dissabte, 30 de gener del 2010

MAS ULSINA O ALSINA






L'Spèculo del Monestir de Sant Llorenç del Munt, ens parla d'una donació feta per Bernat de Mureden al monestir de Sant Llorenç del Munt, del mas que té en franc alou en la parròquia de Sant Martí i en el castell de Mura, en el lloc dit Foradada, en el qual habita Ponç de Foradada, amb pacte de que el sagristà de dit monestir rebi una gallina cada any. A més, defineix a dit monestir una "perna" que rebia sobre el mas Ulsina i els estancaments que tenia per la mateixa casa de Sant Llorenç, en llur alou de Murede. El document fou fet a 3 dels idus d'agost de 1187.

Un altre document força important és el de l'any 1540, quan el senyor de Mura, Rafael de Peguera, confirma a Vicenç Vila en els masos de Rocapèrdiga, de Reixac, de Xammar, de Casamartina, d'Oliveres, de la Muntada i el de l'Alsina, derruïts i abandonats.

El camí forestal que surt de la casa de la Vall en direcció a les Refardes, el Soler i les Solanes, s'enfila cap al coll de la Creu Gener.
En aquest punt, quasi exactament en el revolt rebaixat del camí per tal de fer-lo més transitable per els cotxes trobarem, a mà dreta i de color verd, una senyalització del Parc de Sant Llorenç.
Pel mateix costat d'aquesta indicació, pujarem a la carena, seguirem per un petit alzinar i veurem una primera senyalització termenal amb els noms de la Vall i Soler. Uns pocs metres més endavant en trobarem dues més, ambdues amb un sol nom, el Soler. Seguint pel cim de la carena toparem tot seguit amb les restes de les antigues parets del mas Ulsina o Alsina 662 mts. 31T 417145 4617094, al costat d'un gran roquetar que al seu dia també fou utilitzat com a parets del mas. Totes aquestes restes les trobem abans de passar per dessota de la línia eléctrica d'alta tensió.

MAS ABELLÓ



El mas Abelló 539 mts. 31T 416744 4618672 es troba situat prop del pantà de les Refardes, entre el torrent de la Vall i la serra de les Garses, a l'altura del quilòmetre 21 de la carretera de Terrassa a Navarcles.

La primera notícia d'aquest mas és del 27 de maig de l'any 1652 i diu que :

"Joan Soler, del mas Soler, ven la peça de terra anomenada Mas de l'Alzina o Alzinell a Ramon Vall, la qual es dins la propietat del Soler. Confronta a Ll. amb el dit Soler, en el Coll de la Vila, a vista del mas Rafardes, segueix avall fins al serrat proper al mas d'Abelló i serrat amunt fins al termenal del mas Xammar; a M. i a P., el dit mas Xammar; i a T. amb el mateix Xammar, amb en Serra de Talamanca i part amb el mas de l'Abelló".

MAS DE CASA MARTÍ O CASAMARTINA





Un dels fenòmens més corrents, en el temps i en l'espai, que ha modificat els noms de les cases de pagès, dels masos i de les pairalies, ha estat el canvi de gènere, i molt especialment el pas del masculí al femení, obeint al trasllat equivalent de l'amo de la casa.

Era la cosa més natural del món, en èpoques molt reculades, que el nom del cap de casa fos emprat per a tota la família, feminitzant-lo quan es tractava de persones d'aquest sexe.

Hem vist, en la Consueta de Mura de l'any 1593, com Marcet es convertia en Marceta, Farell en Farella, Peric en Perica, Soler en Solera, Sanctley en Sanctleyna, etc.

Doncs bé, trobem en el testament de Guillem de Santa Fe, senyor de Mura, fet el 6 dels idus d'octubre de l'any 1225, la donació del mas Martí al monestir de Sant Benet de Bages.

Passats els anys, millor dit els segles, en un altre document trobem la confirmació que fa Rafel de Peguera a Vicenç Vila, l'any 1540, el canvi de nom del mas. Ara ja és el mas Casamartina 590 mts. 31T 416462 4618837.

Tenim a les nostres mans la còpia d'un document de l'any 1612 que té per títol: MEMORIA PARA SABER TOTA LA RODALIA DE LA NOSTRA ERETAT DE LA CASA DE LA VALL, LO ANY INDICAT, document que ara i aquí farem esment de l'esmentat escrit que ens parlen de la casa Martina:... " fins a terras den Mas pages de Mura y puja tot el dret dalt ab un single de roca queja y vafen singla enlla fine al termenal den Serra de Talamanca a tramuntana y traspasa lo cami real per una costa avall al torrent que devalla del col Manrich y sen va torrent avall fins que se encontra ab lo torrent gran qui devalla del coll del Llor ab una pesa de terra que jo la posesch que le tinc per penyora de la eretat del Soler i puja per un serradet qua van los de Monistrol a Mura fins dalt mes anals del casalot de Csa Martina que ja unes termes y degui devalla costa avall dret baix el torrent que va del coll del Llor y bafen torrent amunt fins al cap demunt de una viinña que jo posech de la dita pesa de terra que tinc de penyora den Solei de Mura y del cap demunt de la dita viinña puja els cerdals a la serra en vista a la casa de lea Rafardes y sen va serra amunt fins a una pesa de terra que tinch tinent de la meva aratat anomenada les Planes y devalla dret bayx al torreny..."

dijous, 28 de gener del 2010

LA MATA DE MURA








L'antiga casa de la Mata és una de les grans pairalies muntanyenques que ens demostren la puixança de la seva pagesia des del Segle XII. Configurada en volums arquitectònics rectangulars, fruit de constants engrandiments i de reformes.

És una construcció molt complerta, ben conservada i que encara disposa de totes les dependències pròpies d'una important casa de pagès. Té masoveria, una ermita dedicada a Sant Jaume, i conserva la seva antiga era i els locals necessaris propis d'una important propietat antigament agrícola, foresta i ramadera.

Al mateix costat de la casa podem veure-hi una cisterna per a la recollida de les aigües pluvials, però antigament era un dels clàssics pous de glaç existents en aquelles contrades.

Un camí forestal, sempre molt ben cuidat, surt de la carretera de Terrassa a Navarcles, en el quilòmetre 15, enfront mateix del Centre d'Informació del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac.

Hem de dir, abans de parlar de la cronologia de la Mata, que aquesta propietat va anar adquirint en el transcurs dels anys un nombre molt important de masies existents en aquelles contrades, però també direm que en el dia d'avui solament queden les seves ruïnes. D'elles parlarem en aquest capítol.

CRONOLOGIA:

1195.- Un document d'aquest any, guardat en l'arxiu de la Corona d'Aragó, ens parla d'una donació feta per Guillem de Terracia (militar) i la seva mare Berenguela, a Pere de Mata i la seva esposa Guilia, del mas anomenat la Mata.

1274.- 5 de les calendes de desembre. Elisendis de Vernet va comprar els masos de la Mata i de Castellar, de mà de l'abadessa Ermessendis.

1277.- 17 de les calendes de febrer. Lloació feta per Tomàs, Albert i Arnau Vernet, germans, a Pere Bonfill, monjo de Sant Llorenç del Munt, de la venda que Elisendis de Vernet, llur mare, li féu en franc alou de dos masos amb homes i dones, en la parròquia de Sant Martí de Muredine. Un d'ells el té Pere Mata i l'altre Guillem de Castellar.

1277.- 6 de les calendes de desembre. Venda feta per Elisendis de Vernet, muller d'Arnau Vernet, a Pere Bonfill, monjo de Sant Llorenç del Munt, del mas de Pere Mata que té, i del que té Guillem de Castellar, amb homes i dones, els quals ha comprat de l'abadessa de Sant Pere de Barcelona, en franc alou, en la parròquia de Sant Martí de Muredine, i dels censos, "agrers", serveis i "emprius" que té en dits masos.

1280.- Dia d'abans de les nones de maig. Establiment fet per Ramon, abat de Sant Llorenç del Munt, amb consentiment de fra Pere Bonfill, monjo i regidor de l'altar de Sant bartomeu, situat en l'església de dit monestir, a Pere Mata i el seu fill, indivisiblement, del mas de Mata, en el terme del castell de Muredine, a la parròquia de Sant Martí, a cens de deu sous a dit altar, el dia de la festa del Sant, i altres deu per Nadal.

1302.- 2 de les calendes d'octubre. Elecció feta per Ramona, de Pere Mata, com a senyor seu, a fra Pere de Guardiola, monjo de Sant Llorenç i rector de Sant Bartomeu, situat a l'església de dit monestir, com ho és qualsevol dona pròpia, fidel i lleial al seu senyor, tant en el mas de la Mata com en qualsevol altre lloc. Amb prestació d'homenatge i fidelitat.

1324.- 6 de les nones d'octubre. Acte en el qual Guillem de Mata, del terme de Muredine, promet a fra Guillem de Terme, monjo de Sant llorenç del Munt, que li serà lleial son senyor natural, posant-se ell i els seus bens sota la seva protecció. Per aquesta defensa li donarà a any per Sant Miquel dotze diners. Amb pacte que es pot eixir d'aquesta protecció sense contradicció de dit monjo, i aleshores li haurà de donar dos sous.

1537.- 10 d'octubre. Fra Antoni de Vilalba, com a prior de Domènec de Vilalba, abat del monestir de Sant Llorenç, estableix de nou a favor de Joan Mata els masos de la Mata i el de Castellar.

1562.- 2 de maig. L'abat de Sant llorenç del Munt, Domènec de Vilalba, redueix els censos dels masos de la Mata, de Castellar, del Perelló i de la Coma de Fontfreda, de Joan Mata.

1632.- 4 d'agost. En Pere Joan Salavert, procurador de l'il·lustre Esteve Salacruz, abat de Sant Pere de Galligans, procurador del Rvd. fra Francesc Climent, prior del col·legi de Benets de la ciutat de Lleida, al qual l'abadia i monestir de Sant Llorenç del Munt són units, en dit nom rep de Maties Mata la suma de sis lliures per tots els endarreriments dels censos que feia Sant llorenç del Munt.

1641.- Derrotats els catalans, el gener d'aquest any, es retiraren cap a la Mata i es van fer forts a Sant llorenç del Munt i al Montcau.

CRONOLOGIA DE L'ARXIU DE LA CASA:

1224.- Joan Mata fa testament en poder del rector de Talamanca.

1280.- El dia abans de les nones de maig, fra Ramon, abat de Sant Llorenç del Munt, signa precari de tot el mas Castellar a favor de Guillem de Castellar.

1280.- Precari del mas Mata, rebut en poder del notari de Terrassa.

1281.- 4 de les calendes de març. Un acte vell del coll de Garganta, sobre Fontfreda, prop del mas Castellar.

1297.- 7 de setembre. Pere de Seularia ven l'hort de Mura a Ramon de la Barata.

1303.- 7 de les calendes de desembre. Ponç de Soler i Alemanda, sa muller, del Castell de Pera de la Vall d'Horta, estableixen una peça de terra situada en el terme del castell de Pera a favor de Ramon de Forest i de Pere Mata, del castell de Mura.

1309.- 3 de les nones d'agost. Guillem de Rouriga estableix tot aquell honor que es diu Romagosas.

1347.- 6 dels idus d'abril. Berenguer de Puigsolà ven a Pere de Mata una peça dita Pereyó, situada en el mas Pereyó.

1361.- 17 de maig. N'Elissendis, filla de Pere Mata, defineix a favor d'Elissendis de Valldara i de Pere Vall tots els drets que li pagava el mas Mata.

1364.- 23 de desembre. En Bernat Satria, porter de l'il·lustríssim senyor Rei, ciutadà de Barcelona, fa donació del mas Satria a Pere de Mata.

1370.- Pere Castellar de Mura, fa donació del mas Castellar a Pere de Mata.

1420.- Els senyors del castell de Mura signen precari del mas de la Pola i de la Rouriga a favor de Pere de la Serra.

1436.- Jaume Seball ven a Joan Mata el mas de la Vall.

1502.- 8 de maig. Francesc Sebadell ven a Joan Mata unes peces de terra, l'una dita Bosc d'en Sala i l'altra l'Euflavia.

1533.- 17 de maig. Setència arbitral entre Joan Mata i Joan Vila sobre d'unes peces de terra, amb la qual s'adjudica a dit Mata unes de Rocatallada, prop del Coll de Boix i de la Serra de la Mata.

1533.- Joan Maduixer, de Sant Julià d'Altura, fa donació a Joan Mata de qualsevol peces de terra des del cap de les Arenes al torrent del Carner.

1537.- Valentí Santlley, de Mura, fa donació a Joan Mata de quatre peces de terra situades al puig del Montcau, a la serra de la Mata, al coll de Boix i a la serra de la Pola.

1537.- 10 d'octubre. Fra Antoni de Vilalba, com a prior del Rvd. fra Bernat de Vilalba, abat del monestir de Sant llorenç, estableix de nou a favor de Joan Mata els masos Mata i castellar.

1540.- 14 de maig. L'honorable Rafel Joan de Paguera, senyor dels castells de Claret i de Mura, signa carta de precari dels masos Furest, Moragues, Moronell, Llacuna, Satria i Smanella, i de les peces Coll de Boix, Rocatallada, Rouriga, Pola, Montcau, Coll de Garganta, Font del Carner, Fontfreda i altres a favor de Joan Mata.

Les peces dels masos de la Rouriga i de la Pola, units, confronten a L1, amb un turó que hi ha mirant a sol ixent, dividint el collde Boix anant serralant amb el coll de la Pola. Dit coll de la Pola afronta amb el turó del castell de Pera i amb la vila de Terrassa.

La peça del mas Bellsolà, en el lloc dit Pereyó, confronta a L1, amb el mas Mata; a M. amb el mas Castellar, en una riba grossa; a P. i a T. amb el mas de la Pola.

La de Fontfreda confronta amb el mas Castellar, en una riba grossa, d'altra part amb els masos d'Esmenella i de la Mata; d'altra part amb el torrent que dicorre de la Fontfreda i d'altra amb el mas de la Vall Sobirana.

També estableix de nou, dit Paguera, totes i qualsevol peces, tant cultes com ermes i boscoses, tant a la muntanya com al pla, situdes en el dit terme de Mura i més enllà de la roca nomenada Castell de Pera (aquí en Salvador Cardús ens diu que els anys 1916 i 1919 es feren investigacions a les runes del castell Sa Pera. No creiem que s'hagin trobat tals runes, per la raói que històricament es desconeix l'existència d'aquest castell, que no s'ha de confondre amb el Castell de la Pera de la Vall d'Horta), aigua vessant a la part de L1., des de dita roca del Castell de Pera fins al coll de la Pola, i va per la mateixa serra anant en línia recta per dita serra fins al coll de Boix, sempre aigua vessant a la part de L1., per dita serra del coll de Boix fins a la serra llarga (Serrallonga), baixant fins a la roca de les Aguileres (en el terme del Peric de Mura), sempre aigua vessant a la part de L1., reservant, no obstant, i excloent certa peça de terra nomenada la Casa dels Moros, o bé "Pener dels Moros".

1562.- 2 de març. L'abat de Sant llorenç del Munt, Domènec de Vilalba, redueix els censos de la Mata, del Castellar, del Perelló i la Coma de Fontfreda de Joan Mata.

1568.- 13 de juny. Joan Vall ven a Antoni Santllay el mas Pola.

1570.- 24 de gener. Antoni Santllay ven a Joan Mata el mas de la Pola.

1595.- 23 de desembre. Joan Serrarica i Joana, sa muller, hereva del mas Permanyer (Matadepera), venen a Joan Mata dues peces del Montcau.

1601.- 19 de Març. Francesc Vall, de la Vall, ven a Joan Miquel Mata el dret de lluir i quitar dels masos de la Pola, de la Rouriga i de la Ginebreda.

1605.- 4 d'octubre. Antoni Joan Mata i Joan Romeu de la Valldorta permuten unes peces de terra, amb la qual dit Romeu cedeix una peça dita Camp de la Sirena i dues del Puig de la Guàrdia (Montcau).

1632.- 4 d'agost. En Pere Joan Salavert, procurador de il·lustre fra Esteva Salacruz, abat de Sant Pere de Galligans, de Girona, procurador del Rvd. fra Francesc Climent, prior del Col·legi de Benets de la ciutat de Lleida, al qual l'abadia i monestir de Sant llorenç del Munt està unit, en dit nom rep de Maties Mata la suma de 6 lliures, que són per tots els endarreriatges dels censos que feia a Sant Llorenç del Munt.

1660.- 4 d'abril. Ajustament de preu de la peça del Puig sas Planes o Bosc de la Simanya fet per Baltasar Romeu a Joan Pelachs. Aquesta pça confronta a L1. amb el mas Pregona, part amb el bosc de les Fogarosses, de pertinença del Marquet de la Roca i part amb el mas Permanyer; a M. amb el Marquet i a P. amb el mas Mata i part i part amb el Romeu, mitjançant una serra al N. en terres del mas Permanyer i per la part inferior amb cert torrent que posseeix Joan de Santmenat i senyor del castell de Pera, domini i subdomini del mateix alou amb tota la heretat Romeu..

1679.- 10 de setembre. Joan Pelechs ven a Joan Mata una peça de terra dita Bosc de la Cova Simanya.

1685.- Josep Ubach i Josep Mata signen concòrdia sobre l'afrontació del mas de la Pola, de la part de migdia.

1688.- 5 d'octubre. Antoni Joan Matarrodona ven a Josep Mata una peça de terra situada al lloc dit Sabassallar.

DOCUMENTACIÓ:

1551.- Testament fet per Jaume Mata, fadrí, natural de la parròquia de Sant Martí de Mura, habitant de la casa de la Mata, a favor del seu germà Salvador.

1613.- 25 de maig. Antoni Joan Mata, pagès i hereu de la Mata, de la parròquia de Sant Martí de Mura, del bisbat de Vic, ven una casa i pati a Costa.

1607.- 21 de gener. Redempció d'un cens fet per Antoni Joan Mata, a favor de Lluís Aguilar pel preu de 200 "solidos" de moneda barcelonasa. Al final del pergamí també hi figura el rebut. Document fet a Monistrol de Montserrat.

1607.- 3 d'agost. Venda d'un censal fet per Antoni Joan Mata, de Sant Martí de Mura, a Lluís Aguilar, que viu a Monistrol de Montserrat. Al final del document hi ha el rebut de les 200 lliures de l'import.

1613.- 25 de maig. Antoni Joan Mata, pagès i hereu del mas de la Mata, de Sant Martí de Mura, per atendre les seves necessitats, ven a Montserrat Costa tota aquella casa o hostal que té a Terrassa, en el lloc dit el Palau, per 220 lliures barceloneses.



EL PERIC



El primer document que nosaltres en coneixem és una definició feta per Jaume de Peric, de la sagrera de Sant Martí de Muredine, a fra Bernat Belloc, sagristà de Sant Llorenç del Munt, de la compra d'una peça de terra anomenada les Comes, que ha comprat a Geralda Bruna i el seu gendre en alou de la sagristia de dit monestir.

Aquest document, fet el dia abans dels idus de gener de 1326 i clos per Arnau Ruquet, prevere, regint l'escrivania de Sant Martí de Muredine, ens fa coneixedors de l'existència de la casa en el segle XIV. Tot ens fa creure que la casa del Peric és una obra anterior a la del esmentat segle.

Les primeres construccions foren fetes en l'interior d'una molt important balma. És original i bonica tota la construcció, i els grans arcs que tots podem veure són una bona prova de la gràcia i de la cura emprada quan fou bastida de nou.

Si Mura és una joia arquitectònica de temps ja passats, la casa del Peric, un xic allunyada del casc urbà, no desmereix en res a les admirades antigues construccions.

Pergamí de l'any 1617 (Arxiu històric de Terrassa) traducció global i amb llacunes.

A tots i cada un dels presents que veuran i llegiran i escoltaran, testifico i faig fe segura jo, Lluís Jonàs, per autoritat apostòlica i real i amb el vistiplau del propósit de l'església de Manresa, notari públic de Manresa, que davant meu i en el seu dia he rebut i testificat d'una venda amb el rebut del preu... amb aquestes paraules:
El dia 9 de febrer de l'any 1617, jo Joan Peric pagès, hereu del mas Peric del terme i parròquia de Sant Martí de Mura, partit de Manresa, de bon grat, per mi mateix, VENC a vosaltres, Antoni Joan Vila, sabater del mateix terme i parròquia, present, i als vostres, i a qui vosaltres voldreu, perpètuament, un tros de terra més avall designat i assenyalat, de pertinènces del meu mas, contenint en si, d'ambdues parts, set canes barceloneses, poc més o menys, amb les seves entrades i eixides, que Jo tinc i posseeixo en dit terme i és part de dita propietat, sota el domini i alou del noble senyor Alexandre Cordelles del camp de Barcelona, castlà (senyor del castell) del mateix terme, a cens anyal; us ho milloraré i tin-dreu que prestarme a mi i als meus, cada any per Nadal, un cens de "quatre solidos" en nua percepció.

Els termes de dita part que us venc són: per l'orient un hort de Rafel Torrella, pel migdia amb les meves propietats, per occident i nord amb les meves propietats per unes parets que s'han de construir.....

Així mateix vosaltres podreu treure pedra i terra de la meva propietat per construir la casa o hort mentre no siguin dels camins o de casals destruïts.

Així mateix sota aquests pactes va compresa una altra venda feta per mi a vosaltres el dia 22 de desembre propassat davant l'infrascrit notari d'un tros de terra de major capacitat pel preu de tres lliures. El preu d'aquesta venda és de quatre lliures en moneda barcelonesa.

(Segueixen les fórmules jurídiques típiques de l'acabament de l'escriptura) Són testimonis d'aquest acte l'Andreu Gribau i en Joan Serraller, pagès de Manresa.

Així mateix jo el venedor firmo el rebut a vós, el dit comprador, de les dites quatre lliures barceloneses comptades realment i de fet... firmo el rebut.
Són testimonis els sobredits.

MASIA DE SANT LLEÏR






La masia de Sant Lleïr és una de les cases de pagès que encara avui resten dempeus a la zona de l'antic i enrunat castell de Mura. L'assentament d'aquestes cases es va produir en els llocs més planers de la muntanya. En general les cases o masies eren situades en un extrem dels terrenys de conreu, tocant al bosc i prop de les cingleres. Algunes de les terres d'aquesta casa de pagès continuen cultivades.

Un document d'establiment de l'any 1321 fet a Pere de Vall Jussana, de retruc, ens fa coneixedors de l'existència d'aquesta casa de pagès, en sortir esmentada en la limitació d'unes terres. Altres documents que adjuntem són datats a começaments del segle XVII i més propers als nostres dies.

Establiment fet per Joan Bosc, Berenguera, la seva muller, i Elisendis, muller del difunt Bernat de Bosc, de la parròquia de Sant Martí de Muredine, a Pere de Vall Jussana, de dita parròquia, d'un alou llur en el lloc que es diu coll del Llor, en dita parròquia, i d'un honor que tenen per "indivís" en el mas de Vall Sobirana, els quals tenen per la sagristia de Sant Llorenç del Munt a "tasca". El primer termena a sol ixent amb honors del mas Senleyr. A migdia amb honor....

No és gens aventurat creure que el mas de Sant Lleïr possiblement fos una construcció del segle XIII, ja que el document, parcialment trancrit, ens ha servit per a conèixer la seva existència a començaments del segle XIV.

La casa també té capella pròpia, dedicada al bisbe i màrtir Sant Lleïr, que morí en el segle iX.

La Consueta de Mura, escrita l'any 1592, ens explica que en aquest any els habitants de la casa de Sant Lleïr eren les següents persones: Jaumransa Sanctlayna, Salvador Sanctlay, Antoni J. Sanctlay, Marty Sanctlay, Maria Violant, Eulalia Sanctlayna, Aleonor..., Elisabet Sanctlayna, Angela Sanctlayna, Salvador Mir, Valenti Sanctlay.

De de fa uns pocs anys, la pairalia de Sant Lleïr té un nou propietari, aquesta, persona extraordinàriament curosa i meticulosa, ha restaurat tota la casa de pagès seguint les carecterístiques pròpies de l'antiga construcció.

Crida l'atenció veure les terres novament treballades, les feixes dedicades al cultiu de la vinya replantades de nou, com també comprovar la portada de l'aigua i de la llum, de la que n'estava mancada l'antiga casa.

1321.- Establiment fet per Joan de Bosc, Berenguera, la seva muller, i Elisendis, muller del difunt Bernat de Bosc de la parròquia de Sant Martí de Muredine, a Pere de Vall Jussana, de dita parròquia, d'un alou llur en el lloc que es diu coll del Llor, en dita parròquia, i d'un honor que tenen per "indivís" en el mas de Vall Sobirana, el quals tenen per la sagristia de Sant Llorenç del Munt a "tasca". El primer termena a sol ixent amb honor del mas Senleyr. A migdia amb honor de dit mas de Vall Sobirana. A ponent amb el fons del torrent del coll del Llor, i amb honor del mas de la Vall. A tramuntana amb honor del mas Xetmar. L'altre honor termena a sol ixent amb honor del mas Senleyr i de Foradada, i amb les roques mitjanes. A migjorn amb el coll del Llor i amb honor del mas de Vall Sobirana. A ponent amb el torrent Major. A tramuntana amb honor del mas Sant Lleyr i amb honor de dit establiment. Elcens es de dotze diners per Nadal i pagara la "tasca" a dita sagristia. Han rebut dell quaranta sous. Fet a 5 de les calendes de gener de 1321. Clos per Galzeran de Sau, rector de Sant Martí. Sant Esteve de Mur. úm. 233

1592.- La Consueta de Mura del rector Jaume Oller, escrita en aquest any, ens diu que des de temps immemorial la parròquia de Mura hi pujava en processó, a la capella de la casa de Sant Lleïr, el dilluns de la setmana de l'Ascensió o de lletanies.

També l'esmentada Consueta ens diu que, en l'any indicat, la casa de Sant Lleïr era habitada per: Valentí, Salvador, Maria, Eulàlia, Elisabet, Esperança, Antoni, Joan, Àngela, tots ells amb cognom de Sant Lleïr i Maria Violant, Aleonor i Salvador, amb cognom de Mir.

1604.- Jaume Sanlay, senyor útil i propietari del mas Sanlay, estableix i en enfitesi dóna a Francesc Vila, rector de la parròquia de Sant Martí de Mura, una peça de terra per edificar una casa en el lloc dit carrer de Mura. Fet el 12 de novembre de l'any indicat.
Jaume Sanlay i Antoni Sanlay, pare i fill, de la parròquia de Sant Martí de Mura, confessen i reconeixen a Francesc Vila 16 lliures de moneda barcelonesa. Fet el 12 de novembre de 1604.


dissabte, 16 de gener del 2010

FONT D'ESTENALLES


Font d'Estenalles 762 m. N 41º 40.708 E 1º 59.996 situada a la dreta de la carretera de Terrassa a Navarcles, a l'altura del quilòmetre 17, al peu mateix de la carretera. Terme de Mura.

EL CAMÍ I LA BASSA DE LA CALÇADA
















El Sot de la Calçada és una ombrívola i ampla torrentera que es desprèn, en direcció a ponent, de la carena del Montcau a la Mola; té el seu encapçalament molt a prop del Coll d'Eres. Aquest sot es distingeix per ser un indret molt humit, factor que permet que en aquest lloc es mantingui una bonica roureda i una exhuberant vegetació.

Per la vessant esquerra del torrent, puja amb cert pendent un antic viarany que comunica la vall de les Arenes i la del Ripoll, passant pel Coll d'Eres. Aquest antic camí és conegut amb el nom de la Calçada, nom que es fa extensiu a tota la fondalada.
Per trobar aquest camí, cal sortir del Coll d'Eres en direcció a migdia, seguint la pista que mena a la Mola. Al cap de pocs minuts, agafem a mà dreta, passades unes fites termeneres, un estret corriol que planeja suaument cap a la carena del Roure del Palau.
Als pocs metres de seguir-lo, es troba una bifurcació més confosa que bruscament baixa amb pendent més acusat cap al fons del torrent. Aquesta bifurcació és l'entroncament del camí de la Calçada, el qual segueix confós i emboscat fins a eixamplar-se i fer-se progresivament més clar, per arribar finalment a la riera de les Arenes. Tot seguint aquest corriol, més o menys a la meitat del seu recorregut, s'arriba a un lloc on la vall es fa més ampla i el torrent s'esplana en una mena de grada rocosa. Caldrà baixar, doncs, a aquest teplà, on veurem tres grossos blocs de conglomerat arrenglerats. Alineat amb aquestes pedres, hi ha un fragment de paret formant cantonera, fets amb carreus de pinyolenc. Uns vint metres més avall, tot seguint el sorral del torrent, trobarem un mur de contenció molt tapat per les bardisses i la sorra. Aquest conjunt es el que es coneix com a Bassa de la Calçada 890 m. N 41º 40.019 E 2º 00.217

Es tracta d'un antic embassament per a recollir l'aigua que baixa pel xaragall, construït amb pesats blocs de pedra de grandària molt considerable. Aquest mur de contenció resta avui quasi tapat per la sorra i el pedregall que arrossegà l'aigua en els desastrosos temporals de principis dels anys seixanta. Malgrat això, la banda esquerra del mur encara deixa entreveure alguns blocs que malden per mantenir-se mig desenterrats. Segons fotografies antigues, n'hi ha que podrien sobrepassar un metre de costat. Els tres blocs arrenglerats i el fragment de construcció en forma de cantonera, queden a un nivell superior i formen part de l'enigmàtic conjunt.
Abans dels aiguats hi havia en aquesta bassa un xupet clarificador, que consistia en un forat quadrat, fet d'obra enmig del sorral per on es filtrava l'aigua, la qual era aprofitada pels pilers que treballaven pels voltants.
Sembla ésser que el cantó del mur que estava en contacte amb l'aigua està encimentat i allisat, fet que denota que aquest embassament fou aprofitat fins en èpoques recents.
Aquesta bassa s'ha relacionat amb el proper poblat de Coll d'Eres, i així hom ha apuntat que en podria servir de proveïment d'aigua, donat que pels voltants del coll no hi ha cap font. Per altra banda, no es coneix l'origen d'aquesta sibgular construcció ciclòpia.
Finalment, cal dir que seria interessant desenterrar aquest insòlit mur per tal d'esbrinar la seva antigor, alhora que d'aquesta manera es recuperaría un nou lloc d'interès històric de la nostra muntanya.

Un cop vista la Bassa de la Calçada, caldrà continuar el camí, que baixarà més ampla i més planer en direcció a la riera de les Arenes. Poc després de la bassa, arribarem a un indret on el corriol passa per sobre d'un mur de contenció de considerable llargada i alçada. Al final d'aquest mur, el camí torna a agafar pendent cap avall, per sobre d'uns blocs de pedra que s'acaven ben aviat. Aquest tram de camí mig empedrat i el mur de contenció abans esmentat és el que resta del camí de la Calçada, que hom ha considerat com de possible origen romà. D'aquest camí, en documents medievals, s'en deia que era "l'estrata romana quae pergit ad Matam de Pedra". El mur d'aquest camí és construït amb blocs de pedra de grandària considerable, de forma semblant a la bassa de la Calçada. També en alguns camins que recorren la base de la carena del Roure del Palau (Les Teixoneres i el Cellerot), propers a la Calçada, presenten alguns trams força llargs de murs de contenció, encara que no estan fets a base de pedres tan grosses ni tenen l'acabat ni l'alçada del mur de la Calçada, però poden constituir un punt de dubte respecte al seu suposat origen romà.

dimarts, 12 de gener del 2010

LES COVES DE MURA, SENDERISME CULTURAL

































Un dels elements que caracteritzen el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac són les coves. De totes, les mes famoses són les Coves de Mura, conegudes també per Les Mines.
Estan formades per una galeria d’uns 180 mts. de fondària, s’hi pot arribar per un camí que surt del Centre d’Interpretació de Mura i que recorre part del massís passant pel torrent de’n Reixac i l’alzinar de la Solana.
Aquestes coves van ser descobertes a mitjans del segle XIX per un pagès que, segons diu la llegenda, va veure com un ocell entrava i sortia d’unes bardisses que ocultaven l’accés a la coves. Ara, les coves són perfectament visibles pel caminant, tot i que la seva entrada està tancada sempre per una reixa per motius de seguretat.
L’interior de les coves es pot visitar els caps de setmana i festius i cal personar-se a les 10,30 h. en el Centre d’Interpretació de Mura (Antigues escoles). (Excepte Gener, Agost, i finals Desembre)
Pel que fa a dies feiners, es necessari concertar visita previa amb Joan Escoda, al telèfon 616 961 948
Per motivar al visitant hi cregut oportú, fer l’excursió de tipus senderisme cultural, on no solament visitarem les coves, si no que intentaré donar-vos a coneixer la historia de Mura, indrets de la zona, flora i fauna, tot a mida que anem fent camí.
Us recomano que porteu llanternes o millor frontals, i un bon calçat. Sobretot no us deixeu l’aigua, ja que no trobarem cap font fins arrivar a Mura.
El recorregut total serà d’uns 6 quilòmetres aproximadament i el nivell de dificultat es pot considerar mitjà.
Començarem l’excursió a la llera de la riera de Nèspres, per continuar paralels al torrent de Reixac.
A uns 10 minuts podrem contemplar a la nostra dreta, l’antic camí empedrat de Mura a Montserrat que enllaça amb el camí Ral de Barcelona a Manresa.
Continuarem recte fins entrar a la llera del torrent del Reixac on ens revela la naturalesa del rocam format per còdols units per un ciment, que pot ser argilós, de color rogenc, o calcari, de color grisós. L’aigua erosiona aquesta roca. Així, les balmes es formen quan una franja de material erosionable, que és al dessota d’una capa de material més resistent, és atacat per l’aigua i en resta el refugi natural.
El torrent del Reixac, com molts d’altres, discorre sobre roca nua. Si el corrent d’aigua troba una capa de roca més erosionable, l’excava i en resulta un salt d’aigua. Aquesta mateixa erosió és la que provoca les figures capritxoses que coronen les muntanyes del Parc Natural i les esquerdes que donen lloc a les canals, coves i avencs.
En sortir de la llera, el corriol es fa enfiladís en suau pendent. Travessarem una pista forestal que uneix Mura, amb el Puig de la Balma per continuar corriol amunt.
En aquesta zona, la vegetació és poc frondosa, sobretot si la comparem amb la que podem observar a l’altre banda del torrent.
El conglomerat o pinyolenc és una força permeable i rica en esquerdes, que engoleix amb facilitat l’aigua que hi cau. A més els pendents dificulten la retenció de sòl. Tot plegat fa que la vegetació que hi creix sigui limitada, tret d’aquells paratges d’obaga o de les canals, on la humitat és més alta.
En aquest vessant que és solell, trobem un alzinar esclarissat, barrejat amb pineda i amb profusió d’arbusts com el romaní, les estepes, el càdec, l’arboç, el boix o la savina, molt resistents a la sequera.
FLORA
L’ARBOÇ (Arbustus Unedo): És un arbust perennifoli de 2-3 metres d’altura, però que pot esdevenir arbre si troba bona terra. Les tiges joves són de color vermell, les fulles són alternes, glabres, lluents, endurides i amb els marges serrats i vermells. Les seves flors blanques tenen forma d’olla invertida i penjant, que al cap d’un any esdevenen baia vermella amb la superficie granelluda i la carn groguenca. Al principi és molt insípid; s’ha d’esperar que estigui molt més madur perquè tingui un gust més agraable.
El fruit, ben madur, és comestible i té un gust agradable a causa de l’aparició tardana de petites quantitats d’alcohol. Amb els fruits s’elaboren excel·lents confitures, melmelades i fins i tot, vinagres. La infusió de fulles, soles o amb l’escorça, en un litre d’aigua, 3-4 cops al dia, és astrigent, és a dir, bona contra les diarrees i les disenteries.
En ser una ericàcia, és a dir, de la mateixa família que la boixerola, la infusió (millor calenta) amb la quantitat i la dosificació abans esmentada s’utilitza amb bons resultats com a antisèptic de l’aparell urinari en casos d’infeccions urinàries, com ara uretritis i cistitis gràcies al seu contingut en glucòsids. Les aplicacions etnobotàniques d’aquest arbust són diverses: la considerable quantitat de matèries tàniques de l’escorça fa que en sigui emprada en la indústria de l’adobat de pells; la seva fusta és emprada en ebenisteria i marqueteria, i se n’extreu un bon carbó vegetal.
FARIGOLA (Thymus vulgaris o officinalis): Aquesta herba extraordinàriament aromàtica forma mates de fulles molt petites i oposades i les seves petites flors són labiades de colors clars, molt oloroses i estan situades en capcirons terminals. Prefereix les terres seques, els llocs assolellats, com ara les brolles i pedregars.
Els seus pricipis actius són antisèptics vegetals i oli esencial o volàtil (timol i carvacrol), tanins, flavonoides, àcids fenòlics (rosmaricina), resina, àcids triterpènics, principis amargs, saponines.
La farigola és una de les herbes aromàtiques i medicinals més completes i polivalents que existeixen en el nostre país.
FONOLL (Foeniculum officinale): El fonoll és una umbel·lífera pròpia de zones seques i assolellades que en terreny adequat pot arribar als dos metres d’altura. Normalment el trobarem adornant els marges dels camins. Les llavors són grogues, les fulles filiformes., i si les mosseguem o ensumem percebrem un gust anisat.
El seus principis actius són oli essencial (anetole, estragol i cetona terpènica: fencona), glucòsids (cumarines, mucilags), glúcids i sucres, tanins, midó. Fruits: glúcids, proteïnes, lípids, fitosterols, flavonoides (fulles). Bulb: fibra, sals minerals (ferro, calci, fòsfor, sodi, potassi), vitamines A i C. Arrel: cumarines.
Els brots, les fulles i les tiges tendres es poden menjar crus o cuits. El bulb és saborós i té un gust anisat que s’intensifica al forn, tot i que també pot menjar-se en amanides, bullit, a la graella. En tot cas és diürètic, digestiu i laxant.
GALZERAN (Ruscus aculeatus): El galzeran o boix marí és una espècie d’estrat subarbustiu que dificilment arriba al metre d’altura. Viu a llocs preferiblement ombrívols com ara sotaboscos d’alzinars o boscos de ribera. Les fulles del galzeran no són realment fulles sinó que són prolongacions de 2-3 cm de la tija mateixa en forma de fulles(aquesta curiositat rep el nom de fil·locladi o cladodi). Aqueste “fulles”, que són dures i punxen, en certs indrets eren col·locades al voltant dels embotits per impedir que els rosegadors si acostesin. Les baies són rodones, vermelles i verinoses.
Indicacions: Incideix principalment sobre el vasos sanguinis exercint una acció antiinflamatòria i produeix la contracció de les venes dilatades a causa d’un mecanisme anomenat alfaadrenèrgic. Així, la decocció d’arrels i rizomes és bona contra les varius, tonifica les venes, protegeix els vasos, alluja els problemes venosos dels memmbres inferiors, cosa que el fa adequat contra les cames cansades.
ORTIGA (Urtica dioica / Urtica urens): L’ortiga habita en sòls nitrogenats i silícics, això vol dir que comparteix el seu hàbitat amb els humans ja que nosaltres i altres bèsties nitrogenem el sòl; així ens la podem trobar prop de corrals i pletes, prop de les masies i altres llocs ruderals. Les fulles més joves són lanceolades, però més tard esdevenen ovalades mantenint, això sí, el contorn serrat. Les tiges són quadrangulars i vermelloses. Tota la planta està coberta de petits pèls semirígids que, en trencar-se, despren el molest àcid fòrmic.
Els seus principis actius són la clorofil·la, nitrats, proteïnes, vitamines A, B2, B7, C, E i K, aminoàcids, amines (colina o vitamina B7, acetilcolina, histamina), flavonoides (quercetina, isoquercetina, quecetol), glucòsids (rutina), mucílags, oli esencial, triterpens i esterols, àcids orgànics (àcid fòrmic, gàl·lic i acètic), sals minerals (ferro, manganès, potassi, sofre, calci i silici, glúcids, glucoquinina (hipoglucemiant), lecitina (arrel), polifenols, tanins i alcaloides (lamicina: astrigents i hemostàtics), secretina.
És una herba amb un ampli espectre medicinal i alimentari. Els brots tendres no florits i les fulles joves són comestibles i es poden menjar amanits, bullits, fregits. Per neutralitzar l’àcid fòrmic (culpable de la coïssor), les podem coure de qualsevol manera o esperar dues hores després d’haver-les agafat.
ROMANÍ (Rosmarinus officinalis): És una mata aromàtica pròpia de la terra baixa, representativa del clima mediterrani, i que forma sotabosc preferiblement en terrenys calcaris secs, com les brolles calcícoles i les pinedes. Les seves petites i boniques flors labiades són blanques i/o blaves, i les seves tiges són llenyoses. Les seves oloroses fulles són estretes (recargolades), punxagudes, oposades, lineals, sèssils, verdes a l’anvers i argentades al revers.
Els seus principals principis actius són els àcids fenòlics (àcid rosmarínic), rosmaricina (estimulant), olis esencials o volàtils (cineol o eucaliptol, borneol, càmfora, camfè, pinè), terpens (diterpens), polifenols, principis amargs, tanins, flavonoides (antiinflamatoris), saponina, glucòsids, resines. Flors i fruits: midó, oli esencial, tanins, sucre, albúmina, oligoelements, liti (flor).
Les infusions de flors i fulles (3 cops al dia abans dels àpats) són dispèptiques i estimulan la secreció biliar; van bé contra la rinitis i són immunoprotectores, la qual cosa les fa adequades contra els refredats i la grip. També combat el cansament, afavoreix la circulació sanguínia i reforça el teixit de les venes. El seu contingut en rosmaricina, terpens (diterpens), àcid rosmarínic, tanins, flavonoides i olis volàtils estimula la circulació de sang al cervell, cosa que provoca l’alleujament d’alguns mals de cap, millora la memòria (liti) i la concentració.
La maceració de flors en alcohol camforat durant 40 dies a sol i serena rep el nom d’esperit de romaní, liniment molt bo per fer fregues contra el reuma i per tonificar els músculs en cas de fatiga muscular i dolors articulars.
SAJOLIDA (Satureja montana): És una petita mata olorosa (una barreja de pebre, menta, orenga i llimona) que pot superar el pam d’alt i que prefereix els llocs secs i pedregosos. Té la tija llenyosa, lleugerament peluda i angulosa, i amb unes floretes bilabiades diminutes blanques o rosadetes que, juntament amb unes petites fulletes enfrontades, surten de les axil·les de les fulles principals. Aquestes fulletes que contenen oli essencial són linears i lanceolades i també una mica peludes pel revers.
Les fulles són digestives i es poden menjar crues i com verdures, de fet satura vol dir “guisat”, cosa que indica que poden acompanyar innombrables plats.
La infusió de puntes florides és digestiva i s’ha de prendre després dels àpats; va bé contra els espasmes d’estómac i intestins, i té cert efecte hipolipemiant ja que estimula la producció d’àcids biliars a partir del colesterol.
El seu contingut en timol i carvacrol fa que la infusió sigui un bon antisèptic d’us extern. La maceració de puntes florides en vi és aperitiva i tradicionalment s’ha fet servir per donar-li gust a les olives, d’aquí ve que també se la coneix popularment amb el nom d’herba d’olives.
És un gran estimulant intel·lectual i de les glàndules suprarenals.
TE DE ROCA (Jasonia glutinosa): És una herba aromàtica de la família de les compostes. És peluda i viscosa, i pot arribar a mig metre d’altura. Té les fulles lanceolades, sèssils i els capítols són grocs. Com a herba rupícola, creix a les fissures de les roques calcàries de llocs assolellats i secs, i difícilment la trobarem més enllà dels 800 m d’altitud.
Les infusions (molt diluïdes) de les summitats florides d’aquesta herba, que deu el seu nom a l’heroi mitològic grec Jàson, capità dels argonautes, s’han de pendre després dels àpats. Són tòniques digestives, combaten les indisposicions intestinals i són molt preuades al sud del Principat i nord del País Valencià. És molt amarg, per la qual cosa es recomanable pendre les infusions amb alguna herba correctora del sabor.
FAUNA
L’existència de grans masses forestals que alternen amb explèndides cingleres i espadats que s’alcen majestuosament damunt la plana ofereixen unes condicions òptimes per al refugi, la cria, la hivernada i el pas de nombroses espècies vertebrades. Per la gran variabilitat d’ambients ecològics presens en els terrenys del parc, s’hi poden diferenciar clarament diverses comunitats faunístiques ben particulars. Així, des dels típics habitants rupícoles fins als animals dels conreus propers a les masies passant per la fauna pròpiament boscana, es comptabilitzen un nombre força considerable d’espècies animals (prop de dos centenars de vertebrats), la majoría d’un gran interès.
Una de les espècies de mamífers que ha vist més incrementada la seva presència al parc els darrers anys és el senglar (Sus scrofa), del qual se’n poden veure força rastres fins i tot en els camins. Malgrat la pressió cinegètica a què han estat sotmesos, no és rar sorprendre algun esquirol (Sciurus vulgaris) saltant entre les branques, o conills (Orictolagus cuniculus) en els pedregars de la carena. Cal fer ressaltar la importància ecològica dels mamifers carnívors que controlen l’equilibri en les diferents comunitats; aquest és el cas de la fagina (Martes foina), el gat mesquer (Genetta genetta), la guineu (Vulpes vulpes) i el toixó (Meles meles) entre altres, de costums nocturns o crepusculars, cosa que en dificulta l’observació.
Les aus representen el grup més nombrós dels vertebrats del massís. Les més comunes són la merla (Turdus merula), el tudó (Columba palumbus), el gaig (Garrulus glandarius), el pit roig (Erithacus rubecula) i les mallarengues (Parus spp.), que hi crien. A les parts baixes del massís hi abunden el pinsà (Fringilla coelebs), la cadernera (Carduelis carduelis), els sits (Emberiza spp.), la puput (Upupa epops) i el tord (Tordus philomelos), que nidifica en un dels seus límits més meridionals a la Península.
De tant en tant, encara apareixen al cel algunes rapinyaires com l’àliga perdiguera (Hieraaetus fasciatus), esparvers i astors (Accipiter spp.), entre altres, i diversos falcònids; així com els excepcionals voltors (Gyps fulvus) i l’àliga daurada (Aquila chrysaetos), extingits com a nidificants.
També cal remarcar la presència d’algunes parelles de ducs (Bubo bubo), que han desaparegut en gran part de Centreeuropa, mentre que aquí són presents encara en els penyals més feréstecs de les canals.
Per les brolles i pinedes, hi sovintegen la serp verda (Malpolon monspessulanus) i la serp blanca (Elaphe scalaris). Tampoc no és rar sorprendre, entre els pedregosos careners del parc, l’escurçó (Vipera latasti).
En moltes de les fonts que es troben a la muntanya, hi creixen larves de la vistosa salamandra (Salamandra salamandra), així com capgrossos de diferents espècies de gripaus (Bufo, Alytes, etc.).
Després de gaudir de tot el que la natura ens ofereix, arrivem a la porta de les Coves de Mura.
Al Bages hi ha cavitats naturals obertes per l’aigua en tres tipus de roca, en conglomerat als massisos de St. Llorenç del Munt i l’Obac i de Montserrat, en calcària al Toll (Moià) i en sal a Cardona i al subsòl de Sallent, a més de les galeries de la mineria de sal comuna i de potassa excavades a Cardona, Súria, Sallent i Balsareny.
Als dos massissos de conglomerat de ciment calcari, Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac i Montserrat, l’establiment d’una xarxa de diàclasis verticals i de nivells horitzontals més argilosos i tous ha originat cavitats per dissolució càrstica de la roca, ja siguin coves, avencs o balmes. Aquestes són les cavitats més nombroses al Bages i àrees limítrofes.
A Sant Llorenç del Munt i l’Obac destaquen les Coves de Mura per la bellesa de les seves formacions interiors d’Aragonita o Aragonito.
ARAGONITA CaCO3
Pes específic: 2,95
Duresa: 3,5 a 4
Exfoliació: Poc evident. Fractura concoïdal
Color: Variat o incolor
Ratlla: Blanca
Lluïssor: No metàl·lica, vitria
Cristal·lització: En sistema ròmbic: piramidals, mades o pseudohexagonals
Aspecte: Cristalls prismàtics allargats
El seu nom fa referència al lloc on el van descobrir, a Molina de Aragón (Guadalajara).
NOTÍCIA ARQUEOLÒGICA DE LES COVES DE MURA 1934
El dia 4 de març de 1934 vint-i-tres membres del Club Muntanyenc de Barcelona van visitar les coves per fer-ne una exploració detallada que aparegué l’any següent en forma d’article a la revista Sota-Terra, signat per Nadal, Llopis i Lladó.
Pàgina 31, paràgraf Exploració: <<(...) Acabada l’exploració, quan ens retiràvem, el nostre company i consoci Thomas va tenir la sort de descobrir, empastades en l’estalagmita de sota mateix de la columnata de la sala del Vestíbul, unes vèrtebres humanes que donaren lloc a que fixéssim l’atenció en aquesta sala i descobríssim ben aviat uns enterraments (...)>>.
Pàgina 33, paràgraf Prehistòria: <
>>Junt amb aquestes restes trobàrem també senyals de llar, consistents en fragments de fusta carbonitzda i molt abundoses closques d’Hèlix mig aixafades.
>>Les escassos restes de ceràmica que recollírem, estudiades pel Doctor Pericot de l’Institut de València, a qui donem les gràcies des d’aquestes ratlles, resultaren ésser, uns de l’edat dels metalls i els altres netament romans.
>>Aquestes restes i el trobar-se remogudes les fosses ens fa sospitar que les restes no són romanes, sinó de l’home de l’edat dels metalls, que deuria fer servir la cova com a lloc d’enterrament, essent més tard remoguts pels romans, que potser cercaren refugi en ella.
>>Entre els ossos recollits, que pertanyen a dos o tres individus, abunden les vèrtebres dorsals i lumbars i les costelles veritables i falses, escassejant com hem dit els ossos llargs, representats únicament per un radi, i els plans per un omòplat i fragments de pelvis; abunden els metarsians i les tres falanges.
>>Barrejats amb aquests ossos humans n’hem trobat alguns fragments d’animals en els que el nostre company senyor Villalta, especialista amb vertebrats, ha reconegut una pelvis de gos Canis familiaris Lin, i una mandíbula de conill Orictolagus cuniculus Lin>>
Un cop visitada la cova, retornarem a Mura pel camí del Cargol, gaudint entre d’altres per les vistes aeries que ens ofereix el parc.
El Montcau, el Puig Andreu, el Turó del Mal Pas, els Cortins, la Falconera, el Pujol de la Mata i del Llobet, la carena dels Emprius i si el temps es bó, podrem divisar a la llunyanía el Puigmal.
L’hora prevista d’arrivada a Mura serà sobre les dues del migdia.
Espero us agradi aquesta matinal, i repetiu l’experiència amb la resta del vostres amics.

PREUS CAP DE SETMANA

ADULTS: 3 €.
MENORS ENTRE 6 i 12 ANYS 2,00 €.
MAJORS DE 65 ANYS 2,00 €.
Socis del Cercle d'Amics dels Parcs Naturals 10% Dte.
Treballadors de la Diputació de Barcelona 10% Dte.
Famílies nombroses 10% Dte.

FONT: V Trobada d'estudiosos de St. Llorenç Monografies, 35