LA CULLA, MAS, EXPLOTACIÓ VITÍCOLA I CASA DE SENYORS

La Culla N 41º 43.248 E 1º 50.389 és un dels pocs masos que va tenir Manresa. Era un mas acomodat i la família va acabar emparentant-se amb una altra de benestant de Barcelona. Des d'aleshores hi ha hagut masovers. Les extenses terres eren de secà i en el segle XVIII plantades de vinyes, el que explica els cellers i les tines que avui encara es conserven.

XERRADA: "La Culla, mas, explotació vitícola i casa de senyors" per LLORENÇ FERRER ALÓS, Catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.
LLOC: Celler de la casa de La Culla.
DIA: dijous, 1 d'octubre
HORA: 20 h.

Pels que no puguin desplaçar-se a La Culla podran veure-ho per Internet a l'adreça: http://auditori.xtec.cat/cgi-bin/index.cgi
Cal clicar a la sala pública 1 i visionat extern. Però cal tenir instal·lat el Real Player.

Us hi esperem a tots¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡

EL CAMÍ RAL

Un dels camins més antics, encisadors i llegendaris de la nostra comarca és, sense cap mena de dubte, l'anomenat camí ral de Coll del Daví que comunicava Manresa amb Barcelona tot travessant el Llobregat pel Pont de Vilomara i enfilant-se per les carenes de la serra de l'Obac, dins el massís de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, tot baixant després per la riera de les Arenes fins Matadepera, Sabadell i Barcelona.

S'anomenaven camins rals (contracció de reial) aquelles rutes concedides i protegides pels reis. Els masos i pobles per on passaven gaudien de certs privilegis i es beneficiaven del comerç que el camí proporcionava.
Sembla ser que aquest camí fou construït per presos condemnats a treballs forçats.

Fins l'arribada del ferrocarril a Manresa, l'any 1859, fou la via més ràpida de comunicació entre Barcelona, el Bages i el Berguedà. Per aquesta ruta s'hi transportava, a bast, la llana des del port de Barcelona fins a les indústries tèxtils de la comarca; tanmateix i en sentit invers, el vi i aiguardent que produïen els ceps bagencs es dirigien per aquest camí al port barceloní.

Per fer el trajecte entre Barcelona i Manresa calien unes tretze hores per terme mig. En un trajecte tan llarg i freqüentat, era necessària la presència de diversos hostals. Fou tant important aquest tràfec de mercaderies que tan sols en el tram comprès entre el Pont de Vilomara i Matadepera, d'una vintena escassa de quilòmetres, els més feréstecs i solitaris de tot l'itinerari per altra banda, s'hi podien comptabilitzar cinc establiments (masies-hostals) destinats a donar acollida als soferts traginers i les seves cavalleries. (l'Hostal del Pont de Vilomara, Sant Jaume de Vallhonesta, Hostalets del Daví, La Barata i Can Torrella).

No és estrany doncs, que aquesta via estigui farcida de fets on es barregen història i llegenda; i que fos l'escenari adient per a què els bandolers i personatges de moral distreta fessin de les seves.

Pel que fa a l'aspecte exterior, els bandolers no es distingien massa de l'altra gent. Diuen però, sempre una xarpa, (una ampla faixa de cuir que els creuava el pit d'esquerra a dreta). De la xarpa penjaven fins i tot tres pedrenyals, (escopetes curtes que funcionaven amb percussors de pedra foguera), flascons amb pólvora i una bossa amb munició. També portaven dagues i unes temibles simitarres que anomenaven panards. Un altre element característic de la seva indumentària era la capa de pastor o gascona. La seva grandària permetia molta llibertat de moviments i alhora amagava la xarpa amb les armes.

El que distingia els bandolers entre si era el bàndol a què pertanyien: hi havia nyerros, cadells, voltors, morells ... Aquests grups solien ser rivals i s'agredien sovint, com és el cas dels famosos nyerros i cadells que s'odiaven a mort.

Per l'area de Sant Llorenç del Munt i l'Obac passaren bandolers molt famosos, com ara el mític Rocaguinarda al qual, l'any 1611, les autoritats catalanes cansades de perseguir-lo inútilment, li van concedir l'indult i el van enviar a Itàlia amb la graduació de capità de l'exèrcit. Rocaguinarda, cap dels nyerros, fou immortalitzat per Cervantes, que el va convertir en personatge central de dos capítols de la seva obra "El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha".

Un altre bandoler famós fou Gabriel Torrent de la Goula, àlies Trucafort. Aquest personatge era un antic i valent caçador de bandolers, pels quals pagaven fortes recompenses. Cansat de perseguir inútilment en Rocaguinarda, acabà sent el cap principal del grup dels cadells. En Trucafort amb una quadrilla de trenta-cinc cadells, passà per l'hostal de la Barata l'any 1615, on es feu servir menjar per a ell i la seva colla. Portaven segrestat un pagès de Cerdanyola, a canvi del qual van obtenir un fort rescat. El 1616 Trucafort fou capturat i torturat de forma salvatge. Poc després seria esquarterat públicament a la ciutat de Barcelona.

També actuaren a Sant Llorenç en Sastre Domingo i Jeroni Ramona, cap de la banda dels avinyonesos, que el 1615 segrestà l'hereu del mas La Barata.

Però sens dubte el bandoler més popular, enigmàtic i llegendari que actuà per aquestes terres fou l'anomenat Capablanca.

Abans de convertir-se en bandoler en Capablanca era un humil pagès de nom desconegut que es guanyava la vida fent de mosso de bastaix per les masies de la comarca.

Un dia, després de cobrar la paga de tot un mes de treball, se n'anà a Manresa disposat a gastar-se una part dels diners que tanta suor li costaven de guanyar.

Quan arribà a Manresa fou assaltat, robat i maltractat per una colla de lladres sense que ningú sortís en ajuda seva. Profundament afectat i desenganyat per aquest fet va prometre que mai més tornaria a guanyar-se la vida honradament i que e partir d'aquell dia viuria d'allò que robaria als altres.

I així fou com nasqué la llegenda d'en Capablanca. Armat amb un pedrenyal i cobert amb una capa blanca que havia robat d'un descuidat capità de miquelets es convertí aviat en el saltejador de camins més temut de la contrda.

De seguida es va fer famosa la forma que tenia d'assaltar els infeliços viatgers que tenien la gosadia de passar pel camí ral de la serra de l'Obac: Estenia la seva capa al mig del camí i ell enfilat dalt d'un arbre o roca, convidava al pobre viatger a deixar tot el que duia de valor dins la capa, si no volia sentir l'olor de la pólvora del seu pedrenyal.

Com que era bon coneixedor de tots els indrets de la muntanya sabia tots els racons, coves i avencs on podia amagar-se sense que ningú aconseguís trobar-lo mai. Es conta que per fer-se fonedís després dels robatoris utilitzava un giny, sols conegut per ell, que li permetia despenjar-se per una esquerda de la Roca Salvatge (gran mola que serveix de base al Paller de tot l'Any) fins una cova situada a mitja paret que li servia de refugi.

No se sap, ni se sabrà mai, com va acabar la vida d'en Capablanca. Uns diuen que va ser finalment agafat i pres pel Sometent, D'altres diuen que va ser trobat mort sota d'una aixeta d'una bóta de vi. L'únic cert és que la seva memòria ha anat passant de boca en boca de pares a fills, generació rere generació, i encara avui es manté ben viva la llegenda d'en Capablanca.

LA SÍNIA VELLA DEL FARELL

La Sínia Vella del Farell 368 mts. N 41º 41.104 E 1º 55.452

Quan tots els camps es treballaven, quan s'aprofitava fins el racó més rònec, encara s'aprofitava més l'aigua per si es podia regar algun bocí, i per tot arreu hi havia pous i fonts, amb poca aigua, però duradora, i aquesta motivació feia que es furgués per tots els barrancs, i cada dia hi havia més pous. Com que el pou solia ser fondo a un nivell inferior a la terra, calia empenyer l'aigua cap amunt, i calia utilitzar algun dels tan típics sistemes tradicionals, la manxa o bé la corriola. Però si la superficie era alta hi col·locaven una sínia, que a causa del seu elevat cost, sols s'utilitzava en llocs on l'aigua solia ser abundosa i segura. Es podia elevar bastant amunt, encara que, com més pujava, més força necessitava. Aixecaven el pou tot voltat de pedra i a la part superior, a un nivell per sobre de la terra que s'havia de regar, s'hi feia una plaça rodona que s'envoltava per mitjà d'un bon marge. Al centre hi posaven un eix de ferro amb uns amples volants que hi donaven voltes, mitjançant la força d'un animal que, lligat pel ramal a una barra, estirava amb unes cordes que el subjectaven i feia tombar l'altre barra que, lligada a l'eix central i per mitjà d'un engranatge, feia rodar els dos volants; un cadell ho aguantava perqué no tirés tot marxa enrere amb el pes de l'aigua.
Aquells dos volants, separats uns trenta centímetres l'un de l'altre, estaven units per uns travessers de ferro i hi baixaven un parell de cordes fins a la sola del pou que, formant cercle, pujaven per l'altre costat, i en aquelles cordes hi anaven lligats uns catúfols de terra, un a continuació de l'altre, que al voltar pujaven plens i al decantar-se damunt els volants buidaven l'aigua, que era conduïda a l'hort, i tornaven buits cara avall. Ara bé, per fer tombar la sínia calia un bon animal que anés tirant amb força, al qual posaven unes ulleres per tapar-li els ulls, i així no veia l'espadat al qual anava de cara; com que el ramal estava subjectat a una barra lateral el tirava ell mateix voltant, i era freqüent dir a qualsevol persona amb unes grosses ulleres: "semblen les ulleres de fer voltar la sínia".
Per dissort, eren més els rucs que no pas els animals bons els que voltaven la sínia, i com que no corrien gaire, el doll de l'aigua que pujava no era gaire gros.

EL FORN DE PEGA DEL SOT DE L'INFERN

En aquest forn del Sot de l'Infern 423 mts. N 41º 40.950 E 1º 56.197 s'obtenia la pega o quitrà a partir de la reïna dels pins.

Primerament es seleccionaven els pins dels quals obtenir aquesta reïna, principalment els de troncs més gruixuts. A aquests se'ls tallava la branca principal vertical, el cimerol, tres o quatre anys abans de realitzar l'extracció de la reïna, amb la finalitat de que en aquest temps, la major part de la reïna del pi es concentrés en la part restant del tronc, la part inferior.

Passat aquests anys es procedia a l'extracció de l'escorça en una part del tronc, mai en tota la superfície, fins arribar a la fusta, la qual s'extreia en trossos anomenats teies. Aquestes es deixavent al peu de l'arbre per a que anessin impregnant-se de la reïna que queia de la ferida produïda al tronc. Aquesta feina es realitzava a la primavera i tot l'estiu es deixaven les teies al peu de l'arbre. Finalitzada l'estació, les teies es duien al forn, el qual s'omplia verticalment fins a la boca i s'encenia. L'escalfament produït per la combustió de les teies superiors es propagava a les inferiors i determinava la destil·lació parcial de la reïna que es transformava en un producte negre: la pega o quitrà que es recollia a l'olla del forn.

La principal característica d'aquest producte era la seva capacitat d'impermeabilització, per la qual cosa s'emprava molt per a impermeabilitzar els cups de vi o recipients fets amb fibres vegetals.

Amb la reïna de Ginebre (juniperus oxycedrus) també es feia pega, però aquesta era emprada com a medecina per guarir ferides.

LES COVES DEL TURÓ DEL MAL PAS

Al turó del Mal Pas, sota del camí a la banda de migdia, es troben dues coves anomenades:

Cova del Turó del Mal Pas de Puigdoure i Cova Petita del Mal Pas de Puigdoure 655 mts. N 41º 40.141 E 1º 57.304.

Aquestes coves van ser descobertes en la dècada dels anys 60 i ha resultat ser un jaciment prehistòric important. Es tracta d'unes coves sepulcrals de l'edat de bronze, en les quals, despés de diverses campanyes d'excavació, es van trobar ossos humans corresponents a un mínim de dinou persones.
També són notables les restes de fauna, entre les quals n'hi ha de cavall. Pel que fa a estris diversos, s'hi trobà ceràmica, puntes de sageta i rascadors de sílex, punxons d'os, etc.

PONT DE VILOMARA - ORISTRELL, ORIGENS MEDIEVALS

La primera referència escrita més antiga que es té d'aquest municipi és de l'any 932 (s. X).
En aquesta època de la formació de Catalunya el seu territori estava format per diferents comtats. Qui governava els comtats catalans de Barcelona, Girona i Osona (en aquest últim s'inclou el comtat de Manresa) era el comte Sunyer, fill petit de Guifré el Pilós (el de les quatre barres de sang).
Un document d'aquest any dóna fe d'una venda de terres al comtat de Manresa en el terme de la Vall de Nèspola al lloc conegut com a "Ullastrell" (avui Oristrell).
La referència més antiga de la casa, és un pergamí del antic monestir de Sant Benet de Bages de l'any 932.
Té una torre moruna situada bell mig de la casa. Pairalia molt important, amb terres i moltes tines de vi que foren construïdes pels rabassaires. A uns 170 metres de la la casa, trobem l'ermita de Sant Pere d'Oristrell 410 mts. N 41º 42.549 E 1º 54.365

Aquestes terres d'Oristrell limitaven a l'Est amb el "Palacio de Avezia" (nom antic on s'assentarà el castell de Rocafort). A l'Oest amb el "flumen Lubregado" (riu Llobregat). Al Sud limiten amb el "Monte Virgilio" (muntanya de Puig Gil). I al Nord amb el "rio Nèspola" (riera de Nespres).
Veiem doncs que el terme d'Oristrell tenia gairebé unes dimensions semblants a les que té actualment el terme municipal.
A inicis del segle X els territoris de la riba esquerra del Llobregat que avui comprenen els termes del Pont de V. i R., Mura i Talamanca es denominaven amb el nom de "Vall de Nèspola". Topònim que fa referència a la riera de Nespres o de Mura que rega els tres termes. Durant el procés de repoblament i feudalització posterior s'originarien, a finals del s. X, els castells de Rocafort, Mura i Talamanca.


Surt esmentat el lloc de Vilomara en un document signat pel comte Borrell l'any 982 i en el que cedeix al monestir de Sant Benet (acabat de consagrar) un mas que té anomenat "villa antiga" en el lloc de "Villa Amara".
Sembla ser que aquestes vil·les anomenades antigues són les restes d'antigues vil·les o masies romanes que havien quedat abandonades i que amb les repoblacions del s. IX i X tornen a ser utilitzades.
Pel que fa al pont que creua el Llobregat l'any 1012 surt citat un pont de pedra com a límit meridional del mas Querosa de Viladordis. No és fins l'any 1193 on surt citat amb claredat al parlar d'uns molins que hi ha en el pont..

El topònim "Palau de Vesa" és l'antic nom amb que es designa el lloc on s'aixecaven l'església i el castell de Rocafort. L'església conservaria el nom fins ben entrat el s. XI. El castell, i tot el seu terme, surt anomenat també com "de Nèspola" fins el 1022 en que ja surt citat com "...el castell de Nèspola que diuen Rocafort..." ja que passa a ser domini de la família Rocafort que el mantindrà fins que l'any 1281, Humbert de Rocafort ven a Pere Sitjar, ciutadà de Barcelona, tot el seu domini.
Fou un nét d'aquest, també anomenat Pere Sitjar, l'últim senyor laic de Rocafort. Les restes del qual reposen en el sarcòfag -ossari que es conserva a l'església de Rocafort. La seva vídua, Guillema Nerell, deixa tot el senyoriu de Rocafort al monestir de Sant Benet (1377). El monestir tindrà la jurisdicció senyorial del terme de Rocafort fins la desaparició dels drets senyorials i dels ordres religiosos el 1835.


Durant la baixa edat mitjana i l'edat moderna, prop de l'església de Sta. Maria de Rocafort, va anar creixent un petit nucli rural: el poble de Rocafort. Bona part de la població del terme però, vivia en masos escampats pel terme: Oristrell, Casajoana, Arbosset, can Riera, el Flequer, Casassaies, Serra de Pungrau, El Prat, el Ventaiol, can Roviralta, can Vilomara,...
Aquest últim mas, ja esmentat, va donar nom al pont de pedra que s'alçà ferm i resistent, per donar pas al camí ral que comunicava Manresa amb el Vallès i Barcelona, tot passant per les carenes de la serra de l'Obac. Aquesta important via de comunicació medieval va ser utilitzada durant molts segles, pràcticament fins la meitat del s. XIX, quan, amb l'arribada del ferrocarril i la nova carretera de can Massana, caigué lentament en desús.
Una via de comunicació tan important havia de tenir un pont que estigués en consonància, ja que era el Llobregat l'únic curs fluvial important que havia de travessar i havia de resistir l'empenta de les aigües durant les freqüents crescudes de la tardor. No obstant això, el 3 de novembre de 1617 una devastadora riuada enderrocà l'antic pont.

L'ORIGEN INDUSTRIAL DEL MUNICIPI

A mitjans del segle XIX dos industrials, Antoni Jover i Marià Regordosa decideixen instal·lar dues fàbriques de filats de cotó vora el riu Llobregat i el Camí Ral, per la qual cosa compren uns terrenys situats a tocar del mas Vilomara i del pont. L'any 1841 construeixen la resclosa i el canal per tal de conduir l'aigua del riu fins a les fàbriques per produir l'energia necessària per moure la maquinària tèxtil. L'any 1848 ja funcionaven a ple rendiment. A treballar a les fàbriques vingué gent de la rodalia (Rocafort, Mura, Navarcles, Manresa...) especialment dones i nenes que amb el fruit del seu treball ajudaven a complementar la migrada economia de les seves llars. La fàbrica Regordosa tenia unes naus amb cuina i dormitoris perquè obrers i obreres poguessin passar la setmana (de dilluns a dissabte) i el diumenge tornaven, a peu, a les seves respectives llars.
El 17 de gener de 1902, a un quart de set de la tarda, va fer explosió la caldera de la fàbrica Jover, que va afectar també a la Regordosa, situada al davant mateix. Van morir 12 treballadors (5 homes i set dones, algunes amb només dotze anys), i varen resultar ferits molts més. Aquest accident va mobilitzar l'ajut de la ciutat de Manresa a conseqüència del qual li va ser concedit el títol de "Benèfica".
Com a conseqüència de l'accident en Pere Regalat Jover ven la seva part a Marià Regordosa propietari de l'altra fàbrica. El 1926 Indústries i Magatzems Jorba es fa càrrec de la fàbrica de filats del Pont de Vilomara. El 1928 es produeix un incendi que destrueix pràcticament tota la fàbrica. Els treballadors tornen a la fàbrica el 1931. L'any 1966 les indústries Jorba compren definitivament la propietat a Ramon Torres Regordosa, i se'n faran càrrec fins el seu tancament definitiu l'any 1985?

L'establiment de les dues fàbriques tèxtils al segle passat va suposar un notable creixement demogràfic pel municipi. L'any 1842 en el municipi hi havia una població de 182 habitants, la majoria al nucli de Rocafort o bé disseminada per les masies.
L'any 1857 la població era ja de 862 persones i el 1887 augmentà a 1322. Xifra que es mantindrà més o menys estable fins les onades migratòries de la dècada dels 50 i 60 del segle XX.
L'espectacular creixement de població del Pont de Vilomara respecte de Rocafort i la creixent divergència ideològica i política entre el nucli obrer i liberal de Vilomara enfront del rural i conservador de Rocafort, va fer que l'any 1868, aprofitant la conjuntura política del moment (revolució de setembre) es traslladés, si us plau per força, la seu de l'ajuntament de Rocafort a El Pont de Vilomara. El nom del municipi continuarà sent el de "Rocafort" fins el 1917 en que s'anomena "Rocafort i Vilumara" i a partir de l982 s'inverteixen l'ordre dels topònims quedant el definitiu "El Pont de Vilomara i Rocafort".

BALMA DE LA REINA

La balma de la Reina 545 mts. N 41º 44.821 E 1º 59.365 es troba situada en els cingles de l'Estoviada, dins el terme municipal de Talamanca.
És la reina de les balmes, per les seves formacions calcàries.

Si aquesta balma parlés, podria explicar-vos moltes coses, sobre la Guerra de Successió de 1714, doncs fou escenàri de l'esmentada batalla.

ELS CORTINS, EL MONTCAU, LA FALCONERA I LES ROQUES DE LA COCA

Els Cortins 958 mts. N 41º 40.603 E 2º 00.073 és un gran massís de roques a ponent del Montcau, a la banda d'Estenalles, a la dreta de la carretera de Terrassa a Navarcles, a l'altura del quilòmetre 16,5 aproximadament. Terme de Mura.

El Montcau 1052 mts. N 41º 40.497 E 2º 00.279 aquest topònim significa un terreny sense herbes, ni mates, ni arbres. També muntanya pelada. Els documents antics l'anomenen "Monte Calvo", i d'aquí vingué Montcau.
Aquest turó està situat sobre el Coll d'Eres, la seva altitud el converteix en un magnífic mirador, ja que es dominen les planes del Moianès i Lluçanès, tot el Pla de Bages i una bona part del Vallès. En el seu cim, com a la Mola, hi ha una taula d'orientació de gran utilitat per als senderistes i que fou instal·lada pel Centre Excursionista de Terrassa la tardor del 1964.

La Falconera 850 mts. N 41º 40.718 E 1º 59.809 és un magnífic turó davant de la font d'Estenalles, sobre el camí de la Costa. És un dels conjunts de roques més bonics del Parc Natural i un magnífic mirador. La carretera B-1221 de Terrassa a Navarcles, passa pel mateix costat. L'any 1957, A. Sorolla, J. Alaix i J. Aspachs hi obriren una primera via d'escalada.Terme de Mura.

Les Roques de la Coca 900 mts. N 41º 40.783 E 2º 00.265 es tracta d'un grup de roques molt erosionades, que en la seva cara de ponent, es troba la balma de les Roques de la Coca 875 mts. N 41º 40.790 E 2º 00.248 que te una longitud de 5 metres per 2 metres d'amplada i la seva altura oscil·la entre els 0,75 i els 2 metres. Terme de Mura.

FONT DE SOLANES

La font de Solanes 219 mts. N 41º 42.179 E 1º 52.916 està situada a la llera de la riera de la Casa Nova de Sant Jaume, en el terme municipal del Pont de Vilomara.

AVENCS DE MURA

L'avenc Sense Nom o també anomenat del Puig 667 mts. N 41º 41.432 E 1º 57.463 està situat entre el Puig de la Balma i Roca Picarda.
La seva fondària és de 10 metres.

La surgència de les Vinyes Velles o també anomenat l'avenc de les Vinyes Velles 636 mts. N 41º 41.374 E 1º 57.532 es troba situada a 144 metres de l'avenc Sense Nom o del Puig i es tracta d'una surgència impenetrable.

L'avenc de les Ermínies o també conegut per l'avenc de Casassaies 647 mts. N 41º 41.265 E 1º 56.878 està situat entre l'Obaga de Casassaies i la carena de Roca Picarda, i al costat dret del torrent del Forn de Pega.
La seva fondària és de 18 metres.

BALMA DE LA CALÇ DE PUIGDOURE

La balma de la Calç 656 mts. N 41º 40.495 E 1º 56.621 està situada entre el Sot de l'Infern i el turó de Puigdoure, en el terme de Mura.
Antigament hi havia un forn de calç.

RELLINARS ESTIMAT I MAI OBLIDAT

Rellinars és un municipi situat als límits del Vallès Occidental amb el Bages. El seu paisatge s'emmarca entre l'Obac d'una banda, i el massís de Montserrat per l'altra. Prop de 700 ha del terme es troben dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac.

Aquesta situació privilegiada enmig de dos espais naturals, fa que tingui una important població de segones residències i turística, disseminada al llarg del casc urbà i de les diferents urbanitzacions que s'escampen al voltant de les rieres i turons del terme. El poble és també punt de sortida de rutes en bicicleta de muntanya i de senderisme cultural, ja que es troba enmig del GR-5 i de diferents itineraris naturals com el de les construccions de pedra seca, i la ruta Els 3 Monts (Montseny, Sant Llorenç del Munt i Montserrat).

Una altra de les riqueses més preuades del terme és l'abundància de fonts i torrenteres que configuren un paisatge verd i abrupte, amb boscos de pinedes i alzinars que han anat ocupant els antics conreus.
L'agricultura i les vinyes han perdut terreny, i l'economia es basa actualment en el sector terciari i de serveis.

La previlegiada situació geogràfica de Rellinars l'ha convertit en terra de pas des del començament dels segles i ha permès, ensems, un cert aïllament de les trifulgues històriques de l'entorn.
El camí ral de Barcelona a Manresa creua part del terme i el Coll d'en Tropes, a l'Obac, connecta geogràficament la serralada pre-litoral amb el Pla de Bages.

L'església Vella de Sant Pere i Sant Fermí està documentada el 951, però al suport de l'altar pre-romànic s'hi va trobar una lauda votiva (tapa de sepulcre amb imatge esculpida) romana datada entre els segles II-III dC; això i les properes restes d'una necròpolis amb tombes antropomòrfiques, han fet pensar en un possible assentament ibero-romà com a origen dels primers estadants rellinassencs.

Les primeres referències específiques al nom del poble es troben el 1118 en la donació que feia el senyor de Montcada i de la Vacarissa (actualment la masia de la Boada) a Carbonell de Castellet sobre drets i usatges dels molins del mas de les Farreres, una de les masies més notables del terme.

De fet la parròquia de Rellinars pertanyia al monestir de Pedralbes i el 1532 passà a ser sufragània del castell de Vacarisses, i no n'obtingué la independència fins el 1878, després de nombrosos plets.

Les masies foren les peces principals de la història de Rellinars fins els segles XVI i XVII dates en les quals s'inicia un petit nucli urbà. Fins aleshores unes poques masies al voltant de la sagrera i altres escampades al llarg de la riera de Rellinars, el torrent de Casajoana o el torrent de l'Esbarzer constituïren l'escassa població rural del terme. A partir de l'Edat Mitjana, les terres rellinassenques es cultivaren i aprofitaren la riquesa d'aigües per a nombrosos conreus: el lli que dóna nom al poble, hortalisses, fruiters, rabassa i llegums, a més de l'aprofitament del bosc.

El desenvolupament de l'agricultura i sobretot el creixement de la vinya, juntament amb la necessitat d'agrupar-se davant el perill dels bandolers del camí ral i la prosperitat de les exportacions i els cultius, van propiciar l'arribada de treballadors de les comarques veïnes, jornalers destres i vinyataires que trobaren a Rellinars un poble per creixer.

El nucli urbà, com a tal, es formà el segle XVIII i hi desenvolupà incipients formes de comerç per als viatgers. Però, a finals del segle XIX, la fil·loxera i la posterior pèrdua de recursos forestals, van fer disminuir la població fins convertir Rellinars en un poble d'estiueig, especialment pels vallesans, procedents sovint d'antigues famílies que n'havien marxat unes dècades abans.

A l'actualitat, els problemes de l'habitatge i la qualitat de vida han fet que Rellinars recuperi part de la seva fesomia com a poble i hagi augmentat notablement llur població.

La vinya havia estat el conreu bàsic, però decaigué ràpidament a partir de la fil·loxera (de més de 1000 ha a poc més de 100 el 1948) i actualment només hi ha vinyes residuals, el producte de les quals no es comercialitza. També fou important l'oliverar (la molta de la collita es feia a la pagesia dels Cellers), però des de gelades del 1956 també s'ha abandonat. L'abundància d'aigua ha afavorit de sempre el conreu d'hortes, una de les riqueses de la població, que s'esglaonen als marges de les rieres; tenen molta anomenada els tomaquets (rosa, esquenadretso de la poma) i també en són productes escollits les mongetes filaires i les patates.
La ramaderia es limitava tradicionalment als ramats d'ovelles i a la cria de bestiar de les grans masies, a més del bestiar gros per a les feines agrícoles; actualment els tractors i els motocultors s'han imposat i ha una granja de garrins prop de Can Cotis. Han desaparegut les activitats industrials tradicionals: fasines o fàbriques d'aiguardent, ferreries, forns de calç, molins fariners (el de Sanana i el d'en Gibert o Molí Vell; aquest darrer fou convertit en fàbrica tèxtil i avui serveix de dipòsit de maquinària tèxtil destinada a un possible museu comarcal).

El territori és especialment ric en fonts que alimenten nombrosos corrents d'aigua. Entre les abundants fonts que donen tant d'encant al paisatge es destaquen la de Carlets, la d'en Seuba, la del Noial, la del Ginjoler, la de l'Esbarzer, la de la Boada, les Fonts, etc. Aigües vingudes de la font de la Saiola, del torrent de la Barbotera i de les fonts d'en Roca i d'en Sala i, més al nord, del torrent de Casajoana i de la font del Bosc, es reuneixen prop del Raval formant la riera de Rellinars (antic riu Llinars), afluent al Llobregat per l'esquerra que desguassa al veí terme de Castellbell i el Vilar, prop el pont de Castellbell. També són abundants en el sector més muntanyós les coves i els avencs, alguns amb topònims que evoquen el bandolerisme o les lluites del segle passat, com la cova del Lladre, la balma del Tinent, La balma Roja, la cova del Capablanca, etc.

El sector forestal cobreix més de la meitat del terme, amb rics boscos de pins a ponent, nord i migdia, i barreja de pins i alzines als indrets més ombrius de la banda de llevant; alguns d'aquests boscos omplen de vegetació mig selvàtica els turons i els bancals que havien estat coberts de vinya. Al nord hom troba encara abundants arbustos de ginebrons (la masia del Ginebral presideix aquest sector).

La població ha estat tradicionalment escassa: en el fogatge del 1553 consta dins la vegueria de Manresa amb 12 focs, que corresponien a cases de pagès, amb els noms dels Cellers, la Selva, les Codines, el Gibert, les Ferreres, Alavedra, el Llobet, Casajoana, les Cases i la Boada, que han perdurat llargs anys (en el fogatge de 1359 resta inclòs a Vacarisses). Assolí un màxim el 1873 amb 519 h, i des d'aleshores el descens demogràfic ha estat lent però gradual, accelerat els darrers decenis (els 230 h del 1970 es reduïren a 157 h el 1980). Els últims anys, però, la població s'ha recuperat lleugerament ja que la població de dret el 1991 era de 235 h.
Cal remarcar la funció de lloc de residència i estiueig, especialment de famílies de Terrassa, cosa que ha enfortit els vincles amb la ciutat vallesana i provoca cada estiu un increment de la població de més d'un miler de persones.
L'establiment humà ha estat de sempre de tipus disseminat en una bona part en pagesies o petits agregats o ravals. Moltes de les grans masies del terme, han estat abandonades com a centres agrícoles productius, i la població es concentra al poble de Rellinars, conegut també pel Raval i en veïnats i urbanitzacions com el Planet, el Serrat, les Codines, les Ferreres, les Boades, el Solell, els Turots, la Creueta i altres, on s'han restaurat cases velles i s'han construït nous xalets o habitatges.

L'església vella es troba encinglerada a tocar de la riera, prop de Cal Ganàpia, a ponent del terme; l'estructura més antig, de construcció pre-romànica (segles X-XI) ha estat parcialment consolidada i també es manté el campanar d'espadanya (obra del segle XVIII), però la part principal de l'edifici, que correspon a l'ampliació del segle XII, romànica, té la volta de la nau esfondrada. El 1960 hom va extreure uns fragments de pintures murals del segle XIII, capitells romànics i també una ara romana amb inscripció dels segles II-III, elements que foren duts al Museu Municipal d'Art de Terrassa.
A tocar del temple hi ha sepultures antropomòrfiques.
Prop de la masia de Can Cotis hi ha una cova dita de Rellinars o de Can Cotis, cavitat en el talús que fa de marge a la riera, amb una cúpula natural i una paret que dóna al cingle, que hom ha afirmat que podia ésser un petit cenobi o ermita troglodítica. Prop del Racó, masia actualment abandonada, hi ha les restes d'una construcció fortificda, dita el Casot, on es feren prospeccions arqueològiques el 1976.
A la casa gran de pagès de les Ferreres, que té una capella dedicada a sant Felip Neri des del 1660, es conserven en les parets de la gran sala menjador unes interessants pintures murals (al tremp), amb escenes de la guerra del Francès (Crema del Paper Segellat, batalla del Bruc), especialment de la participació manresana. Algunes d'aquestes pintures són molt malmeses i hom les atribueix a un monjo cartoixà de Montalegre que fou acollit en aquesta casa el 1811 (aquests plafons foren copiats al començament de segle per al Museu Municipal de Manresa).
Entre les grans masies del terme podem destacar també: Can Casajoana, prop del camí Vell a Mura, el Gibert de Dalt, amb una capella interior dedicada a sant Isidre i una notable façana esgrafiada del segle XVIII, els Cellers, no lluny de l'església vella, el Planet, al migdia, convertida en hostal, la Boada Vella i la Boada Nova, ambdues davant el Castell de Bócs, les Cases, mig arruïnada, les Codines, i també les Llobatones, Can Fornells, el Llobet, Can Felip Neri, Ca l'Andreu, Cal Pujolet, Cal Jep i altres.
El veïnat de les Boades, de població disseminada, és situat a la capçalera de la riera de Rellinars, i les Codines és situat a la dreta de l'esmentada riera.

CAN CASAJOANA: 425 mts. N 41º 38.951 E 1º 55.319
Edificació principal de planta baixa i dos pisos, amb parets de càrrega de pedra, brancals, llindes i arcs també de pedra, amb coberta a dues aigües i teula àrab. Hi ha tres volums adossats, un de planta baixa de pedra de dos aigües i teula àrab, i els altres dos també de pedra de planta baixa, que donen a l'era de la casa.
Existeix una edificació aïllada de pedra i teula àrab a dos vessants, que donen a l'era.

EL SALLÉS o CELLERS: 285 mts. N 41º 38.661 E 1º 53.542
Edificació principal de planta baixa més pis de pedra i zones arrebossades. Agrupa tres volums adossats de pedra i cobertes de teula àrab de planta baixa i pis. Existeix un altre adossat que està fet de totxana i arrebossat. Hi ha dos coberts aïllats de pedra i coberta a dues vessants i teula àrab, i un altre cobert que és de totxana i arrebossat, amb coberta a una vessant de fibrociment.
L'accés és des del camí del Sallés (Cellers) a la Pòpia, que surt de la B-122, just a l'entrada del terme de Rellinars.

CAL JEP: 375 mts. N 41º 39.130 E 1º 53.672
Edificació en ruïnes de característiques semblants a Ca l'Andreu.

CAL PUJOLET: 368 mts. N 41º 39.112 E 1º 53.563
Actualment es troba en estat de ruïnes. Edificació principal de planta baixa i pis, de pedra amb planta quadrada, brancals i llindes de pedra, i amb cadenes cantoneres de pedra.
Hi ha un cobert de pedra adossat en estat de ruïnes, i una tina de vi, també adossada a l'edificació principal.
L'entorn és de zones boscoses i a l'interior de l'edificació també hi ha arbres i herbes.

CA L'ANDREU: 371 mts. N 41º 39.125 E 1º 53.605
Edificació en ruïnes. Es conserven les façanes del cos principal fins a l'arrancada de la coberta i dels coberts adossats. Es pot comprovar que es tractava d'una edificació principal de planta baixa i pis amb coberta a dues aigües amb façanes de pedra i obertures amb brancals i llindes de pedra. Les façanes que es conserven dels coberts adossats indicarien que es tracta de cossos de planta regular i de planta baixa, les façanes són de pedra i es conserven trams de cadenes cantoneres.
L'accés és des del camí de les Codines i, llavors s'agafa el camí de Cal Manel. El camí es de difícil accés, i l'entorn immediat són zones boscoses.

CASA DEL RACÓ: 384 mts. N 41º 39.283 E 1º 54.816
De l'edificació principal només es conserva la façana de pedra, amb les seves obertures amb llindes de pedra i arcs adovellats també de pedra.
Existeixen diferents, volums aïllats, que es troben amb el mateix estat (només es conserven les façanes i murs de pedra).
Just al costat d'un d'aquests volums aïllats hi ha una tina de vi. També hi ha dos pous de pedra circular, i una font.
Les edificacions estan en ruïnes, alguna de les façanes de l'edificació principal es conserva. De coberta no en queda cap.
L'accés és des del camí de les Codines i llavors s'agafa el camí del Ginebral fins arribar a la Casa del Racó.

FORN DE CALÇ DEL BOFÍ

El Forn de Calç del Bofí 375 mts. N 41º 38.803 E 2º 00.110 està situat a la llera de la riera de Mura, i a tocar del paratge anomenat el Bofí.

Els forns de calç o també coneguts per olles de calç, són construccions tradicionals que trobem arreu de Catalunya.

Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari, s'utilitzava en la construcció per a fer les parets, barrejada amb aigua i argila o arena, s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia per impermeabilitzar les cisternes i els safarejos, així com per a desinfectar. També tenia un ús agricola, per a ensulfatar les plantes contra les plagues.
El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800ºC i 1000ºC perquè el carbonat de calci s'alliberés de l'anhídrid carbònic, i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés, es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i febrer, quan les feines agricoles eren més escadusseres.
Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb carros, o a peu, fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses, i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca, per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada Gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia, que la pedra era ben cuita. Un forn trigava de vuit a deu dies i quan els entesos deien, que ja era al seu punt, segellaven la boca del forn i la part superior o curull amb pedres i fang, durant quatre o cinc dies més. Passat aquest temps, ja era a punt per desenfornar i transportar la calç a la seva destinació per al seu ús.

D'aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans del segle XX, com ho demostra l'existència de molts forns arreu del territori.

MURA, ESCENARI CINEMATOGRÀFIC

Aquesta setmana a Mura, te lloc el rodatge de la pel·lícula titulada BRUC, la història d'un noi de pagès que, amb la seva determinació i valentia, va contribuir a derrotar l'exèrcit francès invasor del nostre país.
Amb un gran pressupost, la productora barcelonina Ikiru Films està duent a terme una producció, que res tindrà a envejar a les grans superproduccions americanes o europees. De fet Ikiru Films i el productor Edmond Roch, han dut a terme, en els últims anys, produccions d'èxit com El efecto mariposa (1995) i sobre tot El perfume (2006), films, tots ells, molt taquillers en tot Europa.

En aquest cas es tracta d'una trama molt propera a la història del Timbaler del Bruc que tots coneixem, i que uneix els fets reals i la ficció. Quan l'exèrcit de Napoleó descobreix que les seves primeres derrotes a Catalunya van ser causades per un noi de pagès, un carboner que, amb el redoblar del seu timbal, va sembrar el pànic entre les seves tropes, envia als seus millors militars, sis guerrers curtits en mil batalles, amb l'única missió de caçar-lo i tallar-li el cap per clavar-lo en una pica a la plaça del poble.
Després d'assassinar la seva família sencera i d'atemorir tots els pobles de les rodalies de Montserrat amb les seves amenaces, els sis francesos comencen una cacera ferotge per la muntanya de Montserrat.
En Bruc, aquest és el nom d'aquest xicot, haurà de lluitar sol per primera vegada, per sobreviure i poder venjar a la seva família. D'aquesta manera, esdevé un símbol de la llibertat i esperança per a la nació catalana, que troba en ell a l'heroi que ha aconseguit allò que encara ningú no havia assolit mai: derrotar l'exèrcit invencible de Napoleó Bonaparte.

Amb un pressupost estimat d'uns quatre milions d'euros el rodatge te lloc a Montserrat, rodalies del Bruc, les coves de Salnitre de Collbató, a Mura, al Puig de la Balma, a diversos llocs de la província de Tarragona i en altres punts de Catalunya.
El director i realitzador de la pel·lícula és Daniel Benmayor i Vivas, qui compta amb un ampli historial cinematogràfic, mentre que el guió és de Jordi Gasull, tècnic que acumula una llarga experiència.
El personatge de Bruc és interpretat pel jove actor madrileny Juan José Ballesta, que varem conèixer en la pel·lícula El Bola (producció de l'any 2000) que va gaudir d'un bon èxit de taquilla. Aquesta és la seva desena pel·lícula.
Aquest actor ha après català, per donar vida a l'heroi que va fer fugir les tropes napoleòniques el 1808. També s'ha incorporat al repartiment, el destacat actor suís Vincent Pérez.

Si voleu gaudir d'un escenari com aquest, us recomano fer una visita a Mura. Sereu tots benvinguts.

EL TURÓ DEL MAL PAS DE PUIGDOURE

El turó del MAL PAS de Puigdoure 748 m. N 41º 40.283 E 1º 57.286 està situat entre la carena dels Enrics i el turó de Puigdoure a tocar a les Tres Pinasses 686 m. N 41º 40.318 E 1º 57.400.

Conta la llegenda, que quan el Rector de Mura visitava els feligresos de la parròquia de Santa Creu de Palou, és a dir els masos del Farell, Putget, Puigdoure i Mata-Rodona, es feia dur en una d'aquelles cadires portàtils anomenades Baiards.
La cadira era traginada per dos mossos del poble. Aquests xicots generalment solien ser els més entremaliats, ja que, com a correctiu per les seves trapelleries, eren convidats si us plau per força pel rector, a fer de portadors dels seus quilos.
En una d'aquestes visites, els dos xicots honorats amb la difícil tasca d'arrossegar la cadira, estaven especialment enfadats amb el mossèn que, per cert, no era gens escardalenc, i es van posar d'acord per tal de donar-li un escarment.
Quan passaven pel vessant pendent, estret i rocós d'un turó, els dos xicots van "ensopegar" i van estimbar cadira i rector cingle avall.
Des de llavors aquest lloc, és anomenat el turó del Mal Pas.