Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pobles. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pobles. Mostrar tots els missatges

dijous, 11 de juny de 2020

PRATS DE MOLLÓ I LA PRESTA






















Prats de Molló i la Presta  31T  457199  4694729  748 mts.

És una comuna de la comarca del Vallespir, a la Catalunya del Nord.

Actualment, juntament amb les viles d'Arles i Sant Llorenç de Cerdans, del Vallespir, i Vinçà, del Rosselló, i els pobles del Conflent de Castell de Vernet, Cornellà de Conflent, Espirà de Conflent, Estoer, Fillols, Finestret, Fullà, Glorianes, Jóc, Marqueixanes, Mentet, Pi de Conflent, Rigardà, Rodès, Saorra, Taurinyà, Vallestàvia, Vallestàvia i Vernet, els del Rosselló de la Bastida, Bula d'Amunt, Bulaternera, Casafabre, Prunet i Bellpuig, Sant Marçal, Sant Miquel de Llotes, Tellet i Teulís, i els del Vallespir dels Banys i Palaldà, Cortsaví, Costoja, La Menera, Montboló, Montferrer, Reiners i Serrallonga i el Tec forma part del cantó número 2, del Canigó (nova agrupació de municipis fruit de la reestructuració cantonal feta amb motiu de les eleccions cantonals i departaments del 2015), amb capitalitat als Banys d'Arles.

Formen aquesta comuna la vila de Prats de Molló, el poble de La Presta, el dels Hostalets, o Sant Salvador l'estació termal dels Banys de la Presta i alguns petits nuclis o veïnats, com ara el veïnat de la Farga, el veïnat d'en Coma, i els ravals de la Clapera, el Burgar i el Roser, on hi ha l'església de Sant Martí de Vilaplana, i els antics veïnats de Gironella, o de Canalès, de la Parcigola, de la Plana, o Vilar de la Plana, o Vilaplana, de les Planes, o de Sant Salvador, dels Aiguals, de Miralles, d'en Coma, antigament Vallmanya, de Nogueret, de Sous, o d'en Coma, i de Vallforners. També hi ha la Torre del Mir, les ruïnes del castell d'en Perella i el santuari de la Mare de Déu del Coral.

Les primeres mencions del nom es troben des del segle IX "Pratum" el 878 i 881. El lloc pren ràpidament la marca plural "Prados" el 936, "Pratis" el 1011, terme que designa per descomptat prats, pastures. Procedeix del mot comú romànic prat, que té el seu origen en el nom comú llatí pratum

Pel que fa "Molló" apareix el 934 (Mollione), i es troba associat a Prats de manera regular al final del segle XIV (Vallis de Pratis de Mollone, 1385). Molló és el poble veí a l'altre banda de Coll d'Ares, pertanyent a la comarca del Ripollès. Prové del nom comú romànic molló (pedra grossa que serveix de fita, de limit, o fin i tot un cim de forma cònica), el qual procedeix del llatí vulgar: mutulone, derivat de mutulus, amb el significat de pedra que sobresurt.

La Presta és un poble esmentat des de l'Edat Mitjana, però sota un altre nom: Villarium de Ces Ayllades (1266), Bayns d'Ayats (1340); és a dir, les Allades/Aiades (o Allats/Aiats), o Banys d'Allats/Aiats (o Allades/Aiades). Les grafies variables del lloc fan bastant incerta tota interpretació, però podria correspondre al llatí Aquatis i designar un lloc en el qual l'aigua és abundant. En aquest poble, des del 1264, un personatge anomenat Johannis Presta posseïa un terreny rural. Aqust terreny comprenia potser els banys, anomenats al segle XVI "Banys de na Presta", i després "la Presta", que acabaria convertint-se en el nom del poble. 
Joan Corominas proposa que "presta" és un manlleu tardà del cognom occità Preste o Pestre.

El terme comunal de Prats de Molló i la Presta, de 1.450.900 hectàrees d'extensió, el més extens del Vallespir i de la Catalunya del Nord, està situat a l'extrem occidental de la comarca, a l'Alt Vallespir, al límit amb el Conflent, el Ripollès i la Garrotxa.
És un terme molt muntanyós, sobretot a les seves vores; aproximadament pel centre del terme discorre el Tec, on assoleix les altituds més baixes. L'extrem nord del terme és molt a prop del Canigó, on assoleix els 2.723,5 m d'altitud en el Puig Rojà, i ronda alçades similars a la Serra dels Set Homes, amb el Pic dels Set Homes (2.661) i el Pic de Bacivers (2.613). Des d'aquest extrem nord davallen dues carenes, una cap al sud-est, on hi ha la Muntanya Rasa (2.391,3), i una altre de més llarga cap al sud-oest, amb el Cim dels Cums (2.300), la Mort de l'Escolà (2.463) i la Roca Colom (2.506,5), a l'extrem de ponent del terme.
El punt més baix és l'Engorjat del Balç de l'Ase, el lloc on el Tec surt del terme, a 566,2 m d'altitud. La vila de Prats de Molló es troba a 748 mts d'altitud.

El terme de Prats de Molló i la Presta comprèn tota la capçalera de la vall del Tec, en els vessants meridional i sud-occidental del massís del Canigó. A part de la vall del Tec, el terme de Prats de Molló i la Presta conté tota una sèrie de valls secundàries, però de forta personalitat i presència en el territori, com la vall d'Agrefull, la de la Figuera, la de la Persigola, totes elles a l'esquerra del Tec, i la del Canadell, a la dreta, a més d'altres de menors.

dimarts, 9 de juny de 2020

EL PUTXOT






























El Putxot  31T  401955  4632166  495 mts.

El barri d'El Putxot pertany a Castellnou de Bages, és un conjunt arquitectònic format per deu cases alineades i orientades a xaloc, que va formar-se al llarg del segle XVIII.
Totes les cases presentaven unes característiques similars, que es podrien desgranar de la següent manera: una coberta a dues aigües amb el carener paral·lel al frontís, les parets són de pedra sense carejar i argamassa, amb carreus irregulars als eixos entre façanes. Al frontís, el portal sol ser de llinda plana de pedra amb carreus als brancals o bé amb l'emmarcarament de rajols ceràmics. El pis consta de dues finestres de llinda de pedra sola. A la zona de les golfes trobem finestres com les descrites anteriorment, fins i tot, finestres de dimensions considerables d'arc de mig punt que podrien haver format una petita galeria superior. La façana de mestral presenta planta baixa, pis i golfes, però l'actual desnivell del terreny cobreix la zona inferior de la majoria de les cases. Alguna d'aquestes cases conserva una entrada i un balcó a aquesta façana. Al pis es poden observar finestres de dimensions més petites, però totes decorades amb llindes i carreuons o amb rajols ceràmics. Aquesta zona de mestral contenia habitualment les tines per a la conservació del vi.

Aquestes cases estavent habitades per famílies que es feien càrrec de les terres dels voltants.
Els noms de les cases eren els següents:

Cal Guenyo, Cal Pau Florit, Cal Pere Ros, Cal General, Cal Tinoi Petit, Ca la Coloma, Cal Menja Bacallà, Cal Nofre d'El Putxot i Cal Caricas. 

La riquesa de la zona i de les cases en aquells temps, es basava en la vinya. Aquesta s'estenia pels vessants de les muntanyes i turons, per camps amb feixes. Amb l'arribada de la Fil·loxera a finals del segle XIX començà la gran decadència de la vinya i els terrenys. Pels vols de l'any 1930, El Putxot ja no es trobava habitat. Només un tal Josep Saladriguez, més conegut com el Guenyo, hi va viure fins l'any 1950, en una barraca gran al costat d'El Putxot, anomenada la Barraca del Guenyo.

dissabte, 14 d’abril de 2018

SANT BOI DE LLUÇANÈS




















SANT BOI DE LLUÇANÈS  810 mts.  31T 429805  4656530
El terme i la parròquia de Sant Boi s'esmenten ja l'any 905 a l'acta de consagració de Santa Maria de Lluçà i depenia dels senyors de Lluçà. El terme, però, se'n desmembrà molt aviat. Concretament l'any 962 la comtessa Riquilda el llegà a la seu de Vic. Legat que no tingué efectes fins al 933 en què el bisbe de Vic pactà amb el noble Sendret de Gurb i per una permuta, els Bisbes de Vic passaren a ser els senyors del terme que l'incloïa una gran part del terme de Perafita.
El terme es repartia en grans propietats o viles rurals, formades per masos més petits a seu voltant. Entre els de més renom i que encara existeixen com a cases pairals podem anomenar el Vilar, Vilarrasa, Viladecans, ...
Els bisbes de Vic regien el terme a través d'un batlle que solia ser l'hereu de Vilarrassa dels que se'n coneix la genealogia des de l'any 1134, en què Benet de Vilarrasa ja era batlle.
La població actual de Sant Boi va començar a formar-se a mig segle XVI tot i que amb anterioritat ja existia un petit nucli de cases agrupades a l'entorn de l'església, però van desaparèixer pràcticament al segle XIV pel despoblament que ocasionà la Pesta Negra. L'any 1553 el nucli era de 10 cases, el 1626 el cens parroquial era de 86 cases amb un total de 518 habitants. El 1782 són 180 les cases i 800 els seus habitants, arribant a un máxim de 1043 persones l'any 1860. Actualment el cens de població és de 532 persones.

ESGLÉSIA DE SANT BALDIRI

L’edifici actual va ser projectat per l’arquitecte vigatà Josep Moretó.

En el portal hi consta la data del 1767, però va ser començat el 1763 i acabat el 1776. L’edifici majestuós i 
de proporcions considerables, forma un conjunt unitari amb els 8 retaules que hostatja. El cancell, que sembla tan pobre, amaga, sota diferents capes d’esmalt envellit, l’antiga policromia simulant marbrejat.
Haver conservat els 8 retaules originals converteix la nostra església en un exemplar únic.

Destrossades ja algunes imatges, part del mobiliari i els ornaments, arribà una ordre personal del Conseller de la Generalitat, Ventura Gasol, que s’havia de salvar l’església.
Així foren duts al Palau de la Virreina els quadres i imatges més manejables i la porta fou precintada.
Hi falten, però 27 imatges, un relleu i un quadre a l’oli originals.

Fora d’alguna catedral, cap altra església no ha conservat un conjunt tan gran de retaules originals.

També és singular, perquè s’hi pot seguir l’evolució de l’art a Catalunya durant dos segles: del XVII al XIX, és a dir, des del barroc al neoclàssic.

I això, amb obres no només d’un valor històric, sinó de tanta vàlua artística que poden ser considerades obres mestres. El Conservador-Restaurador Sergi Plans, responsable de la restauració dels nostres retaules, qualifica la nostra església de “monument únic i excepcional del patrimoni de l’època del barroc, dins el panorama de la història de l’art a Catalunya”.


FORN DE PA

També conegut com a cal Sendu, aquest és un forn de poble de tota la vida, dels que no ha perdut l’essència, perquè no va rendir-se a la industrialització. Ara el porten dos germans, Dani i Sergi Pla. Conserva el mostrador de marbre i la ganiveta antiga de tallar el pa, i han recuperat el forment, un dels tipus de blat més típics catalans, que treballen en un petit obrador i couen amb forn de llenya. A més, formen part de Ruta del pa del Lluçanès, promoguda per la Diputació de Barcelona per donar valor a la tradició del pa. Aquesta ruta permet visitar molins, farineres i fleques que mantenen el gust pel bon pa. Plaça Nova, 4, Sant Boi de Lluçanès (Osona).