dissabte, 27 de setembre de 2008

A COLL ENTRE CASTELLNOU I BALSARENY

























A les 7,30 del matí em trobo amb l’Antoni Mora, a Mura.
El nostre pla per avui, és visitar dues esglésies singulars a la comarca del Bages. No hi obstant hi elaborat la ruta, aprofitant una sèrie de llocs que també crec val la pena visitar.



Emprenem camí en direcció a Sant Joan de Vilatorrada, per agafar la carretera C-55 en direcció Súria. Al entrar a la població, ens desviem per la carretera BP-4313 en direcció a Balsareny.


La primera aturada la fem a l’església de Santa Eulàlia d’Argençola 402 m. N 41º 51.521 E 1º 47.628, és una església d’origen romànic del veïnat d’Argençola, al terme municipal de Castellnou de Bages. Situada a la vall de la riera de Tordell, dins l’antiga demarcació del castell d’Argençola, antic castell molt poc documentat.
Coneguda com a parròquia des del segle X, fou agregada més tard a la de Sant Cugat del Racó, i finalment convertida en tinença de Castellnou.



Continuem la ruta seguint la mateixa carretera fins arribar a l’església de Santa Margarida de Viladepost del Puig 436 m. N 41º 52.081 E 1º 48.191. Es tracta d’una església romànica del segle XIII. És d’una sola nau coberta amb volta de canó i un absis semicircular. Apareix citada per primer cop el 1.205.
No degué passar de capella rural de la parròquia de Ferran a Balsareny, fins que es creà la d’Argençola.


Prosseguim la nostra marxa en direcció Balsareny i ens aturem a la masia Sobirana de Ferrans, dins el terme de Balsareny, a on trobem l’església de Sant Ramon de Sobirana de Ferrans 422 m. N 41º 52.645 E 1º 51.096.
La particularitat d’aquest temple de principis del segle XIII, és que no és simètric, sinó que té planta de creu, però amb un sol braç, el qual no és cap afegit posterior a la nau, sinó que el conjunt és fet al mateix temps.
Tampoc es pot parlar d’aquesta capella lateral com de braç de transepte, perquè té l’eix paral·lel, i no perpendicular, al de la nau.
Les dues naus, gran i xica, són lleugerament apuntades i acabades a llevant amb absis, precedits dels corresponents arcs de reducció, també apuntats, com el de la comunicació entre ambdues naus, a diferència dels absis, que tenen la volta de quart d’esfera.
La paret de ponent de la nau gran va ser oberta en època gòtica per a fer-hi un portal cobricelat per un arc sostingut per mènsules amb cares humanes, portal que dona pas a una estança coberta amb volta de creueria i que és la part baixa del campanar.
Les naus romàniques no tenen decoració de cap mena. Aquesta no apareix sinó al portal antic, el del sud, format per tres arcs en degradació, dos d’ells d’aresta viva, i el del mig, d’aresta arrodonida a la part semicircular, però no als muntants. L’adovellat està resseguit per un guardapols que retorna en imposta, el xanfrà del qual te esculpits uns panellets i algun altre petit relleu capriciós.
De les finestres, la del fons de l’absis principal està destruïda, i és d’una sola esqueixada la de sobre el portal de migdia. La capelleta lateral també té dues finestres, la de fons d’absis, de doble esqueixada i arc monolític, i l’oposada, cruciforme.


Un cop acabada aquesta visita, desfem camí i retornem en direcció a la carretera BP-4313.
Arribats a la seva confluència, trobem una pista forestal al front, que porta a la masia de Can Dàliga. Arribats al punt més alt, i a l’esquerra, trobem un camí que baixa fins a la riera de Conangle, seguim per aquest camí, arribem a les ruïnes de la capella – campanar de Sant Vicenç de Ladernet 401 m. N 41º 51.377 E 1º 50.625, o també anomenada d’Alardenet .
Aquí trobem les ruïnes d’una església pre-romànica del tipus corrent de nau coberta amb embigat i santuari carrat, allà molt guerxat en relació amb la nau, i el corresponent arc triomfal, de forma semicircular peraltada, amb impostes sortides, que permetien un arrodoniment fet amb morter, per a donar-li la forma usual de ferradura.
Aquesta església primera degué sofrir ruïna a causa de la qual es van emprendre obres de renovació de les cobertes, a base de substituir l’embigat de la nau per una volta de pedra que descansava sobre arcades adossades a l’interior dels murs primitius. També es va fer una nova volta al santuari, amb el mateix procediment que a la nau.
A aquestes obres de reconstrucció es devien referir Ingilberga de Balsareny en el seu testament del 1.035, e el que deixà a Sant Vicenç un mancús “ad opera”, i els executors testamentaris de la mateixa dama, els quals, en la declaració sagramental de la darrera voluntat d’aquella, protocolada a Sant Andreu de Bug (Castellnou), diuen: “et sanctio Vincencio de Alardenet, mancusadas II, aut opera aut in dedicacionem”, cosa que vol dir que les obres degueren ser tan importants, que comportaren la necessitat d’una nova dedicació del temple.
Es tracta d’una torre o campanar d’uns 4,5 m. d’alt, de base quadrada, de 3,5 m. de costat, que té a la banda de llevant un absis visible a l’exterior.
S’hi entra, a més de per una arcada que la comunica amb el santuari de l’església pre-romànica, per un portal situat a ponent, que és de mig punt, amb timpà llis i dovelles quelcom reculades del pla del parament i capçades amb lloses, a la manera dels guardapols corrents als portals de la primera meitat del segle XIII, al qual podem atribuir aquesta capelleta, que devia estar coberta a una alçada considerable per un embigat, ja que no s’hi veuen senyals de volta. Era il·luminada per dues finestres de doble esqueixada, situades, l’una, al fons de l’absis, i l’altra, al sud, a uns 3 m. de terra.
En època relativament moderna, la torre va ser alçada i, a l’interior de la part de dalt, hi va ser feta una estança o refugi al qual s’entrava per la coberta de l’església. Potser això fou obra del segle XVI o del XVII, de quan Ladernet diu la tradició que hi havia monges o potser simples ermitanes o Dco-donades i el bandolerisme les atemoria.


Retornem pel mateix camí fins arribar al punt més alt, on ens hem desviat per anar fins a Sant Vicenç de Ladernet. En aquest punt, seguim la pista forestal que surt a l’esquerra, aquesta pista, ens condueix a les ruïnes de la masia anomenada, La Creueta del Perelló 575 m. N 41º 51.610 E 1º 49.081.
La masia en sí, no te més, sinó fos perquè, el 7 d’Agost de 1.963, a les 12,30 h. de la nit, va caure mortalment ferit en combat en els murs de l’esmentada masia, el que va ser l’últim català en un enfrontament amb la Guardia Civil, en el que no va tenir ni temps en disparar la seva arma. La seva agonia va durar fins a les 7 del matí. Va morir amb l’esquena acomodada en la seva motxilla. A les seves mans, encara empunyava una metralleta. Va estar agonitzant tota la nit, ja que la Guardia Civil de la 231 comandància de Manresa, uns 200 números, no es van atrevir apropar-s’hi.
Es tracta d’en Ramon Vila Capdevila, àlias “Pasos Largos” “Cara Cremada” “Capitán Raymond”.
En la resistència francesa, va ésser un dels guerrillers dels maquis catalans.
Fou un home alt, amb gran força fisica. De cos ampla i enèrgic, ulls vius, front ampla amb un aire entre selvàtic, tímid i modest, amb gran agilitat.
Nascut en el poble de Peguera, en el Bergadà, en 1.908, de sobrenom “En Maroto” que era el nom de la masia on vivia.
Va ésser enterrat a l’altre banda del mur del cementiri de Castellnou, sense creu, ni referència, i oblidat entre les herbes.
Encara avui, podem veure un rètol penjat a la façana de la masia, on diu:


A LA MEMÒRIA DE RAMONA BESSA I DOMINGO ROVIRA DEL MAS DE LA CREUETA, BASE GUERRILLERA DE SUPORT ALS MAQUIS ASSASSINATS EL FEBRER DE 1.945 PER LLUITAR CONTRA EL FEIXISME I A RAMON VILA, MORT EN COMBAT ALS MURS D’AQUEST MAS EL 7 D’AGOST DE 1.963
Signat: IX MARXA D’HOMENATGE ALS MAQUIS – SETEMBRE DE 2.006


Per tornar cap a Mura, ho fem per pista forestal, no sense abans aturar-nos a la masia de Colldeforn 580 m. N 41º 50.822 E 1º 48.330, que també en val una visita.
Es tracta d’unes ruïnes, del que va ser una masia majestuosa, fa anys enrera.

diumenge, 21 de setembre de 2008

FORAT DE CANTACORBS





Cantacorbs és un pujol de 676 metres d’altitud, a l’altura del quilòmetre 20 de la carretera de Terrassa a Navarcles, a l’esquerra.
En aquest cim hi trobarem el Forat de Cantacorbs 665 m. N 41º 42.135 E 1º 59.435, té unes dimensions aproximades d’uns quatre metres de llargada per uns dos d’ampla, i les vistes de d’aquí son de meravella.
El motiu d’aquesta sortida, ha estat sols per un bon desdejuni.
Ahir dissabte dia 20 em vaig retrobar amb l’amic Pere Galí, que acabava d’arribar a Mura, i en qüestió de minuts, vam decidir organitzar l’esmentada sortida per avui diumenge.
Acabada la tasca d’avituallament, hem decidit anar fins a les masies d’en Flequer i Casassaies.
Us convido a veure el reportatge titulat: CAN FLEQUER I CAN CASASSAIES EN TEMPS DELS MAQUIS.




CAN FLAQUER I CAN CASASSAIES EN TEMPS DELS MAQUIS












Can Flequer 425 m. N 41º 42.065 E 1º 55.286 i can Casassaies 544 m. N 41º 41.779 E 1º 56.343 són dues antigues masies del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort, avui deshabitades, que varen convertir-se en centres de suport logístic de la lluita guerrillera antifranquista (maquis) durant els anys quaranta. L'episodi succeït a finals de juny de 1949 a can Flequer va ser protagonitzat pel grup capitanejat per Marcel·lí Massana (a) "Panxo" que en aquella ocasió estava integrat pel llegendari Ramon Vila Capdevila (a) "Caracremada" a més d'altres com J.B. (a) "Senzill", J. Puig (a) "Tallaventres", M.Z. (a) "Gachas", Jordi Pons (a) "Taràntula", "La Rana", "Pometa", etc. La família que duia la masoveria del Flequer antics militants anarquistes i amics d'en Massana, rebé la notificació que el propietari de la finca, el Sr. Fontfreda, aniria a passar uns dies a la masia de la seva propietat. Assabentat en Massana de tal fet, decidí de segrestar-lo per demanar-ne un rescat i així alleugerir les migrades finances del grup. El Sr. Fontfreda acompanyat del seu fill, un nebot i aleshores jutge auxiliar del Pont de Vilomara i administrador forestal de la finca Sr. Jaume Casajoana (a) "Magrans" anaren fins a Rocafort amb el cotxe de línia i des d'allí es dirigiren a peu fins a can Flequer. Mentre estaven esmorzant a la font del Flequer foren assaltats i fets ostatges pel maquis. Durant el dia guerrillers i ostatges van romandre a l'interior de la casa jugant al "tuti" per fer més entretinguda la llarga espera. Havien d'estar plegats no menys de vint-i-quatre hores, temps necessari per a què el fill del Sr. Fontfreda anés a Barcelona i tornés amb el rescat pactat entre Massana i el seu pare: cent mil pessetes. Al capvespre, maquis i ostatges, sortiren de la casa per disposar-se a passar la nit al bosc, pràctica habitual i preventiva del maquis. Aprofitant un moment de descuit en "Magrans" intentà escapolir-se, però fou descobert i ferit a trets a la cama i al coll. Es produïren uns moments de desconcert i tensió, algun membre del maquis hagués volgut escarmentar dràsticament la gosadia del jutge, la mediació d'en Massana però, fou decisiva; ordenà que algú anés a la casa a buscar aigua oxigenada i venes per curar-lo. Van passar la nit sense més entrebancs. Abans però, en Massana havia indicat a en Ramon Vila "Caracremada" i a en "Senzill" la conveniència que la família del masover, matrimoni i quatre fills, iniciés el camí cap a la frontera francesa. L'endemà al matí el fill de Fontfreda i un seu cosí, arribaven en cotxe fins a can Bitó i des d'allí enfilaren a peu el camí cap a la finca del seu pare. En Massana sortí al seu encontre i al preguntar-li sobre els diners el xicot respongué: Si a vostè no li sembla malament, preferiria entregar els diners a mon pare, que va ser qui em manà que els portés. En Massana accedí amb admiració aital agosarada petició. Un cop tingueren els diners, deixaren en llibertat els ostatges i s'amagaren per les muntanyes del voltant a l'espera de l'arribada de la nit per enfilar el camí de la frontera.

Pocs dies després dels fets de can Flequer, el grup d'en Marcel.lí Massana tornava a trepitjar terres del Bages sud, amb la intenció de sabotejar línies d'alta tensió. En aquesta ocasió estaven descansant a can Casasaies, prop de Can Flequer, també del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort (aleshores Rocafort i Vilumara).

Mentre el grup de maquis es disposava a dinar, el fill petit dels masovers entrà corrent a la casa advertint que tres guàrdies civils es dirigien al mas. El grup s'amagà a les estances del segon pis i la casa restà en absoluta calma. Quan arribaren els civils, un caporal i dos números demanaren als camperols, si havien vist desconeguts pels voltants. La resposta fou, naturalment negativa, i els civils es disposaren a fer una inspecció rutinària de la casa.
Un guàrdia restà a la porta, un altre al peu de l'escala que conduïa al primer pis i el caporal inspeccionà la planta baixa. Quan hagué fet, pujà al primer pis i allí hi trobà alguns llibres de la CNT i la FAI la qual cosa irrità al caporal, que obligà al camperol a mostrar-li el segon pis. A la primera habitació que entraren era plena de palla, (sota la palla el maquis hi tenien amagades les metralletes). El caporal amb el "naranjero" (fusell) a la mà, ordenà al masover que regirés la palla. El pobre home, amb una forca a la mà, obeí l'ordre però amb poca convicció, la qual cosa no va satisfer gens al caporal, que visiblement irat li recriminà la seva actitud. La tensió creixia per moments. Finalment la forca deixà al descobert una metralleta. Seguidament el caporal fou sorprès pel canó d'un nou llarg que l'encanonà mentre una veu li ordenava que no es mogués ni un pèl. Aleshores tot va succeir en dècimes de segon. Un gest del civil amb el seu fusell fou contestat amb un sol tret que el deixà mort. Immediatament els dos números que restaven a la planta baixa fugiren corrents mentre eren tirotejats des de les finestres. Un d'ells fou ferit, però ambdós pogueren escapar.
En Massana no considerà convenient perseguir-los. La tàctica habitual del maquis era la d’evitar la confrontació directe, a menys que fos realment necessari. Sabien que per cada civil mort el règim franquista, podia enviar-ne cent per substituir-lo. Per altra banda els homes del maquis havien convingut que si mai un d’ells resultava ferit, seria rematat ja que posaria en perill la seguretat de tot el grup, que basava bona part del seu èxit en la permanent mobilitat.
Com en l'anterior ocasió, calia deixar els masovers de can Casasaies sans i estalvis darrera els Pirineus. En aquella ocasió el desplegament de guàrdies civils per tal de trobar l'escamot guerriller fou espectacular. Tot i així, caminant de nit i amagant-se durant el dia, s'escapoliren del setge. Tanmateix, aquest succés i el desmantellament de les dues masies amigues que tenien a Rocafort, aconsellà canviar l'escenari de les activitats guerrilleres del grup d'en Marcel.lí Massana.

dissabte, 20 de setembre de 2008

NECRÒPOLIS DE LA CREUETA


Es tracta d’un jaciment localitzat al puig anomenat de La Creueta 478 m. N 41º 43.149 E 1º 54.893 al terme municipal del Pont de Vilomara i Rocafort, molt a prop del Mas Lleonard.
Pel que sembla la seva existència, era ja coneguda des de sempre pels camperols de la rodalia Hi ha tot un seguit d’explicacions històriques populars segons les quals, els enterrats allí podien ésser bandolers o carlins.
El fossar en qüestió presenta, dos enterraments paral·lels entre si, fets amb lloses de pedra.
Són de tipus cista rectangular, orientats W-E (cap-peus) i amb una llargada de 1,80 m. per uns 0,40 m. d’amplada.
Si han trobat restes humanes entre les quals hom pot destacar, un tros de mandíbula a la banda de ponent i alguns ossos llargs (diàfisis), i dos cranis a la banda occidental, així com diverses dents a la part central.
Es tracta d’un cementiri medieval de caire rural. El conjunt funerari es completa amb unes pedres clavades al sòl que definia el recinte.

CASTELL DE BOIXADORS













Degut a la meva feina, faig servir en moltes ocasions la carretera anomenada C-25 coneguda com l’eix transversal. Ja cansat de veure a la meva ma esquerra i a l’altura de la sortida de Sant Pere Sallavinera en direcció Manresa, un majestuós castell a dalt d’un puig, vaig pensar que seria interessant fer-hi una visita.

Situat en el mapa de la comarca de l'Anoia vaig poder veure, que es tractava del Castell de Boixadors 834 m. N 41º 46.213 E 1º 34.488
En un principi la meva intenció era anar fins l’esmentat castell i llavors continuar per pista forestal visitant diverses ermites com són la de Santa Tecla, Santa Maria de la Molsosa, entre d’altres.
El que jo no contava, és que dies enrera, va caure una tromba d’aigua en aquesta zona, i va malmetre els camins per on tenia previst passar. Per aquest motiu i a pocs quilòmetres de la casa de Montaner, no em va tocar més remei que donar la volta, si no volia deixar embarrancat el meu vehicle, conformar-me tant sols amb la visita al Castell de Boixadors, l’església de Sant Pere o Santa Maria, i l'església Nova de Sant Pere 653 m. N 41º 45.791 E 1º 34.184 molt a prop de Cal Gironella, i la Casa Nova del Castell 799 m. N 41º 46.262 E 1º 34.319.
Val més tenir seny, que no pas arriscar-se a una aventura que pot portar-te a conseqüències no desitjables.
En una propera ocasió intentaré repetir la sortida.

El castell de Boixadors és un complex monument medieval actualment en fase de restauració a càrrec de la Diputació de Barcelona.
L’etimologia del topònim “Boixadors” sembla fer al·lusió al “boix”, un arbust que encara actualment creix amb profusió en els boscos que envolten el castell.

El terme del castell apareix esmentat en els documents medievals conservats des de l’any 1.015. Va néixer com un castell termenat construït en el moment de la repoblació, quan el comptat de Manresa anava estenent el seu domini sobre les terres frontereres amb el mon andalusí. El comptat de Manresa constituïa la marca d’expansió del comptat d’Osona, que formava part dels dominis del comte de Barcelona.

El castell aglutina diverses dependències construïdes en etapes successives protegides dins el recinte murallat, ampliat en diferents moments i amb una torre albarrana altmedieval a llevant.

L’element central és la torre mestre, edificada en el segle XI. Construïda amb carreuons de pedra disposats en filades regulars i dividida interiorment en tres nivells, els dos superiors coberts amb falses cúpules i amb dues portes d’accés que permeten accedir als dos pisos superiors. Són portes de difícil accés, estretes i coronades per un arc de mig punt adovellat rematat amb extradós.

Al voltant de la torre s’articulen diverses dependències de caràcter senyorívol construïdes en diferents períodes. És remarcable una sala gòtica amb grans arcs apuntats, uns finestrals gòtics i una portalada amb arc de mig punt construït amb grans dovelles, tots els elements característics de l’anomenat “gòtic civil” que es produeix a Catalunya en els darrers segles medievals allargassant-se fins ben entrada l’època moderna.

Algunes de les estances del castell estaven destinades a emmagatzemar o elaborar productes agrícoles (s’hi ha conservat les restes d’un cup).
Gairebé a frec del castell, hi ha l'antiga església parroquial de Sant Pere de Boixadors, algun temps dita també de Santa Maria. Totes aquestes edificacions formen un conjunt notable. L'església de Sant Pere, restaurada al final dels anys setanta, és un edifici que té una nau del segle XI, amb arcuacions llombardes al mur de migdia, on hi ha el portal romànic, recuperat recentment, i un cos central amb dues capelles per banda, fruit d'una ampliació realitzada al segle XIII, i una nau sobrealçada en aquest segon sector, obra segurament del segle XVII. En el curs de la reforma del segle XIII es va perdre l'absis, que fou reemplaçat per un presbiteri rectangular. A l'extrem del mur de ponent té un campanar d'espadanya i un portal tapiat al mur de tramuntana que la comunicava amb el castell.A l'església de Sant Pere hi havia un altar de Santa Maria, amb un benefici fundat pels senyors del castell, que era objecte d'una gran devoció i per això a vegades l'església és dita Santa Maria de Boixadors; també tenia un altar dedicat a sant Miquel i altres de més tardans que ho eren a sant Isidre i sant Sebastià. Hi havia, a més, tres tombes de la família Boixadors, entre les quals se'n destacava una de Constança de Boixadors, morta l'any 1383, que foren robades al principi del segle actual.

A partir del domini i control del castell de Boixadors s’aferma la família homònima. La nissaga dels “Boixadors” esdevingué una família de la petita noblesa que al llarg de l’edat mitjana arribà a tenir gran prosperitat, intervenint en episodis remarcables de la història medieval catalana al servei del comte de Barcelona.

Durant el segle XII els Boixadors van participar en la conquesta del regne taifa de Lleida al costat de Ramon Berenguer IV juntament amb altres nobles procedents de Pujalt, Jorba, entre d’altres. A partir d’aquesta conquesta, els Boixadors es van encarregar d’organitzar i liderar la repoblació d’un sector de l’actual comarca de les Garrigues (amb els castells de Tarrés, l’Espluga Calba i Fulleda).
Els Boixadors van anar annexionant al domini del castell de Boixadors els castells veïnes. A principis del segle XIV ja posseïen el de la Llavinera i el 1.422 Ramon de Boixadors compra el castell de la Fortesa. Els tres nuclis passen a formar part de la baronia de Boixadors. Quan el 1.425 l’esmentat Ramon de Boixadors mor sense descendència es formà una nova línia familiar, els Foixà-Boixadors, que conservaren la baronia fins a la fi dels senyorius jurisdiccionals a la tercera dècada del segle XIX.