divendres, 29 de febrer del 2008

LA PEDRA DE LES CREUS

La pedra de les Creus 420 m. N 41º 43.019 E 1º 56.197 és una pedra bastant gran que pesa 3.500 quilos i que fa 3,8 m de llargada, 1,30 d'alçada i 0,60 d'amplada. Esculpides a la pedra s'hi poden observar una trentena de creus, unes dates (la més ben conservada és de l'any 1.802) i unes cassoletes o culs d'ou.
Aquesta pedra estava situada al camí que anava del mas Roviralta a Rocafort, al capdamunt d'una pujada molt forta a la carena de Casajoana.
Quant a l'origen i al perquè d'aquestes creus, hi ha diferents versions. La versió que sembla més encertada és la que s'ha transmès de pares a fills a Rocafort, en la qual s'explica que les creus eren esculpides a la pedra cada vegada que es passava pel seu davant portant un difunt procedent del mas Roviralta o d'altres masos propers, fins al cementiri de Rocafort.
Val recordar que fins l'any 1.850, quan es va construir el cementiri al Pont de Vilomara, tots els difunts del terme s'enterraven a Rocafort. A més, en aquells temps la majoria de camins eren de bast, és a dir que el difunt era portat a pes de braços o carregat damunt un matxo o una mula fins al cementiri de Rocafort.
El camí de Roviralta fins dalt la carena de Casajoana, on hi havia la pedra, era llarg i costerut, després continuava planer fins a Rocafort. No era estrany, doncs, que la comitiva funerària parés a reposar en aquest indret. Llavors algú esculpia una creu a la pedra com a record i testimoniatge del pas del difunt. Algunes versions també indiquen que les cavitats esculpides a la pedra eren fetes per omplir-les d'aigua beneïda, i mentre es cantava una absolta s'aspergia amb aigua el difunt.
Tanmateix els forats també servien per indicar que la pedra era fita de "terme". Així surt indicat en algunes escriptures. En una del 29 de novembre de 1.695, ja surt citada com a "Còdol de les Creus".
El deteriorament de l'entorn on es trobava situada la pedra a causa de la parcel·lació i urbanització del terme de Casajoana, avui "River Park", juntament amb els estralls de l'incendi forestal de 1.985, va motivar el seu trasllat a l'emplaçament actual, darrera l'església de Santa Maria de Rocafort, on continuarà essent testimoni del pas dels difunts.
Font: CEIP POMPEU FABRA (Pont de Vilomara).

CEREROLS, SERAROLS, SOLEROLS.












Cererols, Serarols, o potser, més pròpiament Solerols, 366 m. N 41º 49.118 E 1º 46.073 es troba situat en un pla dalt d'un llom, dit del Collet, al SE del terme de Súria, les dues vessants del qual porten les aigües al Cardener. El torrent de Bogadella, drena per l'est i el torrent de Masrubí per l'oest.
Cererols és una de les partides històriques de Súria i té un nucli principal format per l'església dedicada originàriament a sant Martí i després a santa Maria de la Concepció, documentada ja el 1.063 és una petita construcció pre-romànica, d'una sola nau i amb un sol absis al cantó de llevant. Entre els segles XVI i XVII patí una sèrie d'obres de reforma i ampliació entre les quals s'allargà la nau, s'hi afegí un porxo pel cantó de llevant i s'hi construí un campanar nou. Els escultors manresans Josep Generes i Pau i Josep Sunyer foren autors del retaule barroc, destruït el 1.936.
L'església de santa Maria està voltada per les masies de Cal Fàbrega, Cal Lladó Vell i Nou i, una mica més allunyat, Can Riera. Destaca la masia de Cal Fàbrega, amb una gran entitat i que en la seva forma tradicional és la millor conservada del terme municipal, guardant al seu interior un important arxiu i biblioteca.
El cementiri es trobava a la banda N de l'església, on hi havia la porta romànica i es va traslladar al costat S, quant es va fer el porxo. Les tombes familiars del porxo són molt profundes, segons informació oral de Francesc Fàbrega, i les darreres persones enterrades van ser dos germans de la família Lladó, morts durant la Guerra Civil de 1.936-1.939.
Cal destacar que a l'interior de l'església s'hi han conservat restes de policromia, alguna d'elles d'època romànica. Actualment, després de la restauració del 1.991 hi podem observar una reconstrucció d'aquestes antigues pintures.

diumenge, 24 de febrer del 2008

RESTES DEL CASTELL DE MURA



Avui dia només se'n conserven unes restes de parets cobertes d'herbes i matolls.
La primera menció del castell data de l'any 1.023. Des d'aquesta època, el castell de Mura 704 m. N 41º 41.858 E 1º 59.663 fou posseït per molts llinatges i és complicat de seguir l'entrellat dels seus senyors i castlans.
El primer senyor conegut és Guitard de Mura. Al s. XII passa a ser propietat de la família Guàrdia, que van engrandir i reedificar la fortalesa. Posteriorment, passà als Ponç i Armengou de Banyeres, i a mitjan s. XIII passa a ser propietat de la corona, i el rei En Jaume en feu donació a Guillem de Santa Fe. Més tard, en ple s. XIV, la corona el ven a Hug de Montcada, però a la mort d'aquest el rei Pere III el Cerimoniós revoca l'antiga donació i el passa a Pere de Planella, camarlenc reial.
Al començament del s. XV, Martí I l'Humà adquireix de nou el castell per vendre'l a Ramon Sescomes. Aquesta família el regenta i el passa per successió a la família Cordelles.
L'arxiduc Carles III d'Austria, volent premiar els serveis de Felicià de Cordelles en la guerra contra els francesos, li atorgà el títol de Marquès de Mura (1.707).
S'acaba en aquesta centúria l'època feudal i el castell de Mura queda abandonat i es va enderrocant, ja que aquest castell tenia poca importància com a edificació. Devia ser com una torre de guaita, més per a escamots de soldats que guardaven l'indret que per a habitatge sovintejat dels senyors.
No obstant això, el títol de Marquès de Mura no es perdé, ja que des del 1.930 aquesta titulació nobiliària fou revalidada per un descendent dels Cordelles, en Ramon Dalmases, la família del qual encara n'ostenta la designació.

dissabte, 23 de febrer del 2008

CORNET, LA MARAVELLA DE SALLENT DE LLOBREGAT










Sallent de Llobregat data de l'any 955 el primer document conegut que dóna notícia de Sallent: és el testament del prevere Sunyer, que llegà a la catedral de Vic unes peces de terra situades ad ipso Sallente vora el sallent, o saltant, del Llobregat, que donà nom a la població. En terreny pla i arredossat al serrat del Xipell, a l'esquerra del riu i sota la protecció i la vigilància del castell feudal, va néixer i es desenvolupà la vila de Sallent. El nucli original devia ésser la sagrera de l'església de Santa Maria documentada des del segle XI, filial de la primitiva parròquia de Sant Esteve del castell. Al segle XII i fins ben entrat el segle XIV, Santa Maria i Sant Esteve eren de patronat del monestir de l'Estany, que en nomenava els rectors.
Cornet, fora del sector principal, que és el nucli urbà de la vila, el terme actual és constituït per unes quantes entitats menors de població; la més important de les quals és la caseria de Cornet, que no s'incorporà a la demarcació municipal de Sallent de Llobregat fins l'any 1.840. És situada a l'extrem NE del terme sallentí, en zona de boscs i conreus i de cases disseminades, drenada pel riu de Cornet i travessada per la carretera que comunica els pobles de Balsareny i Avinyó, vers els quals aflueixen normalment els habitants dels seus masos. El lloc de Cornet, de poblament molt antic, és històricament documentat de l'any 946 ençà.
Amb la primitiva vila rural "de Corneto" o d'en Cornet, apareix associada des del 1.033 l'església i parròquia de Santa Maria de Cornet 462 m. N 41º 53.714 E 1º 56.253. El temple actual és obra romànica, de les darreries del segle XII, d'una sola nau i coberta amb volta de canó apuntada.
Un finestral obert al centre de l'absis i el portal d'entrada, del cantó de migdia, llueixen boniques columnes i capitells decorats amb elements de fauna fantàstica. També és d'estil romànic i del mateix segle XII l'esglesiola de Santa Susanna de l'Abellar, amb tres absis construïts en forma radial. L'església ja la trobem documentada l'any 1.239 i hom té moltes notícies que confirmen la seva funció de capella parroquial. A la masia de l'Abellar de Baix tingué origen, a mitjan segle XIX, una obra benèfica important: la Fundació Cots, o Casa de Caritat de Manresa, iniciada per Francesc Cots i Argullol, hereu de la masia susdita.
Mig perdudes entre les abundoses pinedes del terme, sobre un petit turó (388m) a la dreta de la riera, unes parets en ruïnes són tot el que resta del castell de Cornet, dit també el Castellet, que estigué sota tutela dels senyors de Balsareny abans de passar a ésser patrimoni dels Castellet, antiga família castlana.


dissabte, 16 de febrer del 2008

NAVÀS, NAVARS, CASTELLADRAL O COM VULGUIN DIR-LI

SANTA MARIA DE LES ESGLÉSIES


SANT CUGAT DEL RACÓ


MONESTIR DE SANTA MARIA DE SERRATEIX

SANT MIQUEL DE CASTELLADRAL

SANT MIQUEL DE VIVER


Un dels municipis més grans del Bages és el de Navars. Els seus 81,70 quilòmetres quadrats s'estenen de riu a riu per l'ample interfluvi Llobregat-Cardener. Aquest municipi, oficialment, rep el nom de Navàs, si bé fins al 1.960 es deia Castelladral, ja que prenia el nom del nucli principal del municipi. L'extraordinari desenvolupament del barri riberenc de Navars féu que primer s'hi instal·lessin els serveis municipals i, després, que se'n canviés el nom. L'origen del topònim de Navars es remunta al 982, quan s'esmenta l'alou anomenat Nabares. Una butlla del papa Sergi IV torna a parlar de l'alou Nabarsi la riera de Navarons.


El municipi comprèn, a més del poble de Navars, cap administratiu del terme, els pobles de Castelladral, de Sant Cugat del Racó (o Salou) i de Sant Salvador de Torroella, la Colònia Valls, la colònia del Palà de Torroella i els veïnats i llogarets de Can Flautes, el Mujal, la Rata i Valldeperes.


Una carretera local uneix el poble de Navars amb el nucli de Viver i una segona carretera, uneix el poble de Castelladral amb Súria.


Castelladral 676 m. N 41º 53.942 E 1º 46.804 l'antic cap de municipi i centre geogràfic del seu territori, és documentat històricament des de l'any 941 en la donació que els vescomtes Onofred i Guinedella feren d'un alou que posseïren "dintre el terme del castell Edral" a sant Urbici i al monestir de Serrateix, que en venerava les relíquies. El nom de Castelladral correspon segurament a un antropònim, i significaria castell d'Alderaldo d'Aderald.


L'any 1.184 consta com a castlà Bernat de Manlleu, el qual el passà a Bernat de Rocafort, que a la vegada el deixà a Guillem de Rocafort. El 1.360, Pere el Ceremoniós el vengué als consellers de la ciutat de Manresa. Definitivament, el 1.413 Ferran I vengué la jurisdicció de Castelladral a la família Peguera. De la construcció militar que el motivà, queden només algunes ruïnes situades en un turonet (681 m.), a redós del qual hi ha l'església parroquial i el grupet de cases, primer i principal nucli del poble durant segles.


El temple parroquial, dedicat a Sant Miquel, correspon actualment a la reestructuració feta al segle XVIII d'una construcció d'estil romànic llombard, del segle XI.


També al sector de Castelladral, cal esmentar una tomba excavada a la roca coneguda amb el nom del Lladre Traïdor, situada a prop del mas de Can Teuler, i unes antigues rescloses de molí a la riera de Tordell.


L'església romànica de Sant Cugat del Racó o Salou 567 m. N 41º 53.854 E 1º 48.771, és el gran monument històrico-artístic de la contrada. És un temple d'estil romànic llombard del segle XI, en el qual es manifesta una certa influència oriental perquè té la planta de creu grega poc usual en terres catalanes i és coronat per un airós cimbori cilíndric. Dels tres absis originals, resta només el central; mentre que el de l'angle NE ha estat recontruït. El portal, gòtic tardà, és obert a la façana de mitgdia i ocupa el lloc d'accés primitiu. Tampoc no és d'època original el campanar d'espadanya construït sobre la paret de ponent. Durant la restauració, hom descobrí importants vestigis del temple pre-romànic anterior. La parròquia de Sant Cugat, documentada des de l'any 927, pertangué en altres temps al monestir de Ripoll.


Les Esglésies 492 m. N 41º 53.557 E 1º 49.356, es situa a l'oest del Mojal, el nucli de les Esglésies s'originà de quatre petites esglésies on s'hi feia vida eremítica femenina. En el segle X ja s'havien unificat en l'actual edifici de Santa Maria i depenien del monestir de Sant Llorenç prop de Bagà. En el segle XIV va desaparèixer la vida monàstica i passà a dependre de l'església veïna de Sant Cugat del Racó. De l'església romànica del segle XI, similar a la de Sant Cugat del Racó, només ens n'ha arribat el creuer nord amb decoració llombarda. La resta es féu nova en el segle XVI. Actualment no està en culte.


El terme municipal de Viver i Serrateix ocupa un extens territori 66,81 quilòmetres quadrats a l'extrem S del Bergadà, en contacte amb el Bages (Navars). El terme és centrat per l'altiplà de Serrateix, que devalla cap als plans de Navel a l'W, els de Sant Joan de Montdarn al N i els de Viver a l'E. A la divisòria d'aigües entre el Cardener i el Llobregat, una sèrie de petites carenes, entre els 500 m i els 800 m d'altitud, accidenten el territori, drenat per altres rieres, com les d'Hortons i de Sant Cugat, o de l'Albereda, dita antigament de Tordell, afluents al Cardener, o les de la Codina i del Mujal, afluents del Llobregat.


Els principals nuclis de població del municipi són els pobles de Serrateix 734 m. N 41º 56.779 E 1º 46.587, que n'es el cap, de Viver 611 m. N 41º 57.369 E 1º 48.754 i la caseria de Sant Joan de Montdarn. Comprèn també les antigues demarcacions de Navel i de Sant Martí de Balaguer.


Darrerament hom ha pogut determinar l'existència d'algun poblament neolític, de diversos assentaments de l'edat dels metalls, que enllacen amb les troballes iberoromanes. Al segle X ja consta l'existència de molins al llarg de la riera, alguns dels quals passaren a dependre del monestir de Serrateix, vers l'any 1.000 i alguns foren refets en època gòtica. Sota Guifré I sembla que es tornaren a repoblar i fortificar aquestes terres, que amb Castelladral eren cap al 900 l'extrem S del pagus de Berga. Durant l'alta edat mitjana el terme era travessat per diversos camins de costa: el que venint de Sant Joan de Montdarn, cruïlla de camins, passava per Serrateix i es dirigia a Castelladral (convertit després en camí ral), i el que seguia la carena de Sant Feliu, Albesa i Cerdans, amb un punt fortificat important: el Castellot. Un altre camí important era el que seguia la riera de Navel fins a Cardona.


Actualment el principal eix de comunicació és una carretera que des de Navars va a Viver i a Serrateix. Hi ha també una pista forestal que porta de Viver a Sant Joan de Montdarn i que continua cap a Montmajor; una altre de Serrateix a Castelladral, que continua ja asfaltada cap a Súria; una pista de Serrateix a Cardona, i un camí rural que uneix Viver i Puig-reig.

dissabte, 9 de febrer del 2008

CLARET DELS CAVALLERS













Claret dels Cavallers N 41º 49.268 E 1º 38.833 és un llogaret del municipi de Sant Mateu de Bages, situat a 567 mts. d'altitud als vessants de la Serra de Castelltallat. Format per Can Serra, Can Ferrer i l'església romànica de Sant Pere, és agregat a la parròquia de Sant Miquel de Castelltallat.
El castell de Claret dels Cavallers, es troba junt a l'església de Sant Pere i és documentat en 1.234.
L'origen dels Claret, cal cercar-lo en aquest petit nucli rural.
Claret, derivat de l'adjectiu clar en el sentit de "lloc amb bona visió" o "poc cobert de malessa".

dissabte, 2 de febrer del 2008

COANER - QUOVECE NIGRO - CODENER















El poble de Coaner és situat en un tossal a 380 m d'altitud N 41º 49.942 E 1º 42.799, a la vall formada per la riera de Coaner, a la banda nord de la serra de Castelltallat. L'església parroquial de Sant Julià de Coaner és situada en un paratge rocós, en un dels nombrosos meandres que descriu la riera, amb la famosa torre de Moros (coneguda també com el Castell de les Planes), d'època comptal i cilíndrica, i la vella masia de Can Serra. El temple és un magnífic exemplar d'arquitectura romànica llombarda, de tres naus i tres absis, documentat el 960 i consagrat el 1.024 pel bisbe sant Ermengol d'Urgell, reformada al segle XVI i restaurada per la Diputació de Barcelona. La decoració externa de l'edifici amb els típics arquets i lenses i el graciós campanar en forma de torre de dos pisos i finestres geminades, descansa sobre l'encinglerada façana oest. Al sud hi ha una porta d'època més moderna. A prop es dreça l'esglesiola santuari de la Mare de Déu de Coaner N 41º 49.964 E 1º 42.678, en el qual es troba un explèndid retaule de talla barroca, datat l'any 1.716. Des de la fi del segle X, els pergamins parlen del castell de Coaner (Quovece Nigro, després Codener), origen del topònim que fou del casal de Cardona.