dimecres, 29 de juny de 2011

DEIXALLES A LES TINES DE LES SOLANES











Apreciat Sr. Cecilio Rodriguez Martín,
Com Batlle del municipi del Pont de Vilomara, i responsable del paratge de les Tines de les Solanes, no pot permetre que aquest entorn es trobi en aquestes condicions, com pot comprovar en aquestes fotografies fetes el dia 29 de juny de 2011.
Tots sabem que la cultura d’aquest país, anomenat Catalunya i també Espanya, cada cop més, es troba en un estat de decadència.
Si entre tots, no posem fre en aquesta lluita, mal anirem.
Es lamentable que les institucions, i quan dic institucions, em refereixo als Ajuntaments, Diputacions i Generalitat de Catalunya, no facin res per aturar el vandalisme i la manca de civisme.
Jo em pregunto com volen promocionar aquestes contrades, si ni tant sols son capaços de controlar el medi ambient.
Sincerament crec, que tots els politics, siguin del color que siguin, no estan a les altures de governar el país.
Si no son capaços d’actuar amb mà dura, val més que es dediquin a altres menesters.
La societat, els agrairà la seva dimissió.
Visc a Catalunya, com molt bé diu el Sr. Montilla.

divendres, 10 de juny de 2011

ROQUES I ERMITES DE MONTSERRAT















Les roques de Montserrat tenen una llarga història. Es van formar a partir d'antics fragments de roques (sediments) transportats per rius i torrents fins al fons tropical, que es va assecar molts milions d'anys abans del naixement del primer ésser humà.
Va caldre molt de temps perquè aquests sediments, sortissin novament a la superficie convertits en les roques sedimentàries, però la història geològica no s'atura: el destí de cada bocí de la muntanya es troba al fons del Mar Mediterràni, on el reciclatge continuarà.

En els conglomerats (pedra pinyolenca) hi ha evidències de la seva formació: s'observen diferents capes superposades que correspondrien a successives avingudes torrencials de fang i roques transportades caòticament fins al mar quan plovia intensament, formant el delta de Montserrat.
Aquest mar va ocupar el centre de Catalunya bona part de l'Eocè fins fa aproximadament 35 milions d'any. Després el mar es va assecar, però els rius hi van continuar acumulant sediments fins a tenir-ne més de 1.000 m de gruix a principis de l'Oligocè, fa uns 30 milions d'anys.

Cada avinguda torrencial aportava més i més sediments que colgaven els més antics al fons del mar. Per efecte de la pressió de milions de tones i de l'escalfament de l'interior de la Terra, aquests fragments de roques enterrats (principalment graves i còdols) van perdre aigua, es van compactar i cimentar fins convertir-se en roca (conglomerats).

Fa aproximadament entre 30 i 23 milions d'anys, les mateixes forces de l'interior de la Terra que formaven els Pirineus van aixecar, mitjançant plecs i falles, les roques del fons de l'antic mar. Aleshores l'erosió de l'aigua, el gel i el vent van començar a deixar al descobert els conglomerats "acabats de formar".
Durant el Miocè Mitjà, fa entre 16 i 11 milions d'anys aproximadament, es va desenvolupar una xarxa atapeïda de fractures que va ajudar a qué l'erosió perfilés el curiós relleu de Montserrat.

ERMITA DE SANT JOAN: 1010 mts. 31T 402279 4604579
Aquesta ermita fou construïda al costat de la dedicada a Sant Onofre aprofitant una balma. Ja existia a l'època de l'abat Pedro de Burgos (1512-1536). Es considerava l'ermita més ben orientada de totes, amb bones vistes i estàncies espaioses. Tenia dues cisternes. Es diu que des d'aquesta ermita, en dies clars, es poden veure les illes de Mallorca i Menorca. Per les seves condicions fou un lloc on es retiraven alguns abats del monestir de Montserrat.

El rei Felip III d'Espanya dinà en aquesta ermita el dia 10 de juliol de 1599.
L'ermita fou destruïda a l'any 1812 durant la guerra del francès i es reconstruí parcialment el 1858.

A inicis del segle XX s'edificà un restaurant al damunt de les restes de l'ermita. L'enderroc d'aquest equipament permeté recuperar l'antiga ermita. El nom de l'ermita evoca a Sant Joan Baptista, asceta que vivia i batejava al costat del riu Jordà i és considerat el precursor de Jesús.

ERMITA DE SANT ONOFRE: 1034 mts. 31T 402250 4604623
El topònim de l'ermita evoca a Sant Onofre, anacoreta que visqué durant setanta anys al desert el segle V a la zona de l'Àbsia Menor.

L'ermita fou construïda dins d'una gran balma al costat de l'ermita de Sant Joan Baptista a la qual estava unida, primer per un pas i, un cop anul·lat aquest, per una petita finestra. S'accedia a l'ermita per un pont des d'una escala que era la prolongació de l'escala de Jacob provinent de l'ermita de Santa Magdalena.
L'ermita de Sant Onofre tenia vàries estàncies de sostre baix: una cambra, una capella, una cuina, un vestíbul i dues cisternes.
Es creu que aquesta ermita fou construïda a l'època de l'abat Cisneros (1499-1510), l'abat Pedro de Burgos (1512-1536) la cita en els seus escrits.