ELS CAUS DE MURA

La circulació superficial d'aigües en el massís de Sant Llorenç és quasi inexistent. No hi ha cap curs permanent fora del riu Ripoll, que des de l'area d'estudi rep la principal aportació d'aigua de la font del Llor, a la vall d'Horta. Per la resta de rieres i torrents només hi circula aigua en esdeveniments plujosos de gran intensitat o en períodes de pluges continues.
La circulació hidrològica es produeix de forma subterrània, per infiltració dels llits dels cursos fluvials i a través d'aquests al medi càrstic.
El drenatge superficial del massís es produeix per la riera de les Arenes, la riera de Gaià, la riera de Nespres, el torrent de la Saiola i el torrent de les Vendranes, cap a la conca del riu Llobregat. El sector oriental ho fa cap el riu Ripoll a través de la riera de la vall d'Horta.
Pel que fa a les aigües subterrànies, aquestes surten a l'exterior a través de nombroses fonts permanents i temporals que es localitzen a les zones perifèriques del massís. Entre aquestes es pot citar la font del Llor, els Caus de Mura 521 m. N 41º 41.431 E 1º 59.648, les fonts de Rellinars i els caus de Can Guitart.
Dins el massís hi ha diversos aqüifers superficials, d'importància molt menor que el carst actual, que tenen sortida a l'exterior en diversos punts, com ara la font del Saüc, la font Soleia i la font de la Pola, entre d'altres. Aquestes zones saturades s'expliquen per la intercalació de nivells de gresos i lutites, o bé de conglomerats de matriu argilosa.

LA CREU DEL LLEONAR

La creu del Lleonar, està situada en el terme municipal de Talamanca (Bages).

La inscripció crec que parla per si sola.

El més sorprenent és veure, com el Departament de Política Territorial de Catalunya i Comisió d'Urbanisme de la Generalitat de Catalunya, considera aquest lloc com un "Jaciment Arqueològic", tal com podreu comprovar en l'enllaç al document Pdf, publicat per l'esmentat organisme:
http://www.diba.es/parcsn/parcs/fitxers/pdf/p04d238.pdf
Em sembla una desinformació dels fets tant gran, que no té cap justificació, ha no ser que es tracti d'un error d'impremta.

FRANCESC, DESCANSA EN PAU.

LA BALMA DEL SESTRICÓ

La Balma del Sestricó 572 m. N 41º 41.676 E 1º 59.363 està situada just en el punt on va tenir lloc, l'origen del poble antic de Mura.
Limita al nord amb el paratge anomenat l'Olivar d'en Ceba, i pel sud amb la Costa de la Mata, tenin als seus peus el torrent d'Estenalles.
Es tracta d'una balma obrada, que encara conserva alguns trossos de paret.

PEDREGADA SOBRE MURA

Avui divendres dia 6 de febrer a les 16 hores, ha caigut una pedregada sobre el poble de Mura. Tant sols ha durat 15 minuts, però ha deixat els carrers quasi impracticables. A les 17 hores tornava a lluir el Sol.

EL CARBÓ VEGETAL A MURA

Les grans extensions d'alzinars existents a la zona de la Mata (Mura), proporcionaven la matèria prima necessària per a la obtenció del carbó.

Les campanyes començaven el mes de març. Alguns propietaris de les finques disposaven del personal adient per aquest tipus de treball, mentre que d'altres cercaven colles senceres en altres contrades; i en algun cas n'hi havia prou a contractar un cap de colla o "Piler" i posar uns quants homes a les seves ordres, normalment sis o set, i també deixar-li les cavalleries suficients per a fer el trasllat del carbó, dintre de sarrions.

L'amo de la propietat era qui assenyalava els llocs idonis on s'havia de realitzar el treball. Un cop decidit, la colla començava la feina.
Era necessari, en primer lloc, començar per la construcció de la barraca, que seria durant una llarga temporada, la seva casa. Havia d'esser gran, perquè seria el refugi de tota la colla i magatzem dels estris de treball; i no oblidem que a l'interior també s'hi faria foc a terra per poder cuinar el menjar.

La construcció de la barraca era laboriosa però senzilla; una biga de pi que descansava per un costat en un desnivell de terra formava el que seria més tard el darrere de l'habitacle, i per davant dues bigues més curtes, lligades en forma triangular, portal d'entrada, servien de suport a la biga mestre. Això formava la carcassa.
A la biga carenera, i per cada costat, hi descansaven altres bigues més curtes, seguint la mateixa inclinació triangular que hem esmentat en parlar del portal d'entrada.
L'esquelet de la barraca era completat amb rames lleugeres de pi o alzina, fenassos i també terra. Amb aquest tipus de coberta s'intentava, i s'assolia, que la pluja no entrés a l'interior. En alguns casos, el ramatge exterior era també assegurat amb altres bigues, de mides molt semblants a la carenera, però més primes, i que un cop lligades asseguraven la coberta amb l'esquelet de la barraca.
La porta de tanca era construïda també amb trossos de pi o alzina convenientment lligats sobre un marc de fusta que permetia que aquesta es pogués treure i posar a voluntat.

Construïda la barraca es preparava la plaça o carbonera. Era un terreny pla i net d'arbres i rostolls i es feia el suficient gran per donar cabuda a la pila i al mateix carbó obtingut.
El "Piler" era l'encarregat del muntatge de la pila. Ell construïa, en primer lloc, la xemeneia amb troncs grossos que col·locava horitzontalment, els uns sobre els altres. Recolzats a la xemeneia en col·locava d'altres, quasi verticalment, en forma concèntrica. Quan la pila tenia el diàmetre desijat es cobria tota amb les restes del trossejament, amb branques molt primes d'alzina i amb terra.
L'encesa es feia per la part alta de la xemeneia, i quan la combustió havia arribat a la meitat de la pila, aquesta era alimentada amb altres trossos de llenya d'alzina, operació que rebia el nom de "Bitllar".
Mes tard es feien forats en altres punts de la pila i també s'hi anaven posant trossos de llenya, fent que la combustió es mantingués i fos com més uniforme millor. El foc cada vegada anava baixant més, cremant els troncs més grossos que es trobaven a la part baixa, gairebé tocant a la base de la carbonera o plaça.
Quan el "Piler" ho creia convenient s'apagava la pila, cosa que s'aconseguia tapant els forats amb terra fina. Més tard s'obria la pila, es retirava el carbó obtingut i es posava seguidament dintre els sarrions per poder fer les pesades i el convenient trasllat en el moment oportú.

Aquestes imatges mostren les restes, del que podien haver estat construccions d'aquesta industria carbonera.
No hi obstant, ens queda el dubte, de que aquestes restes, siguin anteriors a aquest afer.
Des d'aqui animo a qualsevol persona entessa en el tema, i que estigui interessada en esbrinar el seu origen, ha posar-se en contacte amb mi, a fi de fer-ne un estudi més acurat.

murata35@gmail.com

EFECTES DEL VENDAVAL A MURA 24/01/2009

Aquesta matinada s'ha produït un esllavissament d'una gran roca sobre la carretera que uneix Mura amb Rocafort, 400 m. N 41º 42.824 E 1º 56.146

El motiu: les grans ratxes de vent que s'han succeït durant aquesta matinada en aquesta contrada.

Menys mal, que no s'han tingut que lamentar desgracies personals, ja que si en el moment del seu esllavissament, hagués passat un vehicle per la carretera, hagués estat una veritable tragèdia.

En aquests moments d'escriure la noticia, encara es troba tallada la carretera.

Com podeu veure, en lloc de ser "Tres pobles de mala mort", som "Tres pobles de bona sort".

REQUIEM PER SANT ANDREU DE CALDERS O BELLVEÍ

REQUIEM AETERNAM DONA EIS, DOMINE, ET LUX PERPETUA LUCEAT EIS.
Que en català vol dir: El repòs etern dóna’ls, Senyor, i que la llum perpètua els il·lumini.
Ni la Diputació de Barcelona, ni l’Ajuntament de Calders (Bages), ni tant sols qualsevol entitat seriosa, fan esment d’una de les esglésies com és, SANT ANDREU DE CALDERS o de BELLVEÍ, que coneguda des de la fi del segle XI, i que s’abandonà l’any 1.936, fou sufragrània de la parròquia de Sant Vicenç de Calders.

No esmentar el seu origen, ni tant sols la seva ubicació, m’ha portat a donar-vos la seva localització: 376 mts. N 41º 46.136 E 1º 59.382
Val la pena, fer-hi una visita.

LA BATALLA DE TALAMANCA DE 1714

Tot just un mes abans del 11 de setembre de 1714, Catalunya va guanyar la seva última batalla. L'última abans de la capitulació de Barcelona, la fi de la guerra de Successió i la conversió d'aquesta data en històrica i Diada catalana. Aquesta última victòria es va donar a Talamanca (Bages), després de l'intent de les tropes catalanes d’arrabassar a les borbòniques la masia de la Mussarra, habilitada com polvorí.

Els miquelets i el sometent catalans arribaven des de Cardona i pretenien trencar les línies de Felip V i acostar-se a Barcelona. L'atac a Talamanca es va produir el 13 d'agost. Van combatre uns 3.000 homes per bàndol, armats amb fusells i pistoles, en unes vessants muntanyenques en les quals van quedar centenars de bales de diferents calibres, ganivets (varis d'ells de la manufactura de Solsona), sivelles, creus... Un grup d'arqueòlegs de la Universitat de Barcelona (UB) ha reconstruït la batalla i treballa en un projecte per a convertir el lloc en una seu de museu a l'aire lliure, on s'expliqui aquell episodi i també el que passaria un mes després.

Al final d'aquest mes es presentarà una proposta al vice-president del Govern, Josep Lluís Carod-Rovira, a la recerca de suport per a crear aquesta zona lúdica i cultural. Sobre aquest episodi també està prop de publicar-se un llibre, obra del professor d'Història Moderna i Contemporània de la UAB Francesc Serra i del catedràtic de Llengua Catalana Gustau Erill. Una desena d'arqueòlegs ha treballat durant diverses setmanes buscant amb detectors de metall les restes d'aquella batalla. Cada peça ha estat situada, amb localizadors GPS, sobre mapes en relleu; amb anàlisis balístiques s'han estudiat les seves trajectòries. I amb totes aquestes dades s'han pogut recompondre les trajectòries d'ambdós bàndols.

Els investigadors, del grup de treball Didpatri de la UB i dirigits pel catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials Francesc Xavier Hernández, no anaven a cegues: el coronel Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal, cap de la columna catalana-que baixava des de Cardona-, va fer una descripció completa del camp de batalla, en una carta que va dirigir al Consell de Cent, per aquelles dates assetjat pels borbònics a Barcelona.

Poal es va situar en el castell de Talamanca i des d'allí veia moviments i repleguis i els va relatar per escrit. La facilitat per a situar la batalla, la concentració dels combats en una superfície relativament petita-uns 6 km-, la possibilitat de convertir l'excavació en un museu a l'aire lliure a l'estil del que en EUA existeix entorn de la batalla de Little Horn (entre el general Custer i Toro Sentado) i el seu simbolisme-una victòria sobre els borbònics-són els factors que van decidir als investigadors a treballar a Talamanca. És l'única batalla que a Catalunya s'ha excavat sencera.

La de 1714 és una guerra més mitificada que estudiada, valora el professor Joan Santacana, de l'equip Didpatri. Succeeix que la història militar està proscrita, hi ha un clixé absurd, afegeix Hernández. I tenim una política molt poc decidida d'investigar el passat i treure rendiment, critica. Salvant les distàncies, batalles històriques com la de Normandía suposen avui una constant font d'ingressos per a la zona.

La reconstrucció de la batalla explica que les tropes de Poal van començar el seu atac des de la riera de Talamanca i poc més amunt van topar amb la infanteria i els dracs borbònics, distribuïts per les estribacions de la serra de Sant Llorenç del Munt.

Poal volia trencar el cordó del Vallès i atacar Barcelona. Els va envestir àdhuc sabent que el lloc era molt difícil, però tenia molts homes, i amb experiència, i tenia la confiança per a fer-lo, contextualitza el catedràtic. Va ser una bogeria per part de Poal?.

La història sempre ha dit que Catalunya va tenir una actitud suïcida, que era impossible que guanyés, que estava sola contra tot el món després de la traïció d'Anglaterra, però les dades diuen que els esforços francesos van ser decisius per a la victòria final de Felip V .

Les tropes de Poal estaven integrades per catalans i un petit cos de húsars hongaresos, que havien decidit romandre en la guerra malgrat la retirada dels austríacs, mesos abans. Entre els seus comandaments estaven Armengol Amill, Pere Bricfeus o Francesc Busquets i Mitjans.

Tots els borbònics, pel seu costat, eren castellans i estaven a les ordres de José Carrillo de Barnús, comte de Montemar; la meitat pertanyia a cavalleria, segons les cròniques, i les forces poalistas van tractar d'envoltar-los ascendint cap a la Mussarra-una masia que encara existeix-per altre flanc. Així ho testifiquen diferents bales trobades pels arqueòlegs. Algunes d'elles són de les quals usaven els anglesos, que en els primers anys de la guerra van estar al costat de les tropes catalanes.

Algunes bales semblen ésser-és una hipòtesi-ploms dels quals llavors s'usaven en les cortines. La tropa de Montemar, una mica perduda en aquelles muntanyes desconegudes, es va veure obligada a la retirada, en unes escaramusses que van durar fins a l'endemà. Els de Poal els van perseguir fins a prop de Terrassa. I aquí es va detenir el seu atac. Va ser una batalla en tota regla, no una acció guerrillera com s'havia suposat de vegades, valora Hernández.

No s'han trobat cadàvers ni armes, però és lògic perquè ambdues coses es recollien després de les batalles; en el cementiri de Talamanca existeix una fossa comuna, amb morts probablement d'aquells dies. En la seva carta al Consell de Cent, Poal xifrava les víctimes en vuit-centes, encara que altres fonts les rebaixen a cent.

Les vides de Poal i Montemar van tornar a creuar-se poc després. Després de la capitulació de Barcelona el 11 de setembre, el germà de Poal, Manuel Desvalls, hagué de rendir el castell de Cardona, un dels grans bastions catalans, i ho va fer en condicions avantatjoses; tant, que Felip V les va anul·lar gairebé immediatament. Però no tan de pressa com per a impedir que els dos Desvalls arribessin fins a Mataró i s'embarquessin rumb a Gènova. Antoni Desvalls va morir a Viena en 1724 .

Font: Ignacio Orovio

AQUÍ VA NÉIXER EL PRIMER FUTBOLÍ

Com no es tracta precisament d'un esport de masses --ni tan sols, en el sentit més estricte, d'un esport--, no hi haurà una multitud amatent a guardar un minut de silenci, ni en les tribunes es penjaran pancartes amb la imatge del mort, ni haurà homenatges en els ajuntaments, ni es pronunciaran discursos en el seu honor. De fet, la notícia ha passat desapercebuda. Ha mort l'inventor del futbolí i és poc probable que en els bars i en les tavernes es rendeixi tribut al pare del joc, per ventura perquè ningú s'havia parat a pensar que algú ho havia inventat, o perquè és una d'aquestes coses que per força havia d'estar aquí des de fa segles.

Alejandro Finisterre va morir el divendres 9 de Febrer de 2007 a Zamora als 87 anys, però en lloc d'escriure que acabava de morir l'inventor del futbolí, els diaris locals van destacar la mort de l'escriptor Alejandro Finisterre, del poeta Alejandro Finisterre o d'Alejandro Finisterre el marmessor de León Felipe. En alguns casos, l'assumpte es va despatxar com un "dada biogràfica curiosa".

Gallec transhumant, escriptor, editor i periodista, Finisterre va donar vida al seu invent més famós quan tenia solament 17 anys: la fama el va perseguir la resta de la seva vida a pesar que aviat va quedar clar, que no era la seva vocació dedicar-se a inventar coses, i en moltes entrevistes que va concedir i molts articles que es van escriure sobre ell es parlava de "Finisterre, famós a pesar seu per haver inventat el futbolí".

Era novembre de 1936 quan Finisterre --Campos Ramírez en el registre civil fins que va començar a dur per cognom el nom de la seva ciutat natal-- va quedar sepultat sota els enderrocs de Madrid durant un dels bombardejos franquistes de la guerra civil. Va Ser traslladat a l'hospital de la Colònia Puig de Montserrat i allí, un dia, es va despertar envoltat de mutilats. "Jo havia jugat al futbol, fins i tot vaig perdre una dent d'una puntada, però m'havia quedat coix i envejava als qui podien jugar. També m'agradava el tennis de taula. Vaig pensar: Per què no crear el futbol de taula?"

Al desembre d'aquest any, el jove Finisterre es va posar en contacte amb el seu amic Francisco Javier Altuna i li va donar les instruccions perquè construís el primer futbolí. Al començament de 1937 es va ocupar de registrar el seu invent, però unes setmanes més tard va haver d'emprendre la fugida pels Pirineus i les pluges torrencials que li van amargar la travessia, també van convertir el document en un pilot de papers sense valor. En realitat, eren dos documents: Finisterre havia aprofitat per a patentar un altre invent seu, el primer faristol accionat amb el peu, que havia ideat per a una pianista que li amoïnava.

La vida va haver de donar moltes voltes perquè l'inventor gallec pogués per fi explotar la seva creació. Va succeir a Guatemala i va succeir molts anys després, quan el Govern li va estendre una invitació formal perquè fabriqués futbolins en aquest país. "Els feien mans indígenes amb caoba de Santa Maria, finíssima, i els incorporàvem barres periscòpiques".

Al maig del 2004, poc abans que comencés la Eurocopa de Portugal, l'orquestra Tocá Rufar va interpretar a Porto el Concert per a bombos i futbolins en homenatge al poeta gallec Alejandro Finisterre. En l'orquestra havia 110 instruments i gairebé la meitat eren futbolins. Finisterre tenia 86 anys i li quedaven dos de vida, i el que havia fet als 17 seguia semblant-li alguna cosa tan llunyà com anecdòtic.

Descansi en pau.

TRETS A LA PLAÇA DE MURA

“.... y como la gente de esta tierra (Cataluña) es amiga de derramar sangre, no sienten sino lo que llega a la sangre...”
Fragment d’una carta enviada pel marquès de Lombay, virrei de Catalunya, a Carles V. Agost de 1539.




Durant els anys de violència que caracteritzaren el període de l’Antic Règim, bona part de la població de Catalunya estava dividida en bandositats enfrontades entre si. D’aquestes parcialitats en destaquen dues per la seva presència majoritària i l’arrelament popular: la dels nyerros i la dels cadells. En l’actualitat encara no es coneixen amb seguretat quines eren les finalitats i els interessos comuns que unien els membres d’aquests bàndols; però, a nivell local de cada poble o llogaret, i més encara de cada família, els objectius devien obeir a motius d’origen clànic, com ara les venjances, l’autodefensa, etc.
El cas exposarem succeí en el poble de Mura l’any 1.629, i, com podrem veure, els fets presenten amb tres centúries d’antelació certs paral·lelismes amb fenòmens de violència i situacions delictives gairebé cròniques d’altres països. Per això, utilitzant termes cinematogràfics, podem dir que els fets que relatarem presenten una escenografia més aviat pròpia del FarWest nord-americà i l’ambientació d’una apassionada vendetta entre membres de la màfia siciliana. Cal remarcar, però, que aquest no es tracta d’un cas aïllat, i que, a més, tal com es desprèn del comportament dels protagonistes i de les reaccions dels testimonis dels fets, tals situacions eren relativament freqüents entre els homes de l’època.
Tot i que desconeixem els motius reals que desencadenaren aquella situació, talment sembla que es tracta d’un ajust de comptes entre membres de dues faccions o bandositats establertes al sud del Bages, perquè, no tant sols implica personatges de Mura, aleshores una de les viles més importants de la zona, sinó també de Talamanca, Sant Vicenç de Castellet, Monistrol de Calders i Moià.


Situat en un paratge elevat, esquerp i solitari, el mas de la Mata, de Mura, que aleshores també es coneixia pel nom de la Mata de la Muntanya, era la casa més notable del terme. Així, a les darreries del segle XVI hi vivien, comptant els membres de la família i els treballadors del mas, vint-i-tres persones. Era, doncs, com molts altres masos semblants, un llogaret aïllat i autosuficient, on els recursos de subsistència, tan migrats en aquells anys, eren defensats a ultrança. Per altra banda, la inseguretat causada pels bandolers feia que els habitants d’aquest mas fossin proclius a l’autodefensa i a l’ús freqüent de les armes, de les quals sembla que no se’n desprenien mai quan viatjaven.
Per algunes noticies que s’han conservat, sembla que els fills de la Mata acostumaven a viatjar aquadrillats i armats amb pedrenyals, encara que només fos per assistir a les ballades que se celebraven a la plaça de Mura, com el fet succeí pel maig del 1.594; amb tot, aquesta actitud era tan usual entre els pagesos de l’època, que el batlle del poble, que aleshores era un membre de la família Puig de la Balma, no en va fer cas, tot i que, aleshores, el fet d’anar armat amb pedrenyals o amb dagues llargues era cosa prohibida per les autoritats virregnals.
Així, doncs, acostumats a veure i a patir els abusos dels bandolers que pul·lulaven pel Coll d’Estenalles, tan proper al seu mas, per on passava l’antic camí ral de Barcelona a Berga, els Mata havien esdevingut, a voltes, gent molt violenta. Així, l’any 1.607, Antoni Joan Mata apallissà brutalment Pau Ainer, pastor de Matarodona, per la incursió d’uns porcs en terres del seu mas.
Amb tot, els Mata, com moltes altres famílies pageses de l’època, podien arribar molt més lluny que una simple pallissa quan es tractava d’ajustar els comptes amb algú que s’enfrontava a ells.
Heu-ne ací un exemple.

Plaça de Mura, 25 de desembre de 1.629
Nadal era festa gran i assenyalada a tot el país. Una d’aquelles diades de descans i pau familiar, on també hi havia lloc per a la diversió. Per això, gairebé tot Mura, i molta altre gent dels termes veïns, havien acudit a les ballades que se celebraven a la plaça del poble, on els dansaires, evolucionant rítmicament al compàs de la música dels joglars, eren observats alegrement per grans i petits. La plaça de la sagrera de Mura era plena de gom a gom. La gent se saludava i els homes conversaven animadament, ja que gairebé tothom es coneixia. Entre la gernació hi havia Joan Gorsa, el moliner, Oleguer Vall, Jaume Torrella, que conversava amb Antoni Diner, Joan Santlleïr, en Serra i moltes altres cares conegudes.
Passat el migdia, en un extrem de la plaça, es féu audible un murmuri somort mig ofegat pel bullici de la gent i el so de la música. Havien fet cap a la plaça cinc homes aquadrillats, armats amb pedrenyals i amb cara de pocs amics. Eren Maties Mata, l’hereu del mas de la Mata, que portava dos pedrenyals penjats de la xarpa; en Francesc, el seu germà; Rafael Rossinyol, de Monistrol de Calders; Guillem Padró, de Sant Vicenç de Castellet, i un tal Jacint, de Moià, el qual era germà de Na Caterina, una jove que estava al servei de Na Mata la Vella.
El grup avançà entre la gent fins arribar a on es trobaven Antoni Oliveres, pagès de Mura i Fruitós Oller, de Talamanca. Sense dir un so mot, Maties Mata pujà dalt d’un pedrís de la plaça, i empunyant un pedrenyal, apuntà Antoni Oliveres, que de seguida prengué l’arma que portava i l’encarà contra en Mata. En uns instants, la brega que s’havia format va fer emmudir mitja plaça.
La situació esdevingué molt tensa, i n’Oliveres, en veure que eren cinc contra dos, començà a recular lentament amb l’arma a la mà i sense donar l’esquena als Mata. En arribar prop de la casa del Llobet, on també s’havia situat Fruitós Oller, el qual també era amenaçat pel grup dels Mata, Antoni Oliveres donà per acabat l’enfrontament, i tombant-se lentament, es posà a caminar carrer avall. En aquest punt, Francesc Mata, que es trobava prop d’Oliveres, li disparà un tret per l’esquena. Abatut pel fort impacte, l’home caigué estès al mig del carrer. Mentrestant, Fruitós Oller va fugir i corrents va entrar a refugiar-se dins el portal de la casa del Llobet. Però els seus moviments havien estat seguits per en Jacint, de la quadrilla dels Mata, el qual disparà furiosament una pedrenyalada contra el portal. Les bales de plom travessaren com si res la porta fent saltar estelles de fusta. A l’interior, un crit de dolor anuncià que hom havia estat tocat. Efectivament, al cap de poc, Fruitós Oller sortí del portal amb la cara plena de sang.
Mentre això succeïa, algú demanà l’extremunció per a Antoni Oliveres, que morí al mig del carrer i sense confessió al cap d’un quart d’hora de rebre el tret, sota la mirada del seu agressor, que carregava novament l’arma.