectangular en record a les víctimes de la Guerra Civil Espanyola, situat a la carretera de Talamanca BV-1221 a l’alçada del quilòmetre 11,400.

Si em permeteu, voldria fer una petita explicació dels fets, que van comportar la matança indiscriminada de totes aquestes persones innocents en aquest lloc.

Al començament dels estralls de la Guerra Civil, diversos prohoms i industrials terrassencs varen ser detinguts a Matadepera i conduïts a un lloc de la carretera de Talamanca on varen ser assassinats. Després de la guerra, es va bastir un monument a la seva memòria en aquell mateix indret.


Al centre de la part frontal d’aquest monument, la presidia un rectangle de bronze amb una creu. Als costats hi havia unes inscripcions en baix relleu amb el nom de les víctimes. A la part superior es trobava la inscripció: “24 de julio 1936”. A l’esquerra: Fco. De Padua Badia Tobella, Joaquim Barata Rocafort, José M. Durán Torres, Agustín Prat Marcet. A la dreta: Fco. Salvans Armengol, Juan Salvans Piera, Cayetano Valles Pujals, Manuel Vallhonrat Comerma. A la part inferior: Víctimas del marxismo.

Els fets del 24 de juliol de 1936 van commoure la societat terrassenca quan tot just començava la Guerra Civil. Els assassinats de la Barata, van suposar el “Bitllet de Cuneta” més significatiu del 1936, on van morir vuit persones de cop, i en ser les víctimes personalitats destacades de la vida industrial, social i econòmica de Terrassa.

El dia 24 va començar amb la detenció d’alguns industrials terrassencs i ja per la tarda és va trobar mort l’industrial Juan Tost Barrera, de 54 anys que vivia a la Rambla d’Ègara 241, a la carretera de Castellar.

També es pren foc al Convent de Sant Francesc, mentre són assaltats diversos establiments comercials i estancs.

Però el fet que va marcar als ciutadans, es va produir a dos quarts de sis de la tarda, en que uns ciclistes, que venien de La Barata, van informar que prop de la Font de l’Olla, havien vist un gran nombre d’homes morts, estesos entre el bosc i la carretera de Talamanca. Des de l’Ajuntament es van donar ordres de que hi anessin uns cotxes de reconeixement, trobant en el lloc indicat vuit cossos morts. Una ambulància de la Creu Roja els va traslladar al dipòsit, on es van reconèixer les següents víctimes:

* Francesc Salvans i Armengol, industrial, de 61 anys, casat, amb domicili al carrer Nou, 45 de Terrassa, va oferir diners i recompenses a canvi de salvar la vida, i vista la negativa dels assaltants va dir-li al seu fill Joan que fugís. En la carrera, Joan Salvans va ser abatut a trets, i acte seguit va ser el torn de la resta.

* Joan Salvans i Piera, industrial, de 35 anys, casat, amb domicili al carrer de Sant Antoni, 32 i fill de l’anterior.

* Agustí Prat i Marcet, de 80 anys, viduo, amb domicili al carrer de Sant Jaume, 16.

* Gaietà Vallés i Pujals, de 52 anys, cast, fill polític de l’anterior i amb el mateix domicili. Era el gerent de l’empresa “Tarrasa Industrial S.A”.

* Joaquim Barata i Rocafort, industrial, de 41 anys, casat, amb domicili a la Plaça Mossèn Cinto Verdaguer, 8.

*Manel Vallhonrat i Comerma, industrial de gèneres de punt, de 43 anys, casat, amb domicili al carrer Sant Antoni, 43.

*Francesc de Paula Badia i Tobella, notari, de 42 anys, casat, amb domicili a la Plaça Major, 12. Aquesta persona la van condemnar per les seves conviccions religioses i no per ser “Explotador d’obrers”, com a la resta. “Quan, encara recelosos, es disposaven a anar-se’n, un d’ells es va fixar en una petita capella que hi havia, entre els arbres, en un lloc apartat de la casa”, i aquest va ser suficient motiu per condemnar-lo a mort.

* José mM. Duran i Torres, industrial, de 40 anys, cast, amb domicili al carrer del Nord, 63.

Aquest mateix dia també són assassinats el Guardia Jurat, Cristóbal Torras i Cornet, de 69 anys amb domicili al carrer de Balmes, 33 i Miguel Pascual i Elvira, de 57 anys, casat, amb domicili al carrer del Dr. Ferran 8, Cap de Secció de l’empresa “Trullàs i Palau”.

Prou que s’ha escrit sobre aquest crim, realitzat per un grup anarquista, anomenat com “Pedro Alcocer y sus chiquillos” , a l’inici de la Guerra Civil.


Però aquest any (75 anys desprès), s’ha anunciat el desmantellament de l’únic monument que existeix sobre aquest fet. Un monument que va ser construït l’any 1941 en record dels assassinats i que, ja des del primer dia, va estar envoltat de certa polèmical, especialment per la frase que figurava en ell i que deia “Victimas del Marxismo”, fet que va motivar que sofrís un primer atemptat amb explosius, Després d’aquest les famílies van decidir canviar la frase per “Dios es amor” però això no va servir perquè el monument no seguis sofrint continues agressions de tot tipus com podreu comprovar en les imatges.

Pedro Alcocer Gil és un dels personatges que els terrassencs associen d’una manera més directe al període de la Guerra Civil. Al voltant de la seva figura s’ha creat un llarg i macabre anecdotari que sovint ha consistit en “penjar-li tots els morts”, voltant-lo de responsabilitats. La seva figura respon perfectament al prototipus d’”home d’acció” o d’”incontrolat” local.

Pedro Alcocer Gil neix a Alhabia, un poble d’Almeria l’any 1906. Després de quedar orfre de molt petit va arribar adolescent a Barcelona enllumenat per les mobilitzacions obreres l’any 1920, en plena etapa del pistolerisme i entrà aviat en contacte amb la CNT/FAI.
L’any 1922, s’instal·la a Terrassa i entra a treballar a la secció de Can Niquet de la SAPHIL, on sostindrà forts enfrontaments amb els seus patrons per qüestions laborals.
Viurà al carrer Watt i la seva dona tindrà una botiga de retalls de roba al mateix barri de Can Aurell.
La seva activitat sindical s’incrementa amb l’arribada de la República, vinculant-se a la FAI.
Manifesta que “ Me distinguí por mis actividades sindicales y llegué a ser uno de los dirigentes más significados del sindicalismo terrassense y de la FAI. Era un luchador incansable. Más adelante, me nombraron en una reunión de militantes, miembro de la Federación Local de Sindicatos y delegado de la comarca del Vallès, lo que me permitió visitar todos los pueblos de la comarca. “42 i organitzant un grup d’acció que més tard serà conegut com els famosos “Chiquillos de Pedro”, junt amb el que participarà en tots els intents insurreccionals de 1931 a 1936. Destacant l’assalt a l’Ajuntament el febrer de 1932 i el de la presó de la ciutat durant l’insurrecció d’octubre de 1934. Sent dirigent en diverses ocasions a la presó tractarà amb Ascaso, Garcia Oliver i altres membres destacats de la CNT.

Malgrat les forçoses absències laborals sempre continuà vinculat a Can Niquet, empresa en la que tenia una forta influència, Es considerava un expert en explosius, i l’any 1934 fou detingut amb altres sindicalistes per emmagatzemar explosius que robaven companys de la CNT de les mines de Fígols. Explicava que “Manipulaba bien los explosivos y las bombas incendiarias. A los muchachos del grupo que consideraba más reservados les enseñaba todas las fórmulas por sí faltase algún dia me pudieran substituir".

En iniciar-se la Guerra Civil el juliol de 1936, Pedro Alcocer organitzà i armà els seus “Chiquillos”  per tal de formar les primeres Patrulles de Control. Durant els primers mesos de la guerra serà nomenat representant de la CNT-FAI en el Comitè de Salut Pública. Posteriorment encapçalarà el Comitè d’Investigació i Defensa, presidint després la Junta de Seguretat, màxima responsable de les Patrulles de Contol.

En un article titulat “Contestando al Emperador de Terrassa”, publicat a VIDA NUEVA, portaveu de la Federació Local de Sindicats (CNT), Pedro Alcocer responia a unes declaracions del cap de Policia Local, que reclamava actuar des de la legalitat i reordenar la revolució:

“Pues no hombre, ni las organizaciones revolucionarias, ni el que esto escribe, se resignarán a que las cosas queden como antes, ni la Policía, ni nadie, tienen autoridad para perturbar la marcha revolucionaria del pueblo, es el pueblo y nada más que el pueblo. El único que tiene autoridad moral para trazar el destino del mismo, y no simple policía que se cree ser un general, sin que el pueblo le haya dado autorización para ello”.

Pedro Alcocer  través de tots els seus càrrecs intervenia en tot allò referent a l’ordre públic de la ciutat amb plena impunitat i imposava la seva particular concepció de l’ordre revolucionari causant temor entre els seus con veïns. Sent el seu grup, “Los Chiquillos de Pedro”, el més actiu en la repressió a la reraguarda de la ciutat.
Vegem-ne un exemple del temor que la seva sola presència causava:

“Una tarda al vesprejar, estàvem tres veïns asseguts al pedrís del portal del costat de casa. Vingué i s’assegué entre nosaltres en Pere Pera, jove industrial llauner establert al carrer de la Unió. Parlàvem. De sobte ens trobarem enrondats de quatre o cinc xicots joves amb revòlvers al costat. Invitaven a Pere Pera a pujar a un cotxe que restava aturat ran de la vorera de l’altra part del carrer. Pere Pera es feu tossut en no pujar al cotxe dient-los que aniria a peu al Comitè de Defensa i partí de braç de la seva dona carrer enllà entre aquells gambirots.
Nosaltres havíem restat espalmats. Fins aquell dia no havíem vist de prop els “Chiquillos de Pedro”.

Diversos testimonis, de diferent signe polític, i llibres de memòries coincideixen en assenyalar Pedro Alcocer i el seu grup com els responsables de la majoria d’actes repressius. En concret, Magí Daví, militant del POUM, diu:

Pedro Alcocer fou qui controlà la repressió durant els primers mesos de la guerra.
Presidia el comitè de Defensa en el qual hi participavent partits i organitzacions.
La seva actuació descontrolada fou motiu de diverses protestes, i sonades dimissions en l’Ajuntament. Fou un període caòtic en el qual tots hi tenen una bona part de responsabilitat per haver-ho tolerat. La CNT, que recolzava en “Pedro y sus Chiquillos” els deixava fer, ignorant les crítiques, i valorant excessivament la força de les masses que ella fins llavors havia arrossegat.

Francesc Sàbat, l’alcalde anarcosindicalista de Terrassa diu referint-se al Pedro:

“No és que ell fos el representant de tots aquests “incontrolats”, ell era de fet el cap de patrulles i aquestes també feien coses que ell les havia d’acceptar un cop fetes.
A l’Alcocer se li han penjat al damunt totes les calamitats i, en realitat, tampoc n’hi ha per tant. No diré que era un xicot molt sever i era dels que no volien afluixar però tenia al voltant seu una colla que podríem dir que eren encara més maximalistes que ell i de vegades feien coses, pel motiu que fos, que se’ls deia: no, això no, no hi ha dret”.

Sobre aquest tema la Causa General diu el següent: “Todos los asesinatos cometidos en esta ciudad de Tarrasa fueron hechos por la patrulla llamada “Pedro y sus Chiquillos”, cuyos componentes eran los individuos que se detallan y cuyo jefe era el lamado Pedro Alcocer Gil, que actualmente se encuentra en territorio de Francia”.

Curiosament en el llibre de memòries de Pedro Alcocer les referències a la reraguarda terrassenca són mínimes, no parla en absolut d’aquestes responsabilitats que “Vox populi” se li han atribuït, sinó que a demés es limita a exposar dues situacions en que apareix com a garant de l’ordre públic enfront dels incontrolats i exaltats militants del POUM i del PSUC que pretenien exercir la repressió pel seu compte sobre un conjunt de monges:

“Un dia me avisaron de que ante un covento de monjas que había en una de las barriadas de la ciudads se había aglomerado un gran contingente de personas y que querían quemarlo con las monjas dentro. Rapidamente me presenté en el lugar indicado, con varias de las patrullas a mis órdenes. Mandé que retirasen todo el mundo a cien metros del edificio. Obedecida esa orden, entré en el convento acompañado por dos de mis muchachos de másd confianza y pregunté por la Hermana Superiora. Aquellas mujeres vestaban aterrorizadas. Una de las monjas fue en su busca y al poco apareció ésta, tan pálida y asustada como las demás.
Le dije: “Señoras no se asusten ustedes”. Vengo a protegerlas. En la puerta tengo a mis muchachos, con varios automóviles, para acompañarlas a donde quieran, ya sea a casa de amigos o de familiares. Recojan todas sus ropas y sus maletas. La superiora me dió las gracias y añadió: Mire usted, hay un hombre registrando el convento y nos ha dicho que, una vez haya terminado de registrarlo todo, nos va a encerrar en las habitaciones para que muramos abrasadas.

Al oir estas manifestaciones pregunté: ¿Donde está este individuo?. Una de las hermanas me indicó: Allí, señor. Me dirigí al lugar indicado y cogí el personaje en cuestión, que era comunista del POUM, lo desrmé y lo saqué a la calle a patadas.

Després de totes aquestes explicacions i un cop reflexionades a fons. Em pregunto.

Quina responsabilitat ha tingut aquest Sr. Pedro Alcocer Gil en aquests afers ?

Tota la culpa residia  amb “Los Muchachos de Pedro” ?.

Aquest individu anomenat Pedro Alcocer, era un sant baró i la seva tribu una colla d’incontrolats ?.

Ho sento, però jo penso que el que mana, és el màxim responsable de totes les actuacions.

Al marge de tot això, no entenc ni comprenc el perquè de la demolició d’aquest monument funerari.
He vist per TV3 una entrevista amb els fills del difunt Francisco de P. Badia Tobella, en que van demanar l’enderroc d’aquest monument. El motiu que en donat és, que no poden tolerar la continua degradació d’aquest monument.

No vull entrar en polèmiques, tant sols voldria saber com, i qui, els ha forçat a prendre aquesta decisió a aquests senyors, doncs no entenc, com pot ser destruït un monument que tant sols fa memòria a uns actes incívics per part d’uns personatges i que avui dia, i gràcies a Déu, ja no estan al nostre costat.

Per una regla de tres, o bé per la prova del nou, també podeu demolir la fita que es troba a l’anomenada “Revolt de la Capella” (molt a prop), o bé la que es troba a la carretera de l’arrabassada en memòria al qui fou batlle de Sabadell Sr. Arimon, i de passada també podeu eliminar la que es troba a la confluència de la carretera del Pont de Vilomara, amb el trencall a Viladordis.

Sincerament penso, que tots em perdut el nord. L’historia és historia, malgrat no es vulgui reconèixer. Estic d’acord en treure monuments feixistes, però aquest que heu destruït, tant sols recordava a uns senyors que els van assassinar vilment, perquè eren uns industrials i professaven la religió catòlica.

Gràcies Srs. Badia, i gràcies també com no, al Director del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac Sr. Àngel Miño i al seu equip, per no haver actuat conseqüentment davant d’aquest fet tan irreprotxable.

A tots moltes gràcies.

Joan Escoda i Prats.


dimecres, 30 de novembre del 2011

CALA S'ALGUER - POBLAT IBÈRIC DE CASTELL































Els Muratans d’en tant en tant, tenim de fer una escapada a la Costa Brava per no perdre el contacte amb la mar. Aquesta vegada tocava anar a visitar Palamós i els seus encontorns.
Sortíem a les 9 del matí la meva esposa Pilar i jo, acompanyats aquest cop per la nostra gossa Xica.
L’objectiu era fer una visita tècnica a les cales de S’Alguer, de Castell i com no, també visitar el poblat Ibèric, que es troba al mateix costat de la cala de Castell, i per acabar la sortida, anar a dinar al restaurant del Hotel Trias a Palamós.
Així s’ha fet, i amb molt de gust, us faré una petita explicació de cada un dels llocs.

CALA S’ALGUER DE PALAMÓS  3mts, ETRS-89 31T 512593  4634478
La Generalitat de Catalunya va declarar Bé Cultural d’interès Nacional, en la categoria de conjunt històric, la cala s’Alguer de Palamós, situat prop del castell de Sant Esteve del Mar i on es troba el valuós barri de pescadors construït el segle XVI. En aquest indret s’hi poden trobar els valors arquitectònics propis d’un barri tradicional de pescadors, on l’arquitectura s’integra perfectament en el paisatge i respecta l’entorn natural.
Aquesta cala està situada al nord de la població de Palamós, entre la platja de la Fosca i la de Castell, a prop del Castell de Sant Esteve del Mar.

CALA DE CASTELL 3 mts, ETRS-89 31T 512913  4634526
L’espai natural protegit de Castell Cap Roig, inclòs al Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) l’any 2003, se situa al sector central de la Costa Brava. Forma part també de la Xarxa Natura 2000 com a lloc d’interès comunitari (LIC) i com a zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA).

En aquest espai natural protegit hi podem trobar una gran diversitat d’ecosistemes terrestres diferents: bosc mediterrani de pinedes i alzinars litorals, cales i platges, aiguamolls litorals i zones dunars.
L’estructura ideal del litoral és aquella formada per tres elements: la platja, les dunes i l’aiguamoll. Tot i així, el desenvolupament urbanístic i les alteracions sobre el litoral, han modificat aquesta estructura i sovint ja no la trobem.
Aquest no és el cas de l’espai natural protegit de Castell Cap Roig, on la platja de Castell encara trobem un sistema dunar ben conservat.

Les dunes litorals es troben sempre associades a les platges sorrenques, ja que l’aportació de sorra d’aquestes gràcies al vent, i la fixació de la sorra amb vegetació típica d’aquests ambients, fa que l’ecosistema dunar es mantingui estable.

La vegetació que creix sobre ambients sorrencs litorals ha de superar importants factors que actuen en contra seu desenvolupament, com és la manca de nutrients i d’humitat, l’alta salinitat, la mobilitat, el vent, etc.
La importància de la conservació de les dunes, rau en què també són claus per a prevenir efectes de temporals marins sobre la costa.

La zona dunar de la platja de Castell es caracteritza per desenvolupar comunitats vegetals que viuen sota una forta insolació i unes condicions de salabror i vent relativament elevades. Tot i això, moltes de les espècies vegetals dunars han desenvolupat adaptacions que els hi permeten viure en aquests ambients hostils. A més a més, cal tenir en compte que la seva distribució és limitada i la superfície molt reduïda.

Hi predominen espècies com el borró (Ammophila arenaria), el jull de platja (Elymus farctus), el melgó marí (Medicago marina), la corretjola de mar (Convolvulus soldanella), la pastanaga marina (Daucus gingidium), el lletsó (Sonchus tenerrimus), el rave de mar (Cakile marítima) i la lleteresa (Euphorbia paralias). També destaquem en aquesta comunitat el lliri de mar (Pancratium maritimum).

POBLAT IBÈRIC 22 mts, ETRS-89 31T 513160  4634350
Aquest poblat ibèric està situat al mateix costat de la cala de Castell, malgrat tot no varem poder accedir al seu interior, ja que es troba en fase de tasques de manteniment i per tant, sols vaig poder fer unes fotografies des de l’exterior.

En aquesta petita península, al segle VI aC, els antics pobladors de la zona decidiren bastir un poblat aprofitant les immillorables condicions de control i defensa que oferia. Pertanyien a la tribu dels Indigets, aquests individus habitaven l’Empordà i la Selva, segons les notícies d’autors grecollatins com Aviè, Ptolomeu Estrabó i Plini el Vell.

El comerç principalment amb la ciutat grega d’Emporion (Empúries) fundada al segle VI aC es va convertir en un dels eixos de la seva economia. En aquest context s’emmarca la primera urbanització del poblat fortificat de Castell a finals del segle V aC i finals del segle II aC, que es concentraria en la part més elevada del poblat. Fora muralles hi havia un camp de sitges per emmagatzemar cereals. En aquest nou poblat es va fer necessari iniciar una obra d’enginyeria molt important, que va anar guanyant espai sobre les pendents del promontori.

Es van construir murs de contenció per aixecar terrasses sobre les quals es construïren els carrers i les cases. Actualment, aquestes terrasses només es poden apreciar a la part de llevant, la de cala Foradada, ja que a la part de cala Castell hi havia despreniments. També destaca la construcció d’una gran cisterna a la part alta que pot estar relacionada amb la construcció d’un temple. Aquest, del qual en coneixem les restes del pòrtic d’entrada i els basaments de les columnes, tindria el seu origen en la sacralització dels punts de referència de la costa que es fan servir en la navegació de cabotatge, habitual en el món clàssic.

Amb l’arribada dels romans a Empúries l’any 218 aC, el poblat de Castell va tenir una evolució diferent a la resta de poblats ibèrics de la zona els quals, majoritàriament, són abandonats. Castell, gràcies a la seva importància estratègica va viure una important reforma urbanística i la construcció d’un nou sistema defensiu.

El poblat s’amplia cap al nord i es construeixen torres que flanquegen l’entrada donant pas a una plaça porticada envoltada de locals comercials. Per poder-ho fer, cobriren el camp de sitges. Les últimes reformes del poblat iber van tenir lloc en temps de l’emperador August. El deteriorament de les estructures del poblat i la instauració definitiva de la Pax Romana va fer que el Castell deixés de ser necessari estratègicament, fet que provocà l’abandó progressiu del poblat durant el segle I dC.