FONT CENDRERA

La Font Cendrera 594 mts. ETRS-89 31T 414006  4614874 és un petit bassal format a la roca del torrent, i és conseqüència dels degotalls del torrent del Puigbò.

L’aigua d’aquesta font, va ha parar al torrent dels Codolossos i a continuació al torrent del Puig, per finalment desembocar a la riera de Nèspres o Mura.

Per anar-hi, agafarem la pista que surt del Puig de la Balma en direcció al Puig Andreu, passats uns corrals, trobarem a mà esquerra la Bassa del Cànem 551 mts. ETRS-89 31T 413704  4615712. Just aquí, agafarem la pista que surt a mà esquerra i la seguirem durant uns 650 mts, fins a trobar un petit sender a la nostra esquerra. Seguirem aquest durant un recorregut d’uns 340 mts, on trobarem per fi a mà dreta, aquesta font.

MOR MANUEL FRAGA IRIBARNE

Mor el líder polític gallec que ha arribat a ser un dels mandataris en actiu més ancians del món, ja que va ocupar càrrecs polítics en ple franquisme i també en democràcia, sempre de la mà del Partit Popular.

GUILLEM GENOVÈS 

Barcelona | Actualitzada el 15/01/2012 23:02

Franco havia mort feia pocs mesos, i a diversos llocs d'Espanya hi havia forts moviments obrers reivindicatius, alguns dels quals van acabar amb morts per part de la policia. "La calle es mía!", va proferir com a resposta a les protestes Manuel Fraga Iribarne -aleshores ministre de Governació del primer govern de la Transició- per deixar clar que les forces de seguretat serien intransigents davant de qualsevol moviment que pogués fer trontollar l'ordre públic. Poques frases poden retratar tan bé el personatge de Fraga, un gallec que va arribar a ser un dels mandataris en actiu més ancians del món.

Manuel Fraga Iribarne va néixer a Villalba, Lugo, el 23 de novembre de 1922. Fill de pare gallec i mare basco-francesa, es va formar en Dret, Política i Economia, i va ingressar al cos de lletrats de les Corts espanyoles el 1945. Dos anys després, va començar la carrera com a diplomàtic.

Rellevant dirigent franquista

Va exercir diversos càrrecs importants des del 1951 en diferents òrgans de l'Estat en els governs del dictador Francisco Franco, com ara el de secretari general de l'Institut de Cultura Hispànica, secretari del Consell d'Educació o secretari general tècnic del Ministeri d'Educació.

El 10 de juliol de 1962 va ser nomenat Ministre d'Informació i Turisme, i va promoure el desenvolupament de la indústria turística, afavorint un relaxament en l'estricta moral pública que el govern franquista havia imposat. La mesura es va traduir en la imatge d'unes platges espanyoles plenes de turistes sueques prenent el sol en biquini, mentre a les places i carrers la policia multava amb cinc pessetes els que gosaven sortir de casa amb camisa de màniga curta. D'aquesta etapa en va sortir el famós eslògan "Spain is different!", interpretat per alguns com una justificació del règim franquista. Fraga, tot i ser franquista convençut, era partidari d'una certa obertura del règim. Prova d'això és la Llei de Premsa del 1966 (coneguda com a Llei Fraga), que va eliminar la censura prèvia de les publicacions escrites, tot i que la va mantenir en llibres, ràdio i televisió.

Moment mediàtic

La fotografia més recordada del Fraga d'aquesta època és la del polític gallec sortint del mar a la costa de Palomares, Almeria, el 1966. El motiu: un xoc d'avions militars nord-americans uns dies abans havia provocat la caiguda d'una bomba d'hidrogen al mar, que va trigar vuitanta dies a ser localitzada pels nord-americans. La remullada de Fraga tenia l'objectiu de calmar l'opinió pública i demostrar que el mar no estava contaminat, tot i que uns anys després uns científics catalans van demostrar que la costa d'Almeria era la zona més contaminada de plutoni del món.

Exil·li londinenc

El 1969, arran de la crisi al govern franquista pel cas de corrupció al voltant de l'empresa de fabricació textil Matesa, que va provocar greus discrepàncies a l'executiu, Fraga va dimitir de ministre. Després de quatre anys apartat de la funció pública, Franco va enviar-lo d'ambaixador a Londres, fins que va tornar a Espanya dos dies abans de la mort del dictador convençut de les bondats de la monarquia parlamentària que havia conegut al Regne Unit.

Repressió

Amb el primer govern de la Transició, presidit per Carlos Arias Navarro, Fraga va ser nomenat vicepresident i ministre de Governació (equivalent a l'actual ministeri d'Interior). Tot i que l'etapa franquista ja havia quedat enrere, les maneres de Fraga no havien canviat. Arran d'algunes manifestacions obreres que van acabar amb diverses víctimes a mans dels "grisos", com ara els Successos de Vitòria plorats per Lluís Llach amb la sentida cançó "Campanades a mort", Fraga va voler mostrar-se intransigent davant de la població amb la frase «La calle es mía!» -expressió que ell sempre va negar haver-la pronunciat.

En aquesta època hi va haver algunes actuacions fosques per part d'Interior, com la mort de diversos obrers per part de la policia, la inactuació davant d'atemptats comesos per grups d'extrema dreta o les declaracions del mateix Fraga afirmant que no podia garantir la seguretat de Dolores Ibarrubi per falta d'unitats policials si la Pasionaria decidia tornar a Espanya de l'exili.

Tot i això, el polític gallec va mantenir reunions amb dirigents de l'oposició com Felipe González, i va permetre la celebració del XXX Congrés Confederal de la UGT, organització que llavors encara era il·legal.

Pare de la Constitució

El paper més important de Fraga a la Transició va ser la participació a la redacció de la Constitució Espanyola, amb la qual cosa va esdevenir un dels set "pares de la Constitució" al costat de polítics com Jordi Solé Tura o Miquel Roca i Junyent.

En la seva primera temptativa a participar de la política de partits, Fraga no va trobar el seu lloc a la Unió de Centre Democràtic (UCD) que presidia Adolfo Suárez, amb la qual cosa el 1976 va participar de la fundació del partit Aliança Popular (AP) -més acorat a la dreta que la UCD-, partit impulsat pels «set magnífics» dels quals Fraga formava part. AP, però, només va aconseguir el 8% dels vots a les primeres eleccions generals del 1977.

De la desfeta d'UCD

Després d'uns anys de travessia del desert, amb contínues derrotes en l'intent de situar AP com l'alternativa a la UCD, Fraga finalment va aconseguir uns resultats positius a les eleccions del 1982 i 1986 gràcies a l'enfonsament del partit de Suárez, i amb un 26% dels sufragis AP es va convertir en l'únic referent de la centre-dreta. Un any després, però, els mals resultats de la formació a les eleccions autonòmiques basques el van fer dimitir de la presidència d'AP, i Fraga va fer el salt a la política europea.

El 1987 va esdevenir eurodiputat al Parlament Europeu liderant la llista del partit. Aliança Popular, però, estava immersa en una greu crisi, i poc després Manuel Fraga va tornar a Madrid i va reprendre la presidència del partit, que es va refundar amb el nom de Partit Popular. Un cop nomenat José María Aznar com a candidat a les eleccions del 1989, Fraga va deixar la política estatal i va retornar als seus orígens gallecs.

"Caciquisme"

Manuel Fraga es va presentar a les eleccions del 1989 al Parlament de Galícia. Amb un programa obert al galleguisme i un missatge de recuperació de la dignitat de l'autonomia gallega, va obtenir la majoria absoluta i va governar la Xunta de Galícia durant els següents 15 anys. Els seus detractors el van acusar de crear xarxes de poder que recordaven el tradicional caciquisme gallec i d'exercir un fort control dels mitjans de comunicació. Els seus partidaris, per la seva banda, recordaven que, durant el seu mandat, Galícia va obtenir unes transferències competencials que la van col·locar a un nivell d'autogovern molt alt, equiparable al de Catalunya.

Van ser polèmiques les seves bones relacions amb Fidel Castro, de pare gallec i amic dels ascendents de Fraga, que van viure a Cuba. Polèmica va ser també la seva inacció davant del desastre ecològic causat per l'enfonsament del vaixell Prestige, que va tenyir la costa gallega de "chapapote" el novembre del 2002.

Veterà

El 2005, Fraga va tornar a guanyar les eleccions al Parlament gallec, i va esdevenir un dels mandataris en actiu més ancians del món. L'aliança de govern entre els socialistes gallecs i el BNG, però, el van apartar de la presidència autonòmica.

Els últims anys de la seva vida política Fraga va ser senador, des del 2006 fins el 2011, any en què va anunciar la renúncia a la política activa. Des del 1990, Fraga ocupava el càrrec honorífic de president-fundador del Partit Popular.

Mai va renegar

En definitiva, Manuel Fraga Iribarne ha estat un personatge amb un perfil polític molt particular. Va ser franquista, però partidari d'una obertura del règim; garant de la nació espanyola, però defensor de la identitat gallega i d'un autonomisme avançat; home conservador i profundament religiós, però crític amb les "idees extremistes que propugna la COPE". Però Fraga, per davant de tot, va ser un polític convençut de la seva idea d'Espanya, i per això mai no va renegar del seu passat franquista. El 2007, en una entrevista a un diari gallec, va comparar a Franco amb Napoleó. "El franquisme ha assentat les bases per a una Espanya amb més ordre", va assegurar.

FORNS DE CAN CÒDOL

Els Forns de Can Còdol 306 mts, ETRS-89 31T 409210  4608201 són dues teuleries, situades al peu de la riera de Can Còdol o de Sanana, a uns 200 mts, de la masia de Can Còdol.

Es tracta de dues construccions adossades, de dimensions no gaire grans, corresponents a la part baixa dels forns. Els dos són de tipologia molt semblant, i consten d'una estructura de planta quadrada, feta amb paredat, i una doble obertura (una d'exterior i una altra de més interior) a la part davantera, corresponent a la boca del forn.

En el forn situat al nord l'obertura és en forma d'arc de mig punt adovellat. En el forn situat a migdia l'obertura exterior és en forma trapezial, mentre que la interior té forma d'arc més o menys apuntat.

Els espais interiors, que correspondrien a les fogaines (la cambra de combustió on s'hi cremava la llenya) estan actualment cobertes de terra, mentre que la part superior dels dos forns, on hi havia les cambres de cocció de les teules o maons, han quedat escapçades i colmatades per la terra. 

MOLÍ DE CAN CÒDOL

El Molí de Can Còdol 297 mts, ETRS-89  31T 409085  4608151 es tracta d'un molí fariner situat al costat de la riera de can Còdol o de Sanana, a uns 200 metres de la masia de Can Còdol.

Consta de gairebé de tots els elements característics. A la part posterior té una Bassa ETRS-89 31T 409104  4608155: una construcció de planta quadrada amb una cavitat interior de secció circular, d'una gran profunditat, que servia per impulsar la força a les moles. La part superior és revestida amb carreus ben escairats.

El molí pròpiament és una construcció de tamany mitjà, de planta més o menys quadrada. Té una entrada lateral amb arc adovellat. A la cambra interior, que està coberta amb una magnífica volta de canó, queden vestigis del mecanisme del molí: un bancal on hi ha col·locada la pedra inferior de la mola, mentre que la superior ha desaparegut. A un nivell soterrani, s'observa l'arc del forat de sortida del carcabà, el qual ha quedat parcialment cobert de terra i pràcticament tapat. 

En el bancal de la mola, es pot observar la inscripció "1778".

CORTO PIO O FUERTE PIO

El Corto Pio 392 mts. ETRS-89 31T 410133  4608370 es tracta d’una casa de pagès semi derruïda situada a la part superior d’un turó que forma un petit altiplà sobre el torrent dels Oms. És una construcció del segle XVIII pràcticament sense modificacions i que conserva perfectament la tipologia constructiva originària. És de planta rectangular, amb planta baixa més un pis i golfes, amb coberta a dues vessants. Les estructures de la casa, llevat de la coberta, es conserven dempeus.

Els murs són de pedra lligada amb morter, amb carreus escairats a les cantoneres.

Pràcticament no té obertures, les quals són situades a la primera planta i de petites dimensions. A la façana sud-oest, parcialment derruïda, s’insinua el portal d’entrada amb l’arrencada d’un arc adovellat de pedra tosca. L’espai interior és de dimensions modestes i està compartimentat amb una paret intermèdia.

Es conserven restes de l’escala d’accés a la primera planta. Una de les habitacions té un forn de pa amb volta de maó molt ben conservat, el qual forma un petit cos adossat que sobresurt de la façana. Al costat nord-oest té adossats uns coberts pràcticament derruïts. A tocar de la casa hi ha una barraca de pedra seca de planta circular.

Sabem que Francesc Alsina i Vendranes era el germà petit de Josep Alzina, propietari del mas Alzina (situat en terme de Rellinars, just al termenal amb Vacarisses), i posseïa una peça de terra de 30 jornals situada al “Llatoner” a prop del mas Alzina.

El 1759 feia pocs anys que Francesc s’hi havia construït una casa, on residia amb la seva família. Aquesta nova casa pagava un cens de 2 sous i l’any 1780 era coneguda amb el curiós nom de “FUERTE PIO”, que després va derivar a “CORTO PIO”. Vers l’any 1800 havia passat a pertànyer a l’heretat del mas Còdol.

Som molts els qui ens agradaria saber l’origen d’aquest topònim “FUERTE PIO” i com va fer el canvi pel de “CORTO PIO” actual.

Jo tinc una hipòtesi al respecte, i amb tota la facultat que Déu em dona, us voldria explicar el que modestament a mi em sembla tot aquest afer.

Avui “Fort Pienc” és un barri de la ciutat de Barcelona del districte de l’Eixample. Abasta l’àrea delimitada per un perímetre que discorre per l’avinguda Diagonal (des del carrer de Nàpols fins a la plaça de les Glòries), avinguda Meridiana, carrer dels Almogàvers, carrer de Roger de Flor (només una illa), passeig de Sant Joan, Gran Via i carrer de Nàpols fins a la Diagonal.

El barri compta amb 29.098 habitants (segons cens de l’any 2002) i té l’índex de població jove més elevat de l’Eixample.

Aquest barri està situat al voltant d’on hi havia l’antic Fort Militar anomenat “FUERTE PIO” i que va ser construït pel primer rei borbó, Felip V, dins del pla d’instal·lacions militars que va manar aixecar amb l’objectiu de mantenir sotmesa la ciutat que s’havia rebel·lat en la guerra de 1714. Aquestes edificacions fortificades incloïen la Ciutadella i un fort avançat “FUERTE PIO”, situat al voltant del lloc on avui s’aixeca l’antiga estació del Nord.

Fent una mirada retrospectiva a l’historia i en particular al bombardeig de Barcelona pel General Espartero així com als enfrontaments armats del 15 de novembre de 1842 podem observar que la resistència de la Milícia Nacional i el suport de la població a la revolta va fer retrocedir les tropes de l’exèrcit i les autoritats varen desaparèixer i es creà un nou organisme per a canalitzar la revolta: La Junta Popular Directiva Provisional.

....... Aquesta nit passada es van multiplicar les barricades a la plaça de la Constitució s’han format parapets per defensar-se de la tropa.

A les vuit del matí es va obrir foc al carrer de la Plateria i es va propagar per diferents carrers con són el del Duc de la Victòria, el del Comte de l’Assalt, la cavalleria va fer una càrrega que la va fer blanc, de tirs i pedrades amb que la van hostilitzar des de les cases veient-se obligats a escapar per la muralla de terra amb alguna pèrdua. Els veïns de la Plateria i el Call també van llençar a les tropes pedres i mobles per la part del carrer del Duc de la Victòria, la tropa guanyant terreny en prou feines i perdent oficials i soldats es van apoderar de l’Alcaldia i de l’ensenyament on era el principal del quart batalló i en segon lloc el principal de Sapadors tots de Milícia Nacional sent al carrer del Call un tub per fi d’aturar-los i retrocedir.

El foc va durar dues hores i mitja, mentre va durar el foc, sempre es va tocar a sometent a la Catedral i a les parròquies del Pi i Sant Just. A toc de sometent es van reunir els Milicians de Gràcia i del Llobregat i d’altres punts ansiosos de defensar als de dins de la plaça i trobant-se les portes tancades escalaren la muralla per la part de l’Àngel havent-se per endavant apoderat del “FUERTE PIO” els Milicians de Badalona i Sant Andreu de Palomar.

Al rebre el General aquest part, va manar retirar les tropes a les seves casernes i immediatament van abandonar els punts de la plaça i retirant-se totes les autoritats cap al “Fuerte de Atarazanas”.

Immediatament la Milícia Nacional va cobrir tots els punts abandonats per la tropa.

A les 4 de la tarda van sortir de les “Atarazanas” els generals ......................

També podem veure el projecte del “FUERTE PIO”

........ Les característiques de les industries gasistes limitaven la seva localització a llocs clars, a una certa distància dels edificis habitats, que segons les legislacions, podia arribar fins als 400 mts. A Barcelona, els llocs adequats es trobaven o bé a extramurs de la ciutat, el que implicava sovint trobar-se en zones polèmiques i en conseqüència sota control militar o en la franja del litoral.

La zona del “FUERTE PIO” situada al nord-est de la Ciutadella, al terme municipal de Sant Martí de Provençals, oferia unes característiques favorables addicionals, ja que es trobava delimitada pel traçat de la carretera cap a França i pel desenvolupament de la via fèrria entre Barcelona i Granollers.......

Un altre retall de diari de La Vanguardia de data 26 de gener de 1929 parla de que:

Avui dissabte, es regalarà en la Cooperativa de Pau i Justicia, Pere IV, 228 i Unió de Cooperadors del “FUERTE PIO”, Ausiàs Marc, 143 un paquetet de bon cafè vegetarià Malta “NATURA”, producte millor que el cafè sense cafeïna, i a menys de la meitat de preu. 100 grams 0,60 ctms.

Les casernes de la Ciutadella i “FUERTE PIO” i “Fuerte D. Carlos” van ser cedides al any 1868. Segons dades obtingudes de l’Arxiu del Govern Militar de Barcelona (Comandància d’obres) i de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Amb totes aquestes explicacions, no pretenc donar cap lliçó d’història, tot el contrari, tant sols hi volgut relacionar uns fets on parlen d’aquesta caserna, i qui sap si en Francesc Alzina i Vendranes havia tingut alguna relació amb aquest aquarterament i per tant, va creure oportú batejar aquesta casa amb el nom de FUERTE PIO.

Al llarg del temps, tal vegada ell, els seus descendents o possibles compradors, no els hi semblés bé aquest nom, i el canviaren pel topònim actual de CORTO PIO. Tot són suposicions.

Sigui com sigui, que Déu beneeixi al Francesc, i li dono les gràcies per haver construït aquesta obra i que avui tots nosaltres podem gaudir-ne amb els nostres ulls.

Joan Escoda i Prats.

COVA DELS LLADRES (Vacarisses)

El jaciment neolític de la Cova dels Lladres es troba situat a 399 mts ETRS-89 31T 409248  4603640 en l'anomenada Serralada Prelitoral Catalana, concretament la serra de Torrelles, molt propera al massís de Montserrat, en el límit entre les comarques del Vallès Occidental i el Baix Llobregat.

El trobem publicat diverses vegades: Pla i Junyent 1970, Ten 1979, 1980 i 1982, estudis que ens donen la informació necessària sobre els treballs efectuats en aquesta cavitat.

En aquest treball presentem una visió de conjunt d'aquesta cova sepulcral del Neolític antic epicardial, incloent-hi els resultats de la campanya de l'any 1981.

La campanya del 1981 fou programada amb la intenció de disposar de la informació necessària per poder enquadrar les troballes efectuades en aquest jaciment per diversos grups durant la dècada dels anys setanta.

Aquests treballs foren autoritzats i finançats per la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.

La zona A del mapa topogràfic correspon als treballs efectuats per la Unió Excursionista de Catalunya; les zones B i C, als treballs efectuats per la Universitat de Barcelona, que ens ha facilitat tota la informació i les anotacions corresponents a dits treballs; la zona D, es desconeix qui l'excavà; i la zona E correspon als treballs de la Secció d'Investigacions Subterrànies del Centre Excursionista de Terrassa.

La zona A presenta una gerra de forma globular amb decoració incisa amb quadrícula i fragments de diverses formes amb decoració també incisa, com també un crani humà.

Les zones B i C, segons Junyent, presentaven fortes remocions modernes que podrien correspondre a ocupacions durant el període 1936-1939, en què la cova fou habitada. Apareixen ossos dispersos i cal destacar la gran quantitat de caus de conill.

A la zona on va sortir l'enterrament de la gerra sencera (UEC, zona A) es trobà, a part d'ossos humans (enterrament 1), un fragment com d'una estora de teixit vegetal d'uns 13x10 cm, en molt mal estat de conservació, travessat per un extrem per un pal de fusta clavat, que es troba en mig de dues altres estaques i a 30 cm de cada una. Aquest conjunt d'estaques ens podria fer pensar en l'època d'ocupació de la Guerra Civil, però els resultats de la datació per radiocarboni ens fa pensar en un moment antic.

A la zona de la gatera final apareixeren restes humanes, que es podrien considerar de l'enterrament 2.

Apareixen fragments ossis negrosos, possiblement cremats.

La zona E presenta una gerra globular sencera amb decoracions verticals incises, resseguides per serrells lenticulars, el coll d'una gerra del mateix tipus amb impressions lenticulars i fragments ceràmics amb decoracions semblants. Dues làmines de sílex i un interessant conjunt de denes de collaret a l'interior de la gerra sencera:

25 denes-penjoll de petxina del tipus "ametlla" amb perforació troncocònica per les dues cares.

1856 denes discoïdals de càrdium amb perforació circular concèntrica de secció cilíndrica, tronco-cònica o bitroncocònica .

139 denes-penjoll de variscita amb perforació troncocònica per les dues cares.

 La campanya de 1981

Els treballs efectuats a la cavitat durant la dècada dels setanta produïren el total buidatge del nivell arqueològic de la mateixa, en tota l'àrea de la sala principal de la cova, d'uns dotze metres quadrats.

La campanya es limità a un nou aixecament topogràfic i a l'excavació sistemàtica de l'estreta gatera inferior dreta, paral·lela a la gatera principal d'accés.

Aquesta gatera comunica amb la sala principal per l'extrem dret inferior i es trobà completament colmatada amb la presència de fauna moderna, en què destaca un crani de cabra.

La ceràmica trobada en aquesta gatera prové totalment de la cambra sepulcral, enganxant un fragment amb el coll sencer que havia sortit a la zona E, i altres d'iguals als trobats anteriorment.

A la zona de contacte entre la gatera excavada i la sala principal, aparegué una calota i una dena-penjoll de variscita, l'única trobada que no estigués dins la gerra de la zona E.

Del conjunt de dades obtingudes en els diferents moments d'intervenció tenim:

Copròlits examinats pel Dr. J.F. de Villalta, que donaren com a resultat el teixó o la guineu.

Mostra de fusta examinada per M. Teresa Ros, pertanyent a l'estaca associada al fragment de teixit i a l'enterrament 1: Juniperus sp.; segurament, per trobar-se en zona mediterrània, es pot suposar Juniperus phoenicea (savina), pròpia de llocs esclarits, pinedes i matolls.

Informe antropològic de les restes trobades a la zona E, elaborat pel Dr. Daniel Turbon, del Departament d'Antropològia de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona.

Les restes pertanyen, almenys, a tres individus adults i a un de subadult. Atès el precari estat de conservació, tant sols l'exemplar 1 proporciona dades d'interès antropològic.

Es tracta d'una bòveda craniana a la qual li falta la base i el temporal esquerre. S'han conservat, també, part de les òrbites. Va pertànyer a un individu adult, molt probablement masculí. Els ossos de la volta són gruixuts i els relleus d'inserció muscular estan ben marcats.

La sinostosi de les sutures cranianes es gairebé total en el tram sagital, i les dues C i L. És possible que pertanyessin a un individu en edat madura o senil. Normal superior de contorn ovoide. Probablement, fenòzig. Protuberàncies frontals petites. Mesocrani (76, 19). En forma lateral, resulta d'altura mitjana (ortocrani) segons l'auricular, única conservada.

El perfil sagital és lleugerament corbat fins a la zona preobèlica, seguida d'aplanament; occipuci prominent. Ini patent. Mastoides gruixudes amb crestes pronunciades.

En norma anterior, el front és inclinat amb glabel·la i arcs superciliars ben marcats. No hi ha metopisme. Domiforme en vista posterior. Crani tapinocèfal gairebé ortocèfal. Set wormians en les sutures lambdoïdees. Un os apical en la lambda. Línies nucals i ini molt marcats.

No hi ha prou dades per poder efectuar un diagnòstic tipològic amb certes garanties. Com a possibilitat, les dades orienten cap a un mediterrani gràcil amb alguna influència cromanyoide, potser, com sembla indicar la petita altura de l'òrbita, la fenòziga probable i certa robustesa general de la volta.

Pel conjunt de dades recollides corresponents a les diferents intervencions realitzades a la Cova dels Lladres, tenim clarament que es tracta d'una cova sepulcral del període Neolític antic epicardial, pel tipus de material apareguts, tant ceràmics com d'ornamentació.

Per com s'han trobat aquests materials, corresponen a un mateix moment cronològic i cultural, i es tracta possiblement, d'un conjunt d'uns sis enterraments amb, com a mínim, quatre gerres com a aixovar funerari, dues de les quals senceres i una amb un considerable conjunt d'ornamentació consistent en denes-penjoll de variscita i denes de collaret de petxina.

La troballa d'unes estaques associades a un fragment de teixit, probablement antic, i associades a un enterrament, ens fa suposar un ritual funerari, que vindria corroborat amb les ofrenes i la datació de la fusta pel mètode del C14, donant una data propera al Neolític epicardial.


Font: Ramon Ten i Carné.

CONSTRUCCIÓ DE LA DEPURADORA DE MURA

Ja han començat els treballs de la construcció de la depuradora de Mura, emplaçada en els terrenys de la Plana de l'Endalet, al voral de la carretera que uneix Mura amb Rocafort de Bages.

L'AGÈNCIA CATALANA DE L'AIGUA (ACA) és l'encarregada de promoure aquesta construcció amb la col·laboració de l'empresa adjudicatària EMCOFA S.A.U.

Consisteix en una depuradora de tipus biològic amb reducció de nutrients, i dissenyada per a tractar un cabal de 288 m3/dia. A més, es construeix una xarxa de col·lectors de més d'un quilòmetre de longitud.

Es preveu que les obres estaran finalitzades en un termini aproximat de 10 mesos, i es retornaran les aigües tractades a la riera de Nespres.

El pressupost inicial és superior als 1,2 milions d'euros.