Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Flors. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Flors. Mostrar tots els missatges

dimecres, 7 de juliol de 2010

GRATABOUS



El Gratabous (Centaurea Scabiosa) és una herba perenne d'entre 0,5 i 1 m d'alçada, de la família compostes i una de les espècies del gènere Centaurea més comuna al Bages.

Els capítols dels gratabous són grossos, de fins a 3 cm, de forma ovoide poc o gens contreta. Les bràctees involucrals són ovals, verdes amb un marge fosc que la ressegueix de la meitat en amunt i retallat en un serrell de lacínies dirigides enfora.

Les flors del gratabous són purpúries, tubuloses, però finalment s'obren en una estrella de 5 llargs pètals. Les flors exteriors són més grans i més estrellades.

El gratabous floreix a ple estiu. Les fulles són irregularment pinnades, amb els folíols ovats o lobats i acabats en punta. El gratabous creix a les vores dels camins, als sembrats i als prats una mica adobats.

CAPFERRADA GROGA

La Capferrada groga (Centaurea Collina) és una herba perenne amb fulles irregularment pinnatífides, més les caulinars que no les de la base, i el port similars als del gratabous (Centaurea Scabiosa), una espècie amb la qual es pot hibridar. Però la capferrada groga s'identifica bé per les flors grogues, no pas purpúries i per l'apèndix de les bràctees del capítol que, a més dels cilis laterals, té una punta terminal, robusta i punxosa.

La capferrada groga viu als erms ruderals, a les vores dels camins i als camps de cereals, on floreix a l'estiu després de la sega.

La capferrada groga no és tan abundosa a la comarca del Bages com el gratabous.



ESPERNELLAC




L'Espernellac (Santolina Chamaecyprissus) és una mata aromàtica de la família compostes que viu en terrenys secs i prats.
Quan creix a plaer, l'espernellac pren un port hemisfèric amb nombroses tiges radials. Les fulles són diminutes i segmentades, de color entre el verd i el grisenc segons la presència de toment curt.

Al florir a començaments d'estiu, l'espernellac muda el seu anterior aspecte verd trist per un groc lluent, mercès als nombrosos capítols rodons de flors tubuloses, enlairats per llargs penduncles.

L'espernellac és una planta que, tant per la morfologia com per l'olor de les essències contingudes a les fulles i als capítols, recorda a la camamilla i a les artemísies.

Els capítols de l'espernellac es prenen en infusió com a digestiu, però no és tan apreciat ni popular com la camamilla.

ALADERN




L'Aladern (Rhamnus Alaternus) és un arbust o abrissó de fulles petites, en disposició esparsa, similars a la de l'alzina carrasca, però lluents per l'absència de pèls.

L'aladern és una planta dioica, amb individus masculins i d'altres femenins productors de fruits rodons, vermellosos al principi i negres a la maturitat.

dimarts, 6 de juliol de 2010

GINESTA


La Ginesta (Spartium Junceum) és un arbust alt ben conegut per la vistositat desbordant de la seva florida. Té unes branques verdes assimiladores, estriades, que donen el nom de morfologia genistoide que s'aplica a les espècies d'arbustos, majoritàriament de la família papilionàcies, que com l'argelaga (Genista Scorpius) tenen una fesomia similar.

Les fulles són simples, escasses i cauen ben aviat deixant tota la responsabilitat de la fotosíntesi a les tiges verdes.
Les flors són grogues, típicament papilionàcies, grosses, molt perfumades i tant abundants que solen recobrir completament la planta.

La ginesta és una planta tòxica que conté l'alcaloide cistina, de propietats similars a les de la nicotina.

La ginesta viu en ambients lluminosos i no massa freds.

SETGE






El Setge o Escrofularia (Scrophularia Nodes) és una herba vivaç, de tija quadrada i fulles oposades, que pot arribar a una alçada considerable si troba bones condicions per al seu desenvolupament.
La tija es troba rematada per una panícula de petites flors, en forma de vesícules de color marró-vermellós.

És una planta que es troba en zones relativament humides, com en rouredes o fagedes. A la Península se la pot trobar per tota la serralada cantàbrica, així com en diverses muntanyes septentrionals del país, i també en zones del Bages.

A aquesta planta se li van atribuir nombroses virtuts, però sobretot s'emprava per combatre l'escròfula (enfermetat infecciosa que afecta als gànglis linfàtics) d'on ve el seu nom.

L'herba floreix a l'estiu. La collita es pot fer des de maig fins al setembre i les parts que resulten més útils des del punt de vista mèdic, són el rizoma i les fulles, una vegada recollits tots dos, es posen a assecar a l'aire i posteriorment es guarden en llocs apartats de la llum.

En les fulles apareixen diversos àcids, entre els quals cal destacar l'àcid cafetànic, el cinàmic i el butíric. També contenen flavonoides, antraquinona i saponines: aquestes últimes estàn presents en tota la planta, llevat de les arrels.

Actualment, s'atribueixen a la planta virtuts com la de ser un bon purgant.
En l'antiguitat es feia servir principalment per combatre l'escrofulòsi, es a dir, aquells abcessos que supuran i que s'obren a la pell, normalment com a efecte secundari a la tuberculosi dels ganglis linfàtics, i també per curar les morenes, així com tota mena de tumors. Aquest ús tant particular probablement es devia als petits "tumors" que apareixien a la soca de la planta; això va fer creure als nostres avantpassats, que la planta tenia certes virtuts que la feien particularment eficaç contra tot tipus de malformacions tumorals.

Avui en dia se li reconeixen a la planta algunes virtuts per calmar el dolor que produeixen les morenes, així com per rentar determinades úlceres, però els seus usos més primitius han quedat ja relegats.

FLOR CAPUTXINA

La Flor Caputxina (Anacamptis Pyramidalis) és una orquídia que normalment fa de 25 a 40 cm d'alçada.

Les seves flors són petites i estan agrupades en espigues molt denses.
Floreix de mitjan maig a principi de juliol. És una planta pròpia dels sòls calcaris força freqüent al Bages.

Viu a brolles i als prats secs i, especialment, a les joncedes, per sota dels 1200 m d'altitud.

dilluns, 5 de juliol de 2010

COLITXOS O ESCLAFIDORS


Els Colitxos o Esclafidors (Silene Vulgaris) són una herba perenne, de fins a mig metre d'alçada, de la família cariofil·làcies. Les fulles són oposades, lanceolades, sèssils i més o menys glauques.

Les tiges acaben en una inflorescència esvelta i elegant, un dicasi, on cada branqueta es ramifica en 3, la tija central o principal que culmina en una flor més dues branquetes laterals, d'ordre menor, que al seu torn es ramifiquen segons el mateix patró per continuar la inflorescència.

Les flors, que s'obren de nit, consten de 3 estils sortits, 10 estams, 5 pètals blancs, profundament bilobats i units per la base i d'un calze globós, obert i inflat, molt característic, que diferencia als colitxos d'altres cariofil·làcies.

Aquests calzes es poden fer esclatar, d'aquí ve el seu nom popular català d'esclafidors. El fruit és una càpsula. Les fulles tendres dels colitxos es poden menjar com a verdura; tenen un gust lleugerament dolç que recorda una mica el dels pèsols.

Els colitxos estàn ampliament distribuïts; es troben en vores de camins i àrees humanitzades.

ESPADELLA O LLIRI DELS BLATS


L'Espadella o Lliri dels Blats (Gladiolus Segetum) és una planta herbàcia bulbosa de 40 a 80 cm d'alçària, de fulles allargades, sovint ensiformes, de flors de color vermell purpuri amb el periant amb tres divisions externes esteses o reflexes, i tres divisions internes dretes. Pertany a la família de les iridàcies.
Prospera sobretot a les messes.

PINZELL


El Pinzell (Staehelina dubia) és una mata de la família compostes, de fins a dos pams d'alçada, amb les tiges grises i les fulles estretes, de marge irregularment dentat, de color verd o rogenc a l'anvers amb un nervi central ample, clar i contrastat, i uniformement blanquinós pel recobriment tomentós al revers.

Pel seu to general grisenc, el pinzell passa desapercebut durant gairebé tot l'any, fins que al florir al mes de juny, quasi en solitari als terrenys secs, té les seves setmanes de glòria.
Fa uns capítols estrets i elegants, com pinzells enlairats, amb diverses sèries de bràctees de vores purpúries i flors també purpúries.

El pinzell és una planta de distribució mediterrània occidental, que viu preferentment a les brolles de romaní.

ULL DE BOU O GRAVIT



L'Ull de Bou o Gravit (Pallenis Spinosa) és una planta anual o biennal de la família de les compostes.
Les bràctees externes del capítol, similars a fulles, disposades radialment i afuades en una punta punxosa, li donen una bonica forma estrellada.

Les fulles són lanceolades, igualment acabades en punta. L'ull de bou és una herba pròpia dels fenassars i llistonars. Floreix del maig al juliol.

diumenge, 4 de juliol de 2010

ANAGALL, MORRÓ



L'Anagall o Morró (Anagallis Arvensis) és una herba de la família de les primulàcies de fins a 30 cm.

Les tijes són ascendents o reptans, quadrangulars amb fulles oposades més rarament verticil·lades, séssils, ovades i punxegudes.

Les flors són solitàries sobre llargs penduncles axilars, són de color violeta, roses o vermelles. Els fruits són en càpsula.
Es troben en camps cultivats, terres sense cultivar i sòls arenosos.

MALVA



La Malva o Malva Major (Malva Sylvestris) és una herba bianual o perenne que no sol faltar mai en solars abandonats, a les vores dels camins o a l'entorn de les cases de pagès.
Les fulles són de nerviació palmada i de contorn arrodonit, amb 5 o 7 lòbuls als seu torn dentats.

Les flors de la malva mostren una bonica i inconfusible simetria radiada pentàmera. Consten d'un calze de 5 sèpals envoltat per 3 bràctees (el calicle), i d'una corol·la de 5 pètals grans, de fins a 3 cm de longitud, escotats a l'àpex i esplèndids amb el seu atractiu color rosa o porpra, el color malva, més intens a les nerviacions.

Els nombrosos estams estan soldats en una columna central que envolta els estils. Els seus fruits, que recorden una petita carabassa del voltant d'un centímetre de diàmetre, són comestibles quan són verds.

L'expressió "fer malves" o "criar malves", aplicada a una persona morta i enterrada, al·ludeix encertadament al fet que la malva creix en sòls molt nitrogenats.

divendres, 2 de juliol de 2010

ABELLERA CATALANA

L'Abellera Catalana (Ophrys Catalaunica) es caracteritza pels sèpals i pètals rosats i per un label més o menys arrodonit, de color entre brunenc, morat i porpra, pilós a tot el vol i amb una màcula central ben delimitada, de color porpra violaci brillant, en forma de lletra H o romboidal amb una escotadura a l'extrem allunyat dels pol·linis. L'Abellera Catalana viu sobretot a les joncedes, on floreix al maig.

Ophrys Bertolonii és un grup en la qual es consideren 11 tàxons menors, difícil de destriar i amb poca unanimitat entre els botànics que s'hi han dedicat, distribuïts per l'est de l'àrea mediterrànea des de Catalunya fins a les costes adriàtiques. La distribució de l'Abellera Catalana es restringeix a l'interior de Catalunya incloent la comarca del Bages on, sense ser rara, tampoc és una de les abelleres més comunes al Roselló i al sud de França. Al mateix grup pertany (O.Balearica), de morfologia molt similar i distribuïda exclusivament per totes les illes Balears.

Les orquidàcies o orquídies són herbes que es caracteritzen per tenir unes llavors minúscules, les flors amb l'extrem de les estructures femenines soldades amb les masculines i amb un dels tres pètals (el label) generalment molt diferenciat, i també perquè generalment els grans de pol·len es presenten aglomerats en dues masses voluminoses anomenades pol·linis.

Les abelleres són orquídies del gènere Ophrys, que és principalment mediterrani. Es troba des de les Canàries fins al mar Caspi i des del Nord d'Àfrica fins a Escandinàvia. Les abelleres viuen sobretot en indrets assolellats amb sòls calcaris. El Bages destaca per l'abundància d'espècies (12) d'aquest gènere, que és notable pel seu original sistema de pol·linització. Aquest procés el duen a terme, en gairebé totes les espècies d'abellera, petites abelles mascle de diferents espècies que transporten els pol·linis de flor en flor atrets per un reclam de tipus sexual. Aquest reclam és olfactiu i també visual, perquè el gran pètal bellament acolorit anomenat label, imita l'olor i el color o la forma de la femella del pol·linitzador específic. El pol·linis s'adhereixen al cos dels mascles estafats mentre intenten desesperadament copular amb les falses femelles. Així l'insecte podrà després pol·linitzar altres flors en intentar copular amb elles.

CEP



El Cep (Vitis Vinifera) és una planta de secà que té arrels molt profundes, fins a 5 metres de fondària i pertany a la família de les vitàcies.

És un arbust de fulla caduca i una planta enfiladissa que s'aguanta gràcies als Circells, petites branques que es cargolen al suport que troben. Normalment els ceps tenen un tronc (soca o rabassó) de poca alçada degut a la poda.

De la soca en surten unes branques primes anomenades Sarments, d'aquests en surten fulles (Pàmpols).

Durant els mesos d'abril i maig, les fulles o pàmpols van creixent, i no és fins al juny que es produirà la floració, l'esclat de les flors.

Al setembre, el fruit ja ha madurat. Ho podem notar pel color: més suau i blanquinós en el cas del verd, i ennegrit i lilós en el negre, és el moment de collir-lo, fer la verema.

Quan a la fi del segle XIX els vinyers europeus van ser arrasats per la Fil·loxera (Viteus Vitifolii), devastador pugó que destruïx les arrels, es van importar espècies americanes resistents. D'aquesta manera, es van empeltar les races de Vitis Vinifera sobre les arrels americanes.

dijous, 1 de juliol de 2010

CRESPINELL GROS


El Crespinell Gros (Sedum Sediforme) és una herba perenne de la família de les crassulàcies, que es troba de manera habitual a sòls eixuts i zones assolellades de l'estatge montà de tota la serralada pirinenca.

El seu hàbitat arriba fins els 2000 m d'altitud. En català es coneix també com Arròs Bord, Arròs de l'Ardat, Arròs de Pardal, Raïm de Bruixa, Raïm de Gat, Raïm de Pastor, Raïm de Llop, Herba de la Roca i Pan d'Audel.

SANTJOANS




El Santjoans, Trepó pulvurulent, Blenera, (Verbascum pulverulentum) és una espècie de la família de les Escrofulariácies.
Planta alta, robusta i majestuosa de fins a 2 m d'altura. Fulles grans, les basalés disposades de forma atapeïda i de fins 10 cm de llarg per 15 d'ample, les superiors al llarg de la tija, més petites, lanceolades, peciolades o gairebé assegudes, amb vora fistonada, dentades o gairebé senceres, de color blanc o gris i cobertes d'abundants pèls per ambdues cares.

Tija consistent i de secció cilíndrica, no angulòs, de 50 a 130 cm, de vegades fins a 200 cm. Arrel profunda de 30 a 200 cm.
Flors hermafrodites grogues de 2 a 2,5 cm de diàmetre, disposades en grupets, irregularment separades en les branques laterals sobre pedicels de fins a 7 mm, mes llargs que el calze, formant una inflorescència piramidal, ramificada i densa, calze billabiat, corol·la amb 5 pètals de color groc daurat, 5 estamenis amb pèls blancs en els filaments i bràcteas linears de 3 a 5 mm de longitud.

Una característica d'aquestes flors és que s'obren com una roda i es desprenen amb facilitat en tocar-les. Fruit en càpsula tancada pels sèpals i amb llavors molt petites.

dimecres, 30 de juny de 2010

CARDETA



La Cardeta (Scabiosa Stellata), que no sol arribar als dos pams d'alçada, és la més petita de les espècies d'escabiosa (gèn. Scabiosa, família Dipsacàcies) de la comarca del Bages i l'única de cicle anual.

Les fulles són pinnatisectes, amb 4-6 parells de segments laterals. Fa capítols hemisfèrics a l'extrem de peduncles llargs, amb la base adornada amb una colla de bràctees, com si fossin fulles simples disposades en estrella. Els capítols porten flors morades o roses, progressivament més grosses cap a la perifèria. Consten d'una corol·la tubular que acaba obrint-se en 5 lòbuls entre els quals s'intercalen els 5 estams i un calze petit del qual sobresurten 5 arestes.
Queda clar doncs que la flor de la Cardeta no és pas la d'una Composta, malgrat que Compostes i Dipsacàcies comparteixen el model d'inflorescència en capítol.

Si el capítol de la Cardeta en flor és bonic, encara ho és més quan és fruit. La corol·la rosada es perd, però a canvi el calze creix per transformar-se en l'involucel, una corona acampanada, ampla i escariosa, de la delicada consistència del pergamí, mantiguda amb nombroses barnilles i d'on emrgeixen les arestes. L'involucel amb les 5 llargues arestes constitueix una forma geomètrica elegant de simetria radiada, per aquest motiu la Cardeta rep l'adjectiu especific Stellata.

La Cardeta apareix a la primavera als prats d'anuals i a les clarianes de les brolles.

GINEBRE



El Ginebre (Juniperus Communis) és un arbrissó que no acostuma a superar els 6 m, sovint de port arbustiu, similar al Càdec (Juniperus Oxycedrus), però generalment més dens.
El Càdec té a la cara superior de les fulles dues bandes blanques separades clarament pel nervi central verd, mentre que el Ginebre presenta una sola banda central. Ambdues espècies també es diferencien pel color i la mida dels fruits madurs, els del Càdec són rogencs i mesuren de 6 a 12 mm, mentre que els del Ginebre son de color blau fosc i mesuren de 5 a 9 mm, però aquesta diferència tant sols es pot apreciar en els exemplars femenins perquè tant el Càdec com el Ginebre són espècies dioiques, amb individus que tan sols fan flors femenines i individus que tan sols en fan de masculines.
Tant els gàlbuls del Ginebre com els del Càdec s'utilitzen en la fabricació de ginebra, però els del Ginebre són més aromàtics.


Al Bages el Ginebre creix sobretot en zones on la vegetació potencial és la roureda i se'l pot trobar en boscos, matollars i prats. Popularment, tant Juniperus Communis com Juniperus Oxycedrus al Bages es coneixen amb el nom de Ginebre.
El Càdec és una espècie de distribució mediterrània que tolera molt bé la sequera, mentre que al Ginebre se'l pot trobar a la major part d'Europa, però defuig les zones massa seques.

A la serra del Ginebral, que pertany al terme de Rellinars (Vallès Occidental) però és a tocar del Bages, hi abunden els Càdecs. Segons els diccionaris, d'una població de Ginebres se n'ha de dir Ginebreda o Ginebrar (no Ginebral) i d'una bosquina en què domina el Càdec se n'ha de dir Cadaquer. Al Bages és fàcil trobar cadequers, especialment al quadrant sud-oest de la comarca.

El Càdec, després de cremar-se, rebrota de soca, en canvi, el Ginebre, com els pins autòctons, no és capaç de rebrotar després de patir el pas de les flames.