divendres, 27 de maig del 2011

PONT MEDIEVAL DE GIRONELLA







El Pont Medieval de Gironella 455 mts. 31T 407412 4654068 conegut com a Pont Vell, uneix les dues ribes del riu Llobregat on està situat el poble. És format per diversos ulls, dels quals tan sols se'n conserven dos de medievals; el major i un de més petit. La resta dels ulls foren afegits al llarg dels anys. Cal destacar que una escala permet l'accés a la roca on s'assenten diversos pilars que sostenen aquest viaducte gironellenc.

Si bé es fa difícil datar tots els afegits que ha anat rebent el pont al llarg del temps, és fàcil conèixer quan es començà a construir. Un document ens certifica que el pont ja estava en construcció cap a l'any 1389, segons sembla, promogut pels barons de Pinós.

Podem constatar que l'estructura d'aquest pont gòtic és sigular però no massa complexa. La particular disposició damunt el riu contrasta amb la senzillesa de les seves formes, dels seus arcs i pilars. Tan sols consta d'ampit o barana i d'una calçada empedrada, així com també conserva algunes opes, espais quadrats on es ficaven els troncs per formar bastides. No obstant això, li manquen els tan característics "apartaders", necessaris per a regular la circulació de gent i de carros per enmig del pont.

A pocs metres del pont i abans de trobar la resclosa, s'hi ha construït un guèiser que expulsa aigua a força altura, i que acaba de completar l'ambient pintoresc d'aquesta zona del riu Llobregat pel seu pas per Gironella.

SANTA MARIA DE LA QUAR









El santuari de la Quar 1060 mts. 31T 415140 4662018 es troba encinglerat al sector nord-oriental del terme, dalt d'una mola rocosa, en un pla envoltat per un cingle vertical que ateny més de 100 m, damunt el coll de Jovell, des d'on domina una magnífica panoràmica sobre la vall de Merlès, el Bergadà i els cims pirinencs.

Correspon a l'antiga parròquia de Santa Maria de la Quar, esmentada ja el 839 en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell amb el nom d'Illa Corre (propable llatinització de Lakorr, variant sufixa'l del basc Lakarr "munt de grava", que deu referir-se al penyal on s'alça).

A partir del 840 hi hagué un retrocés en el poblament de tota la comarca que motivà una forta desorganització política i religiosa, i la parròquia possiblement fou abandonada.

Amb la represa de Guifré el Pelós, a partir del 879, s'establiren al territori una sèrie de pagesos que passaren a estar sota la jurisdicció del representant del comte, el vicari del veí del castell de la Portella. Fou llavors que l'església va ser reedificada i consagrada pel bisbe Nantigís el dia 1 de desembre del 899.
Una mala lectura de l'acta de consagració ("ut veniret ad ecclesias idolorum consecrandas" per "ut veniret ad ecclesias illorum consecrandas", error rectificat per Cebrià Baraut) havia donat peu a una sèrie d'interpretacions sobre suposats altars d'ídols pagans o sobre una possible profanació de l'església per part dels musulmans, avui dia sense cap fonament.

El territori assignat a la parròquia anava des de la riera de Merlès, al riu de Borredà, fins a la serra del Mascaró, al Montsent, i els Quadres (topònim no identificable), i segurament comprenia els territoris actuals de la Portella i de Sant Maurici.

SANT VICENÇ D'OBIOLS






L'església de Sant Vicenç d'Obiols 540 mts. 31T 406213 4657186 és situada a l'antic comtat de Berga, dins els límits del bisbat d'Urgell i formà part, des dels seus orígens, del monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll, amb categoria de parròquia. Es desconeix la data de consagració, però és anterior al 888, data en què el comte Guifré fa donació de l'església al monestir de Ripoll (Et in eodem comitatu ecclesias Sancti Vicenti, que est consacrata...) (AA.DD., 1985).

Conservà el caràcter de parròquia durant tota l'edat mitjana, confirmat en les visites del bisbe d'Urgell al deganat de Berga (1312 i 1314).
En crear-se el bisbat de Solsona al segle XVI, es va generar un plet entre aquest bisbat i el monestir de Ripoll l'any 1753 per la jurisdicció de les esglésies. Finalment el bisbe de Solsona (Rafael Lasala) va fer una concòrdia amb Ripoll de forma que Obiols es mantingué en la jurisdicció eclesiàstica de Ripoll, agregada a la de Vic.

Al 1814 la parròquia d'Obiols passà a ser del bisbat de Solsona, tal i com ho confirmen dues notes manuscrites al llibre de baptismes de la parròquia d'Obiols (1852 a 1906). Sembla que l'edifici primitiu correspon al segle X, construït aprofitant carreus d'un edifici anterior, probablement visigòtic, que debia treobar-se en estat ruïnós.

A finals del segle XII o inicis del XIII es va consolidar engruixint els murs del capdavall de la nau, refent el frontispici i obrint un nou portal de mig punt adovellat. També se substituí la coberta d'encavallades per una altra de pedra semicircular i es van retocar els arcs de ferradura convertint-los en arcs de mig pount.

Entre 1959 i 1962 es va realitzar una restauració de l'església pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, dirigida per l'arquitecte Camil Pallàs: Es va refer la teulada d'encavallades primitiva, es retocaren els arcs retornant-los a la seva forma originària i es recobrí el portal de migjorn. No consta si es va realitzar també excavació arqueològica, tot i fer menció de troballes, com la moneda visigòtica del rei Egica, localitzada en una de les tombes.

Al voltant de l'església hi ha diverses tombes antropomòrfiques excavades a la roca, d'època romànica. En aquest edifici s'hi va trobar un fragment de pedra de 60x32x8 cm, amb un costat arrodonit i decoracions acanalades concèntriques als extrems que, segons Xavier Sitges (SITGES, 1977) pertany a una ara d'altar anterior al període romànic. Actualment es conserva a l'interior de l'església.

Al nord de l'església, sobre un turó de pedra calcària, hi ha un conjunt de forats rodons excavats a la roca i disposats en planta circular que podrien correspondre a una torre de guaita característica de la Marca Hispànica.

L'església d'Obiols donà origen a un petit nucli format per masies disseminades que en depenien i ja surt al fogatge de 1365 com a parròquia Dalbiols amb sis focs; al de 1497 (Albiols) en que consten Jaume Albiols i Pere Ballús de Coromines; al de 1557 hi són fogatjats Francesch Grauges, Joan Solsona al mas Torrentbó, Pere Campelans al mas de la Coloma, Jolia Solsona al mas Coromines, Pere Calviesa, Lorens Vilajussana, Agostina vidua al mas Vilasobirana, Joan Balus al mas Coromines, Sagimon Albiols i Joan Ledo.
Actualment forma part del municipi d'Avià i la parròquia depèn de Gironella.

dijous, 26 de maig del 2011

SANT ANDREU DE SAGÀS






L'església de Sant Andreu de Sagàs 737 mts. 31T 414189 4656066, està situada dintre la comarca del Berguedà.

El bisbe d'Urgell, Nantigís, l'any 903 va consagrar la primitiva església i consta que durant el segle XI moltes de les seves possesions, van ser venudes al monestir de Sant Pere de la Portella. Fou sufragània seva, l'església de Sant Martí de Biure.

Sobre el primitiu edifici del temple preromànic del segle X, es va construir l'església romànica en el segle XI. Consta de planta basilical amb tres naus cobertes amb volta de canó, la central i les laterals amb volta d'aresta, estàn separades entre elles per arcs de mig punt, sostinguts per pilars rectangulars, a la capçalera té tres absis, el central és major i més elevat.

Les portes d'entrada són de construcció moderna, així com el campanar edificat al final del segle XIX.

A l'església es pot veure una reproducció de l'altar policromat del segle XII, el frontal original es conserva al Museu Episcopal de Vic, i està dedicat a episodis de la vida de sant Andreu, presidits per la figura del Pantocràtor. Els laterals estàn guardats en el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, amb escenes de l'Antic i Nou Testament.

L'església de Sant Andreu de Sagàs, ha estat declarada bé cultural d'interès nacional, en la categoria de monument històric, per acord del Govern, que publica el DOGC de 3 de novembre de 2010.

La situació d'aquest monument és una fita que configura una imatge paisatgística d'interès dins del marc urbà, territorial i comarcal on es troba. Al mateix temps, la relació entre aquest monument i l'espai físic on és troba situat, ha establert un diàleg ambiental que al llarg del temps ha donat una gran entitat arquitectònica, emblemàtica i cultural a la població de Sagàs i a la comarca del Berguedà.

La restauració i els estudis històrics i arqueològics realitzats pel Servei de Patrimoni Arquitectònic entre 1986 i 1987, van permetre conèixer l'evolució constructiva d'aquesta església de tres naus separades per arcs formers sobre pilastres rectangulars de pedra.
Aquestes naus estàn capçades pels seus corresponents absis.

Al segle XII es va substituir la coberta de fusta per una estructura en quart de volta a les naus laterals. Entre els segles XVII i XIX s'hi va fer la sagristia a l'absis central darrera el nou retaulebarroc, així com les capelles laterals i modificacions a la porta d'accés. A finals del segle XIX s'hi va afegir l'actual campanar que es va construir a l'angle entre la nau lateral sud i la façana nord. Després dels notables desperfectes realitzats durant la Guerra Civil, l'immoble va ser objecte de diferents actuacions com la construcció de la nova sagristia i casa rectoral i la recuperació de l'absis central.

Destaquem com a elements més rellevants el traçat de la seva planta, i les invariants tipològiques i arquitectòniques de l'estil romànic, i d'una manera excepcional, el fet de ser un exemple documentat, gràcies a una restauració exemplar, sobre l'evolució constructiva prototípica de moltes esglésies romàniques al llarg del temps.

Es pot dir, per tant, que l'església de Sant Andreu de Sagàs és un dels exemples singulars de l'arquitectura religiosa del romànic català del segle XI, tant per la tipologia de la seva planta i solucions estructurals com per la seva evolució constructiva, cronològica i funcional.

A més s'ha delimitat un entorn de protecció que permet garantir la conservació del monument i el seu entorn proper i assegurar el seu control i coherència.

MONESTIR DE SANT PERE DE LA PORTELLA







El llinatge de "Saportella", Guifré I i la seva mare Doda, van ser els primers que van fer una gran donació per la fundació, prop del seu castell, del monestir benedicti l'any 1003. Protegits per l'abat Oliba, a partir de llavors van rebre moltes donacions de terres, vinyes, horts i boscos de tots els voltants com el Vallespir i la Cerdanya.

L'any 1031 hi ha referències del primer nou abat: Dalmau, sent el 21 de setembre de 1035, quan el bisbe Ermengol d'Urgell, va consagrar l'església de sant Pere, en una cerimònia que va reunir els bisbes de Barcelona, Narbona i Carcassona.

Al segle XII, la comunitat estava formada per cinc monjos i endeutada, va començar la seva decadència amb enfrontaments i litigis amb els senyors del lloc. Al 1348, mor l'abat per una epidèmia de pesta i el cenobi és abandonat per algun temps. Gràcies al nou abat Berenguer, es van refer i amb sis monjos, van tornar al monestir l'any 1365.

Va ser integrat a la Congregació Claustral de Tarragona, com altres monestirs benedictins; això comportava la vigilància d'uns visitadors, els quals al segle XV, van denunciar la mala actuació de l'abat Joan Marquet i el van acusar dels diversos danys que sofria el monestir, l'abat va acabar renunciant al seu càrrec.

L'any 1534, un grup de bandolers, van assaltar el monestir assasinant a l'abat i saquejant els seus béns; la comunitat es va dispersar i no va tornar a unir-se de nou fins l'any 1560.

Entre el 1559 i el 1604 en va ser abat el compositor Mateu Fletxa el Jove. A partir del 1617, la Portella es va unir al monestir de Sant Pau del Camp, de Barcelona, on va passar a viure el seu abat, fins la desamortització de 1835.

Durant la primera guerra carlina, es va traslladar des de 1838 a 1840, la Universitat de Cervera al monestir.

El 2010 va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional.

L'església és de tot el conjunt l'únic element romànic que es manté juntament amb part del claustre.

Consta d'una nau de grans dimensions, amb coberta de volta de canó de mig punt, amb un absis semicircular un poc més baix i estret que la nau, cobert amb una volta de quart d'esfera.

A l'exterior a la façana oest és troba la porta d'entrada, la seva construcció és amb dos arcs de mig punt en degradació. Al mur sud, hi ha una altra porta més estreta que comunica amb el claustre.

Adossat a la part nord, es troba el campanar de planta quadrada, amb una finestra pel costat, d'arc de mig punt.

La decoració de l'absis és llombarda, amb arcuacions cegues en grups de quatre entre columnes semicirculars reforçades per mènsules.

El claustre, situat al sud, tenia planta baixa i un pis, ambdós amb porxos amb arcs de mig punt i les dependències monacals amb l'organització típica dels monestirs benedictins (refectori, cuina, dormitoris, vestidor, etc.), tot aquest conjunt està mig en ruïnes.

Coordenades: 812 mts. 31T 413247 4661839

dimarts, 24 de maig del 2011

SALLENT, RESCLOSES I PONTS





El nom de Sallent li ve donat pel fet que el riu Llobregat ha de travessar uns seguit de ressalts de gresos que dificulten el pas de l'aigua per la vila. Aquests salts han estat aprofitats, almenys des de l'Edad Mitjana, per la construcció de molins, primerament fariners, després drapers, i finalment, ja en l'Edat Moderna, per molins povorers i per fargues d'aram.

En aquests moments els molins s'instal·laren preferentment en els dos salts més sobre-sortints. Un es troba a pocs metres més amunt de l'actual pont vell, 271 mts. 31T 408340 4630660 on, en el marge esquerre, s'aixecava l'antic molí fariner, que a partir de mitjan segle XIII passà a ser propietat del bisbat de Vic, el qual, en el moment d'esdevenir senyor jurisdiccional del terme, el comprà als antics senyors. En el marge dret posteriorment es construí un molí draper de propietat particular.

En el darrer salt, conegut com a salt jussà, es construí un altre molí fariner, propietat del monestir de Sant Benet de Bages, propietat que l'adquirí per donació. En aquest lloc, en algun moment hi hagué més d'un molí fariner, i ja en Edat Moderna el molí fariner es convertí en draper, i a continuació d'aquest molí draper es construí un molí polvorer.

Més amunt del molí episcopal, al marge dret més o menys on avui passa el pont nou, s'aixecà un altre molí, del qual no se saben les seves característiques, ja que només se'n té notícies per aquest sector i es coneixia com el "el Molinot".

La situació de la indústria sallentina a mitjan segle XVIII no era gaire afalagadora, en una relació que l'ajuntament féu el 13 d'agost del 1747 constava que el molí de polvora es trobava en runes i la farga de filferro s'havia perdut del tot. En funcionament es trobaven els dos molins drapers,i el fariner. També es relacionen altres activitats industrials i artesanals.

dimecres, 18 de maig del 2011

SANTA EUGÈNIA DE RELAT






Les terres que formaren l'antic terme de Relat són a la vall de la riera de Relat, a l'extrem septentrional del terme municipal. Aquestes foren annexades a Avinyó a principis del segle XIX.

El 1553 el terme, unit en aquella data a la sotsvegueria de Lluçanès, tenia 8 families, però aviat inicià un procés de recuperació. El 1626 tenia 42 masos i 285 h, i el 1782, quan ja havia iniciat la davallada, tenia 20 masos i 200 h. En el padró del 1986 hom hi comptabilitzà 56 h, mentre que en el del 1996 s'hi censaren 37 h i en el de 2001, 41h.

El terme és esmentat el 951, dins l'extens terme del castell d'Oristà, i en comprenia les parròquies de Santa Eugènia de Relat 335 m. 31T 414982 4635010 i de Sant Marçal de Relat.
Hi tenien béns els senyors del castell de Lluçà, segons consta en diversos documents del segle XI, i segurament fou per donació d'aquests senyors que la parròquia de Santa Eugènia i una bona part del seu terme passaren a ésser propietat del monestir de Ripoll, l'any 982, que és la primera vegada que és esmentada. Així, la parròquia de Santa Eugènia de Relat depengué des del segle X fins a principi del segle XVIII del monestir de Ripoll; l'edifici original era romànic, del segle XI, inicialment d'una nau amb volta de canó, un sol absis i porta a la banda de migdia, amb un campanar de tres pisos; el 1680 es va construir una nova nau, del tipus barroc popular, amb capelles laterals, orientada de N a S, i el 1895 s'hi afegí la capella del Santíssim.

dimarts, 17 de maig del 2011

SANT PERE DE SERRAÏMA







L'església de Sant Pere de Serraïma 497 mmts. 31T 410300 4632583 centre de la parròquia, de l'antiga quadra i de la caseria de Serraïma és flanquejada pels masos del Sellarés i de Sant Pere, s'aixeca al mig d'un planell enlairat.

És un temple romànic llombard del segle XI, que malgrat les ampliacions i reformes, encara conserva la seva estructura primitiva.
Consta d'una nau que s'obre a llevant amb un absis semicircular. El mur de ponent no forma part de l'obra original, ni tampoc el campanar ni les dues capelles que flanquegen la capella.

Al costat de Sant Pere de Serraïma hi ha un fossar que segurament es relaciona amb l'edifici romànic annex.

Són interessant també les arcuacions cegues que decoren les parets laterals exteriors de la nau.

Tot seguin una pista forestal ben condicionada que arrenca a ma esquerra en una forta pujada tot just abans d'arribar al cementiri de Sallent, arribem després de recórrer uns tres quilòmetres a l'esmentada església.