MERAVELLES DE CALDERS

CANAL DE LA COLONIA JORBA

FORAT MICÓ

RUBIÓ

PANTÀ DE RUBIÓ

CURS DEL CANAL DE LA COLONIA JORBA

PARTAGÀS

TOMBES DE PARTAGÀS

MOLÍ DEL BLANQUER

EL VINTRÓ

Aquesta ruta surt del Mirador sobre el riu Calders a la zona de la Guàrdia, baixa fins al Mas Comelles, passa pel Forat Micó 364 mts. N 41º 46.182 E 1º 58.138 i el Mas Rubió 381 mts. N 41º 45.829 E 1º 58.153, segueix per un tram del Canal de la Colonia Jorba i va fins al Molí del Blanquer 329 mts. N 41º 45.428 E 1º 57.835. Travessant el riu i seguint un camí de forta pujada, s'arriba a les Tombes de Partagàs 394 mts. N 41º 45.434 E 1º 57.598, seguint el mateix camí uns 300 mts. ens porta al Mas de Partagàs 370 mts. N 41º 45.554 E 1º 57.474. Desfent el camí, es dir, tornan en direcció al Molí del Blanquer i continuant per aquest camí, ens porta al Mas Vintró 519 mts. N 41º 45.204 E 1º 58.085.

Aquest molí blanquer i posteriorment fariner, és un conjunt format per dos elements separats: el molí i un possible dipòsit. L'edifici del molí de planta interior adossat a la vessant natural de la muntanya. Està orientat en sentit E-W amb la porta d'accés a llevant. Aquesta ben conservada es feta amb llinda monolítica on s'hi llegeix l'any 17.. on manquen els dos darrers dígits. L'edifici està cobert amb volta de pedra en arc rebaixat, descarregant sobre els murs laterals d'uns 110 cm de gruix. A l'interior s'hi conserva el graó sobreelevat de les moles, amb una d'elles in situ, sota la qual es creu que es troba el carcabà ben conservat i a mig colmatar. Uns 20 m a l'est hi ha una construcció de planta quadrada amb un dipòsit cilíndric a l'interior. Sembla que aquesta construcció podria ser el dipòsit on assaonaven les pells. A un nivell més alt hi ha la casa del moliner.

Aquest molí és el primer documentat a Catalunya, concretament des del 1.126. Es tractava d'un molí blanquer (per a adobar pells) que probablement aprofitava l'aigua calenta de la font Calda, a pocs metres del molí. També presenta la particularitat d'estar deslligat d'un centre urbà on eren habituals aquests obradors. No se sap en quin moment el molí canvià de funció, però al segle XVIII ja s'esmenta com a molí blader, situació que conservà fins a principis del segle XX. Del primitiu molí no en queda res, la construcció actual data del segle XVIII.

LA FONT DE LES TÀPIES

Aquest indret ha estat tradicionalment molt visitat i admirat pels Artesencs. Malgrat el valor paisatgístic que té, no compta amb la protecció oficial, però sí que se'n parla a la "Guia d'espais d'interès natural del Bages".

La Font de les Tàpies 331 m. N 41º 46.729 E 1º 56.091 és interessant pels factors geològics que n'han determinat l'aspecte actual.

A la part baixa de la fondalada hi han "Margues Blaves", i al seu damunt una gruixada capa de "Roca calcària".

Les Margues Blaves, és una roca tova, que s'erosiona fàcilment i és impermeable, o sigui que l'aigua no hi pot penetrar. S'assembla força al que a Artés anomenen "tapàs", però en lloc de rogenc és blau-gris.

La roca calcària o pedra de calç, és compacta i resistent, però com que és una mica soluble i té fractures, l'aigua pot circular pel seu interior i per dissolució pot formar-hi coves. Els terrenys calcaris són secs a la superficie, però tenen aigües subterrànies.

El rierol que passa per aquest indret té el nom de torrent de les Tàpies. És força llarg, ja que la seva conca comença a la Guardia i desemboca a la Gavarresa. Fins a les Tàpies té tot el seu recorregut damunt de la roca calcària, de manera que malgrat que recull aigua de diverses fonts, bona part del seu curs sol estar sec a causa de les pèrdues degudes a les caracteristiques del terreny. En èpoques plujoses, en canvi, un cabal considerable pot arribar a les Tàpies i es pot contemplar la vistosa cascada d'uns 30 m. d'alçada.

A la Font de les Tàpies el torrent deixa la roca calcària i entra en terreny més tou. Lentament l'aigua s'ha endut els materials menys resistents (les margues), excavant la clotada i descalçant la roca calcària, sota la que s'han format balmes. La balma del safareig és tan pronunciada que es va apuntalar el sostre amb un gruixut pilar de pedra per evitar el seu esfondrament.

Les infiltracions d'aigua de pluja i les pèrdues del torrent s'obren camí per l'interior de la roca calcària fins que arriben a les margues blaves que hi han a sota. Com que l'aigua no pot travessar aquesta roca impermeable, no pot baixar més i acaba sortint a l'exterior, just pel lloc de contacte entre les dues roques. La font més important i permanent és la que hi ha a certa alçada sota el saltant, la seva aigua está canalitzada cap a l'antic safareig i a una caseta on hi ha un enginyós sistema de bombeig que puja aigua a la casa de les Tàpies 360 m. N 41º 46.560 E 1º 55.854

L'aigua porta molta calç dissolta procedent de la roca que travessa. Part d'aquesta calç es diposita en forma de carbonat de calci als llocs on regalima o esquitxa, que solen estar coberts de molsa. Les molses velles es van incrustant de calç formant una roca porosa, la pedra tosca.

Un origen semblant tenen les estalactites del damunt del safareig.

DE LA BALMA DE LES PANSES A LA TORRE DE GUAITA

Eren les 9 del matí, tenia ganes d'anar a la recerca de la balma nomenada de "Les Panses", disposava de les coordenades del Centre Excursionista de Terrassa i de l'informació que en Miquel Ballbè i Boada dona en el seu llibre "Topònims de Sant Llorenç del Munt i rodalia".

Aquest, la situa entre el paratge de la Soleia i Can Mas, prop del torrent de l'Arbocet o del Home Mort, al terme de Talamanca.

Aquesta vegada m'acompanya la meva millor amiga, "La Reina".

No diuen que el gos és el millor amic de l'home?. Doncs la millor amiga de l'home, n'es la gossa i en aquest cas la Reina, que és com es diu. Es tracta d'una gosseta pacifica, maca i molt juguetona.

Bé, ja tots dos preparats i amb les motxilles a punt, decidim emprendre el camí en direcció a Rocafort, fent cas del waypoint Terrassenc assenyalat en el meu GPS.

Arribant a l'alçada del camí que porta a l'antiga granja d'en Bleda, tombem a la dreta i ens enfilem pel camí del costat de la riera, no és un camí fàcil, degut a que les últimes pluges l'han malmès bastant, però amb l'ajut de la reductora aconseguim assolir el punt esmentat.

Es hora de començar a obrir motxilles i esmorzar, i així ho fem.

La meva amiga porta uns ossos i una mica de pinso, jo un entrepà de fuet i per beure aigua de Mura, que ben bona n'es.

Acabada aquesta tasca, ens decidim a localitzar la balma de les Panses.

Ah noi¡¡¡¡, desprès de pujar i baixar, anar a la dreta, a l'esquerra, endavant i endarrere, no trobem indicis d'aquesta famosa Balma de les Panses.

Ja és la segona vegada que els "Waypoints" del Centre Excursionista de Terrassa ens juguen una mala passada. No ho entenc. Tant difícil és fer les coses correctament i no confondre al públic ?

Avui en dia el GPS pot i dona, una exactitud de metres, per no dir centímetres. El que no pot ser és, que els errors siguin de quilòmetres. Em dona tota la sensació que aquests punts que s'indiquen des del Web del Centre Excursionista de Terrassa, en estat elaborats sobre un mapa de l'Alpina, a "bulto" i sense cap tipus d'exactitud. No vull dir que diguin mentides, però no diuen la veritat.

En fi, que ja cansats de voltar i no trobar la Balma de les Panses, decidim continuar el camí direcció a Trullàs fins a trobar el trencall, que ens porta al antic camp de tir al plat. Es aquí, quan fem parada i fonda i ens decidim a observar amb l'ajuda dels nostre binocles tot l'entorn muntanyenc, com són el Puig Andreu, el turó del Malpàs, el Montcau i el Puig Cogull.

Al arribar en aquest últim, ens donem compte de que una estructura més o menys estranya, es divisa en el cim d'aquesta muntanya i per tant decidim esbrinar de que es tracta.

Li comento a la meva amiga, que tinc ganes d'anar fins al cim del Puig Cogull 615 m. N 41º 42.864 E 1º 58.072 per veure d'a prop aquesta estructura misteriosa, que em vist amb els binocles, i li pregunto que li sembla, si m'acompanya o no.

Em respon bordant, que ja podem anar, que si m'acompanya.

Comencem la pujada pel dret, ja que no veiem cap camí que surti des del lloc on estem. Desprès d'uns 15 minuts, arribem dalt del cim, i allò que semblava tant misteriós, resulta ser una torre de guaita, però de les antigues i casolanes.

Aprofitem gaudir de la vista que aquest indret ens brinda i decidim retornar els dos de nou cap a casa, donant per ben aprofitada aquesta visita i agraint la seva companyia.

SANTA MAGDALENA

Sortint de la vila de Talamanca vers Navarcles per la carretera comarcal BV-1221, a cosa de tres quilòmetres escassos resten a la dreta i poc distants, un xic elevades, les restes de l'antiga capella de Santa Magdalena 438 m. N 41º 44.270 E 1º 56.417, i al seu darrere, en el mateix turonet, les parets enderrocades de l'antiga casa anomenada Santa Magdalena, que l'any 1.553, segons els fogatges d'aquella època, era habitada per Valentí Perpinyà i la seva família.

Actualment, de la capella i de la casa en queden unes importants parets enderrocades, mancades de cobertes, que els anys i especialment la mala mà dels homes han anat destruint sense cap mena de contemplació.

Aquesta església es troba esmentada al final del segle XIII, quan als anys 1.282 i 1.294 se li feren diversos llegats. Es creu que no degué passar mai de ser una capella rural, situada al sector de ponent del terme i propera als límits de Navarcles. Aquesta situació és documentada el 1.686 i el mas Escaiola és qui tenia cura del temple.

L'església es trobava dins l'antic terme del castell de Talamanca, força allunyada de la parroquial i donava servei a aquest sector de ponent del terme.

Es tracta d'una església romànica tardana, possiblement de la primera meitat del segle XIII. L'estructura és senzilla, d'una única nau. Un absis semicircular a orient fa de capçalera. Al centre d'aquest hi ha una finestra de mig punt adovellada. Els seus murs són llisos i no presenten cap mena d'ornamentació.

Aquesta església ha estat força reformada i reestructurada. L'absis és lleugerament més baix que l'original; es pot veure que fou rebaixat i que cobrien la nau amb volta de totxo, avui esfondrada. A l'interior de l'absis hi ha revestiments de guix i algunes petites restes de pintures murals. En una època posterior, probablement en el segle XIV, s'afegí a la façana oest de la capella un porxo amb estructura de torre fortificada, cobert amb volta de canó i amb porta amb un arc escarcer situada a ponent.

L'estat del conjunt és ruïnós.