La masia de Sant Lleïr és una de les cases de pagès que encara avui resten dempeus a la zona de l'antic i enrunat castell de Mura. L'assentament d'aquestes cases es va produir en els llocs més planers de la muntanya. En general les cases o masies eren situades en un extrem dels terrenys de conreu, tocant al bosc i prop de les cingleres. Algunes de les terres d'aquesta casa de pagès continuen cultivades.
Un document d'establiment de l'any 1321 fet a Pere de Vall Jussana, de retruc, ens fa coneixedors de l'existència d'aquesta casa de pagès, en sortir esmentada en la limitació d'unes terres. Altres documents que adjuntem són datats a começaments del segle XVII i més propers als nostres dies.
Establiment fet per Joan Bosc, Berenguera, la seva muller, i Elisendis, muller del difunt Bernat de Bosc, de la parròquia de Sant Martí de Muredine, a Pere de Vall Jussana, de dita parròquia, d'un alou llur en el lloc que es diu coll del Llor, en dita parròquia, i d'un honor que tenen per "indivís" en el mas de Vall Sobirana, els quals tenen per la sagristia de Sant Llorenç del Munt a "tasca". El primer termena a sol ixent amb honors del mas Senleyr. A migdia amb honor....
No és gens aventurat creure que el mas de Sant Lleïr possiblement fos una construcció del segle XIII, ja que el document, parcialment trancrit, ens ha servit per a conèixer la seva existència a començaments del segle XIV.
La casa també té capella pròpia, dedicada al bisbe i màrtir Sant Lleïr, que morí en el segle iX.
La Consueta de Mura, escrita l'any 1592, ens explica que en aquest any els habitants de la casa de Sant Lleïr eren les següents persones: Jaumransa Sanctlayna, Salvador Sanctlay, Antoni J. Sanctlay, Marty Sanctlay, Maria Violant, Eulalia Sanctlayna, Aleonor..., Elisabet Sanctlayna, Angela Sanctlayna, Salvador Mir, Valenti Sanctlay.
De de fa uns pocs anys, la pairalia de Sant Lleïr té un nou propietari, aquesta, persona extraordinàriament curosa i meticulosa, ha restaurat tota la casa de pagès seguint les carecterístiques pròpies de l'antiga construcció.
Crida l'atenció veure les terres novament treballades, les feixes dedicades al cultiu de la vinya replantades de nou, com també comprovar la portada de l'aigua i de la llum, de la que n'estava mancada l'antiga casa.
1321.- Establiment fet per Joan de Bosc, Berenguera, la seva muller, i Elisendis, muller del difunt Bernat de Bosc de la parròquia de Sant Martí de Muredine, a Pere de Vall Jussana, de dita parròquia, d'un alou llur en el lloc que es diu coll del Llor, en dita parròquia, i d'un honor que tenen per "indivís" en el mas de Vall Sobirana, el quals tenen per la sagristia de Sant Llorenç del Munt a "tasca". El primer termena a sol ixent amb honor del mas Senleyr. A migdia amb honor de dit mas de Vall Sobirana. A ponent amb el fons del torrent del coll del Llor, i amb honor del mas de la Vall. A tramuntana amb honor del mas Xetmar. L'altre honor termena a sol ixent amb honor del mas Senleyr i de Foradada, i amb les roques mitjanes. A migjorn amb el coll del Llor i amb honor del mas de Vall Sobirana. A ponent amb el torrent Major. A tramuntana amb honor del mas Sant Lleyr i amb honor de dit establiment. Elcens es de dotze diners per Nadal i pagara la "tasca" a dita sagristia. Han rebut dell quaranta sous. Fet a 5 de les calendes de gener de 1321. Clos per Galzeran de Sau, rector de Sant Martí. Sant Esteve de Mur. úm. 233
1592.- La Consueta de Mura del rector Jaume Oller, escrita en aquest any, ens diu que des de temps immemorial la parròquia de Mura hi pujava en processó, a la capella de la casa de Sant Lleïr, el dilluns de la setmana de l'Ascensió o de lletanies.
També l'esmentada Consueta ens diu que, en l'any indicat, la casa de Sant Lleïr era habitada per: Valentí, Salvador, Maria, Eulàlia, Elisabet, Esperança, Antoni, Joan, Àngela, tots ells amb cognom de Sant Lleïr i Maria Violant, Aleonor i Salvador, amb cognom de Mir.
1604.- Jaume Sanlay, senyor útil i propietari del mas Sanlay, estableix i en enfitesi dóna a Francesc Vila, rector de la parròquia de Sant Martí de Mura, una peça de terra per edificar una casa en el lloc dit carrer de Mura. Fet el 12 de novembre de l'any indicat. Jaume Sanlay i Antoni Sanlay, pare i fill, de la parròquia de Sant Martí de Mura, confessen i reconeixen a Francesc Vila 16 lliures de moneda barcelonesa. Fet el 12 de novembre de 1604.
Font d'Estenalles 762 m. N 41º 40.708 E 1º 59.996 situada a la dreta de la carretera de Terrassa a Navarcles, a l'altura del quilòmetre 17, al peu mateix de la carretera. Terme de Mura.
El Sot de la Calçada és una ombrívola i ampla torrentera que es desprèn, en direcció a ponent, de la carena del Montcau a la Mola; té el seu encapçalament molt a prop del Coll d'Eres. Aquest sot es distingeix per ser un indret molt humit, factor que permet que en aquest lloc es mantingui una bonica roureda i una exhuberant vegetació.
Per la vessant esquerra del torrent, puja amb cert pendent un antic viarany que comunica la vall de les Arenes i la del Ripoll, passant pel Coll d'Eres. Aquest antic camí és conegut amb el nom de la Calçada, nom que es fa extensiu a tota la fondalada. Per trobar aquest camí, cal sortir del Coll d'Eres en direcció a migdia, seguint la pista que mena a la Mola. Al cap de pocs minuts, agafem a mà dreta, passades unes fites termeneres, un estret corriol que planeja suaument cap a la carena del Roure del Palau. Als pocs metres de seguir-lo, es troba una bifurcació més confosa que bruscament baixa amb pendent més acusat cap al fons del torrent. Aquesta bifurcació és l'entroncament del camí de la Calçada, el qual segueix confós i emboscat fins a eixamplar-se i fer-se progresivament més clar, per arribar finalment a la riera de les Arenes. Tot seguint aquest corriol, més o menys a la meitat del seu recorregut, s'arriba a un lloc on la vall es fa més ampla i el torrent s'esplana en una mena de grada rocosa. Caldrà baixar, doncs, a aquest teplà, on veurem tres grossos blocs de conglomerat arrenglerats. Alineat amb aquestes pedres, hi ha un fragment de paret formant cantonera, fets amb carreus de pinyolenc. Uns vint metres més avall, tot seguint el sorral del torrent, trobarem un mur de contenció molt tapat per les bardisses i la sorra. Aquest conjunt es el que es coneix com a Bassa de la Calçada890 m. N 41º 40.019 E 2º 00.217
Es tracta d'un antic embassament per a recollir l'aigua que baixa pel xaragall, construït amb pesats blocs de pedra de grandària molt considerable. Aquest mur de contenció resta avui quasi tapat per la sorra i el pedregall que arrossegà l'aigua en els desastrosos temporals de principis dels anys seixanta. Malgrat això, la banda esquerra del mur encara deixa entreveure alguns blocs que malden per mantenir-se mig desenterrats. Segons fotografies antigues, n'hi ha que podrien sobrepassar un metre de costat. Els tres blocs arrenglerats i el fragment de construcció en forma de cantonera, queden a un nivell superior i formen part de l'enigmàtic conjunt. Abans dels aiguats hi havia en aquesta bassa un xupet clarificador, que consistia en un forat quadrat, fet d'obra enmig del sorral per on es filtrava l'aigua, la qual era aprofitada pels pilers que treballaven pels voltants. Sembla ésser que el cantó del mur que estava en contacte amb l'aigua està encimentat i allisat, fet que denota que aquest embassament fou aprofitat fins en èpoques recents. Aquesta bassa s'ha relacionat amb el proper poblat de Coll d'Eres, i així hom ha apuntat que en podria servir de proveïment d'aigua, donat que pels voltants del coll no hi ha cap font. Per altra banda, no es coneix l'origen d'aquesta sibgular construcció ciclòpia. Finalment, cal dir que seria interessant desenterrar aquest insòlit mur per tal d'esbrinar la seva antigor, alhora que d'aquesta manera es recuperaría un nou lloc d'interès històric de la nostra muntanya.
Un cop vista la Bassa de la Calçada, caldrà continuar el camí, que baixarà més ampla i més planer en direcció a la riera de les Arenes. Poc després de la bassa, arribarem a un indret on el corriol passa per sobre d'un mur de contenció de considerable llargada i alçada. Al final d'aquest mur, el camí torna a agafar pendent cap avall, per sobre d'uns blocs de pedra que s'acaven ben aviat. Aquest tram de camí mig empedrat i el mur de contenció abans esmentat és el que resta del camí de la Calçada, que hom ha considerat com de possible origen romà. D'aquest camí, en documents medievals, s'en deia que era "l'estrata romana quae pergit ad Matam de Pedra". El mur d'aquest camí és construït amb blocs de pedra de grandària considerable, de forma semblant a la bassa de la Calçada. També en alguns camins que recorren la base de la carena del Roure del Palau (Les Teixoneres i el Cellerot), propers a la Calçada, presenten alguns trams força llargs de murs de contenció, encara que no estan fets a base de pedres tan grosses ni tenen l'acabat ni l'alçada del mur de la Calçada, però poden constituir un punt de dubte respecte al seu suposat origen romà.
Un dels elements que caracteritzen el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac són les coves. De totes, les mes famoses són les Coves de Mura, conegudes també per Les Mines.
Estan formades per una galeria d’uns 180 mts. de fondària, s’hi pot arribar per un camí que surt del Centre d’Interpretació de Mura i que recorre part del massís passant pel torrent de’n Reixac i l’alzinar de la Solana.
Aquestes coves van ser descobertes a mitjans del segle XIX per un pagès que, segons diu la llegenda, va veure com un ocell entrava i sortia d’unes bardisses que ocultaven l’accés a la coves. Ara, les coves són perfectament visibles pel caminant, tot i que la seva entrada està tancada sempre per una reixa per motius de seguretat.
L’interior de les coves es pot visitar els caps de setmana i festius i cal personar-se a les 10,30 h. en el Centre d’Interpretació de Mura (Antigues escoles). (Excepte Gener, Agost, i finals Desembre)
Pel que fa a dies feiners, es necessari concertar visita previa amb Joan Escoda, al telèfon 616 961 948
Per motivar al visitant hi cregut oportú, fer l’excursió de tipus senderisme cultural, on no solament visitarem les coves, si no que intentaré donar-vos a coneixer la historia de Mura, indrets de la zona, flora i fauna, tot a mida que anem fent camí.
Us recomano que porteu llanternes o millor frontals, i un bon calçat. Sobretot no us deixeu l’aigua, ja que no trobarem cap font fins arrivar a Mura.
El recorregut total serà d’uns 6 quilòmetres aproximadament i el nivell de dificultat es pot considerar mitjà.
Començarem l’excursió a la llera de la riera de Nèspres, per continuar paralels al torrent de Reixac.
A uns 10 minuts podrem contemplar a la nostra dreta, l’antic camí empedrat de Mura a Montserrat que enllaça amb el camí Ral de Barcelona a Manresa.
Continuarem recte fins entrar a la llera del torrent del Reixac on ens revela la naturalesa del rocam format per còdols units per un ciment, que pot ser argilós, de color rogenc, o calcari, de color grisós. L’aigua erosiona aquesta roca. Així, les balmes es formen quan una franja de material erosionable, que és al dessota d’una capa de material més resistent, és atacat per l’aigua i en resta el refugi natural.
El torrent del Reixac, com molts d’altres, discorre sobre roca nua. Si el corrent d’aigua troba una capa de roca més erosionable, l’excava i en resulta un salt d’aigua. Aquesta mateixa erosió és la que provoca les figures capritxoses que coronen les muntanyes del Parc Natural i les esquerdes que donen lloc a les canals, coves i avencs.
En sortir de la llera, el corriol es fa enfiladís en suau pendent. Travessarem una pista forestal que uneix Mura, amb el Puig de la Balma per continuar corriol amunt.
En aquesta zona, la vegetació és poc frondosa, sobretot si la comparem amb la que podem observar a l’altre banda del torrent.
El conglomerat o pinyolenc és una força permeable i rica en esquerdes, que engoleix amb facilitat l’aigua que hi cau. A més els pendents dificulten la retenció de sòl. Tot plegat fa que la vegetació que hi creix sigui limitada, tret d’aquells paratges d’obaga o de les canals, on la humitat és més alta.
En aquest vessant que és solell, trobem un alzinar esclarissat, barrejat amb pineda i amb profusió d’arbusts com el romaní, les estepes, el càdec, l’arboç, el boix o la savina, molt resistents a la sequera.
FLORA
L’ARBOÇ (Arbustus Unedo): És un arbust perennifoli de 2-3 metres d’altura, però que pot esdevenir arbre si troba bona terra. Les tiges joves són de color vermell, les fulles són alternes, glabres, lluents, endurides i amb els marges serrats i vermells. Les seves flors blanques tenen forma d’olla invertida i penjant, que al cap d’un any esdevenen baia vermella amb la superficie granelluda i la carn groguenca. Al principi és molt insípid; s’ha d’esperar que estigui molt més madur perquè tingui un gust més agraable.
El fruit, ben madur, és comestible i té un gust agradable a causa de l’aparició tardana de petites quantitats d’alcohol. Amb els fruits s’elaboren excel·lents confitures, melmelades i fins i tot, vinagres. La infusió de fulles, soles o amb l’escorça, en un litre d’aigua, 3-4 cops al dia, és astrigent, és a dir, bona contra les diarrees i les disenteries.
En ser una ericàcia, és a dir, de la mateixa família que la boixerola, la infusió (millor calenta) amb la quantitat i la dosificació abans esmentada s’utilitza amb bons resultats com a antisèptic de l’aparell urinari en casos d’infeccions urinàries, com ara uretritis i cistitis gràcies al seu contingut en glucòsids. Les aplicacions etnobotàniques d’aquest arbust són diverses: la considerable quantitat de matèries tàniques de l’escorça fa que en sigui emprada en la indústria de l’adobat de pells; la seva fusta és emprada en ebenisteria i marqueteria, i se n’extreu un bon carbó vegetal.
FARIGOLA (Thymus vulgaris o officinalis): Aquesta herba extraordinàriament aromàtica forma mates de fulles molt petites i oposades i les seves petites flors són labiades de colors clars, molt oloroses i estan situades en capcirons terminals. Prefereix les terres seques, els llocs assolellats, com ara les brolles i pedregars.
Els seus pricipis actius són antisèptics vegetals i oli esencial o volàtil (timol i carvacrol), tanins, flavonoides, àcids fenòlics (rosmaricina), resina, àcids triterpènics, principis amargs, saponines.
La farigola és una de les herbes aromàtiques i medicinals més completes i polivalents que existeixen en el nostre país.
FONOLL (Foeniculum officinale): El fonoll és una umbel·lífera pròpia de zones seques i assolellades que en terreny adequat pot arribar als dos metres d’altura. Normalment el trobarem adornant els marges dels camins. Les llavors són grogues, les fulles filiformes., i si les mosseguem o ensumem percebrem un gust anisat.
El seus principis actius són oli essencial (anetole, estragol i cetona terpènica: fencona), glucòsids (cumarines, mucilags), glúcids i sucres, tanins, midó. Fruits: glúcids, proteïnes, lípids, fitosterols, flavonoides (fulles). Bulb: fibra, sals minerals (ferro, calci, fòsfor, sodi, potassi), vitamines A i C. Arrel: cumarines.
Els brots, les fulles i les tiges tendres es poden menjar crus o cuits. El bulb és saborós i té un gust anisat que s’intensifica al forn, tot i que també pot menjar-se en amanides, bullit, a la graella. En tot cas és diürètic, digestiu i laxant.
GALZERAN (Ruscus aculeatus): El galzeran o boix marí és una espècie d’estrat subarbustiu que dificilment arriba al metre d’altura. Viu a llocs preferiblement ombrívols com ara sotaboscos d’alzinars o boscos de ribera. Les fulles del galzeran no són realment fulles sinó que són prolongacions de 2-3 cm de la tija mateixa en forma de fulles(aquesta curiositat rep el nom de fil·locladi o cladodi). Aqueste “fulles”, que són dures i punxen, en certs indrets eren col·locades al voltant dels embotits per impedir que els rosegadors si acostesin. Les baies són rodones, vermelles i verinoses.
Indicacions: Incideix principalment sobre el vasos sanguinis exercint una acció antiinflamatòria i produeix la contracció de les venes dilatades a causa d’un mecanisme anomenat alfaadrenèrgic. Així, la decocció d’arrels i rizomes és bona contra les varius, tonifica les venes, protegeix els vasos, alluja els problemes venosos dels memmbres inferiors, cosa que el fa adequat contra les cames cansades.
ORTIGA (Urtica dioica / Urtica urens): L’ortiga habita en sòls nitrogenats i silícics, això vol dir que comparteix el seu hàbitat amb els humans ja que nosaltres i altres bèsties nitrogenem el sòl; així ens la podem trobar prop de corrals i pletes, prop de les masies i altres llocs ruderals. Les fulles més joves són lanceolades, però més tard esdevenen ovalades mantenint, això sí, el contorn serrat. Les tiges són quadrangulars i vermelloses. Tota la planta està coberta de petits pèls semirígids que, en trencar-se, despren el molest àcid fòrmic.
Els seus principis actius són la clorofil·la, nitrats, proteïnes, vitamines A, B2, B7, C, E i K, aminoàcids, amines (colina o vitamina B7, acetilcolina, histamina), flavonoides (quercetina, isoquercetina, quecetol), glucòsids (rutina), mucílags, oli esencial, triterpens i esterols, àcids orgànics (àcid fòrmic, gàl·lic i acètic), sals minerals (ferro, manganès, potassi, sofre, calci i silici, glúcids, glucoquinina (hipoglucemiant), lecitina (arrel), polifenols, tanins i alcaloides (lamicina: astrigents i hemostàtics), secretina.
És una herba amb un ampli espectre medicinal i alimentari. Els brots tendres no florits i les fulles joves són comestibles i es poden menjar amanits, bullits, fregits. Per neutralitzar l’àcid fòrmic (culpable de la coïssor), les podem coure de qualsevol manera o esperar dues hores després d’haver-les agafat.
ROMANÍ (Rosmarinus officinalis): És una mata aromàtica pròpia de la terra baixa, representativa del clima mediterrani, i que forma sotabosc preferiblement en terrenys calcaris secs, com les brolles calcícoles i les pinedes. Les seves petites i boniques flors labiades són blanques i/o blaves, i les seves tiges són llenyoses. Les seves oloroses fulles són estretes (recargolades), punxagudes, oposades, lineals, sèssils, verdes a l’anvers i argentades al revers.
Els seus principals principis actius són els àcids fenòlics (àcid rosmarínic), rosmaricina (estimulant), olis esencials o volàtils (cineol o eucaliptol, borneol, càmfora, camfè, pinè), terpens (diterpens), polifenols, principis amargs, tanins, flavonoides (antiinflamatoris), saponina, glucòsids, resines. Flors i fruits: midó, oli esencial, tanins, sucre, albúmina, oligoelements, liti (flor).
Les infusions de flors i fulles (3 cops al dia abans dels àpats) són dispèptiques i estimulan la secreció biliar; van bé contra la rinitis i són immunoprotectores, la qual cosa les fa adequades contra els refredats i la grip. També combat el cansament, afavoreix la circulació sanguínia i reforça el teixit de les venes. El seu contingut en rosmaricina, terpens (diterpens), àcid rosmarínic, tanins, flavonoides i olis volàtils estimula la circulació de sang al cervell, cosa que provoca l’alleujament d’alguns mals de cap, millora la memòria (liti) i la concentració.
La maceració de flors en alcohol camforat durant 40 dies a sol i serena rep el nom d’esperit de romaní, liniment molt bo per fer fregues contra el reuma i per tonificar els músculs en cas de fatiga muscular i dolors articulars.
SAJOLIDA (Satureja montana): És una petita mata olorosa (una barreja de pebre, menta, orenga i llimona) que pot superar el pam d’alt i que prefereix els llocs secs i pedregosos. Té la tija llenyosa, lleugerament peluda i angulosa, i amb unes floretes bilabiades diminutes blanques o rosadetes que, juntament amb unes petites fulletes enfrontades, surten de les axil·les de les fulles principals. Aquestes fulletes que contenen oli essencial són linears i lanceolades i també una mica peludes pel revers.
Les fulles són digestives i es poden menjar crues i com verdures, de fet satura vol dir “guisat”, cosa que indica que poden acompanyar innombrables plats.
La infusió de puntes florides és digestiva i s’ha de prendre després dels àpats; va bé contra els espasmes d’estómac i intestins, i té cert efecte hipolipemiant ja que estimula la producció d’àcids biliars a partir del colesterol.
El seu contingut en timol i carvacrol fa que la infusió sigui un bon antisèptic d’us extern. La maceració de puntes florides en vi és aperitiva i tradicionalment s’ha fet servir per donar-li gust a les olives, d’aquí ve que també se la coneix popularment amb el nom d’herba d’olives.
És un gran estimulant intel·lectual i de les glàndules suprarenals.
TE DE ROCA (Jasonia glutinosa): És una herba aromàtica de la família de les compostes. És peluda i viscosa, i pot arribar a mig metre d’altura. Té les fulles lanceolades, sèssils i els capítols són grocs. Com a herba rupícola, creix a les fissures de les roques calcàries de llocs assolellats i secs, i difícilment la trobarem més enllà dels 800 m d’altitud.
Les infusions (molt diluïdes) de les summitats florides d’aquesta herba, que deu el seu nom a l’heroi mitològic grec Jàson, capità dels argonautes, s’han de pendre després dels àpats. Són tòniques digestives, combaten les indisposicions intestinals i són molt preuades al sud del Principat i nord del País Valencià. És molt amarg, per la qual cosa es recomanable pendre les infusions amb alguna herba correctora del sabor.
FAUNA
L’existència de grans masses forestals que alternen amb explèndides cingleres i espadats que s’alcen majestuosament damunt la plana ofereixen unes condicions òptimes per al refugi, la cria, la hivernada i el pas de nombroses espècies vertebrades. Per la gran variabilitat d’ambients ecològics presens en els terrenys del parc, s’hi poden diferenciar clarament diverses comunitats faunístiques ben particulars. Així, des dels típics habitants rupícoles fins als animals dels conreus propers a les masies passant per la fauna pròpiament boscana, es comptabilitzen un nombre força considerable d’espècies animals (prop de dos centenars de vertebrats), la majoría d’un gran interès.
Una de les espècies de mamífers que ha vist més incrementada la seva presència al parc els darrers anys és el senglar(Sus scrofa), del qual se’n poden veure força rastres fins i tot en els camins. Malgrat la pressió cinegètica a què han estat sotmesos, no és rar sorprendre algun esquirol(Sciurus vulgaris) saltant entre les branques, o conills(Orictolagus cuniculus) en els pedregars de la carena. Cal fer ressaltar la importància ecològica dels mamifers carnívors que controlen l’equilibri en les diferents comunitats; aquest és el cas de la fagina(Martes foina), el gat mesquer (Genetta genetta), la guineu(Vulpes vulpes) i el toixó(Meles meles) entre altres, de costums nocturns o crepusculars, cosa que en dificulta l’observació.
Les aus representen el grup més nombrós dels vertebrats del massís. Les més comunes són la merla (Turdus merula), el tudó(Columba palumbus), el gaig(Garrulus glandarius), el pit roig(Erithacus rubecula) i les mallarengues(Parus spp.), que hi crien. A les parts baixes del massís hi abunden el pinsà (Fringilla coelebs), la cadernera (Carduelis carduelis), els sits(Emberiza spp.), la puput(Upupa epops) i el tord(Tordus philomelos), que nidifica en un dels seus límits més meridionals a la Península.
De tant en tant, encara apareixen al cel algunes rapinyaires com l’àliga perdiguera (Hieraaetus fasciatus), esparvers i astors(Accipiter spp.), entre altres, i diversos falcònids; així com els excepcionals voltors (Gyps fulvus) i l’àliga daurada(Aquila chrysaetos), extingits com a nidificants.
També cal remarcar la presència d’algunes parelles de ducs(Bubo bubo), que han desaparegut en gran part de Centreeuropa, mentre que aquí són presents encara en els penyals més feréstecs de les canals.
Per les brolles i pinedes, hi sovintegen la serp verda(Malpolon monspessulanus) i la serp blanca(Elaphe scalaris). Tampoc no és rar sorprendre, entre els pedregosos careners del parc, l’escurçó (Vipera latasti).
En moltes de les fonts que es troben a la muntanya, hi creixen larves de la vistosa salamandra (Salamandra salamandra), així com capgrossos de diferents espècies de gripaus (Bufo, Alytes, etc.).
Després de gaudir de tot el que la natura ens ofereix, arrivem a la porta de les Coves de Mura.
Al Bages hi ha cavitats naturals obertes per l’aigua en tres tipus de roca, en conglomerat als massisos de St. Llorenç del Munt i l’Obac i de Montserrat, en calcària al Toll (Moià) i en sal a Cardona i al subsòl de Sallent, a més de les galeries de la mineria de sal comuna i de potassa excavades a Cardona, Súria, Sallent i Balsareny.
Als dos massissos de conglomerat de ciment calcari, Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac i Montserrat, l’establiment d’una xarxa de diàclasis verticals i de nivells horitzontals més argilosos i tous ha originat cavitats per dissolució càrstica de la roca, ja siguin coves, avencs o balmes. Aquestes són les cavitats més nombroses al Bages i àrees limítrofes.
A Sant Llorenç del Munt i l’Obac destaquen les Coves de Mura per la bellesa de les seves formacions interiors d’Aragonita o Aragonito.
ARAGONITA CaCO3
Pes específic: 2,95
Duresa: 3,5 a 4
Exfoliació: Poc evident. Fractura concoïdal
Color: Variat o incolor
Ratlla: Blanca
Lluïssor: No metàl·lica, vitria
Cristal·lització: En sistema ròmbic: piramidals, mades o pseudohexagonals
Aspecte: Cristalls prismàtics allargats
El seu nom fa referència al lloc on el van descobrir, a Molina de Aragón (Guadalajara).
NOTÍCIA ARQUEOLÒGICA DE LES COVES DE MURA 1934
El dia 4 de març de 1934 vint-i-tres membres del Club Muntanyenc de Barcelona van visitar les coves per fer-ne una exploració detallada que aparegué l’any següent en forma d’article a la revista Sota-Terra, signat per Nadal, Llopis i Lladó.
Pàgina 31, paràgraf Exploració: <<(...) Acabada l’exploració, quan ens retiràvem, el nostre company i consoci Thomas va tenir la sort de descobrir, empastades en l’estalagmita de sota mateix de la columnata de la sala del Vestíbul, unes vèrtebres humanes que donaren lloc a que fixéssim l’atenció en aquesta sala i descobríssim ben aviat uns enterraments (...)>>.
Pàgina 33, paràgraf Prehistòria: <
>>Junt amb aquestes restes trobàrem també senyals de llar, consistents en fragments de fusta carbonitzda i molt abundoses closques d’Hèlix mig aixafades.
>>Les escassos restes de ceràmica que recollírem, estudiades pel Doctor Pericot de l’Institut de València, a qui donem les gràcies des d’aquestes ratlles, resultaren ésser, uns de l’edat dels metalls i els altres netament romans.
>>Aquestes restes i el trobar-se remogudes les fosses ens fa sospitar que les restes no són romanes, sinó de l’home de l’edat dels metalls, que deuria fer servir la cova com a lloc d’enterrament, essent més tard remoguts pels romans, que potser cercaren refugi en ella.
>>Entre els ossos recollits, que pertanyen a dos o tres individus, abunden les vèrtebres dorsals i lumbars i les costelles veritables i falses, escassejant com hem dit els ossos llargs, representats únicament per un radi, i els plans per un omòplat i fragments de pelvis; abunden els metarsians i les tres falanges.
>>Barrejats amb aquests ossos humans n’hem trobat alguns fragments d’animals en els que el nostre company senyor Villalta, especialista amb vertebrats, ha reconegut una pelvis de gos Canis familiaris Lin, i una mandíbula de conill Orictolagus cuniculus Lin>>
Un cop visitada la cova, retornarem a Mura pel camí del Cargol, gaudint entre d’altres per les vistes aeries que ens ofereix el parc.
El Montcau, el Puig Andreu, el Turó del Mal Pas, els Cortins, la Falconera, el Pujol de la Mata i del Llobet, la carena dels Emprius i si el temps es bó, podrem divisar a la llunyanía el Puigmal.
L’hora prevista d’arrivada a Mura serà sobre les dues del migdia.
Espero us agradi aquesta matinal, i repetiu l’experiència amb la resta del vostres amics.
PREUS CAP DE SETMANA
ADULTS: 3 €.
MENORS ENTRE 6 i 12 ANYS 2,00 €.
MAJORS DE 65 ANYS 2,00 €.
Socis del Cercle d'Amics dels Parcs Naturals 10% Dte.
Treballadors de la Diputació de Barcelona 10% Dte.
Famílies nombroses 10% Dte.
FONT: V Trobada d'estudiosos de St. Llorenç Monografies, 35
La masia de Sant Lleïr és una de les cases de pagès que encara avui resten dempeus a la zona de l'antic i enrunat castell de Mura. L'assentament d'aquestes cases es va produir en els llocs més planers de la muntanya. En general les cases o masies eren situades en un extrem dels terrenys de conreu, tocant al bosc i prop de les cingleres. Algunes de les terres d'aquesta casa de pagès continuen cultivades.
